dimarts, 19 de setembre de 2017

1.000 maneres d'aturar el referèndum


El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, està escrivint aquests dies un capítol més de la història d'Espanya comandant l'ofensiva per terra mar i aire al referèndum convocat pel govern català. Aquest capítol bé podria anomenar-se "1.000 maneres d'aturar el referèndum" i per subtítol podria afegir-hi "... i no morir (políticament) en l'intent".

No són poques les accions que, sota l'imperi de la llei sagrada de la Constitució, s'estan duent a terme aquests darrers dies: perseguir urnes, requisar cartells electorals, tancar webs, enviar cartes als alcaldes, enviar la policia als mitjans de comunicació o intervenir l'economia del govern...

Arribat a aquest punt el govern i l'estat espanyols van a totes contra el referèndum, com a totes hi van el govern català i els grups polítics que li donen suport, a favor. Acció - reacció. El govern català té la iniciativa i això, generalment, sol ser un avantatge. I la iniciativa no només l'ha buscat, sinó que el govern espanyol li va donar quan va renunciar a una de les maneres d'evitar aquest referèndum (no constitucional): la política en majúscules!

Rajoy no només busca ara les mil i una maneres d'aturar el referèndum, ell, el seu partit i el seu govern també han contribuït, intencionadament o no, a provocar-lo; de fet el propi Rajoy també ha escrit un capítol més de la història d'Espanya que bé es podria titular "1.000 maneres de provocar un referèndum" i per subtítol podria afegir-s'hi "...i que el president de la Generalitat mori (políticament) en l'intent".

Entre les maneres de provocar-lo hi trobaríem les signatures contra l'Estatut de Catalunya, la negació a negociar un nou pacte fiscal, les reiterades desatencions de les necessitats d'inversió de Catalunya o el menys teniment (per dir-ho suau) a la llengua i cultura catalanes...

La paradoxa de Rajoy, el seu drama, és que cada manera que troba per aturar el referèndum esdevé automàticament en una nova manera de provocar-lo, generant una espiral de final imprevisible que sembla no tenir aturador, doncs és evident que passi el que passi l'u d'octubre, el referèndum, la proposta d'un referèndum per Catalunya, no s'aturarà.

dilluns, 18 de setembre de 2017

Com sempre?


Com sempre. Aquest és el missatge a repetir com un mantra (més) del procés, en relació als molts dubtes que planteja el referèndum:
Com votarem l'u d'octubre? Com sempre.
I el cens? Com sempre.
I els col·legis electorals? Com sempre.
I... com sempre!

Entenc l'esforç de donar una pàtina de normalitat al referèndum (ara sí) convocat i fins i tot considerat il·legal, però la seva pròpia naturalesa el fa excepcional, tant que fins i tot en el cas hipotètic (i improbable) que fos legal i d'haver-se aprovat com sempre, seguiria essent excepcional!

Tampoc podem oblidar que la seva aprovació al Parlament de Catalunya no es va fer com sempre, la llei del referèndum no s'ha aprovat seguint el procediment ordinari, el de sempre, sinó que també la seva aprovació es va fer per un procediment excepcional, gràcies a una drecera parlamentària construïda "ad hoc"...

L'1 d'octubre votarem com sempre? No, si votem... votarem com mai!

dissabte, 16 de setembre de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Sway"


El 17 de setembre de 1999 no vaig anar a veure la pel·lícula "American Pie", estrenada a casa nostra ara fa divuit anys. No eren aquells dies de cine, però sí de pel·lícula: tot just acabava de néixer la nostra primera filla!

Ara la criatura ja té l'edat, si fa o no fa, dels i les joves protagonistes de la pel·lícula, joves que abans d'abandonar l'etapa de l'institut, graduar-se i anar cap a la universitat també volen abandonar, de fet perdre, la virginitat! La pel·lícula va ser un èxit i va esdevenir la primera d'una llarga (i segurament innecessària) saga...

La pel·lícula és d'aquell subgènere tan nord-americà que combina joves, sexe i rock'n'roll, tot tenyit de comèdia (també hi ha les tenyides de terror o d'esports...), una pel·lícula de riure "tonto"... Reconec, per desconcert de la meva dona, que són pel·lícules capaces d'enganxar-me al sofà!

En el supòsit que la meva dona veiés la pel·lícula (diria no resistiria ni vint minuts...) segurament el que més li agradaria seria la cançó d'avui, i és que no tot està perdut en aquestes pel·lícules, a vegades hi trobes agradables sorpreses com la cançó "Sway" de la cantant nova zelandesa Bic Runga.

Fins i tot a la criatura de 18 anys, que segurament com jo riuria de valent amb la pel·lícula, també li agradaria la cançoneta, la més coneguda, de Bic Runga...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 15 de setembre de 2017

El vídeo de la setmana: feliços 18, Clàudia!


Estimada Clàudia,
ara que estàs a punt de fer 18 anys sembla que arriba aquell moment; sí, aquell moment tan incòmode com inevitable en el que els pares i mares volem gravar a foc paraules importants, lliçons de vida, aquell moment que a les pel·lícules s'acompanya de música per generar l'èpica que el moment exigeix.

Sí, música com aquesta (la Sira comença a tocar la guitarra, "Quelqu'un m'a dit" de Carla Bruni). No Clàudia, avui no et direm res en majúscules, avui cap foc gravarà cap paraula per a la posteritat, avui no et direm allò que ja ets gran i única responsable dels teus actes.

No, tot el que avui et podríem dir ja ho hem parlat i quan ha fet falta discutit en el dia a dia al llarg dels teus quasi 18 anys, algunes vegades amb més encert que d'altres, algunes vegades amb més raons que d'altres i sempre assumint el risc, com a mare i pare, d'equivocar-nos; i sí Clàudia, així ho seguirem fent encara que tinguis 18 anys.

La música segueix sonant, com sempre ho ha fet a casa nostra, com un element més de la nostra particular banda sonora; i les paraules continuen fluint, però avui no per a sentenciar ni donar lliçons sinó tan sols per a felicitar-te els 18 anys i per recordar-te que aquí ens tens, que t'estimem molt i que aquí seguim i seguirem: al teu costat i estimant-te sempre.

Feliços 18 Clàudia!

*Text llegit el passat diumenge 10 de setembre en la tradicional trobada de la família Casero al Càmping Bassegoda.



Bon divendres!

dijous, 14 de setembre de 2017

Jo desobeeixo!


Imaginem-nos, que ja és molt imaginar, que el proper 1 d'octubre hi ha urnes; què faig?

Aquesta és la pregunta senzilla i directa, pregunta que fins i tot em podria fer la meva filla petita, que em vaig fer a mi mateix per esclarir quina posició prendria al ple extraordinari de l'Ajuntament de Sarrià de Ter d'aquest dimarts en el que es donava compte del decret d'alcaldia de suport a la llei del referèndum.

Tot i que no calia aprovar-lo, sinó que tan sols se n'informava, sí que es va convenir la necessitat d'expressar el suport, o no, al decret en qüestió o, si voleu, al que el decret en general representa.

Imaginem-nos, que ja és molt imaginar, que el proper 1 d'octubre hi ha urnes; què faig? Anar a votar!

De les lleis del referèndum i de la transitorietat jurídica no m'agraden moltes coses, d'entrada com es van votar, aprimant de forma imprudent el dret de l'oposició a fer d'oposició o silenciant els lletrats del Parlament i el Consell de Garanties Estatutàries. Tampoc m'agraden alguns dels seus passatges, doncs en alguns s'albira un nou país no necessàriament millor del que tenim avui, amb un excessiu control polític sobre l'àmbit judicial.

He estat i sóc crític amb el procés i amb molts dels seus impulsors, només cal fer un cop d'ull al meu bloc o llegir en diagonal el que hi publico. No m'agrada el posat ni la intenció "martirofílica" de moltes posades en escena ni les giragonses argumentals que s'usen i abusen constantment, cantades com una lletania per part de l'independentisme.

Tampoc la usurpació del terme democràcia, doncs en el fons, i voldria que també en les formes, això sobretot va de desobediència. Perquè no tinc clar que el procés i el referèndum vagin (només i exclusivament) de democràcia (de la manera que s'ha aprovat quasi es fum un tret al peu de la democràcia!), però sí tinc clar que el procés i el referèndum van de desobediència. I aquí els únics que ho diuen alt i clar, de cares i amb totes les de la llei, són els de la CUP. Els altres, els d'ERC i el PDeCAT s'amaguen rere la (fins ara i de moment) il·legalitat catalana. En fi, ara no hi entraré...

La qüestió és que fins i tot amb tot això que he escrit en aquests darrers tres paràgrafs si ens imaginem, que ja és molt imaginar, que el proper 1 d'octubre hi ha urnes, jo aniré a votar. I si tinc pensat anar a votar seria contradictori votar contra el decret de suport al referèndum.

I perquè votar, l'1 d'octubre? Doncs perquè si sóc crític amb l'independentisme més ho sóc, molt més, amb els que s'entossudeixen a minimitzar la llengua i la cultura catalanes, incompleixen amb (el retallat) Estatut i desatenen les necessitats d'inversió de Catalunya castigant no només als independentistes, sinó també als molts catalans que no ho són.

Sí, jo desobeeixo, desobeeixo jo que vaig prometre de guardar i complir la Constitució si en nom de la Constitució, o escudant-se en ella, Catalunya segueix sotmesa a un govern, l'espanyol del Partit Popular, que la castiga.

Sí, jo desobeeixo i seguiré essent crític, molt crític, amb aquest independentisme xulesc que insulta als qui no ho són, amb els que simplifiquen tant que posen en un mateix sac a tothom que no pensa com ells, als qui reivindiquen la revolució dels somriures mentre via Twitter escupen a la cara a qui no té la independència en el seu horitzó.

Jo desobeeixo per sacsejar l'Espanya sorda, per seguir insistint amb el vers de Joan Maragall: "Escolta Espanya", jo desobeeixo!

dimecres, 13 de setembre de 2017

De fet, ja som independents, no?


L'aprovació de la llei del referèndum i de la transitorietat jurídica són, implícitament, una declaració unilateral d'independència! Sí, si fem cas al que aquestes lleis diuen ja hem assolit, de facto, la independència d'Espanya; i si no de tota Espanya sí de la jurídica.

"Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i garantir el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes les normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l'exercici d'un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya."

És basant-se amb aquest article de la llei del referèndum que el president Puigdemont pot afirmar, sense que li tremoli el pols, que el Tribunal Constitucional no pot aturar el procés ni el referèndum perquè ja hi ha una nova legalitat catalana.

Al president Puigdemont li reconec la valentia alhora que em sorprèn que passi per alt un petit detall: li agradi o no, m'agradi o no, aquesta nova legalitat catalana és avui, de facto, il·legal.

La nova legalitat catalana no només vulnera l'espanyola, fet d'esperar, també ha vulnerat la pròpia catalana, la que ha emanat del propi Parlament català en un procés d'aprovació que ha escanyat el normal funcionament del Parlament de Catalunya passant per unes dreceres democràtiques com a mínim discutibles, i a fe que s'han discutit!

Si la llei del referèndum preval jurídicament sobre totes les altres, senyal que ja som independents; entenc que aquesta és la voluntat, aquest és el desig, malgrat la realitat, la realitat jurídica d'avui és que no, que a Catalunya, a la Catalunya d'avui aquesta llei no preval sobre cap altra que la pugui discutir, i aquesta realitat és tan tossuda com la voluntat de qui afirma el contrari.

No, encara no som independents tot i que a vegades amb les ganes de molts pugui semblar-ho; de fet amb això (semblar-ho) de moment pot ser suficient per seguir empenyent en procés., per seguir remant cap a Ítaca.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Vacances de mestres


Avui comença oficialment el curs escolar i per fi la mainada tornarà a l'escola i els pares i mares respiraran després dels clàssics equilibris d'horaris i activitats, colònies i casals d'estiu... i casals d'avis!

Avui la mainada comencen l'escola però els i les mestres ja fa dies que hi són, després de les seves merescudes vacances, preparant el curs. Ai les vacances de mestre, tant criticades com envejades i, en la majoria d'ocasions, més curtes del que sembla!

Els i les mestres no només descansen i gaudeixen de les seves vacances com fa més o menys tothom que en té, moltes i molts també les aprofiten per a seguir-se formant i creixent professionalment, per reciclar-se o posar-se al dia, per aprendre noves maneres d'ensenyar i educar els infants i joves, els nostres infants i joves.

També hi ha mestres que quan la mainada comença les vacances escolars no només tanquen el curs, sinó que també comencen a preparar el següent, robant-li dies i setmanes al mes de juliol, treballant portes endins de les escoles amb els patis buits i silenciosos, mentre la majoria de mortals pensen que ja deuen estar torrant-se al sol despreocupats i descomptant sense presses l'eternitat de vacances que tenen per davant. Res més lluny de la realitat, per poc que conegueu algun mestre.

Sí, ja fa dies que els i les mestres ja són a l'escola; hi són la majoria però no hi són tots! Avui encara hi ha plantilles incomplertes, substitucions per designar, pel que moltes escoles començaran el curs escolar coixes de personal... Aquest petit detall (mestres que a dia d'avui encara no s'han incorporat perquè encara no se'ls ha designat escola!) naturalment dificulta i molt l'inici de curs, però en fi, com sempre els i les mestres es multiplicaran com els pans i els peixos per arribar arreu; no és un miracle, és la tossuda realitat!

Avui comença un nou curs escolar i jo només puc fer que agrair als i les mestres la gran feina que al llarg dels propers mesos faran... Gràcies per endavant i bon inici de curs!

dilluns, 11 de setembre de 2017

Reinterpretant Els Segadors


Avui és dia de cantar l'himne, el nostre himne, de cantar ben alt i amb orgull Els Segadors, com molts sempre hem fet cada onze de setembre.

És possible però que avui uns cantin l'himne amb més entusiasme que d'altres, fins i tot que molts deixin de cantar-lo, qui sap si per manca d'esma...

Els catalans celebrem una derrota en la nostra diada nacional, i darrerament penso que ben mirat deu ser per no tornar a perdre, ja no una guerra, sinó el país! Deu ser per això que l'himne evoca la Catalunya triomfant, que tornarà (?) a ser rica i plena.

L'himne, transportat als nostres dies i al nostre present polític, pot ser fàcilment reinterpretat en clau independentista:

Catalunya triomfant, (qui diu triomfant diu independent)
tornarà a ser rica i plena. (ja tenim l'agència tributària catalana!)
Endarrere aquesta gent (unionistes catalans!)
tan ufana i tan superba. (espanyolistes espanyols!)

Ara és hora, segadors. (per segadors s'entés independentistes, és clar!)
Ara és hora d'estar alerta. (vigileu les impremtes!)
Per quan vingui un altre juny (bé, el nostre juny serà l'octubre, després de provar-ho un novembre...)
esmolem ben bé les eines. (i les eines, urnes!)

Que tremoli l'enemic (escolta Espanya!)
en veient la nostra ensenya. (pack estelada + papereta de vot del referèndum)
Com fem caure espigues d'or, (si cal ni cas del Consell de Garanties Estatutàries i dels lletrats del parlament)
quan convé seguem cadenes. (les de la Constitució espanyola que ens constrenyen!)

Bona diada a tothom, sigueu o no independentistes!

dissabte, 9 de setembre de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Jurassic Park"


"Estiu 1993" és la pel·lícula del moment, no només per la bona acollida de la crítica, potser més que del públic, sobretot aquests dies per la seva designació per representar el cinema espanyol als Premis Oscar de Hollywood.

"Estiu 1993" ens transporta, els qui l'hem viscut, a rememorar què fèiem i què ens va passar aquell estiu, és quelcom inevitable quan ens posen una data o efemèride davant els nassos... Però no, tranquils que no us explicaré el meu estiu 1993, doncs en certa manera ja ho he fet...

 El que ara em ve de gust és recordar una banda sonora d'una de les grans pel·lícules d'aquell any 1993, "Jurassic Park", una pel·lícula estrenada precisament a finals de setembre, just després de finar l'estiu de 1993... La pel·lícula és de Steven Spielberg i la fantàstica banda sonora obra del prolífic compositor John Williams.

Mentre esperem que la carrera dels Oscars d'"Estiu 1993" sigui llarga... benvinguts a "Jurassic Park"!






I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 8 de setembre de 2017

El vídeo de la setmana: paraula de Coscubiela


Aquests dies d'agres debats parlamentaris no he pogut evitar escoltar amb cert interès el diputat i portaveu de Catalunya Sí que es Pot Joan Coscubiela. La seva ha estat una de les veus més criticades per la bancada independentista, essent diana de mofa i befa, per exemple, per ser més aplaudit per parlamentaris de Ciudadanos i del Partit Popular que per alguns dels seus companys de grup parlamentari.

No ha tingut aquests dies un paper fàcil el portaveu Joan Coscubiela doncs, com en general la majoria dels Comuns, desperta les ires de molts independentistes, més enfurismades que les que els provoquen els partits dits unionistes.

Coscubiela ha estat, aquests dies, un dels polítics que més s'han volgut desacreditar, suposo que per desacreditar també el que pensa, el que diu, el que defensa.

Deu ser precisament per això que, com al seu dia els Comuns, tampoc puc evitar, i per tant el deixo aflorar, un cert sentiment de solidaritat amb Joan Coscubiela que fa que m'interessi precisament el que ha dit aquests dies...



Bon divendres!




dijous, 7 de setembre de 2017

Joc de trens


El que ahir va viure, i vam veure, al Parlament de Catalunya més que un xoc de trens va ser un joc de trens!

Més que trens xocant vam veure trens giravoltant per un d'aquests circuits tancats, convertint el Parlament en una gran maqueta de la Catalunya real, una mena de Catalunya en miniatura dividida i crispada.

Uns maquinistes intentaven fer anar el tren parlamentari a tota màquina i aprofitant totes les dreceres possibles mentre d'altres buscaven totes les giragonses per tal de posposar al màxim l'arribada a l'estació, que no (encara) a Ítaca: l'aprovació exprés de la llei del referèndum!

Ahir més que una jornada històrica, que també, vam viure una jornada histriònica amb un debat més centrat en les formalitats i els procediments parlamentàries, generalment invisibles a l'ull humà, que en el debat estrictament polític, d'altra banda sabut i fins i tot esgotat.

A la tensa i densa jornada parlamentària d'ahir també li hem d'agrair, a banda del joc de trens, la recuperació del terme filibusterisme, en política la "tàctica obstruccionista dels filibusters", que són, també en l'argot polític, els que practiquen "l'obstruccionisme dins el parlament, dificultant la sanció de projectes per mitjà de discursos inacabables".

Al final però de tant jugar, com els càntirs que es trenquen de tant anar a la font, els trens van xocar deixant-nos una estridència política i jurídica eixordadora, de conseqüències avui encara imprevisibles.

De lluny sento un xiulet que no és dels trens que ahir voltaven pel Parlament, sinó el del Tribunal Constitucional que a gran velocitat anuncia imputacions i qui sap si inhabilitacions...

El joc de trens continua, el xoc també!

dimecres, 6 de setembre de 2017

L'1O, el torpede directe als fonaments de Catalunya!


"La gent només se sent vinculada a unes eleccions democràtiques quan comparteix un vincle bàsic amb la majoria dels altres votants."

La frase no és meva sinó de l'escriptor israelià Yuval Noah Harari i la vaig llegir, aquest estiu sota el para-sol i amb els peus jugant amb la sorra, en el seu llibre "Homo Deus. Una breu història del demà" (Edicions 62).

Naturalment aquesta frase no està escrita en el context polític del procés i el referèndum d'independència de Catalunya però, com segurament la majoria de vosaltres ara, quan la vaig llegir no vaig poder evitar pensar en el referèndum i en el seu procés polaritzat d'atracció - rebuig.

De fet el propi Yuval Noah Harari explica immediatament després que "si l'experiència dels altres votants és aliena a mi, i crec que no entenen els meus sentiments i no els importen els meus interessos vitals, aleshores, encara que guanyin cent a u, no tinc cap motiu per acceptar el veredicte."

Com si llegís la realitat catalana les paraules de Yuval Noah Harari es podrien importar no només al Parlament de Catalunya, pràcticament també arreu del país, allà on la voluntat d'uns no és reconeguda pels altres, i viceversa.

I el paràgraf finalitza amb aquesta reflexió, que també podem importar, especialment un dia com avui, que el Parlament de Catalunya aprova no sense controvèrsia, la llei del referèndum: "normalment les eleccions democràtiques funcionen només dins de poblacions que tenen algun vincle comú previ, com unes creences religioses i uns mites nacionals compartits. Són un mètode per resoldre desacords entre persones que ja estan d'acord amb els fonaments."

Veiem avui, d'una manera molt més clara i diàfana que anys enrere, la confrontació de diferents relats i mites precisament no compartits, i és evident que el que planteja el referèndum afecta directament als fonaments de Catalunya; per això resulta tan difícil que pugui resoldre els desacords, cada vegada més agres, que vivim Catalunya endins.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Tornar de vacances


Aquests dies em sento com la Chenoa cantant "Cuando tu vas, yo vengo de allí", tot i que en el meu cas seria que quan tu arribes, jo fa temps que he tornat... de les vacances!

Aquesta setmana no hi ha trucada o correu electrònic, en definitiva conversa, que no comenci amb l'inevitable preàmbul post-vacacional, qui sap si per mitigar o espantar la temuda síndrome o depressió!

Jo, que ja fa més de quinze dies que vaig tornar (una eternitat!) i les vacances ja em queden lluny, a vegades faig com si hagués tornat tot just ara, com la majoria, ja que la majoria també eren de vacances quan vaig tornar i per tant no van veure, ni viure aleshores la meva tornada.

És el que té tornar de vacances a deshora, en el meu cas, abans del retorn de la majoria! Ei, però si això és un inconvenient (que tampoc he dit que ho fos) ho compensa l'avantatge (que sí que ho és i ho dic) que quan tornes de vacances i la majoria encara hi són pots fer (quasi) tot allò que durant la resta de l'any resulta més difícil: quasi no reps trucades, quasi no reps correus!

Aquests dies, i fins el proper 12 de setembre, la majoria tornen de vacances i amb cada retorn es reprodueix el cerimonial: "què, ja has tornat?", "sí, tot lo bo s'acaba!"...

És tan evident que ha tornat com que no dorm qui respon a la pregunta "ei, estàs dormint?", però aquestes preguntes protocol·làries que ajuden a situar-nos, que ens permeten allargar un xic el regust de la salabror de l'aigua del mar mentre, en l'inevitable preàmbul, ens expliquem quatre pinzellades de les vacances abans d'endinsar-nos, amb més resignació que mandra, en els afers laborals quotidians...

Pels qui ja fa dies que vam tornar de vacances només hi ha una cosa pitjor dels que tornen o tornaran aquests propers dies: els que marxaran, aquests propers dies, de vacances! Aquests treballadors anti-natura que precisament quan la maquinària laboral agafa velocitat de creuer en fan un que resulta que és una ganga i ens fan pam i pipa convençuts que les millors vacances són precisament les que comencen quan les de la resta de mortals, les de la majoria s'acaben!

dilluns, 4 de setembre de 2017

El major Trapero, a l'ull de l'huracà


El major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, juntament amb el compte de Twitter dels Mossos, ha estat una de les claus de l'èxit de l'excel·lent comunicació dels Mossos d'Esquadra en relació als atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils. El major Trapero va guanyar-se els galons que té i llueix donant al cos (policial) el prestigi i professionalitat que no tothom els hi reconeix.

El zenit de les seves calculades compareixences va ser la que va deixar anar l'aplaudida expressió "Bueno, pues molt bé, pues adiós"; de fet aquest podria haver estat un bon epíleg de les seves aparicions, per allò de deixar-ho (l'exposició pública) en el punt alt.

La comunicació en relació als atemptats s'ha anat enverinant contaminada pel procés (sembla no tenir aturador!) i està essent especialment agra la confrontació entre el departament d'Interior (els Mossos) i el diari El Periódico de Catalunya. El rotatiu, gens "amic" del govern i del seu full de ruta (procés, referèndum...), ha atiat el foc estirant el fil d'una possible comunicació (advertiment) de la CIA als Mossos fins al punt de provocar, amb una portada, la compareixença del conseller d'Interior Joaquim Forn i del major Trapero.

Aquella compareixença de Trapero i Forn em va despertar, també a mi, dos interrogants:

- Realment calia comparèixer per donar resposta, Mossos i Govern, a una portada i informació d'un diari?
Un comunicat possiblement hagués estat més que suficient per fixar la posició i opinió del Govern, doncs amb la compareixença la notícia encara va prendre més volada...

- En cas de considerar necessària la compareixença, calia que fos Trapero qui (també) donés la resposta des del Govern, al·ludint directament al diari i al seu director? Calia que Trapero entrés al drap amb declaracions com "m'hauria agradat que el senyor Enric Hernàndez hagués vingut a la roda de premsa, perquè jo també tinc dubtes", afirmant que El Periódico s’ha dedicat a "desprestigiar els Mossos d'Esquadra i buscar una exclusiva" o, referint-se al director del diari, "qui li ha dictat tot això?"

No sé si des del Govern es va voler estirar, en un error de càlcul, encara més el filó comunicatiu del major Trapero conscients del seu valor a l'alça, a risc d'erosionar-lo embrutant en l'arena política la seva merescuda reputació.

Pel meu gust el Govern hauria d'haver protegit, més que exposar-lo mediàticament, el major Trapero per més que representi un valuós actiu, o precisament per això, perquè és un valuós actiu. I a ningú se li escapa, tampoc al director del diari El Periódico, que és possible que ben aviat (s'apropa l'1 d'octubre) el major Trapero torni situar-se, ell i els Mossos d'Esquadra, a l'ull de l'huracà.

divendres, 1 de setembre de 2017

El vídeo de la setmana: la Guerra Freda en 7 minuts


Reconec que tinc una certa debilitat per aquests vídeos que amb pocs minuts, un bon relat i quatre dibuixos t'expliquen un fet o una època històrica; són com pastilles concentrades pel caldo i, fins i tot si voleu, lliçons d'història per a "dummies", però la veritat és que a mi em fascinen...

El vídeo d'aquesta setmana és sobre la Guerra Freda, una guerra aparentment no lliurada que va marcar la geopolítica mundial de la segona meitat del segle XX...

Són només 7 minuts per explicar més de 40 anys d'història!



Bon divendres!

dimecres, 30 d’agost de 2017

La Carme amiga


No sé si a la Carme la despertava el vent d'un cop als finestrons, ni si era ample i gran el seu llit, i freds el llençols... Sí sé i puc assegurar que la Carme era una tieta, no la meva, tampoc de la meva mare, però sí una tieta ni que fos tan sols d'un únic nebot.

Reconec que em veig incapaç de confirmar o desmentir, aplicades a la Carme, cada una de les estrofes de la cançó d'en Serrat doncs no la coneixia prou, però el poc que la coneixia, o el poc que en sabia m'és més que suficient per sentir la seva pèrdua, potser no com si fos la meva tieta, certament, però sí per sentir-la amb una certa familiaritat.

La Carme era soltera, com les tietes autèntiques, però sobretot era una senyora, tota una senyora! Tan senyora que no admetia el bastó, que fa vell, i preferia utilitzar dissimuladament el carro de la compra com a bastó per baixar al carrer; un carro de la compra, trucs de gent gran dels que ja fa molts anys, més de mitja vida, que estan de tornada, que d'altra banda omplia.

De motius per baixar al carrer no li'n faltaven, entre ells les ineludibles cites que periòdicament tenia amb la meva mare pels respectius aniversaris i sants, Santa Carme i Santa Mercè.

La Carme no baixava mai de qualsevol manera al carrer, tampoc ho fa la meva mare, consti!, sempre elegant i convenientment pentinada i maquillada, que amb l'edat es perden moltes coses però no l'elegància si de jove també s'ha tingut, i amb els anys s'ha cultivat. La Carme, com la meva mare, no descuidava cap detall...

Amb la meva mare mantenien una curiosa amistat forjada dècades enrere quan a principis dels anys setanta la meva mare, ben joveneta, va entrar a treballar a l'Ajuntament de Girona: la Carme, dinou anys més gran, ja hi era.

Entre elles va néixer una amistat i estima que, a diferència de moltes altres que esdevenen sordes, es va mantenir constant: com a mínim quatre trobades ineludibles a l'any, quatre trobades en les que s'anaven posant al dia en relació a les seves vides entre anècdotes i confidències, trobades que la meva mare ens anunciava abans i ens explicava després. Quan era més petit no en feia massa cas, com amb tantes altres coses de la vida, però amb el pas dels anys vaig apreciar l'estima que hi havia entre elles, una mena de complicitat que les seves trobades no feien més que consolidar.

Trobada rere trobada la Carme deuria veure'm créixer i fer-me gran, casar-me (fins i tot va fer-nos un regal de casament; era molt generosa, la Carme!) i tenir filles; trobada rere trobada la Carme va veure com les meves filles i nebodes (les nétes de la meva mare) s'anaven fent grans, tan grans com la filla i el fill del seu únic nebot...

La setmana passada la meva mare em va trucar i em va comunicar amb tristesa la defunció de la Carme: ja no hi haurà més trobades amb la Carme. La darrera va ser després de Santa Carme, la següent hauria estat pels voltants de Santa Mercè...

La Carme va viure discretament i discretament se'n va anar, i jo la recordaré sempre per la bonica amistat que va compartir amb la meva mare, la recordaré com la Carme amiga... Descansa en Pau, Carme.

dilluns, 28 d’agost de 2017

La manifestació matrioixca


La d'aquest dissabte havia de ser, essencialment, una manifestació contra el terrorisme i a favor de la Pau i la convivència i, sobretot, de record per les víctimes i de suport a les seves famílies. Una manifestació catàrtica per superar junts el dol, el patiment i la por.

La d'aquest dissabte va ser, en part, una manifestació així, però ja abans de fer-se sabíem que no seria només una manifestació sinó que, com amb les matrioixques, dins aquesta manifestació n'hi hauria d'altres: una manifestació de banderes espanyoles, una altra d'estelades, una d'autoritats, una altra d'antimonàrquica... Una vegada més una altra guerra de banderes quan havia de ser, se suposa, una marea blava...

Esperava José Antonio Donaire una setmana de treva política després de l'atemptat i es queixava resignadament de la seva inexistència. Tampoc la manifestació va ser, i també se'n va lamentar en Donaire, un espai de treva.

La tensió política entre Catalunya i Espanya ho contamina tot, també tot el que envolta l'atemptat terrorista i, ara ja inevitablement, la manifestació antiterrorista i per la Pau. La unitat és com el "No tinc por", més un desig que una realitat, però a diferència del "No tinc por" la unitat més que un desig és un miratge.

La d'aquest dissabte no va ser (només) una manifestació, ni tan sols va ser (només) la manifestació contra el terrorisme i la Pau; la d'aquest dissabte va ser la millor excusa, per uns i altres, per seguir amb la pugna, amb el retret, per onejar banderes, per transvestir la manifestació contra el terrorisme i a favor de la Pau en un nou camp de batalla d'una guerra que ningú té guanyada, ni, encara menys, vol donar per perduda...

divendres, 25 d’agost de 2017

El vídeo de la setmana: "Bueno, pues molt bé, pues adiós"


Com les cendres amb el foc aquesta expressió ("Bueno, pues molt bé, pues adiós") és el senyal inequívoc que aquests dies post-atemptats de Barcelona i Cambrils quelcom ha cremat.

"Bueno, pues molt bé, pues adiós" és l'amarg pòsit que deixa aquest tràgic episodi, tan sols la punta de l'iceberg d'un malestar que es calla més que es diu i que inevitablement (?) apareix, sura com una gota de suor per entre els porus de la pell de brau, supura anguniosament del més profund de la caverna.

El pitjor i més trist de tot (a banda naturalment de lamentar les pèrdues de vides humanes i, els ferits i tot el trasbals causat pels atemptats) és precisament que parlem del "Bueno, pues molt bé, pues adiós", que el Major dels Mossos hagi hagut de dir aquesta expressió pel reiterat retret que doni explicacions i respongui en català si li pregunten en català. I és que aquest és el problema que tenen alguns: el català, que a Catalunya el català s'utilitzi amb normalitat arreu, també pels Mossos d'Esquadra per donar explicacions de fets tan greus com un atemptat.

Quanta miopia (i que em perdonin els miops de veritat!) tenen alguns periodistes i mitjans, i qui diu miopia diu intolerància! I davant tanta intolerància (i estupidesa) què voleu que us digui... "Bueno, pues molt bé, pues adiós"



Bon divendres!

dimecres, 23 d’agost de 2017

Eclipsi total


Quan Catalunya més necessitava (?) Espanya, Espanya va fer tard.

El president Mariano Rajoy va arribar tard (segurament tan aviat com va poder) i el ministre de l'Interior Juan Ignacio Zoido a banda de tard, sobretot va arribar (i actuar) malament!

Perquè Mariano Rajoy va tardar tantes hores en comparèixer? O potser la pregunta seria: perquè el govern espanyol va tardar tantes hores en aparèixer i comparèixer? Si el president Rajoy no podia, bé podria haver comparegut la vicepresidenta, o bé algun ministre de guàrdia, o com a mínim el delegat del govern de l'estat a Catalunya, Enric Millo; no, aquesta vegada no hi ha hagut efecte Millo!

Però no, durant les primeres hores el govern de l'estat no va comparèixer i segurament més d'un el va trobar a faltar; molts d'altres potser ja ni l'esperaven, al govern estatal...

El govern català i els Mossos d'Esquadra van entomar la crisi, en van arromangar i van saber donar la resposta multilateral que els atemptats exigien: policial, de seguretat, d'investigació, d'emergència, judicial...

Naturalment no ho van fer sols, també amb el govern espanyol i els serveis i cossos de seguretat estatals, però en la comunicació i transmissió de la informació a la ciutadania el govern català en general i els Mossos d'Esquadra en particular van actuar des del minut zero, i durant tota la crisi, d'una forma exemplar!

No es pot dir el mateix del govern estatal, no només pel pobre paper que ha tingut el president Rajoy, sobretot pel paper galdós del ministre Zoido amb el desafortunat anunci de la desarticulació de la cèl·lula terrorista quan el principal culpable, Younes Abouyaaqoub, autor de l'atropellament, encara estava desaparegut. Quina imprudència, quina patinada!

Aquests dies s'han dit moltes coses en relació al paper dels governs de Catalunya i Espanya davant dels atemptats i l'amenaça terrorista, però el que jo he vist d'una manera clarivident és que (com a mínim) pel que fa a la comunicació i el tractament de la informació el govern català i els Mossos d'Esquadra han eclipsat el govern espanyol i el ministeri de l'Interior, un eclipsi total visible a ull nu!

dilluns, 21 d’agost de 2017

(No) tinc por


Tinc por! Uf, ja està, per fi ho he dit!

Sí, jo també tinc por, ho reconec. Jo tinc por i en té la meva dona, que m'ho ha dit i també les meves filles, que ho intueixo, i fins potser també vosaltres. És natural tenir-ne en aquestes circumstàncies i negant-la ens enganyem a nosaltres mateixos.

Vaig tenir por divendres al matí, just l'endemà de l'atemptat, quan vaig sortir a córrer com faig habitualment pels carrers de Sarrià de Ter i Girona, una por irracional, però por al cap i a la fi. Suposo que encara no m'havia espolsat la por del cos, de fet encara no m'he tret la por de sobre.

Vaig tenir i tinc por com tenen por, encara més por els veïns i veïnes de la casa d'Alcanar que va fer volar pels aires els plans encara més mortífers dels terroristes, com tenen por els veïns i veïnes de Ripoll que tenien entre els seus veïns vils terroristes, com tenen por els veïns i veïnes de Cambrils...

Just la setmana passada a casa planificàvem una visita a la Sagrada Família de Barcelona, diuen que un dels objectius de l'atemptat frustrat, per aquesta setmana i ara no tenim clar d'anar-hi, ara tenim por...

Sí, por de morir víctimes de la barbàrie o, encara pitjor, por de pensar que podem morir víctimes de la barbàrie, por del i pel sofriment. Aquesta és la por, el terror que sembren dins nostre els terroristes, una por molt humana, pura supervivència.

Tinc por, sí, jo també tinc por! Tinc por i ja ho he dit i ara que la reconec ja puc començar a no tenir-ne.

Tinc por però no vull, ni deixaré, que la por em venci. Tinc por i dic que no en tinc precisament per no deixar-me vèncer pel terror, perquè no puc ni vull viure amb por, car viure amb por és no viure.

No tinc por perquè confio amb les institucions i les lleis que protegeixen les nostres vides, els nostres drets, perquè confio en la tasca de la policia i els serveis de seguretat, i sobretot en la força d'un poble, d'una comunitat, d'un país divers i plural que no es vol doblegar, malgrat per un moment pugui tenir i sentir veritable por, davant el terror que sembren els terroristes.

"No tinc por" és un clam a la vida, "no tinc por" és un anhel de Pau, "no tinc por" és un convit a la convivència d'una societat que se sap i es reconeix plural. "No tinc por" és un mantra necessari, imprescindible, que ens ajuda, personalment i col·lectivament, precisament a vèncer la por per seguir amb la nostra vida i estil de vida, amb el nostre dia a dia, per no deixar que el terror ens tenalli la vida en vida!

No tinc por! Sí, ara ja ho puc dir, jo tampoc tinc por!

divendres, 18 d’agost de 2017

El vídeo de la setmana: La Rambla, perquè #TotsSomBarcelona...


Han tacat de sang i terror La Rambla de Barcelona però no ens la prendran... La Rambla, a banda dels barcelonins, també és d'aquells que alguna vegada l'hem fet amunt i avall embadalits amb tot el que hi passa...

No, no ens prendran La Rambla! 



Bon divendres... malgrat avui costi trobar-hi coses bones...

dimecres, 16 d’agost de 2017

Un Barça en (de)construcció


Avui potser encara és precipitat jutjar el Barça d'aquesta temporada doncs aquesta no ha fet més que començar i el Barça tot just ha jugat un partit oficial; avui potser encara és massa aviat però el dubte, com els millors davanters, voreja l'àrea, s'hi fa present i creix: el d'aquesta temporada és i serà un Barça en construcció o un Barça en deconstrucció?

Precisament el primer i de moment únic partit d'aquesta temporada no ha esvaït massa els dubtes, tampoc els moviments d'entrades i sortides que s'han produït, fins ara, aquest estiu, marcats (els moviments) per l'entrada d'Ernesto Valverde a la banqueta i la sortida de Neymar: el d'aquesta temporada serà el Barça de Valverde o el Barça sense Neymar?

Pel que fa a Neymar, després d'agrair-li els serveis prestats (que d'altra banda ha cobrat amb escreix), bon vent i barca nova! El problema no és tant què farà el Barça sense Neymar sinó sobretot què farà amb els diners del seu traspàs i de moment el sorprenent fitxatge del migcampista Paulinho tampoc esvaeix els dubtes, sinó que en genera de nous... Ell els haurà d'esvair a la gespa, però el seu fitxatge, com de fet tota la gestió esportiva, apunta a la direcció esportiva i sobretot a la directiva i el president Bartomeu, que cada dia sembla més una caricatura (dolenta) d'ell mateix...

Pel que fa a Ernesto Valverde el risc és esdevenir un nou Tata Martino o, encara pitjor, el Benítez del Barça! El "Txingurri" té un repte difícil: tornar a fer un Barça guanyador amb un Real Madrid amb una clara, i ascendent, inèrcia guanyadora.

Avui per avui potser encara és precipitat, doncs la plantilla no està tancada ni l'equip rodat, però el Barça en general i Valverde en particular han de decidir si volen construir un Barça nou o si volen seguir semblant l'equip va ser i potser, reconeguem-ho, ja no és...

Luis Enrique no va construir un Barça de bell nou ni el va deconstruir, més aviat va reconstruir l'equip i els resultats, de més a menys, van ser molt bons; ni construcció ni deconstrucció, el repte de Valverde és reconstruir el Barça, amb el seu segell, per tornar-lo a fer, sinó guanyador, com a mínim altament competitiu!

La pilota ja roda, esperem que, president i directiva a banda, no rodin més caps!

dilluns, 14 d’agost de 2017

Si jo tingués una escombra!


Amb el cartell ha arribat la polèmica, com amb tantes altres qüestions de la CUP. I com és habitual la CUP ha repartit a tort i dret, incomodant especialment als companys (?) del viatge independentista del PDeCAT, amb la inclusió de Jordi Pujol , el preident "first class", i Artur Mas , l'enviat a la paperera de reciclatge de la història, entre els caricaturitzats i nominats a ser escombrats dels Països Catalans.

I què s'esperaven, que la CUP els amnistiés?

No, la CUP pot aprovar un pressupost amb el nas tapat i només per les especials circumstàncies del moment, però el PDeCAT no hauria d'enganyar-se a sí mateix víctima del miratge processista: sí, la CUP els vol escombrar, com a mínim, políticament.

Sense Mas i Pujol els antics convergents fins i tot haurien aplaudit el cartell i qui sap si més d'un l'hauria repiulat i tot!, però no, l'ofensa no pot ser més greu (podria ser-ho, però de moment els cupaires no van més enllà) i, segons   David Bonvehí, que ja sap el pa que s'hi dóna, els de la CUP fan pena!

El cartell és molt il·lustratiu del què vol la CUP, del què vol i sobretot de qui vol escombrar, tot i que al Parlament de moment sigui més d'amagar segons què sota la catifa del procés i la independència... D'aquí, suposo, el miratge, l'impossible oasi que perceben els antics convergents. De fet molts antics convergents , i nous "pedecatistes, "si poguessin també voldrien, granera en mà, escombrar, com a mínim políticament, als de CUP!

Diu l'autor del cartell que es va inspirar en un cartell leninista però no sé si en el seu subconscient, com en el meu i en el de tants al veure'l, també hi ressonava la lletra de la popular cançó de Los Sírex; al capdavall la cançó, que ja té més de cinquanta anys, diu si fa o no fa el mateix que el cartell, però cantant:

Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
cuantas cosas barrería.

Primero, lo que haría yo primero
barrería yo el dinero,
que es la causa y el motivo
ay, de tanto desespero.

Segundo, lo que haría yo segundo
barrería bien profundo,
todas cuantas cosas sucias
se ven por los bajos mundos


divendres, 11 d’agost de 2017

El vídeo de la setmana: l'hort escolar


A la meva escola teníem hort i va ser allà on precisament m'hi vaig trencar el braç!

Naturalment no va ser fent l'activitat d'hort, sinó fent l'indi! L'hort de l'escola era a la part del darrere de l'edifici i l'accés no era lliure, sinó que s'hi accedia des de dins l'escola mateix i calia que algú obrís la porta que en donava accés.

El fet és que un dia, a l'hora de menjador, una colla vam demanar a la monitora de menjador si ens podia deixar la clau per anar a l'hort que havíem de fer no sé què... i ella, suposo que veient-nos responsables, ens la va deixar. No cal dir que l'hort ni el vam tocar, però sí vam estar jugant i corrent pel tros de bosc que hi havia fins que que vam prendre mal: em vaig trencar el braç!

Des d'aleshores l'hort de l'escola sempre em va pensar en el meu braç trencat, una fractura esdevinguda càstig per haver enredat a la, confiada més que innocent, monitora de menjador...

A l'escola de les meves filles també hi ha un hort i no em consta que, de moment, cap alumne hi hagi pres mal! Al contrari, ben segur que els alumnes n'han après i n'aprendran molt d'aquest hort, un hort modèlic i molt bonic on tot el que hi ha té un sentit...

Un hort que no és que sigui com el d'aquest vídeo, és que és el d'aquest vídeo i l'explica en David Saulina, antic pare de l'escola i autor intel·lectual i material, juntament amb els i les alumnes de l'escola, d'aquest extraordinari hort escolar!



Bon divendres!

dimecres, 9 d’agost de 2017

Pantalons curts


Fa gràcia veure conferències de joves emprenedors vestits informalment, amb texans, samarreta i bambes, davant una platea d'empresaris, quasi sempre majoritàriament homes, vestits formalment amb mànigues de camisa, vestit i corbata. Paradoxes de la vida, capricis de les modes i els convencionalismes.

Amb les primeres calors que la primavera ens regala a l'oficina comencen a aparèixer tímidament els primers companys de feina que es calcen pantalons curts; n'hi ha que ja no en duran d'altres, que cada dia faran gala del seu fons d'armari, de la seva abasta i acolorida col·lecció de bermudes.

És clar que també hi ha companys de feina que mai, al llarg de tot l'estiu i ni tan sols en plena canícula, deixaran que els veiem com de peludes o pelades tenen les cames, o musculats els bessons! Me'ls imagino en bermudes només quan són lluny de casa i, sobretot, de la mirada dels companys (i afers) feina, en plenes vacances!

N'hi ha uns tercers que, com jo, es vesteixen segons l'agenda: que hi ha una reunió amb no sé qui a qui no pots rebre, o visitar, de qualsevol manera: pantalons llargs!, que no hi ha visites a la vista: pantalons curts i fins i tot sandàlies!

Ja sabem que els homes amb el vestir en general, i els pantalons curts en particular, estem més encotillats; fins i tot som els primers a riure'ns, o com a mínim criticar, quan algú es salta el protocol o la llei no escrita que mana que els homes, en tot acte de mínima formalitat, han de vestir pantalons llargs.

D'això discutíem l'altre entre companys de feina tot esmorzant: aquell dia quatre dels cinc anàvem amb pantalons curts! Al final, sense arribar a cap consens ni gran conclusió, vam constatar, una vegada més, que les dones amb el vestir, i en general amb la vida, són més versàtils. Però ni així elles tampoc escapen de les (acarnissades) crítiques, al contrari, en qüestió de moda i de vestir estan sempre en el punt de mira! Per elles els nostres pantalons curts són pura anècdota...

dilluns, 7 d’agost de 2017

Joves i TIC: entre l'oportunitat i l'abisme


Les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça, pels joves?
Aquest no és un debat nou, però sí és un debat que convé actualitzar tal i com ha fet recentment el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya amb la publicació de “TIC i Joves: reflexions i reptes per al treball educatiu” (Col·lecció Aportacions, número 54; octubre 2016).

La publicació fa un breu repàs d'algunes referències bibliogràfiques i entre elles destaca el que afirmaven l'any 1999 David Buckingham i Julian Sefton-Green en l'article "Children, Young People and Digital Technology": “hi ha les víctimes dels mitjans, els innocents corromputs pels videojocs o la pornografia, i els intel·ligents, els qui s’apoderen a través de les tecnologies per crear nous mons d’aprenentatge i comunicació”.

La tecnologia, doncs, també pels joves és una arma de doble fil! I si aleshores, als anys noranta, els adults es preocupaven pels joves enganxats a la televisió i als videojocs avui als adults ens preocupen els joves enganxats a les pantalles en general, doncs s'han multiplicat, i a la dels seus telèfons mòbils intel·ligents en particular, dispositiu que quasi ha esdevingut, de forma natural i sense adonar-nos, una extensió del braç, quasi un accessori del cos humà.

Els adults tenim la percepció general que els joves, als qui anomenem nadius digitals, estan hiperconnectats fins al punt d'establir una certa dependència emocional amb el dispositiu i tot el que, per ells, representa: la relació amb els seus iguals, la connexió amb el seu món, fins i tot amb el nostre...

Aquest procés, com d'altres (les relacions sexuals, el consum d'alcohol, tabac i drogues...) es produeix cada vegada en una edat més precoç, que podríem situar al voltant dels dotze anys, edat d'inici de l'educació secundària i per tant de l'entrada a l'institut i que pels joves representa l'obtenció de dos objectes que simbolitzen la seva nova (obligada en molts casos) autonomia: les claus de casa i el telèfon mòbil!

En realitat, però, aquest procés s'inicia abans ja que els infants en edats més primerenques ja tenen accés a múltiples pantalles: la televisió (ara també connectada), l'ordinador, la tauleta tàctil i, naturalment, els telèfons mòbils dels pares, mares o altres familiars.

Des de la perspectiva dels adults el telèfon mòbil dels infants ens dóna la seguretat que davant qualsevol incidència podran contactar amb nosaltres, tot i que des de la perspectiva dels infants i especialment els joves aquesta mena de “cordó umbilical” és tan sols la millor excusa per mantenir-se connectats amb el seu món.

En una classe de primer d'ESO de l'Institut Narcís Xifra de Girona (el que de moment tenim de referència a Sarrià de Ter) a principis de curs un professor va preguntar als alumnes quants no tenien telèfon mòbil: només, mig avergonyits, dos van aixecar la mà; després de les festes de Nadal els dos alumnes ja tenien mòbil després de demanar-lo insistentment als pares, qüestió de supervivència.

El temor a ser exclòs és un dels motius que argumenten els infants i joves en la seva exigent demanda de telèfon mòbil, de ser exclòs del seu grup d'iguals, és clar. L'auge dels serveis de missatgeria instantània (WhatsApp i Snapchat) han fet de la tecnologia mòbil un element més de socialització, doncs les relacions personals es prolonguen i s'expandeixen també digitalment, però a banda d'aquest element socialitzador que apunta al sentiment de pertinença de grup els dispositius mòbils, especialment el telèfon, també és el mitjà des del qual consumeixen els continguts audiovisuals a través d'eines socials com YouTube o Instagram.

A l'altra cara de la moneda del paper socialitzador hi ha el risc que les TIC aïllin els joves, el risc que les relacions digitals prevalguin sobre les analògiques o, encara pitjor, que prevalguin les relacions digitals amb els seus iguals per sobre de les analògiques i personals amb la resta de la seva família, amb el temor per part dels adults que es faci realitat la imatge del jove aïllat,  permanentment tancat a la seva habitació. En qualsevol cas caldria calibrar si els factors de l'aïllament són la tecnologia en sí i “per se” o aquesta és tan sols el mitjà, però no la causa.

El que ja és inevitable en els joves, també en els adults, és que la tecnologia intervé inevitablement en la construcció de la identitat, però així com els adults (immigrants digitals) hem diferenciat entre la nostra identitat analògica (l'existent abans de la revolució digital) i la digital (adquirida posteriorment) els joves no fan aquesta diferenciació doncs ambdues formen part indistinta, sense fronteres clares, d'una mateixa i única identitat: la seva!

La publicació “TIC i Joves: reflexions i reptes per al treball educatiu” parla de la doble vessant de les TIC en relació als joves, la positiva i la negativa.

Pel que fa a la positiva destaca la millora en les relacions socials dels joves, l'aportació de noves habilitats, la contribució a potenciar les capacitats creatives i de resolució de conflictes,  l'augment en la implicació dels joves en la millora de la societat i l'aparició del jove “produser” (consumidor i creador alhora, anomenat també “prosumidor”).

Pel que fa als efectes adversos, tot i que recorda que afecten a una part reduïda dels joves, l'estudi destaca l'aïllament físic, l'addicció a les TIC i la ludopatia, un excés de narcisisme, el ciberassetjament, el sexting (compartir contingut sexual o explícit, fotografies o vídeos, a les xarxes socials o serveis de missatgeria), la potenciació de la violència masclista entre parelles joves, la petjada digital i la pèrdua de privacitat, la bretxa digital, la sobredosis d'informació i les malalties derivades de l'ús addictiu, incloses els trastorns psicològics.

Lluny d'alarmar-nos innecessàriament per aquest darrer paràgraf el que convé és afrontar de manera conscient el procés d'accés dels joves a les TIC, tal i com recullen les orientacions de la publicació citada, fomentant l'ensenyament crític, acompanyant i assessorant als infants i joves, en resum fer allò que tan convé que fem els adults amb els nostres infants i joves: ser-hi, no dimitir de les nostres responsabilitats.

Així doncs, les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça?
Segurament aquesta mateixa pegunta ens la podríem fer els adults interpel·lant-nos a nosaltres mateixos i possiblement la resposta seria, si fa o no fa, la mateixa que podem oferir als joves: les noves tecnologies són ambdues coses, una oportunitat i una amenaça!

Però la pregunta, paradoxalment (o no?), ens inquieta més quan els adults la formulem pensant en els joves, els nostres joves; ens inquieta més quan pensem en ells però ens fa por si ens la fem a nosaltres mateixos: les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça, pels adults?

Article publicat al número 97 de la revista Parlem de Sarrià.

divendres, 4 d’agost de 2017

El vídeo de la setmana: el monòleg de Patricia Sornosa


La nòmina de monologuistes dones és encara, comparada amb la dels homes, massa curta tot i l'aparició aquests darrers anys de noves i bones humoristes (Eva Hache, Ana Morgade, Anna Simón, Patricia Conde, Yolanda Ramos...). Durant massa anys l'enyorada i entranyable Mary Santpere semblava ser només l'excepció, com anys més tard va semblar ser-ho Rosa Maria Sardà, i entremig l'esperpèntica Lina Morgan!

El teatre i el cinema ja no són només el terreny habitual dels humoristes, ja fa molts anys que sobretot ho és la televisió i, darrerament internet en general i YouTube en particular.

Però ni internet ni YouTube han fet equilibrar la balança del gènere en qüestió d'humor, però ens han permès veure aparèixer vendavals de l'humor com la rapada i descalça Patricia Sornosa, que amb la seva acidesa no només ens fa riure, també ens fa més militants del moviment i la lluita feminista! Res a veure, Patricia Sornosa, amb "la tonta del bote!"



Bon divendres!

dimecres, 2 d’agost de 2017

5 accions per eliminar les molèsties d’Hinojosa

Foto: El Punt Avui / Quim Puig

La setmana passada es va fer una reunió de veïns per tractar les molèsties que la paperera Hinojosa causa a Sarrià de Ter. La reunió va certificar el que de fa temps es respira a Sarrià de Ter: que molts veïns i veïnes no només estan molt molestos amb el soroll i la pudor de la fàbrica, també amb l'actitud de l'ajuntament en general i del govern en particular.

Aquesta actitud ha estat percebuda per molts veïns i veïnes com una certa rendició de l'ajuntament davant l'empresa. A la reunió ja vaig expressar que precisament reunions com aquesta podien fer canviar el posicionament de l'ajuntament i sembla que efectivament ha estat així.

A partir del reconeixement que l'ajuntament en general no hem estat a l'alçada de les circumstàncies aquest dilluns al ple municipal vaig exposar aquests cinc punts que, modestament, penso que poden contribuir a resoldre el problema del soroll i la pudor. Alguns d’aquests punts van en la línia empresa també pel propi govern després de la reunió, una línia de major exigència i pressió a l’empresa per a la resolució de la problemàtica.

1.- Contractar experts mediambientals i jurídics
L'empresa ha anat un pas per endavant, és qui ha marcat el calendari i ha exposat les solucions; l'ajuntament necessita un bon assessorament tècnic no només pel que fa a la producció, també a nivell jurídic per possibles accions que es poden emprendre. Aquí caldria cercar experts a la Generalitat de Catalunya i a la UdG (Càtedra de Processos Industrials Sostenibles).

2.- Obrir un expedient informatiu a l'empresa
Els serveis tècnics municipals haurien d'obrir formalment una carpeta i anar registrant tot el que s'ha fet i es preveu fer a nivell de mesurament del soroll. Convé tenir-ho tot registrat formalment per si cal emprendre accions sancionadores.

3.- Obrir, si s'escau, un expedient sancionador
Tan senzill com aplicar l'ordenança de sorolls, també pel que fa a la part sancionadora quan es pugui demostrar que l'ordenança no s'ha complert. Aquesta és una acció que ja s’ha començat a executar.

4.- Iniciar els mesuraments de les pudors
Malgrat, al contrari que amb els sorolls, els mesuraments de les pudors no disposen d'aparells homologats ni d'una legislació que permeti desplegar un règim sancionador via ordenança de pudors, sí que caldria mesurar les pudors per tenir, com a mínim, un element objectivable i comparador que permeti valorar, més enllà de la percepció de cadascú, si hi ha o no millores fruit de les mesures preses per l'empresa.

5.- Lideratge de l'alcalde
En aquesta darrera reunió l'alcalde no hi era i no van ser pocs els qui el van trobar a faltar; tampoc va ser-hi en les dues reunions que l'ajuntament (els tres grups municipals) amb una representació dels veïns i veïnes hem fet amb l'empresa. La no presència de l'alcalde, pel motiu que sigui, és sens dubte un signe de debilitat de l'ajuntament davant l'empresa, també davant els veïns i veïnes en el, possiblement, principal problema que actualment té Sarrià de Ter.

Diuen els experts que els problemes de soroll i de pudor de la paperera Hinojosa tenen solució, i que la solució passa per millorar les condicions de la fàbrica i millorar també el procés productiu; ambdues coses requereixen inversió i sembla que ara des de l'ajuntament no només confiarem que l'empresa prengui mesures, sinó que també les exigirem.

Article publicat el dissabte 30 de juliol al diari El Punt Avui.

dilluns, 31 de juliol de 2017

Programació d'estiu


A l'estiu les televisions i les ràdios fan una programació diferent que es caracteritza per una certa banalització dels continguts; són programes on l'entreteniment pesa més que la informació, programes "frescos" i lleugers, de bon pair.

Una altra característica de la programació d'estiu és el canvi de presentadors, tertulians i columnistes; mentre els titulars habituals gaudeixen d'unes merescudes vacances els menys habituals aprofiten l'ocasió i fins i tot alguns donen millor resultat que el titular que substitueixen!

La programació d'estiu també serveix de banc de proves per a programes i també professionals, que aprofiten l'estiu per foguejar-se i qui sap si fer el salt a les temporades en les que els mitjans es juguen les garrofes, les de tardor i hivern! Ben bé com els jugadors del planter que fan pretemporada, en ple estiu, amb el primer equip!

Aquest bloc a l'estiu també és més lleuger, però simplement perquè s'actualitzarà, des d'avui i fins a finals d'agost, només tres cops a la setmana: els dilluns, els dimecres i els divendres!

Els continguts seran si fa o no fa els de sempre, dilluns i dimecres articles a l'ús, divendres el vídeo de la setmana; i no, al Petites gotes fredes tremolant no hi ha blocaire de reserva...

A diferència d'altres estius, però, el d'enguany és i serà políticament calent... procuraré no cremar-me!

dissabte, 29 de juliol de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Please, Please, Please, Let Me Get What I Want"


Shaun Fields és un preadolescent, orfe de pare, que deambula un xic perdut per la vida i que troba en una colla de "skinheads" un nord, com la mateixa vida, farcit de conflictes i contradiccions, però nord al cap i a la fi...

Així és la vida i així la relata "This is England", pel·lícula que ens acompanya en la recerca del seu jo d'aquest noi potencialment inadaptat i marginat que quasi sense voler-ho troba en la identitat "skinhead" el camí per trobar la pròpia.

Al final de la pel·lícula la cançó de The Smiths "Please, Please, Please, Let Me Get What I Want", versionada per Clayhill, serveix de crit i epíleg alhora: si us plau, deixeu-me ser qui jo vulgui!

A vegades amb uns texans, una camisa de quadres, uns elàstics i unes Dr. Martens n'hi ha prou...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula
No, la setmana vinent no! Els minuts musicals de pel·lícula tornaran el proper dissabte 9 de setembre!

divendres, 28 de juliol de 2017

El vídeo de la setmana: "Perquè tu, perquè jo" la cançó de l'estiu (de TV3) 2017!


En Guillamino és un pou (musical) de sorpreses i la darrera és la seva "Perquè tu, perquè jo" esdevinguda cançó de l'estiu de TV3 2017!

La cançó serà inevitable aquest estiu, com les altres de temporada, però a diferència d'algunes altres en aquesta "cançó de l'estiu" hi ha qualitat musical, agradi més o menys el tema!

La cançó de l'estiu és un subgènere perillós, doncs catapulta per moments cançons i artistes tronats, alguns autèntics "one hit wonder", estrelles que s'apaguen amb els ocres de la tardor, i en els millors dels casos hivernen fins al proper estiu... o reviuen només quan la televisió estira i es serveix de la nostàlgia i del fons d'armari en els clàssics "revivals" de cap d'any!

No és el cas de Guillamino, músic inclassificable amb llum pròpia, que no només ens refresca l'estiu amb la seva música, també ens diverteix amb la seva col·lecció de gorres i el teclat mida XXL que l'acompanya!



Bon divendres!