dilluns, 30 de novembre del 2015

#Movember ends

I al novembre, bigoti!. Foto: Roger Casero
Si no fos perquè de fer-ho no podríeu seguir llegint, us demanaria que tanquéssiu els ulls i visualitzéssiu bigotis cèlebres: Tom Selleck, Groucho Marx, Adolf Hitler, Charles Chaplin, Salvador Dalí, Francisco Franco, Super Mario, Freddie Mercury, Cantinflas, George Harrison. Friedrich Nietzsche, Mahatma Gandhi, Pancho Villa, Fu Manxú, José Martia Íñigo, Bernd Schuster, José María Aznar...

Al meu oncle Miquel de Cantallops, l'únic oncle que tinc (els altres, els de la família paterna, són "tius"), sempre l'he vist amb bigoti, però fa uns anys se'l va afaitar i mai més ha tornat ni, diria, se l'espera!

Més resistent és el bigoti de l'amic "Quico-Quico", qui recentment ha traduït "Històries de soldats"; el seu és un bigoti que envelleix i s'emblanquina al mateix ritme que els seus densos i arrissats cabells, reforçant-li la imatge d'home viu, i alhora savi, que mai ha volgut dissimular, ni falta que li fa!

I si em pinto el bigoti?
L'any passat vaig intentar-ho, però no m'hi vaig atrevir, jo sóc més de barba (i bigoti), però enguany vaig pensar: "i què, total serà menys d'un mes!" Així que un dia, pam!, el Movember em va dibuixar, no un bigoti vermell, sinó un cada vegada més canós bigoti a la cara!

Publicada la foto del meu nou aspecte, per allò d'advertir a amics, coneguts i saludats, una meva cosina em va dir que mai m'havia vist amb bigoti! Només amb bigoti, vaig insistir jo, doncs fent duet amb la barba, com en Batman i Robin, l'Astèrix i l'Obèlix o l'Epi i en Blas, el bigoti és un fix-discontinu al meu rostre.

El meu bigoti ha rebut més acceptació per la causa que defensava que no per la imatge que em donava, entre sorprenent i rara, als ulls de qui més que als ulls, em mirava la solitària franja de pèl que aquests dies he lluït sota el nas.

La meva filla mitjana no podia evitar riure, riure's de la meva cara a la meva cara, quan em veia només amb el bigoti! Ella, com la resta de la família, han acceptat resignadament el meu gest solidari, conscients de la caducitat de tal pilositat, desitjant girar aviat el full del calendari!

Dies enrere vaig pensar en indultar el bigoti, tal qual com va fer Obama amb el gall d'indi "Abe" abans del Dia d'Acció de Gràcies, i prorrogar-ne la liquidació, però finalment ahir me'l vaig afaitar...

S'acaba el novembre i amb ell els dies de bigoti, els dies d'explicar, i confirmar cada vegada en més ocasions, el motiu pel qual l'he lluït aquests dies: el Movember!

Com canta la cançó, però, no és un adéu per sempre, és un adéu per un instant... un instant d'onze mesos! Tornarà el novembre, tornarà el Movember, tornarà el bigoti!


dissabte, 28 de novembre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Little Talks"


Ben combinats els contrastos en la música poden funcionar molt bé!
Pixies, abans que Kurt Cobain i Nirvana inundessin la música de grunge amb "Smells Like Teen Spirit", ja havien experimentat amb èxit la combinació d'un so contundent amb passatges melòdics.

La cançó d'avui també amaga un contrast però en aquest cas és entre la música i la lletra, doncs el color de la música no és exactament el mateix que el color de la lletra.

"Little Talks" va ser la targeta de presentació del grup islandès Of Monsters and Men, senzill promocional del seu primer disc, "My Head Is an Animal", editat l'any 2012. La cançó, molt present a les radiofórmules, ben segur l'heu escoltat en alguna ocasió i la seva música, alegre i animada, convida al bon rotllo i a l'optimisme.

Paradoxalment, però, la seva lletra és més aviat inquietant i fosca, com si la música anés per un costat, i la lletra per un altre. Potser és per això que la versió acústica que la cantant Julia Sheer , enèsim fenomen musical nascut a YouTube, fent duet amb Jon D apropa la lletra i la música a un mateix color trist i melancòlic.

Cromatismes a banda les dues cançons, l'original i la versió, llisquen molt bé, una per dies assolellats, l'altre per a dies de pluja...





També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions amb una de les eternes preguntes...

divendres, 27 de novembre del 2015

El vídeo de la setmana: #GivingTuesday


No sé si algun dia a Catalunya acabarem celebrant, el quart dijous de novembre, el Dia d'Acció de Gràcies com sí celebrem, d'uns any ençà, el Halloween i, més recentment, el Black Friday, que es celebra avui!

Celebrat precisament l'endemà del Dia d'Acció de Gràcies el Black Friday simbolitza el tret de sortida de la campanya (comercial) de Nadal, que aquí tradicionalment, com en d'altres latituds, associem a l'encesa dels llums de Nadal; la particularitat del Black Friday és que els comerços, per tal de començar a incentivar el consum, ofereixen durant o al voltant d'aquest dia, descomptes i rebaixes en els seus productes. Es busca, doncs, que iniciem i anticipem les compres de Nadal.

Enguany importem, també dels Estats Units, un altre esdeveniment d'aquests que es concentren en un dia: el Giving Tuesday.

Traduït com "el dimarts per donar" el Giving Tuesday neix al 2012 com una contrapartida al Black Friday, promovent la donació i col·laboració en i amb accions i projectes solidaris.

És cert, però, que dies per donar solidàriament a casa nostra en tenim diversos i de fa temps, com les col·lectes contra el càncer, la Marató de TV3 , l'Escudellada dels Amics de Boulembou o el Gran Recapte, que es fa precisament aquests dies...

Ara n'hi podem afegir un, el Giving Tuesday, que aquest 2015 serà el proper dimarts 1 de desembre: un dia per donar, molts motius per fer-ho!



Bon divendres... negre!

dijous, 26 de novembre del 2015

El petó de la mort

La policia municipal precintant l'accés al Cul de la Lleona. Foto: ACN

La simpàtica i innocent tradició dels turistes, més que dels aborígens, de fer un petó al Cul de la Lleona ha acabat en tragèdia!

El tràgic accident es va produir dies enrere quan un turista, un més, va fer el que qui més qui menys fa quan visita Girona: besar el cul de la rèplica de la Lleona, columna del segle XII que es conserva al Museu d'Art de Girona, que és a tocar de les escales de Sant Feliu, pas obligat per qualsevol visita turística que vulgui descobrir els encants de Girona!

Diu la llegenda que cal fer-li el petó al cul de la lleona per tornar a la ciutat de Girona... És clar que la llegenda també diu que "qui vol ser bon gironí i no marxar mai de Girona o, si se n’ha d’anar, tornar-hi, ha de fer un petó al cul de la lleona", però he vist pocs gironins fer aquest ritual...

El turista, un més, es va enfilar a les escales que anys enrere l'Ajuntament va col·locar al costat de la columna per fer més accessible el cul de la lleona als llavis dels turistes però, ai l'as, el turista va fer un mal pas, va relliscar i, en caure escales avall, es va fer un cop de cap que, més tard i ja a l'hospital, va resultar mortal!

Més agosarats i imprudents van ser els despistats turistes que un dia van intentar arribar al capdamunt de la columna que hi ha sobre el baluard de la plaça del Lleó, pensant.se que era aquell cul, el del mascle, el que havien de besar... Allò també hauria pogut acabar en tragèdia!

Ara l'escala s'ha enretirat i l'Ajuntament de Girona cerca una nova solució; diuen, una nova escala amb baranes.

El turisme també viu i s'alimenta de llegendes i tradicions, com llençar d'esquenes una moneda a la Fontana de Trevi; petonejar també és quelcom que els turistes solem fer, especialment quan visitem basíliques que permeten petonejar la verge i l'infant que la presideixen, com la Moreneta de Montserrat.

A Girona el petó al Cul de la Lleona és una de les fotografies que formen part de l'àlbum de records dels turistes que per milers visiten la ciutat, juntament amb la foto a les escales de la Catedral i la de les cases de l'Onyar.

Tan de bo ben aviat els turistes es puguin enfilar de nou i immortalitzar el petó al Cul de la Lleona amb l'esperança que la llegenda es faci realitat, i algun dia tornin!

dimecres, 25 de novembre del 2015

800 dones


La violència masclista segueix tenallant la vida de moltes dones i, de retruc, de llurs famílies: fills i filles, també víctimes directes i sovint també de violència, pares i mares, etc.

Prou sabem els efectes demolidors que produeix en qualsevol persona viure amb por, sota la dominació violenta de qui se suposa t'estimava, sota l'amenaça i el xantatge emocional, efectes que  combinats i sumats erosionen l'autoestima, debiliten la persona sotmesa, l'anul·len fins a límits inimaginables, tràgicament massa vegades fins a la mort!

Prou sabem el silenci que s'imposa, les aparences portes enfora que portes endins esdevenen terror i, més que solitud, abandó.

Prou sabem el pou en el que es troba la dona víctima de violència masclista, però no sempre sabem prou el que costa fer-la sortir del pou: apoderament, denúncia, apoderament, victimització, apoderament, autoestima, apoderament, "desvictimització", apoderament, integració, apoderament... Un camí llarg, costerut i ple d'entrebancs.

Al llarg d'aquests darrers anys s'ha anat teixint una xarxa de suport a les dones víctimes de violència masclista, però aquesta xarxa de suport ha patit, també, preocupants retallades; al seu manifest del 25N d'enguany, el PSC fa inventari de les retallades del govern del President Mas:
  • reducció del 35,89% del pressupost destinat a polítiques de dones des de l’any 2010
  • no donar compliment dels mandats del Parlament per a la prevenció de la violència masclista,
  • desmantellar la llei integral i afeblir la xarxa que dóna suport a les dones maltractades
  • retallades en els Serveis per a les dones víctimes (SIAD), els Serveis d’Intervenció Especialitzada en violència masclista (SIE) i els Serveis d’Acolliment i Recuperació de la violència (SARVs) que han limitat l’ajuda psicològica a les dones víctimes i les places d’acollida
  • reducció del nombre de professionals en els serveis, afectant especialment els centres de les Terres de l’Ebre, Tarragona, Segrià, Alt Urgell, Igualada, Vallès, Barcelonès, Baix Llobregat, Gironès i Salt.
El manifest del PSC també recorda que el PP ha rebaixat un 10,92% el programa contra la Violència de Gènere respecte el 2009.

Totes i cadascuna d'aquestes retallades afecten als serveis de suport a les dones víctimes de violència masclista; a nivell professional conec especialment l'afectació d'aquestes retallades en la figura de l'orientador laboral que tenia un d'aquests serveis, figura que ha desaparegut i que s'ha "substituït" per la col·laboració amb un programa d'inserció laboral que, tot i oferir un molt bon servei, no pot garantir el mateix nivell de seguiment i coneixement de cada cas que tenia l'orientador retallat!

Les dades de la violència masclista són esfereïdores: al 2015 ja hi ha hagut 37 dones víctimes mortals de la violència masclista a Espanya, 6 d'elles a Catalunya.

A banda de recopilar aquestes dades, el manifest del PSC en posa de relleu una altra: des del 2003, any on vam començar a recopilar-se dades oficials, al voltant de 800 dones han estat assassinades a Espanya per violència masclista.

800 dones assassinades, però són moltes més les víctimes de violència masclista que segueixen en vida, i és responsabilitat de tots fer aque aquestes dones recuperin les seves vides amb autonomia, recuperin la seva autoestima i la seva família lluny de la violència.

El PSC al seu manifest reclama, a banda de la Tolerància zero envers la violència contra les dones, un Pacte d'Estat perquè "sense drets no tenim igualtat, (...) sense igualtat no tenim llibertat".

Jo, però, no puc, ni vull treure'm del cap la xifra de 800 dones assassinades víctimes de la violència masclista... Com recordàvem fa dos anys, l'amor no és l'hòstia!

dimarts, 24 de novembre del 2015

Garcia Albiol, l'oracle


No sé si entre les seves qualitats, que alguna deu tenir, si més no basquetbolística, hi ha la d'endevinació, la d'oracle; Xavier Garcia Albiol va passar-se la campanya electoral del 27S repartint el titular "s'ha acabat la broma", però rere el titular advertia que "a cada acció (s'entén que de caràcter sobiranista per part del govern actual, del futur o del Parlament) hi haurà una reacció (s'entén que del govern estatal del PP)".

Si el procés d'independència és una broma, aquesta encara no s'ha acabat, malgrat Garcia Albiol i el Partit Popular de Catalunya; però tampoc s'ha acabat la broma en forma d'ofensiva que el PP, des del govern central, fa i farà contra el procés: la darrera reacció, les especials condicions del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA): una broma de mal gust!

Si la declaració de desconnexió que va aprovar el Parlament volia semblar una DUI sense ser-ho, ara aquesta decisió del FLA del govern espanyol vol semblar, sense ser-ho, una intervenció estil article 155 de la Constitució Espanyola. El que va dir Garcia Albiol: acció - reacció!

Si el procés és una broma, tenim rialles assegurades per estona
... i ja sabem que qui riu primer plora darrer; o era riu bé qui diu darrer?!

Garcia Albiol, però, té un altre oracle per demostrar: la investidura del president Mas amb el vot favorable de la CUP, tal i com va predir dies enrere, provocant en directe a la televisió a Antonio Baños. Deia Garcia Albiol que l'acord d'investidura arribaria abans de l'inici de la campanya electoral, tot i que l'ANC ha avançat la data de caducitat de l'acord per aquest proper divendres, dia 27 de novembre.

Els camins de la política catalana són, des del 27S i sobretot des de la fallida segona votació d'investidura, inescrutables... i terriblement perillosos (o no?) si l'oracle ha de ser Xavier Garcia Albiol!

dilluns, 23 de novembre del 2015

Bravo!


El resultat del Real Madrid - Barça jugat aquest dissabte se'ns va fer curt! El resultat resta molt més per a la història que no el bon joc desplegat, ni la superioritat d'un equip sobre l'altre, que resten a les hemeroteques digitats de les cròniques i anàlisis del partit.

Jo també vaig trobar a faltar que el cinquè gol el fes Piqué, a qui el Bernabéu es va cansar de xiular, però potser millor així, que tot just estem a novembre, i les emocions fortes les volem a la primavera!

Jo també vaig trobar sublim el sublim Iniesta, a qui només li va mancar fer una parada per jugar tots els papers de l'auca: pressionar, temporitzar el joc, distribuir, assistir i marcar! El gol sempre pesa més i el d'Iniesta va li va valer, li va servir, per posar la cirereta a un enorme partit que, sense oblidar el que pel futbol espanyol representa, va tancar amb aplaudiments del Bernabéu quan va ser canviat. Com va dir Luis Enrique, és patrimoni de la humanitat!

Jo també penso que Sergi Roberto, aquest any sí, és el diamant que temporades enrere veiem només en brut, però que aquesta brilla, com va brillar també al Bernabéu, fent feina fosca i reivindicant un lloc preferent en aquest equip.

Jo també em vaig alegrar de la declaració de "Messi independència" que el Barça, amb el bon joc i els gols de Neymar i Suàrez, ha demostrat durant la seva recuperació i va rubricar davant el Real Madrid amb Messi sortint a la segona part amb el partit encarrilat!

Sí, tots aquests arguments els compro: que si l'anhelat gol de Piqué, que si el joc d'Iniesta, que si el paper de Sergi Roberto, que si l'estat de gràcia de Neymar i Suárez i la "Messi independència"... Però si em feu triar, del Real Madrid - Barça d'aquest passat dissabte jo em quedo amb les espectaculars, i providencials, aturades de Claudio Bravo, un porter que amb la seva sola presència transmet seguretat i que va desesperar, com ningú més al camp, un exasperat Cristiano Ronaldo i un apàtic, encara que sempre perillós, Karim Benzemà.

El Barça dissabte va guanyar quelcom més que tres punts; pel Real Madrid els tres punts perduts van ser el de menys!

El cinquè gol hagués portat aquest partit a la primera divisió dels clàssics històrics, però per fortuna quedaran a les hemeroteques les cròniques que l'han descrit com un dels millors partits del Barça al Bernabéu!

Bravo!

dissabte, 21 de novembre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "My Way"


Pocs músics com ell representen, encara avui, la viva imatge del punk, tot i que fa més de 36 anys que va morir, deixant un jove cadàver de 21 anys, portant a la màxima una màxima del punk: "viu ràpid, mor jove".

Va viure ràpid Sid Vicious, com es vivia a finals dels anys '70 el punk, i va morir d'una sobredosis d'heroïna subministrada per la seva mare, també heroïnòmana. I amb la seva mort es va confirmar una altra màxima del moviment punk i que Sex Pistols va transformar en cançó: no hi ha futur!

Va viure ràpid i, sobretot i com va cantar, a la seva manera!
Sid Vicious, que no destacava precisament per la seva virtuositat musical (tampoc calia massa), va versionar, en la seva curta carrera musical després del seu pas per la mítica banda punk Sex Pistols, "My Way", cançó que Paul Anka va escriure per a Frank Sinatra,; a partir d'aquí la història ja la coneixem, essent, "My Way", una de les cançons imprescindibles de la seva extensa discografia i una cançó, d'altra banda, altament versionada.

Paul Anka, però, només va escriure la lletra, doncs la cançó, amb la seva música i lletra original, i sota el títol de "Comme d'habitude", l'havien composat els francesos Jacques Revaux i Claude François.

A banda de recordar Sid Vicious, un punk que no va sobreviure al seu propi moviment, serveixin aquests minuts musicals per reivindicar la cançó original, que en realitat tampoc era l'original, sinó una evolució de "For Me", una cançó composada per Jacques Revaux i escrita en anglès que no va trobar sortida musical fins que, juntament amb el cantant Claude François, que se la va fer seva, va esdevenir "Comme d'habitude", la llavor de "My Way".

Afortunadament la cançó no va morir jove, tot i que va estar a punt de fer-ho, sinó que ha tingut, i sembla que tindrà, molta vida!









També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions amb petites converses...

divendres, 20 de novembre del 2015

El vídeo de la setmana: Franco ha muerto?


Mort el gos, morta la ràbia?
Avui fa 40 anys de la mort del dictador Francisco Franco però la seva ràbia persisteix, segueix inoculada en sectors i persones que avui no només recorden amb nostàlgia el dictador, sinó que voldrien que la seva ràbia governés de nou.

És cert que amb la mort de Franco el franquisme es va debilitar, com el nazisme amb la derrota i la mort de Hitler, i que a partir de la seva mort la democràcia, amb totes les seves virtuts i defectes, va vèncer; a diferència d'Alemanya, però, a Espanya ens vam quedar a mitja catarsi o, si voleu, encara tenim molts deures pendents a fer: parlar de memòria històrica, de fosses comunes o de reparar els danys causats per la guerra i la postguerra encara molesta a sectors i persones...

Recordava aquesta setmana Miquel Berga que les cicatrius de la Guerra Civil americana encara generen dolor; també ens passa, i ens seguirà passant amb les de la Guerra Civil espanyola.

Mort el gos, morta la ràbia?
Diuen els experts que, a diferència del que va passar amb el nazisme, la mort dels líders d'Estat Islàmic no garanteix la seva desaparició, ni la fi de la barbàrie a la que ens sotmet: com els virus més resistents, el mal sempre muta i es fa més fort.

Potser sí que haurem de concloure que, des dels atemptats de les Torres Bessones de Nova York, estem en guerra; una guerra on part del camp de batalla són els nostres carrers, les nostres ciutats, els gratacels, les estacions de trens, les redaccions de revistes satíriques, les sales de festes...

La Pau requereix molts esforços, quasi tants o més que la guerra, sobretot si l'entenem com el que és: molt més que absència de guerra. La Pau és justícia social, és llibertat, és igualtat d'oportunitats, és respecte a la diferència i combat contra les desigualtats.

Avui fa 40 anys el president del govern franquista Carlos Arias Navarro va pronunciar, en un missatge televisat, les mítiques paraules "Españoles, Franco ha muerto". El dictador va morir, però el franquisme, per més que tronat i nostàlgic, sempre perillós, persisteix encara 40 anys després...



Bon divendres.

dijous, 19 de novembre del 2015

Històries de soldats

Francesc Franscicso-Busquets, el traductor, signant un exemplar d'Històries de soldats. Foto: Roger Casero

Si no fos perquè me'l vaig comprar minuts abans de l'inici de la presentació, al finalitzar ben segur me n'hauria fet amb un exemplar després d'escoltar com en Miquel Berga i en Joaquim Español dibuixaven el context literari, social i històric del llibre "Històries de soldats" d'Ambrose Bierce, traduït per Francesc Francisco-Busquets en una edició recentment publicada per Edicions de 1984.

Berga i Español, veus autoritzades literàriament a banda de dues veus amigues d'en Quico, van parlar de l'autor, Ambrose Bierce, de la seva obra i sobretot del llibre en qüestió, per ells imprescindible per entendre, com va dir Miquel Berga, el que la guerra fa als homes (més que el que els homes fan a la guerra) i per investir d'identitat i vida, com va dir Joaquim Español, el soldat desconegut, l'heroi anònim.

Amb "Històries de soldats" Ambrose Bierce va relatar, quasi 30 anys després d'haver-hi participat, la Guerra Civil Americana sense èpica ni heroïcitat, com es destaca a la contraportada del llibre, sinó amb "batalles íntimes d'uns personatges llançats a la força destructora de la tenebra".

Bona mostra va ser-ne el relat que Francesc Francisco-Busquets va llegir-nos al final de la presentació, "El cop de gràcia", que va deixar-nos un intens amarg gust de boca, sec com la pols del camp de batalla, i un xic compungits, també perquè cap dels presents a la sala podíem evitar pensar en l'estat bèl·lic (de guerra?) que tràgicament vivim aquests dies.

Tampoc va evitar-ho Miquel Berga, qui va recordar-nos que les ferides d'aquella guerra (la que més baixes americanes ha generat, més que totes les posteriors juntes) estan presents encara avui a la societat americana: va recordar l'enrenou que encara genera la bandera confederada, pel que encara avui simbolitza...

Miquel Berga també va recordar-nos que, sobretot a partir de la Guerra Civil Espanyola, les guerres no només generen històries de soldats, sinó sobretot i cada vegada més, històries de civils, les autèntiques i més nombroses víctimes de les guerres d'avui. Ja no hi ha, va dir, històries de soldats!

No podria tenir més actualitat, doncs, la lectura d'aquest llibre que, com d'altres obres de la literatura bèl·lica, ens permeten veure els homes que hi ha dins els uniformes, les medalles i els galons, els que moren al camp de batalla i els que, sense glòria i honor, hi sobreviuen.

Els 15 relats que formen el llibre no són, com va recomanar el propi traductor, per llegir un rere l'altre, doncs és tan dens i intens el pòsit que deixa cada relat que convé, com amb un glop de licor d'alta graduació, deixar-lo passar sense presses gola avall abans d'afrontar-ne un altre.

Si no fos perquè avui encara em pesa el "Cop de gràcia" que dimarts ens va llegir en Quico, avui mateix ja hauria començat a llegir "Històries de soldats"! Em sembla que ho deixaré per demà!

dimecres, 18 de novembre del 2015

Negarà 3 vegades abans que canti el gall?


I finalment va concloure tot dient: "... aquesta mateixa nit, abans que canti el gall, tu m'hauràs negat tres vegades".

Però l'Antonio Baños de la CUP va callar, car ja l'havia negat dues vegades en la negra nit de la investidura, per ara fallida, del president Mas.

La CUP no negarà per tercera vegada la investidura del president Mas; de produir-se una nova votació serà conseqüència de l'acord al que finalment (fatalment?) hagin pogut arribar. A aquestes alçades ja no sé si l'acord seria la millor de les notícies, doncs és cert que rere els titulars dels atemptats de París el procés va fent via per un camí mai transitat abans, un camí incert en el que Junts pel Sí, i especialment CDC, s'hi obre pas matxet en mà. El discurs de CDC s'ha tensat en relació a l'enroc que, per ells i molts independentistes, la CUP sotmet a la investidura del president Mas, i per tant, per molts, sotmet al procés.

Naturalment si no hi ha acord no hi haurà nova votació i es deixarà morir la intensa, i tendra, onzena legislatura, d'inanició.

De convocar-se de nou eleccions la traïció de la CUP, als ulls i per boca de molts independentistes de Junts pel Sí, assolirà tals cotes que la qualificació "d'alta" quedarà curta!

No sé si aquests dies la CUP calibra quina traïció és pitjor, si la suposada, i presumpta, al procés, o l'auto-traició que, també presumptament, es farien a sí mateixos contradient una de les promeses, i premisses, electorals més reiterades abans, durant i després del 27S: no investirem Mas president!

Garcia Albiol provocava Antonio Baños l'altre dia a la televisió assegurant que el líder de la CUP, i totes les seves assembles, s'haurien de menjar amb patates tal promesa electoral, pronosticant un acord entre Junts pel Sí i la CUP per investir Mas abans del 4 de desembre, inici de la campanya electoral del 20D.

Més aviat ha situat un termini per l'acord l'ANC: el 27 de novembre. No sé si els partits ja comencen a calcular si el cost d'un mal acord, d'un acord forçat, no seria pitjor que la convocatòria d'unes noves eleccions... De moment tots els camins, fins i tot aquest desconegut i incert pel qual circula el procés, el desgasten...

De totes les incerteses possibles de moment l'única certesa sembla ser que la CUP no negarà per tercera vegada la investidura del president Mas: o votarà a favor o callarà. I si calla llavors molts amb ganes li podran retreure i dir que hauran fet del seu silenci paraula i que, com ja van dir en una piulada esborrada, s'hauran alineat amb l'eix del mal.

Inevitablement, aviat, cantarà el gall!

dimarts, 17 de novembre del 2015

Mapamundi de la tragèdia


Ahir vaig pescar al vol, a Facebook, aquest Mapamundi Tràgic obra de l'il·lustrador Eduardo Salles a Cinismo Ilustrado.

El mapa explica gràficament quelcom que jo esmentava a l'article d'ahir i que és origen de debat i controvèrsia sempre que passa una catàstrofe o desgràcia a prop, i mesurem la proximitat emocional no només en quilòmetres, també en afinitat social, cultural i religiosa.

Quan la barba del teu veí vegis afaitar, posa la teva a remullar
Aquest refrany també explica, a la seva manera, aquest fenomen. El significat que l'Instituto Cervantes dóna a aquest refrany és prou aclaridor: "Si acontece alguna desgracia a quienes son de nuestra condición y trato, debemos temer que otro día pueda sucedernos y , por tanto, estar prevenidos para que el golpe no sea tan fuerte."

En l'article d'ahir, quan parlava d'aquesta qüestió, em preguntava si ambdós casos (la identificació amb unes desgràcies i no amb d'altres) responien a un mateix instint: el de supervivència. En el primer cas, quan ens hi identifiquem fortament, per, com diu el refrany, prevenir-nos; en el segon cas, quan la identificació és més dèbil, per no estar permanentment patint, en alerta constant.

En un altre ordre de coses altres desgràcies (defuncions, catàstrofes naturals...) també ens afecten de manera diferent en funció de la proximitat i afinitat amb qui les pateix, i no per això ens fem, necessàriament, cap retret!

No voldria amb això naturalitzar aquest sentiment, però tampoc m'agrada quan es demonitza. Ser-ne conscient és un bon, i primer pas, per remoure precisament la pròpia consciència!

De fet mirant aquest Mapamundi de la Tragèdia he pensat en un altre mapamundi: el de la vergonya! I la vergonya ha estat doble quan, mentalment, he superposat ambdós mapes: el que deia, remoure la pròpia consciència.

dilluns, 16 de novembre del 2015

Quan jo sóc París


Els terribles atemptats terroristes de París ens commouen, indignen i anguniegen perquè valorem la vida de totes les persones que l'han perdut com valorem la nostra: única i irrepetible!

És cert que també s'hi afegeix, amb força, una inevitable i espantosa identificació que en magnifica la commoció, indignació i angúnia: nosaltres també en podíem haver estat víctimes, la nostra vida també hauria pogut ser tallada violentament, inesperadament en sec. Instint de supervivència?

Quan veiem imatges de massacres semblants, en mercats o carrers d'altres latituds, amb un decorat i atrezzo diferents, una barrera mental invisible ens fa més insensibles, d'una manera més o menys conscient. Instint de supervivència?

Davant atemptats, actes violents o conflictes bèl·lics que passen en barris, pobles o ciutats amb un urbanisme i arquitectures diferents demanem respostes dels governs, que es mobilitzi la comunitat internacional, però rarament ens mobilitzem massivament com quan aquests passen a Europa, sigui a Madrid, a Londres o a París...

Potser per això ens tenyim el perfil a les xarxes socials amb la bandera francesa, com ara, i no amb banderes de països que ni tal sols sabem quin color tenen, potser per això tots som París, tots som Charlie Hebdo...

Diuen que els terroristes jihadistes troben, abans de morir, un motiu per viure; terroristes nascuts en una Europa on no els creixen les arrels, cerquen un sentit a la seva vida que els permet trobar, i retornar, un motiu per morir, immolats, matant.

Segurament totes i cada una de les víctimes d'aquests terribles atemptats tenien molts motius per viure, per seguir vivint, però és possible que la majoria ni tan sols comprenien, com tampoc acabo de comprendre jo, l'origen i la complexitat del conflicte que els ha segat la vida.

Amb totes les meves contradiccions i límits avui jo també sóc París

I m'és igual si em falten arguments, m'és igual si no li veig tots els plecs i les derivades al conflicte, m'és igual si no acabo de comprendre la part de responsabilitat que el món occidental tenim o no tenim: sóc París perquè penso en les víctimes i no puc evitar una resposta física del meu cos, perquè sento que el cor se m'encongeix i l'estómac se'm recargola, sóc París perquè no puc, ni vull, evitar ser-ho!

dissabte, 14 de novembre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Nothing Compares 2 U"


L'any 1990 aquesta cançó va irrompre a les nostres vides (els qui aleshores ja havíem nascut) amb la veu, però sobretot la trencadora imatge, de la cantant irlandesa Sinéad O'Connor.

La cançó, acompanyada per un vídeoclip en el que destaca un primer pla de la cantant cantant amb una creixent emoció, va situar-se ràpidament al capdamunt de les llistes d'èxits i va poblar tots els programes musicals de la televisió.

Sinéad O'Connor ja havia publicat abans un disc, però amb "Nothing Compares 2 U" i el seu segon disc, "I Do Not Want What I Haven't Got", va prendre una dimensió mundial!

I va ser precisament amb Sinéad O'Connor que aquesta cançó va assaborir l'èxit que no va tenir quan Prince, l'autor, va publicar-la amb el grup The Family dins el disc homònim del 1985. Aleshores la cançó no va tenir ni format de senzill!

La versió de Sinéad O'Connor, però, és més fruit d'una venjança (de Steve Fargnoli, mànager musical que un any abans Prince va acomiadar i que va fitxar poc després a la cantant irlandesa) que per admiració, doncs sembla que entre els dos cantants hi ha més odi que amor!

En tot cas sempre ens queda la música, que afortunadament quasi sempre es situa per sobre les aigües tèrboles de les relacions entre músics, productors, mànagers, etc.

I per completar les versions n'hi afegim dues de magnífiques: la del cantant de jazz, pop i rhythm and  blues Jimmy Scott i la de la inoblidable Aretha Franklin.

Res comparable? Jutgeu vosaltres mateixos!










També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions a la meva manera!

divendres, 13 de novembre del 2015

El vídeo de la setmana: el baròmetre del tercer sector social 2015


La setmana passada destacava en aquesta secció, "el vídeo de la setmana", l'anunci de la campanya de la Taula d'entitats del Tercer Sector Social de Catalunya "Quan ens necessites hi som".

És clar que en cas d'haver-nos de posar en mans d'altri sempre és bo, convenient i necessari, saber com està l'altre, no resulti estar pitjor que qui el necessita!

El Baròmetre del Tercer Sector Social 2015 és una radiografia de com està aquest sector que, com els altres sectors, també genera activitat econòmica i crea ocupació.

D'entre les moltes dades en destaco tres en forma de titulars, malgrat no tots són positius:
  • El nombre de persones ateses ha augmentat
  • 1 de cada 3 entitats ha tingut pèrdues el 2014
  • Les entitats tornen a generar ocupació



Bon divendres.

dijous, 12 de novembre del 2015

Fins que la independència ens separi


Aquesta és una setmana d'alta intensitat política al Parlament de Catalunya, marcada per l'aprovació de la resolució d'inici de la desconnexió i pel debat d'investidura de l'onzena legislatura.

La intensitat política d'aquest moment també es viu fora del Parlament, al carrer, al bar, a les sobretaules dels dinars familiars i, en especial, a les xarxes socials, on massa vegades les coses prenen un caire transcendental fora de mida, on el posicionament i les opinions es fan més a base de titulars que d'arguments.

Aquests darrers dies he llegit al mur de més d'un usuari de Facebook l'auto-imposició del silenci polític per a preservar un mínim clima de convivència i cordialitat entre els "amics socials".

Són dies d'alta intensitat i, també, d'alta sensibilitat i qualsevol opinió en un sentit pot rebre agres crítiques de l'amic més inesperat en sentit contrari!

No seré jo qui afirmarà amb rotunditat que el procés d'independència ha trencat famílies i amistats; no seré jo qui farà un discurs apocalíptic sobre la fi del món, de la convivència familiar i de l'oasi català, però és cert que hi ha qui prefereix, preventivament, ser prudent i desar la roba, esquivar el tema o tocar-lo només superficialment, mantenint el debat i possible discussió en un prudent nivell epidèrmic.

La independència, com el futbol, aixeca passions però com de futbol cal saber-ne parlar i, si s'escau, discutir tenint sempre present una única i imprescindible premissa: combat les idees, no les persones que les defensen!

La independència ha esberlat el PSC i ha separat CiU: que els danys i les víctimes, en cas d'haver-n'hi, siguin sempre polítics, mai personals!

dimecres, 11 de novembre del 2015

El super poder de la CUP


La CUP, amb els seus 337.794 vots i 10 diputats al Parlament de Catalunya, està fent quelcom que de moment Junts pel Sí, amb els seus 1.628.714 vots i 62 diputats no ha fet: dir qui pot ser o no pot ser conseller i, per si no fos poc, vetar el candidat a president de la Generalitat de Junts pel Sí, Artur Mas. Ahir, sense anar més lluny, fins i tot va posar sobre la taula un candidat alternatiu: Raül Romeva!

El que ni tan sols ERC va gosar fer amb el PSC i Montilla, amb una correlació de forces més ajustada, la CUP ho fa amb Junts pel Sí. És més, també condiciona, a desgrat d'alguns membres del govern en funcions de l'encara president (en funcions) Mas, l'agenda política avançant l'aprovació d'una resolució de desconnexió abans de la investidura d'un president a qui no pensen investir!

La pressió de molts independentistes, s'entén que votants de Junts pel Sí, és evident i per moments creixent des de la nit electoral del 27S, però gens menyspreable és la pressió que la CUP fa sobre Junts pel Sí per dur l'agenda política vers els seus interessos.

És cert, i d'aquí la indignació de molts independentistes, que la CUP exerceix més poder que els que li van atorgar les urnes, però els super poders de la CUP no venen pels seus 10 diputats, sinó per la seva condició d'imprescindibles per tal que el procés, amb la investidura inclosa, segueixi endavant!

La força de Junts pel Sí és parlamentàriament molt gran, però a la vista dels resultats, i sobretot dels fets, insuficient; la seva principal feblesa és la manca d'alternatives, dins l'arc parlamentari, per a pactar la investidura!

Aquest és l'autèntic poder de la CUP, un poder sobrealimentat per un resultat capritxós i per la manca d'alternatives de Junts pel Sí.

Junts pel Sí no ha trobat, encara, la "kriptonita" que pugui neutralitzar el super poder de la CUP!

dimarts, 10 de novembre del 2015

Acció - reacció


El Parlament de Catalunya ha aprovat, amb solemnitat per uns, amb vergonya pels altres, la resolució de l'inici de la desconnexió d'Espanya.

Per uns, el tret de sortida d'un procés inevitable i, a aquestes alçades, imparable, tot i que si els mateixos que avui han aprovat la declaració no són capaços, els propers dies o els propers dos mesos, d'investir un president i formar un govern, aquesta declaració perdrà més força que si la inhabilita el Tribunal Constitucional!

Pels altres la resolució aprovada és més que un brindis al sol, és una il·legalitat que el Tribunal Constitucional deixarà en molt menys paper mullat: en quelcom que semblarà no haver existit mai, segons va dir la vicepresidenta en funcions del govern estatal, Soraya Sáenz de Santamaría.

Les paraules de la vicepresidenta són una bona mostra de com afronta aquesta qüestió el govern estatal del Partit Popular, com un infant tapant-se els ulls creient-se no ser vist! No hi ha més cec que el que no vol veure!

No sé si la independència és inevitable, però el que sí sé és que, tard o d'hora, el Parlament de Catalunya aprovaria una resolució com la que ha aprovat avui, com inevitable serà que el govern espanyol prengui mesures contra aquesta resolució i qualsevol altre acte de desconnexió.

Acció - reacció, serà aquesta la dinàmica a la que estem abocats inevitablement? Serà aquesta la dinàmica a la que estarem abocats indefinidament?

Entendria que fos així mentre els governs català i espanyol estiguin en funcions, però una vegada es constitueixin un i l'altre haurien d'explorar alternatives a aquest bucle, a aquest cercle viciós, doncs amb la mateixa legitimitat que avui una majoria del Parlament de Catalunya diu defensar un mandat democràtic de desconnexió, una més que probable majoria del Congrés de Diputats demà dirà defensar un mandat democràtic de no desconnexió.

La independència de Catalunya passa, tard o d'hora, per un acte de desobediència a la legalitat espanyola vigent i, és de preveure, futura; sense desobediència la independència és impossible! Però abans de la independència de Catalunya a Catalunya hem de resoldre un altre problema: la investidura del president i la formació d'un govern.

I té raó Artur Mas; sense president el procés s'encalla, però potser també s'encalla, i s'encallarà mentre ell vulgui ser-ho, a desgrat de la CUP.

Molts diuen que a partir d'ara circularem per camins nous, desconeguts, però el caminar d'uns i altres sembla del tot previsible i, per tant, conegut, acció - reacció, que portada a llei resulta ser la tercera de Newton: sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.

dilluns, 9 de novembre del 2015

Aperitiu parlamentari

Ja hem fet l'aperitiu d'aquesta legislatura! Foto: Roger Casero

Quantes vegades, a l'inici del convit d'un casament, hem dit allò que "amb l'aperitiu ja em faríem prou" o, "amb l'aperitiu ja estem tips"!

L'aperitiu té la doble finalitat de matar la gana i, al mateix temps, obrir-la! Un bon vermut acompanyat d'una tapa de clova, per exemple, mata la fam i evita que ens abraonem sobre el primer plat alhora que ens permet començar a salivar, doncs el missatge que rep el cervell és que això no ha fet més que començar!

Els plats forts d'un casament són el de carn i el de peix, que ens serveixen ja asseguts a taula, però és a l'aperitiu, que generalment mengem a peu dret, on moltes vegades hi trobem autèntiques exquisideses gastronòmiques, petites dosis de plaer que ens conviden a repetir; així és com ens atipem, a mesura d'anar repetint petites porcions de delicadeses culinàries!

És clar que el colofó d'un banquet de casament, el punt àlgid, és el pastís de noces, que ataquem hores després del primer aperitiu, havent-nos engolit ja els plats principals i un postre afruitat d'aquells "per fer baixar", i moltes hores abans de la darrera copa, doncs el puro (afortunadament) ja no es porta ni es dona! Ja sabem que un casament és, a partir d ela cerimònia de matrimoni, un copiós àpat en el que, per més que ens ho proposem, mengem per sobre les nostres possibilitats!

El que hem viscut, de moment, en aquesta agitada i incerta legislatura és tan sols l'aperitiu del que ens espera! L'elecció de la presidenta del Parlament i tot l'enrenou de la junta de portaveus i la convocatòria del ple d'avui per a debatre la declaració d'inici de la desconnexió de Catalunya amb Espanya han estat només una mostra, com si d'una tapa es tractés, del que ens espera!

I tot aquest aperitiu l'estem regant amb un vermut ben català: la negociació entre Junts pel Sí i la CUP per la investidura d'un president, veurem si el president Mas!

De fet avui, com els comensals en un banquet, seiem a taula i ens disposem a atacar els plats forts del menú d'un àpat que no sabem si s'allargarà com és costum o, per contra, serà més curt del compte!

La sensació, com en un casament, és que a l'hora de seure a taula ja estem tips, però qui renuncia a la possibilitat d'un gran (i bon) àpat! I sí, estem tips, també una mica tips de tot plegat!

Jo per si de cas ja tinc les sals de fruita a prop!

dissabte, 7 de novembre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "I Can't Stand the Rain"


El dilluns 13 de juliol de 1992 vaig anar a veure l'única pel·lícula que he vist dues vegades al cinema, tot i que aleshores jo no ho sabia: The Commitments! L'endemà, el dimarts 14 de juliol, vaig tornar-hi, tot i que amb una companyia, que ara tampoc ve al cas, diferent!

El curiós d'aquest fet no és només que anés a veure la pel·lícula dues vegades en dos dies consecutius, sinó que mentre la sessió del primer dia la vaig veure a la Sala B del Cinema Modern de Girona, la segona, just l'endemà, la vaig veure a la Sala A del mateix cinema...

La precisió de les dates, les sales i la companyia (que encara no ve al cas) no és fruit de la meva memòria, sinó del fet que durant anys vaig dedicar-me a col·leccionar els tiquets de cinema, en els que hi anotava el títol de la pel·lícula, el dia i la companyia de la sessió cinematogràfica; aleshores els tiquets del cinema eren una paperets de colors allargats amb el nom del cinema i, si s'esqueia, la sala, però, al contrari d'ara, no hi constava ni la data ni la pel·lícula.

Anys més tard, abans de llençar definitivament els tiquets, vaig bolcar la informació en un full excel a mode d'inventari, que vaig anar omplint fins que un dia, a principis de l'any 2008, me'n vaig cansar...

No recordava les dates exactes, però sí recordava que "The Commitments" és la pel·lícula que he vist dues vegades al cinema, doncs és una pel·lícula que em va encantar i que, definitivament, em va fer estimar el soul!

"I Can't Stand the Rain" és una de les cançons que forma part de la banda sonora de la pel·lícula i, com altres cançons ("Mustang Sally", "Chain of Fools", "Try A Little Tenderness", "Take Me To The River" o "The Dark End Of The Street"), m'hi transporten només d'escoltar-les!

"I Can't Stand the Rain" és el gran èxit d'Ann Peebles, i el cert és que, després d'escoltar força versions d'aquesta cançó, algunes d'artistes prou reconeguts com Tina Turner o Ronnie Wood, vaig topar amb una fantàstica versió a ritme de blues de la cantant nord americana Sara K.

Per cert, després de la pel·lícula va tenir un notable èxit musical el cantant del grup a la pel·lícula, Andrew Strong, tot i que en aquesta cançó la veu la posava la "corista" Angeline Ball.

No recordo haver vist mai "The Commitments" a la televisió, però si un dia la fan procuraré veure-la, també, en bona companyia, que ara sí que ve al cas!







També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions incomparables!

divendres, 6 de novembre del 2015

El vídeo de la setmana: Quan ens necessites hi som


He de reconèixer que avui el vídeo, possiblement, és el de menys. El vídeo és l'espot d'una campanya que la Taula d'entitats del Tercer Sector Social de Catalunya va endegar dies enrere.

L'espot de la campanya "Quan ens necessites hi som" simbolitza d'una manera molt senzilla i gràfica el que representem les entitats del tercer sector: una xarxa que té per missió que ningú resti exclòs, sigui pel motiu que sigui, en moltes ocasions, la darrera xarxa possible!

El teixit social del tercer sector és fort, tot i que també ha patit, i pateix encara, els efectes multi dimensionals de la crisi econòmica; però malgrat això una altra qualitat del tercer sector és la seva capacitat de resistència i, sobretot, el compromís per eradicar les desigualtats i les injustícies o, dit d'una altra manera:

Quan ens necessites hi som!



Fins i tot hi som quan hem d'ajudar a qui representa que més suport ens hauria de donar...

Bon divendres!

dijous, 5 de novembre del 2015

Mas o eleccions?


Lluny de dissipar-se la pressió sobre la CUP sembla haver augmentat aquests darrers dies en un crescendo evident per la proximitat, la setmana vinent, del primer debat d'investidura del Parlament de Catalunya.

Els 10 vots de la CUP no són de ningú més que d'ells mateixos, de la CUP i del què el el partit acabi decidint què fer-ne, a través de les seves assemblees i reunions internes tot i que, en últim cas, són dels 10 diputats electes!

Esmento aquesta evidència perquè sembla que més que a la CUP aquests 10 vots, o si més no un parell, hagin d'estar al servei d'un altre partit, Junts pel Sí, per facilitar i renovar la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. No són pocs els columnistes, periodistes o comentaristes (lectors que fan comentaris a articles i notícies), presumptes votants de Junts pel Sí suposo, que reclamen, quan no exigeixen, que els de la CUP es deixin de bajanades i investeixin Mas!

De moment la CUP ja ha fet saber a la nova presidenta del Parlament de Catalunya la seva voluntat i intenció de no investir-lo! Fins aquí res que no sabéssim ni haguessin dit.

O Mas o març?
Aquests darrers dies veus convergents han deixat anar, deixat entendre, que o Artur Mas és investit president o inevitablement hi haurà eleccions anticipades al març.

L'escenari d'unes noves eleccions és percebut, avui i a priori, com el menys desitjable dels escenaris, ja que fins i tot s'afegeix a les moltes incerteses que genera, la de si es reeditaria la coalició Junts pel Sí, ara que pel 20-D, en una decisió certament controvertida, serà que no!

No sóc de la CUP ni en conec les dinàmiques internes, però em costa molt veure que, ni que siguin dos dels seus diputats, votin a favor de la investidura de Mas, i no només per mantenir la coherència respecte el que van dir i reiterar en campanya, també i sobretot pel compromís contret amb els més de tres-cents mil votants.

Sí, ja sé que la força de Junts pel Sí, amb més d'un milió i mig de vots, és major, però cap d'ells va votar la CUP i ara el capritxós resultat del 27S ha donat a la CUP més poder del que els seus vots, sobre paper, representen!

Entenc que Junts pel Sí, i especialment CDC, defensin fins a les últimes el seu presidenciable i no vulguin parlar de cap escenari de futur sense el president Mas re-investit; amb la mateixa força que la CUP diu NO a la investidura de Mas, Junts pel Sí el defensarà com a (únic?) presidenciable. El cost que el president (en funcions) Mas faci un pas enrere (podria fer-lo al costat?) és també molt elevat!

Si la qüestió és Mas o urnes jo aniria preparant les urnes, per si de cas...

dimecres, 4 de novembre del 2015

Estelades al Camp Nou


Amb la meva filla mitjana he de mesurar molt les meves paraules doncs està en un punt, als seus 13 anys, que qualsevol coincidència o discrepància d'opinió o punt de vista pot patir l'efecte contrari, i per mi no esperat ni desitjat, per simple oposició.

Irònicament li deia l'altre dia, i ens en rèiem tots plegats, que m'abstindria d'opinar sobre una nova activitat esportiva que ha començat recentment per evitar que una manifestació massa explícita i efusiva de la meva posició li despertés l'instint de discrepar que a vegades, com d'altres adolescents (i no adolescents) té! S'imposa la psicologia (barata) inversa, quan no directament callar i deixar fer!

I entre parèntesi apunto "i no adolescents" perquè també entre els adults se'ns desperta i activa aquella actitud de major resistència a fer allò que com més ens manen o obliguen; també aquella que com més ens prohibeixen i impedeixen fer quelcom, més motivació i ganes trobem i tenim per fer-ho!

No entenc per quins set sous la UEFA s'entossudeix a sancionar el Barça per les estelades que part dels seus seguidors llueixen al camp, sobretot tenint present que no és un símbol ni il·legal ni antidemocràtic, agradi o no l'estelada i el que representa.

I encara ho entenc menys si la finalitat de la sanció és dissuadir els seguidors del Barça de lluir-les en els propers partits, doncs és evident que amb les reiterades sancions només aconsegueix l'efecte contrari!

Sembla evident que la UEFA s'ha contaminat del conflicte polític entre Catalunya i Espanya, però el que no tinc tan clar és, entre el bàndol independentista català i l'unionista espanyol, quin ha estat l'agent contaminant!

Avui es preveu que el camp sigui, efectivament, un clam, tot i la moratòria sancionadora de la UEFA!

dimarts, 3 de novembre del 2015

Xoc de lleis


El full de ruta sobiranista preveu obeir la legalitat catalana, la present i la que encara s'ha de (i es preveu) bastir, per assolir la independència. Sobre paper el full de ruta és consistent i d'una lògica implacable, seguint la lògica independentista; el paper ho aguanta tot!

No són pocs els qui parlen de desobeir la legalitat espanyola, especialment els independentistes de la CUP i d'ERC, tot i que els sobiranistes de CDC, també ara de Junts pel Sí, prefereixen parlar més d'obeir la legalitat catalana que desobeir l'espanyola: el terme desobediència no és neutre, també té una alta càrrega política!

L'antídot sobiranista dels qui no volen, a Catalunya i a Espanya, que Catalunya s'independitzi és la legalitat espanyola, la vigent i a la que a darrera hora basteixen, per neutralitzar qualsevol declaració, ordre, decret o llei de caràcter secessionista que pugui aprovar el Parlament de Catalunya. Sobre paper la legalitat espanyola és consistent i d'una lògica implacable, seguint la lògica dels qui no volen la independència de Catalunya; el paper ho aguanta tot!

S'aferren a l'obediència a la legalitat espanyola que les lleis catalanes, també els parlamentaris (ni que sigui per imperatiu legal) i membres d'un futur govern, se suposa han d'obeir. Si van poder amb l'Estatut, un Estatut aprovat a les Corts espanyoles i referendat majoritàriament pel poble català, també podran, pensen, diuen, amb qualsevol acte polític de sobirania que emani del Parlament de Catalunya.

El xoc de lleis, doncs, sembla inevitable i per si sol no resol el conflicte polític que hi ha entre Catalunya i Espanya, que té en el seu màxim exponent (que no únic punt de conflicte) el desig d'independència de molts catalans.

Però amb les lleis ja sabem què passa: feta la llei, feta la trampa! Fins i tot hi ha el risc que algú es faci trampa jugant al solitari!

dilluns, 2 de novembre del 2015

La castanya del Halloween

Invasió Halloween a Sarrià de Ter! Foto: Roger Casero
El Halloween és a la castanyada el que el Pare Noel al Tió de Nadal o, en un altre ordre de coses, el cranc americà i el cargol poma al nostre ecosistema: una espècie invasora!

Sense tant dramatisme podríem parlar d'aiguabarreig de cultures, però el risc és que una cultura, una tradició, n'engoleixi una altra fins a fer-la desaparèixer.

El Halloween ha entrat a casa nostra sobretot a través de la televisió, gran importadora de la cultura occidental, especialment anglosaxona i sobretot nord-americana, com al seu dia van arribar els "burguers", les "sitcom", els centres comercials o, més recentment, el "Black Friday".

D'uns anys ençà el vespre i nit del 31 d'octubre també corren pels carrers del meu poble, Sarrià de Ter, colles d'infants i joves que, degudament disfressats al més pur estil gòtic, truquen a les portes tot exclamant "truc o tracte"! Bruixes, carbasses il·luminades, aranyes i tota una simbologia mortífera s'apodera dels nostres infants amb una alegria que faria esparverar els més ortodoxes defensors de la rectitud i solemnitat que mereix la celebració del dia de Tots Sants.

Aquí, però, el risc no és tant per les creences i tradicions religioses, a la baixa per d'altres (entre ells no descarto que també aquest), sinó per la nostrada tradició de la castanyada, estèticament més austera (disfressa de castanyera) i percebuda com a més carrinclona!

A Sarrià de Ter fa anys que l'Associació de Veïns de Sarrià de Dalt organitza una castanyada popular; la festa, eminentment familiar, s'amenitzava amb animació infantil i es completava amb coques, refrescs i licors per ajudar a fer passar gola avall les castanyes. Enguany, per iniciativa de la pròpia entitat, la castanyada ha estat precedida per una cercavila de Halloween i l'èxit ha estat rotund, amb un notable increment de participació, amb una pila d'infants, també pares i mares, disfressats i amb més coques que mai per a compartir, i naturalment amb una pila de paperines de castanyes!

Comentava amb veïns i veïnes que la clau és sumar, doncs en aquest cas sembla evident que el Halloween ha salvat (o si més no revitalitzat) la castanyada, més que cruspir-se-la!