La pobresa, avui

Aquesta setmana llegia al portal web Xarxanet el llistat dels deu països més pobres del món, els deu països que, segons un informe elaborat per Brookings, presenten menys senyals de recuperació i superació de la pobresa extrema (viure amb menys d'1,5 euros al dia) per motius d'inestabilitat política, violència, guerres i altres conflictes.

La pobresa extrema és quelcom que tu i jo ens mirem de lluny, amb certa distància, a vegades també emocional, tan lluny com ho són les latituds d'aquests deu països més pobres del món.

La pobresa extrema que hi ha arreu del món, però, no ens és ni ens ha de ser aliena, doncs tot i que no en siguem culpables personalment, sí en tenim alguna responsabilitat, si més no a nivell col·lectiu, com a societat.

Quelcom semblant passa, massa sovint, amb la pobresa que tenim més a prop, una pobresa que no sempre veiem, o volem veure, i de la que no sempre, com amb l'extrema, volem sentir-nos responsables.

La pobresa s'ha instal·lat a la nostra societat i, malgrat la recuperació econòmica, té el risc d'esdevenir crònica, a banda d'estructural. Així ho certifiquen, de nou, les dades del 8è informe d'indicadors socials (INSOCAT), "La crisi no s’acaba, la pobresa es cronifica" , elaborat per ECAS.

D'entre les moltes dades que aporta l'informe en destaco dues: "el 19,2% de la població catalana està en situació de risc de pobresa o exclusió social" i "un 12% de les persones amb feina són treballadores pobres".

Aquestes dades no aporten, avui, res que no sabéssim ahir ni, malauradament, uns anys ençà; el que aporten és la confirmació que la pobresa ja no és conjuntural ni residual i que, com sol passar, té un important element hereditari, doncs genera un important greuge comparatiu d'igualtat d'oportunitats en les famílies que la pateixen, essent especialment preocupant el greuge que suposa pels infants.

La pobresa a casa nostra no només no retrocedeix significativament, sinó que a més segueix eixamplant-se entre les persones treballadores, els ja anomenats treballadors i treballadores pobres.

La precarització s'escampa i, a l'altre extrem, creixen i es multipliquen les fortunes dels més rics; tant aquí, amb la pobresa que no sempre volem veure prop de casa nostra, com a la resta del món, en una pobresa que, ni tan sols essent extrema ens estremeix, la recepta sembla ser la mateixa, fàcil de dir, difícil, pel que es veu, d'aplicar: redistribuir d'una manera més equitativa la riquesa, fet que requereix d'una política fiscal i laboral diferents de les que de moment hem tingut, i naturalment millorar la lluita contra el frau fiscal.

El drama de la pobresa és que avui, aquí i en moltes parts del planeta, segueix essent una lamentable realitat, com ho demostra la necessitat de seguir commemorant un dia com avui...