Amb mainada, o sense...

Ara no recordo exactament en quin dels seus llibres, diria que a "Quan érem feliços", Rafel Nadal explica que a casa seva, la d'una família gironina benestant, la mainada menjava a part, que fins a una certa edat no s'asseia a la taula "dels grans". Sisè de fins a dotze germans, la seva era una família molt nombrosa i per tant va viure, ell mateix, i tirant amunt i alhora avall, aquest procés d'anar-se incorporant a la vida familiar ordinària.

És natural que la mainada, fins a certa edat, no participi en segons quines trobades, celebracions o festes familiars; un clar exemple són els enterraments. Recordo, amb la meva família, haver debatut i finalment decidit fins a quin punt, quina edat o quines circumstàncies, les nostres filles havien d'anar a l'enterrament d'algun familiar. 

Aquesta és una qüestió que, com les modes, ha tingut anades i vingudes, ha generat debat i, fins i tot, controvèrsia. A les antípodes dels hotels eminentment familiars hi ha els que només volen persones adultes, que es publiciten explícitament sense mainada, una preferència que per a alguns viatgers és un criteri de tria tan legítim com qualsevol altre. Les ofertes turístiques, d'allotjament, restauració o esdeveniments sense mainada (només per a persones adultes) han trobat el seu públic i, per tant, el seu nínxol de negoci. 

A l'altra banda, d'un temps ençà, també hem vist com ha crescut l'oferta lúdica de públic familiar en esdeveniments teòricament pensats, inicialment, només per a persones adultes, com els festivals de música; propostes com el Festivalot, per exemple i entre tants altres, estan pensats no només per acollir la mainada, sinó perquè la mainada també sigui protagonista de l'esdeveniment.

L'oferta d'esdeveniments sense mainada també ha penetrat en les celebracions familiars, enterraments a banda, i naturalment sense comptar aquells en què la mainada és indiscutiblement la protagonista, com bateigs i comunions. Darrerament, sembla, hi ha una certa tendència a celebrar casaments sense mainada, és a dir, sense la part de la família menor d'una edat determinada. No comiat de solters, que això ja sembla evident, sinó la cerimònia i la celebració de casament pròpiament dites, un esdeveniment eminentment familiar que, en alguns casos, es planteja sense la presència dels més petits i petites de la família.

Els arguments que ho justifiquen solen ser pràctics: una celebració més llarga i reposada, sense les interrupcions i les necessitats lògiques que comporta la presència d'infants, una atmosfera més íntima i controlada, i la comoditat dels pares i mares, que així poden gaudir de la festa sense haver d'estar pendents de la mainada. Arguments comprensibles, tot i que no exempts de controvèrsia: n'hi ha que hi veuen una certa privatització de la festa, una voluntat d'optimitzar l'experiència que pot deixar fora, excloure, una part dels membres de la família.

Aquesta tendència se situa al costat oposat de les celebracions en què la mainada, o alguna mainada, té reservat algun paper rellevant, com acompanyar la núvia sostenint-li el vel o la cua del vestit, o portant els anells. En aquests casos, la part infantil de la família és un actiu, tot i que en la majoria de convits la mainada simplement forma part del conjunt i, fins i tot, en previsió de la seva presència, es plantegen activitats específiques per fer-los més entretinguda la celebració.

Amb mainada, o sense: aquesta és una decisió que les famílies han de prendre tot sovint, i al capdavall no hi ha una opció bona i una de dolenta, simplement n'hi ha una que, com sempre davant d'una cruïlla, genera condicionants. I a vegades, el més honest és reconèixer que la cruïlla no té una resposta correcta, sinó la que millor encaixa amb el moment, les circumstàncies i les persones implicades.