dimecres, 21 de febrer de 2018

Irresponsabilitat Social Empresarial

Imatge: UdG

No són poques les ocasions en que tenim més clar el que NO volem que el que volem; a vegades resulta més pràctic descartar que pensar massa...

També a voltes resulta més senzill definir quelcom a partir del que NO és que cercar una definició curta, concisa i ajustada, sobretot quan el concepte a definir té diverses definicions i toca diferents àmbits. Com definiríeu en una frase la Responsabilitat Social Empresarial?

Hi pensava dies enrere a la presentació del llibre "Amb valor afegit" de la Càtedra de Responsabilitat Social Universitària de la UdG, escrit per l'expert i consultor Josep Maria Canyelles, que en va fer la presentació.

El llibre, a mode de manual pràctic pensat especialment per a petites i mitjanes empreses, recull una sèrie de bones pràctiques en responsabilitat social de diferents empreses de les comarques gironines, bones pràctiques que pretenen ser un far per altres empreses, i també conté, el llibre, un marc teòric i conceptual sobre la matèria, entre d'altres continguts.

Antón Costas, catedràtic de política econòmica de la UB i expresident del Cercle d’Economia, fa fer-nos una conferència distesa i divertida gens renyida amb contingut i substància. Explicava que la caritat, allò tan clàssic (també noble i lloable) de fer una donació amb una part dels beneficis no és responsabilitat social... Pot ser altruisme, generositat, filantropia i moltes altres coses, però no, però mai responsabilitat social!

La manera més planera de resumir el que va dir Costas és allò que la responsabilitat social no és amb què et gastes part dels beneficis, sinó com els generes!

Al torn de preguntes vaig preguntar als senyors Canyelles i Costas si no fóra bo, alguna vegada, fer un recull de males pràctiques en responsabilitat social empresarial, o si ho preferiu un recull d'irresponsabilitat social empresarial. Un document que recollís, sense necessitat d'assenyalar cap empresa, males pràctiques fonamentades la majoria de vegades més des del desconeixement que des de la mala fe, pràctiques ben intencionades però mal plantejades i en ocasions pitjor executades.

La pregunta tenia, si voleu, un punt irreverent; el professor Antón Costas fins i tot va trobar-li un punt cínic; en qualsevol cas la intenció de la pregunta era per un costat fer evident que de males pràctiques també n'hi ha, i per l'altre que a vegades també és important tenir clar què no convé fer, mentre anem rumiant el realment que volem fer, el que indefectiblement hem de fer...

dimarts, 20 de febrer de 2018

El català, (no és) cosa de tots!


Al 1982 la norma era que el català fos cosa de tots, al 1982 la Norma deia que el català era cosa de tots!

A l'Espanya que es despertava de la dictadura, la que encara retenia a la retina el "tranquil, Jordi, tranquil" del 23F, a l'Espanya del Naranjito i el seu Mundial'82, a l'Espanya que veuria guanyar amb majoria un jove Felipe González... en aquesta Espanya que la Catalunya de Pujol volgués que el català fos cosa de tots no li suposava cap problema, ans al contrari, en reforçava el caràcter plural i divers, culturalment i lingüísticament, tal i com versava l'estrenada Constitució...

En aquella Espanya, en aquella Catalunya va néixer la Norma, personatge de ficció protagonista de la primera campanya institucional de normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya, que amb diferents anuncis televisius pretenia, valgui la redundància, normalitzar el català arreu! I sí, arreu també volia dir a l'escola...



Al 2018 la norma sembla ser, per cada vegada més espanyols, arraconar el català; Ciutadans no només ha aconseguit normalitzar l'ús del castellà al Parlament de Catalunya en detriment del català, també hi ha empès el Partit Popular.

Naturalment, en tant que llengua oficial, el castellà pot parlar-se al Parlament de Catalunya però semblava que la norma (no escrita si voleu) era que la llengua d'ús corrent era el català; de fet ha estat així fins a l'aparició de Ciutadans...

Al 2018 el govern espanyol, atemorit per les enquestes i els darrers bons resultats de Ciutadans, ha vist en la vigència (i permanència, veurem fins quan!) del 155 l'oportunitat per politiquejar amb la llengua, dinamitant (veurem si amb un petard o amb una bomba!) la immersió lingüística a l'escola.

El mateix que han fet al Parlament volen fer-ho amb la llengua a l'escola, normalitzar l'ús del castellà, que en l'àmbit escolar vol dir fer del castellà la llengua vehicular, naturalment en detriment del català...

El risc d'involució és evident, el risc que el català ja no sigui, tampoc a Catalunya, cosa de tots ja no existeix, ja és una trista (i vergonyosa) evidència, una fatalitat!

dilluns, 19 de febrer de 2018

La copa de Pešić


Un miracle! Que el Barça de bàsquet guanyi una Copa del Rei sempre és notícia però rarament, o mai, un miracle fins i tot si la guanya davant el Real Madrid!

I malgrat això hi insisteixo: un miracle!
El miracle és que aquest Barça de bàsquet hagi pogut competir com fins ara no havia demostrat, el miracle és que competint hagi pogut guanyar aquesta Copa del Rei contra tot un poderós Real Madrid.

Aquest títol de copa salva una temporada que apuntava novament a quedar en blanc: pràcticament descartat per seguir lluitant a Europa al Barça de bàsquet "només" li queda seguir competint a la lliga espanyola essent la final un objectiu plausible, no així, d'entrada, el títol.

Fa quinze dies aquest mateix equip s'arrossegava amb apatia per les pistes de bàsquet perdent tot el que se suposa, per pressupost, plantilla i prestigi, havia de guanyar.

Esgotada la llarga i fructífera etapa de Xavi Pascual la temporada passada amb Bartzokas el Barça de bàsquet semblava haver tocat fons, però va passar allò que si una cosa va malament, sempre pot anar pitjor! El prometedor inici del Barça de bàsquet de Sito Alonso va ser un miratge i la temporada semblava que podia superar, per negativa, la desastrosa anterior.

Defenestrat Alonso (sense descartar una empenta dels jugadors) i amb Alfred Julbe d'impàs Svetislav Pešić va agafar les regnes de l'equip fa encara no dues setmanes amb l'objectiu de recuperar-lo esportivament i anímica, tornar a fer competitiu el Barça de bàsquet.

Pešić  ha obrat el miracle, reorganitzant els sistemes (defensa, sobretot, i atac), redefinint i potenciant rols (recuperant jugadors) i marcant un objectiu, un repte des del primer segon: podem guanyar un títol.

Aleshores em va semblar més un titular que una possibilitat, però el cert és que la imminència de la Copa del Rei deuria ser vista per Pešić com la millor manera de recuperar l'esperit i l'ànim d'un l'equip a la deriva.

Un títol a l'abast de tres partits, tres victòries, en tres dies consecutius. Avui sembla un miracle que el Barça de bàsquet hagi pogut guanyar tres partits consecutius, avui és un miracle que el Barça de bàsquet hagi guanyat la Copa del Rei!

Aquesta copa, més que cap jugador, l'ha guanyat Pešić!

dissabte, 17 de febrer de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "I'm not in love"


Qui més qui menys aquesta setmana, especialment el dia de Sant Valentí, ha escoltat, volent o no, alguna cançó d'amor... On acaba la cançó d'amor i comença la de desamor?

A vegades la pregunta és pertinent, ja que no sempre música i la lletra van a l'uníson; la música pot fer-nos creure que som davant una dolça cançó d'amor però la lletra s'encarrega de desmentir-la a cada estrofa i, com és el cas de la cançó d'avui, des de la primera, per si no ens havia quedat prou clar amb el títol: no estic enamorat!

Qualsevol intent de semblar enamorat és excusat de seguida, bé quan diu que li agrada mirar-la tot i que no vol dir que per això l'importi massa, o quan reconeix que té una fotografia seva però tan sols per a tapar una lletja taca de la paret... Hi ha una millor declaració de desamor?

És clar que de tant negar-ho, ja se sap, n'acabem dubtant: "i'm not in love"... segur?





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 16 de febrer de 2018

Paraula de Fabra: penitència


Abans, i reconeguem-ho tampoc fa tants anys, era sagrada; no la paraula, sinó el que representa: penitència:
   
[s. XII; del ll. paenitentia, íd.]
    
f 1 1 Penediment, contrició pel mal comès.
         
2 RELIG CRIST Pràctica religiosa encaminada a desfer la situació en què es troba un individu o una col·lectivitat com a conseqüència d'un pecat.
         
3 RELIG CRIST Sagrament en què són perdonats els pecats al pecador penedit que els confessa amb el propòsit d'esmena.
         
4 RELIG CRIST Una de les parts del sagrament de la penitència consistent en la pena imposada al penitent com a satisfacció dels pecats comesos.
    
2 DR CAN Conjunt de pràctiques penitencials, especialment el dejuni i l'abstinència, que l'Església imposa als fidels en general en determinades ocasions.
    
3 1 HIST Càstig públic que imposava el tribunal de la inquisició a alguns reus.
         
2 hàbit de penitència Vestit distintiu dels reus de la inquisició, adoptat després pels penitents de les processons.
    
pe_ni_tèn_ci_a.


La penitència no només era una qüestió discrecional entre hom i Déu, també tenia una manifestació pública, allò que en diem "unes formes" esdevingudes normes socials que convenia seguir. Tal vegada el secret era que, independentment si estaves o no penedit, havia de semblar-ho!

El dimecres de cendra, quan s'inicia la Quaresma, n'era el tret de sortida i la penitència s'acompanyava del dejú; després dels excessos carnavalescos convenia fer net de cos i, sobretot, ànima en aquest període de purificació i contricció que era (és?) la Quaresma, una llarga preparació de set setmanes per a la més Santa i el seu punt àlgid, el divendres Sant.

Com tantes altres pràctiques religioses la penitència ha anat a menys, no perquè pequem menys sinó perquè no és precisament (o necessàriament) a Déu amb qui passem comptes, sinó amb els qui ens envolten i, sobretot, amb nosaltres mateixos. I això de fer net avui ho resolem amb una dieta detox i una mica de ioga; al capdavall no hi tanta diferència, no?

La penitència ha caigut en desús i malgrat això a vegades semblem, talment, penitents amb l'ànima en pena...


dijous, 15 de febrer de 2018

Esquerra no vol (més) Mambo!


"El mambo és una forma musical i un estil de dansa cubà. La paraula mambo pertany a la religió vodú, és d'origen africà i significa "conversar amb els déus"."

No sé si la CUP va tenir en.compte aquesta definició de la Viquipèdia quan van decidir fer entrar el Mambo en campanya electoral, una vegada estimbada la furgoneta que representava el procés.

Tampoc tinc massa clar que la CUP pensés que el Mambo que tindríem, el que tenim avui, seria de tan mal ballar, i que l'hauriem de ballar amb el més lleig del ball!

El que sí sembla clar és que Esquerra no vol més Mambo, que de moment ja en té prou; que si bé a Brussel·les es pot ballar a Estremera et fan ballar al seu ritme o el que és el mateix, et fan dir el que volen sentir, i ni així!

Esquerra no vol (més) Mambo... i Junts per Catalunya?
Diuen, diuen, diuen que qui dies balla anys empeny... tot i que, ben mirat tal vegada el Mambo, això de "conversar amb els déus", sigui el darrer recurs!

dimecres, 14 de febrer de 2018

Sí a Sant Valentí!


Sí, ja sé que em direu que a Catalunya el dia dels enamorats és Sant Jordi, i de raó no us en falta, tampoc a mi: jo també celebro el dia dels enamorats per Sant Jordi!

El també, però, no només es refereix a "com vosaltres", també es refereix a "a banda del de Sant Valentí"!

Sí, per mi des de fa quasi vint-i-cinc anys la qüestió no és Sant Valentí o Sant Jordi, sinó Sant Valentí i Sant Jordi!

No entenc què té de dolent, encara menys de nociu celebrar Sant Valentí; que és una diada comercial? Sí, com Sant Jordi (que també), el Nadal, el dia del pare i de la mare, el Halloween, el black friday i tantes altres diades i celebracions que fem (i comprem i consumim) al llarg de l'any...

Que és una celebració espanyola? En realitat la tradició és anglosaxona i, com tantes altres, exportada a d'altres cultures...

No penso demanar permís ni perdó per celebrar Sant Valentí. Celebro i celebraré Sant Valentí mentre em surti del cor, mentre tingui cor per celebrar-lo.

Al capdavall l'única condició per celebrar-lo de tot cor és que qui me'l té robat també vulgui celebrar-lo, espero que amb mi...

dimarts, 13 de febrer de 2018

La ràdio folla


El títol d'aquest article no és meu sinó que l'he manllevat del d'una pel·lícula dirigida per Francesc Bellmunt de mitjans dels anys vuitanta del segle passat, com bé sabreu els més veterans...

La pel·lícula relata la transformació que pateix un locutor de ràdio després de rebre una transfusió de sang, una mena de metamorfosi l'ona expansiva de la qual també afectarà el seu programa radiofònic nocturn.

De qualitat més que discutible la pel·lícula té un notable repartiment i a banda d'esbojarrada (o precisament per això) és prou divertida.

No folla, però sí sobre la follia i sobre la vida en general tracta el ja veterà programa de ràdio gironí "Ens patina l'embrague", una mena de "Ràdio Nikosia" a la gironina...

És clar que per folls els de RAC1, que ahir van xarbotar la graella de programació capgirant-la com un mitjó!

El que va fer ahir RAC1 em va fer pensar en aquell boig gironí que es passejava fa una colla d'anys amb un telèfon dels d'abans i els infants (i no tan infants) que aleshores el temíem ens en rèiem... i avui deu ser ell qui se'n riu de nosaltres: s'han tornat tots folls, deu pensar...

El que va fer ahir RAC1, fer-nos escoltar programes a deshora, si fa o no fa ho podiem fer abans d'ahir, ho podem fer avui i ho farem encara més demà gràcies als anomenats "podcasts", que ens permeten escoltar un programa emès quan i on vulgem... és clar que en el cas d'ahir a RAC1 els programes eren a deshora, però en rigorós directe!

La ràdio és folla, tan folla que avui Catalunya Ràdio fa la seva programació habitual lluny dels estudis radiofònics, des de molts i diversos llocs tot i que per als oients en el fons tan és des d'on es faci ràdio, ja que només (?) s'escolta...

Al cap i a la fi aquesta és la gràcia, la màgia de la ràdio, aquesta és també la seva meravellosa follia!

Visca la ràdio!

dilluns, 12 de febrer de 2018

Vindrà el temps de fer balanç


Hi ha un moment per cada cosa i cada cosa té el seu moment...

Bé, la cita del llibre del Cohèlet (també anomenat eclesiastès) de l'antic testament és més o menys així:

Tot té el seu moment.
Sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.
Hi ha un temps d'infantar i un temps de morir.
Un temps de plantar i un temps de collir.
Un temps de matar i un temps de guarir.
Un temps d'enrunar i un temps de construir.
Un temps de plorar i un temps de riure.
Un temps de plànyer-se i un temps de dansar.
Un temps de tirar pedres i un temps d'aplegar-ne.
Un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n.
Un temps de cercar i un temps de perdre.
Un temps de guardar i un temps de llençar.
Un temps d'esquinçar i un temps de cosir.
Un temps de callar i un temps de parlar.
Hi ha un temps d'estimar i un temps d'odiar.
Hi ha un temps de guerra i un temps de pau...

Ja veiem que hi ha moments per tot i el del passat divendres 19 de gener era un moment específicament laudatori.

L'expectació mediàtica era extraordinària, possiblement mai vista, i l'ocasió s'ho mereixia: el fins llavors alcalde de Sarrià de Ter s'acomiadava formalment del càrrec després de ser proclamat president del Parlament!

Al carrer Major, davant l'Ajuntament, veïns i veïnes tampoc volien perdre's el moment, volien veure'l i viure'l en viu i en directe! La majoria però van seguir el ple municipal a través d'una pantalla gegant instal·lada a peu de carrer, doncs la sala de plens de seguida va quedar plena entre els mitjans i les autoritats que, per raons òbvies (o no), copaven tot l'espai i cadires disponibles.

Abans de començar el ple els periodistes copsaven el pols del carrer parlant i entevistant els veïns i veïnes presents; totes les opinions es centraven, naturalment, en els dos protagonistes de la vetllada: el nou president del Parlament i el nou alcalde! Totes les mirades es centraven en ells, també totes les opinions tot i que no totes eren de lloança, ni per un, l'alcalde sortint, ni per l'altre, l'alcalde entrant...

Una periodista, amb bon criteri, va esquivar els veïns i veïnes descontents, que també hi són, que també hi eren tot i que aquell dia, allà, minoritaris tirant del clàssic del pujolisme "això (avui) no toca"...

Hi ha un moment per cada cosa i cada cosa té el seu moment... Hi haurà un moment per fer balanç, també, de l'alcalde Torrent; un balanç que caldrà fer lluny dels focus mediàtics, lluny també de les emocions generades pel seu honorable nomenament.

Vindrà el temps de fer balanç...

dissabte, 10 de febrer de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Falling from Grace"


Ja sabem que amb les coses de la vida en general, i l'amor en particular, cal ser caut amb les expectatives; moltes vegades acaben jugant autèntiques males passades!

"It may have been so good
But now it's understood
'Twas just a night"

Podria haver estat
però ara s'entén tot
només va ser una nit...

Canta Isobel Campbell, ex Belle and Sebastian en aquesta primera experiència en solitari, The Gentle Waves, que l'amor destrueix el millor de nosaltres!

Sí, potser és excessivament tremendista, car l'amor també construeix el millor en la majoria de nosaltres, en la majoria d'ocasions, però ni en la pròpia cançó es deasanima: "Yet still we stay alive" (tot i així seguim vius!), és a dir, l'amor, com Déu, estreny però no ofega.

Però en l'amor, com en la vida, el més important és l'actitud, i en aquesta cançó malgrat el desamor és present a (quasi) cada estrofa Isobel Campbell no deixa de buscar el sol, no deixa de buscar que el sol brilli...

I com el sol, brilla aquesta meravellosa cançó!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 9 de febrer de 2018

Paraula de Fabra: logorrea


L'altre dia vaig ensopegar. No, no va ser al carrer ni em vaig fer mal, tot i que en podia haver pres, de mal!

Vaig ensopegar amb una paraula; no sé si us ha passat alguna vegada... Escrivia un article i va aparèixer de cop: verborrea; els meus maldestres dits la van teclejar i quan la vaig veure escrita vaig pensar: serà correcta, serà un barbarisme?

Davant el risc de prendre mal, prudent jo, vaig fer com sempre davant el dubte: la més mamelluda? (comentari impertinent i políticament incorrecte, poc propi de mi, ho sé...). No, buscar al diccionari.

I el diccionari no només em va dir que la paraula era correcta, també que s'ajustava al text, que el seu significat era just el que cercava: "ja no es concedeixen ni els cent dies de gràcia, i menys encara als piuladors de clic fàcil i excessiva verborrea..."

La segona definició de verborrea, el vinculat a una patologia, va despertar la meva curiositat: logorrea.

[de -logo i -rrea]

f PAT Afany irresistible de parlar que experimenten certs alienats.

lo_gor_re_a.

No se'ns escapa (no se'ns escapi!) que tant verborrea com logorrea compartexen amb, per exemple, diarrea la terminació -rrea: fluir...

Vaig resistir la temptació de canviar de paraula al text que estava escrivint, d'escriure logorrea allà on vaig escriure "excessiva verborrea", temptat perquè molts piuladors pateixen (patim?) logorrea crònica, un afany irresistible de parlar, entenc també de ser escoltats...

Però quan ensopegues amb una paraula no la pots llençar, així que em vaig quedar amb la verborrea i vaig deixar la logorrea per avui!

L'altre dia vaig ensopegar amb una paraula i en vaig descobrir una altra. Els diccionaris són una meravella!

dijous, 8 de febrer de 2018

Cap dels colors del groc


Cantava (el ja retirat dels escenaris) Raimon "Tots els colors del verd" al País Basc, "un poble que ha sofert tant, (...) un poble que ens han amagat"...

En èuscar es va parlar a la darrera gala dels premis Goya, més que en català. I no va ser el groc, tampoc el verd, el color que es va imposar sinó el vermell que reivindica la igualtat de gènere, el vermell que denuncia els abusos sexuals o per raó de sexe, el vermell que als homes ens hauria de fer enrogir de vergonya, pròpia o aliena, vosaltres sabreu...

El català ja no es parla en la intimitat, tampoc la dels Goya; el català, com el groc, ha esdevingut per molts, per masses quelcom incòmode i, per tant, quelcom a evitar.

No crec que la manca de groc als Goya fos per superstició, per la seva condició de color maleït pels del gremi, més aviat va ser per evitar el tema doncs el tenim massa a flor de pell, potser per prudència o a risc de rebre una xiulada o, encara pitjor, un callat silenci.

Diuen que part de l'èxit del procés ha estat la seva condició transversal, haver sabut pintar de groc tant part de l'esquerra com la dreta catalanes; a la seva manera l'èxit de l'anti-procés és el mateix i l'eixordador silenci, també cromàtic, dels Goya n'és una malaurada bona mostra.

Serà que ara convé amagar Catalunya, esborrar el groc...

dimecres, 7 de febrer de 2018

No és presó per a vells


L'octogenari confès Fèlix Millet ha ingressat, aquesta setmana, a la Brians en presó preventiva per risc de fuga; la decisió és sorprenent per no esperada i, com amb tantes altres qüestions del curiós món de la justícia arriba tard, no sé si massa...

A mi personalment ara ja m'era igual que Millet no entrés a la presó; no quan va confessar, no quan es va destapar la gestió corrupta que va fer al cor del Palau de la Música; aleshores sí, jo també reclamava que la justícia es fes present i que la presó preventiva actués, a banda del més factible risc de fuga que ara, per evitar la destrucció de proves, per facilitar la investigació.

Aleshores no deuria convenir que entrés a presó, ara deu convenir que hi entri, a saber per quins ocults interessos, els d'abans i els d'ara; interessos ocults o que jo, certament mancat d'una vista de linx, no sé veure ni trobar...
Ni amb un turbo a la cadira de rodes Fèlix Millet marxaria si fins ara, amb més oportunitats, no ho ha fet; major càstig era veure's repudiat per molts dels qui abans l'aplaudien, major càstig era viure reclòs a casa, confinat en un quasi autoimposat arrest domicialiari, lluny de tot i tothom, qui sap si fins i tot d'ell mateix.

És clar que se suposa que la presó més que castigar té per missió, a banda de protegir-nos als qui no hi som dels qui han d'entrar-hi, rehabilitar els que hi entren per a recuperar el bon camí una vegada en surtin. No tinc massa clar que aquesta sigui la missió de la presó provisional que manté ara Fèlix Millet entre reixes.

Advocat i família diuen que amb el seu decreixent estat de salut no sobreviurà a la presó: hi va entrar amb ambulància, no vull ni pensar amb què en podria sortir! No és presó per a vells? No és presó per a ell...

En l'epíleg de la seva vida qui va ser l'ànima d'un musical palau viurà, de moment, reclòs en una presó fins que la seva mala salut el salvi i l'alliberi, o el venci...

dimarts, 6 de febrer de 2018

Ni cent dies de gràcia


Temps era temps els polítics amb responsabilitats de govern disposaven de cent dies de gràcia, un temps suficient per permetre'ls aterrar i començar a marcar perfil propi, una mena de treva en la que la (necessària) crítica política dels adversaris de l'oposició es mantenia en suspens.

A partir del dia cent, doncs, s'obria la veda i la crítica de l'oposició iniciva el "crescendo" doncs aleshores la petja del nou govern ha era prou identificable superat el període de transició.

Aquell és un temps que sembla avui més lluny del que realment el tenim, però els nostres són uns dies en que tot s'esdevé a gran velocitat i, sobretot, tot es transmet en una frenètica immediatesa. La política comença a partir del minut zero, quan no és un contínuum, i ja no es concedeixen ni els cent dies de gràcia, i menys encara als piuladors de clic fàcil i excessiva verborrea...

Prou ho deu viure en pròpia pell el president del Parlament Roger Torrent, que ja ha tastat la crítica d'un sector de l'independentisme per la seva (prudent) decisió d'ajornar el ple d'investidura, també per la inevitable (?) foto al costat del delegat del govern espanyol Enric Millo en la presentació del MWC'18, també per mostrar-se massa simpàtic o cortès amb l'alcaldessa de Barcelona Ada Colau...

El nou president del Parlament no fa ni un mes que exerceix el seu càrrec, en els nostres dies i sobretot per ell, una autèntica eternitat...

dilluns, 5 de febrer de 2018

President (Puigdemont) o govern?... I eleccions?!


President o govern? Aquesta sembla ser la qüestió que tensiona internament l'independentisme, veurem si a risc d'esquinçar-lo.

Pel president Puigdemont, Junts per Catalunya, el PDeCAT i l'ANC qualsevol escenari que no contempli la investidura del (cessat pel 155 i per tant legítim) president Puigdemont és una claudicació, el que vulgarment es diu "una baixada de pantalons", el que políticament es s'argumenta com "donar la raó als del 155"...

Esquerra Republicana de Catalunya insisteix,a vegades d'una manera més clara d'altres més velada, que la prioritat és formar govern "sacrificant", si cal, el president Puigdemont o donant-li un paper, de president si cal, simbòlic. Una part de l'independentisme veu en Puigdemont un element més de bloqueig, i per tant de continitat del 155, que no d'alliberament del jou d'aquest article constitucional que constreny la polítca catalana.

La controvertida investidura del president Puigdemont s'entreveu cada vegada més inviable, menys efectiva, tot i que des d'alguna sectors independentistes no només la veuen imprescindible, sinó fins i tot possibe, tot i que de moment ningú n'ha revel·lat la fòrmula.

I entretant el Parlament de Catalunya viu en una mena de llimb legal sense investir president i sense acabar de saber si aquesta situació té o no data de caducitat. Les mirades, també les més crítiques dins l'independentisme, es dirigeixen sobretot vers el president del Parlament Roger Torrent, que amb la seva decisió d'ajornar el ple d'investidura a banda de guanyar temps (decisió intel·ligent per prudent) va agitar alhora les turbulents agües de l'independentisme.

President o govern? Sense el primer el segon és impossible; la qüestió és si Puigdemont és imprescindible o no... en altres paraules la qüestió també es comença a formular així: Puigdemont president o noves eleccions? Hi ha qui ja comença a sembrar el missatge que l'alternativa a investir Puigdemont podrien ser unes noves eleccions. Buf!

dissabte, 3 de febrer de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Don't Think Twice, It's All Right"


L'any 2014 Spotify va publicar, en motiu de la celebració de Sant Valentí, una llista de les millors 14 cançons d'amor perfectes; la llista l'encapçalava la cançó "Make You Feel My Love" de Bob Dylan interpretada per Adele.

La veritat és que sorprèn que una cançó de Bob Dylan pugui ser considerada com la millor cançó d'amor perfecte; no em sorprèn tant que algunes de les seves cançons cantin al desamor!

Una d'elles és "Don't Think Twice, It's All Right", publicada a principis dels anys seixanta dins el segon disc d'estudi (The Freewheelin' Bob Dylan) del cantant de Minnesota.

La cançó la va escriure després de conèixer la voluntat de la seva xicota d'aleshores, Suze Rotolo, de seguir a Itàlia; Rotolo és la noia que acompanya Bob Dylan a la portada d'aquest disc.

La cançó, però, va néixer molt abans, ja que melòdicament està basada (fins i tot amb algun vers literal) en la cançó "Who's Goin' to Buy You Ribbons When I'm Gone?" del cantant de folk Paul Clayton.

La cançó parla d'una ruptura i el regust amarg que deixa, però insisteix com un mantra, al final de cada estrofa, que no cal pensar-ho dues vegades, que està bé, una mena de "allò fet, fet està!"





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 2 de febrer de 2018

Paraula de Fabra: estremir


La frenètica activitat que el cessat president Puigdemont fa (principalment, tot i que no només) des de Brussel·les provoca que resti en un segon (o tercer) pla el també cessat vicepresident Oriol Junqueras, empresonat a la presó d'Estremera. El seu (injust) empresonament el manté fora de joc, lluny de tot a risc que ens n'oblidem.

Estremera és un poble de la Comunitat de Madrid situat a tocar de Castella La Manxa i prop del riu Tajo, un dels municipis de la comarca madrilenya de Las Vegas (!): sens dubte l'espectacle que ofereix amb l'empresonament de Junqueras és lamentable!

Desconec quin és l'origen toponímic d'aquest poble marcat per la presó que acull, però el seu nom, sens dubte, estremeix! No podia ser més inoportuna la semblança entre el nom de la presó (en tant que del poble), Estremera, amb el d'aquest inquietant verb: estremir

v 1 tr Fer tremolar. El vent estremia les fulles.

2 1 pron Tremolar fortament, agitar-se convulsivament. Estremir-se de fred, de por. L'espetec del llamp feia estremir la terra.

2 estremir-se de por fig Tenir molta por.


Estremera fa estremir... sinó pregunteu-li a Oriol Junqueras!

dijous, 1 de febrer de 2018

Puigdemont dubta, el president és humà


Mai he dubtat de la condició humana del president Puigdemont, de fet de cap dels presidents de la Generalitat, tot i que en alguns la seva condició humana és més evident que en d'altres.

Als líders polítics, també els esportius, socials i d'altres faunes, els percebem sovint d'una sola peça, sòlids, quasi granítics i pràcticament inalterables. La imatge que projecten, la que també ens arriba filtrada pels mitjans, reforcen aquesta percepció, ja que tot sovint els discursos es simplifiquen, als nostres dies a cop de piulada, i acabem admetent i acceptant la part pel tot: també ells són més, molt més (complexos) del que mostren.

Lluny dels micròfons i a l'ombra dels focus es difumina el líder, el polític, i apareix la persona, la que, com nosaltres però en una altra dimensió, es permet expressar el que sent i pensa realment lluny de la correcció política, allò que tot i pensar-ho mai (?) diria públicament. Ja ho adverteix la saviesa popular: si no vols que es sàpiga una cosa no la diguis, fins i tot no la pensis, ja que (quasi) sempre acabem explicant el que ens cou per dins, i quan ho compartim ja no és només nostre; ens allibera a risc de condemnar-nos...

El missatge filtrat i difós ahir per Telecinco és més un missatge de Carles Puigdemont que del (cessat) president Puigdemont, que sembla el mateix però no ho és. Avui per avui, mal li pesi, un i altre són inseparables i d'aquí el rebombori polític, paral·lel al debat sobre els límits de la praxi periodística: com en política també s'imposa, lamentablement, el "tot s'hi val"...

Puigdemont és humà i per això va dubtar. També deuria dubtar aquell fatídic dijous 26 d'octubre, quan es va llevar convençut de convocar eleccions anticipades i se'n va anar a dormir amb la ferma voluntat de deixar en mans del Parlament la declaració unilateral d'independència.

Dues vegades sembla haver dubtat el president Puigdemont, dubtarà una tercera?
Llàstima que el dubte, ingredient imprescindible per a qüestionar-nos i interpel·lar-nos a nosaltres mateixos, sigui més percebut com una debilitat que com una fortalesa.

Carles Puigdemont pot dubtar, no el president Puigdemont de qui s'espera, com del president Parlament, també al del govern espanyol, que es mostri d'una sola peça, sòlid, quasi granític i pràcticament inalterable.

Puigdemont és humà i dubta i es desencadena un terrabastall polític; potser aquest és el problema, a la política li manca un pols d'humanitat...