XLII
Que les joves mans
-fredes, fortes, netes-
sàpiguen comptar.
Esdevens hereu
dels dies de l'odi
i del desgovern.
Vigila despert
on jeu amagada
l'olla del diner,
Si vols el poder,
fes que sigui teva
i mana després.
Per cordes de llum
baixem a l'abisme
dels somnis perduts.
Dolçament se'n van
barques de naufragi
alta mar enllà.
Pujaven els ulls
dels cecs, ran de timba,
escales de fum.
Vida breu de flor:
neguit d'esperança,
lent treball de corc.
La set vaig calmar,
i l'infern es reia
de la caritat.
El príncep del món
ens asseu a taula,
a sopar amb la mort.
Decoràvem lloms
i costelles d'altres
honorables porcs.
Ja ben engreixats
passem tot de sobte
del seient al plat.
Arriben les dents
fins al moll dels ossos
dels grans pensaments.
Trenquen els queixals
l'arc de l'espinada
que tant s'encorbà.
Ànima. Només
una mica d'aire
que s'emporta el vent?
Preguntes, i els mots
són pedres llançades
per estranys mandrons.
Tornen contra teu
i et colguen, feixugues
runes de castells.
Per camins de fang
guiàvem el nombre
cap a la unitat.
I ens duia l'esforç
a quedar-nos sense
ramat ni pastor.
No entenem per què
cobrim amb paraules
el buit del no-res.
Del buirac del temps
traiem la sageta
del nostre lament.
Clavem el punyal
del crit al duríssim
cor de Sepharad.
Salvador Espriu. La pell de brau (1960)
Aquest 2013 cada divendres publico un poema de Salvador Espriu al bloc i cada dia un fragment de poema a Twitter en motiu de l'Any Espriu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada