dilluns, 31 d’octubre del 2016

La darrera pedalada de la Núria


Ahir diumenge Girona es va despertar amb una espessa boira, d'aquelles que en Segarra definia com "un vel de fada", una boira que, especialment ahir, ens va enterbolir l'ànim i per uns moments va emmudir "la ciutat encesa, és estrident de riures i fanals" per fer present només el batec del cor que "com una nit molt estrellada espera l'hora d'estimar i llanguir".

Ahir la boira, més trista que mai, va tenyir de dol les Fires de Girona amb el record de la Núria Terés Bonet, "eugenial" gironina (una altra eugenial!) que ahir a la matinada va morir després d'una intensa i breu lluita contra el càncer, altra vegada el maleit càncer!

El record més viu que tinc de la Núria és dalt de la seva bicicleta pel carrer Santa Eugènia (jo hi treballo ben aprop), record que també tinc i tindré per sempre d'una altar dona, la Montserrat Font, també gironina tot i que d'una altra generació i d'un altre barri (Pedret). No sé si la Montserrat i la Núria es van conèixer mai, si mai van coincidir pedalant pels carrers de Girona, però ben segur que s'haguessin avingut, doncs ambdues pedalaven per Girona, com per la vida, amb la naturalitat d'un acte quotidià més.

La naturalitat la defineix prou bé, a la Núria, aquesta manera de fer i de ser tan autèntica (autèntica com la seva bicicleta!), sense el sobrevalorat postureig d'avui, sense necessitat de fer-se veure però deixant l'empremta de les rodes de la bicicleta sobre el camí traçat, l'imprescindible fil d'Ariadna que ens ajuda i ajudarà, als qui l'hem sobreviscut, trobar de nou el camí, si és que per un moment l'hem perdut, d'alguna de les nostres lluites, que també eren les seves...

De la Núria també em quedo amb el seu parlar suau, com el que defineix la cançó "Sigues lliure" que inspira el meu bloc i que tantes vegades havíem cantat amb la Mercè i l'Oriol, germans seus, al CAU; cançó que també inspirava l'anhel de Pau i no-violència que amb en Martí, el seu germà petit, vam compartir a l'APOC...

La vida és un regal que a vegades, com aquesta matinada de diumenge d'espessa boira, s'enverina; la boira escamparà i amb ella ho farà també, ni que sigui tan sols un xic, l'inevitable dolor... Però em tornarà com una fiblada quan la trobi a faltar de nou, a ella i a la seva bicicleta, pel carrer Santa Eugènia de Girona...

Seguirem pedalant, Núria...

dissabte, 29 d’octubre del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Pete Seeger i "Oh, Susanna"


Susana Díaz ha esdevingut, per mèrits propis, la dolenta d'aquesta pel·lícula de sèrie B que ens projecta aquestes setmanes el PSOE: ella és la Reina de Cors, la Cruela de Vil, la Malèfica...

Decidit a dedicar-li uns minuts musicals vaig tenir la temptació de recuperar la cançó infantil "Susanita tiene un ratón" però, per no perdre la pàtina de qualitat musical d'aquesta secció, finalment vaig optar per la tradicional americana "Oh Susanna", que bé podria cantar-li Pedro Sánchez Pérez-Castejón (que rima amb "ratón"!): "Oh Susanna, no ploris més per mi..."

Em temo, però, que no són precisament de tristesa les llàgrimes que Susana Díaz deu haver vessat aquests dies, si és n'ha vessat alguna...

En fi, que de tota aquesta història el millor és la cançó, com d'algunes pel·lícules ho és la banda sonora, i més si ens la canta, banjo en mà, Pete Seeger!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 28 d’octubre del 2016

El vídeo de la setmana: Les fires de Sant Narcís


Ja fa dies que Girona es prepara i vesteix per les Fires de Girona, amb els firaires muntant les atraccions al Parc de la Devesa o les entitats enllestint les barraques al passeig de La Copa...

El pregó d'avui, com sempre i arreu, donarà el tret de sortida a uns dies de molta activitat comercial, lúdica, cultural i festiva! Però, què en sabem realment de les Fires de Girona, de les fires de Sant Narcís?

Respondre aquesta pregunta és el propòsit d'aquest vídeo, d'aquest petit documental del programa "L'espiral de la història", coproduït per l'Ajuntament de Girona (SGDAP - CRDI) i Televisió de Girona, dirigit i presentat per Xavier Carmaniu.

Us recomano que l'hi feu un cop d'ull abans de sortir per Fires de Girona, doncs les d'enguany són filles de les que es narren en aquest documental, i sempre va bé, també quan es surt per Fires, anar ben documentat!



Bon divendres i bones Fires de Girona!

dijous, 27 d’octubre del 2016

Carme Forcadell també vol pols!

Un funcionari judicial amb la carpeta "verda" del cas Forcadell. Foto: Núria Orriols / Diari ARA

Si no vols pols, no vagis a l'era, diu la dita.

Els primers insubmisos polítics al servei militar sabien perfectament les conseqüències dels seus actes d'insubmissió i malgrat les conseqüències es van mantenir ferms amb la seva decisió assumint-les plenament, naturalment a contracor i amb la voluntat de combatre-les.

Salvant les distàncies, les temporals i les polítiques, els diputats socialistes al Congrés que desobeiran la disciplina de vot, refermada en aquest cas per un controvertit acord del Comitè Federal del seu partit, diuen que assumiran les conseqüències del seu vot díscol, conseqüències que avui ignoren i que van des de la reglamentària multa econòmica fins a l'amenaçadora expulsió del grup parlamentari que han suggerit alguns barons socialistes hiperventilats.

Carme Forcadell ha estat informada oficialment aquesta setmana de la voluntat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d'admetre a tràmit la querella que la Fiscalia va presentar contra ella, en tant que presidenta del Parlament de Catalunya, per permetre el debat i la votació d'un tema (les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent) sobre el que el Tribunal Constitucional l'havia advertit que no podia fer. Diu la llei, i d'això se l'acusa, que això és desobediència i prevaricació, és a dir, no fer cas i desviar-se del seu deure, de l'obligació del càrrec que exerceix, segons interpreta el Tribunal Constitucional.

Carme Forcadell, com aquells insubmisos al servei militar o ara els diputats socialistes, era plenament conscient del que feia, quan ho va fer, i de les possibles conseqüències dels seus actes, no només pel preceptiu advertiment del propi Tribunal Constitucional també perquè així deurien advertir-la els propis serveis jurídics del Parlament de Catalunya.

Deia l'altre dia Artur Mas que "Com més querelles i accions judicials per fer-nos descarrilar portin a terme, més gran ha de ser la mobilització de la gent al carrer. Hem de mantenir el pols", és a dir, com més querelles millor, com més querelles, més mobilitzacions, com més mobilitzacions, més pols! La de Forcadell no és una carpeta (verda, pel que sembla...) més, és una de les grosses no en va és la segona autoritat institucional més important del país, després del de president.

Si no vols pols, no vagis a l'era, diu la dita, i Carme Forcadell vol pols! En volien també els primers insubmisos i la seva lluita, seguida per molts altres, no va ser en va, ans al contrari! En volen també els socialistes que no volen abstenir-se per investir Mariano Rajoy, tot i que prefereixen aixecar-ne el mínim, de pols, i en vol també, naturalment, Carme Forcadell, doncs el seu acte de desobediència, que ho és, és un vector més del pols que l'independentisme té amb l'estat espanyol, i viceversa...

A l'era, de fet, hi som tots i tots ben empolsegats!

dimecres, 26 d’octubre del 2016

El PSC com a símptoma...

Javier Fernández, president de la comissió gestora del PSOE, amb Miquel Iceta, primer secretari del PSC, en una imatge d'arxiu! Foto: EFE

El Consell Nacional del PSC es va mantenir ferm, ahir, en la seu posicionament vers la imminent investidura de Mariano Rajoy: No és No! Més que per supervivència política, que possiblement també, el PSC manté ferma la decisió per coherència, doncs aquest ha estat un dels punts forts de l'argumentari socialista català (fins fa poc també espanyol!) en aquestes dues darreres campanyes electorals. És el PSOE, com hem vist tristament retransmès en directe, qui s'ha mogut del "No és No" al "mal menor" de l'abstenció.

La situació del PSC vers el PSOE, en aquesta qüestió, no deixa de ser paradigmàtica i, alhora, paradoxal: a ulls del PSOE el PSC desobeirà un acord pres democràticament (?) pel Comitè Federal, acord que afecta també als diputats del PSC al Congrés; el PSC podrà defensar, entre d'altres arguments, que ells obeeixen a un altre acord, el del seu Consell Nacional, i al compromís contret amb els militants i votants en les dues darreres eleccions, és a dir, al seu mandat democràtic! Els sona aquesta cantarella?

Diu el PSC que desobeirà i que entomarà les conseqüències que aquesta desobediència pot suposar-li com a partit i en relació als diputats que, en aquesta qüestió, trenquin la disciplina de vot del grup parlamentari del PSOE; veurem quines són i fins on arriben aquestes conseqüències, doncs més enllà del mal moment actual, de les tensions viscudes arran de la defenestració de Pedro Sánchez, el PSC no vol trencar amb el PSOE, i sembla (o no Susana?) que tampoc a l'inrevés...

Amb una Catalunya independent el PSC esdevindria, en cas de sobreviure, un partit plenament independent del PSOE, però fent política ficció qui sap si abans que Catalunya ho faci d'Espanya potser el PSC s'independitza del PSOE; insisteixo, subratllo i emfatitzo de nou, he dit fent política ficció!

En tot cas aquest xoc entre una (gran) part del socialisme espanyol i el socialisme català és un exemple més de les dificultats que una (gran) part d'Espanya, dels espanyols, tenen per entendre una (gran) part de Catalunya i els catalans.

El PSC com a símptoma...

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Sa matao Paco!

L'eqüestre decapitat de Franco, abatut! Foto: Adrià Costa

Diuen que la instal·lació de les escultures de l'eqüestre decapitat i de la Victòria davant el Born era quelcom més que el reclam de l'exposició, era, juntament amb la retransmissió de les reaccions que va generar des de la seva instal·lació fins a l'abatiment de l'eqüestre, l'exposició mateixa! No en va l'exposició vol fer-nos reflexionar sobre la "permissivitat amb els símbols de la dictadura" durant la democràcia.

És curiós com aquests mateixos símbols, que en qüestió de dies han generat una gran animadversió, van poder conviure sense despertar tantes passions a l'espai públic durant dècades, ja recuperada la democràcia. No deixa de resultar interessant, i alhora una certa perplexitat, com a fenomen sociològic.

També és curiós que generi més virulència la tornada temporal a l'espai públic d'uns símbols franquistes en el context d'una exposició sobre memòria que la permanència, referendada per una consulta popular, de simbologia franquista exposada com a exaltació de la victòria i posterior dictadura, com passa a Tortosa.

O preocupant la indiferència general que generen les Àguiles Imperials que encara llueixen a la part exterior del Pont de l'Aigua, entre Girona i Sarrià de Ter; és clar que si en comptes de ser a les afores de la ciutat, lluny de turistes i de la imatge de postal de Girona, fossin al Pont de Pedra, icona imprescindible de la ciutat, les àguiles ja faria estona, anys, que haurien volat... probablement al Museu d'Història de la ciutat!

Tot aquest enrenou de l'eqüestre de Franco decapitat, però, penso que respon més al context polític actual que no a la reflexió sobre la permanència dels símbols franquistes i la memòria; tot plegat sembla haver-se atiat més des d'argumentaris polítics d'alguns grups municipals de Barcelona (ERC i CiU) per envestir, a banda l'escultura, contra el govern d'Ada Colau per, (1) ser, ella i el que representa, ambigua amb la independència i, per si no era poc, (2) haver profanat el Born.

Vés per on resulta que l'exposició, amb o sense escultures a fora, és més que necessària!

dilluns, 24 d’octubre del 2016

El PSOE m'és igual!


Si el PSOE està condemnat a mort electoral, que espero que no, prefereixo que el matin els votants en unes terceres eleccions a que es suïcidi amb una vergonyosa abstenció investint Mariano Rajoy!

Això piulava, si fa o no fa, aquest dissabte passat, hores abans del Comitè Federal del PSOE que es va celebrar ahir diumenge i que vist el resultat, a criteri meu, és un suïcidi polític! És clar que el meu criteri és sempre molt discutible...

De fet el Comitè Federal del PSOE d'ahir va ser el segon dels tres actes del drama socialista espanyol perpetrat pels barons socialistes: el primer acte va ser la defenestració barroera del seu líder, o del que semblava ser-ho, Pedro Sánchez, per fer-se amb el control del partit; el segon acte va ser ahir, amb l'aprovació de l'abstenció incondicional (com si fos una pena!) per investir Mariano Rajoy i el tercer acte serà quan el PSOE faci efectiva aquesta humiliació (perdó, abstenció!) al Congrés de Diputats, per vergonya pròpia i aliena!

Un mal menor, s'esforçaven a argumentar des de fa dies, però a criteri meu el mal menor fa i farà mal, molt més mal que el "No és No" a Espanya, a Catalunya, al PSC i al propi PSOE! M'espanta pensar que el PSOE, o que un PSOE tem (de nou) les urnes i tot el que les urnes simbolitzen i representen! És clar que el meu criteri és sempre molt discutible...

Avui, parafrasejant Antònia Font, "el PSOE m'és igual!" El que de mi encara em queda de militant socialista avui cerca consol al PSC, ferm en la seva postura de no investir Rajoy, de no cedir els seus diputats per l'abstenció incondicional, però com a molts militants del PSOE el camí del PSC al costat d'aquest PSOE serà un pedregar...

Més que votar amb el nas tapat el PSOE votarà amb el cos sencer enfonsat dins la fossa sèptica de latrina farcida de merda del PP (de qui veiem ex-dirigents dia sí, dia també, desfilant per tribunals acusats de corrupció) i respirant anguniosament a través del cartró del paper de vàter a mode de tub per anar a sota l'aigua, imatge inesborrable que vaig veure a la pel·lícula "Headhunters". No era això, companys del PSOE, era això, no Susana? (Patético y de perdedores que el PP sugiera una coalición con el PSOE. Más que nunca hay que derrotarlos para que España cambie.)


Per cert, ahir després del resultat del Comitè Federal Pedro Sánchez va trencar el seu silenci amb aquesta piulada: "Pronto llegará el momento en que la militancia recupere y reconstruya su PSOE. Un PSOE autónomo, alejado del PP, donde la base decida. Fuerza"

Quedarà militància?

No és un PSOE, aquest d'avui, com a mínim per a socialistes catalans, tampoc per a molts socialistes espanyols...

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Bruce Springsteen i "Born to Run"


Jo, al contrari dels protagonistes d'aquesta cançó de Bruce Springsteen (una de les 5 millors, sens dubte, fins i tot de les 3 primeres!), no vaig néixer per córrer, però des que vaig començar a fer-ho no he pogut parar... fins ara!

Ara una rutinària operació em fa parar el ritme; sé que hauré d'estar uns dies sense fer esforços i córrer n'és un, però segur que trobaré la manera de seguir actiu!

Canta Bruce Springsteen a "Born to run" que han de marxar d'allà (de la ciutat que els atrapa, que els reté) mentre siguin joves; jo necessito sortir a córrer per sentir-me'n!

Ja ho veieu, són aquestes les meves cabòries avui, als quaranta-dos anys...





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 21 d’octubre del 2016

El vídeo de la setmana: estàs perdut al món com jo?


"Are You Lost In The World Like Me". Aquesta és pregunta que músic Moby ens llança en forma de cançó i que Steve Cutts ha il·lustrat d'una manera (com sempre amb ell) punyent en el vídeoclip de la cançó.

Quin món aquest nostre, que ja preveu semàfors per a vianants que caminen capcots, amb la mirada baixa, però no (necessàriament) de tristesa sinó perquè no hi veuen més enllà de la pantalla del seu telèfon, possiblement la seva part més intel·ligent!

, Moby, jo a vegades també em sento perdut, en aquest món...



Bon divendres!

dijous, 20 d’octubre del 2016

Sense córrer


Pels carrers que intermitentment ressegueixo de matinada sovint topo amb la mateixa gent: un senyor que camina, un altre que s'espera que el passin a buscar per anar a treballar, unes dones que s'afanyen a netejar una oficina, un operari del servei de neteja municipal de Girona que deixa anar un rastre de puro, un vell que, amb el bastó entre les cames, s'asseu en una marquesina...

Fa setmanes que no veig el vell, que veig la marquesina deshabitada; això mateix també va passar mesos enrere i, com aquests dies, ja em temia el pitjor: el vell ja no necessita el bastó! Però un dia el vaig veure de nou, no a la marquesina, sinó de camí, amb un pas lent i feixuc... El tornaré a veure de nou? No els propers dies...

Els propers dies estaré convalescent per una petita operació, res greu, ja hi he passat abans; de fet més que la operació en sí m'amoïna el temps de recuperació que requerirà, m'han dit, uns deu o quinze dies que se'm faran eterns; podré fer vida normal i treballar a partir de dilluns, això cap problema, però no podré  fer esforços, és a dir sortir a córrer de matinada com tinc per costum fer, i és precisament això, per indignació (moderada) de la meva dona, el que més m'angoixa! Se'm faran llargs els dies de recuperació...

Em pregunto si pels qui jo em pregunto quan surto a córrer es preguntaran per mi... No passeu ànsia, més aviat que tard tornaré a córrer pels vostres carrers!

dimecres, 19 d’octubre del 2016

Aleix Vidal

Aleix Vidal i Luis Enrique, una relació irrecuperable?. Foto: Jordi Cotrina / El Periódico

He buscat ostracisme al diccionari i em surt Aleix Vidal. Hi ha paraules que costen d'entendre, i no només pels diacrítics!

En realitat el diccionari defineix l'ostracisme com l' "allunyament forçat d'algú, ocasionat per un trastorn polític, per haver caigut en desgràcia, etc." En el cas d'Aleix Vidal l'allunyament deu ser per algun trastorn esportiu i, efectivament, ha caigut en desgràcia!

Luis Enrique deu tenir les seves raons per deixar-lo reiteradament fora de les convocatòries, fins i tot essent l'únic lateral dret pur i amb Sergi Roberto lesionat, però si aquest és el càstig ni m'imagino quin deu haver estat el pecat que Aleix Vidal ha comès! Ho dic pel (sempre bàsic) principi de proporcionalitat.

Sigui com sigui no crec que aquesta situació beneficiï a ningú: ni al jugador, ni a la plantilla, ni al club ni, tampoc, al propi entrenador! Si a mi les constants no convocatòries d'Aleix Vidal m'inquieten, imagino que més deuen inquietar als seus companys, que és impossible que no es mostrin comprensius amb el seu ostracisme. Espero que Luis Enrique i el seu psicòleg esportiu tinguin present també aquesta dimensió pels efectes que pot generar vestidor endins.

A més deixar sense jugar (sense convocar!) un jugador que el club (possiblement) ja pensa en vendre o cedir (i ell en marxar) el devalua encara més. I és un actiu del que no se'n treu cap rendiment esportiu ara, ni se'n podrà treure demà cap rendiment econòmic!

No sé, Aleix Vidal va aterrar al club per ser el futur lateral dret titular i ara no entra ni a les convocatòries! Es problema no sembla només esportiu, sinó més aviat personal, relacional entre l'entrenador i el jugador; un i l'altre s'haurien de conjurar per capgirar la situació, el jugador per recuperar la confiança perduda, l'entrenador per recuperar un jugador que al seu dia va demanar i que encara li pot ser de molta utilitat!

A aquestes alçades potser el millor és que Aleix Vidal marxi cedit al mercat d'hivern, però seria bo veure'l jugar de nou, ni que sigui en els minuts de les escombraries! Potser caldrà esperar que comenci la Copa del Rei per veure'l de nou dins una convocatòria i, qui sap, fins i tot veure'l jugar!

Que jugui si més no perquè el departament de comunicació del Barça tingui prou material per fer-li, si s'escau, un vídeo de comiat on aparegui jugant amb el primer equip del Barça, que darrerament als partits només el veiem, si el veiem, vestit de carrer assegut a la graderia!

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Franco al Born i gira el món!


Em sorprèn, i molt, que les escultures de l'eqüestre decapitat del dictador Franco i el de la Victòria (feixista) hagin molestat més a molts dels que es van manifestar l'11 de setembre que no pas a molts dels qui es van manifestar el 12 d'octubre.

M'imaginava més indignats, i llençant ous al Born, els nostàlgics molestos per l'ús de la figura del dictador en un espai de memòria i denúncia, però resulta que són uns altres a qui aquesta presència provoca i ofèn. Paradoxal.

Les escultures feixistes han tornat al carrer en un context, l'exposició "Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà" i és en aquest context que cal valorar-les; a mi personalment m'ofenen molt més les Àguiles Imperials que llueix el Pont de l'Aigua, entre Girona i Sarrià de Ter o la simbologia tronada que hi ha en l'escultura dedicada al Manaies de Girona, tot en l'espai públic i sense el context adient.

És clar que la polèmica no és només pel retorn temporal al carrer de les estàtues, també, i sobretot, perquè aquestes, i l'exposició que les acompanya, s'han instal·lat al Born, un espai cultural, entenc, de memòria; sí, sobretot de memòria del 1714, però de memòria al cap i a la fi!

També em sorprèn aquest sentiment profund que ha calat entre tanta gent, que sent amb indignació que amb aquesta exposició i les escultures s'ha profanat el Born. Profanar: "Anul·lar o violar el caràcter sagrat de coses, llocs, persones." i també "No tractar una cosa amb la reverència que cal."

La polèmica no és nova, ja es va produir quan es va presentar l'exposició i ara que s'han instal·lat les escultures aquesta s'ha atiat de nou; ja aleshores es va dir que en el cor d'aquest conflicte hi ha una lluita pel domini del relat entre els independentistes (purs) i els "comuns", per situar com a referent mental el 1714 o per no abandonar el referent de la lluita antifranquista.

No sé, segurament sí, uns han volgut provocar, i els altres se n'han sentit i molt, de provocats! I l'art i la cultura, també la memòria, ens ha de provocar, ens ha d'interpel·lar, com ho ha fet i fa, sens dubte, aquesta exposició, com va fer ara fa un any la polèmica exposició "La bèstia i el sobirà"... Quants dels qui aleshores defensaven l'escultura amb el rei Joan Carles ajagut ara s'indignen amb la instal·lació temporal de les estàtues al Born?

A vegades penso que els catalans també tenim la pell molt fina i em temo que en una Catalunya independent també ens molestarà que un jugador es retalli les mànigues de la samarreta de la selecció catalana o ens ofendrà que hi hagi qui, pels motius que sigui inclosos els ideològics, vulgui treballar per la Diada i pel nou i festiu dia de la independència!

Franco al Born i gira el món! 

dilluns, 17 d’octubre del 2016

9 anys de pluja fina


Deuria ser un impuls, com amb tantes altres coses que fem; a vegades intento recordar què va ser el que em va fer obrir aquest bloc i no trobo un fet determinant més enllà de l'impuls, latent i possiblement adormit de feia temps, d'escriure.

Escriure bàsicament per mi, doncs no he trobat millor manera d'expressar el que sento, penso i faig; no tinc massa clar que escriure m'ordeni les idees i els sentiments, simplement els deixo anar, deixo que brollin cervell avall i que caiguin com una pluja fina de petites gotes fredes tremolant.

Aquell impuls inicial avui, nou anys després, encara perdura; i no només això, s'ha convertit en un hàbit i, ho reconec, una necessitat; com menjar bé, dormir prou i córrer intermitentment!

Necessito més, molt més escriure que ser llegit; de fet jo sóc el meu primer i principal lector! Mentiria, però, si no reconegués que també m'agrada que aquesta pluja fina us mulli, ni que sigui un xic, com aquell qui no vol; és el que té la pluja fina: no ens ho sembla però ens mulla!

Suposo que serà un impuls també, com amb tantes altres coses que fem, el que desfarà aquesta necessitat, el que farà cessar la pluja i eixugarà totes i cada una de les petites gotes fredes tremolant; però aquest és encara un impuls no viscut, un impuls no engendrat que ni tan sols puc veure horitzó enllà.

No ha arribat encara, com canta Roger Mas, la pluja que m'assecarà aquest bloc!

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Bob Dylan i "Hurricane"


Bob Dylan és inevitable; és quasi impossible no ensopegar, al llarg de les nostres vides, amb alguna de les seves cançons, bé sigui de la seva pròpia veu, bé siguin versions que d'altres grups i cantants han fet (Jimi Hendrix, Guns'n'Roses...).

El primer disc que vaig escoltar de Bob Dylan és "Nashville Skyline", disc amb sonoritat "country" que corria per casa i en el que hi ha algunes de les meves cançons predilectes de Bob Dylan: "Girl from the North Country", en aquest disc versionada per ell mateix, i "Lay Lady Lay".

Naturalment "Escolta-ho en el vent" formava part del cançoner del CAU, i precisament el disc "The Freewheelin' Bob Dylan", on hi ha aquesta cançó (l'original de la noia del país del nord) va ser el primer disc de Bob Dylan que em vaig comprar.

Amb Bob Dylan no només vaig descobrir música, sinó també un (per mi) gran director de cinema gràcies a "Pat Garrett y Billy the Kid": Sam Peckinpah, de qui també m'encanta la pel·lícula "La balada de Cable Hogue"...

Són moltes les històries que amb les seves cançons Bob Dylan ens ha explicat, cançons d'esperança i de desesperació, de pau i de guerra, d'amor i de desamor, d'injustícies... Una de les millors és "Hurricane", cançó que narra la injusta acusació d'homicidi del boxejador negre Rubin Carter.

És per cançons com aquesta que Bob Dylan ha estat (també per mi) just mereixedor del Premi Nobel de Literatura 2016, tot i que reconec que aquest fet obre (de nou?) un debat interessant: què és literatura i què no?

Podem discutir-ho amb les cançons de Bob Dylan de fons...





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 14 d’octubre del 2016

El vídeo de la setmana: Time of my life - Trump ft. Clinton


La campanya electoral nord americana està prenent una viaranys especialment perillosos per a Donald Trump, candidat del Partit Republicà a la Presidència dels Estats Units i víctima finalment d'ell mateix!

Al seu caràcter altiu i arrogant ara s'hi ha sumat un vendaval amb la forma com Trump tracta i es relaciona amb les dones en general, unes maneres que es sintetitzen i cristal·litzen totes elles amb un denominador comú que defineix el propi personatge: masclisme.

El segon cara a cara amb Hillary Clinton, candidata pel Partit Demòcrata, va ser especialment agre i la tensió entre ells es va palpar des de la no salutació inicial. D'aquell debat ens va arribar una picabaralla dialèctica entre els dos en relació a la llei i a la seva aplicació (si fos per Donald Trump Hillary Clinton ja seria entre reixes!), però a mi personalment m'agrada molt més la visió humorística que en va fer en aquest vídeo.

La campanya electoral americana s'està embrutant, pel que el ball electoral entre Trump i Clinton bé podria definir-se com un "Dirty Dancing", pel·lícula que tenia entre les seves mítiques cançons aquest "Time on my life", la del ball final amb la inevitable escena!

Un minut i mig realment èpic, possiblement el millor de la campanya!



Bon divendres! 

pd: no, no he pogut evitar posar-vos el ball original del final de la pel·lícula!



dijous, 13 d’octubre del 2016

Miquel Iceta o Núria Parlón?


Dels Beatles o dels Stones? Sí, naturalment com del pare o de la mare, es pot ser de tots dos! Però hi ha un moment en el que cal prendre part, decidir-se per un, assumint que la decisió pot resultar cruel i injusta, fins i tot equivocada.

Hi ha preguntes en que les respostes poden esdevenir més fàcils de respondre, o no!: Messi o Cristiano? Monarquia o república? Independència o... no independència? Sí, podem posar-hi molts matisos, perquè hi són, però arriba un moment que la pregunta resulta inevitable: Brèxit o Unió Europea? Pau o... no Pau?

És clar que a vegades les circumstàncies faciliten l'elecció: Pedro Sánchez o Susana Díaz? En aquest cas de moment, avui per avui, Pedro Sánchez no sembla una opció i Susana Díaz (em) sembla l'equivocada...

El PSC afronta aquest dissabte unes primàries, que com és natural, planteja un dilema: Miquel Iceta o Núria Parlón? Ambdós defensen el No és No a la investidura de Mariano Rajoy, posicionament amb el que el PSC, a ulls del sector que ara governa el PSOE, s'ha enrocat, però que reforça el partit Catalunya endins.

Miquel Iceta domina més el verb, Núria Parlón domina més el carrer, Iceta és l'experiència, Parlón la joventut... Ambdós són bons elements, però a vegades per triar cal mirar un xic més enllà, al voltant, en aquest cas, dels candidats: diga'm amb qui vas...

A comarques gironines no ha passat desapercebut el suport explícit que 23 militants han donat a Miquel Iceta amb un manifest que han fet públic i que també jo podria haver signat, pensant en el PSC d'avui...

El 15 d'octubre també jo estic cridat a votar a les primàries a la primera secretaria del PSC; Miquel Iceta o Núria Parlón? Em sembla que ja ho tinc clar; el que no tinc tan clar és que la meva acabi essent l'opció guanyadora... Tan de bo m'equivoqui!

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Hispanitat


Cada nació té la seva festa (nacional, és clar!), i cada festa els seus motius: a França una revolució, als Estats Units una independència, a la Xina la fundació de la seva República Popular (?), a Alemanya la seva reunificació, a Anglaterra la mort del seu sant patró (Jordi, com el nostre!), a València una conquesta, a Catalunya una derrota i a Espanya un descobriment!

Reconec que, més enllà de l'àmbit laboral, avui no em sento especialment festiu, bé, més aviat gens festiu, la de la Hispanitat és una festa que no m'agrada, i menys quan és utilitzada per enaltir la grandesa d'un imperi pretèrit que es manté present en l'imaginari, no sé si col·lectiu, però sí de molta gent!

I menys encara quan lluny de posar en valor la diversitat d'Hispània i de tot allò que se'n deriva, a la península i a ultramar, esdevé, sobretot en l'àrida pell de brau, símbol d'una unitat i uniformitat impos(t)ada de reminiscències feixistes.

No sóc massa devot de les festes nacionals, entenc que juguen el seu paper i fins potser són socialment necessàries, però m'atabala l'excessiva exhibició de símbols i banderes, i sobretot la irracional (per mi) adhesió (i alhora confrontació) que generen. Dic irracional perquè a mi, més que l'himne espanyol, l'himne que m'eriça els pèls és la Marsellesa!

dimarts, 11 d’octubre del 2016

O referèndum o referèndum?


Una vegada més m'he perdut! Ho sé, el problema és meu, segur que se m'escapa algun d'aquells detalls aparentment insignificants, però finalment vitals!

Em semblava que això del referèndum ja era una pantalla passada, que el 9N, bé el nou 9N, havia jugat aquest paper i que el mandat del 27S, reblat dolorosament pel clau del pas al costat del president Mas, dibuixava un escenari de 18 mesos per preparar tot allò necessari per culminar el procés amb unes eleccions constituents.

Entenc que d'haver-se aprovat enguany els pressupostos això és el que s'hagués fet, no? Entenc, doncs, que el manteniment de l'esmena de la CUP als pressupostos va trencar (mutar o mudar?) l'acord d'estabilitat parlamentària signat amb sang entre Junts pel Sí i la CUP i va abocar, per decisió pròpia, al president Puigdemont a la qüestió de confiança.

Va ser llest Puigdemont aleshores i ho ha estat també ara mutant (o mudant?) el full de ruta plantejant el referèndum o referèndum, doncs amb aquesta jugada política:

- Recupera el control del procés i es consolida com a nova figura alfa del mateix
- Passa la pressió (de nou) a la CUP, vinculant el pressupost (que, ara sí, s'aprovarà) al referèndum
- Segueix mantenint el pols amb el govern espanyol, a qui interpel·la directament
- Guanya uns mesos més allargant els 18 inicials (per desesperació dels que fa temps que tenen pressa!)

No puc evitar, però, una certa sensació de "déjà vu", doncs pel 9N també es va preparar un embolcall legal (llei de consultes, 2014) com ara amb el referèndum es faran les lleis de desconnexió, però ningú discuteix que com la llei de consultes les que properament aprovi el Parlament de Catalunya seran també impugnades pel govern espanyol i castigades de facto pel Tribunal Constitucional: referèndum o referèndum, diu Puigdemont, recurs o recurs, replica Soraya! Ja ho sabem això de saltar-se la llei

Diu el president Puigdemont que el referèndum no serà un nou 9N perquè, entre d'altres coses, la pregunta serà diferent (per sort!): serà binària; però per sobre de tot el que hauria de fer diferent el referèndum del 2017 del procés participatiu del 9N és i serà la determinació del govern, i de la majoria del Parlament de Catalunya, de tirar pel dret, és a dir, de desobeir l'estat espanyol, saltar-se la llei (espanyola) per fer legal el referèndum! De fet potser ni caldrà esperar al referèndum, com pronosticava Vicent Partal, veurem què passa amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell; amb ella pot arribar la primera desobediència!

No sé, mig perdut hi dono voltes i tinc la sensació que l'esmena a la totalitat de la CUP al pressupost 2016 no ha estat el motiu per variar el full de ruta, sinó l'excusa perfecta. Més aviat sembla que hi ha la necessitat de tornar-nos a comptar i el risc de fer-ho amb unes (noves) eleccions al Parlament de Catalunya, per més plebiscitàries que es puguin plantejar, és massa elevat, doncs obre massa interrogants d'entrada (reedició de Junts pel Sí?, Colau possible candidata?...).

La necessitat de recomptar-nos de nou em sembla que neix d'una doble fragilitat del procés: que no té el suport majoritari de votants (però serà qüestió de temps...) i la inestabilitat parlamentària d'un govern en mans d'una CUP massa vegades imprevisible (investidura i pressupost).

O referèndum o referèndum? Avui no veig clar ni un (el pactat amb l'estat) ni l'altre (l'unilateral). De fet avui encara estic més perdut, però no us preocupeu per mi, ja ho he dit al principi: el problema és meu, segur que se m'escapa algun d'aquells detalls aparentment insignificants, però finalment vitals!

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Inserció laboral i salut mental


Imagineu-vos que teniu feina, si és que malauradament (o no!) no en teniu. amb independència de la feina que sigui (cadascú que valori la seva), i sempre que sigui digna, és innegable avui en dia que la inclusió laboral, estar actiu i ocupat, en general, tal i com subratlla la "Guia per a la integració laboral de persones amb trastorn mental" (del programa Incorpora) mencionant el sociòleg francès Robert Castel, és un valor que afecta a les nostres vides, com a mínim, en aquests aspectes:

- Organitza el temps vital
- Fomenta determinats hàbits de conducta
- Dota d'identitat a les persones i les integra en un grup social
- Facilita el desenvolupament de relacions i xarxes socials
- Afavoreix la independència econòmica i la independència social
- Millora la satisfacció personal
- Millora la qualitat de vida
- Millora l'autonomia de les persones

Imagineu-vos per un moment que, d'avui per demà, perdeu la feina! Perdre la feina no deixa de ser un pèrdua més i com a tal cal fer, també, un procés de dol, doncs en general perdre la feina, representa un cop dur per a la majora de persones que es troben en aquesta situació; tots aquests factors positius aleshores es poden capgirar com un mitjó, i allò que representava el reforç de l'autoestima (seguretat, identitat, xarxa relacional...) i de l'autonomia (econòmica, personal...) ara hi ha el risc que s'inverteixi, que l'autoestima i l'autonomia baixin i assoleixin fins i tot cotes alarmants: depressió, aïllament... No hi estem tan lluny, recordeu l'estadística: 1 de cada 4 persones experimentarà algun problema de salut mental al llarg de la seva vida.

Tenir feina, treballar, és per moltes persones amb malaltia mental una part més de l'abordatge terapèutic que es pot fer per a la millora de la seva qualitat de vida; si som capaços de valorar l'impacte positiu que aquesta sèrie d'aspectes relacionats amb la feina en nosaltres mateixos ens costarà poc entendre la capacitat inclusiva que tenen en les persones amb malaltia mental que no treballen, i voldrien fer-ho!

Naturalment res de tot això és automàtic ni senzill, i per assolir una inserció calen, a vegades, molts esforços per part de tots els actors implicats: la pròpia persona, l'administració i la legislació laboral, la xarxa de salut mental i els serveis d'inserció laboral d'entitats socials especialitzades, que són els qui acompanyen i donen un suport integral en tot aquest procés d'inserció laboral.

La demarcació de Girona és un referent en l'abordatge comunitari de l'atenció a la salut mental, un model reconegut i amb un nivell d'eficiència notable. Una part de l'abordatge comunitari és, indiscutiblement, la inserció laboral!

Val la pena recordar-ho avui, Dia Mundial de la Salut Mental, i tants dies com faci falta!

Imagineu-vos que podeu facilitar que una persona amb malaltia mental pugui treballar...

dissabte, 8 d’octubre del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Love of Lesbian i "Me llaman Octubre"


Ja fa uns dies que som a l'inevitable inestable i melancòlic mes d'octubre, mes de tardor com cap altre d'aquesta, per molts, depriment estació.

L'octubre ens escurça les tardes i ens enfosqueix els vespres, ens despulla els arbres i ens fa recuperar la càlida sensació d'abric dels jerseis que crèiem tenir oblidats a l'armari.

L'octubre és un aiguabarreig emocional i sensitiu que transforma en groc, ocre i marró els colors vius de l'estiu...

"Me llaman Octubre", canten Love of Lesbian en una de les seves cançons de desamors, una petita peça musical d'encara no dos minuts que, com l'octubre, no troba maniobra possible per escapar, oblidar i amagar-se...






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 7 d’octubre del 2016

El vídeo de la setmana: inclusió laboral i salut mental


1 de cada 4 persones experimentarà algun problema de salut mental al llarg de la seva vida.

No ho dic jo, ho diu l'Organització Mundial de la Salut, i la dada hauria de fer-nos reflexionar; sempre que us trobeu 4 persones, o un número múltiple de 4, tingueu present que estadísticament podríeu ser vosaltres, o qualsevol amb qui us trobeu, qui patís alguna vegada un problema de salut mental, si és que no l'heu patit ja....

Ei, que tampoc cal dramatitzar! El que cal precisament és poder-ne parlar obertament, lluitar contra el pes de l'estigma i contribuir a la normalització, la inclusió, de les persones que pateixen, o que patirem en algun moment de la nostra vida, algun problema de salut mental.

El proper 10 d'octubre es commemora el Dia Mundial de la Salut Mental i per tal que aquesta data no ens passi per alt comparteixo aquesta entrevista al metge psiquiatra José García Ibáñez en la que parla de com afrontem socialment la salut mental i la importància de la inclusió a través de la inserció laboral. Tal com diu al final de l'entrevista, que la salut mental no estigui al vagó de cua del tren de les prioritats!



Bon divendres!

dijous, 6 d’octubre del 2016

Rèquiem pels accents diacrítics supervivents


Com una fiblada a la llengua, així de dolorosa ha estat la supressió de la majoria d'accents diacrítics.

Déu n’hi do quin merder que s'ha generat amb això dels diacrítics, és ben, o si més no ho sembla, una presa de pèl; s'anuncia el dia dels Sants Innocents i no ens ho creiem! Talment com si algun membre (catxondo) de l'Institut d'Estudis Catalans se li hagués anat la , s'hagués begut l'enteniment pensant en el món del demà, simplificant l'ortografia! És que vós, que sou un guardià de la la llengua, vos heu tornat boig i voleu empobrir-la? Que no l'empobrim prou nosaltres, els catalanoparlants vulgars?!

Si fem cas de l'ús que en fem als serveis de missatgeria instantània (WhatsApp) acabarem escrivint, més que sense accents (diacrítics o no), directament amb pictogrames o, encara pitjor, amb "emojis"! , com si tornéssim al passat, als jeroglífics d'antuvi! Ben mirat potser tampoc seria tan mala idea!

També és cert que aquest és un debat generacional, doncs en general no veig els joves massa preocupats ni crítics amb aquest assumpte dels accents diacrítics, ans al contrari.

que la llengua és quelcom viu, que els mots no són immutables, que creem neologismesn'importem per contacte amb altres llengües (a vegades per contaminació o dominació) i fins i tot n'adquirim per dir amb altres llengües el que també podem dir, però no ho fem, amb la nostra (això fa mal!), una de les nostres grans contribucions, aquesta darrera, per empobrir el català!

Però són molts els qui encara es pregunten (jo inclòs) què té de dolent l'accent diacrític, quin mal li fa a la nostra llengua!? I encara incrèduls, resistents a fer el dol, emergeix el dubte: el context ho resoldrà tot?

Com una fiblada a la llengua, deia al principi, com si ens l'haguéssim mossegat (ai, quin mal!)... No se l'han mossegat els de l'IEC amb aquest canvi ortogràfic, tampoc me la mossegaré jo que, com possiblement molts de vosaltres, em serà difícil, per no dir impossible, prescindir dels diacrítics suprimits. De fet demà ja no recordaré quins s'han salvat i quins no...

dimecres, 5 d’octubre del 2016

L'hora del PSC?


La implosió que ha patit el PSOE, amb la latent (ara ja pública) divisió interna és quelcom que el PSC, a la seva manera i amb les seves coordinades, ha viscut aquests darrers anys: dues ànimes, arraconament del líder, crisis internes, sectors i corrents crítics, trencament de la disciplina de vot, díscols, dimissionaris, estripades de carnet, escissions...

Potser no amb Cum laude, però és evident que el PSC ha superat amb nota la seva crisi interna, pagant això sí un alt preu polític, com era d'esperar; el PSC ha sabut tancar ferides i ara va pel camí de cicatritzar-les amb la normalitat d'unes primàries a la secretaria general del PSC.

No faria malament, el PSOE, de mirar el PSC per la gestió i resolució de la seva crisi interna; però em temo que el PSOE, o aquest PSOE provisional, no està per mirar massa el PSC, ni en general cap a Catalunya!

El PSC no ha estat neutral en aquesta crisi del socialisme espanyol, es va alinear clarament a favor de Pedro Sánchez i el seu "No es No" i, ara que Pedro Sánchez ja no hi és, es manté ferm amb la posició contrària a facilitar la investidura de Mariano Rajoy.

La del PSC és, de moment, una posició sòlida, compacta i contundent, de moment refractària a l'erosió que alguns sectors del PSOE han començat a fer al "No és No". Veurem fins on dura la resistència del PSC, també la dels diputats catalans que hi ha al grup parlamentari socialista al Congrés! Jo espero que la resistència sigui fins al final!

Si les crisis són oportunitats (fins i tot jo em faig mandra...) aquesta podria ser la perfecta per repensar les relacions del PSC amb el PSOE, convertint-les amb les que el PSC voldria entre Catalunya i Espanya: una autèntica relació federal. La millor prova del nou, la del cotó que no enganya, seria la defensa d'un grup parlamentari propi al Congrés, sempre, és clar, que el PSC sabés mantenir una veu pròpia, enlloc de diluir-la entre la cridòria del PSOE.

Ara que sembla que el PSC ha quedat arraconat dins el PSOE, ara que el PSC ja ha superat les turbulències internes i el PSOE està obert en canal, ara podria ser l'hora del PSC!

El PSOE ja deu haver vist que, al contrari que el PP, sense els vots dels socialistes catalans no poden guanyar, avui per avui, les eleccions espanyoles; ells haurien de ser els primers interessats en reforçar el PSC, en donar-li veu pròpia per ser bandera del que el PSC, més que el PSOE, defensa per Catalunya i Espanya: una relació federal.

Miquel Iceta i Núria Parlón, ara és l'hora del PSC!

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Qui no vulgui pols, que no posi urnes!

Irene Rigau, Artur Mas i Joana Ortega compareixent després de conèixer la proposta d'inhabilitació de la fiscalia.

Qui no vulgui pols, que no posi urnes! Això és el que ve a dir la fiscalia amb la proposta de 10 anys d'inhabilitació pel president Mas o, per Soraya Sáenz de Santamaría, Artur Mas, doncs no és més que "un ciudadano más"!

La proposta d'inhabilitació em sembla una exageració, com tot el que aquests darrers anys surt i es manifesta des dels aparells de l'estat, i és conseqüència de la derivada judicial, i no política, que pren el procés per voluntat manifesta del govern del PP. La via política, mort (políticament) Pedro Sánchez, encara és més inabastable...

També trobo una (certa) exageració que pel president Mas sigui un honor ser processat per aquest motiu, jo més aviat ho trobo una vergonya, no seva sinó dels qui l'acusen, vergonya d'un govern espanyol que només veu en la judicial l'única via possible per afrontar el problema polític que planteja una gran majoria de catalans, que bé deuen ser espanyols, encara, als seus ulls!

Tot aquest sarau prové de la consulta del 9N, amb la que vaig ser (i sóc) especialment crític, i de la que, més que el procés, el més beneficiat va ser el propi president Mas, querella inclosa! Sí, ja sé que amb el president Mas sóc hipercrític, però no oblidem que va allargar la convocatòria d'eleccions després del 9N (havien de ser abans de les municipals, deia Forcadell!) per guanyar temps i començar a endreçar el seu partit, guanyar el pols a Junqueras i forçar la gestació de Junts pel Sí...

En tot cas tot segueix si fa o no fa com estava previst, doncs aquest procés judicial segueix alimentant els dos extrems d'aquest conflicte, enfortint els motius i les posicions d'uns i altres; la indiferència ens deixaria freds a tots, destensaria el procés, li trauria vigor i força.

No sé si per ell també serà un honor ser inhabilitat, però abans que el pugui inhabilitar la justícia espanyola, ja va fer-ho, entenc que per ell d'una forma deshonrosa, la CUP per seguir essent president...

Qui no vulgui pols que no vagi a l'era; ho sabia el president Mas aleshores i ho sap també el president Puigdemont avui, quan planteja un referèndum pel setembre de l'any vinent, que diu que no serà un 9N... El valor simbòlic del 9N decau quan es compara amb el que es voldrà fer el setembre de l'any vinent, però en canvi es revitalitza ara que pot tenir un elevat cost polític per qui el va impulsar.

La partida segueix, hi ha joc i, sobretot, ganes de jugar-la!

dilluns, 3 d’octubre del 2016

La defenestració d'en Pedro!

Pedro Sánchez després d'anunciar la seva (inevitable) dimissió. Foto: Reuters

Defenestrar és, literalment, tirar algú per la finestra, tot i que afortunadament el diccionari ens dóna una definició en sentit figurat: expulsar (algú) d'un càrrec.

La defenestració més coneguda (si més no per mi) és la d'en Xènius, pseudònim de l'escriptor i filòsof Eugeni d'Ors, un dels impulsors del noucentisme i que, nomenat per Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, va arribar a ser secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans (sí, actualitat avui pels accents diacrítics!).

La seva defenestració va ser el seu cessament del càrrec pel distanciament personal i polític amb Josep Puig i Cadafalch quan aquest va substituir Prat de la Riba a la Mancomunitat, i amb la Lliga Regionalista. No són noves ni només d'avui les desavinences internes dins un partit o un corrent, són d'antuvi, tan velles com els propis partits i corrents...

La seva defenestració va ser la llavor de la posterior desafecció vers Catalunya, establint-se a Madrid i essent nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola i arribant a ser nomenat Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos en plena Guerra Civil. Un dels ideòlegs del noucentisme i, al seu moment (1917), màxim responsable d'Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya va acabar essent un dels ideòlegs del franquisme.

La d'Eugeni d'Ors és una figura certament complexa, plena de plecs i, per molts, contradiccions, rica en girs argumentals, però alhora real com la vida mateixa! No són complexes també les vides de Josep Pla, Salvador Dalí o Carles Fontserè?

Però avui d'en Xènius tan sols m'interessa la seva defenestració, doncs inevitablement he pensat en ell amb la que ha patit, salvant les distàncies (temporal, geogràfica, històrica i política), el fins ahir secretari general del PSOE, Pedro Sánchez.

El convuls Comitè Federal del PSOE d'aquest dissabte va fer descavalcar Pedro Sánchez de la direcció del partit fent-lo dimitir (almenys això l'honora) després de rebutjar la seva proposta, que al final va ser, degut a les circumstàncies (implosió del partit), la convocatòria d'un congrés extraordinari.

De fet el menys important era el que acabés proposant, doncs l'objectiu dels crítics, dels barons, era defenestrar-lo, sobretot després del pols que els havia proposat. Ja fa temps que Pedro Sánchez feia nosa a massa gent del seu propi partit, i el seu No rotund a Rajoy no només va ofendre a Felipe González (qui t'ha vist i qui et veu!), sinó que va ser l'excusa perfecta per tensar internament el partit a risc d'esquinçar-lo, si és que no ho han fet ja!

I més nosa deuria fer quan, qui sap si ja sentint-se acorralat, defensava l'oportunitat d'un govern alternatiu, comptant amb Podemos i, arribat al cas, parlant amb els partits independentistes catalans. Que independentistes catalans, amb el president Puigdemont al davant, li valoressin la intenció va ser tot un símptoma que esdevindria, més aviat que tard un cadàver polític.

La seva dimissió el dignifica, tot i que no tenia alternativa: o dimissió o submissió i humiliació. Més enllà de la seva sort personal, el que ell representa (No és No) encara és viu, però caldrà veure qui i de quina manera manté enarborada aquesta bandera dins el partit, no en les seves estructures orgàniques, sinó en la massa líquida, i sempre més fiable, de la militància.

Eugeni d'Ors no va virar a la dreta quan el van defenestrar, sinó que va virar cap a Espanya; veurem si el PSOE, amb la defenestració de Pedro Sánchez, vira cap a la dreta (a Espanya ja hi és), servint amb safata de plata (i a sobre d'ella el cap de Sánchez) la governabilitat a un impassible Mariano Rajoy, el veritable vencedor d'aquesta crisi socialista!

Ell rai, el rei del "mínim esforç, màxim rendiment", de moment no té qui el defenestri del govern!

dissabte, 1 d’octubre del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Aretha Franklin i "Chain Of Fools"


Va ser escoltar "cadena de confiança" i venir-me al cap una altra cadena, la de ximples que va popularitzar l'any 1967 la dama del soul Aretha Franklin. Coses del subconscient, suposo... Ei, i consti que l'associació va venir per cadena ("chain") que això de ximples ("fools") ve després!

La cançó ens presenta una noia que s'adona que és només una baula més de la cadena de (noies) "ximples" que té el seu xicot, un "Don Joan" que es diria antuvi, un "màquina" que es diria anys enrere, i m'estalvio l'expressió que se li podria atribuir avui!

Sigui com sigui la cançó és una joia i, tot i que al final la noia no descarta que la cadena es trenqui, fins i tot el president Puigdemont podria cantar-la (rocker ell!) per enfortir la que necessita solidificar (ai el pressupost!) amb la CUP resisteixi totes les envestides que rebrà per trencar-la!

Dels ximples, si cal, ja en parlarem un altre dia!






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!