divendres, 31 d’octubre del 2014

El vídeo de la setmana: Maddie Ziegler, quin belluguet!


Es diu Maddie Ziegler i té dotze anys, però veient com es mou i, sobretot, com interpreta, no ho sembla!

Maddie Ziegler es va donar a conèixer gràcies a la seva participació al concurs de la televisió americana Lifetime "Dance Moms", al que també participa la seva germana petita, Mackenzie Ziegler, ballarina i actriu com ella.

Ella és la protagonista absoluta del videoclip de la cançó "Chandelier" de la cantant australiana Sia.

El vídeo dura encara no quatre minuts... us convido a veure'l i a gaudir, més enllà de la música, que també, de la plasticitat i la interpretació de la jove Maddie Ziegler.



Bon divendres!

pd: dies enrere Jim Carrey va participar, al Saturday Nigth Live, en una paròdia d'aquest videoclip...

dijous, 30 d’octubre del 2014

Focs artificials

Castell de focs artificials de Girona. Foto: Diari de Girona

Amb els mesos que fa que hi és els dilluns ja es confonen amb els dimarts, els dimarts amb els dimecres i així fins el dissabte i el diumenge, dies que, també a la residència del Puig d'en Roca, tenen uns bioritmes diferents.

A la sala d'estar de la tercera, com a les altres sales d'estar de les altres plantes, sol haver-hi un televisor engegat que ella veu però no mira, que sent però no escolta; la de la tele és una remor de fons més que es suma a la dels respiradors i d'altres aparells mèdics.

Rere la pantalla del televisor les finestres ofereixen una de les millors vistes de la ciutat de Girona, a l'alçada, sinó millor, de la que ofereix la muntanya de Montjuïc. Des del Puig d'en Roca Girona viu a càmera lenta, al ritme de les 4 estacions, que transformen al seu pas les centenàries branques dels arbres de la Devesa.

En general els habitants del Puig d'en Roca viuen al marge de Girona i els seus habitants, i viceversa... Però aquest proper diumenge els vells i les velles de la residència del Puig d'en Roca seran espectadors privilegiats del castell de focs artificials que, com cada any, posarà el punt i final a les Fires de Sant Narcís de Girona.

Aquest diumenge al vespre, just abans de sopar, ella enganxarà el nas al vidre duna de les finestres de la residència del Puig d'en Roca i es deixarà meravellar pels focs artificials, que li il·luminaran les ninetes dels seus ulls quasi amb la mateixa intensitat que quan rep la visita, els caps de setmana, del més menut dels seus 10 besnéts.

L'endemà, però, de nou serà dilluns, que es confondrà amb el dimarts i aquest amb el dimecres... I només les visites dels besnéts més menuts, els caps de setmana, seran per ella autèntics focs artificials!

dimecres, 29 d’octubre del 2014

Salut en crisi


Amor, salut i feina, una tríada que hom sempre desitja per a sí mateix i els altres, tal vegada són els ingredients bàsics de la felicitat.

D’aquests tres ingredients sempre se’n destaca un sobre els altres: la salut! És evident que l’amor ens aporta l’equilibri emocional i la feina la mínima subsistència econòmica, però sense salut l’amor i la feina no es gaudeixen de la mateixa manera.

La salut, ja ho sabem, és molt més que absència de malaltia i és un dels principals indicadors i pilars de l’estat del benestar; quan aquest es debilita, entra en crisi, tard o d’hora la salut se’n ressent!

A Catalunya ja fa anys que convivim amb la crisi econòmica, una crisi que ha deixat sense feina a moltes persones, amb tot el que això suposa, i que també està deixant sense salut a moltes altres, sinó les mateixes!

Un estudi recent estudi de la Creu Roja en deixa constància: El 76% de les persones en situació vulnerable veuen afectada la seva salut a causa de la crisi. L’afectació de la crisi no és només física, també és emocional i comprèn qüestions com els hàbits alimentaris, la necessitat d’assistència sanitària i medicació o el consum de tabac i alcohol.

L’afectació de la crisi sobre la feina va ser dels primers impactes visibles; l’impacte de la crisi sobre l’amor també l’hem vist, en especial davant la circumstància que algunes parelles posposaven la separació i/o el divorci per manca de recursos L’impacte de la crisi econòmica sobre la salut potser no ha estat tan immediat, però els seus efectes són igualment colpidors i posen en una situació crítica el nostre estat del benestar.

Amor, salut i feina, una tríada erosionada per la crisi a la que, amb totes les nostres forces, ens negarem a renunciar!

Article publicat al número 2 de la Revista Mirall en pdf.

dimarts, 28 d’octubre del 2014

El Centre de Visitants del Gironès, fora de lloc; Sarrià de Ter, en fora de joc!


Inauguració del Centre de Visitants del Gironès, el 26 de març de 2011. Foto: Generalitat de Catalunya
De de raons cadascú té les seves i jo no sóc ningú per donar, i encara menys, treure les raons a ningú. Diuen que aquesta és una potestat del temps, l'únic jutge que pot donar i treure la raó; és el temps qui dirimeix qui té o tenia raó i qui no!

No sé si el temps m'acabarà donant la raó, mentiria si no reconegués que en voldria ni que fos un bocí, però sí m'agrada veure que el temps posa algunes coses al seu lloc, més enllà de les raons d'una i altres!

El Centre de Visitants del Gironès, ubicat a Sarrià de Ter, sembla estar, en declaracions del president del Consell Comarcal del Gironès que el manté, fora de lloc. El president de l'ens comarcal va manifestar l'altre dia  que Sarrià de Ter no és la millor ubicació pel Centre de Visitants del Gironès.

Quasi totes les previsions fetes respecte el Centre de Visitants (visites, ingressos, activitat)  no s'han acomplert i ara el Consell Comarcal reconeix que tal vegada ubicat a Girona aquest equipament tindria uns millors resultats.

Al març de 2011, quan es va inaugurar a tocar de les eleccions municipals, i fins i tot a finals del 2009,  no era només jo qui es posava les mans al cap quan sabíem que es destinava una inversió tan important en un equipament amb poc futur, i del què Sarrià de Ter en pagava un preu molt alt!

Però els meus brams, com a regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter i com a conseller comarcal del Gironès, com els de l'ase no van pujar al cel!

I ara, així desubicat, el Centre de Visitants pot deixar en fora de joc a l'Ajuntament de Sarrià de Ter!

Al seu dia el govern municipal, del mateix color polític que el comarcal, va rebre el Centre de Visitants amb els braços oberts i, per mi, els ulls clucs! Ara, davant les declaracions del president del Consell Comarcal, l'alcalde s'ha mostrat sorprès i preocupat alhora...

Jo de moment, com des de fa quasi 5 anys, espero pacient, però amb molt d'interès, per veure si el temps treu la raó als més llestos de la classe i la dóna, ni que sigui per una vegada, al més burro, al burro bramador! Però el burro no sap, o no recorda, que brams d'ase no pugen al cel!

dilluns, 27 d’octubre del 2014

Gràcies, Real Madrid, per guanyar al Barça de Luis Enrique!


Messi amb la pilota després del 3r gol del Real Madrid. Foto: Álvaro García / El País

Líder, sense haver perdut cap partit a la Lliga, cedint només un empat, i imbatut, sense haver rebut cap gol en els primers 8 partits! Així es va presentar el Barça, aquest dissabte, al Santiago Bernabéu.

Però el Barça de Luís Enrique va sortir escaldat del Santiago Bernabéu, perdent amb justícia un partit en el que va anar de més a menys.

Però jo sóc optimista i penso que precisament aquesta derrota, ja inevitable, pot resultar positiva! I no em refereixo només a allò que és sobretot de les derrotes que se n'aprèn... que també!

Amb el d'aquest dissabte el Barça ha perdut 2 partits aquesta temporada, precisament contra els rivals més forts, contra rivals de nivell contra els que es jugarà, previsiblement a la primavera, els títols importants!

El Barça de Luís Enrique, doncs, ja té un primer repte per assolir: guanyar els partits contra els grans rivals! I sobretot guanyar-los quan ens hi juguem de debó les garrofes!

Ara cap de les dues derrotes ni posen en risc ni comprometen cap classificació; posats a perdre contra aquests rivals, millor que sigui ara! És clar que res garanteix que, a la segona volta, el Barça doblegarà el Real Madrid al Camp Nou...

El Real Madrid va començar la temporada amb molts dubtes, baixes inesperades (Xabi ALonso i Di María) i dues derrotes molt matineres; però ja fa setmanes que el Real Madrid d'Ancelotti ha trobat la velocitat de creuer amb un Cristiano Ronaldo letal i va rebre el Barça en plena inèrcia golejadora.

Ara el Barça ha de saber encaixar, en partits oficials, la tercera peça de la seva davantera titular: Luís Suàrez ha de trobar el seu lloc i els seus gols al costat de Messi i Neymar! La progressió i la millora del Barça, doncs, té molt de marge, molt recorregut!

No crec que serveixi aquesta derrota com a cura d'humilitat, doncs el Barça de Luís Enrique no s'ha mostrat prepotent en cap moment; en tot cas en prengui nota la premsa que fa setmanes que humitejava els llençols pensant en una possible celebració del record de gols a la Lliga de Messi al Bernabéu!

Ha de servir aquesta derrota per créixer a partir de la correcció dels errors, per evidenciar els punts vulnerables, que hi són, i enfortir-los de cares a nous enfrontaments.

Naturalment hagués preferit que el Barça hagués guanyat, però posats a perdre, aquesta derrota contra en Real Madrid a la jornada 9 de la Lliga penso que no li anirà malament al Barça!

Diu la frase que un optimista és un pessimista mal informat, però pel que jo sé el Barça, tot i haver encaixat els primers gols i perdut el primer partit a la Lliga, va sortir del Santiago Bernabéu, malgrat tot, essent líder.

Totes aquestes paraules i bones intencions, però, són tan insostenibles com ho poden ser les contràries: unes i altres es marquen a foc o se les endú el vent segons si, al proper partit, la pilota entra o no entra!

És tan curta a vegades la distància entre un optimista i un il·lús, que a vegades es poden confondre i tot! Tan de bo el Barça de Luis Enrique no em deixi retratat!

dissabte, 25 d’octubre del 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "I can't stand the rain" d'Ann Peebles



Hi ha llibres, fins i tot personatges de llibres, que eclipsen el seu autors; resulta inevitable pensar amb el personatge Sherlock Holmes i el seu autor, Sir Arthur Conan Doyle. Aquest fenòmen també passa al món de la música: l'empremta d'una cançó, o d'un disc, és molt més marcada, visible i perdurable que la del seu autor o primer intèrpret...

Potser no és exactament el cas de la cançó i la cantant d'avui, però tal vegada s'hi aproxima una mica...

L'any 1974 la cantant afroamericana Ann Peebles va enregistrar el disc que va esdevenir el seu major èxit comercial, disc que duia per títol el del seu major èxit: "I can't stand the rain".

La cançó, publicada l'any anterior i àmpliament versionada, és un dels "hits" de la música soul i estic convençut que pràcticament tots vosaltres l'heu sentit, i la majoria l'heu ballat i taral·larejat!

La cançó defuig de l'escena melancòlica de mirar la pluja a través d'una finestra; Peebles més aviat demana a la pluja, imperativament, que fugi de la seva finestra, i amb ella els records i l'enyorança!

Gaudiu-la!



I can't stand the rain

I can't stand the rain
Against my window
Bringing back sweet memories

Hey, window pane
Do you remember
How sweet it used to be

When we was together
Everything was so grand
Now that we've parted
There's just one sound
That I just can't stand

I can't stand the rain
Against my window
Bringing back sweet memories

I can't stand the rain
Against my window
'Cause he's not here with me

Alone with the pillow
Where his head used to lay
I know you've got
Some sweet memories
But like the window
You ain't got nothing to say

I can't stand the rain
Against my window
Bringing back sweet memories

I can't stand the rain
Against my window

Hey, rain
Get off my window...

Que aquest sigui el gran "hit" d'Ann Peebles no vol dir que la seva discografia no contingui altres temes memorables; en el mateix "I can't stand the rain" editat l'any 1974 hi trobem aquesta esplèndida "I'm Gonna Tear Your Playhouse Down".



divendres, 24 d’octubre del 2014

El vídeo de la setmana: la màgia de les Fires de Girona


Si les orenetes anuncien l'arribada del bon temps a Girona la sínia anuncia l'arribada el temps de Fires.

Des de la llunyania, fora els murs invisibles però encara tangibles de la ciutat, o a vista d'ocell, la visió d'una porció de la sínia, la seva part més enlairada, la que gira per sobre les branques més altes dels centenaris plàtans de la Devesa, esdevé el primer senyal que les Fires de Sant Narcís han arribat i faran que, sota els arbres de la Devesa i arreu dels carrers més cèntrics la ciutat brogirà entre cotons de sucre, castanyes, moniatos i "paponazos"!

I si el Temps de Flors omple la ciutat de turistes d'arreu del món, les Fires de Girona l'omple de gironins d'aquí i, també, els dies assenyalats, d'arreu del món!

Gira la sínia al ritme de les Fires que, al capdavall, és el ritme de la nostra pròpia vida; de fet l'Ajuntament hauria d'encomanar a un funcionari municipal la tasca de comptar les voltes que la sínia farà tots aquests dies de Fires, per descobrir, tal vegada, les voltes que fa la nostra vida, que també roda, com la sínia, a vegades de manera pausada i lenta, a vegades perillosament!

Les Fires de Girona són per gaudir i el seu programa d'activitats és una mena de retallable que permet fer-se, com un vestit, unes Fires, a mida!

Gaudiu de les Fires de Girona i la seva màgia, i si pugeu a la sínia, gaudiu-la com gaudiu de la vostra vida, i sobretot no us perdeu cap de les perspectives que us ofereix a cada moment, a cada volta!



Bon divendres i millors Fires de Girona!

dijous, 23 d’octubre del 2014

OES, 10 anys promovent l’economia solidària


Adjectivem l’economia de múltiples maneres per donar-li una de les moltes dimensions que pot tenir: economia especulativa, economia domèstica, economia submergida, economia financera, macroeconomia, microeconomia

L’economia, però, també pot ser solidària, tal i com fa 10 anys que l’Observatori de l’Economia Solidària (OES) s’esforça a difondre.

L’OES és una associació sense ànim de lucre que té com a finalitat l’estudi i la promoció de l’economia solidària com a model de desenvolupament econòmic, aquella economia basada en el respecte a la persona amb una perspectiva sostenibilitat i com a mitjà de cohesió social i territorial.

La realitat d’avui, amb la crisi econòmica que encara estem patint, ens fa veure que una altra economia no només és possible sinó que és totalment necessària!

Article publicat al número 1 de l'edició de la Revista Mirall en pdf.

dimecres, 22 d’octubre del 2014

4 motius per no votar el 9N


Ho tenia clar de feia dies, de fet des del mateix dia que la unitat es va esquerdar, i aquest cap de setmana vaig fer-ho públic: no espero que us agradi ni que hi estigueu d'acord: el 9N no aniré a votar! Dimecres ho explicaré al meu bloc.

Doncs si avui és dimecres, aquí van els meus motius:

1.- No era això, companys, no era això
Jo em pensava que es tractava de votar de veritat, i així es va decretar en la més solemne, i efímera, de les signatures del president Mas. El president Mas sempre s'ha mostrat molt convençut que el 9N es votaria, tal vegada aleshores ja tenia previst fer aquesta "jugada mestra", doncs potser ja comptava que el seu decret tindria, com finalment va ser, els dies comptats.
No era això, president Mas, no era això!

2.- No és la consulta de la unitat, és la del president Mas
El dia i la doble pregunta es mantenen, però la consulta del nou 9N no és fruit d'una proposta unitària dels partits pro-consulta. Més que aprovar el pressupost de 2015 ara per ara el president Mas necessita com l'aire que respira que el 9N hi hagi una consulta o, com el que hi haurà, quelcom que se li assembli. Per la consulta va avançar les eleccions al 2012 i si les ha de tornar a avançar ara no pot fer-ho sense la consulta... La "jugada mestra" no l'ha fet al govern central, sinó a la resta de partits pro-consulta, que poden criticar-la o mirar-la amb recel, però no negar-la, negar-li ni negar-s'hi.

3.- Ni primera volta ni res!
De tots els arguments que he sentit aquests dies per votar al nou 9N aquest és el que més perplex em deixa: no només ens enganyem participant en una consulta que no és el que havia de ser, sinó que a més l'hi donem una vernís d'una primera volta que ni tan sols contempla la nostra llei electoral. Ni primera volta ni res, si aquesta legislatura està esgotada, si el govern de CiU no pot garantir la governabilitat fins al final del mandat, el que cal, i el que ara sí se li reclama al president Mas, són eleccions anticipades i aquestes no necessiten cap consulta prèvia ni cap primera volta per ser convocades!

4.- Si el 25A de 2010 no vaig anar a votar, ara tampoc!
"Si el proper dia 25 d'abril es fes un referèndum, amb la mateixa pregunta o una de semblant, organitzat com cal -des de l'administració pública i legal a tots els efectes-, aniria a votar i votaria NO a la independència".
Això ho vaig dir el 9 d'abril de 2010 en un debat sobre la consulta que es va fer el 25 d'abril d'aquell any a Sarrià de Ter. De les paraules d'aleshores l'únic que ha canviat és que en comptes de votar NO a la independència, ara votaria SÍ... El nou 9N no deixa de ser una segona part d'aquelles consultes populars que a partir de la d'Arenys de Munt es van fer arreu, amb la diferència que ara qui l'organitza és el govern de la Generalitat; si aleshores no vaig anar a votar entenc que tampoc he de fer-ho ara, en aquest nou 9N que per no tenir, ni tan sols tindrà valor demoscòpic.

Aquestes són, entre d'altres, les meves raons; com he dit al principi ni pretenc que us agradin ni, encara menys, que hi estigueu d'acord. Tampoc us vull convèncer del contrari, ni espero que que em convenceu del contrari a mi...

El 9N tu decideixes, diu l'anunci... doncs jo decideixo no anar a votar!

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Girona, dels somnis florentins al malson venecià

Girona volia ser Florència, i per un dia que és Venècia s'inunda el TAV! Foto: Roger Casero

Girona va deixar de ser grisa i negra quan va començar a somiar en colors, els mateixos que anys més tard i des d'aleshores coloren les façanes de les cases de l'Onyar.

Diuen que temps era temps Girona somiava ser Florència; tal vegada en el reflex de les cases de l'Onyar Girona encara hi busca alguna semblança amb la ciutat que el riu Arno reflecteix al seu pas per la capital de la Toscana.

Però amb el pas de la vida i els anys Girona i els gironins ja hem après que no ens cal ser Florència, que ja en fem prou, i fins i tot a vegades massa, veient com l'Onyar reflecteix tan sols les nostres virtuts i els nostres defectes, en fem prou essent simplement Girona.

Però dies enrere Girona es va despertar amb l'Onyar crescut com els gironins més joves no havíem vist mai; Girona es va despertar xopa i transvestida de Venècia!

Algunes parets de Girona ens recorden fins on les desbocades aigües dels seus 4 rius han arribat en pretèrites inundacions. Aquell dia ni el Ter, ni el Galligants, ni el Güell, ni l'Onyar es van desbordar, però Girona es va inundar ciutat endins, a més de trenta metres sota terra!

Però les aigües de la riera de la Pabordia, aprofitant l'avinentesa, van trobar un pas franc per fer via cap a l'estació del Tren d'Alta Velocitat, seguint i inundant la ràpida i subterrània via fèrria que travessa la ciutat.

Adif i l'Ajuntament de Girona s'atribueixen un a l'altre el mèrit d'aquesta nova fita històrica de les inundacions de la immortal Girona, defugint-ne i negant-ne, ambdós, la paternitat.

Si les històriques inundacions de Girona posaven en evidència les mancances i dificultats de la ciutat per fer front a aquestes envestides fluvials, la inundació del túnel de Girona del Tren d'Alta Velocitat també fa surar les vergonyes del moment, que no són poques.

Mentre Adif i l'Ajuntament de Girona segueixen espolsant-se les culpes i responsabilitats potser podrien acordar marcar amb una línia, al llarg del túnel inundat, el nivell fins on l'aigua va arribar, tal i com ho mostren algunes parets de la ciutat.

Serveixen aquestes marques, i serviria aquesta nova línia, per rememorar un fet històric, però sobretot per mantenir-nos a ratlla i creure'ns que , que en ocasions i de manera inesperada Girona se'ns desborda!

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Implorar la independència


Estava davant d'una de les cites més importants de la història, de la seva història, d'aquelles que si surten bé esdevenen fites històriques, però si surten malament es converteixen, de nou, en un record amarg, d'aquells que ni el pas del temps sap esborrar, per més que ho desitgem....

La cita era a tocar i en els dies previs les emocions, sempre a flor de pell, corrien el risc d'aflorar i esclatar d'aquella manera incontrolable en què ens dominen més elles que no a l'inrevés...

No era només per l'enorme transcendència de la cita, les emocions eren a flor de pell sobretot per tot el que s'havia treballat, mesos i anys enrere, per arribar a la cita i fer història, per canviar la història!

A mitjans de maig de 1992, tot just tres dies abans que el Barça jugués la final de la Lliga de Campions contra la Sampdoria, el president del Barça Josep Lluís Núñez es va emocionar, fins a plorar, davant les càmeres de Televisió de Catalunya en una entrevista del periodista Lluís Canut (aleshores sense barba ni ulleres!) al programa Gol a Gol...

Les imatges del president Núñez plorant formen part del fons i patrimoni televisiu del nostre país, fins al punt d'haver fet, d'aquest moment de màxima emotivitat, un element més de la caricatura del seu personatge.

La imatge de Josep Lluís Núñez plorant se'm va fer present dies enrere quan vaig veure que en una entrevista radiofònica "televisada" Oriol Junqueras s'emocionava fins a esquerdar-se-li la veu i humitejar-se-li el ulls...

No es va arribar a trencar, Oriol Junqueras, tan sols es va esquerdar, tal vegada la mateixa esquerda de la porcellana de la fina unitat que ell, en la mesura i responsabilitat que li correspon, també ha contribuït a esquerdar.

Se li va trencar la veu a Oriol Junqueras quan defensava la independència de Catalunya com a una necessitat de la gent...

Tal vegada sí, la independència també necessita ser implorada! Potser no n'hi ha prou en desitjar-la, somiar-la, reivindicar-la, proposar-la, demanar-la, reclamar-la... tal vegada ara ha arribar el moment d'implorar-la.

Implorar és el recurs que fan servir molts pidolaires que, amb veueta de pena, et demanen uns cèntims tot exposant una versemblant penosa situació; en la seva caricatura ha fet fortuna la frase pidolar és lleig, però més lleig és robar!

Doncs això, pidolar és lleig, però més lleig és votar!

A l'any 1992 em vaig creure l'emoció de Josep Lluís Núñez i avui em crec la de l'Oriol Junqueras. Crec que la seva emotivitat és sincera, però alhora buscada o, en tot cas, no evitada. Les emocions formen part de la comunicació i en aquest cas els polítics saben prou bé quines són les que, en cada moment, volen posar en joc.

I és molt el que s'hi juga Oriol Junqueras... es sent convocat per la història, historiador ell... La cita és a tocar i és normal que en els dies previs les emocions aflorin; és molt el que s'ha treballat mesos i anys enrere per arribar a la cita i fer història... per canviar, o no, la història!

dissabte, 18 d’octubre del 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "Bungle in the Jungle" de Jethro Tull

Ian Anderson i la seva flauta travessera, les ànimes de Jethro Tull.
 Amb la música, com en tantes altres expressions artístiques, s'agraeix trobar propostes musicals de grups i solistes que sonin diferent, que tinguin uns trets d'identitat definits i, sobretot, recognoscibles .

No és fàcil buscar, o trobar, una sonoritat pròpia i perdurable al llarg dels anys, fins i tot perceptible malgrat la pròpia evolució del grup o solista...

Ian Anderson va aconseguir-ho i ho manté encara amb la seva banda, Jethro Tull, grup de rock-folk format a finals de 1967 que encara avui es manté actiu.

La música de Jethro Tull cavalca sobre les melodies de la flauta travessera d'Ian Anderson, instrument que tenyeix de folk el seu rock progressiu.

Hi ha cançons de Jethro Tull que són, simplement, una meravella! Un passeig per la seva àmplia discografia ho corrobora, per si no us fieu, i feu bé, de les meves paraules i, sobretot, del meu criteri!

L'any 1974 Jethro Tull va publicar  el disc "War Child", disc pensat per seu la banda sonora d'una pel·lícula que finalment no va ser. Amb "War Child" Jethro Tull tornava a publicar un disc amb format tradicional després dels dos discs conceptuals anteriors, "Thick as a Brick" (1972) i "A Passion Play" (1973).

De "War Child" destaco la cançó "Bungle in the Jungle", que entre la seva lletra amaga aquesta bonica i amenaçadora frase: "I'm a tiger when I want love But I'm a snake if we disagree"

Gaudiu-la!



"Bungle in the Jungle"

Scoff at the monkeys who live in their dark tents
Down by the waterhole, drunk every Friday
Eating their nuts, saving their raisins for Sunday
Lions and tigers who wait in the shadows
They're fast but they're lazy and sleep in green meadows

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yeah
Well, I'm a tiger when I want love
But I'm a snake if we disagree

Just say a word and the boys will be right there
With claws at your back to send a chill through the night air
Is it so frightening to have me at your shoulder?
Thunder and lightning couldn't be bolder
I'll write on your tombstone, ''I thank you for dinner''
This game that we animals play is a winner

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yes
I'm a tiger when I want love
But I'm a snake if we disagree

The rivers are full of crocodile nasties
And He who made kittens put snakes in the grass
He's a lover of life but a player of pawns
Yes, the King on His sunset lies waiting for dawn
To light up His Jungle as play is resumed
The monkeys seem willing to strike up the tune

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yes
I'm a tiger when I want love
But I'm a snake if we disagree

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yes
Well, I'm a tiger when I want love
But I'm a snake if we disagree

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yes

Aqualung és, possiblement, la cançó més coneguda i popular de Jethro Tull...



Però a mi, entre moltes altres, m'encanta Bourée...




divendres, 17 d’octubre del 2014

El vídeo de la setmana: dansen per la investigació mèdica!


Científics de l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB) han posat el seu talent i bon humor al servei de la necessitat de prendre consciència i donar suport a la investigació de malalties com el càncer i la metàstasi, l'Alzheimer i la diabetis.

Entre laboratoris i provetes els científics han gravat un divertit vídeo a partir del qual es farà una donació a la investigació a l'IRB Barcelona per a cada visualització.

Així que ja ho sabeu, gaudiu del vídeo i compartiu-lo: com més visites, més recursos per la investigació!



Bon divendres!

dijous, 16 d’octubre del 2014

Cant a la diferència, combat a les desigualtats!

Mapa de la Vergonya 2008
Tu i jo, estimat lector, som diferents. Afortunadament som diferents!

Entre tots nosaltres hi ha diferències però les diferències, que haurien de ser i són un valor positiu i enriquidor esdevenen, alhora, la llavor d'una xacra que, per més que combatem de fa anys, tal vegada segles, no aconseguim eradicar: la desigualtat.

L'any 1963 Martin Luther King va tenir un somni:

"Tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del  seu caràcter.
(...)
Tinc el somni que un dia l’estat d’Alabama, que ara té un governador que deixa caure dels seus llavis paraules d’interposició i d’invalidació, es transformarà en una situació en què els nens negres i les nenes negres podran agafar-se  les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i germans."

I el somni de Martin Luther King en part es va acomplir, però com el somnis de tants altres somiadors, només en part.

Anys més tard John Lennon ens va fer cantar, i ens fa canta encara, i imaginar que un altre món, més just i lliure de desigualtats, és possible, encara és possible.

Nelson Mandela, la Mare Teresa de Calcuta, Vicenç Ferrer i tants altres homes i dones han fet de la lluita contra les desigualtats, en les seves múltiples manifestacions, part troncal de la seva vida.

Dies enrere Malala Yousafzai va ser guardonada amb el Premi Nobel de la Pau 2014 per la seva lluita pel dret de les nenes a l'educació; el que motiva la seva lluita és precisament una desigualtat més!

La desigualtat té moltes cares, moltes formes i manifestacions (gènere, ètnia, religió...) i lluny de minimitzar-se les desigualtats semblen incrementar-se encara més. El mapa de les desigualtats mundials segueix essent avui, al segle XXI, un drama, una vergonya!

Però malgrat això, precisament per això, no deixarem de somiar i de cantar que un món millor, menys desigual, més igualitari, és possible, encara és possible.

Tu i jo, estimat lector, som diferents, però entre tu i jo les desigualtats haurien de ser tan mínimes que no haurien de ser, ni tan sols, perceptibles... 

Seguirem atrapant el somni!

------

Aquest article forma part de la iniciativa del Blog Action Day, que aquest 2014 tracta el tema de la desigualtat.

El Blog Action Day és un esdeveniment anual d'abast mundial que des de l'any 2007 promou la publicació de continguts de milers de blocs sobre un tema concret: medi ambient (2007), pobresa (2008), canvi climàtic (2009), aigua (2010), alimentació (2011), "el poder de nosaltres" (2012) i els drets humans (2013).

dimecres, 15 d’octubre del 2014

La unitat que el 9N s'endugué


"Al meu país la pluja no sap ploure", ens canta Raimon, com la tramuntana no sap bufar, doncs no sempre troba la mesura justa, com va escriure Carles Fages de Climent a l'Oració al Crist de la Tramuntana, "que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat".

Però no ha estat la tramuntana el vent que que ha espolsat la unitat de la consulta del 9N, sinó el llebeig, una forta garbinada que ha posat a prova, fins a desfermar-la, la unitat dels partits pro consulta, fent del 9N la consulta que el vent s'endugué!

No crec que la unitat hagi estat una quimera, era i ha estat fràgil, però també real i possible fins que la consulta ha deixat de ser un desig, un horitzó possible; però just quan havia de passar de desig a realitat ha topat amb la idiosincràsia dels partits, que defensen no només els seus interessos presents, sinó sobretot els futurs.

Fins aquest dilluns s'ha fet de la unitat virtut, però la unitat ha estat el primer que ha caigut; els partits polítics no poden deixar de ser el que són: màquines de guanyar eleccions! La consulta ha resultat ser un plat que cada partit volia cuinar de manera diferent!

Esquerdada la unitat ara els partits han començat a alliberar tensions, alguns de manera més visceral, d'altres de manera més reposada, però d'alguna manera ara ja es senten alliberats de la cautela que ha marcat aquests darrers mesos les seves declaracions.

La garbinada ens ha deixat el president Mas renunciant a la consulta que ell mateix havia decretat i proposant-nos-en una d'alternativa, emmarcada en un procés de participació; no era això companys, no era això... No era això, president Mas, no era això!

Sí o sí el president Mas vol urnes el dia 9 de novembre, replicant si cal, som sembla que serà, les consultes populars que es van iniciar a Arenys de Munt, per després vol una llista unitària, suposo encapçalada per ell, en unes eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari... Aquest és el seu full de ruta, el seu full de salvació!

Sap el president Mas que aquesta garbinada no és la pitjor ventada que li pot venir, més tem el vendaval d'uns possibles resultats d'unes anticipades amb candidatures de tots els partits que, com la tramuntana que temia Fages de Climent, pot espolsar-lo de l'era política!

dimarts, 14 d’octubre del 2014

La bola de l'ebola


Com una bola de neu desbocada rodolant muntanya avall es va fent gran, a cada volta, la bola de l'Ebola, engolint tot el que troba per davant!

En pocs dies l'Ebola ha deixat de ser un drama llunyà i televisat per ser, després de dues repatriacions i una infecció, la primera fora d'Àfrica, un drama proper i televisat al carrer, just al costat de casa nostra!

Un drama tridimensional: un drama personal per l'auxiliar d'infermera infectada i per la resta de persones que romanen encara en observació; un drama mèdic per tot, poc o molt ja ho veurem, tot i que qui sap si realment ho sabrem, el que ha fallat a nivell de protocols, formació i equipaments; un drama polític per la sensació i, finalment, l'evidència, que aquesta és una qüestió que el govern espanyol en general i la ministra de sanitat en particular, no han sabut gestionar.

Ana Mato, ministra de sanitat, no només no va saber aturar la bola de l'Ebola, sinó que ha contribuït a fer-la encara més gran; és en aquestes situacions quan els polítics mostren la seva talla, són aquestes les seves "proves d'estrès", prova no superada, tal com el seu propi govern s'ha encarregat d'evidenciar desplaçant-la de la gestió comunicativa de l'assumpte. La confiança no es comunica, es transmet!

Aquesta crisi institucional i política necessitava, i ha trobat finalment, fatalment, un catalitzador que concentrés tota la incertesa i indignació popular que la bola de l'Ebola ha generat: el gos Excalibur.

El sacrifici preventiu d'Excalibur l'ha elevat a categoria de símbol, donant així sentit, per si no el tenia encara, al seu nom, homònim al de la llegendària espasa del Rei Artur, a la que se li atribuïen propietats extraordinàries; la del gos Excalibur ha estat catalitzar bona part de la mala llet que la situació en general, i la ministra Ana Mato en particular han generat.

Mort Excalibur no s'acaba l'Ebola; de moment la bola de l'Ebola no s'atura, tot i els esforços del govern de l'estat; a nosaltres sols ens queda esperar que la bola no ens engoleixi i la puguem veure rodolar muntanya avall per finalment fondre's, com va fer-ho al seu dia la de la grip aviària...

dilluns, 13 d’octubre del 2014

La cautela del 9N


Defineix el diccionari la cautela com la "prudència davant un perill provable".

Ara entenc això de la suspensió cautelar de la consulta del 9N, doncs bé deu saber el govern espanyol i el propi Tribunal Constitucional que de celebrar-se Espanya corre un perill probable, que no és ni tan sols la independència en sí mateixa, sinó el desig manifest i recomptat d'assolir-la.

La suspensió cautelar de la llei de consultes i el decret de la consulta del 9N per part del Tribunal Constitucional fan actuar també amb cautela al govern català i als partits pro consulta, cautela que es tradueix, en aquest cas, en anunciades reunions secretes i declaracions en les que declaren que no tenen res a declarar...

En una partida d'escacs hom no només ha de calcular els propis moviments, també ha de preveure els possibles moviments del contrari; entenc que en aquesta partida cap de les dues parts no retransmetin en viu i en directe tots els moviments que fan i, encara menys, anticipin els que pensen fer, però a vegades tinc la sensació que la cautela no és més que un argument i ingredient més per fer bullir l'olla.

No entenc perquè les reunions dels partits pro consulta han de semblar secretes, quasi clandestines, quan el més normal és que es trobin i reuneixin sovint, doncs és molt el que han de parlar, discutir i acordar per seguir mantenint la unitat; la notícia seria que no es reunissin!

Fins ara la cautela ha permès als partits pro consulta, i sobretot al govern català, moure's en el camí de la vaguetat, però arribarà un dia, qui sap si aquesta mateixa setmana, que el govern haurà de  parlar clar i català sobre la consulta del 9N i respondre sense vaguetats, amb un Sí o un No, si la consulta es farà, i en cas de respondre afirmativament, si amb totes les garanties democràtiques.

Malament si la cautela del govern de la Generalitat respon al perill probable d'unes eleccions anticipades...

dissabte, 11 d’octubre del 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "Bad Luck Situation" de Johnny Winter


El blues és cosa de negres, com ho és també el jazz i el soul; però no és tan una qüestió de pells com d'ànimes, ànimes negres com la que embolcallava la pell blanca, més que blanca albina, de Johnny Winter.

A finals dels anys '60 del segle passat Johnny Winter ja feia de les seves fent vibrar de blues i rock les cordes de la seva guitarra; l'any 1969 fa formar part del cartell del mític Festival de Woodstock.

Però com amb molts altrres músics la droga també el va consumir, l'any 1973 ja recuperat d'una forta addicció a l'heroïna va publicar el disc "Still Alive and Well" (encara viu i bé), tota una declaració de supervivència!

L'any següent, el 1974, Johnny Winter va publicar "Saints & Sinners" (sants i pecadors), un disc farcit de versions (Rolling Stones, Chuck Berry, Van Morrison), però que té algunes temes propis, com el que avui destaco: "Bad Luck Situation".

La cançó conté una frase que ben segur Johnny Winter va sentir a flor de la seva albina pell: als anys '70 i, fatalment, aquest 2014: tal com avui estàs viu, demà pots estar morint...

A mitjans juliol d'enguany Johnny Winter va morir en un hotel de Suïssa, en plena gira europea, dies abans del seu concert a Zuric; la causa de la mort no va transcendir aleshores i no ho ha fet encara; tan és, doncs el que sí ha transcendit a la seva mort és la seva música, amb aquest "Bad Luck Situation", una veritable situació de mala sort!

Gaudiu-la!



Bad Luck Situation

Yeah, woo
The full moon, it is rising and the rain is falling down
Looking for my woman but she ain't nowhere around
Woo ho
She in a bad luck situation, gonna shoot my baby down

I don't share or have no mercy, I got murder on my mind
She in a bad luck situation 'cause she treat me so unkind
Woo ho
Just like today you livin' but tomorrow you could be dying,

Yeah
Ow, yeah, (boogie, with it)?
Woo, alright, yeah
Got my mojo in my pocket
Got my pistol in my hand

I've been thinkin'.
I've been wonderin', but I just don't understand
Gonna sure enough fix my woman where she don't meet no other man
Uh, woo, alright, ow

Per acabar us ofereixo la interpretació en directe, de l'any 1974, d'aquesta cançó! Johnny Winter en estat pur!




divendres, 10 d’octubre del 2014

El vídeo de la setmana: "Somebody That I Used to Know" a guitarra i 8 mans!


El que en anglès en diuen "cover" (coberta) nosaltres en diem versió, i un grup que es dedica a fer versions en anglès és una "cover band", un grup de versions, que diríem aquí, tot i que així, en català, no sona tan modern...

"Walk off the Earth" és un grup canadenc de música "indie" d'aquells poc convencionals... Molts dels vídeos que publiquen a YouTube són de versions de temes d'ara i de sempre amb un punt original.

El que destaquem avui és la versió del conegut tema "Somebody That I Used to Know" de Gotye, que el grup interpreta al voltant d'una guitarra...

Els "covers", les versions, són un ja quasi un producte musical més i YouTube en va ple, no només de grups o solistes consolidats, sinó sobretot de músics amateurs que troben a YouTube el millor altaveu per fer-se sentir i, si és possible, escoltar.

Vídeos com el d'avui no només es fan escoltar, també es fan mirar!



Aquesta és la cançó i el vídeo originals de Gotye, qui per moltes (i molts?) no només és de bon escoltar, sinó sobretot de molt bon veure!



Bon divendres!

dijous, 9 d’octubre del 2014

Llibertat de vot pel 9N


La llibertat de vot no es dóna, es té!

Aquí podria finalitzar aquest article i santes pasqües, dedicar el meu temps a fer quelcom més productiu i útil!

Però permeteu-me afegir algunes consideracions més al voltant de la llibertat de vot que aquests dies omple algunes pàgines de diaris, arran de la llibertat de vot que ICV i UDC han donat a la seva militància a la segona pregunta de la consulta del 9N.

El vot en unes eleccions és secret, personal i intransferible, és a dir, que tothom pot votar (ha de votar)lliurement el que li sembli amb independència de si milita o no en un partit polític. Els partits polítics, doncs, no donen cap llibertat de vot a ningú, en tot cas el que sí poden fer, i s'agraeix quan ho fan, és que defineixin l'opció o les opcions que defensen davant una convocatòria electoral.

És a dir, ICV i UDC en comptes de dir que donen llibertat de vot als militants el que haurien de dir és que ells defensaran el Sí a la primera pregunta i que com a partit no es defineixen a la segona. Però és clar, això que un partit no es defineixi no queda massa bé D'aquí aquesta formula de dir "donem la llibertat de vot"!

Els partits polítics, però, sí que poden donar llibertat de vot a aquells càrrecs electes que, per qüestions internes (reglaments), estan sotmesos a la disciplina de vot en l'exercici del seu càrrec, per exemple com a regidor o diputat, però no, però mai poden donar la llibertat de vot quan participen en unes eleccions com a una ciutadans més.

Fins i tot en l'exercici d'un càrrec electe la llibertat de vot es té, malgrat, com ja sabem, el seu exercici lliure trencant la disciplina de vot tingui conseqüències.

Farien bé els partits, en general, d'explicar-se millor i evitar fer declaracions de l'estil que tal partit dóna llibertat de vot per a tal consulta o tal tema, sobretot quan la suposada llibertat es dóna a la militància del partit o als seus simpatitzants.

Al cap i a la fi un militant d'un partit que defensa el Sí-Sí i que el seu partit no ha manifestat que dóna llibertat de vot a la consulta del 9N pot votar tranquilament, si així ho vol i ho desitja, No a la primera pregunta.

La llibertat de vot la tens, ningú te la dóna!

dimecres, 8 d’octubre del 2014

Fins que la consulta del 9N ens separi


Dies enrere els partits pro consulta es van replegar compareixent en una aparent sòlida unitat després d'un nou atac legal del govern espanyol, carregant amb l'artilleria pesada, però paradoxalment àgil i veloç, del Tribunal Constitucional.

Fent de la unitat virtut van comparèixer i procuraran mantenir intacta la virtut, més que la unitat, ja que aquesta és, com ja és públic i notori, extremadament fràgil.

La posada en escena del divendres 3 d'octubre, molt meritòria, era del tot necessària, doncs al capdavall el govern i tots els partits pro consulta necessitaven donar aquesta imatge d'unitat; qualsevol altra hagués desmotivat a la tropa o, encara pitjor, l'hagués exacerbat.

Però la unitat és fràgil perquè el que està en joc no és només l'interès de país (el dret a decidir per tots, la independència per alguns), també hi ha en joc la posició de cada partit davant una probable convocatòria electoral, i arriba un moment que amb el menjar no s'hi juga, siguis la CUP, ERC, ICV-EUiA o CiU.

Aquesta setmana ja hem vist que hi ha partits (ERC i la CUP) que s'han molestat quan el govern ha posat data de caducitat (15 d'octubre) a la viabilitat de la consulta amb totes les garanties legals, tot i que en l'acord d'unitat també es poden haver pactat les discrepàncies, fins a un límit, precisament per no posar en joc els interessos del partit, que cada partit tenyeix d'interessos de país.

Ignoro fins quan durarà la unitat dels partits pro consulta; tan de bo que sigui fins el 9N i que el fruit d'aquesta unitat sigui que, amb totes les garanties legals, el 9N puguem votar.

Llavors sí, a partir de la consulta del 9N, la unitat es podrà trencar, si volen o no poden més, i dependent dels resultats...

Però... i si la unitat es trenca abans del 9N? De veritat és un escenari que no contempleu? Contemplar-lo no vol dir desitjar-lo... quedi clar!

Els propers dies sortirem de dubtes...

dimarts, 7 d’octubre del 2014

Política de trinxeres


El nostre és, encara avui, sobretot avui, un país de trinxeres; potser no ha deixat de ser-ho mai, tot i que hi ha hagut dies i moments que ho hem sabut dissimular prou bé. L'oasi català era un miratge, una il·lusió...

La trinxera és una zona de seguretat del front d'atac, o de defensa, que et manté a recer del foc enemic; però quan un és dins una trinxera ha de ser molt caut i mesurar molt bé tots els seus moviments; abandonar-la, o tan sols treure el nas per sobre la trinxera en el moment equivocat, pot resultar letal!

Com a la guerra, a la política de trinxeres no hi ha terme mig: o estàs amb mi, o contra mi!

La unitat dins la trinxera és vital, però a la trinxera la unitat es posa a prova a cada moment, en cada decisió, i ja sabem que a la trinxera només hi ha una cosa pitjor que el foc enemic: el foc amic.

Aquesta setmana un membre de la comissió de control de la consulta del 9N, el catedràtic de ciència política de la UAB Joaquim Brugué, ha dimitit hores després d'haver-lo nomenat argumentant que el procés iniciat no té prou garanties...

No crec que Brugué s'hagi canviat de trinxera, tan sols ha abandonat la seva posició dins la trinxera, però aquest moviment el situa en una posició crítica, essent un blanc fàcil pel foc amic... Ja sabem que a les trinxeres els soldats només poden tenir una opinió: la dels comandaments que els dirigeixen!

La decisió és seva i naturalment és qüestionable, però des de la suposada trinxera amiga hi ha qui es dedica més a desacreditar-lo personalment que no pas a rebatre-li els seus arguments i punt de vista. L'altra trinxera no perd l'ocasió, tampoc, per fer-lo servir de munició...

Si aquesta és la manera de gestionar les diferències construirem un nou país amb peus de fang...

Aquest és el risc de la política de trinxeres; jo que em pensava, i encara em crec, que política és pedagogia... I ja sabem que des de la trinxera política sempre és més difícil fer pedagogia.

El problema de la trinxera és que converteix l'adversari en enemic, i jo d'adversaris en puc tenir molts, però no m'agrada ni busco tenir enemics...

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Somiar Sarrià de Ter sense la Torraspapel


Imatge de la demolició de l'antiga xemeneia de la fàbrica Torraspapel de Sarrià de Ter l'any 1993.

La darrera escena de l'audiovisual que l'ex alcalde Nicolás Pichardo va projectar en l'acte de reconeixement als treballadors i treballadores de la Torraspapel és la de la demolició de la xemeneia que, a mode d'icona, va simbolitzar durant anys la fàbrica Torraspapel de Sarrià de Ter essent, a més, un element identificador i identitari de l'"skyline" del poble.

La imatge de la seva demolició evoca la demolició de tantes i tantes estàtues de mandataris i caps d'estat que les revolucions i els canvis d'època i de règim han fet caure dels seus pedestals; tot i que la imatge de la demolició de la xemeneia data de l'any 1993 aquesta simbolitza com cap altra el canvi d'època que tot just ara comencem: l'època de Sarrià de Ter sense la Torraspapel.

El tancament d'ara no s'explica sense el que va passar l'any 2008, que alhora tampoc s'explica, com molt bé va relatar un treballador que va formar part durant 40 anys del comitè d'empresa de la fàbrica, sense el que va passar l'any 1993... Com a la vida mateixa, cada decisió té, a curt, mig o llarg termini, les seves conseqüències.

Va servir l'acte de reconeixement de tancament de la catarsi col·lectiva que aquests mesos anem fent els veïns i veïnes de Sarrià de Ter i que han fet tots els treballadors i treballadores de la Torraspapel de Sarrià de Ter.


Ha corregut aquests dies la imatge de la darrera bobina de la fàbrica que, com va dir l'alcalde, sembla talment una necrològica, doncs la bobina mostra l'any de l'inici del funcionament d'aquella màquina (1963) i el de tancament (2014).

Donem ja el dol per acomiadat i ara la fàbrica Torraspapel serà un record més per explicar a voltes amb nostàlgia, amb tristesa, amb amargor, amb alegria i fins i tot a voltes amb un xic de tot.

I amb el dol acomiadat Sarrià de Ter ha de fer com han fet tots i cada un dels treballadors i treballadores de la Torraspapel: tirar endavant, alguns recol·locats en altres fàbriques del grup, d'altres han decidit buscar-se la vida fora del grup empresarial...

Sarrià de Ter ha d'afrontar el seu futur sense la Torraspapel, repensant el Pla Estratègic de desenvolupament Econòmic i cercant alternatives industrials i/o comercials per revifar econòmicament el poble i, naturalment, seguir oferint llocs de treball als qui hi viuen.

Sarrià de Ter sense la Torraspapel té i tindrà futur; és responsabilitats de tots i de tothom somiar-lo, debatre'l, escriure'l, cercar-lo i abastar-lo, doncs el nostre futur no s'albira, encara avui, des del nostre present.

La història de Sarrià de Ter no s'explica sense la indústria del paper en general i la Torraspapel en particular, però ara el tancament de l'activitat de la fàbrica ens exigeix començar a pensar com serà la història de Sarrià de Ter sense la Torraspapel.

El futur ens convoca... no defugim la cita!

dissabte, 4 d’octubre del 2014

#MinutsMusicals de 1974: "Jumpin' at the Woodside" amb Count Basie i Oscar Peterson



La història de la música contemporània no només s'explica a través dels grups i solistes que han anat fent i interpretant cançons, també s'explica a través de les col·laboracions de molts músics entre ells.

Hi ha estils musicals més proclius a les col·laboracions que d'altres i un d'ells és el jazz.

A finals de l'any 1974 dos majúsculs pianistes de jazz, Count Basie i Oscar Peterson, van enregistrar el disc "Satch and Josh", que entre d'altres temes tenia la coneguda cançó composada per Basie "Jumpin' at the Woodside".

La cançó és una delícia i he trobat una gravació del mateix any 1974 en què tots dos la interpreten cara a cara, amb els pianos de cua "capicuats"... Quin parell, quin espectacle!



Si la cançó se us ha fet curta, podeu tornar-la a escoltar pels mateixos Count Basie i Oscar Peterson, en aquesta ocasió en una gravació feta a la BBC uns anys més tard, a principis dels anys '80...




divendres, 3 d’octubre del 2014

El vídeo de la setmana: The Simpsons prenen vida!


Són grocs però, més enllà de l'hepatític color de la seva pell, són l'animat reflex de la vida i somni americans!

The Simpsons és sobretot una sèrie de dibuixos animats i, malgrat també van fer-na una pel·lícula, són tan singulars els personatges dibuixats que la seva possible rèplica amb actors difícilment resultaria versemblant!

Resulta divertit, però, visionar aquesta "intro" humanitzada de la sèrie, talment com si els Simpsons prenguessin vida!


'Come Home to the Simpsons' Viral Ad from Andi Granger - Creative Director on Vimeo.

Però per creativa i diferent, aquesta altra versió de la "intro" dels Simpsons!



Bon divendres!

dijous, 2 d’octubre del 2014

L’educador/a social neix o es fa?


L'educador/a social neix o es fa? Vet aquí una pregunta que, ben segur, heu vist formulada i fins i tot us heu formulat alguna vegada vinculada a d'altres professions.

Per respondre aquesta pregunta recorro a l'educador social més proper que tinc, que no vol dir el millor, sinó el que tinc més a l'abast: jo mateix!

L'educador social en el meu cas ni neix ni es fa, sinó que s'esdevé segurament per la combinació d'ambdues coses: neix i es fa!

Qualsevol professió, també la d'educador/a social, és la combinació de tres factors, que no van necessàriament sempre en aquest ordre: vocació, formació i experiència. El pes específic de cada un d'aquests factors serà diferent en cada professió i també, dins de cada professió, per cada professional.

La d'educador/a social és una feina, com la de mestre, la de metge i tantes altres on el factor humà és molt predominant, de les definides com a professions "vocacionals", fet que pot portar a la temptació de respondre que sí, que en efecte l'educador/a social neix!

Però per més vocació i ganes que hom tingui per ser educador social, sense una formació (reglada o no) i sense experiència l'educador/a social no és ni serà.

La meva resposta a la pregunta (l’educador/a social neix o es fa?) és que ni una cosa ni l'altra, sinó que ambdues, que l'educador/a social creix, i creix amb la combinació contínua i continuada de vocació, formació i experiència.

Feliç dia educadors/es socials!

S'apaga, per sempre, la Torraspapel de Sarrià de Ter

Imatge de la fàbrica Torraspapel de Sarrià de Ter, que tancarà aquest inici d'octubre de 2014. Foto: Roger Casero
Ja no és qüestió de dies, és qüestió d'hores: s'apaga, per sempre, la fàbrica Torraspapel de Sarrià de Ter.

S'apaga la fàbrica i tots els seus sons: el seu constant alè i el brogit de les seves entranyes, fil musical d'un poble que es sap i reconeix paperer des de la segona meitat del segle XIX; els seus roncs, aspres i sorollosos, d'algunes nits de malson; l'anar i venir de camions i el silent i quasi invisible formigueig de treballadors i treballadores que torn rere torn, i fins el darrer, aquests dies prenen consciència com mai que estan perdent part de la seva pàtria.

S'imposarà el silenci sobre el gegantí cos inert de la fàbrica, un silenci anguniós, incòmode i dolorós, un silenci que fins potser inquietarà als qui, no sense raó, la seva que per això la tenien, al seu dia el van desitjar, possiblement en el més profunds i inconfessables dels seus pensaments.
Per la resta, una espessa tristesa tenyida de resignació.

La seva és una mort anunciada, coneguda de fa temps, però no per això menys trista, menys indigne. No mor en combat, mor sense honors ni glòria per inoculació mortal d'una dosi d'especulació receptada des de les confortables cadires d'un consell d'administració.

Sia'm la mort una major naixença, va escriure Joan Maragall per cloure el seu Cant Espiritual; la de la fàbrica Torraspapel haurà de ser una major naixença per Sarrià de Ter, malgrat les despulles de la fàbrica romandran a cel obert, a peu del carrer i a la vista de tothom, sense un trist vel que les cobreixin. 

La darrera escena de la fàbrica és com la primera de la història del cinema, filmada pels germans Lumière, "La sortida dels obrers de la fàbrica". Quan es va filmar aquella escena a Sarrià de Ter ja hi havia indústria del paper; ara però després d'aquesta escena final, la sortida dels obrers de la fàbrica Torraspapel de Sarrià de Ter, els obrers ja no hi tornaran a entrar ni demà ni mai més!

dimecres, 1 d’octubre del 2014

Crònica de societat de 1974: el funàmbul de les torres bessones!



Em sap greu si al final, o fins i tot des del principi, aquest article us acaba decebent!

És aquest l'article de cada primer dimecres de mes que aquest 2014 dedico a repassar alguns dels fets que van passar fa 40 anys, l'any 1974; és el del mes d'octubre el reservat a la crònica de societat, un concepte prou ampli i alhora difús que pot fins i tot confondre's amb la crònica rosa...

No, no serà el d'avui un repàs dels avatars socials i sentimentals dels qui l'any 1974 omplien les pàgines de les revistes del cor; però molt més que les vides de paper cuixé dels qui venen la seva vida, la gesta de Philippe Petit del 7 d'agost de 1974 ben segur que us arribarà al cor, després d'haver-vos-el encongit.

A primera hora del matí del 7 d'agost de 1974 el funàmbul francès Philippe Petit, de 24 anys, es va enfilar a la torre sud de les torres bessones de Nova York per, a través d'un cable d'acer, recórrer els 60 metres que separaven aquella torre de la torre nord a més de 400 metres d'alçada.

Puc imaginar-me, fins i tot sentir a flor de pell, la inquietant emoció de les persones que amb perplexitat van viure i veure en directe aquella gesta, que Philippe Petit va allargar durant tres quarts d'hora anant i venint d'una torre a l'altra fins a 8 vegades!

Admiro, tot i que sincerament no envejo, l'impuls que senten algunes persones per explorar els nostres propis límits, per plantar cara a les nostres pors, per situar la vida, la pròpia vida, a un pas, a un mal pas de l'abisme!

Preguntat sobre aquella temeritat Philippe Petit va respondre: "quan veig tres taronges faig malabars; quan veig dues torres, les creuo".

Aquesta gesta va ser documentada  l'any 2008 en la pel·lícula "Man on Wire", valedora de l'Oscar a millor documental.



Philippe Petit que també es va passejar entre l'espai d'altres il·lustres i històrics edificis... Voleu veure aquest funàmbul i mag en acció? No us perdeu la seva participació al TED!



-----------------------

Sobre l'any 1974 també he recordat la música, la televisió, la ràdio, la política, la història, la tecnologia, els esports, els naixements, els cotxes la crònica negra i tots aquests "minuts musicals del 1974"!

El mes vinent, com sempre el primer dimecres de cada mes d'aquest 2014, faré un cop d'ull al 1974 des de l'òptica del cinema!