dissabte, 18 de novembre de 2017

Minuts Musicals de cinema amb ET


Aquests dies estic mirant "Strangers Things"; sí, em refereixo a la producció nord americana que distribueix Netflix, no al serial polític que vivim a casa nostra, en el que també passen coses realment estranyes...

El cas és que la sèrie, ambientada a principis dels anys vuitanta del segle passat, inevitablement ens transporta, als qui els vam viure (en el meu cas en plena infància) a pel·lícules com ET: infants, aventures, bicicletes i, sobretot, extraterrestres i fenòmens estranys.

A casa la meva mare durant molts anys teníem una figureta petita de l'ET que, oh màgia, se li encenia el dit, prova irrefutable de l'impacte que a nosaltres, com a tants altres infants de la nostra generació, ens va provocar aquella pel·lícula...

Sí, de petit jo també somiava (despert) que la meva bicicleta i jo volàvem...







I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 17 de novembre de 2017

El vídeo de la setmana: frenada (automàtica) d'emergència


El vídeo de la setmana d'aquesta setmana no ferirà (espero) la vostra sensibilitat encara que és possible que, com em va passar a mi quan el vaig veure aquesta setmana en un telenotícies, us esglaï i us acceleri, i alhora encongeixi, el cor.

Si el nen imprudent del vídeo avui encara és viu, i espero que segueixi així per molts anys, no és només gràcies als reflexes i a la perícia de l'hàbil conductor del camió de gran tonatge que quasi l'atropella, també gràcies al sistema de fre automàtic del camió que, amb la seva sobtada frenada, va impedir la tragèdia, alhora que certificar la necessitat que els vehicles cada vegada siguin, gràcies a la tecnologia, més segurs.


Si el nen imprudent del vídeo avui encara és viu, i espero que segueixi així per molts anys, també és gràcies al seu instint de supervivència, i si a mi les imatges em fan vertigen, no em puc imaginar el que en qüestió de segons va sentir veient com el camió quasi l'envesteix!

La tecnologia ens interpel·la als humans sobre el nostre propi factor, el factor humà; avui ja no ho fiem tot, també pel que fa a la conducció de vehicles (automòbils, vaixells, avions, trens...) a l'home, també fiem la nostra seguretat, i per tant les nostres vides, a la tecnologia.

I no és lluny el futur de vehicles auto conduits, de sistemes de transport automàtics en el que el factor humà possiblement també hi serà, però amb un menor pes...

En qualsevol cas la lliçó d'aquest vídeo no és tecnològica sinó analògica 100%: abans de travessar qualsevol carrer o carretera cal mirar sempre ambdós costats! Segur que aquest nen haurà après la lliçó amb la seva imprudència, una imprudència que quasi li lleva la vida!



Bon divendres!


dijous, 16 de novembre de 2017

Sords, cecs i muts... a la gàbia!


Si l'escena no us és familiar per pura experiència personal, bé sigui en el paper d'infant bé en el d'adult, ben segur que igualment la podeu identificar fàcilment: quan un infant no vol escoltar el que li diem, perquè com nosaltres sap que el que li volem dir no li agradarà, es tapa les orelles i comença cantussejar per damunt les nostres paraules, una manera molt gràfica de fer-nos veure que, simplement, no vol escoltar!

Aquest és un comportament que mantenim a mesura que ens fem grans, això sí aprenent a dissimular, fent veure que escoltem quan en realitat desoïm tot el que ens diuen, quan no fem el sord directament quan no volem escoltar...

I el que val pel que no volem escoltar també val pel que no volem veure, i ni tan sols que tanquem els ulls; n'hi ha prou en defugir la mirada!

Aquests comportaments són inherents a la condició humana i sort en tenim en moltes ocasions de tapar-nos les orelles i tancar els ulls; al capdavall escoltem i mirem el que ens interessa, el que més ens convé, o pensem que ens convé...

Perquè sí, també som amos del que mirem i escoltem tan com ho som de les nostres paraules; bé, en el cas de les paraules massa vegades en som esclaus, i amos en tot cas dels nostres silencis.

Tres micos representen molt bé aquestes tres coses, el que no volem escoltar, el que no volem mirar i el que callem, el que no podem (o volem) dir.

I aquests tres micos se'm van fer presents l'altre dia escoltant aquestes paraules del cessat conseller de Sanitat Toni Comín: “Potser vam insistir poc en la part més inquietant del relat (només ens tenim a nosaltres i no ens reconeixeran en cinc minuts) i potser es va insistir massa en aquelles coses que sonaven més bé perquè així tenies la gent més cohesionada”.

És el que passa quan escoltes, mires i expliques només allò que t'interessa, prescindint de la (incòmode i molesta) resta, quan es fa de l'argumentari relat i del relat semblança de realitat amb la finalitat de mantenir la tropa contenta i (si voleu, mig) enganyada!

Això sí, de tota l'autocrítica sentida aquests dies aquesta és la que trobo més sincera i honesta. M'agradaria que honestament algú, i molt millor si fos el president Puigdemont, m'expliqués què va passar el dijous 26 d'octubre, un dels dies clau sense el qual tampoc s'explica la situació que vivim avui Catalunya endins, i enfora...

Sembla que finalment algú mira la realitat ignorada (un sol poble?), escolta un altre relat (tenim la majoria?) i comença a explicar el que de fa tants mesos calla (només depèn de nosaltres!). Tot plegat per concloure que l'horitzó de la independència, com el de la utopia, just quan semblava que l'abastàvem, s'allunya de nou...

dimecres, 15 de novembre de 2017

Antonio Baños tenia raó...


"Sabeu per què encara no som independents?", es preguntava retòricament ahir el diputat d'ERC al Congrés de Diputats Joan Tardà, i ell mateix es responia: "doncs perquè encara no hi ha hagut una majoria de catalana que així ho vulgui".

I el també diputat al Congrés del PDeCAT Carles Campuzano afirmava, si fa o no fa, el mateix: "crec que l’aspiració de tenir un estat propi ha arribat per quedar-s’hi, però sí que hem d’aprendre la lliçó: caldrà més temps per reforçar majories socials que ens acompanyin en l’objectiu".

Temps, més temps. Això és el que ara semblen demanar els partits independentistes, més temps per a eixamplar una majoria que ara, avui, diuen que no tenen. Jo aquests darrers dies, sincerament, flipo!

Suposo que tot plegat respon a una estratègia electoral, o a una necessitat d'un canvi d'escenari, car necessiten agafar aire per un costat (que cal enfilar una campanya electoral!), i naturalment generar un clima polític diferent que afavoreixi, i tan de bo sigui així, la sortida de la presó dels consellers i conselleres que provisionalment encara hi són.

Per tot plegat vull dir aquest canvi de discurs que va des de la falsa autocrítica a l'acceptació de quelcom que, des de fa més de dos anys sembla que només un independentista, Antonio Baños, es va atrevir a dir la nit electoral de 27 de setembre de 2015: hem perdut el plebiscit o, en altres paraules, no hi ha una majoria suficient per declarar de forma unilateral la independència: "la declaració unilateral anava lligada al plebiscit. No s’ha guanyat, no hi ha proclamació"

Més de dos anys després, d'un pas al costat, uns pressupostos no aprovats, una moció de confiança, diverses dreceres parlamentàries, dues lleis aprovades amb calçador, un referèndum colpejat, una suspensió de la república no aprovada, una proclamació simbòlica in extremis d'una nonada república, amb un govern cessat, un Parlament suspès i amb mig govern a la presó i l'altra meitat en un exili estratègic, després de tot això i molt més (els Jordis!)ara ens diuen que no, que no hi ha una majoria suficient...

I no només això, també hi afegeixen que possiblement la independència va per llarg; el #TenimPressa haurà estat, al cap i a la fi, poc més que una bona etiqueta per les xarxes socials, i suposo que no seran pocs els qui ara diran que, de fet, la pressa és mala consellera! No sé, ara potser podem acollir l'etiqueta italiana #PianoPianoSiVaLontano acompanyada això sí del #NoDefallim...

En fi, si heu percebut en el to d'aquest article una certa molèstia no, no us equivoqueu; no em molesta que ara diguin i reconeguin que l'independentisme necessita ampliar la seva base social i més temps, sinó que des de l'independentisme, especialment des de l'independentisme d'aquests partits que ara posen el fre de mà, desacreditessin els no independentistes que al llarg d'aquests dos anys no s'han cansat de dir-ho, i em dol especialment, i no em molesta dir-ho, quan els dards han tingut com a diana polítics com Miquel Iceta o Joan Coscubiela.

Al final Antonio Baños tenia raó; ell ho va dir la mateixa nit electoral, d'altres ho han reconegut (que no vist) dos anys més tard; "nunca es tarde si la dicha es buena"...

dimarts, 14 de novembre de 2017

Estranys companys de llit


Quan els partits polítics oloren eleccions activen els instints, sobretot els de supervivència! És molt el que tots i cadascun d'ells s'hi juga, molt el que poden guanyar i molt el que també poden perdre, molt més que només un grapat d'escons més, o menys...

Naturalment la representació parlamentària és important, tal vegada el que més, doncs és el que permet governar o plantejar-se l'opció de poder-ho fer, encara que sigui pactant, si cal amb el diable! I al darrere la representació parlamentària també hi ha en joc diners, minuts de televisió (per a la següent campanya electoral) i càrrecs de confiança i assessors per a repartir, que no només es viu de la política assegut al plenari dels parlaments, també donant suport als qui s'hi asseuen.

Quan els partits oloren eleccions activen la maquinària electoral i una peça fonamental és l'estratègia, que convé ajustar per tal de minimitzar al màxim els riscos (perdre més del que es té) i de maximitzar les oportunitats (guanyar suports).

L'estratègia electoral del PDeCAT ha topat, aquesta vegada sí, amb la d'Esquerra, per motius que, més enllà del que diuen a micro obert, només ells saben portes endins; tot i això s'ha evidenciat el gran esforç que ha fet el PDeCAT per imposar la llista unitària, no només des del partit, també des de la (cessada) presidència, esforç inversament proporcional al que ha fet Esquerra per fer-la possible. Un i altre han tirat d'estratègia electoral, d'enquestes i calculadora.

Al PDeCAT fins i tot la seva estratègia electoral li recomana presentar-se a les properes eleccions al Parlament de Catalunya sota una denominació que no inclogui les seves sigles! Curiosa circumstància la d'un partit (PDeCAT) que es presenta sense les sigles (Junts per Catalunya) que precisament va crear per prescindir de les històriques (CDC).

I la mateixa estratègia electoral, enquestes i calculadora les han fet servir el PSC i Units per Avançar (els ex Unió no independentistes) per decidir concórrer junts a les eleccions del 21D. Curiós matrimoni de conveniència, aquest, que fa de la necessitat d'ambdós virtut, per uns la necessitat d'arreplegar més vots, pels altres que els vots arreplegats es tradueixin en representació parlamentària.

Ho vam veure amb Junts pel Sí i amb l'acord de govern d'aquests amb la CUP, i ho veiem ara amb el PSC i Units: com va dir William Shakespeare, "La desgràcia fa conèixer als homes estranys companys de llit", frase que anys més tard va replicar Groucho Marx apuntant que "no és la política la que crea estranys companys de llit, sinó el matrimoni".

Deu ser per això que Ramon Espadaler insisteix que segueix mantenint la seva posició contrària al matrimoni homosexual... Certament això que ara hi ha entre el PSC i Units sembla més aviat una aventura (electoral), veurem si arriba a la categoria de "rollet" d'estiu o si la cosa sorprenentment prospera!

dilluns, 13 de novembre de 2017

Instint animal


Defecava l'altre dia un gos sobre el panot d'una vorera d'un carrer de Girona. Jo m'ho mirava aturat amb el cotxe gràcies al vermell d'un semàfor anant qui sap on, a fer qui sap què.

Era un gos petit i rabassut, de raça per mi indesxifrable, que de cans no hi entenc. De ser un home, que hi entenc més que de gossos, el descriuria com un home cepat, menut però no petit, i ni molt menys esquifit. Un gos com un home cepat i fort, d'aspecte més aviat rude i galta vermell.

Una corretja més aviat curta l'unia al seu amo, un senyor gran que coixejava i que confiava bona part de la seva estabilitat i destí en un bastó. L'home i el gos no tenien la mateixa edat però sí compartien vellesa, a banda de passeig i, vaig pensar, existència.

Acabada la feina el gos va començar a moure les potes del darrera fregant el panot amb la ferma voluntat, tan ferma com inútil, de tapar els cagallons. Instant animal. Les movia decidit i amb energia i quan va acabar de gratar infructuosament la vorera d'haver estat una home hagués dibuixat una generosa cara de satisfacció, la satisfacció de la feina acabada i ben feta!

Acabada la feina del gos el seu amo, ignorant el desajustat instint animal de l'animal, va treure una bossa de plàstic de la butxaca i s'hi va embolcallar la mà dreta; mentre amb l'esquerra s'aferrava fort al bastó va començar a arquejar l'esquena i a doblegar els genolls fins a atansar, amb la mà plastificada amb la bossa i als meus ulls fent un lloable esforç, el fresc i encara calent cagalló caní.

Al principi del seu moviment l'home em va fer patir per si ell i bastó rodolaven per terra, però de seguida vaig veure que es movia amb prou destresa i seguretat. Recollit el present l'home es va incorporar de nou i, després de fer un nus a la bossa, va llençar-lo dins la paperera que tenia just al costat. Instint animal? A aquestes alçades segurament també...

Amb el verd del semàfor els vaig perdre de vista fent-se petits al retrovisor al mateix temps que la seva quotidiana història es va fer gran dins meu, tan gran com aquest mateix article.

En aquests temps en que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya ho copa quasi tot fins i tot un gos defecant pot ser notícia o, com a mínim, captar el meu interès. Instint animal... diria que gairebé de supervivència!

dissabte, 11 de novembre de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Sospitosos habituals"


És possible que per alguns de vosaltres Johnny Deep sigui "Pirates del Caribe" i Leonardo DiCaprio "Titanic"; en part també per mi, però ells són i seran sempre ¿A quién ama Gilbert Grape?. De la mateixa manera Julia Roberts per la Sira serà sempre "Pretty Woman" i per mi Kevin Costner serà "Ballant amb llops" com Ryan Gosling serà "Drive".

Kevin Spacey a mi em va captivar, cinematogràficament eh!, pel seu paper d'esguerrat a "Sospitosos habituals", paper que li va servir per guanyar un dels dos premis Oscar que té, en aquest cas com a millor actor de repartiment.

Brilla especialment en aquesta pel·lícula, com va fer-ho també en tantes altres, però ara sembla que la seva estrella s'apaga per causa de les acusacions d'assetjament sexual a joves actors, acusacions que s'han acumulat i que no només han provocat la cancel·lació de la sèrie que estava protagonitzant, "House of Cards", també la seva desaparició del metratge de la pel·lícula que havia gravat recentment, "Todo el dinero del mundo".

"Sospitosos habituals" és d'aquelles pel·lícules que no em costa tornar a veure, per més que en sàpiga el final, un entretingut trencaclosques del que en gaudeixo totes les peces i, naturalment, també quan es completa inesperadament amb la darrera...

Paradoxalment la realitat l'ha retornat a la ficció dels sospitosos habituals, i fa encara més inquietant la darrera frase de la pel·lícula: el millor truc fet pel diable va ser convèncer al món que no existia...



Atenció, "spoiler", els darrers 3 minuts de la pel·lícula... M'encanten!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 10 de novembre de 2017

El vídeo de la setmana: "indiciariamente" sí


Massa vegades passa que un soroll aparentment n'emmudeix un altre; quan això es provoca volgudament el segon soroll actua com a cortina de fum, clàssic recurs de mag, per colar-nos el truc...

Li va bé a Mariano Rajoy el soroll que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya genera perquè com més alt és el volum d'aquest conflicte, com més espès el seu fum, menys escoltem les estridències i xerrics que ressonen arran de la cada vegada més evident confirmació del pagament en negre del Partit Popular, una corrupta mala praxis estesa i extensa que el PP procura apaivagar, quan no negar fent-se l'orni, amb tota la cara, directament!

I no, si el soroll de Catalunya no cessa, i no sembla que ho hagi de fer, ans al contrari amb la campanya del 21D en l'horitzó, el que cal fer és augmentar el volum de la "caixa B" del PP.

I entre tant soroll ha sonat alta i clara la paraula "indiciariamente", que si bé la RAE no recull, sí que es refereix al concepte de "prueba de indicios" o "prueba indiciaria": "prueba que se obtiene de los indicios más o menos vehementes relacionados con un hecho, generalmente criminal, que se pretende esclarecer."

"Indiciariamente", va respondre l'altre dial'inspector en cap de la UDEF (Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal), Manuel Marocho, el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va rebre pagaments en negre tal i com consta en els papers de l'ex tresorer Luís Bárcenas.

La paraula "indiciariamente" ens ha fet aixecar les orelles i parar atenció a aquella remor de fons, a aquell soroll que uns volen somort; "indiciariamente" ens ha sonat per moments a música celestial, fins que l'altre soroll l'ha esmorteït de nou...



Bon divendres!

dijous, 9 de novembre de 2017

Ocupació d'alta velocitat


La finalitat de la mobilització era inutilitzar les vies i tallar la circulació dels trens; després d'un cert estira i arronsa amb la policia, Mossos d'Esquadra i Policia Nacional, van aconseguir-ho.

Però tallar la circulació del pas de l'alta velocitat per Girona no era suficient, hores després es va fer una massiva ocupació de l'estació i les vies del TGV amb el desplaçament, via manifestació, dels concentrats a migdia davant la delegació de la Generalitat de Catalunya a Girona.

Si el tall matinal responia a la necessitat d'aturar el país en aquesta controvertida jornada de vaga, l'ocupació del migdia prenia políticament un elevat caire simbòlic: la de Girona no és una estació d'Adif qualsevol!

L'anunci de l'arribada de l'alta velocitat a Girona va fer-se, com vulgarment es sol dir, "a bombo i platillo" i prometent no només el soterrament de la línia d'alta velocitat, també la del tren convencional. Pam, oferta 2x1 gentilesa del govern espanyol (aleshores també en mans del PP) i amb el solitari diputat popular, Jordi de Juan, fent d'àngel anunciador.

No van tardar a aparèixer arreu projectes urbanístics per enderrocar, reciclar o reutilitzar el viaducte del tren convencional que fa dècades travessa Girona, i així ho farà durant força dècades més...

I de la promesa al malson, amb un Parc Central esbudellat, retards en les obres, sobtades inundacions o un conflicte de competències amb l'Ajuntament de Girona. La llista és llarga i, encara, inacabada.

L'estació de l'alta velocitat de Girona és el símbol més (afegim-hi el desdoblament de la NII) de la deixadesa financera de l'estat, de la seva política maldestra, fins i tot del seu meyspreu institucional.

Encara avui el Parc Central de Girona no està definitivament cosit, i precisament ahir molts gironins i gironines, entre proclames de llibertat i independència, van poder veure-ho amb els seus propis ulls.

La imatge de Girona d'aquesta vaga general no és ni la de davant la delegació de la Generalitat ni la de la Plaça del Vi, és la de la pacífica, massiva, reivindicativa i festiva ocupació subterrània de l'estació de l'alta velocitat.

Els carrers seran sempre nostres, versa la proclama de moda... les vies de tren també?

dimecres, 8 de novembre de 2017

Tot és mentida...


No entenc perquè en diuen postveritat quan en realitat volen dir mentida! La pròpia postveritat és una mentida!

No hi haurà urnes! Mentida.
Jo les vaig veure i tocar, el passat 1 d'octubre...

No hi va haver un referèndum! Mentida.
Hi va haver un referèndum, sense garanties però referèndum al cap i a la fi...

La resposta policial va ser proporcional i proporcionada! Mentida.
Les imatges, per a la història, l'hemeroteca i la vergonya, són allà...

La justícia és igual per i davant tothom! Mentida.
La justícia prem l'accelerador amb més vigor o menys en funció d'interessos poc dissimulats...

No hi ha presos polítics! Mentida.
Què hi fan sinó els Jordis a la presó?

Passarem de la llei a la llei! Mentida.
O no! La primera part és certa: passarem de la llei, però no es va passar d'una legalitat a l'altra, sinó que una va desbordar l'altra, hi ca passar per sobre...

Tenim estructures d'estat! Mentida.
On són? En l'imaginari de molts, no en la nostra realitat social, política i jurídica...

Suspenem temporalment la república! Mentida.
Per ser suspesa abans requeria ser aprovada, no només anunciada...

Som un poble! Mentida.
No som un poble i ja m'he descomptat: en som dos? O potser tres? O potser sí, som un poble, però dividit i per moments enfrontat: o estàs amb mi o contra mi... Buf, quin poble!

Som república! Mentida.
Fins i tot un declarat parlamentari independentista ha reconegut que tal vegada l'independentisme no té avui per avui prou massa social per implementar la república! I no, no som república sinó autonomia intervinguda...

Tot és mentida o, encara pitjor, tot és política, que a vegades, malauradament, és si fa o no fa el mateix:
No hi haurà urnes! Política.
No hi va haver un referèndum! Política. 
La resposta policial va ser proporcional i proporcionada! Política.
La justícia és igual per i davant tothom! Política.
No hi ha presos polítics! Política.
Passarem de la llei a la llei! Política.
Tenim estructures d'estat! Política.
Suspenem temporalment la república! Política.
Som un poble! Política.
Som república! Política.

La mentida, o l'engany, s'ha instal·lat impunement en el debat i discurs polític, i com més extremes i polaritzades les posicions, més risc de mentida i mentides més grans...

Amb les eleccions del 21D a l'horitzó ja estic fent de nou la posta a punt del detector de mentides, a risc que es fongui ja en aquesta "in crescendo" precampanya...

Pareu el món, o com a mínim aquest coi de país, que baixo! Tot és mentida, fins i tot per alguns de vosaltres aquest mateix article...  

Tot és mentida, aquesta és ara i aquí l'única veritat, l'única veritat vertadera...

dimarts, 7 de novembre de 2017

La fantasia de la llista única


Tres anys després torna el tema, no sé si també el debat, sobre l'oportunitat o no de fer una llista única (o de país?) independentista que concorri a les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 21 de desembre.

I com fa tres anys la llista única sobretot té un partit impulsor: el PDeCAT, abans (fa tres anys) Convergència, tant per boca del partit com, després, també per boca del cessat president Puigdemont. Fa tres anys Artur Mas també va plantejar-la i insistir fins a aconseguir-la.

La llista única persegueix la fantasia de la unitat de l'independentisme, de veure un únic cos electoral, una única candidatura ample, àmplia i sòlida; sens dubte d'aconseguir unir en una sola candidatura tot l'independentisme (feina gens fàcil) la llista única podria representar en una sola veu la defensa de la independència (o si ho preferiu de la nonada república) davant els partits anomenats ara constitucionalistes.

Però la principal dificultat, que no única, d'una possible llista única és precisament la seva gestació: de la mateixa manera que Catalunya no és un sol poble, l'independentisme no té una sola veu, l'independentisme, com Catalunya, és polifònic! I encara que els darrers embats policials i judicials contra l'independentisme i el govern català han unit de nou el moviment independentista (i més enllà), aquest ha patit i pateix divisions internes profundes que també necessita pair.

La pròpia confecció de la llista única pot obrir encara més aquestes ferides; més enllà de les posicions preferents d'una possible llista unitària en quina persona i/o partit hauria de recaure la condició de presidenciable?

La llista única ofereix al PDeCAT l'oportunitat de seguir mantenint una posició preferent (encara té la presidència) alhora que difumina la possible davallada electoral (darrere el PSC?) que se li atribueix els darrers anys, i que possiblement s'evidenciaria, s'evidenciarà en cas que no fructifiqui la llista única. Una nova oportunitat, ara per altres motius, de diluir les sigles...

Esquerra s'hi posa de perfil, decantada cap a que cada partit es presenti amb llurs sigles i ja s'uniran després; Esquerra segueix tenint pendent una cita amb la història: tornar a guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya, com ja va fer al 1932! i no sembla disposada a voler-la posposar més; d'altra banda la més que previsible distància electoral amb el PDeCAT faria que la presidència no fos objecte de discussió. I finalment, que una condició per la llista única sigui que la llista la formin tots els partits, CUP inclosa (o tots o res!), ja indica d'alguna manera la seva preferència a que es presentin per separat.

I la CUP? Doncs no descarten cap opció però com sempre consultaran amb les bases per valorar primer si es presenten a les eleccions del 21D i després, en cas que sí, sota quina forma. Seria una sorpresa, i tremendament divertit, que acceptessin anar a les eleccions fusionats amb el PDeCAT... Una de les condicions prèvies seria, suposo, prescindir de Santi Vila...

No crec que la llista única doni millors resultats electorals que anant per separat; des de la perspectiva independentista penso que cada partit pot arrambar més vots per separat que no junts, per allò de no haver de votar amb els ulls tancats o, encara pitjor, amb el nas tapat.

A diferència de fa tres anys afortunadament ara els terminis són més curts i per tant el debat serà, cas que existeixi, com a mínim més breu. Amb això tothom, els independentistes i els que no ho són, hi hem sortit guanyant!

dilluns, 6 de novembre de 2017

Todos a la cárcel


Dilluns 6 de novembre de 2017; fa 21 dies que els Jordis i 4 dies que part del cessat govern són a la presó mentre l'altra part del govern, president inclòs, clama justícia des de Brussel·les, alhora que prorroga el màxim possible el seu previsible ingrés a la presó, com la resta, incondicional.

Dilluns 6 de novembre; un dia més amb aquesta incòmode existència, amb aquesta perplexitat democràtica, quan no anomalia. Un dia més evidenciant que no, que la justícia no és igual per tothom, que mentre per uns va al ralentí per d'altres accelera com si d'una fugida endavant es tractés, sense mirar enrere o, encara pitjor, mirant amb els ulls desembenats el mòbil.

Si us plau, que vingui Luis García Berlanga i ens faci la comèdia cinematogràfica d'aquest drama, que els de Polònia, com a mi, per moments també se'ls acaba les ganes de riure. Que vingui Berlanga i que amb el seu ull cinematogràfic ens ajudi a entendre aquest anguniós melodrama que estem vivint!

Que ressusciti Luis García Berlanga o que aparegui el seu esperit, que del seu cinema ho tenim quasi tot: "La escopeta nacional" amb Santi Vila fent de Sazatornil, "Bienvenido Mr. Marshall" amb Xavier Garcia Albiol convertint el barri de Vila-roja de Girona en una mena de Villar del Río, "El verdugo" amb el fiscal José Manuel Maza sobre interpretant el paper que s'ha auto-atorgat de botxí (polític), i és clar, "Todos a la cárcel", l'únic i fatal destí del cessat govern i dels dissidents polítics que s'atreveixin a qüestionar, desobeint si cal, l'ordre constitucional!

Dilluns 6 de novembre de 2017, un dia més aquí cadascú es fa la cartellera a mida; llegeixo que en uns altres cinemes fa dies que projecten "El fugitivo" i que clandestinament en d'altres fins i tot es projecta "Raza"... Si Berlanga aixequés el cap...

Dilluns 6 de novembre de 2017, un dia més clamant llibertat!

dissabte, 4 de novembre de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Matar un rossinyol"


Feia anys, massa anys, que tenia un assumpte pendent: veure la pel·lícula "Matar un Rossinyol"; mesos enrere vaig saldar aquest deute que tenia amb mi mateix, un menys dels molts que em queden...

El llibre de Harper Lee conté un munt de frases sobre la vida i la justícia que avui, penso, paga la pena recuperar:

"Un pot condemnar els seus enemics, però és més prudent conèixer-los"

"Per una vegada, si vostè no comparteix el meu punt de vista poca cosa podrà fer per imposar el seu."

"Un no comprèn de veritat una persona fins que no considera les coses des del seu punt de vista..."

"No sóc un idealista que cregui fermament en la integritat dels nostres tribunals ni del sistema de jurat; això no és per a mi una cosa ideal, és una realitat vivent i operant. Senyors, un tribunal no és millor que cada un de vosaltres, els que estan asseguts davant meu en aquest Jurat. La rectitud d'un tribunal arriba únicament fins on arriba la rectitud del seu Jurat, i la rectitud d'un Jurat arriba només fins on arriba la dels homes que el componen."

"És possible que sentis coses lletges a l'escola: però fes una cosa per mi, si vols: aixeca el cap i no aixequis els punys. Sigui el que sigui el que et diguin, no permetis que et facin perdre els nervis."

I posats a recuperar, fem-ho també amb la música que Elmer Bernstein va composar per a la pel·lícula protagonitzada per Gregory Peck; per cert, Elmer Bernstein, que abans ja havia composat les bandes sonores de pel·lícules com "Els deu Manaments" o "Els set magnífics", també va composar la banda sonora de "La gran evasió", "Els caça fantasmes", "L'edat de la innocència" o "Legítima defensa".

Abans d'ahir, veient l'empresonament d'una part del cessat govern de Catalunya, instintivament vaig pensar-hi: seria com matar un rossinyol, em deia una veu interior...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 3 de novembre de 2017

El vídeo de la setmana: 6 claus per no empassar-nos notícies fraudulentes


WhatsApp especialment, tot i que també les xarxes socials habituals, sembla haver esdevingut en els nostres dies el que els oracles representaven a l'època clàssica ("forma d'endevinació practicada pels pobles antics, consistent en una resposta que era donada per la divinitat a la demanda sobre coses ignotes del passat, del present o del futur, o sobre la manera justa d'actuar en determinades circumstàncies") o encara pitjor en la seva definició bíblica: "paraula de Déu, anunciada pels profetes, els apòstols, etc."

Sí, massa profetes i apòstols circulen per WhatsApp enviant i reenviant inacabables textos i intrigants àudios convertits en missatges a la població, quan no en paraula de Déu, cadascú el seu!

Sí, jo sóc dels que arrufa el nas, sobretot quan en un petit espai de temps rebo el mateix missatge en diferents grups de xat. Que necessari, per difícil a vegades, separar el gra de la palla, ometre i desoir la notícia falsa, per més que ens regali les orelles, i desmuntar-la o, com a mínim, no seguir escampant-la, no propagar-la més.

En temps convulsos com els que vivim les notícies fraudulentes neixen, creixen i es reprodueixen com les paneroles, pel que, com bé recomanen des de Maldito Bulo, convé ser cauts i previnguts...



Bon divendres!

dijous, 2 de novembre de 2017

Trencaria una llança en favor vostre...


Trencaria una llança en favor vostre, unionistes que us manifesteu, aquestes darreres setmanes, com mai us havíeu manifestat abans, enarborant banderes espanyoles, també senyeres, clamant i reclamant la unitat d'Espanya, uns més federal que d'altres...

Trencaria una llança en favor vostre perquè també vosaltres us feu vostres els carrers, que també ho són doncs són de tothom, i que es trobeu, us reconegueu i us recompteu, si cal; perquè que com els independentistes fan vosaltres també feu pinya i feu força, que la teniu, i que reivindiqueu els vostres anhels i desitjos, donant-los la màxima visibilitat.

Trencaria una llança en favor vostre perquè sé que en vosaltres també hi ha una part de mi, perquè sense necessitat de compartir-ho tot compartim més del que ens pensem, més del que us penseu, per poc que sigui.

Trencaria una llança en favor vostre i de fet la trenco: m'agrada que us manifesteu, que ompliu carrers i places, que us feu visibles als vostres ulls, als ulls dels altres, als de tothom!

Trencaria una llança una llança en favor vostre i quan ja l'he trencat, ai l'as, sento que els braços se m'encongeixen i les mans em fan figa quan veig que al vostre costat, o rere les vostres passes, i amb el vostre pretext, n'hi ha que la llança precisament me la trencarien al cap, quan no me la clavarien al cor o em trencarien la cara simplement per pensar diferent, ni que sigui lleugerament diferent.

M'entristeix profundament veure el lamentable epíleg que massa sovint tenen les vostres manifestacions, amb símbols feixistes i feixistes violents i desbocats contra quasi tot i tothom: periodistes, policies i ciutadans que perceben com a enemics que cal combatre més amb la força dels crits i la violència que no la dels arguments.

I m'entristeix sobretot per vosaltres, pels qui us manifesteu civilitzadament i pacífica, pels qui, com a mi, també us molesta el violent epíleg que taca i destenyeix el vostre clam i que serveix de carronya pels que no veuen que rere els energúmens feixistes hi ha gent de pau, també demòcrates de pedra picada que simplement us manifesteu defensant les vostres idees.

Trencaria una llança en favor vostre i sí, en seguiré trencant tantes com faci falta, no només perquè a molts de vosaltres us estimo, sobretot perquè us respecto.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Catalunya, capital Brussel·les


Ara ja sabem que el cessat president Puigdemont no ha anat a Brussel·les a cercar asil polític, car difícilment l'hagués obtingut, sinó a internacionalitzar (encara) més la causa catalana, que no només va d'independència (llibertat Jordis!), i qui sap si també a jugar amb una possible petició de repatriació cas que, com en Patufet, busqui recer sota una de les cols de Brussel·les.

Tal i com va fer hàbilment, i alhora imprudentment per raons de seguretat, el dia 1 d'octubre sota un pont aquests diumenge i dilluns el president Puigdemont també ha jugat a fet i amagar publicant primer una fotografia del Palau de la Generalitat per aparèixer després, oh sorpresa, a Brussel·les despertant tota mena de rumors i especulacions: president a l'exili?

És evident que Puigdemont domina el relat i fins i tot hi introdueix grans dosis d'intriga; també és evident que aquesta vegada a banda de despistar el govern i l'estat espanyol sembla haver despistat i fins i tot desorientat els propis independentistes, que durant unes hores no només es van preguntar on era el seu nou president republicà, sinó que sobretot es van preguntar (i molts encara es pregunten) perquè ningú, tampoc el president, els va donar les esperades instruccions per protegir la nonada república catalana.

Amb la maquinària de tots els partits engreixant-se cares al 21 de desembre segueix essent una incògnita saber què passarà amb el president Puigdemont, també saber què farà aquests propers dies, quan rebi la més que previsible citació judicial. Ves que el bou amb pell de brau no s'acabi menjant la col de Brussel·les, Patufet Puigdemont inclòs!

I llavors els catalans cridarem: Puigdemont on ets? I de dins el ventre de la pell de brau sentirem un fil de veu: sóc a la panxa del bou, on no es vota i prou!

dimarts, 31 d’octubre de 2017

República de sucre


Perdona'm president Puigdemont perquè he dubtat! De fet avui encara dubto...

A mi també em va semblar, divendres passat, que el Parlament de Catalunya va votar i aprovar la república catalana, però una lectura més detinguda d'aquells fets i els que s'han produït, i no produït posteriorment no fan més que alimentar els meus dubtes: realment es va aprovar i proclamar la república catalana?

Abans d'entrar a considerar la proposta de resolució que el Parlament va aprovar convé indicar que el format escollit, la proposta de resolució, si bé és vàlid i naturalment legítim és, en sí mateix, de menor rang que d'altres acords que es prenen al Parlament; també destacar que dins la poca solemnitat que la pròpia votació tenia, qüestió de procediment, els grups que la van presentar com a mínim van fer llegir a la presidenta del Parlament la part resolutiva del text, doncs de no demanar-ho la seva aprovació hagués quedat diluïda, per la pròpia dinàmica interna parlamentària, entre les votacions de diferents propostes de resolució.

Pel que fa a l'acord el Parlament va acordar "instar el Govern a dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República".

Sí, podeu tornar a llegir l'acord: "instar el Govern a dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República" per enumerar posteriorment les resolucions necessàries a fer i aprovar com promulgar decrets, dictar disposicions, promoure el reconeixement internacional de la república o elaborar un inventari dels béns de titularitat de l'estat espanyol radicats al territori nacional de Catalunya...

Res de tot això ha passat i, molt em temo (i m'agradaria equivocar-me), no passarà. De fet l'interrogant, inquietant per molts, del cap de setmana era com podia ser que aquest acord no es publiqués ni al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya ni al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya... El BOE, en canvi, sí va publicar amb nocturnitat l'activació de l'article 155 de la Constitució espanyola i tenim, des d'aleshores, proves més que evidents de la seva (prudent alhora que implacable i igualment vergonyosa) activació.

Semblava que s'havia aprovat i proclamat la república catalana com semblava que teníem estructures d'estat i semblava anar a treballar, ahir dilluns, amb total normalitat el conseller Rull i la presidenta del Parlament; tristament, res més lluny de la realitat.

Ítaca ha desaparegut per moments de l'horitzó, on ara tothom hi té, malauradament per voluntat del president Rajoy, les eleccions del 21 de desembre. La nonada república catalana es fon com un terròs de sucre dins l'amarg cafè espanyol per a tothom...Visca la república!

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Independència continguda


La pregunta fins i tot avui sembla imprescindible, tot i que aquestes preguntes són per fer anys a venir: on éreu el dia que es va proclamar la independència? O potser la pregunta més aviat seria: on éreu el dia que es va aprovar la independència? O caldria parlar més de república que d'independència?... On éreu el dia que es va aprovar la república (si és que la república va ser aprovada)?

Bé, sigui el que sigui el que s'aprovés a mi em va agafar no amb els pixats al ventre però sí paint, paint el dinar al sofà de casa, sol i amb l'única companyia del televisor encès i el comandament a distància per anar saltant de TV3 a La Sexta, per allò de fer la mitjana... Les altres cadenes, ni cas!

Revisant el meu ritme cardíac puc confirmar que no es va alterar excessivament; mentiria si digués el contrari, les pulsacions, com el cotó, no enganyen. Però reconec que quelcom més que un lleuger somriure se'm va dibuixar als llavis, i els ulls se'm van empetitir per fer més intensa la mirada, que per brollar i inundar-se d'emoció.

La processó va per dins, també per fora, en cada un de nosaltres; vaig veure molta gent eufòrica i molta eufòria a les xarxes socials, naturalment el moment ho mereixia, tot i les incerteses matinals... I sí, és probable que d'haver-me trobat en aquell instant a la Plaça del Vi de Girona, per exemple, possiblement el pulsímetre del meu rellotge hagués marcat un registre cardíac més alt.

La meva contenció l'atribueixo sobretot a un principi de realitat que a mi, i no sé si a tu, no se m'escapa i tampoc ho feia en aquell moment: la previsible, immediata i llavors ja inevitable resposta de l'estat espanyol en forma de 155. Cada minut més de república era un minut menys per la intervenció de la Generalitat; amb aquest horitzó no tenia, en el meu cas, massa espai per l'eufòria.

Al capdavall aquesta independència, cas de ser-ho realment, efectivament, és molt continguda, excessivament expectant, quasi una incògnita, sinó un interrogant: som independents?

Avui, tres dies després, no només m'ho pregunto, sinó que cada minut que passa en dubto més, a risc d'acabar-la negant (que no renegant) com un Sant Pere qualsevol... Segurament, una vegada més m'equivoco i em precipito... al temps!

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Independence Day"


Les cròniques d'avui i els llibres d'història de demà expliquen i explicaran que ahir, divendres 27 d'octubre de 2017 és el dia de la independència, una data marcada al calendari, veurem si en vermell festiu o no. Serà el 27 d'octubre per Catalunya el que és i representa el 4 de juliol pels Estats Units?

Instintivament he recorregut a la banda sonora d'aquesta pel·lícula, "Independence Day", per il·lustrar aquests minuts musicals de pel·lícula, sense oblidar que més enllà del títol, "el dia de la independència", no se'ns escapa que aquesta pel·lícula és dels gèneres de ciència-ficció, fantàstic i, atenció que no sigui una premonició, catàstrofes!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 27 d’octubre de 2017

El vídeo de la setmana: "Ja sóc aquí"


Fa quaranta anys no només va tornar un home, que també, sobretot va retornar una institució, el president de la Generalitat de Catalunya!

El "Ja sóc aquí" és el singular més plural que un president de la Generalitat hagi pronunciat mai, doncs amb ell vam recuperar la nostra institució de país, la que ens permet auto governar-nos, a voltes amb més alegries, a voltes amb menys, però auto governant-nos al cap i a la fi.

En aquests dies tan incerts, incendiaris per moments, no és només un exercici de nostàlgia recordar el "Ja sóc aquí", és i hauria de ser també un exercici de reivindicació de defensa de les nostres institucions i de la nostra voluntat i capacitat d'auto governar-nos.

Seria una llàstima perdre, avui, qui sap si demà, el que fa quaranta anys ens va costar tant recuperar...



Bon divendres, tot i que no estic segur que ho serà...

dijous, 26 d’octubre de 2017

La vigília de tot, o de res...


Una vegada superat el vertigen inicial el govern espanyol i el Partit Popular semblen trobar-se la mar de còmodes amb l'activació de l'article 155 de la Constitució.

L'altre dia a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría fins i tot se li escolava un lleuger somriure sota el nas quan especulava sobre les possibles conseqüències que podria tenir la seva aplicació en el president Puigdemont: Pàvlov diria que, com el seu gos, salivava!

Superada l'angúnia inicial, cas que en tinguessin, el Partit Popular sembla haver descobert els avantatges que li podria conferir políticament l'aplicació generosa del 155 fins al punt que avui per avui res podria aturar-lo, només la rendició pública i explícita del president Puigdemont, del seu govern i de la seva dèria independentista.

No, no es tracta només de restituir la normalitat democràtica, de retornar al marc constitucional i estatutari les institucions catalanes, es tracta sobretot, amb el 155, d'esclafar (políticament) l'independentisme, de deixar-lo captiu i desarmat. O encara pitjor, d'aprofitar el moment per re-centralitzar l'estat de les autonomies, de confiscar el cafè per a tothom, d'intervenir la cafetera i la cafeteria sencera!

Més cautelós es mostra el PSOE, cautela necessària i raonable però alhora estèril si al final també prem el botó vermell. Més bel·ligerant es mostra Ciudadanos, que considera que el govern espanyol va tard en l'aplicació del 155.

Avui és la vigília de tot, de l'aprovació del 155 i qui sap si també, potser avui mateix, de la proclamació de la independència; la vigília de tot o, qui sap, potser de res...

dimecres, 25 d’octubre de 2017

L'enèsim llençol perdut del PSC


Si us plau, pareu de fer bugades, que en cada una d'elles el PSC perd un llençol en forma de militant, acord de govern o ambdues coses alhora!

La inestabilitat política derivada de la crisi territorial li segueix passant factura i fractura el PSC, sempre en el punt de mira de tothom.

Quan semblava que havia trobat el seu lloc, a nivell intern i en relació al PSOE, l'amenaça activada ja de l'article 155 de la Constitució l'ha fet trontollar de nou.

La necessitat de no generar més tensions amb un PSOE decidit a secundar, tot i una certa crítica, l'activació del 155 fent costat al govern espanyol, al Partit Popular i al costat de Ciudadanos ha incomodat a militants i càrrecs electes locals que, a banda de la incomoditat política personal, veuen amenaçats també llurs acords de govern, cas de tenir-los...

D'acord que no ha estat un desacord general, que més aviat ha estat d'uns quants i que el desacord s'ha manifestat amb una certa sordina, però és un desacord prou perceptible que posa en evidència, una vegada més, que la complexitat política del PSC té el seu punt de fragilitat.

És el preu de trobar-se al bell mig, no de la centralitat política sinó a mig camí de tot, o qui sap si d'enlloc: a mig camí dels independentistes pel seu catalanisme, a mig camí de la dreta espanyolista per la seva defensa de la unitat d'Espanya, tot i que federal.

No puc evitar mirar-m'ho amb una certa tristesa, doncs també a mi m'agradaria que el PSC no participés, ni per activa ni per passiva, en l'activació del 155, per més que el president Puigdemont, també segons el PSC, l'hagi provocat.

La bugada sembla haver entrat ara al programa del centrifugat; veurem quants i com queden els llençols del PSC quan toqui estendre'ls...

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Trinxeres socials


L'acció simbòlica de treure diners (155 euros, per exemple) tal dia a tal hora de tals bancs va tenir més repercussió, molta més a les xarxes socials que a la vida real, on la incidència va ser, en general, més aviat minsa. És cert que no es cercava fer trontollar l'economia catalana, tan cert com que en certs mitjans, com a les xarxes socials, la notícia es va sobredimensionar.

A vegades ja es tracta d'això, que les xarxes socials bullin mentre el carrer l'ambient no arriba a tebi; no ho dic només per aquesta acció concreta sinó per tantes altres (d'uns i altres) que les xarxes socials magnifiquen.

Aquest no és un fenomen nou però aquests dies la pugna entre uns i altres no només es lliura al carrer, als parlaments o a les sales de premsa, també es lliura a les xarxes socials (essencialment Twitter i Facebook) i als serveis de missatgeria instantània (essencialment WhatsApp), dels que no descarto parlar-ne algun dia...

Una sola piulada pot ser notícia, aquesta és en part la força que té Twitter; de fet és habitual veure piulades que il·lustren moltes notícies, sobretot quan no hi ha declaracions. És indiscutible, tan com inevitable, que les xarxes socials juguen el seu paper i tenen el seu impacte i entre elles, entre els periodistes, especialment Twitter.

I com ens comportem, majoritàriament nosaltres a les xarxes socials? Doncs a vegades penso que, sorprenentment, la majoria com a gregaris, sobretot quan l'ambient bull i les posicions es polaritzen.

Solem seguir els qui pensen com nosaltres, cercant i prioritzant enfortir els nostres arguments, i potser també seguim alguns dels qui pensen just el contrari o tan sols un xic diferent però sobretot per a cercar-hi el contrast que reforci precisament els nostres arguments, més que per a entendre els seus. No corren bons temps per l'empatia, per mirar d'entendre l'altre, a vegades ni tan sols per escoltar els seus arguments intentant fent més l'esforç per entendre'ls que per rebatre'ls.

Més que xarxes hi ha moments que tinc la (trista) sensació que són, massa vegades, trinxeres, veritables trinxeres socials amb els seus filats espinosos...

dilluns, 23 d’octubre de 2017

El 155 o quan el remei serà pitjor que la malaltia


L'article cent cinquanta cinc de la Constitució espanyola era com aquella cambra quasi oblidada a la que no hi havíem entrat mai perquè mai havíem tingut la necessitat de fer-ho. Quasi ni sabíem que era allà i si algun dia ho havíem sabut quasi ni ens en recordàvem.

L'article cent cinquanta cinc era com aquella lletra petita dels contractes que no llegim doncs tot allò negatiu que plantegen (d'aquí la lletra petita) pensem que és quasi impossible que s'esdevingui, ni tan sols remotament, algun dia.

Però en realitat el cos de lletra de l'article cent cinquanta cinc és tan gran com el de tots els altres articles de la Constitució espanyola i ara aquella cambra no només l'hem obert sinó que sembla que inevitablement hi entrarem, si no ho hem començat a fer ja.

L'article cent cinquanta cinc és un camí traçat però mai recorregut; un camí traçat més pensat per no recórrer que per transitar-lo, més com a amenaça improbable quan es va redactar, allò de curar-se (constitucionalment) en salut; avui però és un camí que el govern i alguns partits espanyols han decidit transitar tot i ser un camí desconegut de destins i conseqüències imprevisibles.

El cent cinquanta cinc té quelcom de fantasia, de remei màgic que curarà les ferides constitucionals que sagnen sobre la pell de brau; res més lluny de la realitat. El cent cinquanta cinc potser retornarà a la cleda constitucional les institucions catalanes amb una intervenció que es preveu que contingui altes dosis d'humiliació, però no aturarà el clam de democràcia i llibertat que, més que el simple crit d'independència (que també), cada dia s'eixampla més dins i també fora de Catalunya.

L'article cent cinquanta cinc, la necessitat d'aplicar-lo, hauria d'entendre's com el pitjor símptoma per a l'estat de salut de la democràcia espanyola; si cal activar-lo és que passa quelcom greu, molt greu, i efectivament passa: cada vegada més (des de fa anys, recordem la desafecció creixent anunciada pel president Montilla!) un ideal de Catalunya encaixa menys dins una realitat d'Espanya!

La necessitat d'aplicar el cent cinquanta cinc hauria de ser només el símptoma, no el remei ja que em temo, aquí també, que el remei serà pitjor que la malaltia.

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "You Light Up My Life"


Avui fa vint anys que té vint anys i a banda de força encara es sent capaç de cantar si un altre canta! Avui ella, la que per sort sé on és i sé on para, en fa 40!

Són moltes les cançons de la seva vida, també moltes les de la vida que, de moment, ha compartit amb mi; quasi podria dedicar tots els minuts musicals d'un any a les cançons de la seva vida, doncs són moltes les cançons que caben dins de 40 anys de vida!

D'entre les cançons de la seva vida de moment, diria, no hi ha "You Light Up My Life", cançó principal d'una pel·lícula que, més enllà d'aquesta cançó, guanyadora d'un Oscar a la millor cançó original, no va passar a la història del cinema.

La cançó sí va passar a la història de la música, un èxit de fa 40 anys que va llençar la carrera musical de la cantant nord americana Debby Boone, essent el seu primer i més gran èxit!

La cançó no només l'he seleccionat per ser del mateix any que ella, de fa 40 anys, sinó sobretot perquè ella, la Sira, com diu la cançó, il·lumina la meva vida!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 20 d’octubre de 2017

El vídeo de la setmana: "Compta amb mi"


La Fundació d'Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia és una entitat sense ànim de lucre que té com a finalitat la cobertura integral de les necessitats dels nens i joves en tractament oncològic a Catalunya i les de les seves famílies.

Una de les línies d'acció que tenen és l'equip de suport en cures pal·liatives pediàtriques, un equip format per diferents professionals, vinculats als diferents hospitals amb els que col·laboren, que donen suport de manera integral, especialment al domicili, en atenció mèdica i d’infermeria, atenció psicològica, atenció en treball social o en l'acompanyament i joc amb l'infant o jove malalt.

Aquest equip de suport en cures pal·liatives pediàtriques duu per nom "Compta amb mi" i aquest és el vídeo de presentació d'aquest equip, que compta amb la cessió de la cançó homònima del grup Txarango.


Compta amb mi from Fundació Enriqueta Villavecchia on Vimeo.


Bon divendres!

dijous, 19 d’octubre de 2017

El cost emocional del procés


La vida és allò que passa mentre estem pendents del procés... o la vida és el procés? És clar que també per alguns el procés és vida...

El procés des de fa molts dies (i per segons qui setmanes, mesos i anys) ens absorbeix de tal manera que, com va il·lustrar la setmana passada un gag del Polònia, la resta quasi ens és igual.

També a mi, i encara no m'ho perdono, em va passar per alt l'altre dia el dia mundial contra la pobresa (ni una trista piulada, vaig fer!), i quasi m'oblido dels deu anys del meu bloc, d'aquest bloc, que encara no he celebrat! Coi de procés!

El que estem vivint aquests dies, siguem o no independentistes, té un cost emocional que tard o d'hora ens passa o passarà factura, sinó ens l'ha passat ja: dificultat per dormir, ànsia per estar informat de tot i en tot moment, esgotament físic i mental...

Jo mateix, jo i el meu bloc, també estem atrapats en aquesta espiral, pràcticament abduïts pel moment que ja no sé si serà històric o catastròfic! Tinc articles literalment segrestats per l'actualitat d'aquests dies, articles escrits suspesos temporalment a risc que alguns d'ells caduquin... Veig que n'hauré de fer una publicació en diferit!

Sí, hi ha vida, molta vida més enllà del procés; i és realment saludable viure-la ni que sigui, tan sols, per sortir a respirar... Però tard o d'hora totes les converses amb amics, coneguts i saludats inevitablement acaben derivant, evocant i abocant al procés, a la DUI i al 155.

I sí, ambdues coses (la DUI i el 155) generen en molta gent (no sé si una majoria sorollosa, silenciada o silenciosa) grans dosis d'incertesa que s'acaben somatitzant d'una o altra manera; són dies de tensió política, social i personal, dies d'agitació...

Que vingui ja la tempesta, sigui quina sigui la que hagi de venir, que com més aviat vingui més aviat tindrem la calma... o no!?

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Tranquils, Jordis, tranquils


A vegades per extingir un foc convé provocar-ne un altre; en aquestes circumstàncies podria ser positiva aquella frase "d'apagar el foc amb benzina"! La frase, però, sol amagar quasi sempre una actitud temerària, incendiària!

No sé si és aquesta l'estratègia que cerca l'estat espanyol per apagar l'incendi de Catalunya, les flames del qual, a ulls de l'estat, semblen més perilloses que les que cremen de veritat a Galícia. Apagar el foc independentista incendiant Catalunya, aturar la deriva independentista empresonant els màxims dirigents de les organitzacions civils que empenyen el procés, Jordi Sànchez, president de l'ANC, i Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, no sé si és la millor tàctica per apagar el foc. Deuen cercar la immolació del procés...

Quan es provoca un foc per apagar-ne un altre el provocat és molt localitzat i controlat, és un foc molt estratègic. També l'estat espanyol ha estat selectiu a l'hora d'atiar el foc, empresonant els "Jordis" i retenint el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, tots ells acusats de sedició.

Aquestes decisions, per més que puguin tenir la llei al darrere, són l'espurna que no només incendia les xarxes socials d'indignació, també els carrers, talment com va fer-ho la violència policial del passat 1 d'octubre.

I així està una gran part dels catalans i catalanes, siguin o no independentistes, indignats amb un estat espanyol incendiari que amaga la política rere la llei, que no dubta a enfortir el torcebraç amb el braç judicial i policial essent extremadament garrepa amb la política.

I així està una gran part dels catalans i catalanes, independentistes o no, que fa hores que criden als quatre vents "tranquils, Jordis, tranquils", que no cessarem la nostra lluita fins que vosaltres, com el país, sigueu lliures, que els incendiaris no saben que (també) els bombers són i seran sempre nostres!

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Ni sí ni no, ni tot el contrari


Doncs al final resulta que el president Puigdemont més que fer-se el suec s'ha fet el gallec! "Vas declarar la independència?" Ni sí ni no, ni tot el contrari...

Amb la seva resposta per escrit ha seguit amb l'ambigüitat de la seva no aprovació suspesa reiterant la seva oferta de diàleg (per definir els termes de la independència, s'entén), afegint-hi, ara sí, un termini de dos mesos.

Dos mesos!? Pel president Rajoy dos mesos són una eternitat! Ell segueix insistint en que és aquest dijous quan acaba el termini que té el president Puigdemont per deixar de fer l'indi! Sí, l'indi com el d'una tribu d'indis de l'oest americà d'aquella cançó de La Trinca!

La intensa però breu relació epistolar presidencial és un símptoma evident que les relacions entre els dos presidents i llurs governs passen el seu pitjor moment: ja no poden dir-se les veritats (cadascú les seves) a la cara! És cert que per carta es poden expressar amb més calma i articulant millor el que volen dir, però més que l'avantsala d'un apropament, que no (encara?) reconciliació, sembla que estem davant l'avantsala del trencament. Ja quasi només els faltaria tallar per WhatsApp...

En el fons aquest és el veritable missatge que ahir l'estat espanyol va enviar al president Puigdemont: quan les barbes del teu major vegis tallar, posa les teves a remullar! "Demà m'afaitaràs!", deu pensar Puigdemont...

Mentre aquí van anunciar i suspendre la independència sense aprovar-la allà ja apliquen, si fa o no fa, el 155 sense haver-lo aprovat... I de moment ja n'envien dos a la presó!

dilluns, 16 d’octubre de 2017

La resposta del president Puigdemont


Miquel Iceta tenia raó: "no es pot suspendre una declaració que no s'ha fet."

Ara ja sabem que la controvertida declaració d'independència va necessitar d'una gran dosi d'ambigüitat per no fer explotar el procés, ambigüitat que permet a uns afirmar que sí, que la independència es va proclamar tot i suspendre-la immediatament després, i a d'altres afirmar que no, que malgrat les intencions (i la posterior signatura) la declaració es va anunciar i com a molt proclamar (amb la boca petita) però en cap cas es va aprovar.

Les cares de decepció dels qui s'havien aplegat al carrer per celebrar la independència no donen cap marge al dubte; vau sentir els esclats dels taps de les ampolles de cava i el dringar de les copes? Jo tampoc.

I en aquesta ambigüitat el president del govern espanyol, el gallec Mariano Rajoy, sembla trobar-s'hi la mar de còmode, i hi juga fins i tot a favor seu: "mmmm, escolta Puigdemont, al final vas declarar la independència o no?"

Des de la perspectiva del president Puigdemont la qüestió no és tan respondre si efectivament va declarar o no la independència, sinó si la vol aparcar o no... i no sembla voler-la aparcar, no?

Qualsevol resposta que no sigui un SÍ rotund serà percebuda, ara sí, per la majoria de l'independentisme, com un pas enrere, quan no com una rendició... Sembla doncs que Puigdemont només pot prendre una direcció, la de seguir empenyent el procés d'independència, tot i que encara té la carta de les eleccions anticipades... 

Des de la perspectiva del president Rajoy qualsevol resposta que no sigui un NO rotund serà interpretada com un , interpretada com la voluntat persistent del president i els que l'acompanyen a seguir empenyent el procés d'independència i, per tant, motiu suficient per aplicar amb totes les de la llei l'article 155, amb Iceta, llavors sí, aplaudint tal decisió... 

Des que Rajoy va llançar la pregunta, el "pre-requeriment", no són pocs els qui han suggerit al president Puigdemont el que ha de respondre; la resposta més creativa, divertida i certament delirant que Puigdemont declari la independència de Catalunya avui dilluns a les 9 del matí i que a les 10 respongui a Rajoy que no pot aplicar l'article 155 (ni de fet cap altre!) a Catalunya donada la seva nova condició d'estat independent!

Sí, de debò, és així de fàcil? Pim-pam, declaro la independència i immediatament després ja sóc independent, tan independent que ja sóc immune a qualsevol acció de l'estat espanyol? Si finalment fos així de fàcil fa mesos que podríem haver-ho fet, no?

Home, posats a morir (políticament) aquesta seria, sens dubte, la millor manera de morir matant o, com a mínim, amb un mínim de dignitat, si més no als ulls dels independentistes... 

La resposta ha de donar-la (només) el president Puigdemont, car és ell l'interpel·lat, fins i tot ell pot proclamar-la, però diria que l'aprovació de la independència correspon, i així hauria de ser, al Parlament de Catalunya.

La pregunta del president Rajoy li va permetre guanyar temps (i així gaudir del 12 d'octubre), la resposta del president Puigdemont precipitarà indefectiblement les coses... Ja no som al xoc de trens sinó als efectes de la col·lisió! 

"Mmmm, escolta Puigdemont, al final vas declarar la independència o no?" Puigdemont té la resposta...