La segona estrella

A les samarretes de la selecció espanyola de futbol masculí ja hi podran brodar, damunt de l'escut, una segona estrella, després de la merescuda Copa del Món guanyada, amb bon futbol, per "La Roja".

Setze anys després, "La Roja" ha tornat a guanyar el Mundial de Futbol i, com fa setze anys, ho ha fet després de guanyar l'Eurocopa. I, com fa setze anys, la selecció espanyola ha assaborit aquestes mels amb un equip farcit de jugadors blaugrana o formats a La Masia, desplegant un estil de joc amb evidents traces del joc marca de la casa. En altres paraules, la selecció espanyola ha brillat i ha guanyat més quan el seu joc ha estat de toc, de possessió i de pressió, allò del tiqui-taca, que no quan ha apel·lat a la fúria i a la testosterona.

Futbolísticament, la victòria és incontestable. Ha anat de menys a més, amb un sorprenent primer empat dubitatiu contra Cap Verd i, a partir d'aquí, guanyant amb prou solvència la resta de partits, encaixant només un gol en contra en tot el campionat, i mostrant-se especialment superior a les semifinals contra França, una de les grans favorites, i a la final contra l'ara excampiona, Argentina.

I el gran mèrit d'aquesta selecció és que ha guanyat més per la força del col·lectiu que per la brillantor de les seves estrelles. "La Roja" no ha necessitat ni un Lamine Yamal decisiu ni un Pedri excel·lent, i la contribució de jugadors aparentment secundaris com Merino, Porro o Ferran ha estat determinant, en diferents moments de la competició, per traçar el camí cap a la glòria.

Menció especial mereix Pau Cubarsí, que s'ha mostrat gairebé perfecte en defensa i fins i tot incisiu en atac, doctorant-se en aquest Mundial com un dels millors centrals del món. La seva naturalitat fora del camp, comportant-se més com un noi de dinou anys que com una estrella del futbol mundial, no amaga la seva qualitat futbolística. El reconeixement com a millor jugador jove del campionat és més que merescut.

Si l'equip s'ha imposat a les individualitats és mèrit, cal reconèixer-ho, del seleccionador Luis de la Fuente. Sense el carisma de Luis Aragonés ni la llegenda de Vicente del Bosque, De la Fuente, bregat i llorejat en les categories inferiors de la selecció, s'ha convertit en l'arquitecte d'un equip prenent decisions tan valentes com no seleccionar cap jugador del Real Madrid, o tancar el debat de la porteria apostant sense fissures per Unai Simón, tot i haver convocat l'ara blaugrana Joan Garcia. En certa manera, la seva també és la victòria dels modestos.

Dos apunts finals. Lamine Yamal no ha brillat ni ha estat tan determinant com s'esperava, és cert, però ha competit i ha contribuït a l'èxit col·lectiu i, amb dinou anys acabats de fer, ja té una Eurocopa i una Copa del Món al sac. Pel que fa a Ferran Torres, me n'alegro que, després de frustrar-se cara a gol en tots els partits del Mundial, el seu únic gol hagi estat el que ha decantat la final: ell, que sempre viu a l'ombra de jugadors amb més cartell, ha escrit el seu nom amb lletres d'or a la història del futbol espanyol i mundial.

Futbolísticament, la victòria de la selecció espanyola és incontestable. Altra cosa, naturalment, és l'ús polític d'aquesta victòria. Però això ja són figues d'un altre paner...