dimecres, 30 de setembre del 2015

Sota pressió

Resistirà la CUP la presisó? Foto: Ferran Sendra / El Periódico

Si Miquel Iceta i el PSC van ballar al ritme d'una cançó de Queen, "Don't stop me now", ara sembla que de música de fons sonarà, aquests dies post electorals i fins a la investidura del nou president de la generalitat, un altre tema del quartet britànic: "Under pressure"!

Mentre Iceta segueix ballant sense parar fins a les eleccions generals de desembre, la CUP notarà, sobre les seves espatlles, la pressió d'una bona part d'independentistes per tal que no siguin un escull per a la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. La pressió, de fet, ja l'han començat a patir!

Em fa pensar, aquesta situació, amb la pressió que ERC i Oriol Junqueras van viure després del 9N, sobretot a partir de la conferència que Junqueras va fer dies després de la d'Artur Mas. Aquells dies l'independentisme semblava viure un nou cisma i ERC i Junqueras van ser titllats, per molts independentistes, de traïdors!

La pressió de la gent, també de l'ANC, però sobretot l'habilitat del president Mas, que deuria cantar-li "Friends will be friends" a Junqueras a cau d'orella, van fer que finalment ERC accedís als desitjos del president Mas d'aglutinar ell una llista, sinó unitària, sí majoritària. De fet amb Junts pel Sí hom pot interpretar que CDC ha canviat Unió per ERC.

Ara la pressió la té la CUP. Hi ha qui diu que els seus 10 diputats no poden condicionar la voluntat dels 62 de Junts pel Sí que volen fer Artur Mas de nou president de la Generalitat; també diuen que Junts pel Sí ha rebut un amplíssim suport de vots (entonant "We are the champions") sense amagar (?) que Artur Mas malgrat no ser el cap de llista, sí que seria el presidenciable.

Però també la CUP pot dir que ells sempre han manifestat en campanya electoral que no farien Artur Mas president, i sí, amb els seus 10 diputats poden condicionar la investidura, doncs aquestes són, ara i aquí, les regles del joc democràtic i el resultat els dóna aquest poder, els permet ser clau!

Serà aquesta una bona prova de resistència d'un partit que s'ha mostrat sempre molt coherent i conseqüent entre el que diu i el que fa... I més pressió rebrà ara, amb un president Mas imputat, amb capacitat d'ésser elevat a la categoria de màrtir, o qui sap si fins i tot d'anti-sistema!

De moment la CUP segueix entonant el "I want it all", doncs ho volen tot, independència i revolució, que per ells són la mateixa cosa, és un tot!

Veurem quins altres dels èxits de Queen posen música a aquest procés polític: de moment esperen temes com "We will rock you", "Keep yourself alive"...

"The show must go on"!

dimarts, 29 de setembre del 2015

Iceta encara balla!

Iceta ha ballat com ningú en aquesta campanya electoral! Foto: PSC

Diuen els esportistes que el bronze en general deixa un millor gust de boca que la plata d'una medalla, doncs el segon es lamenta de no haver quedat primer, però pel tercer assolir el metall el situa dalt del podi, compartint la glòria amb els altres dos metalls.

És indiscutible la medalla d'or de Junts pel Sí, fruit del suport majoritari que han obtingut; la seva victòria és incontestable, han guanyat les eleccions i a més amb un ampli marge sobre els altres partits.

Però no han obtingut l'anhelada majoria absoluta i els seus (provisionals) 62 diputats poden resultar insuficients per la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat, si la CUP manté el que ha dit que faria: no investir Mas president. Està disposat Artur Mas a sacrificar-se com a president? Podria ser, ara sí, Oriol Junqueras el candidat que permetés i facilités un govern independentista de concentració, o com a mínim un govern en minoria de Junts pel Sí?

Una altra lectura dels resultats també aporta un gust agredolç a la victòria del Sí (sumant, aquí sí, els vots de Junts pel Sí i la CUP): majoria d'escons per la independència, no majoria de vots. Un escenari complex que ambdós partits hauran de saber gestionar. Un petit raig d'aigua que, inevitablement, aigualeix el vi!

La medalla de plata l'ha aconseguit Ciutadans de manera exultant, insultant per molts, fins i tot sorprenent per la seva força, arraconant el Partit Popular i pessigant de nou, superant-lo, al PSC. Si en aquesta darrera legislatura hi ha hagut un cap de l'oposició amic del govern, en aquesta que ara s'obrirà, plena d'interrogants i incerteses, s'albira una cap de l'oposició que farà una oposició frontal al govern, retornant al model clàssic.

Miquel Iceta ha sabut i pogut sostenir un PSC que tothom veia en caiguda lliure i augurava tocat, encara que no enfonsat com li ha passat a Unió, que s'ha enfonsat parlamentàriament. Amb més complicitat que mai amb un PSOE amb ganes de governar a Madrid Miquel Iceta i Pedro Sànchez han sabut ballar junts, més en els discursos que en els balls pròpiament dits, situant el PSC i el seu federalisme en una mena de llunyana sala d'espera, a veure si el PSOE i Espanya el criden. Que tot és relatiu ho demostra que el pitjor resultat del PSC en unes eleccions autonòmiques no es viu com una derrota!

La CUP ha guanyat galons en escons però sobretot en el fet de ser peça clau i imprescindible en el procés d'independència. Junts pel Sí té la força majoritària, però sense la CUP el procés no pot avançar, i la CUP no només vol impulsar-lo, sinó que vol fer-ho evitant que viri cap a la dreta.

El resultat final d'escons i vots del 27S donen arguments a tots els partits per a fer la lectura que més els interessa, més enllà dels seus resultats concrets: si el seu partit no ha guanyat, o no ha guanyat prou, potser sí la seva causa! L'escenari és aparentment clar, però alhora molt complex de gestionar... 

Si cada seu electoral fos una pista de ball a la del PSC encara hi veuríem Miquel Iceta ballant i cantant "Don't stop me now" fins a les eleccions generals de finals de desembre! I és que aixo és un "no parar"!

De fet per alguns partits polítics la nit electoral va començar la campanya de les eleccions generals; per d'altres el principi de la fi del procés!

Ara és el moment de la política, diuen; veurem si amb majúscules o amb minúscula!

dilluns, 28 de setembre del 2015

El pes d'una papereta, la força d'un vot

Depositant els meus 2 grams dins l'urna! Foto: Sira Canyigueral

Dies enrere vaig agafar les paperetes de votació dels diferents partits i coalicions que s'han presentat a les eleccions del 27 de setembre, les paperetes que em van arribar a casa acompanyades de la corresponent propaganda electoral.

Una per una les vaig pesar per separat, cercant en la bàscula la resposta, o senyals, que la meva indecisió no trobava; la bàscula, una de les que fem servir a casa per a cuinar, però no va esvair més dubtes (i certeses) dels que ja tenia abans de pesar les paperetes, més enllà del pes real de cada una d'elles: 2 grams.

Vaig voler fer una segona ronda amb les dues paperetes que centraven fonamentalment els meus dubtes a l'hora de votar, però la bàscula, per més que li implorés, es va limitar a donar-me, de nou, el mateix pes que abans m'havia donat, el mateix per ambdues paperetes: 2 grams. Mai com fins ara m'havien pesat tant dos grams!

El pes d'una papereta de vot és insignificant, dos tristos grams de paper i tinta, però la seva força és infinitament més gran! Totes les paperetes pesen igual, però no és igual, no és el mateix, el seu valor!

El seu valor varia i és diferent per cada un de nosaltres i som cada un de nosaltres qui atribueix, a cada papereta, uns valors en relació als nostres propis; d'aquí que els debats de sobretaula sobre les eleccions i el procés siguin tan apassionats (quan no impossibles i a vegades volgudament evitables), i els interns per moments tan desesperants!

A mesura que avançava la campanya s'imposava la necessitat de prendre una decisió i la decisió, malgrat no em pesava tant com diuen que pesa l'ànima, sí que em pesava com mai en la meva ànima, si és que en tinc. Com tants altres indecisos em trobava immers en un debat intern que temia etern però que finalment vaig poder tancar satisfactòriament: la clau? Estar disposat (i per tant assumir) a equivocar-me, però procurar-ho fer el menys i mínim possible!

Si la bàscula no em donava respostes les havia de cercar en un altre lloc i va ser llavors quan vaig topar amb la meva pròpia consciència. No podia interpel·lar a ningú més. Només un mateix pot decidir, per ell mateix, què votar! Vaig rellegir els articles que havia escrit recentment al bloc durant la campanya i allà, entre les meves pròpies paraules, vaig trobar-hi els senyals que cercava!

Diumenge al matí al col·legi electoral, davant la taula parada amb les piles de paperetes de tots i cada un dels partits i coalicions que es presentaven a les eleccions, tenia davant meu la responsabilitat de decidir quins dos grams de paper i tinta del meu vot acabarien dins l'urna.

Amb decisió vaig agafar una papereta de dos grams, l'escollida, la vaig plegar i la vaig ensobrar; minuts després ja l'engolia l'urna.

El pes d'una papereta és insignificant, però és molta la força que té un vot: la força de canviar les coses!

D'aquí la importància que tothom que pugui exerceixi el seu dret a vot, malgrat votar li pesi!

dissabte, 26 de setembre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Superstar"


Quin grup de música o cantant no voldria als seus concerts un nombrós estol de "groupies"?

"Groupie" és un terme que avui associem al de fan, per bé que una "groupie" és molt més que una simple fan: les "groupies" són fans incondicionals, aquelles que entre espasmes es tornaven boges, fa unes dècades, a primera fila dels concerts dels seus ídols: Elvis Presley, The Beatles... També avui les estrelles del moment tenen el seu exèrcit de "groupies"...

"Superstar", cançó que l'any 1971 el duet Carpenters va popularitzar, explica la trista història d'una solitària "groupie" que espera el retorn del seu ídol:

"Don't you remember you told me you loved me baby
You said you'd be coming back this way again baby
Baby, baby, baby, baby, oh, baby, I love you I really do"

Aquesta cançó, però, ni és original dels Carpenters ni "Superstar" era el títol original; l'any 1969 el duet Delaney and Bonnie (en el que entre d'altres va col·laborar Eric Clapton) va publicar la cançó "Groupie (Superstar)" com a cara "b" del senzill "Comin' Home"; Bonnie Bramlett n'era coautora  juntament amb el músic i compositor Leon Russell ("A song for you", entre d'altres).

Abans de la versió dels Carpenters també van versionar-la la cantant i actriu Cher i l'actriu i cantant Bette Midler (sí, Bette Midler!), una versió, aquesta darrera, més despullada.

D'entre les moltes versions d'aquesta cançó sorprèn la del grup de rock Sonic Youth, grup que precisament que es troba a les antípodes de l'estil melòdic de la cançó, i dels propis Carpenters, però que van versionar "Superstar" per un disc de tribut al grup dels germans Carpenter, "If I Were a Carpenter", publicat l'any 1994...

Més sorprenent és que participessin al tribut amb una cançó que no és original dels Carpenters, tot i que ho sembla i podria ser-ho... No és original seva, pe`ro sí identificativa! La versió de Sonic Youth, però, té un aire més fosc, més sinistre... Una versió, per cert, que sembla no va agradar massa a Richard Carpenter, tot i que no sé perquè es preocupa, si no és una cançó seva!

Aquesta versió ha format part de varies bandes sonores, entre elles la de la celebrada i "oscaritzada" pel·lícula "Juno".

Escoltem doncs l'original i les versions d'aquesta balada trista amb un títol molt enlluernador! Per mi la versió més fluixa és la de la Cher, i a diferència de Richard Carpenter m'encanta la de Sonic Youth!











També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions molt lliures!

divendres, 25 de setembre del 2015

El vídeo de la setmana: i la europea?


Si a la primera setmana de campanya electoral vam veure en Miquel Iceta ballant i els de la CUP en un curt en plan "road movie" aquesta segona setmana hem vist Artur Mas i Pablo Iglesias fent l'indi, però sobretot Mariano Rajoy descol·locat i fent-se el gallec, sense èxit, doncs no se'n va poder escapolir, en una entrevista d'Onda Cero a La Moncloa.

El fragment de l'entrevista de Mariano Rajoy ben segur serà una lliçó pels caps de futures campanyes electorals, com el debat electoral de TV3 pot ser una lliçó de com NO s'ha de moderar un debat electoral per a les facultats de periodisme... Però no ens desviem del tema d'avui, del vídeo de la setmana!

Com els altres grans moments de la campanya, el moment de l'entrevista en que Mariano Rajoy sembla (?) ignorar la Constitució Espanyola ha estat objecte de mofa i ha generat multituds de "memes" a internet.

Especialment divertit és aquest vídeo que reprodueix el tros de l'entrevista amb Homer Simpson fent el paper de Mariano Rajoy! Pobre Homer, quin paperot que li fan fer!



Bon divendres... que a fe que ho serà, doncs per fi s'acaba la campanya electoral!

dijous, 24 de setembre del 2015

Què votar el 27S i no morir en l'intent


És molt probable que la majoria de vosaltres, com la majoria d'electors, ja tingueu el vot decidit per les eleccions al Parlament de Catalunya d'aquest proper diumenge 27 de setembre; però és possible que alguns de vosaltres, com jo, estigueu indecisos, no tingueu clar, encara, què i a qui votar!

Com decidir, aleshores, el vot?
La manera més simple i senzilla d'afrontar el vot de les eleccions del 27S és respondre a la pregunta "vols la independència de Catalunya?" Aquesta pregunta no té, per alguns, un sí o un no rotund... Però la seva resposta, encara que no sigui al 100%, ajuda i molt a definir la resta!

Si la resposta és sí les opcions són majoritàriament dues: Junts pel Sí i la CUP.
Si la resposta és no les opcions són majoritàriament cinc: Catalunya Sí que es pot, el PSC, Unió, Ciutadans i el PP.

Les dues opcions del Sí comparteixen el destí, la independència, però no el camí per arribar-hi (o assolir-la) ni el model d'estat independent; és evident que amb la coalició Junts pel Sí la independència guanya molta centralitat, però també perd, de moment, matisos.

Junts pel Sí vol ser l'estàrter del procés, d'acord, però (per mi) també és important saber qui agafarà el volant... i el timoner, ja ho sabeu, no és sant de la meva devoció...

Les cinc opcions del No sobretot comparteixen el No a la independència de Catalunya, però difereixen, i molt, sobre el model de Catalunya, el model d'Espanya i sobre l'encaix de l'una dins l'altra.

Per tant més enllà del Sí i més enllà del No les eleccions del 27S també ens exigeixen circular per l'eix dreta - esquerra amb tot el que això suposa.

I és que, més enllà de la independència, no és el mateix votar la CUP que votar Junts pel Sí; o més enllà de la no-independència no és el mateix votar Catalunya Sí que es pot o el PSC que votar Ciutadans o el PP, per exemple.

No sé si aquesta campanya electoral, amb candidats ballant i fent l'indi, amb debats poc moderats i sense blocs, amb l'aparell i els tentacles de l'estat espanyol més implicats que mai en campanya o amb un govern sortint esquivant la /(necessària) rendició de comptes del seu mandat, haurà contribuït massa a enriquir el debat polític i a definir els indecisos...

És prou significatiu que per mi el millor i més intel·ligent d'aquesta campanya hagi estat el vídeo de la CUP!

Però davant les urnes, què hem de fer els indecisos? 
Fer el que ens demani el cos? Però quina part del cos: el cor, el cap, el fetge, la butxaca?... Cert és que cada part del cos em demana votar un partit diferent!

Mai com fins ara, en aquestes eleccions, havia estat tant indecís i fins i tot mai com fins ara havia estat tan a prop del vot en blanc, una opció també molt noble i que no descarto, però que per poc que pugui intentaré estalviar-me: prefereixo equivocar-me votant un partit, que no quedar-me en blanc, eludir la decisió...

Què votar el 27S? Encara em queden dies i hores per a reflexionar-ho i acabar-ho de decidir. Això és el que hem de fer els indecisos el dia 27: anar a votar i prendre partit, a risc d'equivocar-nos, pel partit que sigui!

Això és el que faré jo el dia 27 de setembre: definir el meu vot, que com el vostre, si ja el teniu decidit, és secret, personal i intransferible!

... Procuraré no morir en l'intent!


dimecres, 23 de setembre del 2015

Tu dius contradicció, jo complexitat!


Sóc espanyol però, com en Fernando Trueba, mai me n'he sentit; ara bé, a diferència d'ell vaig amb la selecció espanyola quan aquesta competeix a nivell internacional... On allà tu hi veus, si la veus, una contradicció, jo hi veig complexitat.

És clar que no sempre vaig amb els espanyols, ni que siguin dels Països Catalans: abans Rossi que Lorenzo, Federer que Nadal!

Quan sona Els Segadors el canto, però quan sona l'himne espanyol no puc evitar taral·lejar la cançoneta que cantàvem de petits, aquella que parla de Franco, el seu "culo blanco" i el detergent Ariel... Per himne espanyol prefereixo el de Riego, per emotiu, La Marsellesa!

Sóc català i catalanista (no m'he sentit ni definit mai com a nacionalista) però si hi afegeixo que sóc i em sento socialista hi haurà qui tindrà la temptació, o gosadia, no només de treure'm el qualificatiu de catalanista, sinó de titllar-me directament, com a mínim, de traïdor i/o botifler!

Per l'altra banda, però, per la banda socialista també hi ha qui afirma que no es pot ser socialista i independentista alhora, (bé, algun independentista també m'ho ha dit) tot i que és evident que es pot ser socialista i no ser del PSC, com hem vist recentment...

Aquests darrers mesos he vist com els mateixos que aplaudien que fos crític amb el PSC em criticaven quan he estat crític amb el procés, com si fos necessària, imprescindible, una adhesió incondicional a la causa.

Més que una contradicció, que naturalment pot ser-hi, la vida és complexitat: agnòstic confés com sóc, que ni la primera comunió vaig fer, vaig casar-me per l'església amb la dona que estimo, i tornaria a fer-ho si calgués...

Sóc federalista, sí, ho segueixo essent, tot i que la manca d'oferta (una Espanya diferent) fa que, com tants altres, trobi en la independència la via per a resoldre l'encaix de Catalunya amb Espanya: si no pot encaixar-ne formant-ne part, que hi encaixi com a veïna.

Sóc espanyol, però em sento català; sóc catalanista i federalista, però veig la independència com una de les possibles solucions, ara per ara la que més força té per a canviar les coses, per a canviar Catalunya, Espanya i el seu encaix. Aquesta és només una part de la meva complexitat, com la de ser agnòstic i haver batejat les tres filles, qui per cert ja han fet la primera comunió!

La realitat per mi no és blanc o negre, jo la veig i percebo a tot color, farcida de matisos, a vegades contradictòriament complexa, estràbica, si voleu, com la mirada de Fernando Trueba!

dimarts, 22 de setembre del 2015

A l'ombra de Compaoré


El General Gilbert Diendéré, (auto) erigit ara President del Consell Nacional per la Democràcia (?) de la junta militar que ha pres el poder de Burkina Faso arran del cop d'estat perpetrat dies enrere, no és un xitxarel·lo qualsevol!

El General Gilbert Diendéré és un militar amb una llarga trajectòria, trajectòria que ha traçat sempre a l'ombra de l'expresident Blaisé Compaoré; Diendéré va ser-ne cap de la seva Guàrdia Presidencial durant quasi tres dècades.

Com Diendéré jo també he estat sota l'ombra de Blaisé Compaoré... bé, per ser precisos sota l'ombra d'una gorra que lluïa, a la seva part frontal, una encoratjadora frase que convidava a votar Compaoré en les eleccions que es van celebrar el desembre de 2010, tot just uns dies abans que, per motius familiars, viatgés a Burkina Faso...

Un mes abans de la celebració de les eleccions, previstes per mitjans d'octubre d'enguany, aquest darrer cop d'estat ha alterat no només aquest procés electoral, també la vida política i social del país, que de nou s'ha vist envoltat per una inquietant inestabilitat política amb manifestacions al carrer, inseguretat ciutadana, trets, morts i ferits.

Aviat farà un any Burkina Faso va viure una revolta popular que es va alçar contra la reforma constitucional que Compaoré volia fer per prorrogar encara més el seu mandat i sumar més anys als 27 que ja duia com a president.

La revolta del 2014 va acabar amb Compaoré exiliat a Costa de Marfil i amb el militar Yacouba Isaac Zida com a president i amb el compromís de celebrar unes noves eleccions en menys d'un any, les que s'havien de celebrar aquest proper mes d'octubre...

Diendéré argumentava dies enrere que el seu alçament militar està motivat per evitar la "desestabilització" del país en un moment en el que es vivia, segons va manifestar en un comunicat, una "greu situació d' inseguretat preelectoral". Es referia Diendéré a una llei aprovada pel govern de transició que excloïa del procés electoral els aliats de l'expresident Compaoré. Un cop d'estat per a garantir la democràcia?

A Burkina Faso la majoria dels darrers canvis de president han estat motivats per cops d'estat o revoltes:
  • Diendéré substitueix el president Michel Kafando fruit d'aquest darrer cop d'estat; 
  • Michel Kafando va succeir, Yacouba Isaac Zida poc després de la revolta de 2014, qui va a passar a ser primer ministre; precisament Kafando i Zida van ser segrestats per Diendéré en el seu cop d'estat; Kafando va ser alliberat dies enrere.
  • Yacouba Isaac Zida va substituir Blaisé Compaoré fruit de la revolta popular de finals d'octubre de 2014.
  • Blaisé Compaoré va substituir Thomas Sankara l'any 1987 fruit d'un sagnant cop d'estat que va acabar amb Sankara executat; un accident segons Compaoré... 
  • El carismàtic Thomas Sankara, conegut com el "Che Guevara africà", va ser president fruit del cop d'estat militar i popular del 1983 contra el president Jean-Baptiste Ouédraogo, cop d'estat comandat ja llavors per Blaisé Compaoré, i en el que ja es bellugava un joveníssim Gilbert Diendéré...
Diuen que l'allargada ombra de Blaisé Compaoré abasta també aquest darrer cop d'estat, però d'especulacions se'n poden fer moltes, com per exemple que una motivació més sigui la investigació que s'està fent de l'assassinat de Sankara, després de la seva inhumació, investigació en la que França, a qui alguns acusen d'haver estat aleshores al darrere del cop d'estat que va acabar amb Sankara, no vol participar...

Com Catalunya, com Espanya, com tots els països, també el poble de Burkina Faso ha d'aprendre a estar en pau amb ell mateix. Però com a Catalunya, com a Espanya, salvant les distàncies (aquí de moment (?) hem enterrat els alçaments militars!) aquest procés és complex i té molts plecs i molts entrebancs.

Espero que la diplomàcia internacional pugui trobar la clau de volta per a resoldre positivament aquesta crisi política que viu Burkina Faso, que la pau i la concòrdia s'imposi al carrer... La pau, com cantava John Lennon, sempre mereix una oportunitat!

Al contrari del General Gilbert Diendéré jo sí sóc un xitxarel·lo, però avui no deixaria que Blaisé Compaoré em fes ombra, ni que fos amb una simple gorra!

dilluns, 21 de setembre del 2015

El #27S més enllà de la independència


Les properes eleccions del 27 de setembre són quelcom més que unes simples i ordinàries eleccions al Parlament de Catalunya; és evident que més enllà de comptar els vots i escons de cada partit polític i coalició el proper 27 de setembre també comptarem els vots i els escons a favor i en contra de la independència.

De la mateixa manera, però, que els arbres no ens han d’impedir veure el bosc, el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions no ens ha de fer perdre de vista que són, també, unes eleccions al Parlament de Catalunya de les que se’n derivarà un president, un govern i unes polítiques concretes, més enllà del procés, de la independència o de la permanència a l’estat espanyol…

El tercer sector social, especialment castigat aquests darrers anys per les retallades i la crisi, ha presentat aquestes darreres setmanes el balanç de l’acció del govern sortint en matèria de serveis i atenció social i, sobretot, les propostes als partits de cares a les eleccions del 27 de setembre.

Així doncs la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, que agrupa 34 federacions i grans organitzacions del tercer sector social de Catalunya i aglutina prop de 3.000 entitats socials no lucratives, ha elaborat un document en el que planteja la necessitat urgent de dissenyar un nou sistema de benestar per Catalunya a través de 45 propostes concretes que aquests dies ha presentat als diferents partits polítics.

Entre les propostes destaquen "enfortir les polítiques predistributives i de garantia de drets socials, per frenar l’increment de les desigualtats" o la "reforma de la Renda Mínima d’Inserció i compromís d’avançar cap a la consecució d’un sistema de Renda Garantida de Ciutadania" entre d'altres.

Alguns sectors més específics dins el social també han elaborat les seves pròpies propostes per als partits polítics de cares al 27S, com en el cas del sector de la infància a través de la FEDAIA (Federació d’entitats d’atenció a la infància i l’adolescència), que amb la campanya “La infància no pot esperar” ha fet arribar les seves prioritats als partits, entre les que es destaquen “augmentar la inversió que es destina a polítiques d'infància i família fins a aconseguir el 2,2% del PIB” o “o la creació de la PEUC, una prestació econòmica universal adreçada als infants (o-18 anys) amb l'objectiu de garantir el 50% del cost de criança”, prestació que la FEDAIA calcula i proposa que sigui de 2.500 €/any per fill/a.

També el sector que atén a les persones amb malalties mentals, a través de la Federació Salut Mental Catalunya i AMMFEINA Salut Mental Catalunya, ha fet arribar les seves prioritats als partits de cares a les eleccions del 27 de setembre, entre les que destaquen "impulsar i donar suport al territori desplegant campanyes de lluita contra l’estigma des de la xarxa i les administracions locals" o "incrementar el volum de contractació i mantenir una ocupació laboral estable i de qualitat per a les persones amb trastorn mental".

La continuïtat o no del procés d’independència marca i seguirà marcant el pols de la campanya electoral, però entre els plecs de la política apareixen també altres qüestions sectorials no menys importants.

El bosc té molts arbres, sinó no seria bosc, i cada arbre moltes branques, i cada branca moltes fullesNosaltres, però, només tenim dos ulls per veure'l!

dissabte, 19 de setembre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "With a Little Help from my Friends"


Sí, ja sé que aquesta és una de les grans cançons de The Beatles, que la van publicar l'any 1967 dins el monumental disc "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band", que a casa, per cert, tinc en un vinil de l'època...

I sí, també sé que aquesta és de les poques cançons de The Beatles en què Ringo Starr hi posa la veu, i que la millor i més destacada versió la va fer, tot just un any després de publicar-se, l'any 1968, el (fa poc) malaguanyat Joe Cocker, cantant blanc amb una de les millors veus negres!

Tot això, però, ho vaig saber després, ja que per mi la cançó "With a Little Help from my Friends", i en concret la versió de Joe Cocker, era sobretot el tema de la "careta" de la sèrie americana "Aquellos maravillosos años" que Televisió Espanyola va emetre entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat i que també a mi em feia seure al sofà davant la tele...

La sèrie, emesa entre 1988 i 1993, relatava i retratava la vida del jove protagonista, Kevin "Kev" Arnold (Fred Savage) entre els anys 1968, any de la publicació de la versió de Joe Cocker, i el 1973...Per entendre'ns, un "Cuéntame"!

Tal com feia aquesta sèrie avui jo també rebobinaré i invertiré l'ordre de les cançons. Primer escoltarem, i veurem, la capçalera de la sèrie; després ens retrobarem amb un joveníssim Joe Cocker cantant la seva versió i finalment escoltarem l'original de The Beatles...

Van ser realment meravellosos aquells anys?








També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions amb una super estrella!

divendres, 18 de setembre del 2015

El vídeo de la setmana: la furgoneta del procés


No hi ha campanya electoral sense partits polítics (o coalicions) ni partit sense vídeo (o vídeos) de campanya!

Dos són els vídeos que aquesta primera setmana de la campanya electoral de les eleccions del 27S s'han destacat especialment: el de Miquel Iceta ballant desenfrenat i el de la "road movie" de la CUP.

He de reconèixer que a principis de setmana tenia previst destacar, en aquesta secció, el ball d'Iceta en ple fervor d'un acte electoral, un dels grans moments d'aquesta campanya electoral! És d'agrair que entre tant debat i tanta confrontació la campanya també ens ofereixi autèntics moments "APM"!

Però l'aparició del vídeo de la CUP, més un curtmetratge (CUPmetratge?) que un vídeo de campanya, m'ha fet decantar per aquesta producció de qualitat en els que els "cupaires" interpreten i relaten, amb intel·ligència, humor i d'una manera desenfadada l'estat del procés, sota el seu punt de vista...



Bon divendres i, millor amb vídeos com aquest, bona campanya!

pd1: el gran moment de Miquel Iceta ha posat en un seriós compromís el seu imitador al Polònia...



pd2: per cert, abans de l'Iceta, l'alcalde socialista Joan Clos també va fer gala de la seva passió pel ball, tot i que els ritmes que ballava eren uns altres!

pd3: i finalmnent voldria deixar clar que el fet que actualment estigui fent un curset de ball no té res a veure amb la meva filiació política... 

dijous, 17 de setembre del 2015

Escala de valors


Igualtat, llibertat, solidaritat, felicitat, tolerància, riquesa, pau, amistat, professionalitat, autenticitat, bellesa, felicitat, ordre, plaer, seguretat, tendresa, creativitat, força, salut, compassió... És molt probable que entre aquesta vintena de valors tu i jo en compartim molts, possiblement majoria, sinó tots!

També és molt probable que si d'aquesta vintena de valors tu i jo n'haguéssim de triar deu, en molts coincidiríem, però segurament no en tots...

Ara bé, si dels deu de la nostra tria, fins i tot si tots deu fossin coincidents, els haguéssim de llistar, de prioritzar en ordre de major a menor importància, és poc probable que, més enllà d'alguna coincidència, les nostres llistes fossin idèntiques!

Tu i jo podem compartir molts valors, però difícilment tindrem la mateixa escala de valors, doncs aquesta sempre serà fruit de la nostra pròpia i particular manera de veure, percebre i entendre el món, fruit dels nostres pensaments, les nostres experiències, les nostres relacions...

És possible que la felicitat, l'amistat, la llibertat, la igualtat i la tolerància siguin valors compartits, però mentre per mi, per exemple, la felicitat és al capdamunt de la meva escala de valors, potser per tu ocupa el segon, el tercer o el cinquè lloc de la teva escala!

Quelcom semblant passa amb la independència, que per alguns ocupa la "pole position" de les seves prioritats i anhels, per d'altres el segon, el tercer o el cinquè lloc de la seva graella de sortida entre els seus valors i aspectes a considerar de cares al proper 27 de setembre. Per d'altres, fins i tot,  ni tan sols forma part de les seves prioritats i anhels...

Totes les eleccions, també aquestes del 27 de setembre, posen en solfa la nostra escala de valors, doncs és sobretot a través seu, i a través de la identificació dels nostres valors prioritaris en els de les candidatures i candidats que es presenten, que acabem votant... o no!

Si la felicitat és el valor suprem de la meva escala de valors el més probable és que voti el Partit de la Felicitat; però cauria en l'error si pensés que els qui no el voten no només són uns (tristos i mediocres) infeliços, sinó que a banda de la seva tampoc volen la meva felicitat... quan possiblement voten altres partits, el de l'Ordre, el del Plaer, el de la Bellesa o el de la Riquesa simplement perquè tenen una escala de valors diferent, escala en la que és molt probable que també hi hagi la felicitat, en una posició diferent a la meva.

Quin error, per tant i per mi, allò que o estàs amb mi o estàs en contra meva... la realitat és, o la percebo, més complexa, més plena de matisos, ben plena de diferents i diverses escales de valors!

La tolerància ocupa, en la meva, una de les posicions més elevades...

dimecres, 16 de setembre del 2015

"Meridianament"


En realitat no hauria estat més que una gota en l'oceà, un gra de sorra en un desert... però possiblement per això, precisament per això m'hauria sentit immens com un oceà, immens com un desert!

Són curiosos els efectes que les grans multituds generen en les persones, en les individualitats; un dels més perniciosos és el de l'anonimat, el creure's part d'una massa i perdre de vista que hom no deixa de ser una persona única i indivisible, i sobretot responsable dels seus actes, el de creure's anònim i pensar que és la massa qui té la responsabilitat dels propis actes i accions...

Però en l'altre extrem, en positiu, les grans multituds generen en les persones un fort sentiment de pertinença a una gran col·lectivitat, sentiment que ens permet identificar-nos amb els "semblants" que ens envolten i que ens permet sentir-nos part de l'onada, ser una baula més d'una cadena forta i robusta que tot ho pot! I sí, també allò que la vida, compartida, és més!

Malgrat no haver participat, enguany, a la Via Lliure puc imaginar-me les sensacions que hagués tingut en cas d'haver-hi anat, les mateixes, si fa o no fa, que vaig experimentar a la manifestació del 2012 a Barcelona, en un dels trams de Sarrià de Ter de la Via Catalana del 2013, a la V de l'any passat...

D'haver participat a la Via Lliure, al bell mig de la Meridiana i empès per l'eufòria col·lectiva m'hauria pogut fer Almogàver o Miquelet en aquell mateix moment, i fins i tot, embriagat per les inevitables emocions del moment, hauria pogut votar impulsivament a Junts pel Sí en cas d'haver-hi una urna a prop i ser, aquell dia, el dia de les eleccions!

Quantes vegades en un moment d'emocions a flor de pell, d'eufòria, no ens fem propòsits o fem coses que després, amb les emocions tranquil·les, tirem enrere o ens penedim d'haver fet?

Però després, abandonada l'eufòria del moment no hauria pogut evitar veure, com ho veig ara de forma clara i meridiana, que a banda d'en Lluís Llach a la candidatura de Junts pel Sí també hi ha el President Mas, a qui admiro com a polític (hàbil, supervivent), però a qui per principis (els meus, quins sinó!) no votaria, ni tinc previst votar!

El meu vot serà, com una gota en l'oceà o un gra de sorra en un desert, només un vot més però, més que per qualsevol altra persona, fins i tot tu, més enllà de considerar-lo, o no, el vot de la meva vida, per mi serà el vot més important... com per a tu ho serà el teu!

dimarts, 15 de setembre del 2015

Marea rosa

I de nou Girona es tenyirà de rosa! Foto: Cursa de la Dona 2014
Aquest estiu un dels darrers dimarts del mes de juliol em va sobtar veure, al vespre, l'aparcament del Pavelló Municipal de Fontajau de Girona ple, sobretot perquè el pavelló era tancat i no em va semblar veure que a prop es fes cap activitat. Quelcom se m'escapava, però no hi vaig donar més importància.

Un altre dimarts, aquest del mes d'agost, l'escena es va repetir: també dimarts, també al vespre, i també el mateix interrogant: què passava? Novament quelcom se m'escapava, doncs encara em resultava més inusual que un dimarts d'agost al vespre l'aparcament del costat del pavelló fos ple!

El primer dimarts de setembre al vespre circulant amb cotxe pel Pont de Fontajau vaig veure una mena de marea rosa, un nombrós grup de dones que corrien en direcció al pavelló, dones que vestien majoritàriament de color rosa i que corrien en un envejable, i encomanadís, ambient festiu!

La veritat és que feia goig de veure tota aquella pila i fila de dones corrents, tenyint de rosa el Pont de Fontajau! Travessat el pont vaig passar pel costat de l'aparcament del Pavelló de Fontajau, que novament era ple com un ou... Heus ací el que se m'escapava: era ple pels cotxes d'aquelles dones que havia vist segons abans corrents pel pont, dones que dimarts rere dimarts s'han estat entrenant per una cursa en el que menys importa serà el temps que faran!

Aquest proper diumenge 20 de setembre es celebrarà a Girona la 2a Cursa de la Dona, organitzada per la botiga Esports Parra, l’Ajuntament de Girona i l’Atletisme Girona, cursa popular, i exclusivament femenina: només hi poden participar dones. Els beneficis de la cursa aniran destinats al Grup Iris, Associació Empordaneses Afectades de Càncer de Mama.

La causa és noble, l'activitat saludable i l'ambient serà, com va ser-ho també en la primera edició, molt festiu! Enguany es preveu que hi participin unes 2.500 dones, una marea rosa que inundarà, per unes hores, els carrers de Girona!

Per un dia seria dona només per la possibilitat i l'oportunitat de participar-hi!

dilluns, 14 de setembre del 2015

Jornada intensiva


El primer dia d'escola és un alliberament per a la majoria dels pares i mares, un moment d'eufòria, doncs és una data especial marcada en el calendari, el dia en què, per fi, (més o menys) tothom torna a la normalitat.

L'eufòria però és momentània, caduca, doncs el tragí diari dels deures i les exigències de les activitats extraescolars (horaris, transport, materials...) ben aviat ens faran desitjar un breu període de treva en forma de pont o cap de setmana llarg...

A nivell personal aquest curs serà el segon en el que les meves dues filles grans faran jornada intensiva, una a segon d'ESO, l'altra a primer de Batxillerat. Enguany hi ha hagut una lleugera modificació dels horaris, però la seva estructura bàsica és la mateixa, que es resumeix en un horari de 8 a 3!

Ja fa uns cursos que la jornada intensiva s'aplica i s'estén a tots els instituts, motivada principalment per l'estalvi del pagament del menjador escolar, argumentada també per factors educatius i pedagògics; tal vegada encara és massa aviat per extreure'n conclusions, tot i que des del primer moment es va observar (o es va voler destacar) que s'havia rebaixat la conflictivitat als instituts (normal), tot i que no sempre es deia que aquesta conflictivitat més que desaparèixer s'havia traslladat a les llars o als barris, per efecte dels vasos comunicants...

No estic en contra de la jornada intensiva, però sí de la manera com s'aplica; i el problema no és només d'Ensenyament, el problema és més global.

Bàsicament el que no m'agrada de la jornada intensiva són dues coses: l'afectació que aquesta té amb el dinar, i la descoordinació que té amb les activitats extraescolars dels alumnes.

Aquest curs les meves dues filles grans, que estudies ESO i Batxillerat en un institut de Girona, començaran les classes a les 8:10h i al cap de dues hores i dues assignatures, a les 10:10h faran una pausa de 15 minuts. Dues hores i dues assignatures després, a les 12:25h faran la segona pausa, aquesta de 25 minuts, per fer quasi dues hores i dues assignatures més fins a les 14:45h, hora en què sortiran de l'escola.

Horari europeu, dinar espanyol... i català!
És a dir, minut amunt, minut avall, les meves filles sortiran de casa cap a les 8 del matí i no tornaran fins cap a les 3 de la tarda, sense haver dinat! Naturalment durant les dues pauses esmorzaran (una peça de fruita i un entrepà, o viceversa), però el dinar el faran a casa a partir de les tres, quarts de quatre.

No sé, tinc la sensació que aquest horari intensiu que fem és com un miratge, doncs s'assembla (o es vol assemblar) als horaris escolars europeus, però dubto que als països europeus amb horaris escolars intensius els alumnes dinin passades les 3 de la tarda, i encara menys, en moltes ocasions, sols o en l'amable companyia de la televisió!

Jornada intensiva, extraescolars vespertins...
El desencaix amb les activitats extraescolars (fora de la dels centres escolars, naturalment) és que aquestes (esport, música, etc.) mantenen els horaris de sempre; és més, com més gran és la mainada, més tard comencen les seves activitats extraescolars, de manera que per aquesta banda l'horari intensiu no representa cap tipus d'avantatge; ans al contrari, allarga encara molt més la jornada dels alumnes.
 
La continuïtat de la jornada escolar intensiva, sobretot si també es vol estendre a l'educació primària, exigeix fer canvis importants, estructurals, a les jornades laborals i horaris comercials, i amb aquests canvis millorar-la desplaçant el dinar al migdia, i no a primera hora de la tarda, i racionalitzant els horaris de les activitats extraescolars.

Avui és el primer dia d'escola i, pel que fa als horaris escolars, penso que tenim molts deures per fer! I els deures els tenim més nosaltres que no els alumnes, però d'això, dels deures dels alumnes, ja en parlaré un altre dia...

Bon inici de curs!

dissabte, 12 de setembre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Pale Blue Eyes"


The Velvet Underground era molt més que Lou Reed, és evident, tot i que hi ha molt de Lou Reed en la Velvet Underground.

The Velvet Underground és un d'aquells grups que semblen ser, amb el pas dels anys, més citats que escoltats, grups de culte que han inspirat molts altres artistes i bandes, però que no van vendre discs a dojo...

El binomi creatiu Reed/Cale va donar des del principi cançons enormes de la talla de "Venus in Furs", "Heroin" "Sunday Morning", "Femme Fatale" o "I'll Be Your Mirror".

Però si l'època era convulsa (finals dels anys seixanta, principis dels setanta del segle passat) també ho era la vida dins el grup, que va tenir com a mànager a Andy Warhol fins que Reed en va voler prescindir, com va prescindir també, sembla que per elecció de la resta de la banda, de John Cale a partir de la gestació del tercer disc del grup, publicat l'any 1969 amb el mateix nom de la banda, "The Velvet Underground", i en el que Reed apareix com a únic compositor de les cançons.

Aquest disc transforma la sonoritat del grup, més tranquil·la i allunyada de l'experimental dels inicis, en la que Lou Reed trobarà també el seu propi só quan iniciï la seva carrera musical en solitari.

El disc conté grans cançons, però per mi destaca especialment la melòdica "Pale Blue Eyes", una cançó d'amor farcida de tristesa i alegria, una cançó d'amor gens ensucrada que evoca uns ulls blaus que encisen alhora que són, per moments, la perdició...

La cançó ha estat versionada entre d'altres per Patti Smith, poc després que es publiqués, però va viure una segona joventut amb la versió que REM va fer l'any 1987; a mitjans dels anys noranta la cantant brasilera Marisa Monte també en va fer una magnífica versió.

Avui escoltarem l'original de la Velvet, i les versions de Patti Smith, de REM i de Marisa Monte... I sou dels que heu escoltat poc The Velvet Underground us animo a fer un repàs per la seva discografia, hi trobareu autèntiques perles!









També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions amb la petita ajuda d'uns amics...

divendres, 11 de setembre del 2015

El vídeo de la setmana: un cel als ulls


Avui volia publicar un vídeo d'allò més patriòtic, un vídeo adient pel dia d'avui, 11 de setembre, la nostra Diada; un vídeo que enaltís el nostre país, la nostra cultura, la nostra llengua...

I per sorprenent que us sembli l'he trobat en aquest videoclip d'en Roger Mas, estrenat fa pocs dies: el primer senzill ("Ella té un cel als ulls") del seu nou disc,"Irredempt".

Els més agosarats m'acusareu de prendre-us el pèl doncs aquesta no deixa de ser una cançó d'amor, però feu-me confiança i escolteu la cançó... I si el teniu poc escoltat, repasseu també la discografia d'aquest cantautor de Solsona...

Jo de vosaltres si estimeu Catalunya, la llengua i la cultura catalanes ja aniria encarregant i reservant l'"Irredempt" de Roger Mas, disc que presentarà a principis d'octubre, però que en farà una preestrena aquests propers dies a Nova York i a Miami per celebrar la Diada als Estats Units.

Quedeu avisats!



Bon divendres i millor Diada!

dijous, 10 de setembre del 2015

Amb nocturnitat


No sé si va ser amb traïdoria, però el fitxatge de David de Gea pel Real Madrid es va frustrar amb nocturnitat!

Aquests darrers dies ambdós clubs s'han fet, via comunicats i declaracions, una sèrie de retrets sobre el que va passar la mitjanit del 31 d'agost i les seves hores prèvies, en les que se suposa els clubs van negociar, retrets inculpant a l'adversari d'haver impedit el traspàs del jove porter del Manchester United al Real Madrid.

A Florentino Pérez, que ens qüestió de fitxatges totes li ponen, aquest li ha sortit, de moment i com diuen en castellà, granota! Però hàbil com pocs, ha sabut tirar pilotes fora i esquivar (de nou) una crisi institucional amb un comunicat i una entrevista radiofònica en la que, novament, es va escudar amb l'escut blanc: el Real Madrid sóc jo!

Louis Van Gaal, entrenador de l'United, ha demostrat que segueix essent un ós difícil de rosegar, però sobretot un entrenador de club, del club on entrena sigui quin sigui el club, essent una baula més de la cadena que de moment manté de Gea a Manchester entre la renovació o la suplència...

David de Gea és qui n'ha sortit més malparat i ara es troba en una cruïlla, tot i que si el sentit comú s'imposa hauria de recuperar la titularitat més aviat que tard. La renovació? Port esdevenir un capítol més del seu serial...

Aquesta temporada en una possible eliminatòria de la Lliga de Campions entre el Manchester United i el Real Madrid el morbo, al camp però sobretot a la llotja, estaria servit! Potser aquesta seria una bona manera de passar comptes i tancar la ferida per aquest frustrat fitxatge.

De tota aquesta història, però, el que més perplex em deixa és que el termini per a fitxar jugadors (per a fer els tràmits corresponents i necessaris) finalitzi a mitjanit. Cal? L'hora de les bruixes no és hora per fer tràmits i presentar documentació enlloc!

Els qui van treure suc de l'actualitat a aquelles hores van ser els programes esportius nocturns radiofònics i televisius, tot i que van haver de canviar el guió davant la inesperada notícia, doncs tothom donava per fet el fitxatge!

Tan complicat és situar el límit del termini en una hora raonable? Altres països, Anglaterra per exemple, el situen a mitja tarda, doncs a mitjanit qui més qui menys fa nones...

És evident que Espanya necessita, entre molts altres canvis, una reforma horària! Potser ni així David de Gea hagués fitxat per Real Madrid, però s'hauria estalviat estar amb l'ai al cor fins a mitjanit...

dimecres, 9 de setembre del 2015

Girona roda

Extres de la sèrie a la Plaça dels Apòstols de Girona. Foto: Pere Duran / El País

A la primavera va ser el rodatge de la pel·lícula"8 apellidos catalanes" i ara, aquest final d'estiu, el de la sèrie "Joc de Trons". Entre aquests rodatges, la recuperació de la condició de millor restaurant del món del Celler de Can Roca, la lliga femenina de bàsquet i el quasi ascens a primera de futbol qualsevol podria pensar que per Girona aquest 2015 és un any de pel·lícula!  

Girona rai? No, Girona roda!
El rodatge de la sèrie "Joc de Trons" ens té als gironins ben entretinguts fent el tafaner pel barri vell i debatent fent el cafè, i als mitjans de comunicació, sobre l'impacte que aquest rodatge té per la ciutat durant aquests dies (ocupació hotelera de l'equip de rodatge, restauració, increment de turistes curiosos...) i sobretot tindrà quan l'equip de rodatge acabi la feina i el material rodat s'emeti...

D'opinions n'hi ha per tots els gustos i en totes hi trobo bones raons; jo, que no sóc fan de la sèrie ni l'he vist mai, tot plegat m'ho miro amb certa distància i fredor: el rodatge en sí no m'ha despertat massa interès, sí l'opinió pública i publicada. És cert que hi ha gironins que es queixen i lamenten els inconvenients del rodatge (que hi són), però potser molts d'aquests també es lamentarien si la sèrie no es rodés a Girona, sinó en una altra localització...

Una altra qüestió és si es considera que l'ajuntament fa un esforç major (condicions més avantatjoses) per aquest rodatge (cessió d'espais, ocupació de la via pública...) del que acostuma a fer per entitats o empreses de la ciutat en les seves activitats ordinàries i quotidianes. Allò de posar-ho fàcil (posar-s'hi bé) per tal que produccions d'aquest calat es rodin a la ciutat!

Els més optimistes diuen que sí, que aquest rodatge a Girona no només tindrà un gran impacte en la sèrie, amb escenes i moments determinants del seu relat, també tindrà un gran impacte per la ciutat quan aquestes escenes es projectin arreu del món!

No sé si l'escena èpica d'un cavall a les escales de la Catedral (per les que hi han circulat, entre d'altres, el dictador Francisco Franco i fins a un 4x4!) atraurà més visitants a la ciutat, escales (les de la Catedral) que sense l'escena (i sense Franco i el 4x4) ja tenen el seu encant i capacitat d'atracció...

No sé, vosaltres heu fet mai un viatge motivats per una localització vista en una pel·lícula o una sèrie? Potser sí, potser Girona serà ciutat de culte i peregrinació de centenars, de milers, de centenars de milers de fans de "Joc de Trons" que cercaran com fetitxes les localitzacions de la sèrie entre els carrers i places de Girona...

De moment el cronista de la ciutat ja podrà escriure i deixar constància a l'anuari d'enguany, i destacar entre els fets més rellevants, el rodatge de "Joc de Trons", un rodatge que també dóna vida, joc i notícies als mitjans de comunicació locals i que ens permet distreure'ns una mica de la densa i intensa actualitat política en la que fa mesos estem submergits, el nostre particular "Joc de Trons"!

A veure quin serial s'allarga més.. i quin ens reporta més i majors beneficis!

dimarts, 8 de setembre del 2015

Matisos del Sí, matisos del No


A vista d'ocell les eleccions del proper 27 de setembre ens dibuixen dos grans blocs monolítics que sumaran més enllà dels partits i coalicions que hi concorren, el bloc del Sí a la independència i el bloc del No.

La d'ocell és una vista que està bé no perdre, una perspectiva tan necessària com ho és també una visió més propera, la de peu de carrer, que permet veure i descobrir que els grans blocs de la vista d'ocell no són monolítics ni tan compactes, com sembla... Com més ens hi apropem, més podem percebre les seves diferències, que hi són més enllà del Sí i més enllà del No.

És evident que dins el bloc del Sí hi ha matisos, no només entre els partits i coalicions que el formen (CUP i Junts pel Sí), també hi ha molt més que matisos entre els integrants de la candidatura Junts pel Sí, més enllà del Sí. Aquesta és la seva gràcia, la seva virtut, però també pot ser el seu principal defecte: més enllà del Sí (que per molts ho és tot) hi ha un incòmode silenci...

També és evident que dins el bloc del No hi ha matisos entre els partits que es consideren no independentistes; el PSC, Unió, Ciutadans i el PP tenen entre ells grans diferències, algunes aparentment insalvables, tot i que aquestes queden diluïdes (voluntària o involuntàriament) per la força del No i el seu contrast amb el Sí.

Fins i tot la mirada més propera ens permet veure que entre el Sí i el No a la independència també hi ha espai polític, espai que com un equilibrista representa amb prou habilitat la coalició Catalunya Sí que es Pot, que no és independentista però que per moments tampoc en renega del tot...

El caràcter plebiscitari que es vol donar a aquestes eleccions afavoreix la visió més simple de l'escenari electoral, la vista d'ocell que dibuixa dos grans blocs, però aquestes eleccions no són un referèndum, sinó unes eleccions al Parlament de Catalunya, eleccions especials i excepcionals, si voleu, però al cap i a la fi el 27 de setembre al vespre primer sumarem vots per comptar els diputats que formaran el nou Parlament de Catalunya, els que escolliran el nou president i aquest el nou govern.

I és que en aquestes eleccions no només està en joc el Sí o el No a la independència, també quin Sí i quin No: no és la mateixa independència la que defensa el president Mas que la que vol la CUP; no és la mateixa Catalunya la que el PSC vol dins Espanya que la que vol el PP...

Afortunadament dins de cada opció (Sí o No) hi ha prou matisos per tal que cada un de nosaltres, els catalans cridats a les urnes, trobem la nostra opció!

Estic convençut que tu ja tens la teva!

dilluns, 7 de setembre del 2015

Mare Nostrum


Fa anys que Joan Manuel Serrat canta que "qué le voy a hacer, si yo nací en el mediterráneo", el mateix mar en el que un infant de tres anys, Aylan Kurdi, com tants d'altres anònims que no hem vist, hi ha trobat la mort.

El Mediterrani, mar entre terres, és i ha estat per moments nexe entre els diferents països i cultures que banya, per moments, com en aquesta crisi humanitària, és i ha estat frontera. Les seves aigües són el bressol de la nostra cultura, també escenari de la nostra història i tomba de massa homes, dones i infants que, per raons ben diverses (guerres, immigració) al llarg de la història hi han deixat la vida.

La imatge d'Aylan Kurdi mort sobre la sorra d'una platja del Mediterrani ens percudeix com poques la consciència, massa avesada al drama i la mort televisada que dia sí, dia també, veiem còmodament des de la tranquil·litat de casa nostra i amb la distància emocional que, com una invisible capa protectora, ens ofereix la pantalla del televisor. Malauradament a vegades ens calen imatges que ens despertin de la nostra acomodada letargia: trist que sigui aquest el tràgic destí de la mort d'Aylan Kurdi.

La primera escena colpidora del dolor d'un infant que jo recordo haver vist a la televisió va ser la de la colombiana Omayra Sánchez, que als 13 anys va ser una víctima més de la Tragèdia d'Armero; l'erupció d'un volcà va provocar la mort de més de vint-i-tres mil persones, entre elles Omayra.

La seva imatge atrapada entre l'aigua, el fang i la runa de casa seva, lluitant per la seva fràgil vida, fràgil com el seu fil de veu, va donar la volta al món als mitjans de comunicació el novembre de 1985; jo aleshores tenia 11 anys. Amb els pas dels anys en vaig oblidar el nom, però mai, mai la seva imatge atrapada entre la runa. La recordeu? Impossible oblidar-la... La mort va posar fi a la seva agonia i, possiblement, a la meva innocència.

El cos del petit Aylan Kurdi escopit pel mar sobre una platja de Turquia no és només la imatge del tràgic destí de molts refugiats sirians, sobretot és la imatge de la incapacitat d'Europa de donar resposta a aquesta crisi humanitària, de les dificultats polítiques i burocràtiques d'una Europa que no acaba de saber entonar el que cantava Jaume Sisa: "casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú".

La del cos sense vida d'Aylan Kurdi estirat sobre la sorra també és una imatge que interpel·la una comunitat internacional que no sap fer de bomber després d'haver fet, allà on ha esclatat el foc, el conflicte bèl·lic, la guerra, de piròman... Mentre els estats es discuteixen pel repartiment de quotes de refugiats, la gent ja s'ha començat a mobilitzar: una vegada més les persones van per davant les institucions, quan haurien de ser processos paral·lels...

Però malgrat tot (i tot és molt, és massa!) jo encara tinc l'esperança que també a Europa qualsevol nit pugui sortir el sol, tinc l'esperança que també Europa contribueixi a fer que el nostre mar sigui més nexe que frontera... "qué le voy a hacer, si yo nací en el mediterráneo"...

dissabte, 5 de setembre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb la noia del país del nord


L'any 1962 un jove Bob Dylan, de vint-i-pocs anys, publicava el seu segon disc, "The Freewheelin' Bob Dylan", en el que apareixia a la portada acompanyat per Suze Rotolo, la seva companya aleshores...

En aquest segon disc Dylan ja dona mostres sobrades del seu talent musical amb cançons que esdevindran mítiques com "Blowin' in the Wind", "Masters of War", "A Hard Rain's a-Gonna Fall" o "Don't Think Twice, It's All Right".

La segona cançó del disc, "Girl from the North Country", és una nostàlgica cançó en la que Dylan evoca un antic amor, la noia del país del nord, cançó que entre d'altres fonts d'inspiració té la tradicional anglesa "Scarborough Fair"; no en va per a la gravació del disc Dylan havia viatjat a Anglaterra i entre d'altres cançons tradicionals angleses va conèixer aquesta, de la que va prendre una estrofa:  "Remember me to one who lives there, she once was a true love of mine".

Anys més tard, l'any 1969, i amb un Dylan electrificat que ja ha deixat enrere el folk i s'ha endinsat en el rock, publicava el seu disc més country, "Nashville Skyline", que comença amb una versió de "Girl from the North Country" fent un fantàstic duet amb Jonnhy Cash.

La noia del país del nord és una cançó molt viatjada, també molt versionada arreu! 

L'origen folk d'aquesta la cançó fa que sigui una de les referències del folk català dels anys seixanta i setanta del segle passat; Pau Riba en va fer una adaptació de la lletra i el Grup de Folk, del que Riba també va formar part, la va versionar en català, com tantes altres cançons de folk americanes, i la va publicar l'any 1968 al disc "Folk 2".

Anys més tard, l'any 1998, Jordi Batiste, membre també del Grup de Folk, la recupera pel seu treball "Els Miralls de Dylan" que publica amb Gerard Quintana.


Així doncs el recorregut de versions de la noia del país del nord passa primer per l'original folk de Dylan, després per la versió country del propi Dylan fent duet amb Jonnhy Cash, la versió del Grup de Folk i finalment la del duet Batista i Quintana.

Ah! I si viatgeu pel vell nord glaçat, on el vent bat el cel fronterer, dona'm records a una noia d'allà...









També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions d'ulls blaus...

divendres, 4 de setembre del 2015

El vídeo de la setmana: Google evoluciona


Google ha canviat, una vegada més, el disseny del seu logotip, com segur haureu pogut observar aquests darrers dies.

Més enllà del "restyling" del logo el cert és que Google segueix evolucionant i poc s'assembla al cercador que va néixer fa més de 17 anys! De fet aquest canvi estètic serà visible, poc a poc, en la resta de productes i serveis de Google, que no són pocs.

I és que Google ja no és només el cercador al qual s'accedia (s'accedeix) a través de l'ordinador personal, Google també s'adapta als nous dispositius mòbils connectats a internet!

Aquest canvi d'imatge és un bon pretext per observar l'evolució de Google d'aquests darrers anys, explicada per Google mateix:




Bon divendres!

dijous, 3 de setembre del 2015

La Festa Major, a tot color!


Diga'm de quin color vas i et diré de quin barri ets!

Aquests propers dies de la Festa Major de Sarrià de Ter els veïns i veïnes podem anar-nos classificant per barris, segons el color del mocador que lluïm, per iniciativa de la Comissió de Festes, que ha designat per cada un dels barris sarrianencs un color: el blau per Sarrià de Baix, el verd per La Rasa, el taronja pel Pla dels Vinyers, el vermell pel Pla de l'Horta i el groc per Sarrià de Dalt.

Els dies previs a la Festa Major els barris de Sarrià de Ter s'han anat tenyint del color corresponent i en alguns dels actes programats s'anirà fent recompte dels mocadors de cada color que hi participen, de manera que s'anirà establint una puntuació per cada colla de colors en funció de la participació cromàtica dels veïns i veïnes.

Més enllà d'aquesta nota de color, la Festa Major de Sarrià de Ter d'enguany té un programa en el que no hi manquen el tradicional pregó, les exposicions d'artistes locals, la cantada d'havaneres, la cercavila de gegants, que enguany celebren els 25 anys de la colla dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, la nit jove, el concert de Festa Major, la festa de l'escuma, l'animació infantil, les sardanes, l'arrossada popular...

De la festa major hi ha dues activitats que m'agraden especialment: el correaigua, una de les activitats més refrescants i festives de la festa, que no és més que una rua amenitzada amb música enllaunada pels carrers del poble, passada per aigua (també regada amb abundant cervesa, enllaunada, pels joves), i la passejada en bicicleta, una activitat familiar que permet passar per tots els barris del poble i sobretot permet, per un dia, que els ciclistes, grans i petits, tinguin la prioritat!

Ja fa anys que la Festa Major de Sarrià de Ter no va per barris, que és una sola festa malgrat anys enrere no sempre havia estat així... Enguany per barris van els colors!

Bona Festa Major!