Estreno moto!

La meva primera moto va ser un Vespino L color taronja. El primer que vaig fer quan el vaig comprar va ser pintar-lo de color negre.

El vaig comprar la primavera de l'any 1990 amb els 16 anys a punt de fer. Me'l va vendre la Carme Gubau, secretària de l'Ajuntament de Sant Gregori i amiga de la meva mare. Recordo que en vaig pagar 10.000 pessetes. La moto va representar deixar enrere la bicicleta, que darrerament feia servir per desplaçar-me a Girona, des del barri gironí del Pont Major, on aleshores vivia, o l'autobús, encara que el bus l'he seguit utilitzant, menys intensivament, naturalment. No era ni molt menys el darrer model que sortia, més aviat aquella moto tenia més anys que jo aleshores, però era el què necessitava, un mitjà de transport.

Aleshores el casc no era obligatori i jo no en portava... els meus cabells llargs volaven alegrament, malgrat la poca velocitat de la motocicleta. Solia aparcar-la, quan anava a Girona, sota les voltes del carrer Sant Francesc, i per Girona em movia a peu. Més d'un dia, i de dos, em trobava el dipòsit buit, o la bugia robada... Era una moto extraordinàriament simple, amb pedals per engegar-la i de reforç en algunes pujades (Montjuïc), però era el meu primer vehicle motoritzat i, sobretot, ajustat a la meva economia. Una nit d'hivern de l'any 1992 tornava a casa per Pedret. A l'alçada de La Sala del Cel un cotxe aparcat va girar en rodó sense veure que jo circulava i la meva moto s'hi va encastar entre el morro i la porta; jo vaig saltar pels aires, per sobre el capó, anant a parar en caiguda lliure sobre l'asfalt. 

 

Recordo més el soroll de ferralla que el dolor. No portava casc però mel cap en va sortir il·lès. No la cama esquerra, amb set punts de sutura sota el genoll, fruit d'un trau que em vaig fer quan vaig sortir disparat, un esquinç al genoll dret i l'espatlla dreta adolorida. Em va recollir una ambulància i em van dur al Trueta, on hi vaig veure la meva mare. La moto va anar a parar al dipòsit de vehicles i dies després la vam donar de baixa. Ja no la vaig tornar a veure més. Ha estat el pitjor accident que he tingut de moment, i encara en vaig sortir prou bé. Dies de baixa enllitat a casa, visites de companys i companyes de l'institut, de la Meritxell Saura, la xicota que tenia aleshores, la família... També vaig rebre una indemnització pels danys materials (la moto, poca cosa) i personals, diners que, sense dubtar-ho, vaig invertit en una altra moto, una Vespa 200.

La Vespa 200 (semblant a la de la foto, caldria afegir-hi una maleta al darrera) la vaig comprar a través de l'Esteve, el company de la meva mare i ex pastisser... Ell coneixia un treballador de Caixa Girona, en Ramon Bartrina, que en tenia una en venda. Estava prou bé, tenia els diners (no recordo quan en vaig pagar) i només em faltava el carnet, la teoria i la pràctica de moto. Tot i no tenir el carnet la vaig comprar, malgrat no la pogués fer córrer. Bé, només l'agafava per anar per darrera el camp de futbol del Pont Major, fent pràctiques particulars... Amb els 18 anys fets a principis d'estiu, vaig dedicar-me a estudiar la teoria i a seguir fent pràctiques; em vaig treure el carnet per lliure, a finals d'octubre. La teoria la vaig passar més bé del què em pensava, el dimecres 21 d'octubre de 1992; em van donar els papers i em van dir que al cap d'una setmana hi anés a fer l'examen de pràctiques. No estava apuntat a cap autoescola, tenia els papers. tenia la moto i sabia que els divendres també examinaven; a més el divendres començaven les Fires de Girona... El divendres 23 d'octubre vaig pujar a Montjuïc, pel camí de darrera, el que surt del Pont Major) amb la meva Vespa 200; em vaig posar rere una cua de vespes d'autoescoles, papers en mà, i vaig fer l'examen pràctic, aprovant-lo sense massa problemes. Aquella mateixa nit, amb els parers provisionals, ja vaig anar a Barraques amb la Vespa!. Amb la Vespa havia fet un salt qualitatiu, corria més, em portava més lluny... En alguna ocasió em servia per anar de Festa Major (Torroella, per exemple, un any amb en Pau Planas, tots dos sobre la Vespa) i fins i tot em va servir, l'estiu del 1994, per anar a treballar a Pineda de Mar. A través de l'Artur Iscle vaig anar a fer de monitor, durant tot el juliol, en una escola d'Educació Especial. El dilluns a primera hora sortia amb la Vespa camí de Pineda, on m'estava en una pensió fins els divendres a la tarda, que tornava a Girona. Aquell mateix estiu del '94 vaig anar a un dels millors concerts als quals he assistit mai, Pink Floyd a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Hi vaig anar amb en Dani Mundet i en Pau Planas; vaig anar-hi amb moto, des de Pineda de Mar... va ser la primera vegada que anava a Barcelona amb moto, bé, de fet ha estat l'única vegada... Més endavant, a l'hivern de l'any1996, una topada tonta amb un cotxe a Sarrià de Ter, un migdia que nevava, va portar la Vespa al mecànic; molta planxa per reparar, massa diners... Va ser el trist final d'una gran companya d'aventures... La Vespa 200.

Per sortir del pas durant un temps vaig circular amb una Yamaha DT; era del meu oncle Miquel, el germà de la meva mare; la vaig baixar de Cantallops però a Pont de Molins va dir prou. Va fer la resta del viatge sobre una grua. Reparada a Girona, em va anar molt bé per no perdre autonomia, per moure'm amunt i avall, encara que la Sira es queixava que em (ens) deixava la roba pestilent del tub d'escapament... El següent pas havia de ser el cotxe, malgrat no tenia el carnet de cotxe, només la teoria, em faltava la pràctica. L'estiu del 1996 vaig comprar un cotxe a cegues; jo era de campaments i vaig rebre una trucada de la meva mare: l'Esteve té una bona oportunitat: un R6 de l'any 1979 en molt bon estat per 60.000 pessetes. Dit i fet, confiança total amb l'Esteve, el vaig comprat sense ni tan sols veure'l. A finals d'any vaig aprovar l'examen pràctic (a la segona) i el cotxe prendre el relleu de les motos. La Yamaha DT va tornar a Cantallops.

No tenia previst comprar cap més moto, l'R6 m'anava molt bé i tren anys més tard de comprar-lo, l'any 1999, compràvem, amb la Sira, l'Opel Zafira. Durant un temps els vam fer córrer tots dos, jo l'R6, la Sira el nou. L'R6, però, cada vegada estava pitjor i l'any 2002 el vam donar de baixa. A mitjans del 2003 un dia l'Esteve comenta que un seu amic, en Pere, carnisser de Santa Eugènia, es ven una moto, una Yamaha Majesty 125, per uns 1.500 €. Al principi no vaig fer-hi massa cas, però després de rumiar-hi una estona i de parlar-ho amb la Sira, vam decidir comprar-la: millor una moto que un segon cotxe, sobretot perquè ja teníem una segona filla... Tornava a tenir moto, amb tot el què això suposa, fred a l'hivern, les molèsties de la pluja, el vent... però també més llibertat i, sobretot, la millora de la logística familiar. La Yamaha Majesty 125 em resolia molt bé la majoria dels meus desplaçaments, entre Sarrià de Ter i Girona, a vegades a Salt. Tenia més problemes quan anava a Banyoles o, en alguna ocasió, fins i tot a Santa Cristina d'Aro. Era, bàsicament, una moto urbana. La pega que tenia és que semblava que havia agafat una mena de malaltia crònica, i de tant en tant fallava. Darrerament fallava més, a part que semblava que havia perdut nervi. Feia temps que em rondava pel cap canviar-la, ho havia comentat a la Sira, també al meu mecànic, des del Vespino L, Motos Llach de Sarrià de Ter. I finalment, just després de Setmana Santa, vam prendre la decisió: moto nova. L'opció era molt clara, una Yamaha XMAX 250, però calia veure'n d'altres. És la moto que necessito, una moto sobretot urbana, però que no em deixi arraconat a la pintura a la carretera, les vegades que en faci. I sobretot, i per fi, una moto nova, una moto que estreno jo!. A més de ser la meva primera moto nova, és la primera moto que ha venut en Josep Llach, després que el seu pare, en Pere Llach, l'hi hagi passat el negoci fa escassament pocs dies. Quan ja em vaig decidir en Josep em va dir: "mira que pensava quina seria la primera moto que vendria!". Des del dijous que la tinc i és una joia. Vaig content com un nen amb sabates noves, i de contentes també n'estan les meves dues filles grans, la Clàudia i la Irina; a l'Abril encara l'hi fa respecte... Estreno moto i estreno, amb ella, noves aventures... Què em depararà aquesta moto, on em portarà?. Tot just aquests dies hem començat a escriure les primeres pàgines de la nostra història, amb l'esperança que sigui llarga i, sobretot, que les alegries predominin sobre les tristeses, conscient que hi haurà, com en totes les històries, una mica de tot...