The Best. Minuts Musicals històrics.

L'any 1976 dos productors musicals van escoltar en un club com a una jove Bonnie Tyler cantava la cançó "Nutbush City Limits" d'Ike & Tina Turner; Bonnie Tyler ja feia uns anys que havia entrat a la indústria de la música, però encara no havia explotat musicalment; de la mà d'aquests productors a poc a poc es va anar forjant una carrera farcida d'èxits musicals, alguns mundialment coneguts, com "Total Eclipse of the Heart".

Entre els seus èxits també hi ha la cançó "The Best", composta per Mike Chapman i Holly Knight i publicada l'any 1988, tot i que va ser eclipsada per la versió, més energètica, que un any més tard en va fer, curiosament, Tina Turner.

Precisament aquesta és la cançó que ha acabat definint Tina Turner en el seu obituari: la millor. Tina Turner no és només un gran exemple de superació i de resiliència (en l'àmbit personal i musical), també un dels grans exemples de com important és la interpretació de les cançons i, com en el seu cas, de com un segell personal d'una veu i, sobretot,d'una actitud i posada en escena, les embolcalla.

Tota gran cançó necessita una gran interpretació; bé ho sabia Mark Nkofler quan, després de compondre "Private Dancer" va descartar-la pel disc "Love over gold" (el de la colossal "Telegraph Road"), entenent que requeria una interpretació amb veu femenina, i aleshores la referent ja era Tina Turner, simplement la millor.

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Wag the Dog"

La cortina de fum és un recurs, un truc que ens manté distrets amb el fum per tal que no veiem el que aquest amaga; és un recurs molt utilitzat pels mags i il·lusionistes, també pels polítics: quantes mentides amaguen incòmodes veritats?

"La cortina de fum" és una pel·lícula del 1997 que narra la invenció d'un conflicte bèl·lic per tapar un escàndol del president dels Estats Units a les portes d'unes eleccions presidencials. No sé, em venen al cap molts polítics que necessitarien, avui per avui, una cortina de fum... de fet molts atribueixen aquesta categoria al procés... A vegades la realitat supera la ficció!

La pel·lícula, protagonitzada per Dustin Hoffman, Robert De Niro, Anne Heche, Woody Harrelson i una jove Kirsten Dunst té un il·lustre músic com a autor: Mark Knofler.

Aquesta potser no és la seva millor banda sonora (Local Hero?), tampoc ni molt menys la seva millor cançó, però és evident que s'hi reconeix el seu estil i no, no és una cortina de fum...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

Minuts Musicals retrobats amb David Knopfler i "Lonely is the night"

Indiscutiblement ell era el guapo i bona mostra és la portada del senzill "Lonely is the night" que va publicar l'any 1991.

Amb un paisatge urbà de fons, en blanc i negre i desenfocat, la seva solitària imatge apareix amb la força de la seva mirada i la simplicitat de les línies del seu rostre; no somriu però expressen més els seus ulls que amb els seus llavis...

Indiscutiblement ell era el guapo i el seu germà el talentós, tot i que en David també va mostrar amb escreix les seves virtuts musicals com a intèrpret i compositor.

Va ser precisament ell qui va presentar John Illsley al seu germà Mark i durant uns anys ell va ser, també, un membre més, dels fundacionals, dels mítics Dire Straits.

Però al 1980 David Knopfler va deixar el grup durant la gravació del "Making Movies" (no figura als crèdits del disc), diuen que entre d'altres motius per les tensions entre els germans i la pressió del grup, abocat ja aleshores a grans i intenses gires... Naturalment quelcom de cert hi ha, doncs és normal que amb tanta convivència (estudis de gravació, concerts gires...) apareguin tensions.

D'en David Knopfler tinc tan sols dues cançons, les que contenen el senzill (aquells discs de vinil petits que necessitaven un adaptador per fer-los rodar i que rodaven a 45 revolucions per minut) que he esmentat abans, amb "Lonely is the night" a la cara A i "Like lovers do" a la cara B, ambdues del seu cinquè disc en solitari, "Lifelines", publicat l'any 1991, el mateix any que Dire Straits va publicar el seu darrer, "On Every Street". D'ell no en tinc res més i aquest senzill el deuria comprar a molt bon preu, paraula de Stone, en alguna Fira del disc del col·leccionista...

Hom podria dir que David Knopfler va abandonar la seva zona de confort, expressió molt de moda actualment, però suposo que no deuria ser fàcil deixar una banda en projecció com era aleshores Dire Straits!

Deixant els seus Dire Straits es va convertir en un músic més i suposo que va seguir tocant per, entre d'altres coses, procurar i demostrar que era, és, quelcom més que "només" el germà de Mark Knopfler.

Escoltem com canta David Knopfler a la solitud d'una nit solitària...






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!