En l'ardor d'un estiu implacable la natura a vegades crida amb fúria desfermada, i el bosc esdevé escenari d'una tragèdia eterna, tan eterna com les flames de l'infern: el foc es llança com un esperit colèric, consumint amb gola insaciable tot allò que troba al seu pas.
Les flames dansen amb una passió devastadora, una dansa que ens embadaleix quan balla dins la llar de foc i que ens espanta quan amenaça i arrasa tot allò que estimem. Observem impotents com els arbres s'ennegreixen i esdevenen cendra sota la llum infernal, en el silenci eixordador de la destrucció.
Com la còlera humana, aquests incendis no coneixen la pietat, i l'abast de la seva ferocitat ens recorda que la ira, especialment la nostra, és l'origen de desastres de magnitud insospitada.
Una flor no fa estiu, una guspira sí, pot fer un gran i violent incendi, com el que aquests dies ha cremat Portbou i Colera...
El diccionari defineix la còlera, en el seu sentit figurat, com la "irritació violenta contra algú que ha inferit, o hom creu que li ha inferit, un insult, una injúria, un dany, etc." A vegades penso que amb desastres com aquest, la Terra simplement respon amb fúria als insults, injúries i danys que, dia sí dia també, li inferim...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada