Defalliment... i victòria!

Alistair i Jonathan Brownlee, germans triatletes, semblaven tenir-ho clar aquest estiu: tu a Río (Brasil), jo a Cozumel (Mèxic)! Tu, Alistair, or olímpic a Rio 2016, jo, Jonathan, campió de les sèries mundials a Cozumel, ciutat mexicana on es va disputar el novè i darrer triatló de les sèries mundials de 2016!

La primera part de la història, la de Rio 2016, va transcórrer segons el previst, i Alistair Brownlee va revalidar (ja va ser or a Londres 2012) el títol olímpic a Rio 2016, mentre el seu germà, Jonathan, es penjava la medalla de plata, millorant el bronze de fa quatre anys. La segona part de la història estava ben encarrilada a 500 metres de la meta del darrer triatló de les sèries mundials.

Jonathan Brownlee havia de guanyar i esperar que el mallorquí Mario Mola no acabés entre els tres primers; abans d'iniciar el darrer triatló Mola encapçalava la classificació de les sèries mundials, però ni molt menys tenia garantit el títol, amenaçat per la força, resistència i persistència dels temibles germans Brownlee, especialment pel petit Jonathan, segon classificat...

A 500 metres de la línia d'arribada Jonathan Brownlee anava primer i Mario Mola, després de remuntar posicions (havia arribat a anar dotzè!), corria en cinquena posició, ja mentalitzat que un any més, i per tercer consecutiu, seria subcampció del món! Jonathan Brownlee corria primer i el seu germà Alistair segon, seguit de prop pel triatleta de Sud-àfrica Henri Schoeman, bronze a Rio 2016, rere els germans Brownlee. La cursa semblava una rèplica de la de Rio 2016, amb les posicions dels germans Brownlee intercambiades...

Però a 500 metres de guanyar la cursa i les sèries mundials, a menys de mig kilòmetre de proclamar-se campió del món, les forces de Jonathan Brownlee van defallir i va començar a córrer erràticament i perdut... El seu germà, lluny d'esprintar i guanyar la cursa, s'hi va atansar i el va acompanyar, abraçant-lo, fins a la línia de meta, moment que no va desaprofitar el triatleta sud-africà per guanyar la cursa! Alistair va fer entrar en segona posició el seu germà, que va caure rendit a la mateixa línia d'arribada, essent ell mateix tercer...

Per darrere corria Mario Mola en cinquena posició, que va saber mantenir fins a la meta; mentre Mario Mola creuava la línia d'arribada les assistències mèdiques atenien a Jonathan Brownlee... El cinquè lloc, combinat amb el segon de Jonathan Brownlee, li va servir a Mario Mola per proclamar-se campió de les sèries mundials 2016!

Aquest final agònic i imprevisible ha posat de relleu dues virtuts: la fraternitat dels germans Brownlee, que s'ajuden a les verdes i a les madures, i la persistència de Mario Mola, qui semblava condemnat a ser un etern segon i avui ja és tot un campió del món!

Els germans Brownlee semblava que ho tenien tot previst, aquest estiu, i les coses els sortien tal i com esperaven, però a 500 metres de la meta Jonathan Brownlee va topar amb el defalliment i Mario Mola, que mai es va rendir, amb la victòria!







Declaracions de Mario Mola: "Sabía que el rol de Alistair iba a ser ayudar a su hermano Jonathan. Teniendo en cuenta eso, pensé que iba a acabar de nuevo como subcampeón mundial, luchando hasta el final. Pero, entonces, empecé a escuchar algunos comentarios de lo que había sucedido. Nadie quiere eso. Todos somos grandes competidores y queremos que todos estemos bien al cruzar la línea de meta. No es la manera como me hubiese gustado. Pero esto es una carrera, esto es triatlón, y estoy contento con mi título mundial."

El vídeo de la setmana: ells són els super-humans!

Quan sabem que hi ha una discapacitat la busquem, inevitablement ens esforcem a trobar-la: la manca d'una, o més extremitats, la ceguesa... Aquesta cerca no sempre és maliciosa, a vegades tan sols es fa per certificar el que ja sabem, i en molts casos és tan sols l'avantsala per valorar l'esperit de superació de la persona que té la discapacitat.

Aquesta setmana han començat els Jocs Paralímpics de Rio 2016 i només cal mirar-los una estona per deixar de veure persones amb discapacitat i veure, per sobre de qualsevol altra concepció, esportistes que competeixen entre ells per la glòria olímpica!

Mirem la discapacitat per admirar, per destacar i valorar la capacitat, les capacitats! Com expressa aquest vídeo de la cadena de televisió britànica Channel 4, ells són els super-humans!



Bon divendres!

A un (mal) pas de la glòria olímpica!

Yana Kudryavtseva, gimnasta amb cognom que em veig més amb cor d'escriure que de pronunciar, era la principal favorita per guanyar la medalla d'or en la final individual d'aparells de gimnàstica rítmica, però un petit error de recepció d'una de les masses just al final del seu exercici la va allunyar de l'or olímpic!

Yana Kudryavtseva és, avui per avui, la gran dominadora de la gimnàstica artística individual i ja acumula, entre les seves medalles en competicions internacionals, vint-i-sis medalles d'or, tretze de les quals en campionats del món, però cap encara en una Jocs Olímpics! Just quan va acabar el seu exercici de masses, el tercer dels quarte que havia de completar, va ser conscient que amb aquell error se li escapava l'or, i no va poder evitar que se li escapés més d'una llàgrima...

L'error, com en la vida, també forma part de l'esport! Però el binomi encert / error no és l'únic que en l'esport, com en la vida, es posa en joc! Donem per descomptada la preparació (física i mental), i també hi ha el factor sort i el seu anvers, la dissort, la malastrugança!

Dissort és el que va patir l'atleta nord-americana Abbey D'Agostino quan accidentalment va topar amb la neozelandesa Nikki Hamblin, qui en plena sèrie de classificació per la final dels 5.000 metres es va entrebancar i va fer caure D'Agostino. La història d'aquesta entrebancada olímpica ja la coneixeu: les dues atletes ajudant-se mútuament, relat que exemplifica l'esportivitat i l'esperit olímpic i que contrasta amb una de les imatges més lamentables d'aquests Jocs de Rio 2016.

Em refereixo a la trista imatge de l'egipci Islam El Shehaby quan va negar la salutació al seu rival, l'israelí Or Sasson; El Shehaby, a banda de ser eliminat pel judoka israelià, va ser expulsat pel Comitè Olímpic Egipci dels Jocs; Or Sasson, per la seva banda, a seguir guanyant combats fins a penjar-se el bronze olímpic! Justícia esportiva? 

Una competició tan àmplia i coral com els Jocs Olímpics dóna per a moltes històries de glòria, com la del nedador de Singapur Joseph Schooling, el fan que va batre el seu ídol, Michael Phelps, a la final dels 100 metres papallona, o la història de la judoka Majlinda Kelmendi, que va donar la primera medalla, un or olímpic, a Kosovo!

En els Jocs Olímpics la glòria generalment es mesura pel color dels metalls, però la glòria olímpica no sempre és d'or, plata o bronze, sinó en moltes ocasions que s'alimenta d'altres detalls, que no sempre tenen a veure només amb l'esport.

Per a la història queden els podis, naturalment, però en l'hemeroteca dels nostres records també hi desarem altres històries i relats que ens han commogut al llarg d'aquests quinze dies de Jocs Olímpics: per mi serà impossible esborrar una de les primeres imatges que vaig veure dels jocs, l'esfereïdora imatge de la cama trencada del gimnasta francès Samir Aït Saïd. Aquest sí va ser un mal pas!

Rio 2016, amb totes les medalles i històries, ja és història; la propera cita dels esportistes amb la glòria i les medalles olímpiques serà Tòquio 2020. No ens n'adonarem que ja hi serem, gaudint de les històries personals que els Jocs Olímpics sempre ens ofereixen, aquelles que situen els esportistes a un pas, o un mal pas, de la glòria olímpica!

El vídeo de la setmana: Carolina Routier, olímpica!

La Carolina fa triatlons! La notícia ens va agradar però no sorprendre, doncs ella, com les seves germanes, va créixer fent piscines al Club Natació Banyoles i competint en natació, primer, i salvament, després, sempre a un alt nivell!

Aleshores a cap de nosaltres, oncles i cosins, ens passava pel cap que algun dia la Carolina Routier Cañigueral seria olímpica! Però si aquest era un somni que perseguia ara ja quasi l'ha atrapat: aquest dissabte 20 d'agost la Carolina participarà a la triatló dels Jocs de Rio 2016!

A prop no només hi tindrà en Mario, també els seus pares, que naturalment no s'han volgut perdre el debut olímpic de la Carolina! I tots nosaltres (germanes, nebots, oncles, cosins...) també hi serem amb ella, a cada braçada, a cada pedalada, a cada pas que faci fins a arribar a la meta! I quan acabi, sigui quina sigui la seva posició, ens sentirem orgullosos de la Carolina, la nostra cosina olímpica!




Bon divendres i molta sort, Carol!

La plata de del Potro

Juan Martín del Potro no és, ni possiblement serà, una llegenda del tennis com ho han estat o són John McEnroe, Ivan Lendl, Jummy Connors, Bjorn Borg, Pete Sampras o Roger Federer però possiblement ha estat el tennista que amb més profunditat, com els cops que envia amb força al fons de la pista, prop de la línia, ha arribat al cor dels espectadors i seguidors de la competició de tennis dels Jocs Olímpics de Rio 2016.

La seva a Rio 2016 ha estat una participació contra pronòstic, sobretot eliminant a la primera ronda a Novak Djokovic, actual número u del rànquing ATP i un dels favorits del torneig, i al potent i explosiu Rafa Nadal a les semifinals! Del Potro, que ja va ser medalla de bronze a Londres 2012, vencent precisament a Djokovic, no va poder superar el britànic Andy Murray, que com a Londres 2012 es va penjar de nou l'or olímpic.

La plata de Juan Martín del Potro té molt mèrit, doncs l'argentí, tot i ser encara un tennista jove (27 anys) ha tingut una carrera esportiva irregular per culpa, sobretot, d'una lesió al canell que l'any 2010 li va trencar la seva progressió al rànquing, escalant fins a la 4a posició de l'ATP després de guanyar, l'any 2009, l'Open USA, el seu únic Grand Slam! Actualmehnt del Potro ocupa el 141è lloc del rànquing de l'ATP.

Del Potro ja fa anys que ha perdut la llarga melena que lluïa de jove, quan va irrompre al circuit, però segueix oferint, guanyi o perdi, la intensitat i força del seu servei i de la seva dreta, els seus cops guanyadors! A Rio 2016 el seu joc ha brillat i ha assolit una meritòria i inesperada medalla de plata! És cert que l'or et duu a la glòria, però més enllà de l'or, fins i tot també més enllà dels metalls, hi ha molta glòria, batalles personals guanyades, reptes assolits!

D'haver guanyat del Potro hagués tenyit d'èpica el daurat més cobejat, doncs no són moltes les sorpreses que els Jocs Olímpics ens ofereixen: generalment guanyen els teòricament millors, els favorits! Però avui del Potro simbolitza el contra pronòstic, el no tenir res a perdre i molt a guanyar amb què molts atletes afronten els Jocs.

Andy Murray se'n va endur merescudament l'or olímpic i després d'una llarga i fatigada abraçada entre els dos finalistes del Potro va rebre una sentida ovació, el reconeixement a l'esforç i al gran torneig olímpic que ha fet l'argentí, que tornarà a bregar per les pistes del circuit per alçar de nou un títol ATP que se li resisteix des de 2014, amb la ferma voluntat d'ampliar el seu palmarès, de moment amb 18 títols ATP guanyats.

Juan Martín del Potro no és, ni possiblement serà, una llegenda del tennis com ho han estat o són John McEnroe, Ivan Lendl, Jummy Connors, Bjorn Borg, Pete Sampras o Roger Federer però a mi, com moltes d'aquestes llegendes, ja m'ha guanyat!

El vídeo de la setmana: Simone Biles, la potència artística de la gimnàstica

Simone Biles és, i serà sens dubte, un dels noms propis dels Jocs Olímpics de Rio 2016 que aquests dies s'estan celebrant.

Cèlebres són els seus exercicis, i especialment espectaculars els de terra, en la que explota com cap altra gimnasta potència de les seves cames. Resulta inevitable comparar-la amb la gimnasta que fa quaranta anys, als Jocs Olímpics de Montreal 1976, no només va meravellar el món, sinó que va assolir la màxima puntuació possible, fins aleshores mai assolida, un 10 pel qual el marcador d'aquells jocs no estava preparat: Nadia Comăneci!



Simone Biles no té els 14 anys de Nadia Comăneci, sinó 19, i com la romanesa fa quaranta anys la nord-americana pot tancar la seva primera participació olímpica amb un bon sac de medalles, algunes d'or com la que ja ha assolit en la competició per equips; el seu palmarès als mundials de gimnàstica artística ja brilla amb deu medalles d'or, dues de plata i dues de bronze.

Qui és Simone Biles i, sobretot, d'on ha sortit aquesta espectacular gimnasta capaç d'emmudir tot un pavelló olímpic per veure els seus exercicis? El "Biles", doble mortal en planxa que finalitza amb mig gir, salt marca de la casa que només ella, de moment, sap fer, potser no és el repte més difícil que ha hagut de superar al llarg de la seva curta vida...



Bon divendres!