No va haver-hi èpica. Dijous a la tarda em vaig vacunar i en el moment de la punxada no va haver-hi èpica, ni una dosis d'èpica!
Ningú em va aplaudir, ningú va immortalitzar el moment, ningú em va prendre declaracions quan vaig sortir, més sorprès que triomfant, del box de vacunació... Res, punxada i a seure i esperar uns minuts en una sala de repòs, que no d'espera, en una estranya solitud col·lectiva, això sí, de ramat vacunat!
De fet tot va ser tan ràpid que ni en vaig ser conscient, de la punxada, i ni tan sols vaig pensar a preguntar quina vacuna m'havien inoculat al cos! Tot va passar molt ràpid, com una exhalació. No vaig tenir temps ni per degustar el moment!
La cua d'espera no era ni cua, ni d'espera, sinó un flux continuu de persones cridades a ser vacunades, i quan vaig entrar al box de vacunació i seure a la cadira ho vaig entendre. Targeta sanitària en mà em van demanar si m'anava bé que em punxessin al braç esquerre i quan vaig seure, la sanitària va dir-me no sé què mentre m'untava el braç d'alcohol i en menys de cinc segons em va dir: ja està! I jo... Ja està?
Vaig quedar descol·locat. Ni tan sols vaig gaudir del moment, ni tan sols vaig patir pel moment! Va ser un pim-pam. El següent!
A la sala de repòs, que no d'espera, el comentari generalitzat era la rapidesa del procés i sobretot, la fugacitat del moment! És evident que posar-se la vacuna no és com degustar un bon vi, per més que a la televisió ens hagin vestit d'èpica el moment de vacunar-nos! És simplement el que és: un tràmit, important, però només un tràmit.
No va haver-hi èpica. El moment de la vacuna no té més èpica de la que hom hi vol posar. Salut ens posa la vacuna, l'èpica és cosa nostra!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada