dilluns, 31 de juliol del 2017

Programació d'estiu


A l'estiu les televisions i les ràdios fan una programació diferent que es caracteritza per una certa banalització dels continguts; són programes on l'entreteniment pesa més que la informació, programes "frescos" i lleugers, de bon pair.

Una altra característica de la programació d'estiu és el canvi de presentadors, tertulians i columnistes; mentre els titulars habituals gaudeixen d'unes merescudes vacances els menys habituals aprofiten l'ocasió i fins i tot alguns donen millor resultat que el titular que substitueixen!

La programació d'estiu també serveix de banc de proves per a programes i també professionals, que aprofiten l'estiu per foguejar-se i qui sap si fer el salt a les temporades en les que els mitjans es juguen les garrofes, les de tardor i hivern! Ben bé com els jugadors del planter que fan pretemporada, en ple estiu, amb el primer equip!

Aquest bloc a l'estiu també és més lleuger, però simplement perquè s'actualitzarà, des d'avui i fins a finals d'agost, només tres cops a la setmana: els dilluns, els dimecres i els divendres!

Els continguts seran si fa o no fa els de sempre, dilluns i dimecres articles a l'ús, divendres el vídeo de la setmana; i no, al Petites gotes fredes tremolant no hi ha blocaire de reserva...

A diferència d'altres estius, però, el d'enguany és i serà políticament calent... procuraré no cremar-me!

dissabte, 29 de juliol del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Please, Please, Please, Let Me Get What I Want"


Shaun Fields és un preadolescent, orfe de pare, que deambula un xic perdut per la vida i que troba en una colla de "skinheads" un nord, com la mateixa vida, farcit de conflictes i contradiccions, però nord al cap i a la fi...

Així és la vida i així la relata "This is England", pel·lícula que ens acompanya en la recerca del seu jo d'aquest noi potencialment inadaptat i marginat que quasi sense voler-ho troba en la identitat "skinhead" el camí per trobar la pròpia.

Al final de la pel·lícula la cançó de The Smiths "Please, Please, Please, Let Me Get What I Want", versionada per Clayhill, serveix de crit i epíleg alhora: si us plau, deixeu-me ser qui jo vulgui!

A vegades amb uns texans, una camisa de quadres, uns elàstics i unes Dr. Martens n'hi ha prou...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula
No, la setmana vinent no! Els minuts musicals de pel·lícula tornaran el proper dissabte 9 de setembre!

divendres, 28 de juliol del 2017

El vídeo de la setmana: "Perquè tu, perquè jo" la cançó de l'estiu (de TV3) 2017!


En Guillamino és un pou (musical) de sorpreses i la darrera és la seva "Perquè tu, perquè jo" esdevinguda cançó de l'estiu de TV3 2017!

La cançó serà inevitable aquest estiu, com les altres de temporada, però a diferència d'algunes altres en aquesta "cançó de l'estiu" hi ha qualitat musical, agradi més o menys el tema!

La cançó de l'estiu és un subgènere perillós, doncs catapulta per moments cançons i artistes tronats, alguns autèntics "one hit wonder", estrelles que s'apaguen amb els ocres de la tardor, i en els millors dels casos hivernen fins al proper estiu... o reviuen només quan la televisió estira i es serveix de la nostàlgia i del fons d'armari en els clàssics "revivals" de cap d'any!

No és el cas de Guillamino, músic inclassificable amb llum pròpia, que no només ens refresca l'estiu amb la seva música, també ens diverteix amb la seva col·lecció de gorres i el teclat mida XXL que l'acompanya!



Bon divendres!

dijous, 27 de juliol del 2017

A tota màquina!


Definitivament el procés agafa, ara sí, velocitat! Bona mostra són els moviments que, en un i altre extrem del conflicte, s'estan produint aquests dies: per un costat l'aprovació de la tramitació exprés, la que permetrà aprovar les lleis de la desconnexió per la via ràpida; per l'altre costat les reaccions cada vegada més immediates, fins i tot preventives, de l'aparell judicial espanyol.

L'estiu està essent calent, políticament parlant, i veurem si tot plegat, el procés i les seves derivades, s'incendia abans no s'acabi, o bé crema a la tardor, quan les urnes, previsiblement, faran caure vots com cauen les fulles dels arbres...

Hi ha qui diu que si no ets a un tren senyal que ets a l'altre, que bé viatges als vagons del tren del dret a decidir i del referèndum o bé als vagons dels qui el volen impedir, el dret a decidir i el referèndum. No tinc clar que sigui ben bé així, diria que hi ha molta gent a l'andana, no indecisa sobre quin tren agafar, sinó simplement no volent pujar a cap dels dos trens...

El que sí sembla evident és que si hi ha xoc de trens no serà de locomotores de vapor sinó de trens d'alta velocitat, i que la patacada afectarà a tothom, també als de l'andana!

dimecres, 26 de juliol del 2017

Sarrià de Ter no respira tranquil...


La personificació és, tal i com la defineix el diccionari, una "figura retòrica que consisteix a atribuir accions o qualitats pròpies d'una persona a un ésser irracional, a una cosa inanimada o abstracta".

Aquest és un recurs hiperutilitzat políticament, també a Sarrià de Ter quan, per exemple, mesos enrere afirmàvem que el tancament definitiu de la fàbrica Torraspapel era un cop molt dur, traumàtic, pel poble. Tothom sap que no és el poble sinó el conjunt dels seus veïns i veïnes, o més precisament cada un dels seus veïns i veïnes, els qui poden patir un trauma...

Seguint amb la personificació mesos després, amb l'anunci de la compra d'una part de la fàbrica Torraspapel per part de la paperera valenciana Hinojosa, d'alguna manera vam afirmar que Sarrià de Ter es recuperaria, en part, del trauma viscut mesos enrere i que amb l'inici i la reactivació de l'activitat industrial Sarrià de Ter respiraria tranquil! Res més lluny de la realitat!

És cert que en el seu sentit figurat l'afirmació és irrefutable: Sarrià de Ter respira tranquil en la mesura que la reactivació de l'activitat industrial ha permès generar nova ocupació, tenint una afectació important sobre les persones que hi han trobat feina, ha tingut també una incidència positiva en negocis i comerços del poble (a nivell d'industrials, del comerç o la restauració) i generarà nous ingressos municipals a través de l'Impost d'Activitats Econòmiques, aprimat aquests darrers anys amb el tancament de Torraspapel.

En el seu sentit literal, però, l'afirmació "Sarrià de Ter respira tranquil" pren una altra, i més complexa dimensió. L'inici de l'activitat industrial de la fàbrica, ara d'Hinojosa, no ha passat desapercebut pels nassos dels veïns i veïnes de Sarrià de Ter, que amb una afectació més o menys directa patim les males olors que de moment, uns dies més que d'altres, desprèn. També ho han percebut els qui passen de llarg pel nostre poble, anant o tornant de Girona.

L'olfacte té molta memòria i ara aquestes pudors han transportat Sarrià de Ter al passat (de nou abús de la personificació), en el temps en què Sarrià de Ter inevitablement feia pudor, en els anys en que la pudor, juntament amb la llarga xemeneia de la Torras Hostench i la maleïda pols eren signes i símbols de la nostra identitat!

L'olfacte té molta memòria, diuen que més que l'oïda, però la seva combinació, la pudor i els sorolls de la nova fàbrica, han generat i generen molèsties a molts veïns i veïnes.

L'activitat d'Hinojosa està encara en fase d'adaptació, i és d'esperar que les molèsties que fins ara ha generat es vagin pal·liant; aquest és el compromís de l'empresa, que naturalment ha vingut a Sarrià de Ter per quedar-se; aquesta és la voluntat de l'empresa manifestada davant l'ajuntament, davant l'alcalde i regidors i regidores, també davant la representació dels veïns i veïnes que s'han organitzat per a canalitzar el malestar i les queixes i, sobretot, per anar fent el seguiment de les mesures preses per l'empresa.

Pel que fa al soroll el que s'espera és que com a mínim es compleixi el que marca la llei, i que es vagi fins i tot més enllà en favor de la convivència de l'activitat industrial amb el necessari descans i repòs que els veïns i veïnes esperem trobar al nostre poble. Pel que fa a la pudor, sense una normativa tan fiable com la de sorolls i entenent que mai serà del tot inevitable per la matèria amb la que treballa, que sigui ocasional.

Que Sarrià de Ter hagi recuperat activitat industrial és una gran notícia; la indústria és una activitat que, generalment, dóna una major solidesa a l'economia, més que el comerç, sempre aparentment més atractiu però també més volàtil. Penso que l'aposta per mantenir i preservar activitat industrial és bona pel nostre poble, també que l'activitat sigui del sector paperer. Confio que Hinojosa sabrà trobar les solucions a les dificultats detectades fins al moment, doncs no dubto que ells són els primers que volen establir relacions de bon veïnatge; el compromís de l'empresa hi és, també l'exigència dels veïns i veïnes més afectats i la voluntat de l'ajuntament de fer-ne seguiment i actuar si és necessari.

Sarrià de Ter vol respirar tranquil! Tan de bo aquesta afirmació, personificació inclosa, sigui més aviat que tard una realitat!

Article (escrit a principis de juny) publicat al número 97 de la revista Parlem de Sarrià.

dimarts, 25 de juliol del 2017

Els col·laboradors!


Els col·laboradors són, en llenguatge delictivo-judicial, col·laboradors necessaris, imprescindibles, perquè una revista, també el Parlem de Sarrià, tiri endavant!

La llista, al contrari que la dels membres del consell de redacció, varia a cada número tot i que, com els sospitosos també n'hi ha d'habituals!

Els col·laboradors solen ser els qui poden nom a les cròniques de les activitats de la seva entitat o organització, els qui es preocupen que hi hagi un testimoni escrit i gràfic d'una esdeveniment o bé comparteixen els seus coneixements sobre una matèria.

Els col·laboradors són, doncs, els qui engreixen la nostra revista de sentit i sensibilitat, els que la fan plural i diversa, els qui la fan possible amb la seva altruista dedicació.

El darrer número de la revista no n'és una excepció, també ha vist la llum gràcies a l'aportació dels soferts, i no sempre prou valorats, col·laboradors!


dilluns, 24 de juliol del 2017

Anunci ignominiós


"En l’edició del diumenge 16 de juliol de 2017 es va publicar un anunci laboral d’un anunciant (no s’identificava) que necessita una administrativa, una dona de 27 a 40 anys de bona presència (literal), lliure de càrregues familiars (literal) i en què es demana que al currículum s’adjunti una foto a cos sencer (literal!).

Aquest anunci és un atemptat a la dignitat de les persones, discriminatori de totes totes, vorejant la il·legalitat i sens dubte ignominiós. A més l’anunciant, covard, s’amaga en un apartat de correus (A66 de Girona).

L’anunci em va indignar molt i també em va doldre que aquest diari, el meu de cada dia, el publiqués; entenc que és un anunci i que l’anunciant ha pagat, però per mi és inacceptable i aquests anuncis discriminatoris no s’haurien de publicar."

Aquesta és la carta que vaig enviar a "El lector escriu" del diari El Punt Avui després d'escandalitzar-me, com tants altres, veient aquest anunci!i que dies enrere van publicar; l'anunci va ser denunciat per la UGT de les comarques gironines, però tot i així dies després no només es va seguir publicant al diari El Punt Avui, sinó també al Diari de Girona!

Aquesta empresa no necessita una administrativa, és evident que cerca alguna altra cosa i no cal llegir entre línies per descobrir-ho, ho deixen prou clar! I també és evident, i trist i lamentable alhora, que no té la igualtat de gènere (estaria per demostrar també les altres...) entre els seus valors ni principis! 

Dones administratives de 27 a 40 anys, no hi perdeu el temps...

dissabte, 22 de juliol del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Try A Little Tenderness"


Són moltes les pel·lícules que hem vist dues o més vegades, però són només dues les pel·lícules que recordo haver anat a veure dues vegades al cinema durant el període d'exhibició, quasi consecutivament! Una d'elles és "The Commitments", pel·lícula dirigida per Alan Parker que narra la història d'un grup de joves irlandesos a l'atur que munten un grup de música soul.

La pel·lícula, estrenada al principis dels anys noranta, em va enganxar en plena adolescència i descobriment de la música i diria que va ser per això, tot i que aleshores no en fos massa conscient, que em va agradar tant, com Quadrophenia (naturalment vista en VHS) o la pel·lícula sobre The Doors d'Oliver Stone...

The Commitments va servir per descobrir el talent vocal de l'actor i cantant Andrew Strong, però música a banda la pel·lícula també em va enganxar per les desventures dels seus protagonistes...

La banda sonora té grans cançons de la música soul i entre elles destaca una gran interpretació de "Try A Little Tenderness", cançó popularitzada a mitjans dels anys seixanta pel mític Otis Redding i que Andrew Strong interpreta de forma magistral!


The Commitments - Try a Little Tenderness from Dirty Hands on Vimeo.




I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 21 de juliol del 2017

El vídeo de la setmana: envejezANDO


En alguna ocasió, fins i tot ja en plena mitjana edat (que no edat mitjana), a tots ens han preguntat què volem ser quan siguem grans. La pregunta pren dimensions diferents segons l'edat que tenim quan ens la fan (o ens la fem!), i naturalment també les respostes!

I vosaltres, ja sabeu què voldreu ser quan sigueu grans?
Jo sí, jo ja fa molts anys que tinc clar què vull ser quan sigui gran: jo quan sigui gran vull ser vell!

Deu ser per això que m'ha encantat topar-me amb aquest vídeo del projecte "envejezANDO. Diseño para todos: arquitectura y tercera edad" que en format exposició es pot visitar aquest estiu al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Madrid (COAM).

L'exposició convida a reflexionar sobre la vellesa, la posa en valor i l'afronta en relació la ciutat (urbanizANDO), l'habitatge (habitANDO) i l'oci (disfrutANDO).

Sí, jo de gran vull ser vell i no només em pregunto com seré jo a la senectut, també i sobretot com serà la meva ciutat, com serà el meu barri, en definitiva, com serà la meva vellesa...


envejezANDO from arkinotectura on Vimeo.

Bon divendres!

dijous, 20 de juliol del 2017

Desertors


Afirmava Marta Pascal, coordinadora general del PDeCAT, que "tots els soldats del PDeCAT estan disposats a fer el que calgui", tancant així la crisi de govern que per bé que ha estat de govern ha apuntat sobretot al PDeCAT.

Resulta inevitable recórrer, també amb el procés, al llenguatge bèl·lic i és que amb el referèndum de l'1 d'octubre sembla que anem a una mena de batalla final; dic sembla perquè sabem perfectament que no ho serà, que serà i és una batalla, però no la final...

Seguint amb el llenguatge bèl·lic i d'inspiració militar hom podria considerar els consellers i alts càrrecs dimitits, els qui de moment han decidit (voluntàriament?) fer un pas al costat, com a desertors per abandonar el lloc que tenien el deure de no abandonar.

Jordi Baiget i les seves sinceres i alhora imprudents declaracions va ser la prova de resistència i després d'ell d'altres consellers i conselleres i alts càrrecs no l'han superat, qüestió, aquí sí, de confiança! De tots els passos al costat de moment el més sorprenent ha estat el de la consellera portaveu Neus Munté, i sembla que aquí precisament la (des)confiança ha estat, més que el compromís, el factor clau.

És evident que a aquestes alçades qui no superi la prova de resistència, qui no estigui disposat a fer el que calgui, com va dir Marta Pascal, millor que es retiri; de moment ja s'han retirat quatre consellers i dos alts càrrecs de posicions sensibles (secretari del Govern i director dels Mossos d'Esquadra) i no es descarta que siguin més els qui desertin...

I és que per "fer el que calgui" s'entén desobeir, assumint també les possibles conseqüències polítiques i personals. Tot té un preu, cadascú sap fins on està disposat a pagar-lo...

Ara és l'hora dels valents! Ara és l'hora de lligar-se l'estelada al cap en forma de cinta i anar a la batalla (final?) del referèndum tot cridant "banzai!" Bé, en aquest cas, independència!

Si ara és l'hora dels valents, els covards, als qui els tremolin les cames, millor que desertin...

dimecres, 19 de juliol del 2017

Franco com a argument; de debó?


Coincidint amb l'aniversari de l'inici de la Guerra Civil Espanyola, que no va ser el 18 de juliol sinó, sembla, el dia abans, ahir diferents ciutats de Catalunya es van despertar amb la imatge d'un jove Francisco Franco rere un impactant missatge: "No votes. 1 de octubre: no a la República". L'acció ha estat obra del moviment d'esquerres República des de Baix.

Si aquesta acció tenia com a objectiu provocar, ho ha ben aconseguit! La relació de la lluita antifranquista amb la lluita per la independència sempre genera controvèrsia, sobretot entre els demòcrates antifranquistes que van protagonitzar aquesta lluita i no són independentistes, ni abracen el procés i el referèndum tal i com està plantejat: unilateral i al marge de la llei.

La campanya simplifica de forma intencionada, i una mica maldestre, l'equació: si no estàs a favor del referèndum, ets franquista! Heus ací la provocació. No s'hi val cap matís, cap nota a peu de pàgina, de cartell en aquest cas.

Una part de l'independentisme ha volgut beure de les fonts de la lluita antifranquista donant una certa credibilitat a la idea que la Guerra Civil i el franquisme van ser també una lluita d'Espanya contra Catalunya, una versió històrica certament esbiaixada, o com a mínim poc precisa.

Sí, les institucions, la cultura i la llengua catalanes van ser perseguides i reprimides, la democràcia catalana va ser aniquilada, com va ser-ho també l'espanyola. I no, el gruix de la lluita catalana antifranquista no parlava d'independència, sinó de democràcia, de llibertat, amnistia i estatut d'autonomia!

Els cartells han complert la seva missió, han generat l'expectativa matutina i l'impacte esperats. Franco mai falla: més de quaranta després la seva figura, tan sols la seva imatge segueix generant polèmica!

dimarts, 18 de juliol del 2017

Es busca tia bona!


Si diumenge al matí hagués esmorzat un croissant encara el tindria entravessat! La lectura dominical del diari, el meu de cada dia des de fa milers i milers de dies, em va indignar com poques vegades llegint el diari (serà que tinc estòmac!) quan vaig topar amb aquest ignominiós anunci!

L'anunci ja comença malament quan demana només una administrativa (literal), no un administratiu/va, i per si no queda prou clar just a sota especifica: dona (literal!).

És clar que no qualsevol dona sinó una de jove, una que tingui entre vint-i-set i quaranta anys (literal!), i és clar, ja posats a demanar, bona presència (literal), que és un eufemisme per dir "que estigui de bon veure", o per entendre'ns, "que estigui bona"!

Però és clar, no totes les administratives dones d'entre vint-i-set i quaranta anys i de bona presència valen; també ha de tenir el carnet de conduir (conduirà ella), estar disposada a viatjar (volta al món?) i, atenció que aquí ho remata, lliure de càrregues familiars (literal!), que traduit al llenguatge vulgar deu voler dir soltera o com a mínim disponible!

Això sí, s'ofereix un bon sou (no hi ha sou que pagui tanta baixesa moral!) i totes les despeses pagades, s'entén les dels viatges!

I si fins aquí l'anunci no és prou denigrant al final ho remata demanant que la foto del currículum sigui de cos sencer (literal!). Foto de cos sencer? Ja sabem que aquesta serà la part més valorada del currículum vitae... De fet potser només enviant la foto n'hi ha prou!

L'anunciant, covard, no dóna la cara, ni el nom de l'empresa ni cap altra dada de contacte, i s'amaga rere un discret apartat de correus, l'A66 de Girona! Em sembla que els enviaré la meva candidatura, tot i no ser dona, tenir més de 40 anys i ni tan sols ser administrativa; els hi enviaré amb aquest article!

A l'anunci només li falta dir que la jove administrativa de bon veure lliure de càrregues familiars disposada a viatjar haurà de dur escot i deixar-se tocar el cul!

L'anunci em va indignar molt, de fet encara ho estic! I reconec que també estic dolgut per veure'l publicat al meu diari de cada dia; així els hi vaig fer saber ahir enviant-los una carta al lector...

El meu únic consol: que la plaça quedi vacant... L'anunci, de moment, ja ha estat denunciat!

dilluns, 17 de juliol del 2017

Crisi de govern: amb o sense accent?


No és cap novetat, encara menys periodística, que un mateix fet sigui valorat de múltiples maneres per diferents mitjans, fins i tot de manera contraposada.

Aquesta setmana passada ho hem vist amb la segona crisi de govern del govern català: uns l'interpreten com un senyal de fortalesa, de (necessari) reforçament per afrontar el darrer tram d'aquesta legislatura, d'altres l'interpreten com un senyal de debilitat, de (inevitable) esfondrament d'un govern amb peus de fang que no sap com arribar al final d'aquesta legislatura.

Possiblement tot plegat no sigui només ni una cosa ni l'altra, sinó un xic de totes dues; si el govern surt més fort i més cohesionat després d'aquestes dues crisis de govern senyal que no era ni tant fort ni tan cohesionat com semblava, és evident; com és evident que de ser un govern feble i amb peus de fang aquest ja s'hauria ofegat en el seu propi llot i és evident que de morir, políticament, aquest govern ho farà dempeus!

Els mitjans, com els partits i al capdavall cada un de nosaltres, també es posicionen en relació a el procés, i al procés que aquest va fent; cada un va construint el seu relat i ens l'ofereix en forma d'editorial, sobretot, i també per boca de molts dels seus columnistes i tertulians. Llegint segons quins diaris em sembla que la realitat és una, segons quins diaris una altra i em temo que ambdues realitats, aparentment contraposades i contradictòries, no són més que part de la mateixa, simplement que els mitjans, com cada un de nosaltres, l'accentuen de forma diferent...

És clar que amb menys accents diacrítics això d'interpretar s'ha complicat un xic més... La clau, el context...

dissabte, 15 de juliol del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Bullitt"


Avui el vídeo més vist a YouTube, com vaig comentar ahir, és "See You Again", una cançó que Wiz Khalifa i Charlie Puth van fer en record i homenatge al desaparegut Paul Walker, conegut per la seva participació a la saga "Fast and Furious".

Són molts els actors que en determinades pel·lícules podem situar al davant d'un volant: Robert de Niro a Taxi Driver, Morgan Freeman a Passejant Miss Daisy, Kevin Costner a Un món perfecte, Ryan Gosling a Drive i, naturalment, tots els que han interpretat James Bond!

Però la iconografia cinematogràfica ha creat una imatge quasi indivisible entre el cotxe i l'actor amb Steve McQueen i el Ford Mustang GT-390 verd a la pel·lícula "Bullitt", fins al punt que el cotxe protagonista de la pel·lícula "Cars" pren el cognom de l'actor, Llamp McQueen, en un merescut homenatge. Per cert, el tercer lliurament d'aquesta saga (?), la pel·lícula "Cars 3", es va estrenar ahir!

Steve McQueen abans del Ford Mustang ja havia conduit, a la gran pantalla, un Porsche 911S a "Le Mans", però resulta inolvidable la imatge de l'actor al volant del clàssic Mustang; la marca americana fins i tot va reforçar aquesta imatge resuscitant Steve McQueen per l'anunci de l'esportiu Ford Puma!

Nosaltres, però, com sempre ens quedem amb l'original, amb l'Steve McQuenn original, el Ford Mustang original i la música original del músic i compositor argentí Lalo Schifrin, autor de la banda sonora de la pel·lícula "Bullitt"!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 14 de juliol del 2017

El vídeo de la setmana: "See You Again"


El regnat del "Gangnam Style" del músic sud-coreà PSY com a vídeo més vist a YouTube ha durat més quatre anys però aquesta setmana ha arribat a la seva fi!

Aquest dimarts a mitjanit el vídeoclip de la cançó "See You Again" que Wiz Khalifa i Charlie Puth van dedicar a l'actor Paul Walker, un dels protagonistes de la saga "Fast and Furios" (va morir l'any 2013 als 40 anys en un accident de cotxe!), va assolir les 2.895 milions de visualitzacions (i pujant), superant així les fins aleshores 2.894 visualitzacions del tema de Psy.

El regnat de "See You Again" es preveu que sigui curt ja que el vídeo de la cançó del moment, "Despacito" de Luis Fonsi i Daddy Yankee, ha assolit en només mig any més de 2.500 milions de visualitzacions i es preveu que, se seguir amb aquest ritme, a finals d'any pugui ser ja el més visualitzat!

Fins aleshores "See You Again" pot gaudir el moment!



Bon divendres! 

dijous, 13 de juliol del 2017

Solidaritat amb els Comuns


Aquests dies no puc evitar un cert sentiment de solidaritat amb els Comuns, principal diana dels independentistes més hiperventilats.

Escoltava aquest dilluns un fragment de la participació (entrevista) del líder dels comuns Xavier Domènech a El Món a Rac1 de Jordi Basté i més aviat semblava que en comptes d'estar al Teatre Poliorama estava al bell mig del Coliseu de Roma, al peu dels lleons!

Després d'unes intervencions (preguntes?) amb certa condescendència d'alguns tertulians va arribar el torn de Pilar Rahola i en aquell punt el públic, o la part del públic àvid de sang, atiava la tertuliana a crits: "apreta Pilar, apreta" Una estona abans aquesta mateixa part del públic ja havia demostrat la seva disconformitat amb les paraules i el posicionament de Xavier Domènech sobre el referèndum de l'1 d'octubre brindant-li algun sonor xiulet. Si això passa a la ràdio, imagineu-vos a les xarxes socials!

És curiosa la capacitat del procés d'atiar la parròquia creant "enemics del poble" segons el moment: el PSC fa uns anys, Unió Democràtica de Catalunya després, la CUP quan s'ha resistit (o fet pregar) i ara especialment els Comuns i la seva posició "" (a votar i al referèndum) però "no" (a aquest referèndum) tot i que "" hi participarem (però com a mobilització, no com a referèndum vinculant...).

Tanta visceralitat contra els Comuns (com a espai polític) s'explica bàsicament per dos motius: el vot (suposadament) independentista segrestat al Parlament de Catalunya (que no fa prou folgada la majoria independentista) i la necessitat que representin i mobilitzin el NO al referèndum anunciat de l'1 d'octubre.

L'independentisme, o si més no una part, cansat de tants intents de seducció (?) els ha acabat fustigant.

També és cert que l'espai dels Comuns ha de fer equilibris, i una certa contorsió, en l'articulació del seu discurs i la difícil fixació de la seva posició (sí però no... però sí) davant un electorat que, en aquest tema, no és monolític sinó més aviat divers com un trencadís modernista.

Aquests dies els Comuns són l'ase dels cops i jo no puc evitar mostrar-m'hi solidari; no per complexa (també interessada) la seva deixa de ser una posició menys respectable. De fet veurem en unes properes eleccions (autonòmiques o constituents) fins a quin punt la seva posició els castiga o premia a nivell electoral.

Al capdavall cada partit, com cada persona, es posiciona en funció de la seva escala de valors i afortunadament ni tots tenim els mateixos, ni en la mateixa posició.

dimecres, 12 de juliol del 2017

Maniobres a l'Escala


La d'en Martí Guillem, ex-regidor del PDeCAT a l'Escala, és una història de grisos, però no d'aquells que fa més de 40 anys corrien rere els rojos, sinó tota la tonalitat possible que hi ha entre el blanc nuclear i el negre carbó.

El relat no sempre segueix els cànons previstos i alguna vegada alguns ens sorprenen. Si en comptes del PDeCAT aquest propietari del Càmping Illa Mateua hagués estat regidor del Partit Popular, de Ciudadanos o fins i tot del PSC tot hagués resultat més fàcil, més comprensible, en definitiva més senzill. Però la realitat no sempre és com voldríem i generalment sol ser més complicada, incomprensible i complexa del que sembla.

L'exhibició militar sorpresa, un assalt militar a la línia costanera, promoguda per un regidor del PDeCAT en la seva condició de propietari d'un càmping no encaixa amb el relat del procés, en el que l'exèrcit representa el papus, la part (potencialment) més repressiva de l'estat espanyol contra la Catalunya independentista, la pitjor de les amenaces.

Molts companys de partit (del PDeCAT) i independentistes dels altres han viscut aquest episodi amb incredulitat, talment com si el regidor escalenc s'hagués disparat un tret al peu o, encara pitjor, els hagués disparat a ells directament: "com ens ho pots fer això ara!, a l'enemic ni aigua, tampoc la de la Costa Brava!"

Tot plegat ha sortit de mare, i és que ara no es temps de sortir-se del guió; que li ho expliquin a Jordi Baiget... I com Baiget Martí Guillem també ha hagut de deixar el seu càrrec públic, superat per les circumstàncies.

Martí Guillem diu, dolgut, haver estat víctima d'un linxament; el procés no perdona i menys a aquestes alçades, quan el tren agafa velocitat, quan els grisos, tota la tonalitat possible entre el blanc nuclear i el negre carbó per molts ja són història.

dimarts, 11 de juliol del 2017

Les lleis no escrites del procés


Les lleis regulen la nostra vida, la majoria de vegades sense que en siguem massa conscients i, encara menys, sense que les coneguem fins al més petit detall. Tampoc cal, n'hi ha prou en tenir clar que el seu desconeixement no ens exonera del seu compliment.

Les lleis, abans de ser escrites, han estat plantejades, debatudes, esmenades i aprovades pels parlaments que les legitimen (també treballades fora dels parlaments en processos participatius), i són aquests mateixos parlaments els que les poden modificar o derogar tal i com marca la llei... Però la llei, fins i tot la que marca com es fan i es desfan, en algunes ocasions és una nosa, un obstacle, i és llavors quan apareixen les excepcionalitats o, fins i tot, les lleis no escrites.

Sí, a banda de les escrites sabem que també hi ha lleis no escrites, de les que moltes vegades en som víctimes, ja sabeu, allò de les autolimitacions. Però també n'hi ha un altre tipus, de lleis no escrites, les que simplement s'apliquen sense que ningú les hagi ni tan sols mencionat.

Una de les lleis no escrites del procés diu que tant li fa que facin falta 2/3 parts dels parlamentaris per aprovar o derogar segons quines lleis (les precisament aprovades per com a mínim aquestes 2/3 parts del parlament), que n'hi ha prou amb la meitat més un si la causa s'ho val, i s'ho val si la causa la defensen com a mínim la meitat més un. Una il·legalitat?, com a mínim, segur, una drecera...

No sé fins a quin punt el procés se la juga en la seva pulcritud jurídica en el trànsit de la llei a la llei, no sé fins a quin punt aquest és un punt important, vital, pels partits que comanden el procés; no ho sembla massa, més aviat sembla que es permeti una certa llicència jurídica ("pecata minuta") avalada per l'excepcionalitat del moment, per la causa i pel clàssic "la fi justifica els mitjans".

De fet amb el procés en general, i ara amb el referèndum en particular, sembla voler aplicar-se la segona part de la "llei de la dona del cèsar", aquella part que insisteix sobretot que, a banda de ser-ho ha de semblar-ho. Vestir el referèndum d'una llei sembla que el fa legal, tot i que la llei pugui ser, i sembla que serà (quan s'aprovi) en el seu plantejament i ordenament, una il·legalitat.

És clar que aquestes lleis no escrites xoquen amb unes altres que més que no escrites semblen gravades a foc, immutables... i així anem, fent servir lleis d'escuts, quan no d'armes llancívoles! Fins i tot amb les lleis no escrites i les que semblen gravades a foc podem dir allò de "feta la llei, feta la trampa"!

Les lleis regulen la nostra vida i en massa ocasions ens la compliquen...

dilluns, 10 de juliol del 2017

L'1 d'octubre serà il·legal... o no serà?


El referèndum de l'1 d'octubre anunciat, que no convocat, ja té llei anunciada, que no aprovada i ni tan sols, encara, presentada al Parlament de Catalunya! De moment convé fer-ho així, amb més activitat extra parlamentària que parlamentària; és aquest un altre dels signe dels nostre temps.

Amb el referèndum jo no m'hi trencaria tant les banyes: tal i com es planteja el referèndum de l'1 d'octubre serà il·legal, per més que tingui una llei! I la mare dels ous és l'article 3.2 de la Llei del Referèndum d'Autodeterminació presentada la setmana passada:

"Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i a garantir el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l'exercici d'un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya."

La prevalença jeràrquica sobre qualsevol altre llei (llegeixi's Constitució Espanyola o fins i tot Estatut de Catalunya), emmarcada en l'excepcionalitat del moment (Catalunya com a estat d'excepció?) esdevé de facto una declaració de sobirania o, si voleu, d'independència ja que el que diu és que aquesta llei està per sobre de qualsevol altra, quelcom que a ningú se li escapa, tampoc als redactors d'aquesta llei, que simplement per aquest fet serà recorreguda al Tribunal Constitucional.

La Llei del Referèndum serà suspesa i declarada il·legal, doncs no s'ajusta ni per aquest article citat ni per d'altres que ara tampoc cal desgranar (com la creació de la Sindicatura Electoral) a l'ordenament jurídic vigent a Catalunya i a Espanya. Fins i tot l'ara devaluat Consell de Garanties Estatutàries planteja els seus dubtes en com es vol aprovar aquesta i les altres lleis de desconnexió, ja sabem, allò de la reforma del Parlament per a la tramitació exprés...

Fer coses il·legals, ho sabem, té conseqüències polítiques i també personals i no sembla que tots els independentistes estan igual de disposats a assumir-les. Sí explícitament els de la CUP, per qui la desobediència forma part, si cal, de la seva acció política; sí més calladament els d'ERC, que si bé Junqueras xerra molt moltes vegades no diu res; (alguns) temorosament els del PDeCAT, doncs són els qui ja han començat a rebre les primeres conseqüències personals i polítiques...

El referèndum de l'1 d'octubre serà il·legal o no serà, però aquest potser no és el principal problema que planteja el referèndum. De fet la missió de l'1 d'octubre no és només que els catalans que vulguin puguin votar, és que el procés (en cas que l'1 d'octubre el que es faci no sigui un referèndum amb totes les de la llei) no s'aturi, no defalleixi.

Potser l'1 d'octubre no es farà un referèndum i serà alguna altra cosa; que sigui il·legal serà el de menys i alhora serà el de més, car fins i tot essent il·legal l'1 d'octubre no aturarà el procés. No sé si el president Rajoy ho té massa clar...

L'1 d'octubre serà il·legal... o no serà? No Mariano, mort el referèndum no mates el procés!

dissabte, 8 de juliol del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "I Just Called to Say I Love You"


Als anys vuitanta del segle passat la Generalitat de Catalunya va fer una campanya institucional (un anunci, vaja!) per a la promoció de l'estudi, el coneixement i l'aprenentatge de l'anglès; a l'anunci hi sortien uns estudiants joves molt macos i animats i en un fragment de la cançoneta de l'anunci un noi (o una noia, no ho recordo) amb un "walkman" deia "entendràs moltes cançons"...

Deu ser per això que la meva mare ens va apuntar, al meu germà i a mi, a classes d'anglès i diria que a mi, al contrari que al meu germà, les classes d'anglès van ser tan productives com les de música... La meva mare mai m'ha reclamat els diners, ni de la música ni de l'anglès, i diria que tampoc els va reclamar a l'acadèmia i al conservatori!

El fet és que a mitjans dels vuitanta, i després de taral·lejar quasi totes les cançons de La Trinca!, vaig començar a fixar-me en les cançons en anglès (recordo els discs i cassets de "Monstruo") i una de les que recordo especialment és "I Just Called to Say I Love You", de Stevie Wonder, i cançó principal, oscaritzada, de la pel·lícula "La mujer de rojo", dirigida i protagonitzada pel genial Gene Wilder.

Diria que aquesta va ser de les primeres tornades que vaig entendre... i aquí m'he quedat, entenent poc més que les tornades...

Per cert, el que surt del telèfon amb el que canta Stevie Wonder és el que anomenàvem fil del telèfon, d'aquí els telèfons sense fil d'ara!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 7 de juliol del 2017

El vídeo de la setmana: la tempesta imperfecta


Aquesta ha estat una setmana tempestuosa políticament, amb una crisi de govern i una nova escenificació del camí, el procés, cap al referèndum.

La política viu, i viurà les properes setmanes i mesos, moments de gran intensitat (també incertesa) amb pluges torrencials de declaracions, riuades de gent i potser fins i tot riuades judicials d'aquelles que, com al Maresme, s'enduen tot el que troben pel davant! Veurem si alguna d'aquestes acaba esdevenint la tempesta perfecta!

Però per tempesta la que va patir Girona avui fa una setmana, una tempesta meteorològica que deixa petjada, de les que en recopilem imatges a mode d'inventari pels resums de l'any i per a la posteritat! Una d'aquelles tempestes que evidencien que les ciutats són, inevitablement, imperfectes, doncs no hi ha clavegueram capaç d'engolir tanta aigua en tant poc temps...

Així és Girona amb l'aigua al coll!



Bon divendres!

dijous, 6 de juliol del 2017

He superat la crisi dels quaranta!


Avui que faig quaranta tres anys ja puc certificar-ho: he superat la crisi dels quaranta! Bé, permeteu-me afegir un matís: he superat la crisi dels quaranta, en cas d'haver-la sofert...

Quan fa tres anys m'ho preguntàveu jo sempre deia que no, que no la patia aquesta crisi, però amb la perspectiva del temps han emergit certes evidències que certifiquen que sí, que he patit la crisi dels quaranta, i sí, l'he superat.

I encara diria més: avui fins i tot puc identificar quan i perquè va començar la meva crisi dels quaranta i quan i perquè es va acabar, tot i que ni al principi ni al final en fos conscient, ni d'una cosa ni de l'altra.

La meva crisi dels quaranta ha durat quatre anys i vuit mesos aproximadament, des de mitjans de maig del 2012 fins a mitjans de gener de 2017. Sí, la meva crisi dels quaranta va començar quan encara no havia fet els trenta vuit, i l'he superat als quaranta dos...

Al mitjans de maig de 2012 un impuls em va fer sortir al carrer a córrer. Ja havia fet "footing" abans, quan encara no en dèiem "running", també altres esports, però allò era diferent... Suposo que l'impuls feia temps que s'anava covant fins que finalment va ser prou fort per impulsar-me, expulsar-me, al carrer. A més aquell primer dia vaig tenir un extra de motivació: córrer junts amb la Sira!

Aquell vespre van ser només vint minuts i vaig acabar baldat, però des d'aquell vespre no he parat, setmana rere setmana, sortint a córrer entre 3 i 4 dies a la setmana. Ja fa uns anys que surto cada dos dies d'hora ben d'hora... Sense saber-ho aleshores aquell va ser el primer símptoma evident de la meva particular crisi dels quaranta.

Fa uns mesos després d'afaitar-me em vaig mirar al mirall i em vaig veure diferent. Semblava ser el de sempre o, si més no el dels darrers anys: cara rodona, ulls blaus, calb, amb barba... Amb barba? No, no, aquell dia anava sense barba, que m'acabava d'afaitar!

Em vaig mirar al mirall sense barba i em vaig reconèixer de nou, va ser com una revelació, com l'aparició d'una verge: així és ara en Roger, sense barba!

Des que en tinc jo sempre n'he dut, de barba; mai massa llarga i regularment tallada, que no rasurada, cada quinze dies o tres setmanes, però generalment sempre amb més barba que sense. Vaja, la barba, com les ulleres o les arracades, com un tret d'identitat, aquells que les meves filles destacaven quan em dibuixaven, i dibuixen encara.

Però aquell dia em vaig reconèixer sense barba i poc després vaig demanar als Reis una nova màquina d'afaitar i avui no passen tres dies sense que em rasuri la barba i, ja que hi som doncs van amb el "pack", els pocs cabells que encara em coronen el cap. Afegiu-hi un canvi d'ulleres i, pam, aquí teniu el nou Roger, el que ha tancat i segellat la crisi dels quaranta!

Sincerament no sé si tot això ha estat realment una crisi i la dels quaranta per a ser més precisos, potser tot plegat són cabòries meves, però en cas de ser-ho i d'haver-la sofert avui que faig quaranta tres anys anuncio públicament que , que l'he superat, que he sobreviscut a la crisi dels quaranta!

dimecres, 5 de juliol del 2017

El PDeCAT que el procés s'endugué


El procés ha generat un moviment sísmic a la política catalana de tal magnitud que ha fet xocar les tradicionals plaques tectòniques d'esquerra i dreta quasi esmicolant-les, per fer aflorar les ara imperatives de la independència i l'unionisme.

Inevitablement aquest terratrèmol polític no només ha generat víctimes polítiques per un o altre motiu (Pere Navarro, Joan Herrera, Duran i Lleida, Ramon Espadalé, Artur Mas, Francesc Homs, el resistent Germà Gordó, Jordi Baiget...), també ha afectat als partits, des de la sagnia del PSC a la desaparició parlamentària d'Unió des de l'aparició Parlamentària de la CUP fins a l'eclosió dels Comuns.

Aquests dies s'ha fet de nou evident que paradoxalment la gran víctima del procés pot ser el PDeCAT, l'antiga Convergència. De moment acumula com cap altre partit les llistes de víctimes polítiques: el desplaçat per la CUP Artur Mas, l'inhabilitat Francesc Homs, els processats Mas (rep per totes bandes!), Ortega i Rigau...

I per si això no fos poc, avui per avui i per mèrits propis i aliens, és la principal diana dels processos judicials, també per casos de corrupció: cas Palau, cas Pretòria, cas 3%...

I per a més inri les enquestes no donen al PDeCAT els resultats que, per l'elevat preu que se suposa estan pagant, segurament esperen i la davallada electoral des del 2010 ja no sembla només conjuntural. El PDeCAT ni tan sols sembla treure rèdit de tenir la presidència de la Generalitat.

Poc després que aquest dilluns Marta Pascal, en nom del PDeCAT, tanqués files defensant Baiget el president Puigdemont el cessava. Francesc Homs va fer evident fins a quin punt el cessament de Baiget va sadollar la sed de dimissió del conseller temorenc de tots els independentistes menys els (o com a mínim alguns) del PDeCAT. Puigdemont al seu torn va deixar clar que ell més que al partit es deu al govern i sobretot al procés, mal li pesi al seu partit...

El drama del PDeCAT és que, de moment, mentre ells paguen la factura política del procés ERC es frega les mans comptant a quants diputats es quedarà de la propera majoria al Parlament, bé sigui un Parlament autonòmic, bé sigui completament sobirà. Esquerra, anant a roda i sense desgast, sembla esperar pacient que el procés segueixi erosionant el PDeCAT...

No crec que dins l'acord de Junts pel Sí s'establís que Convergència, ara el PDeCAT, li toqués el martiri i a ERC la glòria! Serà el PDeCAT el proper que el procés s'endurà?...

dimarts, 4 de juliol del 2017

Tremolor de cames


S'apropa l'hora dels valents i als qui els tremolin les cames fugiran corrents, cames ajudeu-me! com ho han fet d'altres (Duran en el trànsit del dret a decidir a la independència) o, ara ja ho sabem, seran descavalcats!

La destitució del fins ahir conseller d'Empresa i Coneixement Jordi Baiget ha provocat quelcom més que una inesperada i incòmode crisi de govern, sembla que també una latent crisi de confiança.

El que ahir va publicar el diari El Punt Avui no va ser una entrevista en format pregunta - resposta, sinó el relat d'una conversa de Jordi Baiget amb el director del diari, Xevi Xirgu, una peça més de la secció "En clau personal" per la que també han passat els consellers Santi Vila i Toni Comín i la presidenta del Parlament Carme Forcadell.

La peça periodística aborda el personatge en el moment clau que viu el país, però també en traça la seva trajectòria personal i política, amb anècdotes i fotografies de la infància i la joventut del protagonista. És de suposar que la conversa entre el conseller Jordi Baiget i el director d'El Punt Avui Xevi Xirgu no la van tenir el dia abans de la seva publicació, sinó uns dies abans, pel que el director del diari en coneixia el contingut no només per la seva condició de director, sinó perquè va ser ell qui va escoltar per primera vegada el que ahir vam llegit tots!

També és de suposar que el diari té un calendari de publicació de les personalitats que passaran per la secció i que en funció del calendari planifica les corresponents trobades i que per tant només l'atzar, la casualitat, va fer coincidir la publicació del perfil de Jordi Baiget, amb les seves veritats, amb la vigília de la presentació pública de les garanties del referèndum que Baiget qüestiona...

Deixin-me fer el titular, per desajustat a la realitat que pugui ser, o semblar: "El Punt Avui provoca la destitució del conseller Baiget". Sabem que no és així, que és massa fàcil matar al missatger: a Jordi Baiget l'han destituït, simplement, pel que ha dit. Quina paradoxa que el 9N que ell va presentar ara l'hagi fulminat!

Els motius de la destitució el propi diari ens els destaca en quatre frases que un independentista mai voldria sentir d'un altre independentista:

- "Una part del govern no estem en el nucli dur de les decisions, i això... això genera el que genera", que destil·la un cert ressentiment per no ser informat, malgrat les conseqüències que pot afrontar...
- "Hem tendit a menystenir l’Estat, i l’Estat té molta força, una força molt gran", un posicionament que segur no es troba en cap argumentari independentista, ni tan sols del propi PDeCAT
- "Probablement no podrem fer el referèndum, i haurem de fer una cosa diferent", dubtar del referèndum és pecat mortal, i més si ho remates dient que allò "diferent" serà com el 9N
- "Puigdemont és més explosiu que Mas; no entra en el nostre dia a dia", en el que s'evidencia, com es pot llegir entre línies i entre les línies de la peca periodística, que ell és més de Mas que de Puigdemont, com l'altre incòmode i defenestrat Germà Gordó.

El fins ahir conseller Jordi Baiget ha tingut tremolor de cames, doncs no pensa només en les possibles conseqüències polítiques d'una desobediència (a l'estat espanyol), també pensa en les personals, en les que poden afectar a la seva família i al seu patrimoni; Baiget ha fet allò tan bíblic, allò tan humà: dubtar!

Més d'un independentista deu tenir aquesta mateixa tremolor de cames, també més d'un independentista del PDeCAT deu tenir els seus dubtes o deu pensar que potser no cal tibar tant la corda... És clar que per molts independentistes els que tenen tremolors de cames potser no ho són tant...

De res li ha servit a Jordi Baiget que el seu partit l'hagi defensat; el president Puigdemont, segurament a contracor (no en dubto), no ha tingut més remei que cessar-lo davant les pressions explícites de la CUP, i ben segur internes d'ERC. Com en el futbol: com més et ratifiquen en el càrrec, més risc tens que et destitueixin...

No s'apropa l'hora dels valents, ara sembla que sí, finalment i uns anys després, ara és l'hora dels valents i els valents, tingueu-ho clar, no dubten, no els tremolen les cames!

dilluns, 3 de juliol del 2017

Calamarsada històrica a Girona


Cada poble té les seves pors i si la del cap del llogarret dels gals d'Astèrix, Abraracúrcix, és que el cel li caigui al damunt la dels gironins és que se'ns desbordin els quatre rius de la ciutat!

En la memòria de molts gironins encara hi ha la ciutat inundada pels aiguats dels anys 1940, 1962, 1963 o 1970, i allà on no arriba la memòria humana hi arriba la de les pedres, sempre més perdurable, amb les fites marcades d'on va arribar l'aigua que encara es poden veure en algun dentell d'alguna porta del barri vell. El pare del pastisser de la família, amb botiga (pastisseria) al carrer del Carme, just davant de l'Onyar, a finals dels seixanta ho va veure clar quan va poder fer-se una casa: al capdamunt de Palau-Sacosta!

I quan la història ens és insuficient tenim l'imaginari o, en aquest cas, la literatura: l'any 1983 l'escriptor Miquel Fañanàs i Ràdio Girona van inundar radiofònicament Girona amb una lectura dramatitzada del seu primer llibre, Susqueda (Edicions del Pèl, 1983), narració que relata el trencament de la presa de Susqueda amb la corresponent inundació dels pobles que hi ha Ter avall! Molts oients d'aquests pobles es van alertar i espantar de debò. Què passaria avui si es trenqués Susqueda? Potser ben aviat ho sabrem...

Aquest divendres, però, no va ser cap dels quatre rius de Girona el que va inundar els carrers de la ciutat sinó la calamarsada que va caure, impossible d'engolir pels embornals, ofegats per les fulles i per tanta quantitat d'aigua.

Els carrers, alguns autèntics rius que enaiguaven cotxes i motos i convertien els contenidors en barques, van inundar tot el que hi havia al seu pas i, els més propers a l'Onyar, hi vessaven. Les xarxes socials es van inundar de fotografies i vídeos amb imatges que ja formen part de la crònica d'una de les majors calamarsades de Girona amb escenes tan sorprenents com que plogués dins el Centre Comercial Hipercor o fonts d'aigua que brollaven a borbolls, com guèisers, allà on normalment hi ha les tapes del clavagueram!

L'endemà dissabte l'escenari del dia després era calamitós: arbres i branques caiguts i un mantell verd que tenyia de verd els carrers, com l'or de fulles tardoral però en ple estiu; a primera hora del matí el llarg del carrer Nou semblava, encara, una pista de gel! A primera hora del matí els operaris del servei de neteja viària municipal s'afanyaven a tornar als carrers el seu aire de normalitat, però fins i tot just l'endemà resulta impossible esborrar les cicatrius de tal calamarsada!

Al meu país la pluja no sap ploure, cantava el poeta, i a Girona menys!, diria el president del Polònia...

dissabte, 1 de juliol del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Ride of the Valkyries"


La guerra és inherent a la condició humana. Els pacifistes pensem que no, malgrat la història, fins i tot el present, s'entossudeixi a voler-nos demostrar el contrari, a afirmar aquesta trista sentència: la guerra és inherent a la condició humana.

També ho deu ser l'estupidesa i tants altres mals humans, però que sempre hagi estat així, o ho hagi semblat, no vol dir que per sempre més hagi de ser-ho, a pesar del bel·licista president dels estats Units Donald Trump!

Les guerres engreixen l'èpica, la glòria i fins i tot la tecnologia però el preu és sempre massa elevat, doncs no hi ha guerra en la que no mori un soldat, o un civil... La guerra, per sobre de tot, mata!

Les guerres han servit a la literatura i al cinema grans històries, històries que ens haurien de servir més per eradicar-les que per provocar-les... Una d'aquestes grans històries és la pel·lícula Apocalypse Now, que retrata la devastació humana de la guerra sense necessitat de recrear-se en grans combats bèl·lics, sinó en els efectes que aquests tenen sobre els homes i dones que els protagonitzen i pateixen!

La banda sonora d'Apocalypse Now és un recull del bo i millor de la música dels anys seixanta i setanta, a la pel·lícula s'hi significa especialment el clàssic de Richard Wagner "Ride of the Valkyries"...

Per cert, el seu protagonista, Marlon Brando, avui fa tretze anys que va morir als vuitanta anys... La mort sí és inherent a la condició humana, si més no fins que algú (eduard Punset?, Josep Ma. Mainat?) demostri el contrari!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!