Així comença... "Susqueda"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Susqueda", de Miquel Fañanàs, que, a escala gironina, va generar un cert pànic de l'estil de "La Guerra dels mons" quan una lectura de fragments del llibre per Ràdio Girona, el 21 d'abril de 1983, va generar tal alarma que alguns veïns i veïnes de diferents poblacions del curs del riu Ter van afanyar-se i córrer cap a zones elevades i allunyades del riu, tement una nova inundació pel trencament de la presa.

"Susqueda" (Edicions pel pèl, 1983), va obtenir un accèssit al Premi Just M. Casero de 1981 i l'autor, Miquel Fañanàs, en va fer una reedició, "Susqueda, crònica d'una catàstrofe" (Columna Edicions, 2018), en motiu del 50è aniversari de la presa.

Ara que anem deixant enrere aquests anys de sequera i restriccions, no sé si, amb els pantans de nou omplint-se, la por que la presa de Susqueda cedeixi segueix incrustada en alguns gironins i gironines... Pel temporal Glòria les inundacions no van ser perquè la presa cedís, sinó per desembassar, sembla que massa tard, el pantà de Susqueda.

Bé, el cas és que d'aquest llibre, que en realitat en són dos, en tenim dos començaments... 

"Susqueda" és un llibre que comença així:

Susqueda. 12 d'octubre
1.30 de la nit.

Havia deixat de ploure però aquell fred primerenc es deixava sentir amb una intensitat poc freqüent. Jeroni Vidal engegà un solitari renec i maleí per enèsima vegada la seva mala sort. Ell era dels qui opinaven que no calia que els tècnics fessin guàrdia de nits a la presa, i havia defensat davant el consell directiu de l'empresa, evidentment sense èxit, que com a mínim poguessin tenir lliures els dissabtes i diumenges. La seva proposta que es contractés un vigilant nocturn per als caps de setmana estigué a punt de prosperar, però, quan semblava que els directius donarien el seu vist-i-plau, vingueren aquells desafortunats articles a la premsa. "Els diaris tenen la culpa que hagi de treballar aquest diumenge" es repetia obsessionadament una i altra vegada.

"Susqueda, crònica d'una catàstrofe", comença així:

DIA I
Divendres, 12 d'octubre

Eren les 7.25 del matí quan en Mingo Sisquella es va despertar sobresaltat per aquella sacsejada que per ben poc no el fa caure del llit. Va veure els números lluminosos que marcaven l'hora, però la visió del despertador va desaparèixer immediatament del seu camp visual tan bon punt va caure a terra amb un notable estrèpit. Fins i tot li va semblar per un moment que sonaven les campanes de l'església de Santa Maria. Cada cop més esfereït, va adonar-se que el llit sobre el qual s'havia incorporat conti-nuava movent-se, com també ho feien la calaixera que tenia al davant i el llum nou suspès del sostre, que havia instal·lat feia tot just uns dies. Mentre tot ballava al seu voltant, va aconseguir posar-se els pantalons i la camisa, es va calçar amb les botes altes d'anar a cacera que sempre tenia a punt i va sortir al carrer. Va adreçar les passes cap a la plaça Major, que era a tocar de casa seva, perquè pensava que allí, on hi havia l'ajuntament, algú li podria dir què cony estava passant. No havia estat l'únic de tenir aquest pensament. Quan va arribar-hi, ja hi havia una bona colla de veïns tant o més espantats que ell.