dimecres, 21 de febrer de 2018

Irresponsabilitat Social Empresarial

Imatge: UdG

No són poques les ocasions en que tenim més clar el que NO volem que el que volem; a vegades resulta més pràctic descartar que pensar massa...

També a voltes resulta més senzill definir quelcom a partir del que NO és que cercar una definició curta, concisa i ajustada, sobretot quan el concepte a definir té diverses definicions i toca diferents àmbits. Com definiríeu en una frase la Responsabilitat Social Empresarial?

Hi pensava dies enrere a la presentació del llibre "Amb valor afegit" de la Càtedra de Responsabilitat Social Universitària de la UdG, escrit per l'expert i consultor Josep Maria Canyelles, que en va fer la presentació.

El llibre, a mode de manual pràctic pensat especialment per a petites i mitjanes empreses, recull una sèrie de bones pràctiques en responsabilitat social de diferents empreses de les comarques gironines, bones pràctiques que pretenen ser un far per altres empreses, i també conté, el llibre, un marc teòric i conceptual sobre la matèria, entre d'altres continguts.

Antón Costas, catedràtic de política econòmica de la UB i expresident del Cercle d’Economia, fa fer-nos una conferència distesa i divertida gens renyida amb contingut i substància. Explicava que la caritat, allò tan clàssic (també noble i lloable) de fer una donació amb una part dels beneficis no és responsabilitat social... Pot ser altruisme, generositat, filantropia i moltes altres coses, però no, però mai responsabilitat social!

La manera més planera de resumir el que va dir Costas és allò que la responsabilitat social no és amb què et gastes part dels beneficis, sinó com els generes!

Al torn de preguntes vaig preguntar als senyors Canyelles i Costas si no fóra bo, alguna vegada, fer un recull de males pràctiques en responsabilitat social empresarial, o si ho preferiu un recull d'irresponsabilitat social empresarial. Un document que recollís, sense necessitat d'assenyalar cap empresa, males pràctiques fonamentades la majoria de vegades més des del desconeixement que des de la mala fe, pràctiques ben intencionades però mal plantejades i en ocasions pitjor executades.

La pregunta tenia, si voleu, un punt irreverent; el professor Antón Costas fins i tot va trobar-li un punt cínic; en qualsevol cas la intenció de la pregunta era per un costat fer evident que de males pràctiques també n'hi ha, i per l'altre que a vegades també és important tenir clar què no convé fer, mentre anem rumiant el realment que volem fer, el que indefectiblement hem de fer...

dimarts, 20 de febrer de 2018

El català, (no és) cosa de tots!


Al 1982 la norma era que el català fos cosa de tots, al 1982 la Norma deia que el català era cosa de tots!

A l'Espanya que es despertava de la dictadura, la que encara retenia a la retina el "tranquil, Jordi, tranquil" del 23F, a l'Espanya del Naranjito i el seu Mundial'82, a l'Espanya que veuria guanyar amb majoria un jove Felipe González... en aquesta Espanya que la Catalunya de Pujol volgués que el català fos cosa de tots no li suposava cap problema, ans al contrari, en reforçava el caràcter plural i divers, culturalment i lingüísticament, tal i com versava l'estrenada Constitució...

En aquella Espanya, en aquella Catalunya va néixer la Norma, personatge de ficció protagonista de la primera campanya institucional de normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya, que amb diferents anuncis televisius pretenia, valgui la redundància, normalitzar el català arreu! I sí, arreu també volia dir a l'escola...



Al 2018 la norma sembla ser, per cada vegada més espanyols, arraconar el català; Ciutadans no només ha aconseguit normalitzar l'ús del castellà al Parlament de Catalunya en detriment del català, també hi ha empès el Partit Popular.

Naturalment, en tant que llengua oficial, el castellà pot parlar-se al Parlament de Catalunya però semblava que la norma (no escrita si voleu) era que la llengua d'ús corrent era el català; de fet ha estat així fins a l'aparició de Ciutadans...

Al 2018 el govern espanyol, atemorit per les enquestes i els darrers bons resultats de Ciutadans, ha vist en la vigència (i permanència, veurem fins quan!) del 155 l'oportunitat per politiquejar amb la llengua, dinamitant (veurem si amb un petard o amb una bomba!) la immersió lingüística a l'escola.

El mateix que han fet al Parlament volen fer-ho amb la llengua a l'escola, normalitzar l'ús del castellà, que en l'àmbit escolar vol dir fer del castellà la llengua vehicular, naturalment en detriment del català...

El risc d'involució és evident, el risc que el català ja no sigui, tampoc a Catalunya, cosa de tots ja no existeix, ja és una trista (i vergonyosa) evidència, una fatalitat!

dilluns, 19 de febrer de 2018

La copa de Pešić


Un miracle! Que el Barça de bàsquet guanyi una Copa del Rei sempre és notícia però rarament, o mai, un miracle fins i tot si la guanya davant el Real Madrid!

I malgrat això hi insisteixo: un miracle!
El miracle és que aquest Barça de bàsquet hagi pogut competir com fins ara no havia demostrat, el miracle és que competint hagi pogut guanyar aquesta Copa del Rei contra tot un poderós Real Madrid.

Aquest títol de copa salva una temporada que apuntava novament a quedar en blanc: pràcticament descartat per seguir lluitant a Europa al Barça de bàsquet "només" li queda seguir competint a la lliga espanyola essent la final un objectiu plausible, no així, d'entrada, el títol.

Fa quinze dies aquest mateix equip s'arrossegava amb apatia per les pistes de bàsquet perdent tot el que se suposa, per pressupost, plantilla i prestigi, havia de guanyar.

Esgotada la llarga i fructífera etapa de Xavi Pascual la temporada passada amb Bartzokas el Barça de bàsquet semblava haver tocat fons, però va passar allò que si una cosa va malament, sempre pot anar pitjor! El prometedor inici del Barça de bàsquet de Sito Alonso va ser un miratge i la temporada semblava que podia superar, per negativa, la desastrosa anterior.

Defenestrat Alonso (sense descartar una empenta dels jugadors) i amb Alfred Julbe d'impàs Svetislav Pešić va agafar les regnes de l'equip fa encara no dues setmanes amb l'objectiu de recuperar-lo esportivament i anímica, tornar a fer competitiu el Barça de bàsquet.

Pešić  ha obrat el miracle, reorganitzant els sistemes (defensa, sobretot, i atac), redefinint i potenciant rols (recuperant jugadors) i marcant un objectiu, un repte des del primer segon: podem guanyar un títol.

Aleshores em va semblar més un titular que una possibilitat, però el cert és que la imminència de la Copa del Rei deuria ser vista per Pešić com la millor manera de recuperar l'esperit i l'ànim d'un l'equip a la deriva.

Un títol a l'abast de tres partits, tres victòries, en tres dies consecutius. Avui sembla un miracle que el Barça de bàsquet hagi pogut guanyar tres partits consecutius, avui és un miracle que el Barça de bàsquet hagi guanyat la Copa del Rei!

Aquesta copa, més que cap jugador, l'ha guanyat Pešić!

dissabte, 17 de febrer de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "I'm not in love"


Qui més qui menys aquesta setmana, especialment el dia de Sant Valentí, ha escoltat, volent o no, alguna cançó d'amor... On acaba la cançó d'amor i comença la de desamor?

A vegades la pregunta és pertinent, ja que no sempre música i la lletra van a l'uníson; la música pot fer-nos creure que som davant una dolça cançó d'amor però la lletra s'encarrega de desmentir-la a cada estrofa i, com és el cas de la cançó d'avui, des de la primera, per si no ens havia quedat prou clar amb el títol: no estic enamorat!

Qualsevol intent de semblar enamorat és excusat de seguida, bé quan diu que li agrada mirar-la tot i que no vol dir que per això l'importi massa, o quan reconeix que té una fotografia seva però tan sols per a tapar una lletja taca de la paret... Hi ha una millor declaració de desamor?

És clar que de tant negar-ho, ja se sap, n'acabem dubtant: "i'm not in love"... segur?





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 16 de febrer de 2018

Paraula de Fabra: penitència


Abans, i reconeguem-ho tampoc fa tants anys, era sagrada; no la paraula, sinó el que representa: penitència:
   
[s. XII; del ll. paenitentia, íd.]
    
f 1 1 Penediment, contrició pel mal comès.
         
2 RELIG CRIST Pràctica religiosa encaminada a desfer la situació en què es troba un individu o una col·lectivitat com a conseqüència d'un pecat.
         
3 RELIG CRIST Sagrament en què són perdonats els pecats al pecador penedit que els confessa amb el propòsit d'esmena.
         
4 RELIG CRIST Una de les parts del sagrament de la penitència consistent en la pena imposada al penitent com a satisfacció dels pecats comesos.
    
2 DR CAN Conjunt de pràctiques penitencials, especialment el dejuni i l'abstinència, que l'Església imposa als fidels en general en determinades ocasions.
    
3 1 HIST Càstig públic que imposava el tribunal de la inquisició a alguns reus.
         
2 hàbit de penitència Vestit distintiu dels reus de la inquisició, adoptat després pels penitents de les processons.
    
pe_ni_tèn_ci_a.


La penitència no només era una qüestió discrecional entre hom i Déu, també tenia una manifestació pública, allò que en diem "unes formes" esdevingudes normes socials que convenia seguir. Tal vegada el secret era que, independentment si estaves o no penedit, havia de semblar-ho!

El dimecres de cendra, quan s'inicia la Quaresma, n'era el tret de sortida i la penitència s'acompanyava del dejú; després dels excessos carnavalescos convenia fer net de cos i, sobretot, ànima en aquest període de purificació i contricció que era (és?) la Quaresma, una llarga preparació de set setmanes per a la més Santa i el seu punt àlgid, el divendres Sant.

Com tantes altres pràctiques religioses la penitència ha anat a menys, no perquè pequem menys sinó perquè no és precisament (o necessàriament) a Déu amb qui passem comptes, sinó amb els qui ens envolten i, sobretot, amb nosaltres mateixos. I això de fer net avui ho resolem amb una dieta detox i una mica de ioga; al capdavall no hi tanta diferència, no?

La penitència ha caigut en desús i malgrat això a vegades semblem, talment, penitents amb l'ànima en pena...


dijous, 15 de febrer de 2018

Esquerra no vol (més) Mambo!


"El mambo és una forma musical i un estil de dansa cubà. La paraula mambo pertany a la religió vodú, és d'origen africà i significa "conversar amb els déus"."

No sé si la CUP va tenir en.compte aquesta definició de la Viquipèdia quan van decidir fer entrar el Mambo en campanya electoral, una vegada estimbada la furgoneta que representava el procés.

Tampoc tinc massa clar que la CUP pensés que el Mambo que tindríem, el que tenim avui, seria de tan mal ballar, i que l'hauriem de ballar amb el més lleig del ball!

El que sí sembla clar és que Esquerra no vol més Mambo, que de moment ja en té prou; que si bé a Brussel·les es pot ballar a Estremera et fan ballar al seu ritme o el que és el mateix, et fan dir el que volen sentir, i ni així!

Esquerra no vol (més) Mambo... i Junts per Catalunya?
Diuen, diuen, diuen que qui dies balla anys empeny... tot i que, ben mirat tal vegada el Mambo, això de "conversar amb els déus", sigui el darrer recurs!

dimecres, 14 de febrer de 2018

Sí a Sant Valentí!


Sí, ja sé que em direu que a Catalunya el dia dels enamorats és Sant Jordi, i de raó no us en falta, tampoc a mi: jo també celebro el dia dels enamorats per Sant Jordi!

El també, però, no només es refereix a "com vosaltres", també es refereix a "a banda del de Sant Valentí"!

Sí, per mi des de fa quasi vint-i-cinc anys la qüestió no és Sant Valentí o Sant Jordi, sinó Sant Valentí i Sant Jordi!

No entenc què té de dolent, encara menys de nociu celebrar Sant Valentí; que és una diada comercial? Sí, com Sant Jordi (que també), el Nadal, el dia del pare i de la mare, el Halloween, el black friday i tantes altres diades i celebracions que fem (i comprem i consumim) al llarg de l'any...

Que és una celebració espanyola? En realitat la tradició és anglosaxona i, com tantes altres, exportada a d'altres cultures...

No penso demanar permís ni perdó per celebrar Sant Valentí. Celebro i celebraré Sant Valentí mentre em surti del cor, mentre tingui cor per celebrar-lo.

Al capdavall l'única condició per celebrar-lo de tot cor és que qui me'l té robat també vulgui celebrar-lo, espero que amb mi...

dimarts, 13 de febrer de 2018

La ràdio folla


El títol d'aquest article no és meu sinó que l'he manllevat del d'una pel·lícula dirigida per Francesc Bellmunt de mitjans dels anys vuitanta del segle passat, com bé sabreu els més veterans...

La pel·lícula relata la transformació que pateix un locutor de ràdio després de rebre una transfusió de sang, una mena de metamorfosi l'ona expansiva de la qual també afectarà el seu programa radiofònic nocturn.

De qualitat més que discutible la pel·lícula té un notable repartiment i a banda d'esbojarrada (o precisament per això) és prou divertida.

No folla, però sí sobre la follia i sobre la vida en general tracta el ja veterà programa de ràdio gironí "Ens patina l'embrague", una mena de "Ràdio Nikosia" a la gironina...

És clar que per folls els de RAC1, que ahir van xarbotar la graella de programació capgirant-la com un mitjó!

El que va fer ahir RAC1 em va fer pensar en aquell boig gironí que es passejava fa una colla d'anys amb un telèfon dels d'abans i els infants (i no tan infants) que aleshores el temíem ens en rèiem... i avui deu ser ell qui se'n riu de nosaltres: s'han tornat tots folls, deu pensar...

El que va fer ahir RAC1, fer-nos escoltar programes a deshora, si fa o no fa ho podiem fer abans d'ahir, ho podem fer avui i ho farem encara més demà gràcies als anomenats "podcasts", que ens permeten escoltar un programa emès quan i on vulgem... és clar que en el cas d'ahir a RAC1 els programes eren a deshora, però en rigorós directe!

La ràdio és folla, tan folla que avui Catalunya Ràdio fa la seva programació habitual lluny dels estudis radiofònics, des de molts i diversos llocs tot i que per als oients en el fons tan és des d'on es faci ràdio, ja que només (?) s'escolta...

Al cap i a la fi aquesta és la gràcia, la màgia de la ràdio, aquesta és també la seva meravellosa follia!

Visca la ràdio!

dilluns, 12 de febrer de 2018

Vindrà el temps de fer balanç


Hi ha un moment per cada cosa i cada cosa té el seu moment...

Bé, la cita del llibre del Cohèlet (també anomenat eclesiastès) de l'antic testament és més o menys així:

Tot té el seu moment.
Sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.
Hi ha un temps d'infantar i un temps de morir.
Un temps de plantar i un temps de collir.
Un temps de matar i un temps de guarir.
Un temps d'enrunar i un temps de construir.
Un temps de plorar i un temps de riure.
Un temps de plànyer-se i un temps de dansar.
Un temps de tirar pedres i un temps d'aplegar-ne.
Un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n.
Un temps de cercar i un temps de perdre.
Un temps de guardar i un temps de llençar.
Un temps d'esquinçar i un temps de cosir.
Un temps de callar i un temps de parlar.
Hi ha un temps d'estimar i un temps d'odiar.
Hi ha un temps de guerra i un temps de pau...

Ja veiem que hi ha moments per tot i el del passat divendres 19 de gener era un moment específicament laudatori.

L'expectació mediàtica era extraordinària, possiblement mai vista, i l'ocasió s'ho mereixia: el fins llavors alcalde de Sarrià de Ter s'acomiadava formalment del càrrec després de ser proclamat president del Parlament!

Al carrer Major, davant l'Ajuntament, veïns i veïnes tampoc volien perdre's el moment, volien veure'l i viure'l en viu i en directe! La majoria però van seguir el ple municipal a través d'una pantalla gegant instal·lada a peu de carrer, doncs la sala de plens de seguida va quedar plena entre els mitjans i les autoritats que, per raons òbvies (o no), copaven tot l'espai i cadires disponibles.

Abans de començar el ple els periodistes copsaven el pols del carrer parlant i entevistant els veïns i veïnes presents; totes les opinions es centraven, naturalment, en els dos protagonistes de la vetllada: el nou president del Parlament i el nou alcalde! Totes les mirades es centraven en ells, també totes les opinions tot i que no totes eren de lloança, ni per un, l'alcalde sortint, ni per l'altre, l'alcalde entrant...

Una periodista, amb bon criteri, va esquivar els veïns i veïnes descontents, que també hi són, que també hi eren tot i que aquell dia, allà, minoritaris tirant del clàssic del pujolisme "això (avui) no toca"...

Hi ha un moment per cada cosa i cada cosa té el seu moment... Hi haurà un moment per fer balanç, també, de l'alcalde Torrent; un balanç que caldrà fer lluny dels focus mediàtics, lluny també de les emocions generades pel seu honorable nomenament.

Vindrà el temps de fer balanç...

dissabte, 10 de febrer de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Falling from Grace"


Ja sabem que amb les coses de la vida en general, i l'amor en particular, cal ser caut amb les expectatives; moltes vegades acaben jugant autèntiques males passades!

"It may have been so good
But now it's understood
'Twas just a night"

Podria haver estat
però ara s'entén tot
només va ser una nit...

Canta Isobel Campbell, ex Belle and Sebastian en aquesta primera experiència en solitari, The Gentle Waves, que l'amor destrueix el millor de nosaltres!

Sí, potser és excessivament tremendista, car l'amor també construeix el millor en la majoria de nosaltres, en la majoria d'ocasions, però ni en la pròpia cançó es deasanima: "Yet still we stay alive" (tot i així seguim vius!), és a dir, l'amor, com Déu, estreny però no ofega.

Però en l'amor, com en la vida, el més important és l'actitud, i en aquesta cançó malgrat el desamor és present a (quasi) cada estrofa Isobel Campbell no deixa de buscar el sol, no deixa de buscar que el sol brilli...

I com el sol, brilla aquesta meravellosa cançó!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 9 de febrer de 2018

Paraula de Fabra: logorrea


L'altre dia vaig ensopegar. No, no va ser al carrer ni em vaig fer mal, tot i que en podia haver pres, de mal!

Vaig ensopegar amb una paraula; no sé si us ha passat alguna vegada... Escrivia un article i va aparèixer de cop: verborrea; els meus maldestres dits la van teclejar i quan la vaig veure escrita vaig pensar: serà correcta, serà un barbarisme?

Davant el risc de prendre mal, prudent jo, vaig fer com sempre davant el dubte: la més mamelluda? (comentari impertinent i políticament incorrecte, poc propi de mi, ho sé...). No, buscar al diccionari.

I el diccionari no només em va dir que la paraula era correcta, també que s'ajustava al text, que el seu significat era just el que cercava: "ja no es concedeixen ni els cent dies de gràcia, i menys encara als piuladors de clic fàcil i excessiva verborrea..."

La segona definició de verborrea, el vinculat a una patologia, va despertar la meva curiositat: logorrea.

[de -logo i -rrea]

f PAT Afany irresistible de parlar que experimenten certs alienats.

lo_gor_re_a.

No se'ns escapa (no se'ns escapi!) que tant verborrea com logorrea compartexen amb, per exemple, diarrea la terminació -rrea: fluir...

Vaig resistir la temptació de canviar de paraula al text que estava escrivint, d'escriure logorrea allà on vaig escriure "excessiva verborrea", temptat perquè molts piuladors pateixen (patim?) logorrea crònica, un afany irresistible de parlar, entenc també de ser escoltats...

Però quan ensopegues amb una paraula no la pots llençar, així que em vaig quedar amb la verborrea i vaig deixar la logorrea per avui!

L'altre dia vaig ensopegar amb una paraula i en vaig descobrir una altra. Els diccionaris són una meravella!

dijous, 8 de febrer de 2018

Cap dels colors del groc


Cantava (el ja retirat dels escenaris) Raimon "Tots els colors del verd" al País Basc, "un poble que ha sofert tant, (...) un poble que ens han amagat"...

En èuscar es va parlar a la darrera gala dels premis Goya, més que en català. I no va ser el groc, tampoc el verd, el color que es va imposar sinó el vermell que reivindica la igualtat de gènere, el vermell que denuncia els abusos sexuals o per raó de sexe, el vermell que als homes ens hauria de fer enrogir de vergonya, pròpia o aliena, vosaltres sabreu...

El català ja no es parla en la intimitat, tampoc la dels Goya; el català, com el groc, ha esdevingut per molts, per masses quelcom incòmode i, per tant, quelcom a evitar.

No crec que la manca de groc als Goya fos per superstició, per la seva condició de color maleït pels del gremi, més aviat va ser per evitar el tema doncs el tenim massa a flor de pell, potser per prudència o a risc de rebre una xiulada o, encara pitjor, un callat silenci.

Diuen que part de l'èxit del procés ha estat la seva condició transversal, haver sabut pintar de groc tant part de l'esquerra com la dreta catalanes; a la seva manera l'èxit de l'anti-procés és el mateix i l'eixordador silenci, també cromàtic, dels Goya n'és una malaurada bona mostra.

Serà que ara convé amagar Catalunya, esborrar el groc...

dimecres, 7 de febrer de 2018

No és presó per a vells


L'octogenari confès Fèlix Millet ha ingressat, aquesta setmana, a la Brians en presó preventiva per risc de fuga; la decisió és sorprenent per no esperada i, com amb tantes altres qüestions del curiós món de la justícia arriba tard, no sé si massa...

A mi personalment ara ja m'era igual que Millet no entrés a la presó; no quan va confessar, no quan es va destapar la gestió corrupta que va fer al cor del Palau de la Música; aleshores sí, jo també reclamava que la justícia es fes present i que la presó preventiva actués, a banda del més factible risc de fuga que ara, per evitar la destrucció de proves, per facilitar la investigació.

Aleshores no deuria convenir que entrés a presó, ara deu convenir que hi entri, a saber per quins ocults interessos, els d'abans i els d'ara; interessos ocults o que jo, certament mancat d'una vista de linx, no sé veure ni trobar...
Ni amb un turbo a la cadira de rodes Fèlix Millet marxaria si fins ara, amb més oportunitats, no ho ha fet; major càstig era veure's repudiat per molts dels qui abans l'aplaudien, major càstig era viure reclòs a casa, confinat en un quasi autoimposat arrest domicialiari, lluny de tot i tothom, qui sap si fins i tot d'ell mateix.

És clar que se suposa que la presó més que castigar té per missió, a banda de protegir-nos als qui no hi som dels qui han d'entrar-hi, rehabilitar els que hi entren per a recuperar el bon camí una vegada en surtin. No tinc massa clar que aquesta sigui la missió de la presó provisional que manté ara Fèlix Millet entre reixes.

Advocat i família diuen que amb el seu decreixent estat de salut no sobreviurà a la presó: hi va entrar amb ambulància, no vull ni pensar amb què en podria sortir! No és presó per a vells? No és presó per a ell...

En l'epíleg de la seva vida qui va ser l'ànima d'un musical palau viurà, de moment, reclòs en una presó fins que la seva mala salut el salvi i l'alliberi, o el venci...

dimarts, 6 de febrer de 2018

Ni cent dies de gràcia


Temps era temps els polítics amb responsabilitats de govern disposaven de cent dies de gràcia, un temps suficient per permetre'ls aterrar i començar a marcar perfil propi, una mena de treva en la que la (necessària) crítica política dels adversaris de l'oposició es mantenia en suspens.

A partir del dia cent, doncs, s'obria la veda i la crítica de l'oposició iniciva el "crescendo" doncs aleshores la petja del nou govern ha era prou identificable superat el període de transició.

Aquell és un temps que sembla avui més lluny del que realment el tenim, però els nostres són uns dies en que tot s'esdevé a gran velocitat i, sobretot, tot es transmet en una frenètica immediatesa. La política comença a partir del minut zero, quan no és un contínuum, i ja no es concedeixen ni els cent dies de gràcia, i menys encara als piuladors de clic fàcil i excessiva verborrea...

Prou ho deu viure en pròpia pell el president del Parlament Roger Torrent, que ja ha tastat la crítica d'un sector de l'independentisme per la seva (prudent) decisió d'ajornar el ple d'investidura, també per la inevitable (?) foto al costat del delegat del govern espanyol Enric Millo en la presentació del MWC'18, també per mostrar-se massa simpàtic o cortès amb l'alcaldessa de Barcelona Ada Colau...

El nou president del Parlament no fa ni un mes que exerceix el seu càrrec, en els nostres dies i sobretot per ell, una autèntica eternitat...

dilluns, 5 de febrer de 2018

President (Puigdemont) o govern?... I eleccions?!


President o govern? Aquesta sembla ser la qüestió que tensiona internament l'independentisme, veurem si a risc d'esquinçar-lo.

Pel president Puigdemont, Junts per Catalunya, el PDeCAT i l'ANC qualsevol escenari que no contempli la investidura del (cessat pel 155 i per tant legítim) president Puigdemont és una claudicació, el que vulgarment es diu "una baixada de pantalons", el que políticament es s'argumenta com "donar la raó als del 155"...

Esquerra Republicana de Catalunya insisteix,a vegades d'una manera més clara d'altres més velada, que la prioritat és formar govern "sacrificant", si cal, el president Puigdemont o donant-li un paper, de president si cal, simbòlic. Una part de l'independentisme veu en Puigdemont un element més de bloqueig, i per tant de continitat del 155, que no d'alliberament del jou d'aquest article constitucional que constreny la polítca catalana.

La controvertida investidura del president Puigdemont s'entreveu cada vegada més inviable, menys efectiva, tot i que des d'alguna sectors independentistes no només la veuen imprescindible, sinó fins i tot possibe, tot i que de moment ningú n'ha revel·lat la fòrmula.

I entretant el Parlament de Catalunya viu en una mena de llimb legal sense investir president i sense acabar de saber si aquesta situació té o no data de caducitat. Les mirades, també les més crítiques dins l'independentisme, es dirigeixen sobretot vers el president del Parlament Roger Torrent, que amb la seva decisió d'ajornar el ple d'investidura a banda de guanyar temps (decisió intel·ligent per prudent) va agitar alhora les turbulents agües de l'independentisme.

President o govern? Sense el primer el segon és impossible; la qüestió és si Puigdemont és imprescindible o no... en altres paraules la qüestió també es comença a formular així: Puigdemont president o noves eleccions? Hi ha qui ja comença a sembrar el missatge que l'alternativa a investir Puigdemont podrien ser unes noves eleccions. Buf!

dissabte, 3 de febrer de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Don't Think Twice, It's All Right"


L'any 2014 Spotify va publicar, en motiu de la celebració de Sant Valentí, una llista de les millors 14 cançons d'amor perfectes; la llista l'encapçalava la cançó "Make You Feel My Love" de Bob Dylan interpretada per Adele.

La veritat és que sorprèn que una cançó de Bob Dylan pugui ser considerada com la millor cançó d'amor perfecte; no em sorprèn tant que algunes de les seves cançons cantin al desamor!

Una d'elles és "Don't Think Twice, It's All Right", publicada a principis dels anys seixanta dins el segon disc d'estudi (The Freewheelin' Bob Dylan) del cantant de Minnesota.

La cançó la va escriure després de conèixer la voluntat de la seva xicota d'aleshores, Suze Rotolo, de seguir a Itàlia; Rotolo és la noia que acompanya Bob Dylan a la portada d'aquest disc.

La cançó, però, va néixer molt abans, ja que melòdicament està basada (fins i tot amb algun vers literal) en la cançó "Who's Goin' to Buy You Ribbons When I'm Gone?" del cantant de folk Paul Clayton.

La cançó parla d'una ruptura i el regust amarg que deixa, però insisteix com un mantra, al final de cada estrofa, que no cal pensar-ho dues vegades, que està bé, una mena de "allò fet, fet està!"





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 2 de febrer de 2018

Paraula de Fabra: estremir


La frenètica activitat que el cessat president Puigdemont fa (principalment, tot i que no només) des de Brussel·les provoca que resti en un segon (o tercer) pla el també cessat vicepresident Oriol Junqueras, empresonat a la presó d'Estremera. El seu (injust) empresonament el manté fora de joc, lluny de tot a risc que ens n'oblidem.

Estremera és un poble de la Comunitat de Madrid situat a tocar de Castella La Manxa i prop del riu Tajo, un dels municipis de la comarca madrilenya de Las Vegas (!): sens dubte l'espectacle que ofereix amb l'empresonament de Junqueras és lamentable!

Desconec quin és l'origen toponímic d'aquest poble marcat per la presó que acull, però el seu nom, sens dubte, estremeix! No podia ser més inoportuna la semblança entre el nom de la presó (en tant que del poble), Estremera, amb el d'aquest inquietant verb: estremir

v 1 tr Fer tremolar. El vent estremia les fulles.

2 1 pron Tremolar fortament, agitar-se convulsivament. Estremir-se de fred, de por. L'espetec del llamp feia estremir la terra.

2 estremir-se de por fig Tenir molta por.


Estremera fa estremir... sinó pregunteu-li a Oriol Junqueras!

dijous, 1 de febrer de 2018

Puigdemont dubta, el president és humà


Mai he dubtat de la condició humana del president Puigdemont, de fet de cap dels presidents de la Generalitat, tot i que en alguns la seva condició humana és més evident que en d'altres.

Als líders polítics, també els esportius, socials i d'altres faunes, els percebem sovint d'una sola peça, sòlids, quasi granítics i pràcticament inalterables. La imatge que projecten, la que també ens arriba filtrada pels mitjans, reforcen aquesta percepció, ja que tot sovint els discursos es simplifiquen, als nostres dies a cop de piulada, i acabem admetent i acceptant la part pel tot: també ells són més, molt més (complexos) del que mostren.

Lluny dels micròfons i a l'ombra dels focus es difumina el líder, el polític, i apareix la persona, la que, com nosaltres però en una altra dimensió, es permet expressar el que sent i pensa realment lluny de la correcció política, allò que tot i pensar-ho mai (?) diria públicament. Ja ho adverteix la saviesa popular: si no vols que es sàpiga una cosa no la diguis, fins i tot no la pensis, ja que (quasi) sempre acabem explicant el que ens cou per dins, i quan ho compartim ja no és només nostre; ens allibera a risc de condemnar-nos...

El missatge filtrat i difós ahir per Telecinco és més un missatge de Carles Puigdemont que del (cessat) president Puigdemont, que sembla el mateix però no ho és. Avui per avui, mal li pesi, un i altre són inseparables i d'aquí el rebombori polític, paral·lel al debat sobre els límits de la praxi periodística: com en política també s'imposa, lamentablement, el "tot s'hi val"...

Puigdemont és humà i per això va dubtar. També deuria dubtar aquell fatídic dijous 26 d'octubre, quan es va llevar convençut de convocar eleccions anticipades i se'n va anar a dormir amb la ferma voluntat de deixar en mans del Parlament la declaració unilateral d'independència.

Dues vegades sembla haver dubtat el president Puigdemont, dubtarà una tercera?
Llàstima que el dubte, ingredient imprescindible per a qüestionar-nos i interpel·lar-nos a nosaltres mateixos, sigui més percebut com una debilitat que com una fortalesa.

Carles Puigdemont pot dubtar, no el president Puigdemont de qui s'espera, com del president Parlament, també al del govern espanyol, que es mostri d'una sola peça, sòlid, quasi granític i pràcticament inalterable.

Puigdemont és humà i dubta i es desencadena un terrabastall polític; potser aquest és el problema, a la política li manca un pols d'humanitat...

dimecres, 31 de gener de 2018

Parlo de Catalunya


"Ens cal aprendre una lliçó profunda dels darrers anys: la història enyora el poble. La història no pot sobreviure sense nosaltres. La història de Catalunya, fins ara una crònica tràgica d'opressions, torna a ser nostra. Si no ens han vençut els programes d'extermini legal i institucional, si no ens ha destruït la colonització i la dictadura, si no ens ha vençut l'opressió laboral i econòmica no ens podran ara reduir al silenci els que pretenen una vegada més ensorrar la nostra llibertat de poble."

Les cometes que obren i tanquen aquest text indiquen, com bé sabeu, que no és meu, però com tants altres me'l faig de dalt a baix! Aquest és tan sols un fragment, un paràgraf del discurs que el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, va fer en l'anomenat Míting de la Llibertat que es va fer a Girona el 23 de setembre de 1976.

La fotocòpia del discurs, mecanografiat, que ara tinc a les mans com el meu pare el tenia quan el pronunciava, té un títol a cada paràgraf i el d'aquest és "recuperar història" i comença amb el títol que li he manllevat del text: "Parlo de Catalunya".

El discurs, en un dels paràgrafs finals, esdevé avui tristament actual i necessari: "ens urgeixen les llibertats per construir la nostra nació. Ens urgeixen les llibertats per a construir la democràcia. Però les llibertats són contradictòries i és contradictòria la democràcia si l'objectiu final de la lluita no és donar el poder al poble, (...) implantar, en definitiva, l'autogestió en front de qualsevol dirigisme o usurpació de la sobirania del poble."

Avui que fa trenta-set anys de la seva mort m'ha semblat oportú recuperar-lo, car necessitem recuperar, també avui, les seves paraules i, sobretot, el seu esperit i la seva lluita. Fa més quaranta anys, com nosaltres avui, ell parlava de Catalunya!

dimarts, 30 de gener de 2018

No estàs igual!


El cotxe de casa demana a crits que el jubilem, dedueixo de les reiterades visites que ha fet aquests darrers mesos al mecànic; i a cada visita un forat més a la hipotecada butxaca i el problema mecànic sense acabar de resoldre. M'estic especialitzant en vehicles de substitució, també anomenats de cortesia.

En la darrera visita al taller mentre esperava que em fessin els tràmits de deixar el meu cotxe i recollir el de cortesia vaig veure entrar i sortir un noi a qui al principi no vaig fer massa cas; ell treballava allà (diria que hi treballa encara) i formava part del paisatge, ben identificat amb la seva roba corporativa. En una de les seves anades i vingudes m'hi vaig fixar més detingudament i internament vaig pensar: aquesta cara em sona, però no la sé ubicar; el pensament, per moments, va fugir.

El meu tràmit es va allargar perquè la noia que m'atenia no podia imprimir un document que havia de signar i el noi que em sonava seguia rondant per allà, no en va hi treballava (i diria que encara hi treballa...). Me'l vaig mirar amb més deteniment sense ser vist i novament internament vaig pensar: serà ell? El vaig conèixer fa uns vint anys i ell, que aleshores era un nen, ara ja era (de fet és encara!) tot un home, i quin tros d'home!

Fa molts anys que el vaig perdre de vista, molts també que li vaig perdre la pista: serà ell? En aquells moments ja no m'importaven ni el meu cotxe ni el de cortesia: va bé un cotxe petit industrial amb dos seients? Sí, cap problema, diu un pare de família nombrosa, que hagués dit que sí a qualsevol cosa que s'assemblés a un vehicle amb quatre rodes i un voltant...

El cotxe m'era igual, només pensava en ell i en si m'atrevia o no a preguntar el que finalment, i sense pensar-m'ho gaire, vaig preguntar-li: perdona, ets tu?

, em va dir, sóc jo.
No em reconeixes, no? Li vaig preguntar... i uns instants després l'encerta:
Ostres, ets en Roger!

Me'l vaig mirar de dalt a baix i no, no estava igual! Conservava els ulls i la mirada (de fet encara els conserva!), intel·ligent i reflexiva, també el color de pell i el cabell rinxolat, però aquell infant que un dia vaig deixar enrere, aquell infant del que havia estat educador, ara era dins aquell tros de noi, tros d'home que no tenia per on abraçar!

Amb poques paraules vam tornar a finals dels anys noranta i ens vam actualitzar breument les vides, resumint més de quinze anys amb quatre frases improvisades, però ell tenia feina i jo havia d'anar-hi i en pocs minuts jo vaig tornar a ser el client que esperava el cotxe de cortesia i ell l'amable personal d'atenció al públic.

El cotxe de casa demana a crits que el jubilem però jo li allargaré la vida fins, com a mínim, mentre l'infant retrobat, avui vell nou amic, treballi al taller...

dilluns, 29 de gener de 2018

Desconnectat


Fa tres dies que visc en una mena de bombolla, mig desconnectat del món i del que hi passa entre caixes per desfer i mobles per ordenar. Bé, no sé si en una bombolla o més aviat en una mena de túnel, el que uneix el pis de Sarrià de Ter que es buida alhora que, talment com un vas comunicant, s'omple la casa del Pont Major!

Això de mudar la pell és tot un procés! Aquesta no és la primera mudança que faig però sí la de més envergadura i, sobretot, confio que sigui la darrera! Tan de bo el proper destí sigui, d'aquí molts i molts anys, el dipòsit de cadàvers d'alguna facultat de medicina...

El cas és que aquests darrers tres dies els hem dedicat en cos i ànima al trasllat, essent aquesta la nostra primera i única prioritat i no destinant temps ni energies a d'altres qüestions, a pràcticament tot el que ha passat socialment i política al món en general i al nostre país en particular.

Em sembla que ha passat alguna cosa amb el Consell d'Estat i sincerament no sé quina és l'última del Tribunal Constitucional, que suposo segueix en la seva determinació d'impedir, sí o sí, la controvertida investidura del cessat president Puigdemont.

Un trasllat és esgotador, què us he d'explicar a la majoria de vosaltres, però alhora també resulta gratificant aquesta sensació d'oxigenació mental, de desconnexió, de viure aïllat en una bombolla, soterrat en un imaginari túnel carregant caixes i aprenent a viure en una casa nova: on desem les coses de l'esmorzar?

Aquests dies preguntes aparentment tan simples com aquesta són quasi tan o més transcendentals (per mi i la meva família) com la que més ens interroga des de fa setmanes: què farà el candidat Puigdemont?

Tan de bo el país, com casa nostra, trobi aquesta setmana el bri de normalitat que tan necessita i reclama; jo mentrestant, mica en mica, aniré connectant de nou...

dissabte, 27 de gener de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Berlin"


Orfeu va perdre de nou la seva estimada Eurídice quan, en la seva sortida de l'inframón i just abans de salvar-se, va mirar enrere per observar l'enyorada bellesa de la seva estimada; aquella mirada enrere va ser la seva perdició, també la del seu condemnat amor.

No mirar enrere, però, altres vegades ens salva i fins i tot guareix, i precisament això és el que sembla cantar Coque Malla amb "Berlín", una cançó que descriu la necessitat de deixar enrere, fins i tot físicament (voy a nadar hacia otro lugar..."), una vida que ja quasi ni ens pertany: "no reconozco a nadie y sin embargo cuando pienso que eran rostros que ayer eran toda mi vida..."

No especifica, Coque Malla, que les ferides que el mar li guareix siguin d'amor, però aplicades a l'amor, en una relació finada, totes i cadascuna de les que canta hi encaixen (quasi) a la perfecció, fins i tot les d'esperança amb les que comença:

"Hoy voy a empezar a construir la casa donde estaré para toda la vida..."





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 26 de gener de 2018

Paraula de Fabra: mudança


Si hagués de cercar una paraula per definir el meu estat ara i aquí seria, sens dubte, mudança!

[s. XIV; de mudar]

f Mudament1. Fer mudança el temps.


Sí, és mudança i no trasllat, que si bé són si fa o no fa el mateix en el cas que m'ocupa aquests dies, és infinitament molt més eufònica!

I més enllà del més ben sonant que sigui (que és) la mudança (tot i que sempre feixuga), amb la sempre agradable i agraïda ema inicial (i no amb la te estrident de trasllat) i la dolça i icònica (la nostra ñ!) ce trencada, mudança ens apropa al que fan les serps amb la seva pell quan, efectivament, la muden; quelcom semblant fem ara nosaltres, mudem la pell...

Serpentejarem fent esses travessant el Pont de l'Aigua per, en el meu cas, (roda el món i) tornar a el Pont!

dijous, 25 de gener de 2018

L'esperança d'esdevenir vestigi


Aquests són dies de triar: ho llancem (o donem...) o ens ho enduem a la casa nova?

Ja fa setmanes que tot el que tenim a casa ens ho mirem amb uns altres ulls, com si amb la nostra mirada poguéssim assignar a cada pertinença una data de caducitat.

El tema té molta literatura, fins i tot abans de l'ordre màgic de Marie Kondo, i hi ha decisions difícils de prendre. Afortunadament no totes, n'hi ha que no generen cap gènere de dubtes, tant si la decisió és conservar-ho com desprendre'ns-ho; però n'hi ha d'altres que les posposem al màxim perquè allò, aquell objecte, ens interpel·la directament, dispara sobre nosaltres mateixos.

A mi aquestes situacions em passen especialment amb dos objectes que, més enllà de si els faré servir o no, o fins i tot essent conscient que no els faré servir, em resisteixo a abandonar: els llibres i els discs.

Amb la roba, per exemple, no tinc aquest problema: si no em va bé o ja no m'agrada, fora! Però amb els llibres i la música em costa més, em costa molt!

De fet ja tinc pràcticament encaixada quasi tota la meva música, algunes cintes de casset, un bon grapat de discs de vinil i molts discs compactes: aquests darrers segurament seran carn de golfes, però no m'atreveixo a llençar-los o donar-los. Qui escolta música amb disc compacte? Jo fa anys que tampoc!

I si no els escoltaré, perquè conservar-los? La pregunta fa setmanes que em ronda pel cap i l'altre dia em va semblar trobar una resposta: per motius arqueològics!

La meva discoteca parla de mi, com la vostra de vosaltres, com de nosaltres parla la nostra més extensa o migrada biblioteca.

Costa despendre'ns de segons quines coses de nosaltres mateixos, per això conservem roba, quadres, música, llibres i una infinitat d'objectes (inútils) delegant la nostra decisió als que ens sobreviuran doncs seran ells els qui, amb el seu criteri i necessitats i ja alliberats de la nostra presència, en valoraran el valor arqueològic.

Així mantenim viva la fantasia d'esdevenir vestigi, d'aspirar a un pols d'eternitat tot i que el més probable és que tot allò que ens sobreviurà, tot allò que sobreviurà a aquest trasllat, acabarà indefectiblement a la deixalleria.

Aquests són dies de triar...

dimecres, 24 de gener de 2018

"Todo por la patria"!


Ara que ja han (i hem?) normalitzat això que anomenem la "judicialització" de la política, refugiar-se en l'acció de la justícia, i promoure-la, per inhibir-se de l'acció política també observem atònits com, amb més barra que vergonya, polititzen (encara més) la justícia, com si no ho estigués prou!

Se suposa que amb la separació de poders la justícia actua al marge de la política, actua sense afavorir una posició política ni sense perjudicar-ne una altra, però tristament la suposició entra en crisi quan l'acció estratègica dels jutges interfereix en la política per acció o omissió.

Se suposa que els motius per a detenir el cessat president Puigdemont són els mateixos que setmanes enrere, quan semblava l'home més buscat d'Europa!, que la causa i l'acusació és la mateixa, però com que ara la seva detenció tindria conseqüències polítiques diferents que fa setmanes ara no, ara no convé detenir-lo...

La política moltes vegades esdevé un taulell d'escacs en què en cada moviment has d'anticipar o preveure el dels altres; sorprèn que els jutges també juguin a escacs mesurant les seves accions (que volem mesurades, no desmesurades com aquesta ignominiosa presó preventiva, tu ja m'entens!) en funció del resultat polític que puguin causar, i indigna quan s'evidencia que el moviment estratègic d'un jutge pud a política.

No sé si Puigdemont volia ser detingut i si la seva entrada a Dinamarca perseguia aquest fi; el que no entenc és perquè si la intenció era detenir-lo el jutge se'n va desdir... de fet només hi sé trobar un motiu: justícia? No, "todo por la patria!"

dimarts, 23 de gener de 2018

Es busca candidat senil


No sé si és fruit de la casualitat o quelcom volgudament buscat el fet que Ernest Maragall sigui el diputat de més edat d'aquesta nova legislatura; aquesta condició li va permetre presidir la mesa d'edat i per tant disposar de la paraula i l'oportunitat de fer un discurs inaugural en la primera sessió parlamentària, just abans de constituir la mesa del Parlament i de designar-ne el president.

Ernest Maragall va fer ús de la paraula, i de quina manera! El seu va ser un discurs gens institucional ni formal, com possiblement és d'esperar de qui ostenta aquest breu i efímer càrrec; el seu polèmic discurs, més propi d'un portaveu parlamentari que d'un president de mesa, encara menys la d'edat, no només obre un perillós precedent, també una oportunitat que potser ara els partits polítics tindran en consideració: pugnar perquè un diputat o diputada seu presideixi la mesa d'edat.

Us imagineu si en comptes de Maragall el o la presidenta de la mesa d'edat hagués estat un càrrec electe de Ciutadans? Us imagineu si aquest eventual i hipotètic president o presidenta de mesa com Maragall hagués abusat de la possessió de la paraula per a fer un discurs partidista? Com haurien reaccionat els partits que van aplaudir el de Maragall?

El problema, per mi, no és tant el que va dir sinó les circumstàncies amb les que va dir-ho, essent el president de la mesa d'edat... De fet potser va dir el que més tard no va poder, o voler, dir el nou president del Parlament, qui sí va fer un discurs, sense deixar de dir res, amb un to més institucional, tal i com (penso) ha de ser.

Ara que tenim el president del Parlament més jove de la història tal vegada els partits buscaran candidats senils per a les properes eleccions al Parlament amb la finalitat de garantir-se els cinc minuts de glòria de la presidència de la mesa d'edat per fer ús, i abús, de la paraula.

Ja m'imagino l'anunci: es busca candidat senil, el discurs ja el podem nosaltres!

dilluns, 22 de gener de 2018

Gràcies alcalde, enhorabona Roger


Molt honorable Senyor president del Parlament de Catalunya, no sé si els veïns i veïnes de Sarrià de Ter ens acostumarem a tractar-lo tal i com marca el protocol, em temo que, ja ens perdonarà, ens el saltarem però no per manca de respecte i menyspreu, tot el contrari, sinó perquè se'ns fa i farà estrany acostumats com estem a tractar-nos de tu a tu pel nom, com a molt de senyora i senyor i de vostè als plens municipals.

Senyor Torrent, avui posa fi a una llarga i fecunda etapa de dedicació a la política municipal, la majoria dels quals hem compartit en aquesta casa, en aquest ple. És indiscutible, i en aquest sentit jo també li reconec, que la seva contribució a la política municipal ha deixat petja al llarg d'aquests divuit anys, els vuit primers com a regidor de l'oposició, els altres deu com a alcalde, una traça llarga i reconeixible.

El Parlament guanya un president però Sarrià de Ter perd un gran alcalde, quelcom que sabíem que passaria tard o d'hora, no més enllà d'aquest mandat municipal, però que pocs sospitàvem, potser fins i tot vostè mateix, que seria per aquestes nobles circumstàncies.

Al llarg d'aquests anys compartits inevitablement, i com així ha de ser en política, hem tingut moments de tot, de confrontació i debat polític, de discussió, sempre amb respecte i cordialitat, i algunes vegades amb debats més llargs del que esperaven i desitjaven els i les companyes del ple, amb independència del seu partit, però debats al capdavall sobre qüestions importants del nostre poble.

I sí, també hem tingut moments d'acords i consensos doncs en el fons (o no tant en el fons) ens uneix molt més del que ens separa, ens uneix un gran i compartit projecte que no ens pertany però del que en formem i formarem part siguin quins siguin, i allà on ens duguin, els nostres camins personals i polítics: Sarrià de Ter. No ens pertany però en formem part: Sarrià de Ter serà sempre nostre!

Forçosament ara deixa l'alcaldia per a exercir una responsabilitat major, una de les més altes del nostre (gran) país petit: presidir el Parlament de Catalunya. Si la necessita, o per quan la necessiti, li desitjo sort, però sobretot l'encoratjo a seguir amb la passió, vocació i ambició (aquesta darrera en el millor dels significats) que ha dedicat al nostre poble, Sarrià de Ter, per seguir-la dedicant al nostre país, en la recuperació de les nostres institucions, en la maduresa de la democràcia i en la millora de la qualitat de vida de les persones que en formem part.

No és senzill concentrar divuit anys en poques paraules però si hagués de fer-ho amb quatre, literalment quatre paraules, que a banda de mostrar-li la gratitud personal i política em servissin per tancar aquest "a reveure" (més que comiat) serien aquestes: gràcies alcalde, enhorabona Roger!

Discurs pronunciat com a regidor de la Candidatura de Progrés en el ple extraordinari de renúncia de Roger Torrent com a alcalde de Sarrià de Ter, el divendres 19 de gener de 2018. (foto: Ràdio Sarrià)

dissabte, 20 de gener de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "No Need to Argue"


No sé si Dolores O'Riordan era massa vella pel rock'n'roll, sospito que encara no, però segur que era, als seus 46 anys, massa jove per morir!

Ella i els seus The Cranberries van tastar l'èxit als anys noranta gràcies a un disc, "No Need To Argue" (1994) i sobretot una cançó, "Zombie"!

Aquell disc contenia altres perles, com "Ode To My Family", però aquests són minuts musicals de desamor i en el disc trobem una cançó que hi encaixa a la perfecció, precisament la que dóna nom al disc: "No Need to Argue".

La cançó ens situa en aquell punt en el que ja no és necessari discutir, aquell en què fins i tot allò viscut esdevé una pèrdua de temps tot i reconèixer que sempre resta quelcom especial...

Sí, sempre resta quelcom especial i en el cas de Dolores O'Riordan és la seva música i especialment aquest disc, "No Need to Argue", amb què la majoria la vam descobrir, a ella i els seus The Cranberries...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 19 de gener de 2018

Paraula de Fabra: torrent


Roger Torrent, president del Parlament, és l'home de la setmana i el que de moment centra totes les mirades en relació a la propera i imprevisible sessió d'investidura; bé totes totes no, que naturalment en mantenim sempre una de cua d'ull cap a Brussel·les.

Aquests són dies de fer-ne el seu perfil i qui més qui menys tira d'hemeroteca i arxiu, també fotogràfic per fer-ho tot més divertit. A qui el pas del temps no li deixa imatges pretèrites que ens enrogeixen?

Jo avui prefereixo tirar de diccionari més que d'hemeroteca i centrar-me en el seu cognom: torrent.

m 1 HIDROG 1 Curs d'aigua temporal, de règim irregular, característic dels pendissos pronunciats i dels vessants de muntanya, pels quals davalla quan hi ha precipitacions estacionals o ocasionals.

Baixen avall els torrents però aquest que ara presidirà el Parlament va i apunta amunt, com sempre ha fet, i no tinc clar que, per alta que sigui ara la seva nova responsabilitat, hagi coronat el (seu) cim.

Només el temps ens dirà si com els torrents la seva carrera política és temporal i irregular; fins ara no ho ha estat, en el futur tampoc no ho sembla...

dijous, 18 de gener de 2018

Roger Torrent, cuit a foc lent


Bregat en el municipalisme el flamant president del Parlament Roger Torrent tancarà properament, després de divuit anys de dedicació, la carpeta de la política municipal deixant enrere una trajectòria llarga i ascendent. Torrent és un polític cuit a foc lent, contràriament al que molts poden (mal)pensar.

Roger Torrent ha trobat en la política municipal quelcom més que un ascensor (que també), hi ha trobat sobretot una escola essent l'Ajuntament de Sarrià de Ter, el seu poble, on s'ha anat forjant el polític que és avui, que serà demà.

D'ell es destaca la seva joventut, no en va és el president del Parlament més jove, però es destaca poc la seva experiència; és més jove que la seva predecessora, Carme Forcadell però té més ofici (polític) i un perfil més institucional. Cal recordar que els alcaldes són, alhora, presidents dels plens municipals i és evident, salvant les distàncies, que els seus 10 anys presidint els plens de Sarrià de Ter també formen part del seu full de serveis, aportant-li un important bagatge.

A priori la seva elecció (em) sembla del tot encertada atenent al caràcter institucional del seu nou càrrec, avui per avui també amb una creixent càrrega política que haurà de saber gestionar. No és avui un càrrec còmode i tranquil com podia ser-ho (o semblar-ho) anys enrere i requereix no només valentia, també ambició i vocació política, ingredients que Torrent sempre ha tingut i exercit amb solvència.

Ahir, just després del seu discurs ja va tastar el pa que s'hi dóna amb les valoracions dels grups parlamentaris, especialment crítica la de la CUP i sorprenent positiva (veurem si finalment enverinada) la del Partit Popular. En fi, la seva tasca tot just comença i la primera prova de foc la tindrà amb l'imprevisible ple d'investidura...

Espero i desitjo que tingui encert i que el Parlament li sigui lleu.

dimecres, 17 de gener de 2018

Presencial


Mesos enrere vaig participar en una formació en que una part dels participants la fèiem a distància, la resta presencialment des de Madrid. Les noves tecnologies fan meravelles, escurcen distàncies i permeten que ens puguem comunicar fins al punt d'oferir formacions a distància. Així d'entrada, qui s'hi podria negar?

Al principi els més de set cents quilòmetres no semblaven distància, jo escoltava el mateix que els allà presents i veia la mateixa presentació a la meva pantalla; fins i tot ells, els allà presents, també podien escoltar-nos als qui, com jo, seguíem la sessió virtualment: comunicació bidireccional, com ha de ser!

Tot semblava anar com una seda fins que, acabada la part expositiva de la sessió, va començar la participativa, la que els participants podíem dir-hi la nostra i participar en el debat. A partir d'aleshores em vaig sentir com un tertulià radiofònic que participa en una tertúlia telefònicament i que no acaba de trobar el moment de rebatre, de dir la seva i que resta a l'espera que el conductor es recordi d'ell i li doni pas.

Reconec que a partir d'aleshores vaig començar a desconnectar i em temo que la resta, els allà presents i els com jo presents virtualment deurien sentir de fons l'arítmic so del meu teclat percudit pels quatre dits (literal i encara me'n sobren!) enfeinats en respondre correus i anar avançant feina...

Sí, la tecnologia és una meravella i escurça, quan no elimina del tot, distàncies anys enrere insalvables però per meravellosa que sigui també té les seves limitacions. Hi ha debats en els que cal ser-hi present i el d'investidura, a criteri els lletrats del Parlament de Catalunya, n'és un.

És clar que els lletrats ja poden dir missa, car abans el seu criteri ja estat, per uns i altres, qüestionat.

Pel que fa a mi sempre procuro calibrar, davant una proposta de formació a distància, el cost de la no presència, doncs ja sabem que no sempre és exactament el mateix ser-hi o no ser-hi. Pel que fa a la investidura jo tampoc sé si aquesta és, en definitiva, la qüestió!

dimarts, 16 de gener de 2018

La merda del Palau


Als Palaus, també al de la Música, hi ha merda, merda d'aquella que, al contrari de la de la muntanya, sí que fa pudor, d'aquella merda, com canten Els Amics de les Arts, que "se'ns menja"! En aquest cas la merda s'ha menjat un (des)cregut i desvergonyit prohom a qui, com amb la pesta, fa vuit anys que qui més qui fa vores, tant que l'havien venerat, fins i tot, metafòricament, llepat el cul!

Ara ell i els qui amb ell es van untar ja estan judicialment sentenciats, tot i que no encara definitivament; socialment ja els vam sentenciar fa temps, des de la seva estratègica confessió per vergonya de tothom, m'agradaria pensar que també d'ells mateixos.

Diu el meu oncle que sempre és millor estar al costat d'un caganer que d'un llenyataire; el risc d'ésser al costat del llenyataire és que et fumi l'arbre (caigut) pel cap; el d'ésser al costat del caganer, aparentment, la pudor, potser més ofensiva però, fins i tot les més pudents, menys letal que un arbre el caiguda lliure.

No recordo, però, que el meu oncle m'advertís d'un altre risc d'estar al costat d'un caganer, suposo que per improbable: que la seva merda t'esquitxi!

La merda del Palau de la Música ha esquitxat, i de quina manera, a Convergència Democràtica de Catalunya, partit que més que a la paperera de la història sembla haver-se escolat tassa del vàter avall, tot i que tots sabem, sobretot els que en formen part, que en realitat ha mutat en forma de PDeCAT.

És clar que això de dir que Convergència hagi estat esquitxat per la merda del Palau és, segurament per molts de vosaltres, molt generós per part meva, doncs hi ha qui considera que més que esquitxar-se CDC s'hi ha untat, com van fer al seu dia i durant molts dies Millet i Montull.

Sigui com sigui quan la merda apareix i esquitxa toca fer net i en aquest el problema no és només que el cas del Palau és molt gran, el problema sobretot és que de merda n'hi ha molta!

En fi, ja em perdonareu l'expressió, però em surt així de cop com un pet (consti que sense cua) que no pots contenir: aneu a cagar!

dilluns, 15 de gener de 2018

"Realpolitik" a la catalana


Si a Junts per Catalunya la idea força que lidera el seu argumentari és la legitimitat (del govern i sobretot del president Puigdemont) a Esquerra Republicana de Catalunya sembla ser, altra vegada i aquestes darreres hores amb més força, el realisme per recuperar les institucions i alliberar-nos del jou del 155.

La legitimitat de Junts per Catalunya frena les ànsies d'ERC, cas que hi siguin, de convertir el vicepresident cessat i empresonat Junqueras en president, s'entén que també legítim (no?), mentre que el realisme d'ERC aigualeix les ànsies, cas que hi siguin, de Junts per Catalunya d'investir sí o sí de nou (i només ells saben com) el president Puigdemont.

La realitat dels empresonats i dels qui estan en llibertat condicional els fa moderats en les seves paraules; d'altra manera no s'entendrien declaracions com les fetes al seu dia pels membres imputats de la mesa del Parlament o la setmana passada per l'empresonat i diputat electe Jordi Sànchez davant el jutge: si hi ha via unilateral dimiteixo!

Ingènuament hom podria pensar que ara molts líders independentistes reneguen de la mateixa via unilateral que tan sols mesos enrere semblaven defensar a ultrança, però no, la realitat, també en aquestes circumstàncies, sol ser molt tossuda: dir el contrari vol dir seguir (i ni així) o tornar a la presó!

La realitat judicial, justa o no, s'imposa i agradi o no condiciona. També condiciona a ERC, que necessita que el seu líder Oriol Junqueras surti de la presó, que necessita un escenari de pilotada endavant a la unilateralitat (ara no toca) i que prioritzi la recuperació de les institucions i l'eixamplament de la base social de l'independentisme, és a dir, seguir seduint els comuns...

La realitat judicial, justa o no, s'imposa i agradi o no, condiciona. També condiciona a Junts per Catalunya, que necessita que l'exiliat president Puigdemont mantingui el càrrec i la seva legitimitat per seguir mantenint el pols al 155, que Carles Puigdemont sense la presidència amb el 155 en retirada podria ser com la ventafocs passada la mitjanit.

El risc de l'independentisme és que el que el procés, el referèndum i l'horitzó de la independència ha unit ho separi el 155; aquesta segueix essent l'esperança del president Rajoy, que el bany de realisme i necessitats dels dos principals partits independentistes segueixi entorpint el procés, o el que en queda.