En la mort del papa Francesc

El primer pensament que vaig tenir ahir, Dilluns de Pasqua, quan em vaig assabentar de la mort del papa Francesc va ser d'alleujament. Diumenge, quan el vaig veure a la televisió fent la seva (darrera) benedicció "urbi et orbi", la seva darrera aparició pública, no vaig poder evitar comentar, com qui parla amb la televisió, "deixeu-lo morir tranquil!" Feia patir, darrerament, veure'l i sentir-li el fil de veu que li quedava. Ignoro quins protocols té l'església, però em semblava que arribat a un cert punt, el papa Francesc, el que representa el papa Francesc, hauria de permetre que Jorge Mario Bergoglio es morís tranquil·lament.

El papa Francesc sempre l'hem situat a la part progressista de l'església, tenint present que, com amb la política nord-americana, el progressisme del Vaticà als nostres ulls és molt conservador. Inevitablement, el papa Francesc deixa una vida, un llegat i un papat amb llums i ombres, en què la llum s'imposa pel gir que la seva proclamació va representar, un gir precisament, i paradoxal, amarat d'ortodòxia: l'austeritat i la mirada i l'atenció a les persones més vulnerables, inspirat per la figura de Francesc d'Assís, de qui va manllevar el nom papal.

En la mort del papa Francesc, com en la de qualsevol altra papa, s'obre l'interrogant de la successió, amb el conclave com a punt culminant de l'elecció del nou papa. I davant l'interrogant, el temor que, aplicant la llei del pèndol, la "fumata blanca" anunciï un papa, més que conservador, ultraconservador, veient el pa que s'hi dona, en alguns àmbits de l'Església catòlica.

Si no fos pel seu vessant i influència política, que la té i molt, l'elecció del papa de Roma hauria de ser, per a una gran part de la població, no catòlica, atea o agnòstica, del tot innòcua, però ja sabem que no és així, i que tot i la laïcitat de molts estats, l'Església catòlica segueix exercint la seva influència política, com veiem a Espanya amb la Conferència Episcopal.

Però més enllà de la política, en la mort del papa s'esdevé quelcom semblant davant la mort d'un monarca: la litúrgia de l'enterrament i de la successió. I cal reconèixer que precisament l'església és alumna més que avantatjada en aquestes qüestions, fent de la litúrgia espectacle, d'aquells que, com en el cas de les monarquies, a banda de retransmetre's per la televisió, apareixen als llibres d'història.

En la mort del papa Francesc només puc dir-li que descansi en pau, i tot seguit dir-me a mi mateix, des del meu agnosticisme, que Déu ens agafi confessats, que espero que els cardenals del conclave no es passin de frenada per la dreta, per la ultradreta...