Un cinema de pel·lícula!

Ara que hi ha sales de cinema que, temporalment, tanquen per la manca d'estrenes i de públic, recupero un escrit que vaig escriure a mitjans d'abril de 2003 com a carta al lector; no recordo si es va publicar aleshores... el publico avui!

Dilluns 14 d'abril de 2003 a la nit; darrera sessió de la pel·lícula "La Prueba" a la sala 1 dels Cinemes Oscar (avui es diuen Ocine...).

Avançada la pel·lícula la pantalla comença a perdre, intermitentment, intensitat de llum. Les nostres pupil·les, que no delaten mentides com les de pel·lícula, s'incomoden... Passen els minuts i, malgrat la tensió que es respira en l'encara no vintena d'espectadors, la projecció segueix.

La pel·lícula arriba al seu punt àlgid (punt molt baix, per cert) quan es produeix una interrupció en la projecció; la pantalla s'apaga, es fon en negre. Un noi que tinc quatre files al davant aplaudeix; quatre noies de tres files sobre meu riuen (de fet han entrat rient i han seguit rialleres tota l'estona, posant-hi més bon humor que indignació...). Els llums s'encenen uns instants i s'apaguen; minuts més tard es torna a recuperar la projecció.

Les intermitències en la intensitat de la llum no han variat; la pel·lícula avança algunes seqüències, però es torna a parar la projecció. Una fila més amunt una parella es comença a indignar; un fila més avall un noi fa petar els llavis i s'incomoda, no troba el lloc a la butaca i comença a preparar-se pel què pugui passar (comenta al noi que l'acompanya que l'Al Pacino l'està decebent...). Les noies rialleres segueixen rient, dues amb més pudor, les altres dues deixant-se anar...

Es comencen a fer les primeres amenaces d'aprofitar el temps, és a dir, d'anar al lavabo. Les mirades fa estona que no es centren en la pantalla, sinó en el projector. Ningú es mou. La pel·lícula es reivindica de nou, però no millora; novament la pantalla s'ennegreix. Les noies, i un noi que no identifico, exclamen a l'uníson un satíric "joder" (amb perdó), mentre la parella indignada del primer tall comença a discutir què fan, si marxen o no...

Per fi, tímidament, l'acomodador apareix, però no diu res; davant la interpel·lació d'alguns espectadors diu: "s'ha fos una bombeta del projector i ha de venir l'encarregat."

Minuts més tard descobrim que, tal i com havia insinuat un noi de cinc files més avall, l'encarregat és a casa seva (i probablement dormint...). Les dues noies més rialleres van al lavabo; una parella discreta també. La parella indignada decideix marxar, indignada. No hi ha massa explicacions, però majoritàriament tothom s'espera entre la butaca i la tassa del vàter.

L'acomodador marxa; quan torna sentencia: "no es pot solucionar el problema i amb l'entrada tindrem dret a una sessió gratuïta." 

Jo penso que el més just seria la gratuïtat d'aquesta sessió i la compensació amb una altra gratuïta, però és el que hi ha... Així doncs tothom, menys la parella indignada que indignada ha marxat, fem cua per a la compensació d'una propera pel·lícula i marxar, vés quin remei, cap a casa...

Malgrat tot jo marxo content, no per la compensació, evidentment, sinó per la certesa que la pel·lícula bona ha estat la que s'ha projectat des de les butaques de la sala de cinema; al capdavall potser aquest era l'únic i millor final possible!