El tren pinxo de Rodalies

El Tren pinxo de Banyoles era, segurament, una andròmina entranyable i, fet de llaunes i cassoles, com cantava La Trinca, potser avançava a batzegades, però alhora amb una alegria contagiosa. La cançó, com tantes altres de La Trinca, era una metàfora d’un país que s’espavilava com podia, amb enginy, humor i una certa resignació. El problema és que allò que aleshores ens feia gràcia, avui genera altes dosis de perplexitat i, sobretot, d’indignació, quan qui avança a mig gas no és un trenet folklòric, sinó tot un sistema ferroviari que hauria de garantir la mobilitat quotidiana de milers i milers de persones.

Els darrers dies, i malauradament també els que vindran, Rodalies s’ha convertit en sinònim de caos, incertesa i improvisació: accidents i incidències diàries, serveis suspesos, trajectes interromputs, informació tardana, fins i tot contradictòria, si no inexistent. Tot plegat, inevitablement, té conseqüències: gent que arriba tard o no arriba a la feina, visites mèdiques ajornades, estudiants que es perden classes, vides quotidianes trastocades, submergides en un aclaparador caos de mobilitat que afecta directament el dret a la mobilitat de les persones que depenen del tren en el seu dia a dia.

I sí, aquests dies hi ha hagut una situació climatològica sobrevinguda i adversa, però la pluja o el vent no expliquen per si sols el desgavell. Més aviat, una vegada més, i aquesta vegada amb una afectació de gran envergadura, han fet surar les mancances i debilitats d’aquest sistema ferroviari, que es caracteritza per un dèficit d’inversió i de manteniment que a Catalunya és endèmic en el cas de Rodalies. Un dèficit que no resisteix cap comparació quan es miren les execucions pressupostàries reals de l’Estat espanyol a Catalunya en relació amb altres territoris de l’Estat, és a dir, allò que s’anuncia i es preveu pressupostàriament, però que finalment no s’executa.

Potser el més desconcertant és que, a diferència del tren pinxo de la cançó, amb el desgavell actual no hi ha ni música ni somriures, ans al contrari: només cansament, resignació i indignació, i la sensació que tot plegat sembla inevitable. Però no ho és, o no hauria de ser-ho. Perquè una cosa és cantar amb ironia, parafrasejant la lletra de La Trinca, que el maquinista pugui baixar del tren pinxo per fer un got de vi, i una altra molt diferent és assumir, com si fos normal, que el nostre tren de cada dia s’aturi a mig camí una vegada i una altra, arribi o surti amb retard o, com aquests dies, ni tan sols surti.