dimarts, 31 de gener del 2017

Pares absents


En un sopar d'amics un d'ells diu que de ser pare s'imagina essent el proveïdor, treballant com mai (encara més?) perquè als seus fills (que possiblement mai tindrà) no els manqui res. Per ell la paternitat va lligada a la productivitat, no de fills, sinó de recursos. No ho diu però se sobreentén que l'atenció i cura dels fills recau sobre la mare; no el considero masclista, ni molt menys, però sí és cert que té una visió clàssica de la paternitat.

Amb un altre amic, que és pare com jo, en un altre sopar parlem dels pares que hem tingut els de la nostra generació, els pares dels fills de la Transició, pares molts d'ells ocupats amb les seves feines i les seves lluites, poc domèstiques aleshores; pares que en feien prou amb el titular, pares de petó de bona nit i de poques paraules, gastades sobretot en consells i lliçons, que per això són els pares.

Amb l'amic que també és pare comentàvem si nosaltres no ens havíem passat de frenada, estant massa a sobre dels nostres fills en segons quines qüestions, massa ocupats i preocupats per tots els detalls, tots els estats d'ànim, tots els deures escolars, tots els riscos, tots els temors... Nosaltres que no vam ser l'epicentre de la vida dels nostres pares, vés que ara l'epicentre de la nostra vida no sigui, excessivament, la vida dels nostres fills...

A l'amic que no té fills li explicava que no, que no em sentia el proveïdor, o si més no el proveïdor únic, i que sí, que sobretot es tracta de ser-hi, d'estar disponible, de ser part del dia a dia, que els fills també formen part de les nostres feines i les nostres lluites quotidianes. Tot i que ser-hi tampoc ens eximeix de culpa als ulls dels nostres fills...

Fills de pares absents (ho sé, és una exageració) i pares excessivament (?) presents... O si ho preferiu, fills de pares un xic despreocupats i pares, possiblement, un xic massa preocupats... que difícil trobar el punt mig!

Avui fa trenta-sis anys que el meu pare es va morir; durant gran part de la meva infància va ser un pare forçosament, tristament, absent, però amb el pas dels anys he anat aprenent a fer-lo present d'alguna manera a la meva vida, esdevenint una mena d'ombra (gens tenebrosa) que sempre m'acompanya, un fil de conversa interior. Aquesta ha estat i és, per mi, la manera de fer-lo present; al capdavall cadascú de nosaltres procura omplir com pot els buits que ens deixen els absents.

En un sopar d'amics qui sap què explicaran les meves filles del seu pare...

dilluns, 30 de gener del 2017

Santi Vidal, jo no sóc tonto!


No tinc massa clar, com alguns s'atreveixen a pronosticar, que la de Santi Vidal hagi estat i serà la tempesta perfecta. Jo més aviat penso que el seu error, intencionat o no, és majúscul! De moment li ha costat el càrrec de senador...

De les seves conferències jo en vaig rebre un fil de conversa, com possiblement tu, en un grup de WhatsApp a principis de gener; en aquell missatge s'hi s'anticipaven algunes de les coses que ara ha difós El País; entre d'altres coses el missatge difós per WhatsApp deia:

"Conferència senador/jutge Vidal ahir a Granollers.
(...) Hi ha un país, no Europa, no es vol dir, no especialment pro-Espanya, que està disposat a finançar-nos per si el govern d'Espanya talla l'aixeta del finançament sense voler negociar. Són negocis, ens prestaran i els pagarem interessos. I en tenen molts, de diners.
(...) Hi ha 31 països dels 194 de l'ONU, que ens reconeixeran l'endemà, si es guanya el referèndum (que se celebrarà sota supervisió de 500 observadors internacionals, tots persones concretes que estan llestos ja des d'ara per participar-hi).
(...) Disposa ja, el Parlament, del cens electoral i en un any màxim els residents a l'estranger podran votar electrònicament."

Aleshores, però, com possiblement molts de vosaltres, vaig fer-ne cas omís. Confio en les persones que tinc al WhatsApp però no necessàriament en tot el que comparteixen, especialment si són missatges copiats i enganxats d'altres converses, textos cuinats qui sap on, qui sap perquè, amb independència de la seva naturalesa...

Si tot el que Santi Vidal ha anat dient en aquestes conferències és veritat, es va equivocar, i si tot és mentida també!

El govern i els partits que li donen suport van desacreditar-lo i si filem prim observem que alguns amb més contundència que d'altres; costa d'entendre que ERC, el partit pel qual Santi Vidal era senador i el que aixoplugava les seves conferències no sabés el que hi deia, sobretot perquè entenc que les persones que seien amb ell a la taula devien ser representants locals del partit, i el públic assistent, en la seva majoria, militants i simpatitzants.

Bocamoll o mentider?
Si el que ha dit és veritat, que podria ser-ho (i molts independentistes i no independentistes ho esperen) el seu error ha estat escampar-ho als quatre vents i posar en una situació aparentment incòmode al govern i als partits que li donen suport, doncs sempre han dit que respondran a la legalitat, tot i que s'entén que catalana. Si el que ha dit és veritat, ha pecat de bocamoll...

Si el que ha dit és mentida, que també podria ser (i pocs independentistes i no independentistes ho esperen) el seu error ha estat vendre fum d'un procés que crema amb la finalitat (que justifica els mitjans) per seguir-lo mantenint viu, al preu que sigui fins i tot l'engany. Si el que ha dit és mentida, ha pecat de mentider.
Bocamoll o mentider? Potser les dues coses alhora, escampant mitges veritats, revelant, com cantaven Sangtraït, ocults secrets...

Però el problema no és només el que ha dit i si és veritat o mentida, sinó com ho ha dit, amb aquest to foteta, fins i tot un xic fatxenda, vantant-se d'il·legalitats, anunciant "males notícies" irònicament i parafrasejant el lema d'una important cadena d'electrodomèstics espanyola: "jo no sóc tonto":
“Tots esteu fitxats. Tots. (...) El Govern té totes les vostres dades. És legal? doncs no. Però tontos no som. Ja sabem que no ens les donaran de forma voluntària"
Aquesta cadena d'electrodomèstics ara curiosament fa, sense vergonya, una campanya de publicitat amb les "targetes black", però això és un altre tema...

El sí condicional de la CUP als pressupostos, condicionat a la seva celebració si cal unilateral, dóna més vida i recorregut a les declaracions de Santi Vidal, deixant encara a l'aire quines conseqüències tindran, i si tard o d'hora, cas que siguin certes, es confirmaran.

Si l'objectiu de les manifestacions de Santi Vidal era atiar el procés i judicialitzar-lo encara més, objectiu acomplert! El que no tinc tant clar, ara per ara, és que això remi a favor del procés, però a aquestes alçades ja estem acostumats als girs argumentals d'aquest serial que ha tingut (i tindrà) en Santi Vidal un gran actor secundari!

dissabte, 28 de gener del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Let it go"


"Al meu país la pluja no sap ploure", canta Raimon, i possiblement la neu tampoc sap nevar.

Havia de ser aquesta setmana, i en part ja ho ha estat, però la neu no ha emblanquinat totes les comarques i han estat sobretot pobles del Ripollès i la Garrotxa els que han esdevingut de postal... Potser millor així...

Ens fa il·lusió, que nevi, però alhora, almenys a mi, cada vegada em fa més mandra ja que la neu altera el dia a dia, especialment si cau entre setmana; la neu sembla sembrar, amb cada volva, el caos absolut, especialment a les ciutats: talls de llum, talls de carreteres, activitats anul·lades, confinaments a casa...

Sí, ja ho sé, per la mainada, i no tan mainada, un dia de neu és un dia especial, però qui vulgui neu que la vagi a buscar allà on a l'hivern és natural, que tampoc és tan lluny...

La neu, és curiós, té un cert poder d'atracció; no sé si és el seu color, blanc com la neu, o la seva aparent textura flonja, o l'evocació màgica i misteriosa que la literatura i el cinema tantes vegades l'hi ha donat, tot i que la neu, també ho sabem, és terriblement perillosa!

Els infants d'avui tenen en la pel·lícula Frozen tot un nou univers de neu i fantasia en el que la neu, el gel i el fred són quasi un personatge més...

I si Don Lockwood, interpretat per Gene Kelly, cantava sota la pluja la princesa Elsa de Frozen canta, amb la veu d'Idina Menzel, sobre la neu!

De Raimon a "Let it go"...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 27 de gener del 2017

El vídeo de la setmana: el cafelito


He procurat prestar atenció als informatius de la televisió, ho he llegit al diari i escoltat atentament a la ràdio però no, no hi ha manera que entengui el sistema pel qual es calcula el preu de l'electricitat, però segur que el problema és meu, doncs en 42 anys encara no he entès, tampoc, el funcionament de la borsa...

És per això que a persones com jo ens són molt útils aquests vídeos que amb bon humor ens ho expliquen, parafrasejant la pel·lícula Filadèlfia, com si tinguéssim sis anys!



Un cafè?... Bon divendres!

dijous, 26 de gener del 2017

Avís a la població... de la Girona 10!


Aquest cap de setmana, des de divendres fins a diumenge, Girona viurà una mena d'estat d'excepció a causa de la invasió de turistes en motiu del Girona 10!

Durant aquests dies s'espera que milers de turistes gaudeixin d'àpats i pernoctacions a deu euros, tot i que esperem que siguin molts més els euros que deixin a la ciutat, però sobretot, i aquesta és la finalitat, que amb independència de si han fet o no un petó al cul de la lleona tornin a Girona més aviat que tard!

No sé si aquest any, fruit de l'amable i sorprenent crònica del turista andalús "el gilipolles", s'incrementarà el nombre de visitants espanyols en general i andalusos en particular, àvids no només de descobrir una bonica ciutat, sinó de comprovar que el citat andalús tenia raó, que els catalans no som tan terribles com a voltes ens pinten alguns mitjans ce comunicació...

És per això que caldria que el govern de la ciutat emprengués una sèrie de mesures per garantir que els possibles visitants espanyols reafirmin la impressió que se'n va endur l'andalús; entre les mesures es podria decretar una retirada controlada d'estelades (tampoc cal treure-les totes!) i donar vacances (se'n pot anar de cap de setmana!) a l'alcaldessa independentista Marta Madrenas per tal que la tinent d'alcalde socialista, Sílvia Paneque, n'assumeixi temporalment les funcions ni que sigui, com seria el cas, accidentalment: recuperar per unes hores una Girona amb alcaldia socialista, com en els vells (i bons?) temps!

També convindria que l'ajuntament escampés un ban municipal, un avís a la població, recordant que durant aquest cap de setmana caldria extremar l'amabilitat que ens caracteritza, no polemitzar massa per l'idioma, cas que ens hàgim de passar al castellà, afinar el nostre humor i assajar el nostre millor somriure...

Seran només setanta dues hores d'estat d'excepció, però el Girona 10 bé s'ho val, no? La ciutat al servei dels turistes, tampoc serà tant l'esforç...

Girona rai? No, Girona 10!

dimecres, 25 de gener del 2017

Jo pregunto?


No vaig veure el programa, ho reconec i sobretot us ho adverteixo; no el vaig veure per televisió però sí que, durant una estona, el vaig seguir per Twitter, aquesta realitat paral·lela que algunes vegades coincideix amb la realitat; no sé si va ser el cas...

A Twitter cap sorpresa: Jo pregunto reafirmava els arguments de tothom, els pro (procés, president, govern...) i els contra (procés, president, govern...), pel que suposo que deuria deixar a tothom més o menys content, a ningú més o menys satisfet...

Un programa com aquest sempre serà criticat, mai acontentarà a tothom; si les preguntes són massa crítiques o incòmodes, per estar al servei de l'oposició, si les preguntes són massa dòcils, per estar al servei del president i el govern; la balança sempre s'acaba decantant cap a un costat, quantitativament o qualitativament, i és llavors quan apareixen els analistes per radiografiar els preguntadors, les seves fílies i fòbies i les seves filiacions polítiques més o menys explícites, necessitats com estem sempre de situar a tothom, per situar-nos després nosaltres, per fixar la nostra posició.

En programes com aquest hom espera trobar-hi respostes, més si provenen del president, però ja sabem que aquí les preguntes són tan o més importants: qui pregunta, què pregunta i com pregunta; com que ja coneixem la resposta (més si provenen del president) l'al·licient recau sobre la pregunta, i sobre qui la formula.

Hi ha opinadors (coneguts també com a tertulians) que asseguren que algunes preguntes van posar contra les cordes el president Puigdemont (també es tractava d'això, no?), i que si bé va sortir airós de l'embat d'alguns interrogants, el programa no el va fer brillar com brilla en el seu hàbitat natural: el Parlament! Cal tenir present que davant no hi tenia parlamentaris, sinó ciutadans, sí, amb fílies i fòbies polítiques, com tothom, amb interessos particulars exportables, certament, però ciutadans al cap i a la fi.

Hom espera que no totes les preguntes siguin centrades que li permetin al president rematar de cap a porteria buida, per això ja hi ha alguns periodistes, sinó que també n'hi hagi que qüestionin la seva acció de govern, fins i tot el seu full de ruta, que mostrin el seu desacord amb la seva política, fins i tot que intentin colar-li un gol per sota les cames...

És clar que aleshores la mirada no es centra tant en els qui van preguntar, sinó en els qui els hi van donar veu, l'oportunitat del seu minut de glòria. No sé si tantes sèries de televisió conspiradores ens estan fent tornar més paranoics del que ja som, doncs fins i tot he arribat a escoltar, aquests dies, la possibilitat que en el rerefons del Jo pregunto s'hi amagués una pugna interna dins de Junts pel Sí...

Jo pregunto? No, jo flipo...

dimarts, 24 de gener del 2017

Lliçons de pare...


Com et cruspiries un elefant?
Que bon pare em sentia explicant-li a una de les meves filles que la millor manera de cruspir-se un elefant, o la muntanya de deures que tenia, era fer com en Jack...
Quin Jack?, esperes llavors que pregunti.
L'Esbudellador, quan deia... anirem per parts!

I quan encara està processant el personatge (Jack l'Esbudellador) és quan pots deixar-li anar l'arengada tantes vegades assajada mentalment: que la muntanya de deures, com l'elefant, no et bloquegi doncs és impossible fer-los de cop, la clau és començar i anar fent, a mossegades!

Quina gran lliçó per una filla, que per això hem vingut al món els pares, per posar llum a les dificultats dels nostres fills, per ser un far, un referent, una guia per evitar que naufraguin, per mostrar-los el camí, per fer-los arribar a bon port!

Són tantes les metàfores, tants els exemples, és tanta la vida que hem viscut els pares que ja podem disposar d'un bon catàleg de lliçons de qualitat, com una caixa d'eines plena de recursos educatius, tenint resposta per quasi tot! Que bon pare...

Però aleshores un calfred em va recórrer per l'esquena i, com una agra alenada d'all gola amunt, em va retornar el meu elefant particular: uns deures que fa sis anys que tinc pendents, uns deures que precisament la meva filla mitjana a qui vull alliçonar em demana que enllesteixi: l'àlbum de fotos del viatge que vam fer, el Nadal de 2010, a Burkina Faso!

Són tantes les fotos que vaig fer que, tot i que vaig fer-ne una tria i ordenar per dies, amb prou feines l'he començat! Per davant d'aquest àlbum de fotos hi han passat les de les vacances de tots aquests sis anys, però l'àlbum de Burkina Faso encara és allà, esperant que m'hi posi...

Mira, li vaig dir a la meva filla, sé com et sents doncs a mi em passa el mateix, ja ho saps, amb l'àlbum de Burkina Faso... Saps què, que m'aplicaré a mi mateix la lliçó que pretenia que aprenguessis i avui mateix començaré!

Que bon pare em sentia donant lliçons, però al final va resultar que la lliçó era sobretot per mi!

Sé que no recuperaré la credibilitat que em queda fins que no acabi l'àlbum de fotos; de fet m'hi vaig posar de seguida i de seguida em vaig adonar que la muntanya era més gran del que em pensava, si fa o no fa el mateix que ella amb els seus deures...

dilluns, 23 de gener del 2017

A la seva manera


El ball presidencial de la presa de possessió com a president de Donald Trump va ser molt més que un acte polític de gran rellevància, va ser tota una declaració de principis: governaré a la meva manera!

L'elecció de la cançó, "My way", no va ser casual sinó totalment intencionada, tot i que personalment hagués preferit que el ball l'hagués fet amb la versió que en van fer els Sex Pistols, doncs em temo que el seu mandat estarà marcat, des del nostre punt de vista, per un dels lemes del punk: there's no future!

El que en política s'anomena alternança, ara mana la dreta i després l'esquerra, ara manen els conservadors i després els laboristes, ara manen els republicans i després els demòcrates... L'alternança és percebuda com a positiva i fins i tot saludable, doncs ajuda a airejar i regenerar el sistema polític. Ens pot ajudar a entendre l'alternança una de les lleis de la física, la llei del pèndol.

Després d'un president demòcrata deuria tocar un de republicà; després d'un president (el primer!) negre, deuria tocar un blanc, i Hillary Clinton no només era, és, demòcrata i blanca, sinó que també és dona! Una dona presidenta dels Estats Units? No mentre Donald Trump pugui evitar-ho!

Potser sí que Rússia va fer una petita empenta al pèndol, per decantar-lo un xic més cap a la dreta... Una qüestió d'equilibri: després d'un president demòcrata i negre, ara en toca un de republicà i blanc, el més populista possible i allunyat, aparentment, de l'anomenat "establishment"!

Donald Trump encarna moltes de les essències del poble i somni americà, un home triomfador, fet a sí mateix i sense carrera política, és a dir, aparentment poc contaminat per l'"establishment". Amb un ego més imponent que la seva tofa i amb un populisme de manual governarà a la seva manera per recuperar l'esplendor de la nació nord americana i molt em temo que, com amb la Melania en el ball presidencial, ens farà ballar al seu pas!

dissabte, 21 de gener del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula: Dave, president per un dia!


Podria semblar un malson, i possiblement ho serà: Donald Trump ja és president dels Estats Units!

Sí, de moment tan sols per un dia, però president! I si res no canvia, ho serà, com a mínim, els propers quatre anys: un malson!

El personatge de moment ha donat per molt i essent president encara donarà per més, tard o d'hora també al cinema! No són poques les pel·lícules que s'han fet sobre presidents americans, reals o ficticis, no són poques les pel·lícules en les que hi apareixen presidents americans, reals o ficticis...

Pesant en el Trump president he recordat una comèdia dirigida i protagonitzada per Chris Rock, "Head of State", títol que aquí es va traduir per "De incompetente a presidente"...

És clar que posats a triar suposo que a Trump li agradaria més protagonitzar una pel·lícula de l'estil "Air Force One", tot i que per mi la que jo voldria per ell, pel que fa al títol, seria "Dave, president per un dia", però adaptant-ne el nom: "Trump, president per un dia".

La pel·lícula narra la història d'un doble ocasional del president que les circumstàncies fan que hagi d'allargar el seu "doblatge" resultant ser molt més humà que el propi president!

Dobles del president Trump? Tots els que em venen al cap els trobo més humans, molt més humans que l'original, fins i tot Javier Gurruchaga!

En fi, la banda sonora de la pel·lícula "Dave, president per un dia" és del compositor James Newton Howard i aquest és el seu tema principal...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 20 de gener del 2017

El vídeo de la setmana: 2+2=5


Fins a quin punt estaries disposat a acceptar que 2+2=5? Fins a quin punt estaries disposat a rebatre-ho?

Aquest inquietant vídeo ens fa reflexionar sobre moltes coses, entre elles sobretot sobre l'educació, més concretament sobre l'ús polític de l'educació...



Buf... bon divendres!

dijous, 19 de gener del 2017

El primer gol d'Aleix Vidal


El Barça necessita Aleix Vidal. L'afirmació és rotunda i, ara per ara, poc discutible per tothom, potser a excepció del seu entrenador, Luis Enrique.

Si voleu podem circumscriure-la temporalment: el Barça necessita Aleix Vidal fins a final de temporada; o bé podem afegir-hi un condicionant: el Barça necessita Aleix Vidal fins a final de temporada, sempre que no fitxi un lateral dret.

Fins ara Aleix Vidal no ha estat ni carn de banqueta, essent quasi sempre un dels descartats de les convocatòries de Luis Enrique. La marxa de Dani Alves semblava oferir-li un lloc a l'equip, però la bona progressió de Sergi Roberto com a lateral dret va barrar-li el pas.

L'ostracisme d'aquests darrers mesos semblava indicar-li la porta de sortida en el mercat d'hivern, però Aleix Vidal ha sabut aprofitar els pocs minuts que ha jugat per demostrar, com a mínim, que és un lateral més que solvent per cobrir aquesta posició al Barça i sobretot donar relleu, i qui sap si disputar-li el lloc, a Sergi Roberto.

El Barça necessita Aleix Vidal, més enllà que per amortitzar la inversió feta al seu dia, perquè també convé que el lateral dret titular per l'entrenador, Sergi Roberto, mantingui una certa tensió competitiva per rendir bé en aquesta posició, una baula feble del cadenat defensiu del Barça, com s'ha demostrat en alguns dels darrers partits. El Barça també necessita que Aleix Vidal jugui amb certa regularitat per si el vol cedir o traspassar, per aportar-li valor al mercat...

Aleix Vidal va marcar, l'altre dia contra Las Palmas, el seu primer gol oficial amb el Barça; el gol va ser la cirereta a un bon partit en general, l'ingredient necessari per fer més visible i aportar més valor a la seva actuació. Un gol per reivindicar-se!

Sembla que finalment Luis Enquique hi comptarà més del que hi ha comptat fins ara, tot i que seguirà essent un dels descartats de moltes convocatòries, com ara en el partit d'anada dels quarts de final de la Copa del Rei contra la Real Sociedad; espero però que quan Sergi Roberto necessiti descansar, o recuperar el nivell de joc, Aleix Vidal sigui la seva primera opció, el seu primer recanvi, sense necessitat de fer més experiments amb altres jugadors, com situar-hi Mascherano...

Aleix Vidal és un actiu més de la plantilla i és responsabilitat de l'entrenador treure-li el màxim rendiment possible! Ara sembla que Luis Enrique ho veu més clar; tal vegada sigui aquest el veritable primer gol d'Aleix Vidal...Caldrà seguir atents a les properes convocatòries!

dimecres, 18 de gener del 2017

Pessebre (super)vivent


Aquest any 2017 el vaig estrenar visitant el pessebre vivent de Joanetes (Garrotxa), un bonic recorregut per una quarantena d'escenes, en les que no les hi manca res, en un entorn extraordinari! Una xocolata calenta al principi i un brou o una infusió de ratafia al final del recorregut mitigaven el rigorós fred que ens acompanyava.

Un company de feina comentava, tot esmorzant en tornar de vacances, que d'entre els molts pessebres vivents que es fan se'n podria fer un de diferent, un pessebre "bon vivant" que destaqués per l'elegància i extravagància de les escenes del pessebre, amb pastors despreocupats i vagarosos bevent Cardhu i fumant havans...

Aquests dies a la televisió, però, hi he vist un altre pessebre: el pessebre dels supervivents!

Són dies de baixes temperatures i els qui podem pugem les dels termòstats de les nostres calefaccions i ens abriguem, si cal, amb samarretes tèrmiques, d'aquelles que les grans superfícies esportives diuen que ens ajudaran a retenir l'escalfor del cos.

Les gebrades matinals emblanquinen els teulats i els camps i ens fem la fantasia de tornar a veure els nostres carrers nevats; un primer pensament ens transporta a la nostra infantesa i en la il·lusió que ens feia que nevés: sense escola i amb jocs i diversió assegurada! Ja adults ens ho rumiem dues vegades, doncs sabem, i aquí apareix el segon pensament, que al capdavall són més els inconvenients i maldecaps que no pas els avantatges: caos circulatori, apagades de llum...

Són dies de fred i els qui podem cerquem l'escalfor de llars, estufes i radiadors, tot i que curiosament vaig refredar-me, l'altre dia, a la pista de gel de Girona: ociosament ens refredem, nosaltres...

Són dies de fred i els camps de refugiats europeus semblen un pessebre, un terrorífic i gèlid pessebre que lluny d'imatges bucòliques ens mostra les de la vergonya que no tenim: tendes d'acampada colgades de fred i refugiats tremolant com fulles maldant per quelcom calent...

El contrast, ho reconec, em glaça l'ànim i em percudeix, de nou, la consciència... Europa, per massa persones, lluny de ser un emblanquinat pessebre és un gèlid infern!

dimarts, 17 de gener del 2017

Rics del cagar!


Ho he estat mirant i no, resulta que no sóc un dels 3 espanyols més rics, un d'aquests que la seva riquesa equival ja a la riquesa (?) del 30% més pobre d'Espanya, és a dir, una mica més de 14 milions de persones. Així doncs entenc que tampoc dec ser una de les 8 persones més riques del planeta, la riquesa de les quals equival a la de la meitat del món, és a dir, la que tenen 3.600 milions de persones.

És clar que qui no es conforma és perquè no vol i lluny de desanimar-me he pensat: vés que no siguis un dels 7.000 nous milionaris a Espanya que hi ha hagut aquest darrer any... Però tampoc...

La pobresa i la riquesa segueixen estant molt mal repartides arreu, al món i a casa nostra, i la tendència, tal i com mostra el darrer informe d'Oxfam-Intermón, indica que lluny de reduir-se les desigualtats creixen: al 2015 la riquesa de les 3 persones més riques d'Espanya va créixer un 3%, mentre que la riquesa (?) del 30% més pobre va decréixer més d'un 33%!

Efectivament, els més rics cada vegada són menys i són més rics, mentre que els més pobres cada vegada són més, i també són més pobres... Una altra dada de l'informe ens ajuda a explicar aquesta dada: "Entre 2008 i 2014, els salaris més baixos van caure un 28%, mentre els més alts amb prou feines es van contreure."

Els salaris dels més rics no cal ni que puguin per tal que els rics siguin més rics, doncs són altres les fórmules que tenen per incrementar la seva ingent riquesa, l'evasió d'impostos en paradisos fiscals: "Espanya va deixar d’ingressar aproximadament 1.550 milions d’euros com a resultat de l’activitat  canalitzada a través dels 15 paradisos fiscals més agressius del món."

És evident que els governs no fan tot allò que caldria per reduir les desigualtats, i en la part final l'informe desenvolupa un decàleg de deures pendents:

1.- augment del el salari mínim interprofessional (1.000 € el 2020)
2.- escales salarials justes (1:10)
3.- contractació pública que prioritzi centres de treball amb escales salarials justes
4.- eliminar la bretxa salarial de gènere
5.- alinear els resultats de les empreses i la retribució dels treballadors
6.- gravar  més els qui més tenen i trencar els privilegis
7.- aprovar una llei contra l’evasió fiscal
8.- revertir les retallades en polítiques socials
9.- incrementar el  pressupost de protecció social
10.- incrementar el pressupost d’ajuda al desenvolupament 

Ho he estat mirant i no, no sóc, com es diu vulgarment, i ja em perdonareu, ric del cagar! També és veritat que tampoc sóc allò que s'anomena pobre de solemnitat, sinó que és molt probable que jo, com tu, sigui d'aquesta classe mitja que quan consumeix possiblement ajuda que els rics siguin més rics, i que quan dóna solidàriament espera que els pobres siguin menys pobres...

És per això no puc evitar sentir-me directament interpel·lat: què puc fer jo més enllà de signar un manifest? Sí, signar és el més fàcil, i no per això ho hem de deixar de fer, sobretot si serveix per empènyer algun canvi en la línia del decàleg; però és evident que es pot fer més, que podem fer més, tot i que aquest més resulti més complicat, possiblement més feixuc...

Què puc fer jo, jo que no sóc ric del cagar?

dilluns, 16 de gener del 2017

Blue Monday


Amb tot canvi d'any, o de cicle, albirem una nova esperança, el desig de fer quelcom diferent, de fer-ho millor, d'abastar noves fites, d'aconseguir allò que anhelem...

No sé si els gimnasos esperen amb delit aquestes dates, o les acadèmies d'anglès els inicis de curs, o més aviat les temen conscients que d'entre els nous clients que faran tan sols uns quants seran constants i fidels al seu compromís, al seu propòsit, mentre que la majoria abandonaran i es quedaran, novament i un any més, en l'intent.

Els propòsits d'any nou tenen de positiu el desig, en alguns casos fins i tot la voluntat, de millorar, però amb el desig no n'hi ha prou doncs tan sols és la guspira que ha de permetre que la força de voluntat s'imposi a la mandra, doncs la força de voluntat és la benzina de l'esforç.

Els propòsits d'any nou arrosseguen la llegenda que la seva majoria s'acaben incomplint, pel que suposo que no només el desig sinó que tampoc són suficients la força de voluntat i l'esforç; tots aquests elements es van desgastant i aquest desgast mina la nostra moral; la constància és la clau, però necessita ser alimentada per la motivació, que s'erosiona quan veiem que tal vegada el propòsit era massa ambiciós, massa inabastable...

Quants dels nostres propòsits pretèrits no han acabat esdevenint, reconeixem-ho, un autèntic despropòsit?

Diuen que avui, tercer dilluns de l'any, és el dia més trist i depriment de l'any, un dia gèlid d'hivern en el que es fa evident que els propòsits s'han quedat tan sols en això, propòsits... El dia d'avui també té un nom: blue monday!

Això de colorar els dies (black friday, blue monday...) té el seu perill, doncs no descartaria que amb la mateixa passió amb la que, en general, hem adoptat el black friday adoptem també aquest blue monday i ens entristim simplement perquè avui toca!

Si a dia d'avui encara no heu consolidat cap propòsit no patiu, us queden encara molts mesos! I si finalment el propòsit no es fa realitat, vés que no sigui perquè era, tan sols, un propòsit equivocat!

Blue monday... i jo que em pensava que aquest era el veritable i autèntic blue monday...

dissabte, 14 de gener del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Flying over Africa"


L'actriu Meryl Streep va rebre dies enrere, en la cerimònia dels Globus d'Or, el Premi Cecil B. DeMille en honor a la seva trajectòria cinematogràfica, trajectòria sobrevalorada segons l'encara president electe Donald Trump, a qui sense necessitat d'anomenar-lo l'actriu va dedicar-li la part més crítica del seu discurs d'agraïment.

Sobrevalorada? Com en tot, al final és una qüestió de gustos, però poques actrius hi ha a la història del cinema amb tantes nominacions i premis; que Trump la considera sobrevalorada diu més de Trump que no de Meryl Streep...

El meu primer record que tinc de Meryl Streep és a Memòries d'Àfrica, pel·lícula que vaig veure en algun cinema de Girona, si no recordo malament, amb onze anys i acompanyat del meu germà i la meva mare... El darrer, si no recordo malament "Into the Woods", que vaig anar a veure amb la meva dona i les nostres filles, ja que encara tinc pendent veure-la com a Florence Foster Jenkins...

Per la seva interpretació a Memòries d'Àfrica va ser nominada com a millor actriu a l'Oscar, i tot i que la pel·lícula va ser premiada amb set estatuetes, entre elles millor pel·lícula i millor direcció, Meryl Streep no va aconseguir, en aquesta ocasió, el premi.

Sí va guanyar l'Oscar a la millor banda sonora el músic John Barry, el quart dels cinc que va obtenir al llarg de la seva dilatada carrera com a compositor.

"Flying over Africa" és una de les peces d'aquesta magnífica banda sonora, també d'aquesta gran pel·lícula, que no sé si és de les que agraden al president electe, Donald Trump, a qui curiosament jo també considero sobrevalorat...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 13 de gener del 2017

El vídeo de la setmana: Girona 10


El Girona 10 és un tastet, és com aquell trosset de formatge, pernil o llonganissa que el marxant et deixa provar amb l'esperança que, satisfet amb el producte, en compris una peça sencera!

De la mateixa manera que els marxants no deixen d'oferir tastets dels seus productes a les fires, Girona no deixa d'oferir-se, com a tastet, en el Girona 10, cita ja consolidada que activa el sector de l'hostaleria de Girona aquests dies hivernals de baixa temporada amb l'esperança que molts dels qui ara vindran repetiran, per exemple, pel Temps de Flors.

El Girona 10 és una campanya de promoció de la ciutat, tot i que n'hi ha d'altres, espontànies i inesperades, que poden ser tan o més efectives!

La cita és llaminera també pels gironins, ni que sigui per sentir-nos turistes per un dia, a la nostra pròpia ciutat!

Tic-tac tic-tac les hores passen i amb elles s'esgoten les que resten per inscriure's a la promoció d'enguany, al sorteig d'allotjament i menús a 10€ que es podran gaudir els propers 27, 28 i 29 de gener.



Bon divendres! i que la sort us acompanyi!

dijous, 12 de gener del 2017

Viatge curatiu


Segur que hi ha un munt d'estudis, fets en innumerables, i innombrables universitats, que certifiquen que viatjar (en el significat turístic del terme) cura.

Per poc que ho hàgim fet, per lluny que hàgim anat, segur que molts de nosaltres hem gaudit dels efectes positius de viatjar, de conèixer una altra gent, una altra cultura, uns altres costums, de descobrir un altre paisatge, noves olors, altres sons, altres gustos...

I l'experiència de viatjar resulta més intensa, més autèntica quan, si el viatge ho permet, podem esquivar els circuits merament turístics, on només convivim amb altres turistes, i palpar, ni que sigui un xic, la quotidianitat del lloc que visitem.

Viatjar cura i d'un temps ençà hi ha qui fins i tot s'atreveix a afirmar, sense que de moment cap estudi de cap innombrable universitat ho hagi corroborat, que viatjar pot arribar a curar el sobiranisme i l'independentisme, pandèmia que des de fa uns anys afecta a una gran part de la població de Catalunya!

Aquests dies, però, un andalús ha viatjat a Catalunya, a Girona concretament, i afirma haver-se guarit dels estereotips i tòpics malignes que ens atribueixen als catalans, doncs en el tracte que li hem dispensat durant la seva estada ha trobat simpatia i amabilitat, allà on possiblement, víctima dels tòpics i estereotips, esperava trobar odi i rebuig pel seu origen i procedència.

El conflicte polític entre Catalunya i Espanya, alimentat per l'opinió pública i publicada pro i contra la independència, retroalimenta els tòpics i estereotips malignes que d'allà cap aquí i d'aquí cap allà s'escampen vilment, però més enllà dels tòpics en el tracte personal, en la majoria d'ocasions, s'imposa el respecte.

El cas d'aquest andalús, militant i càrrec local del Partit Popular per a més informació, m'ha fet pensar que no és el viatge en sí el que cura, sinó la predisposició, l'actitud amb la que es viatja; ell diu no haver trobat el català caragirat que arrufa el nas si ha de parlar castellà, tot i haver-lo buscat; jo li diria, sense ànim de decebre'l, que aquest català existeix tot i que ell no l'hagi vist, però que en general és més anècdota que categoria.

Venia buscant rebuig i una coça al cul (au torna cap a Espanya!) i va trobar hospitalitat i escalf; el meu dubte maliciós (alimentat també per tòpics i estereotips) és si ha estat així només per la seva condició de turista!

Sigui com sigui l'experiència d'aquest andalús és una mostra més que no hi ha millor manera que conèixer un país, un territori que trepitjar-lo i, si és possible, descobrir-lo més enllà dels tòpics i dels estereotips. Fins i jo, viatjant, he acabat descobrint que els francesos són, també, la mar d'amables!

dimecres, 11 de gener del 2017

El PSOE contraataca... de nou vers el PSC!


Mario Jiménez resulta ser el portaveu del PSOE, bé, de l'actual (i provisional?) gestora del PSOE, sí, la mateixa que va defenestrar Pedro Sánchez per investir Mariano Rajoy...

La setmana passada Mario Jiménez va fer l'enèsim intent del PSOE de tallar les ales del PSC, per més que aquestes li serveixin per poc més que un vol gallinaci, però vol al cap i a la fi...

"Quan el PSC pren una decisió en l'àmbit autonòmic també està decidint pel PSOE" va dir per després sentenciar: "I pel PSOE només pot decidir el PSOE."

Se li va entendre tot, al portaveu del PSOE, però per si hi ha algú que no li queda clar li ho traduiré: el que vulgui o pugui fer el PSC a Catalunya, ho ha de decidir prèviament el PSOE!

No crec que aquesta sigui la millor manera de resoldre la crisi oberta entre PSC i PSOE per l'abstenció dels diputats del PSC al Congrés en la investidura de Mariano Rajoy, desobeint la disciplina de vot del grup parlamentari socialista; més aviat amb una decisió com aquesta la crisi s'agreujaria encara més...

Miquel Iceta ja va sortir al pas d'aquestes declaracions defensant el dret a decidir del PSC sobre ell mateix, com a partit autònom i sobirà (?) que encara és.

Puc entendre que el PSC no sigui un partit independentista, però no que no sigui independent, autònom, respecte el PSOE, o com a mínim interdependent en relació als pactes i acords que hi té establerts, i que naturalment es poden actualitzar...

En tot cas hauria de ser el propi PSC qui decidís que qualsevol decisió que prengués hauria de ser prèviament avalada pel PSOE, però llavors ja no seria el PSC... Amb aquesta decisió el PSC signaria, clara i nítidament, el seu certificat de defunció.

dimarts, 10 de gener del 2017

El retorn del Jedi?


Amb el referèndum (o referèndum) a l'horitzó, en un encara llunyà i incert mes de setembre, aquests darrers dies es parla més d'eleccions al Parlament de Catalunya, anticipades en comptes del referèndum per uns, constituents després de l'"o referèndum" pels altres..

I naturalment si es parla d'eleccions és inevitable parlar de candidats, i en aquest sentit el gran interrogant és saber quin serà el del PDECat, partit que, com la Raquel, busca el seu lloc!

Aquest debat sobre el candidat del PDECat sembla haver-ne tancat un altre, tot i que en realitat no s'ha obert del tot: la continuïtat de Junts pel Sí més enllà d'aquesta legislatura, una candidatura que sembla que no es repetiria en cas d'eleccions, bé siguin anticipades abans del referèndum, bé siguin constituents, posteriors...

Sí, ja sé que cada partit pot definir primer uns caps de llista i candidats i després articular la candidatura conjunta, en cas que es reedités, però avui per avui quasi tothom dóna per descomptat que la formula de Junts pel Sí té els dies comptats i que no sobreviurà a unes noves eleccions.

El nou PDECat, doncs, cerca candidats pel que pugui venir, sobretot després que el president Puigdemont ha confirmat la seva condició d'interí. La portaveu del govern Neus Munté, una possible candidata, va dir ahir que Artur Mas seria un bon candidat; evidentment haurà de ser el conjunt del seu partit, i si s'escau el propi Mas, qui ho considerin... De moment el seu partit ha tirat, per boca de la portaveu Marta Pascal, del clàssic pujolià "ara no toca"...

Artur Mas, obligat per la CUP a fer un pas al costat, podria arribar a ser inhabilitat per exercir un càrrec públic per la consulta del 9N, fet que inevitablement encara afegeix més morbo a la possibilitat que pugui ser candidat, ara que molts ja el donaven per amortitzat...

No sé si la intenció de Munté era llençar un globus sonda, remoure una mica les aigües a veure què passa, com ho encaixa la gent i la premsa d'aquí i d'allà.

Autodescartat Puigdemont i amb Artur Mas amb massa interrogants la carpeta d'un possible candidat, o candidata, s'entreveu com una de les més importants a resoldre pel PDECat, doncs ERC, el partit independentista que li passaria al davant i podria prendre-li la presidència de la Generalitat, té un candidat sòlidament consolidat, i hàbil en l'acció del govern per evitar el mínim desgast...

Potser sí que Artur Mas és el Luke Skywalker del PDECat, sobretot si també tenim present que el seu pare polític, com Darth Vader, també va caure al costat fosc...

dilluns, 9 de gener del 2017

Les 16 de 2016


Hi ha una llei no escrita que diu que els resums i balanços de l'any cal fer-los abans que l'any a resumir s'acabi, tal i com podem comprovar, any rere any, en els mitjans de comunicació, que no esmercen esforços en resumir-nos en imatges i cròniques els fets més rellevants de l'any que en qüestió de dies deixarem enrere.

No entenc aquesta dèria, doncs l'any no s'acaba fins que comença pròxim i els darrers dies de l'any, els posteriors a la publicació dels resums de l'any, també passen o poden passar fets noticiables, dignes de ser recordats en un resum o inventari anual; fins i tot el darrer dia de l'any... Em pregunto quants resums de l'any publicats en diaris o emesos a la ràdio i televisió hauran obviat, per raons òbvies, les morts de George Michael, Carrie Fisher o Debbie Reynolds, per posar tan sols tres exemples...

Suposo que si hagués de posar alguna lletra en aquesta llei no escrita seria que connectem emocionalment més i millor amb aquests resums quan nosaltres també estem finalitzant l'any que no quan ja l'hem deixat enrere, doncs amb el cap d'any el que fem, més aviat, és mirar endavant i fer-nos els bons propòsits que a finals d'any ja revisarem..

En fi, ara que ja fa dies hem deixat enrere el 2016 jo me l'he tornat a mirar, revisant totes i cadascuna de les 300 entrades publicades al meu bloc i aquestes han estat, per vosaltres, les 16 més destacades, les més llegides de 2016!
  1. El darrer petó sobre la pell freda
  2. A punt?
  3. Fer pressió
  4. Centrifugació
  5. Radiactivitat
  6. Pressing PSOE
  7. Año Mariano
  8. Contra-pregonar
  9. Aleix Vidal
  10. L'efecte Millo
  11. Hispanitat
  12. Sense córrer
  13. Rita d'Espanya
  14. Mare, com m'ho faré per trobar "nòvia"
  15. El penúltim record de l'Anna
  16. La mare que els va parir
Aquest podria ser, ben mirat, un bon resum del 2016, com aquests van ser-ho del 2012, 2013, 2014 i 2015...

dissabte, 7 de gener del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Over The Rainbow"


Primers minuts musicals del 2017 i, com ja vaig avançar, els d'enguany seran de pel·lícula! 

Sí, després de les versions i els retrobaments musicals aquest 2017 m'entretindré, i us entretindré, amb cançons que a banda de formar part de la història de la música, també formen part de la història del cinema!

I per començar, tot un clàssic del gènere, el "Over The Rainbow" que va popularitzar una joveníssima (16 anys) Judy Garland a la cèlebre pel·lícula El mag d'Oz (1939).

Llàstima que els somnis irisats de Judy Garland es van ofegar en una mescla de barbitúrics trenta anys després, el 1969; pocs dies després de fer els 47 anys...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 6 de gener del 2017

El vídeo de la setmana: el Bon Nadal 2016 de Le Croupier


Ara que la nit s'ha fet més fosca... No no, que això és una altra nadala!

Ara que ja hem deixat enrere la nit de Nadal, el Nadal, Sant Esteve, els Sants Innocents, la nit de Cap d'Any, el Cap d'Any i la nit de Reis; ara que ja deixarem enrere la diada de Reis i amb ella totes les festes de Nadal podem tornar-nos a mirar la nadala que aquest any, més enllà de fer-se viral, ens ha fet remoure, ni que sigui un xic, la consciència: la Nadala (no la primera!) de Le Croupier!

Tot i que no sé si sens l'haurà sacsejat suficient per fer quelcom diferent, ja sabeu, per canviar d'actitud, per activar-nos més enllà de reconfortar-nos compartint el vídeo...



Bon divendres i millor diada de Reis!

I recordeu, el món segueix fet una merda, també després de Nadal...

dijous, 5 de gener del 2017

Amb la llum del fanalet... de l'estelada


Amb la llum del fanalet
Jo aniré a esperar els Tres Reis
Vull em portin moltes coses
Independència a tots els nens!

Quina fosca nit
Ai quin fred que fa
El TC està adormit
Ja els sento arribar!

Potser sigui aquesta, o una de semblant, la cançó que grans i petits cantin la nit de Reis a la cavalcada de Vic, els grans i petits que portin el fanalet de l'estelada, naturalment!

El fanatisme mediàtic espanyol torna a elevar a categoria una altra anècdota: els fanalets de l'estelada de l'ANC d'Onosa. I amb això no només donen ales i aliment als seus opinadors, també més munició als de l'altra banda, l'altre bàndol, en aquella simbiosi que ja coneixem i que és, si fa o no fa, una retroalimentació recíproca

Diuen els que esparverats s'han posat les mans al cap amb els fanalets de l'estelada que això del procés i la independència no és cosa de nens i menys de la cavalcada de Reis, però ja fa temps que la independència no és un joc de nens (tot i que a vegades ho sembla), però si és cosa de nens, de nens i nenes, com també són cosa de nens i nenes els refugiats, els atemptats terroristes, la corrupció o el canvi climàtic... Una cosa és tractar els infants com a infants, altra cosa és tractar-los d'imbècils!

Ha arribat un punt que, per bé i per mal, per bé o per mal, el procés i la independència (els favorables i els contraris) tot ho contaminen: l'esport, els festius, els pregons, els grups de WhatsApp...

No sé, jo crec que això dels fanalets és només la punta de l'iceberg i que potser la justícia espanyola hauria d'anar més enllà, i no em refereixo només a confiscar els fanalets, sinó sobretot confiscar totes les cartes que els infants catalans han donat als patges i carters reials, també les que lliuraran directament i personalment als Tres Reis, i que els serveis secrets investiguin què, i sobretot qui hi ha al darrere de totes aquelles que demanen ja no el referèndum ("pecata minuta") sinó directament la independència als Tres Reis!

És estúpida aquesta croada contra l'estelada, i més aquesta contra les que lluiran uns quants milers de fanalets, sobretot quan tots sabem que el més probable és que aquests fanalets de l'estelada, com la resta de fanalets, s'acabin cremant per accident...He dit cremant? En aquest cas l'ANC en podria fer una nova tirada amb una foto del Rei a l'interior!

Pobres Tres Reis, entre uns i altres (uns més que d'altres) els acabaran esgotant l'estoc de carbó!

dimecres, 4 de gener del 2017

Transparència, codis QR i accessibilitat


Els més observadors us haureu fixat que d'un temps ençà en els equipaments municipals hi ha una vinils (una mena d'adhesius) enganxats amb un codi bidimensional, anomenat també codi QR. Sí, una imatge de forma quadrada amb una nena de taques negres, petits quadrats.

Els codis bidimensionals, o codis QR, permeten, com els tradicionals codis de barres dels productes de consum, emmagatzemar informació, però en el cas d'aquests curiosos codis, a diferència dels de barres, permeten emmagatzemar molta més informació.

El seu ús és múltiple i variat ens sectors com el turisme, el màrqueting i publicitat, l'educació, l'oci, la cultura...Sobre aquests codis podeu recuperar l'article “Codis QR. Què són i quines utilitats tenen?” del número 78 d'aquesta mateixa revista.

El cas és que, com deia, d'un temps ençà el govern municipal ha enganxat aquests codis als equipaments municipals com a mesura de transparència, doncs la informació que “amaguen” els codis és la partida pressupostària d'enguany comparada amb la de l'any anterior.

Cada vegada que veig un d'aquests codis enganxats en un equipament municipal em pregunto: l'haurà descodificat algú? Més enllà de la bona voluntat i la lloable intenció del govern municipal trobo que aquest és un sistema poc efectiu, i sobretot poc accessible de ser transparent, i si la voluntat és seguir-lo utilitzant és, sobretot, un sistema avui infrautilitzat!

M'explico:
És poc efectiu perquè no sembla produir l'efecte que hom n'espera: que la gent els descodifiqui. Penso que més aviat els veïns i veïnes de Sarrià de Ter, excepte comptades ocasions, més aviat ignorem aquests codis, sobretot perquè diria que, en general, no en comprenem ni la seva presència ni el seu ús. Com a reclam és poc efectiu, però com explicaré més endavant, es pot millorar la seva efectivitat.

És poc accessible perquè per accedir a la informació que amaguen cal:
1.- disposar d'un telèfon mòbil intel·ligent (d'acord, quasi tothom en té)
2.- descarregar-se una aplicació que permeti descodificar aquests codis bidimensionals; aquí ja compliquem la cosa...
3.- saber-la utilitzar (qüestió de destresa, tot i que solen ser molt intuïtives)
4.- accedir a la informació!
La transparència, si és poc accessible, és poc transparent!

És un sistema infrautilitzat perquè, si més no en el meu cas, quan vaig veure la informació que contenia la decepció va ser gran: un full amb un requadre amb els conceptes del pressupost d'aquell equipament amb els imports del pressupost d'aquest any i el de l'any passat. Per exemple, en el cas del Camp d'Esports de la Rasa puc veure que el pressupost total d'aquesta partida és de 34.100 € i que la de l'any passat va ser de 48.700 €, però, per exemple, no em diu què representen aquestes xifres en relació al pressupost total, o quin percentatge representa la despesa del subministrament elèctric, o de la neteja, respecte a la despesa total d'aquests conceptes. O encara pitjor, puc veure l'import d'una partida, de 6.400 €, que es diu literalment “Rcm Camp de futbol i vestidors”; sabeu què vol dir “Rcm”? Se us acut a quin concepte van destinats aquests 6.400 €?

En resum: la transparència, via codis QR, més aviat sembla una gimcana el premi de la qual és, més aviat, decebedor.

En un ple municipal vaig proposar millorar l'accessibilitat i la informació d'aquests codis bidimensionals, doncs trobo molt positiva que la informació del cost de cada equipament sigui accessible i, sobretot, comprensible pels veïns i veïnes. D'entrada penso que la informació bàsica s'ha de mostrar tal qual, no encriptada rere un codi que la majoria de veïns i veïnes no entenen, i que més que copiar i enganxar literalment del document del pressupost, potser caldria tractar un xic millor les dades amb gràfics i infografies. I sí, per ampliar la informació, disparar al codi QR, ensenyant també de quina manera es pot descarregar l'aplicació i descodificar el codi.

No podem pretendre ser transparents enganxant un codi QR als equipaments i amagant-hi un parell de requadres extrets d'un document i després pensar que els veïns i veïnes ja faran la resta; hem de vetllar per tal que la informació sigui accessible i comprensible, especialment pels qui no estan avesats, com podem estar-ho la majoria de regidors i regidores, al format de les partides del pressupost i a l'ús dels dispositius mòbils.

Amb la transparència, com amb la participació, no s'hi val, per més bona intenció i voluntat que es tingui, la llei del mínim esforç...

Article publicat al número 95 de la revista Parlem de Sarrià.

dimarts, 3 de gener del 2017

Truita espanyola


Joan Comaraó no només en el sentit literal de l'expressió "per fer una truita primer cal trencar els ous", també en el metafòric en el cas que la truita sigui la independència, els ous la legalitat espanyola vigent i trencar la desobediència!

El Parlament de Catalunya ja pot anar aprovant lleis de transitorietat jurídica, declaracions institucionals o conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent que tot el que faci ferum d'independència serà detectat pel nas fi d'Enric Millo i portat, per ser suspès després, al Tribunal Constitucional.

Jo, com el propi Joan Coma i fins i tot, ben segur, el Tribunal Constitucional, la Fiscalia General de l'Estat o l'Audiència Nacional no veig altra manera d'assolir la independència que no sigui desobeint la legalitat espanyola, trencant els ous!

Joan Coma va dir el que volia dir amb totes les paraules, sentit i intenció del món; i amb la mateixa determinació va negar-se a declarar, fet pel qual el van detenir; de fet aquí rau el seu delicte, si és que n'hi ha... i no n'hi ha! La resta, foc d'encenalls...

Si en comptes de gastronomia parléssim de teatre aquest podria perfectament pertànyer al de l'absurd, com absurd és voler fer una truita, fins i tot una truita espanyola, sense trencar abans els ous.

Vés que tot plegat no sigui, al capdavall i de veritat, una qüestió d'ous, però no dels de gallina per fer truites, sinó dels altres, dels que secreten testosterona...

dilluns, 2 de gener del 2017

Bon any 2017... segur?


Ens ho diem per costum, per tradició, per cortesia i per educació i, en la majoria dels casos, ho desitgem de veritat, de tot cor: bon any nou, ens diem i fins i tot gosem desitjar-nos un feliç 2017!

Fa un any vam fer el mateix amb el 2016, ara ja caduc, i és precisament ara quan podem valorar com de bo, fins i tot feliç, va ser l'any passat.

És clar que la valoració és personal i intransferible, car cada un de nosaltres el podem jutjar per fets, vivències i criteris diferents. La meva experiència en això de veure passar anys, als 42, em diu que en general els anys, com la vida, són agredolços, com la salsa homònima que banya els plats de la cuina xinesa occidentalitzada...

Agredolços com són els anys sempre acaben tenint alegries, quelcom per celebrar, i tristeses, quelcom per lamentar, i només la intensitat i profunditat de les alegries o les tristeses acaba definint l'any d'una o altra manera.

Canviem d'any, de número, però com deia la cançó "la vida sigue igual": atemptats terroristes i refugiats perduts a alta mar a escala internacional i aquí, un altre "aquest any sí", i no parlo del Barça, que auguren i desitgen uns, i l'"aquest any tampoc" que els recorden els altres...

Ens ho diem per costum, per tradició, per cortesia i per educació i, en la majoria dels casos, ho desitgem de veritat, de tot cor; però a mi el meu cor em diu que de veritat, en realitat, el 2017 no serà gaire diferent que tots els altres anys que he viscut: un aiguabarreig d'alegries i tristeses, com diu la cançó "vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió"...

El 2017 ens oferirà grans moments que faran bons tots els "bon any nou" i "feliç 2017" que aquests dies hem rebut per costum, per tradició, per cortesia, per educació i fins i tot de tot cor, però també sabem que no tot seran flors i violes, que vindran dies grisos, fins i tot negres, dies difícils, complicats, incòmodes...

Així doncs, què puc desitjar-vos en comptes d'uns simples "bon any" i un "feliç 2017"? Humilment i de tot cor espero i desitjo que tingueu amb qui compartir les alegries i les tristeses que segur viurem aquest 2017, doncs ja sabem que compartida l'alegria és més intensa, més dolça, i compartida la tristesa més lleugera, menys agra...

I perdoneu-me si per tradició, per cortesia o per educació jo també m'he limitat a dir-vos, simplement, "bon any nou" i "feliç 2017"!