dissabte, 30 de desembre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb el vals amb "La Valse d'Amélie"


Aquests són els darrers minuts musicals de pel·lícula d'aquest 2017 i els tanquem amb un àngel, o quelcom semblant: Amélie!

Personatge curiós d'una pel·lícula icònica inicialment petita però que va acabar esdevenint un referent estètic i de relat. La pel·lícula no només atrapa per com Amélie intercedeix en la vida dels altres protagonistes sense que se n'adonin, també per la seva música, una banda sonora extraordinària composada pel músic francés Yann Tiersen (compositor de la també celebrada pel·lícula "Good Bye, Lenin!").

D'entre la banda sonora de "Le Fabuleux Destin d'Amélie Poulain", dirigida per Jean-Pierre Jeunet, autor també de la deliciosa i terrorífica "Delicatessen" i la fantàstica "La ciutat dels nens perduts", en destaca "La Valse d'Amélie", tant en versió d'orquestra com en versió piano, unes notes que, si heu vist la pel·lícula, ben segur us hi transportaran!

Acabem l'any amb la màgia d'Amélie, amb la seva aparent fragilitat i innocència i la certesa que, com ella, al final sempre hem d'acabar prenent decisions...





I la setmana vinent, els darrers minuts musicals de pel·lícula?...
No, la setmana vinent, l'any vinent, seran diferents els minuts musicals!

divendres, 29 de desembre del 2017

El vídeo de la setmana: YouTube Rewind: The Shape of 2017


Com quan parlen d'una sèrie que no segueixo i, naturalment, perdo interès en la conversa; i qui diu una sèrie (d'un temps ençà tan de moda, les sèries i els serièfils!) diu un llibre (ja, algú parla de llibres?) o una pel·lícula...

Com quan parlen d'una sèrie que no segueixo, que conec vagament perquè és impossible no saber-ne res de res però que no segueixo; quelcom semblant amb passa amb YouTube i ho poso en evidència quan miro, cap a final d'any, el vídeo que resumeix el que l'any que s'acaba ha donat de sí en aquest catòdic canal de vídeo: hi reconec poques coses i la majoria són, per mi, territori desconegut.

Potser per això em sorprèn i alhora m'agrada tant quan YouTube rebobina l'any que s'acaba, és per mi una autèntica caixa de sorpreses: de debò ha passat tot això aquest 2017?

 

dijous, 28 de desembre del 2017

Nomenclàtor


A Girona la Plaça de la Constitució podria arribar a anomenar-se Plaça de l'1 d'octubre, si la comissió del nomenclàtor municipal ho estima oportú. Mentrestant molts ja la consideren com a tal i fins i tot s'hi han enganxat cartells a mode de placa amb la desitjada denominació.

Quelcom semblant ha passat al barri de Vila-roja, conegut darrerament per la proliferació de banderes espanyoles, també alguna de catalana, on fa dies que llueix una placa amb la denominació de la Plaça de la Constitució; si no la volen a Girona (ni la Constitució ni el nom de la plaça) ens la quedem al barri, deuen pensar

Situat en una de les perifèries de la ciutat de Girona Vila-roja també llueix de fa setmanes una gran bandera espanyola cosida en una de catalana en la que hi destaca un missatge: "España ama a Cataluña"; pocs metres abans una bandera espanyola anuncia (sentencia si voleu) que Vila-roja és Espanya. Són molts a Vila-roja els qui volen la Constitució i si cal la (per molts gironins) injuriada plaça ídem.

Ara que si del que es tracta és de sacsejar el nomenclàtor de la ciutat de Girona des de pràcticament la seva aprovació al perifèric barri del sector est han rebatejat el seu principal carrer com l'Avinguda del 155...

Tot plegat podria ser carn d'innocentada, però no, tot plegat és tan o més real que la vida mateixa...

dimecres, 27 de desembre del 2017

L'u per u del 21D


El 21 de desembre vam votar possiblement com mai, massivament vam omplir les urnes de vots i vam amanir el país amb salsa agredolça doncs, al capdavall, tothom va guanyar i perdre quelcom.

Aquesta és una breu valoració feta entre galets i canelons, torrons i altres excessos nadalencs...

Ciutadans: la reina del ball, serà (reina) per un dia?
Dir qualsevol altra cosa seria mentir, els resultats són allà, al frontispici del 21D: Ciutadans va guanyar les eleccions, va ser el partit més votat i el seu grup parlamentari tindrà més escons que cap altre. La seva victòria és tan històrica com inapel·lable, alhora que també, ara per ara, estèril car no li serveix a Inés Arrimadas per seguir fent història investint-se com la primera presidenta. Ciutadans ha guanyat amb escreix les primàries del constitucionalisme i podrà seguir essent el flagell parlamentari de l'independentisme; també caldrà valorar si saben traslladar la seva força electoral a nivell local, si el descolorit cinturó roig municipal esdevindrà també taronja la primavera del 2019...

Junts per Catalunya: el renascut
Reconec que havia menystingut la capacitat de supervivència de Convergència, i el cert és que aquests darrers anys ha demostrat saber-se adaptar molt bé a cada situació, evolucionant per a sobreviure; si fa dos anys es va saber camuflar dins Junts pel Sí ara que ERC li va fer vores per reeditar la llista conjunta ha tingut l'habilitat de fer-se fort dins l'independentisme fent encara més gran i sobretot presidencial la figura del cessat i exiliat president Puigdemont. Junts per Catalunya ha guanyat les primàries de l'independentisme apaivagant així el debat sobre la presidència i foragitant els mals auguris que li pronosticaven les enquestes mesos enrere. Convergència no només no s'ha desplomat, sinó que ha resistit, lluitat i vençut; però tot té un preu, i en aquest cas ha estat deixar el partit a segona línia fent una candidatura, que esdevindrà grup parlamentari, més transversal, veurem també si més imprevisible.

ERC: altra vegada a roda
Primer Convergència li va parar els peus amb Junts pel Sí (recordeu la pressió que Artur Mas i els convergents van fer per la llista unitària?) i ara que semblava que els havien deixat mig arraconats al voral de la cursa electoral els convergents saben treure molt més suc d'un president a l'exili que no ells (ERC) d'un vicepresident empresonat! És indiscutible que han fet un molt bon resultat però no han pogut, ni sabut aturar el tsunami Puigdemont. A la tercera serà la vençuda?

PSC: ell (Espadaler) balla sol
La jugada de sumar alguns ex-Unió semblava (i potser encara no és) intel·ligent, reforçant el caràcter catalanista fent una coça al caràcter d'esquerres però el resultat del PSC és aquell empat amb gust a derrota, doncs quasi s'ha quedat igual amb un convidat (de pedra?) al seu grup parlamentari: Ramon Espadaler. Serà divertit, per dir-ho d'alguna manera, veure com sobreviurà el democratacristià en aquest grup parlamentari! El PSC, que vulgui o no juga en el bloc constitucionalista, s'ha vist definitivament arraconat per Ciutadans i molt em temo que haurà de seguir ballant amb la més lletja!

Catalunya en Comú: fred siberià
Els qui es situen entre dues trinxeres corren el risc de rebre, ser abatuts, per ambdós fronts; la indefinició que fins ara tan bé els havia funcionat ara ha esdevingut el seu pitjor enemic, sobretot a partir del moment en que les coses s'han embolicat de debò amb la presó i l'exili. El gran damnificat d'aquest mal resultat és precisament el seu cap de llista, l'ascendent Xavier Domènech, que lluny de l'escalfor dels "picos" de Pablo Iglésias al Congrés haurà d'afrontar el fred siberià al Parlament de Catalunya; en Rabell i en "Coscu" ja li poden passar la manta...

CUP: entrebancats
Deien mantenir-se dempeus i al final s'han entrebancat amb la unilateralitat (ara no toca, els podria alliçonar Pujol!); Esquerra els va fer un flac favor no acceptant reeditar Junts pel Sí i molts dels vots anti-convergents que van arreplegar fa dos anys han tornat a ERC despullant-los de vots i estavellant-se amb la furgoneta. Tot i així no ho han perdut tot i encara poden ser decisius... o no?! D'altra banda no sé si algun dia revisaran la seva dèria d'amortitzar massa aviat actius polítics, que una cosa és viure per dècades de la política i l'altra és llençar a la paperera brillants parlamentaris a les primeres de canvi.

PP: si són Espanya no són la solució
Com al seu dia en Froilà, s'han disparat un tret al peu! Ells van convocar les eleccions i ells, més que ningú altre, les han perdut. Més enllà de la pèrdua de vots i escons el Partit Popular va guanyar un bany de realitat i, sobretot, un avís per a navegants: afectarà a Espanya l'ona expansiva de Ciutadans a Catalunya? Fins ara sabíem que el Partit Popular no necessitava Catalunya per guanyar les eleccions espanyoles però la paradoxa (karma si voleu) és que les eleccions catalanes li poden fer perdre, tard o d'hora, el govern d'Espanya. Si Puigdemont ha sabut internacionalitzar el procés el president Rajoy, volent o no, l'ha espanyolitzat de tal manera que el 21D li ha esclatat directament a la cara!

El 21 D ha esvaït alguns dubtes si és que encara en quedava algun, però no tots...

dimarts, 26 de desembre del 2017

iPhone, 10 anys!


Retrocedim deu anys enrere, situem-nos a l'any 2007: la immensa majoria de nosaltres no tenim Facebook ni Twitter, tot i que ja fa més d'un any que funcionen; de fet la majoria de nosaltres ni tan sols coneixem Facebook i Twitter i són pocs els que n'han sentit a parlar. Sí, fa 10 anys la immensa majoria de nosaltres vivíem sense Facebook ni Twitter! A l'any 2007 YouTube té encara no dos anys de vida i els més tecnològics parlen de Second Life i My Space, avui en dia pura arqueologia tecnològica!

Seguim al 2007: internet ja fa temps que forma part de la nostra vida, també els telèfons mòbils que estan en plena expansió; en el top dels telèfons mòbils hi trobem els dispositius BlackBerry, amb la connectivitat del correu electrònic com a avantatge competitiu, i els Nokia, que ja comencen a incorporar GPS i càmera de fotos! Els telèfons serveixen bàsicament per trucar i enviar missatges i, pels executius amb BlackBerry, per rebre i enviar correus, però poc per a navegar per internet. Pel que fa a les aplicacions, fins al moment ni rastre...

Paral·lelament als telèfons mòbils creix, dins un segment més restringit i menys popular, les anomenades PDA, assistents personals digitals, bàsicament agendes electròniques entre les que destaquen les de la marca Palm; són dispositius mòbils amb una pantalla tàctil més gran que els telèfons mòbils coetanis i que a banda de l'agenda també permeten registrar contactes, fer notes i fins i tot dibuixar amb el llapis que l'acompanya. S'hi poden fer moltes coses, fins i tot jugar al solitari, però no trucar.

A principis del segle XXI recordo anar amb els dos dispositius a la butxaca, el telèfon mòbil per un costat i l'agenda electrònica per l'altre, doncs el que podia fer amb un aparell no ho podia fer amb l'altre i viceversa. Més d'una vegada havia pensat que tan de bo els dos dispositius es poguessin fusionar en un de sol, que es pogués trucar des de l'agenda electrònica o bé que pogués tenir l'agenda electrònica al telèfon. N'hi ha que no només ho pensen, n'hi ha que sobretot ho fan. I qui va fer-ho? Sí, l'Apple de Steve Jobs!

Fa 10 anys, a finals de juny de 2007, el món veia néixer el primer iPhone i, tot i que aleshores la majoria de nosaltres possiblement no em vam ser massa conscients, aquest naixement va canviar, tard o d'hora, les nostres vides: podríeu sortir de casa avui sense el vostre telèfon mòbil intel·ligent?

El primer iPhone tenia pantalla tàctil de 3,5 polsades, entrada per auriculars, connectivitat via dades (EGDE) i Wifi i càmera de fotos de 3,5 megapíxels. Al contrari que les BlackBerry aquest dispositiu no tenia un teclat físic, com tenien també algunes PDA, un element que aleshores molts van veure com un desavantatge competitiu vers les BlackBerry, però que com hem vist al llarg d'aquests anys s'ha acabat imposant.

L'any 2009 la revista Time va declarar l'iPhone l'invent de l'any, senyal inequívoc que des del seu naixement aquest dispositiu no només va tenir un gran impacte, també va marcar tendència. L'iPhone no només va canviar la fisonomia dels telèfons mòbils, també les seves potencialitats d'ús amb el desenvolupament del seu propi sistema operatiu (iOS) i el desenvolupament de les aplicacions mòbils.

El vostre telèfon mòbil intel·ligent, independentment del model i la marca, el que possiblement ara teniu a les mans, és una evolució d'aquell primer iPhone, com nosaltres ho som de la Lucy, el primer homínid que va caminar dret...

L'iPhone, però, segueix fent camí i ja s'albira el de la dotzena generació, l'iPhone X (deu), amb un disseny completament diferent i una pantalla de 5,8 polsades que ocuparà quasi tota la superfície frontal del dispositiu, amb una càmera dual composada per un teleobjectiu i un gran angular, ambdós de 12 megapíxels i dotat amb tecnologia de reconeixement facial. Per cert, el primer iPhone es va llançar amb un preu a partir de 499 dòlars, l'iPhone X surt a partir de 999 dòlars! Des del seu naixement l'iPhone no ha estat un dispositiu per a totes les butxaques, com de fet tots els de la família Apple.

La tecnologia mòbil ha evolucionat molt des d'aquell primer iPhone, també els telèfons mòbils intel·ligents; cada vegada els fem servir més i hi tenim més vida; paradoxalment, però, també creix el mercat dels telèfons mòbils "d'abans", els que essencialment només servien per trucar i com a molt enviar missatges. Tot torna, ni que sigui com a moda fugissera, però de moment és evident que l'iPhone va arribar per quedar-se: de moment ja són 10 anys!

Article publicat al número 98 de la revista Parlem de Sarrià.

dilluns, 25 de desembre del 2017

Per Nadal, cada ovella al seu corral?


Aquest serà el darrer Nadal que viurem al corral que des de fa més de divuit anys és casa nostra, una casa que ha vist néixer i créixer les nostres tres filles; fa mesos que estem preparant el nou corral amb molta il·lusió, una hipoteca i algun maldecap, quelcom que molts de vosaltres coneixeu i heu viscut... o viureu!

Roda el món i en el meu cas torna al Born, doncs tornaré a viure, abans de la Candelera, al barri que em va veure néixer i créixer i del que fa més de vint-i-dos anys vaig marxar. Aquests són i seran dies de comiat, de començar a fer el nostre particular dol del pis que ja no és nostre procurant no oblidar-nos res important, essencial (roba, mobles i trastos a banda) en el trasllat.

Per Nadal cada ovella al seu corral i aquest Nadal ens enganxa amb un peu i mig encara aquí i mig peu allà... en ple canvi de corral!

Per Nadal cada ovella al seu corral, diu la dita, i el cert és que no a tots els corrals serà així, doncs en alguns no hi haurà torró, ni tan sols "El Almendro", que faci tornar a casa per Nadal, em temo que tampoc per la Candelera, els presos polítics i exiliats que passaran aquestes festes lluny dels seus i del seu corral.

Groc Nadal per ells i Bones Festes per a tothom!

 

dissabte, 23 de desembre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "La Llorona"


Sovintejo poc el cinema, darrerament, i no són poques les pel·lícules, algunes grans, que hauré d'esperar a veure a la televisió; no és el cas de "Coco"!

La pel·lícula és una delícia visualment i musicalment i ens apropa al món dels morts (difunts o absents, si voleu) d'una manera molt humana (vull dir que no és una peli de zombies...).

"Coco" ens mostra on van els nostres absents, on van mentre romanen vius en el record dels qui els hem sobreviscut, i ens relata què els passa, què ens passarà, quan cauen en el més absolut oblit. Hi ha mort després de la vida que hi ha després de la mort?

La mort no és l'única protagonista de la pel·lícula, també ho és la música! I la música hi és present també, naturalment, en forma de cançons i una de les que més m'agraden és la popular "La Llorona".

Possiblement els més veterans l'haureu escoltat cantada per Chavela Vargas; jo en canvi la tinc (a l'Spotify) cantada per DePedro (Jairo Zavala) però la versió de la pel·lícula és de Angélica Vale i Marco Antonio Solís.

Sovintejo poc el cinema darrerament, per això és una gran satisfacció sortir del cinema havent compartit amb la família un relat, unes vides, moltes morts i cançons com "La Llorona"...






I la setmana vinent, els darrers minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 22 de desembre del 2017

El vídeo de la setmana: El Mashup del 2017


Aquests són dies, eleccions a banda, de fer inventari d'aquest 2017 al que se li acaben els dies: vídeos més visualitzats, cançons més escoltades, llibres més llegits, audiències televisives i radiofòniques, notícies més destacades, piulades més populars, els populars amb més seguidors...

La llista podria ser inacabable com inacabables semblen els especials informatius que ens resumeixen l'any abans que l'any s'acabi, deixant oberta, suposo i espero, una postdata per si el darrer dia de l'any passa quelcom que ho trasbalsa tot, un apèndix que resta pendent com pendent resta el volum més ombrívol de les memòries del president Pujol.

Com resumir l'any sense trigar un any, quan no una eternitat? Com oferir en una sola cançó, de menys de cinc minuts, la compilació de més de seixanta cançons d'èxit del 2017?

El que fan David Rees i Paula Pérez amb "El Mashup del 2017", una autèntica pastilla de caldo concentrat, cantant sense desentonar, ni desafinar, a raó d'unes 14 cançons per minut, és sensacional!

És admirable tanta capacitat de síntesi, a vegades n'hi ha prou amb una sola frase musical... Quanta música en una sola cançó!


dijous, 21 de desembre del 2017

Secret, personal i intransferible


El vot, afortunadament, és secret, personal i intransferible. El vot és més secret, si així ho volem, que la nostra femta, a vegades analitzada en la cerca d'alguna afecció, tan personal com nosaltres mateixos i intransferible perquè ningú, a priori, pot votar per nosaltres ni nosaltres per ningú. Votem a consciència, cadascú amb la seva, amb els dubtes i convenciments que ens acompanyen a la vida, a vegades amb ferms convenciments, d'altres amb dubtes raonables...

Avui molts de nosaltres, espero que una immensa majoria dels qui tenim dret a vot, ens palplantarem davant una urna per depositar un vot groc, blau, taronja, vermell, lila... vots que aquesta nit, la més llarga també pel solstici d'hivern, esdevindran formatgets, percentatges, escons i un futur a hores d'ara incert i del tot imprevisible.

Avui farem via als col·legis electorals amb el vot a la butxaca, qui fa dies que ho té clar, o bé el prendrem a la vista de tothom al propi col·legi, qui del seu vot no se'n vol amagar, o el triarem a darrera hora dins del confessionari, rere la cortina, qui en la intimitat d'encara no un metre quadrat es deixa endur per un darrer impuls, conscient que quan surti de la cabina la decisió, per fi, ja estarà presa!

Els indecisos, diuen, són els qui amb la seva darrera decisió a peu d'urna poden fer decantar la balança cap aquí o cap allà, però al capdavall sabem que els vots, una vegada engolits per l'urna, compten per igual.

Tinc una companya de feina que diu no tenir clar, encara, a qui votar; no és la primera vegada que vota però sí la primera que ho farà en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Confio que avui trobi una papereta per posar dins el sobre, fins i tot a risc d'equivocar-se; quan votem l'assumim aquest risc, sigui quin sigui el color del nostre vot. Al capdavall una vegada depositat el vot deixa de ser nostre; per això és tan valuós, per això el canviem quan considerem que n'han fet, per nosaltres, un mal ús.

Tinc una altra companya de feina que fa setmanes que dubta de si anar o no a votar; no és una indecisa, és una abstencionista en potència! Qui més qui menys l'hem animat a dirigir-se al col·legi ni que sigui per pintar de blanc el seu vot, que si cap color li agrada la suma de tots (que a vegades és el mateix que res) fan el blanc, i sempre és millor un vot en blanc que un nul (tot i ser els més creatius) o que un no vot... Confio que senti que, d'una o altra manera, aquestes eleccions també són seves, a pesar de tots els pesars i els "peròs" (que no pros) i contres de la seva gestació.

El vot, afortunadament, és secret, personal i intransferible. I vosaltres, ja heu votat? Jo també.

dimecres, 20 de desembre del 2017

La (necessària) desconstrucció dels blocs


Aquests darrers anys s'han anat construint a Catalunya dos grans blocs, pedra sobre pedra, un davant de l'altre retroalimentant-se de tal manera que ja quasi és impossible que els propis constructors puguin mirar-se a la cara sense recel, sense fer-se algun retret.

Els dos blocs, m'agrada pensar encara, són més politics que reals, tot i que a la societat també es manifesten en forma de mur, per alguns pràcticament infranquejable, que separa i a vegades divideix els que es troben, o volen ser, a una i altra banda del mur.

La campanya electoral, amb la seva necessària simplificació de les coses, dels missatges i dels arguments ha apuntalat encara més aquests blocs polítics, ha fet més alt, per si no ho era prou encara, aquest mur social, mental si voleu, fent-nos posicionar a tothom, sense exclusió, en una o altra banda.

Però, i si volem circular pel mig, entre els blocs? I si en comptes de contribuir a fer més alt el mur, volem fer-hi una porta, obrir-hi una finestra o tan sols foradar-hi un espiell? Ja sabem que qui camina sobre el mur córrer el risc de caure, qui circula entre els blocs s'exposa a rebre les garrotades d'ambdues bandes; per això resulta tan incòmode, fins i tot insensat, posicionar-se al mig, en l'anomenada terra de ningú malgrat sigui, paradoxalment, la de tothom.

Deixarem passar el 21D i les seves eleccions i una vegada desvetllat el resultat caldrà, sigui quin sigui, pair-lo (o començar-lo a pair) i preparar-nos per afrontar, tots plegats, el dia després.

S'atrevirà aleshores, el dia després, algun partit a superar els seus propis límits, les seves pors i a saltar el bloc que ha contribuït a construir? En temps líquids veig molt posicionament monolític... S'atrevirà algun partit a desconstruir els blocs, a foradar el mur?

M'ho pregunto avui amb el temor que demà passat la pregunta sigui encara més necessària, amb el temor que la pregunta acabi essent només retòrica, un bram d'ase, i que el seu eco ressoni fins a l'eternitat xocant entre els blocs.

S'atrevirà algun partit a fer política de debò?

dimarts, 19 de desembre del 2017

Abelles i borinots


Al llarg d'aquests anys l'independentisme no només ha guanyat molts adeptes, a voltes més gràcies a les actituds del govern i alguns partits espanyols que al propi moviment, sobretot ha aconseguit que els independentistes, sinó tots una gran majoria, actuessin quasi a l'uníson, com un rusc d'abelles.

Una de les grans virtuts de les manifestacions de l'11 de setembre no era tant que fossin massives (que també) sinó que els participants actuessin d'una determinada manera, seguessin unes quantes instruccions simples i senzilles. Aquest creixent comportament gregari sempre m'ha inquietat i reconec que també m'ha fet més aviat mandra seguir fil per randa les seves instruccions a les darreres diades...

Sigui com sigui el fet és que avui aquest comportament de rusc està plenament consolidat, amb un engranatge que funciona molt bé activat inicialment per l'ANC i Òmnium, darrerament també pels CDR, els Comitès de Defensa del Referèndum primer, i la República després.

La maquinària funciona molt bé i sobretot es manté molt activa, amb una alta capacitat d'influència, amb un fort sentiment d'adhesió, de compromís i de pertinença. I naturalment ara ja no es tracta només de decidir si farem una via, una ve baixa, el signe de la suma o una metamorfosi cromàtica, ara també (de fet des del principi, però ara es fa més evident) s'aprofita el rusc per influir en el vot, en el que piulem o repiulem a Twitter o què fer amb la propaganda electoral dels partits no independentistes. Algunes consignes, per absurdes que siguin o semblin, esdevenen quasi axiomes, d'altres veritables cants de sirena...

Ha tardat el constitucionalisme a organitzar-se mínimament en rusc, suposo que cansats de veure amb recança un any sí un altre també la capacitat de mobilització de l'independentisme. Cansats de criticar-ho ho han acabat emulant, però en aquest cas el rusc no és d'abelles sinó de borinots!

No, no em mal interpreteu, no sigueu mal pensats ni me'n feu a mi, que els dels borinots (abellots) són ruscs més petits, amb menys individus, diuen els experts i la Viquipèdia, que els de les abelles!

Abelles i borinots s'esforcen aquests dies per recol·lectar tot el nèctar possible amb l'objectiu que la mel, la mel del 21D, sigui sobretot dolça i abundant. Tindran nova reina les abelles i els borinots?  No sentiu aquests dies més intensament el brunzit de les seves ales?

dilluns, 18 de desembre del 2017

Exabruptes electorals


Els darrers dies de campanya els polítics afilen molt més els seus missatges, animats pels dies recorreguts entre aplaudiments de la pròpia parròquia i davant la necessitat imperiosa de vèncer l'adversari, doncs sempre hi ha, com a mínim, un adversari a vèncer.

Sentint-se valents i amb la inèrcia electoral els darrers dies de campanya alguns polítics es passen, literalment, de frenada fent declaracions que potser dirien prenen un cafè o un estomacal en una sobretaula amb companys de partit, però que xerriquen quan les diuen, també adreçant-se a la pròpia parròquia, amb un micròfon i tots els mitjans al davant.

Xerriquen les declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol, i presidenta "in pectore" via 155 de la Generalitat, Soraya Sáenz de Santamaría, quan va dir que Mariano Rajoy havia aconseguit decapitar l'independentisme, com si no sabés que per cada cap escapçat n'apareixen set més!

Declaracions (pel meu gust) molt desafortunades, com també van ser-ho les del socialista i ex ministre Josep Borrell quan va dir que calia desinfectar les ferides de Catalunya, les que segons ell ha provocat l'independentisme. Si a Catalunya hi ha ferides, i diria que n'hi ha, són responsabilitat de tots, i és de tots el deure de guarir-les...

Em dolen especialment aquestes segones, bàsicament per dos motius: primer perquè el PSC, a diferència, per exemple, d'algun membre del PSOE que sempre dóna molta guerra, no sol utilitzar aquest to brusc en la seva comunicació política; el d'Iceta sol ser un verb més fi, per molts fins i tot sibil·lí. I segon perquè no crec que Josep Borrell necessiti recórrer a aquest estil per defensar la seva posició política.

Hi ha polítics, en aquests i altres partits, que amb les seves declaracions i intervencions parlamentàries, amb els seus exabruptes i excessos electorals fan de la intel·ligència política un oxímoron i l'allunyen de la seva condició ideal (que hauria de ser natural), el diàleg i la pedagogia.

Tan desesperats estan?

dissabte, 16 de desembre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb Star Wars


Sincerament jo ja m'he perdut! No només ja no sé ordenar la saga, tampoc sé en quin moment en vaig perdre el fil!

Això que la primera sigui la quarta i que una de les pel·lícules sigui com un apèndix no ajuda, no ens ajuda als qui les pel·lícules ens agraden, però no fins al punt de fer cua per les estrenes i anar-hi disfressat!

Perduts o no és innegable que la saga és longeva (quaranta anys des de la primera, vull dir la quarta...) i que l'edat no li resta èxit ni de públic ni, sembla, de crítica, i per si no fos poc a més té, més enllà dels seus mítics personatges i infinites possibilitats de marxandatge, una banda sonora extraordinària obra del llegendari John Williams!

Diuen els qui l'interpreten que a més els encanta tocar-la! Doncs res, torna-la a tocar John!






I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 15 de desembre del 2017

El(s) vídeo(s) de la setmana: així sona el 21D


Als anuncis res és improvisat, cada detall compta doncs tot el que hi veiem i escoltem està pensat i creat per a comunicar.

Naturalment hi ha elements que percebem de forma més evident i aparentment més directa, com el que diuen les persones, o personatges, que hi apareixen o la seva pròpia aparença i hi ha altres elements que, també aparentment, ens sembla que ens passen més desapercebuts (o no), entre ells a vegades la música.

Certament hi ha anuncis en els que la música apareix en primer terme, que és l'autèntica protagonista, però tot sovint la música (simplement?) és allà, en un discret segon pla, al fons com qui no vol la cosa.

En qualsevol cas, en tots els casos la música, que mai és improvisada, sempre té la seva funció, juga el seu paper. El problema és quan ens falten les coordenades per comprendre-la, coneixements per descodificar-la, elements per jutjar-ne el seu paper...

Ara que d'entre els anuncis són inevitables els electorals el músic Arnau Tordera (Obeses) els ha analitzat a nivell musical. Si us falten elements (més que arguments) per decidir el vostre pel 21D vot podeu afegir-hi els musicals...

Avui no és un vídeo sinó set, els de la setmana...

dijous, 14 de desembre del 2017

Les primàries del 21D


El 21D no només es decideix si a Catalunya hi ha o no una majoria de vots i/o escons independentistes, també es lliuren altres batalles, internes en cada un dels anomenats blocs, el de l'independentisme i el del constitucionalisme.

En ambdós blocs la pugna pren forma de primàries, com si el 21D també estiguéssim escollint el proper president o presidenta de la Generalitat; malgrat ens ho sembli, sabem que realment no és així: el 21D "tan sols" escollim la composició del Parlament de Catalunya i és el Parlament, i només al Parlament, a qui li correspon escollir, votar, el proper president o presidenta de Catalunya.

Dins el bloc constitucionalista Miquel Iceta es resisteix, a cop d'enquestes i a pas de balls, a que Inés Arrimadas es postuli com a única presidenciable no independentista, tot i que està per veure si el resultat confirma el que el seu nas fi sembla ensumar als seus mítings: "aquí huele a presidéncia!"

A l'altra banda Esquerra, que fins ara tirava de Pla B amb Marta Rovira com a presidenciable ha fet un cop de timó, veient la persistència de Junts per Catalunya, cap de llista inclòs, de no renunciar a la re investidura del president Puigdemont, el legítim. I el viratge d'ERC l'ha fet tornar al seu Pla A i a presentar el vicepresident cessat i reclòs com a presidenciable.

Més enllà de les lògiques, evidents i lamentables limitacions que l'empresonament d'Oriol Junqueras té en la campanya electoral d'Esquerra sorprèn que fins ara no hagin sabut veure que la seva situació a la presó també és un actiu electoral. Junqueras ja comença a fer campanya (ni que sigui en mode epistolar) des de la presó i farà bé Esquerra d'invocar-lo a cada acte electoral per no fer-lo encara més invisible.

És Oriol Junqueras, doncs, i no Marta Rovira qui en campanya pugna en aquestes primàries amb Carles Puigdemont per esdevenir el proper president de la Generalitat, i en aquesta pugna són inevitables retrets més o menys evidents, més o menys velats...

Carles Puigdemont es sent president legítim, Inés Arrimadas es somia presidenta i Iceta s'hi ensuma... A Junqueras ni els seus l'hi veien dies enrere, i qui sap si serà el tapat! De moment, tristament, ho és, tapat, tancat i barrat a pany i forrellat a la presó d'Estremera...

El 21D no escollirem el proper president o presidenta de la Generalitat, però com sempre votarem com si fos així, com si fossin unes primàries, esperant que després el Parlament actuï en conseqüència, si pot...

dimecres, 13 de desembre del 2017

És la química, estúpid!



L'any 1992 ja feia uns anys que l'antiga fàbrica Torras-Hostench pertanyia al Grup Torras, en mans del fons d'inversió kuwaitià KIO (Kuwait Investment Office), que tenia com a cara visible a l'estat espanyol el controvertit i condemnat (empresonat per apropiació indeguda) empresari Javier de la Rosa. L'any 1992 el Grup Torras va ser el trist protagonista de la major (fins aleshores) suspensió de pagaments més gran de la història espanyola, amb un passiu de 243.000 milions de pessetes, 1.460 milions d'euros!

A finals del 1992 en l'animada campanya electoral de les eleccions presidencials nord americanes entre el candidat a la reelecció George Bush (pare) i el candidat demòcrata Bill Clinton aquest darrer va fer cèlebre la frase "és l'economia, estúpid!", frase que diuen va ser clau perquè Clinton es convertís, mesos després, en el 42è president dels Estats Units.

L'any 1992 la població de Sarrià de Ter no creixia, fins i tot havia patit un lleuger decreixement respecte l'any 1990 i no arribava als 3.500 habitants, molts d'ells treballadores i treballadors de la Torras o d'empreses que li donaven servei. A principis dels anys noranta Sarrià de Ter veia com municipis del voltant de Girona creixien urbanísticament i demogràficament, alguns amb veïns de Sarrià de Ter que hi cercaven una major qualitat de vida; Sarrià de Ter aleshores era conegut, més enllà del poble, per la icònica xemeneia de la Torras i per la pudor que sentien els qui entraven o sortien de Girona pel nord.

Entre finals i mitjans dels anys noranta del segle passat Sarrià de Ter no va poder revertir aquesta situació; per un costat gràcies al desmantellament de les instal·lacions on es fabricava la pasta de paper i l'enderroc de la xemeneia, tot un símbol, per un altre costat gràcies a la reconversió urbanística de sòl industrial en residencial, com el de la zona del Camp dels Socs o el de l'antiga fàbrica Cobega (que envasava Coca-Cola), enderrocada a principis d'aquest segle.

Malgrat seguir amb l'activitat industrial paperera de Torraspapel, a partir del 1999 ja en mans del Fons d'Inversions britànic CVC, Sarrià de Ter va començar a créixer de nou a partir del canvi de segle, assolint la xifra de 4.000 habitants l'any 2006 i superant la de 5.000 l'any passat, el 2016. Paral·lelament la fàbrica Torraspapel aquests anys es va anar fent petita, perdent treballadors fins a la seva desaparició. És a dir, com més habitants ha anat guanyant Sarrià de Ter menys treballadors ha tingut la fàbrica Torraspapel, i dels que ha tingut, cada vegada menys de Sarrià de Ter.

"L'economia, estúpid"; aquest era el veritable eslògan, de caràcter intern, que juntament amb altres (el també clàssic "canvi o més del mateix" o "no oblidar el sistema de salut") va crear l'equip de campanya de Bill Clinton per enfocar els missatges, per fixar els punts clau dels debats, els mítings i les entrevistes; la frase referent a l'economia va fer fortuna, convertida en la ja popular "és l'economia, estúpid!"

De fet d'aquella frase en van sortir d'altres de derivades: "són les matemàtiques, estúpid", "és la ciència, estúpid"... i sí, també podríem formular, i avui ho fem en clau de Sarrià de Ter: "és la química, estúpid!".

Sí, és la química, estúpid; la clau per entendre el que està passant a Sarrià de Ter en relació en part de la indústria paperera l'explica la química.

Avui, ja ho sabem, qui té l'activitat industrial paperera allà on abans hi havia la fàbrica Torraspapel és el grup Hinojosa, i al contrari del que passava anys i dècades enrere el seu pes sobre l'ocupació dels veïns i veïnes de Sarrià de Ter és menor, molt menor. Aquesta és una realitat que ens ajuda entendre, també, part del conflicte que tenim avui. Aquesta és una observació que ens dibuixa una realitat social, econòmica i demogràfica diferent de la que hi havia als anys vuitanta o noranta del segle passat i és sobre aquesta realitat, i no la pretèrita, que hem d'enfocar i afrontar el conflicte que tenim avui.

Perquè avui Sarrià de Ter ja no és conegut per ser el poble de la xemeneia ni, fins fa poc, de les pudors! Malauradament, i ja vaig parlar-ne en l'article de la darrera revista ("Sarrià de Ter no respira tranquil...", Parlem de Sarrià núm. 97) a Sarrià de Ter han tornat les pudors i, sí, també els sorolls.

Els sorolls són més una qüestió física i, d'altra banda, l'acústic és un àmbit més legislat, pel que aquí la discussió és poca; el compliment, com a mínim, del que estableix la llei. La pudor és un àmbit més complex, menys legislat, fins i tot més subjectiu: allà on un hi sent un olor com de vainilla un altre hi sent una pudor repugnant. Sigui com sigui el que hem acabat aprenent tots plegats és que la pudor, i la seva eradicació, és una qüestió de química.

En la química hi ha la solució, sinó total sí part d'ella, en l'ús de microbicides en el procés de fabricació de la pasta de paper. Aquesta és una de les solucions tècniques d'un dels possibles focus d'emissió de pudor de la fàbrica d'Hinojosa, una solució química però no l'única. La pròpia direcció de la fàbrica ja en va anunciar d'altres, referides al tractament dels residus de la depuradora o d'altres punts de la producció, també possibles focus de pudors.

És la química, estúpid! Sí, hi ha una altra química que també ha fallat, no la química de la taula periòdica sinó la que podem definir com a entesa o amb l'anglicisme "feeling". Sí, no hi ha hagut química, en relació a aquest problema, entre els veïns i veïnes afectats i l'Ajuntament, tampoc amb l'empresa. És especialment preocupant la manca de química entre els veïns i veïnes i els seus representants, els qui se suposa, i m'hi incloc, hem de defensar i vetllar per les seves necessitats.

La creació formal d'un grup de veïns i veïnes per afrontar aquesta situació i enfortir la interlocució amb l'Ajuntament i l'empresa és una bona notícia i, sens dubte, ha de ser una bona manera per fer que aquesta química, la que es pugui generar entre els representants municipals i els veïns i veïnes, també contribueixi a resoldre aquest problema.

És la química, veïns i veïnes, la química!

Article publicat al número 98 de la revista Parlem de Sarrià.

dimarts, 12 de desembre del 2017

L'art de Sixena


Per uns és un espoli en tota regla, pels altres simplement l'aplicació de la regla, en aquest cas d'una decisió judicial; per tots és, sobretot, més munició electoral.

L'art i la cultura han entrat de ple en la campanya electoral del 21D per obra i gràcia del conflicte de l'art de Sixena i, naturalment, de l'(in)oportunitat de l'aplicació de l'article 155.

És molt trist que l'operació s'iniciés amb nocturnitat (què volen aquesta gent...), és molt trist que l'operació requerís la intervenció de la Guàrdia Civil, és molt trist que els Mossos d'Esquadra haguessin de carregar, és molt trista, patètica fins i tot, l'actuació artística (performance si sou del morro fi) que ahir vam viure i veure al Museu de Lleida i al monestir de Sixena...

És molt trist que la cultura i l'art siguin (o semblin) només el pretext per atiar un conflicte polític territorial, identitari, fins i tot administratiu.

I entre tanta tristesa em pregunto com serien avui aquestes mateixes obres si al seu dia el govern català no les hagués comprat, en quin estat de conservació estarien i, sobretot, ens mans de qui estarien: carn de subhasta, d'antiquari, de Walapop?

Qui les reclama pot fer-ho, més enllà de les seves raons i del dret que pugui tenir, perquè aquestes obres han estat conservades, perquè amb la seva conservació també s'ha conservat el seu valor.

També em pregunto com estaran aquestes obres, rebudes ahir amb tots els honors a Sixena, d'aquí a cinc o deu anys, i si el seu retorn suposarà un revulsiu per dignificar culturalment Sixena, o si les obres esdevindran tan sols el botí d'una disputa política i territorial.

Diuen que només valorem les coses quan les perdem; diuen que el Museu de Lleida ha rebut aquest darrer mes tantes visites com les que rebia anualment. Més enllà de la indignació per com s'ha resolt (?) aquesta qüestió també m'entristeix pensar que mentre ens pensàvem que era ben nostre l'art de Sixena ens era, en general, totalment indiferent...

Si la política és un art, no l'he sabut veure, i per tant tampoc apreciar, en relació al de Sixena, però no patiu, segurament sóc jo...

dilluns, 11 de desembre del 2017

El president Puigdemont (de moment) no té pla B


Les maniobres d'escapisme del president Puigdemont van camí d'esdevenir antològiques: primer la de l'1 d'octubre quan, sota un pont de l'autopista va burlar el seguiment que li feia la policia espanyola, després (pels pèls) la de les eleccions anticipades el dijous 26 d'octubre i finalment (de moment) la de Brussel·les.

Amb els seus moviments fa bona l'expressió que qui pren la iniciativa juga amb avantatge i amb els seus moviments de moment ha aconseguit incrementar com ningú, més que els seus companys i companyes de govern empresonats, també els com ell exiliats, el seu capital electoral.

És indiscutible que el president Puigdemont des de Brussel·les està esdevenint un dels grans protagonistes d'aquesta campanya electoral mentre Oriol Junqueras n'és, mut i a la gàbia, el gran protagonista absent, circumstància de la que sens dubte se'n ressent a nivell anímic, sembla que també electoral, el seu partit.

Amb el seu cap de files fora de joc ERC ha plantejat el seu pla B d'aquesta campanya electoral presentant la Marta Rovira com a presidenciable, i aquests darrers dies demana que Junts per Catalunya facin el mateix, donant per fet que el (legítim) cessat president Puigdemont no podrà ser investit...

El principi de realitat que invoca ERC xoca de ple amb la principal línia argumental i programàtica de Junts per Catalunya: restituir el govern legítim, naturalment amb el president legítim. No pica l'ham d'ERC Junts per Catalunya quan els republicans li suggereixen que plantegin un pla B, un presidenciable alternatiu al president Puigdemont.

No, no renunciarà Junts per Catalunya al seu principal actiu electoral, no quan la seva campanya electoral pivota sobre l'exiliat president Puigdemont, no abans del 21 de desembre...

Després del 21D ja veurem què passa i què fa el president Puigdemont, fins aleshores ell és l'únic president que els independentistes poden restituir, agradi o no a ERC...

dissabte, 9 de desembre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "L'amor té dues cares"


Quan, de petit, tornava a casa amb l'autobús interurbà i mirava per la finestra encantat, allò de "mirant al no res, pensant en tot" no sonava cap solo de guitarra que acompanyés els meus pensaments; tampoc sentia cap cançó èpica quan de jove pujava a la Pica d'Estats ni cap de romàntica quan ens vam fer el nostre primer petó...

Ja poden ser de pel·lícula, les nostres vides, fins i tot poden tenir (i de fet tenen) banda sonora, que més enllà d'escoltar-la dins el cap o com a molt nosaltres mateixos amb auriculars no sona com a les pel·lícules. D'això en parla la "solterona" professora de literatura que interpreta Barbara Streisand a la pel·lícula "L'amor té dues cares" en una entretinguda dissertació sobre l'amor.

Sobre l'amor i les relacions de parella tracta la pel·lícula, amb un cast professor de matemàtiques interpretat per Jeff Brigdes, una mare narcisista i egoista interpretada per una brillant Lauren Bacall, una atractiva tot i que infeliçment casada germana interpretada per Mimi Rogers i un ben plantat i ben intencionat, tot i que un xic innocent cunyat interpretat per Pierce Brosnan...

La pel·lícula explora les possibilitats d'un amor cast, més intel·lectual que físic, fins i tot d'un matrimoni no contaminat pel sexe, la veritable perdició de les relacions amoroses segons el cast matemàtic...

Però al final, ja ho podeu intuir, sonen els violins i Puccini es fa present a la "vida real" dels personatges i no és a l'alba sinó al vespre quan, finalment, l'amor en la seva plenitud venç en forma d'apassionat petó final!






I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 8 de desembre del 2017

El vídeo de la setmana: Salvades?


El proper 21 de desembre no votaré a Inés Arrimadas ni a Marta Rovira; no, ja sé que a elles directament no les puc votar, com al seu dia tampoc vaig votar (l'enyorada) Carme Chacón, ja m'enteneu...

Que no les voti no és cap sorpresa i és per això que ho expresso amb total naturalitat, no com si estigués anunciant una exclusiva. Però que jo no les voti no vol dir, necessàriament, que bé una bé l'altra puguin acabar esdevenint presidentes de la Generalitat i, per tant, la meva presidenta.

És precisament per aquest motiu, per aquesta hipotètica que no remota possibilitat i no pel fet que les voti o deixi de votar, que a mi també em preocupen les preguntes que, en la seva majoria, no van saber respondre ni una ni l'altra a Jordi Évole al Salvados d'aquesta setmana passada.

Bé, respondre sí que van respondre, però no sempre necessàriament amb precisió a la pregunta que els feia el periodista sinó responent per la tangent sobre la qüestió sense donar la xifra preguntada... A vegades hi ha respostes que semblen excuses, quan no fugides endavant per no haver de dir "no ho sé..."

Independència al marge les respostes que van donar van evidenciar que lamentablement (sobretot per elles, suposo) Marta Rovira i Inés Arrimadas tenen més en comú del que es pensaven (i ens pensàvem); Jordi Évole deuria intuir-ho al preparar l'entrevista i ho va confirmar amb les preguntes que els va fer a l'inici del programa. Com va sentenciar la també periodista catalana Àngels Barceló: no en tenen ni idea!


dijous, 7 de desembre del 2017

Papers de Sarrià de Ter


A risc que abandoneu aquest article just després d'aquestes primeres paraules em sembla just i necessari aclarir que no, que aquí no es desvetllarà cap trama corrupta, cap blanqueig de diner, cap evasió d'impostos, que si bé parlaré de papers són els de Sarrià de Ter i no els de Panamà, i tot i que els nostres no han estat exempts de polèmica, es mouen per altres coordenades.

Parlem de Sarrià, doncs, i en el darrer número de la nostrada revista, digital i en paper, parlen els diferents actors protagonistes, amb un paper més o menys important, del conflicte polític i veïnal generat arran de les molèsties per la reactivació de l'activitat industrial paperera.

El tema no és nou ni apareix per primera vegada en aquest darrer número, el noranta vuit, de la revista Parlem de Sarrià, però en aquest número hi trobareu la veu de l'empresa, la del govern, la de la oposició i naturalment també la veu de la Plataforma Ciutadana Prou de Sarrià de Ter, que representa la veu dels veïns i veïnes afectats.

És evident que aquí cada un juga el seu paper, és tan evident com és necessari que el resultat final de tot plegat sigui satisfactori per totes les parts, una tasca no sempre fàcil i per la quan, em consta, tots treballen.

Si aquest tema us fatiga o simplement no us interessa no patiu, entre les pàgines, digitals i de paper, de la revista hi trobareu molts altres temes i qüestions, doncs com bé sabeu la revista és diversa i sempre generosa en els seus continguts i rarament ningú hi troba un tema, un article, que no sigui del seu interès.

Dels Papers de Panamà en aquest número no se'n parla, que no ho descarto en un futur... de moment prou en tenim amb els de Sarrià de Ter...


dimecres, 6 de desembre del 2017

Una retirada a temps és una victòria?


Una retirada a temps és una victòria, va sentenciar Napoleó, fent-se així cèlebre una altra de les seves frases.

Lamentablement el governador militar de Girona durant la Guerra del Francès Álvarez de Castro no se la va aplicar, ni a ell ni als soferts gironins que a banda del setge francès, napoleònic per a ser més precisos, també (sobretot) van patir la seva obstinada resistència. Álvarez de Castro fins i tot va emetre un breu i terrorífic ban com a governador militar: "Será pasado por las armas el que profiera la voz de capitular o de rendirse".

Potser Girona va ser (novament) immortal per honor i glòria del foll militar, no varen ser immortals els vora deu mil soldats i gironins i gironines que van deixar-hi, més que la pell, la vida!

El president Carles Puigdemont va estar a punt de retirar-se a temps el dijous 26 d'octubre quan quasi es presenta davant els mitjans de comunicació, i la població en general, per convocar eleccions anticipades, però ja sabem que finalment es va fer enrere i alhora es va fer fort en la seva determinació de seguir endavant amb la no aprovada però suspesa república, donant la veu al Parlament de Catalunya.

Hagués estat una victòria aquella retirada? O una rendició en tota regla? S'ho pregunta avui el president Puigdemont, encara?

El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha retirat (a temps) l'ordre europea i intencional de detenció del president Puigdemont i dels consellers cessats que l'acompanyen en el seu exili a Brussel·les; l'ha retirat a temps que la justícia belga no aigualeixi les acusacions que en poguessin motivar l'extradició, a temps per evitar que aquí no se'l pugui jutjar per les mateixes causes que a la resta d'imputats, els que són a la presó i els que ja n'han sortit, a temps per evitar que la justícia espanyola quedi en un visible (i vergonyant) fora de joc.

En la justícia, com en la política, en la guerra, en l'amor i en l'esport, la tàctica també és un element clau i la retirada a temps una decisió que no sempre és fàcil ni senzilla. Una retirada a temps és una victòria? En el cas del jutge Llarena amb la retirada de moment hi guanya molt més del que, de no retirar-la, podria perdre...

dimarts, 5 de desembre del 2017

En campanya, entre reixes


Insistia mesos enrere el llavors vicepresident del govern Oriol Junqueras que l'1 d'octubre votaríem normal, com sempre deia, volent donar així una capa de normalitat a un referèndum que, de normal, ja d'entrada no en tenia res. De fet ell també ho sabia, que era sobretot excepcional...

Els fets lamentablement van confirmar de sortida tampoc, que no, que el que va passar l'1 d'octubre podem adjectivar-ho de moltes maneres, però no de normal, mai de normal.

Avui, per més que s'hi esforci el govern espanyol, per més que s'hi esforcin els partits que donen suport al 155, podem adjectivar les properes eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de moltes maneres però mai de normals, doncs en aquest cas no es compleix la norma. I no em refereixo a les norma en el sentit estrictament jurídic del terme, sinó en el del sentit comú, un sentit certament més pantanós però alhora més comprensible, veient la dificultat d'entendre, per un ciutadà corrent, la normalitat jurídica.

Per si el pecat original del 21D no fos suficient, no donant cap aparença de normalitat a unes eleccions al Parlament convocades pel president espanyol en plena intervenció de la Generalitat i cessament del govern i el Parlament de Catalunya, que l'inici de la campanya es faci amb candidats empresonats preventivament ho fa més anormal, ho enrareix tot encara més.

Que el motiu sigui el risc de reiteració delictiva, tenint present que els candidats ja no tenen el càrrec que tenien quan, suposadament, presumptament van cometre el delicte, és sota el meu punt de vista un argument poc sòlid; de fet ja ho era abans que entressin a la presó. El seus motius tindrà el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, qui certament s'ha esmerçat en justificar la seva controvertida decisió, qui espero que hagi calibrat el que suposa fer una campanya electoral amb candidats a la presó, amb presó provisional.

La (in)justícia espanyola és al punt de mira, s'analitza cada moviment que fa, cada condició que posa, cada decisió que pren en relació al conflicte Catalunya - Espanya sempre amb la sospita més o menys infundada que hi ha quelcom, més o menys evident, que posa en dubte la separació de poders. Que la política es contamini judicialment no ajuda a resoldre el conflicte, que la justícia es polititzi tampoc.

Una campanya electoral amb candidats entre reixes és un molt mal inici de campanya doncs la condiciona més, molt més, que amb candidats, que també n'hi ha, lliures (?) però a l'exili...

Votar com sempre? No, el 21D n'hi ha que no podran votar com sempre, de fet molts votaran com mai...

dilluns, 4 de desembre del 2017

El patchwork electoral del PSC


El PSC és, tot sovint, l'ase dels cops, tenint la capacitat (vés quina virtut!) de rebre per tots costats, i malgrat això és un partit més resistent del que sembla.

La sentència contra l'Estatut va sentenciar el PSC en un procés llarg i dolorós de sagnia i autodestrucció que es va tancar amb l'escissió d'una de les seves parts, la més catalanista, diuen... Certament el PSC va quedar tocat però no enfonsat, ferit, però no de mort.

Amb Miquel Iceta al capdavant el PSC ha sabut superar el dol i guarir-se les ferides, també les generades pels embats en relació a la seva relació amb el PSOE, i naturalment pagant un elevat preu electoral: pèrdua de vots i de representació a tots els nivells: ajuntaments, Parlament, Congrés de Diputats, Senat...

La prevalença, aquests darrers anys, de l'eix nacional l'ha situat en els anomenats partits unionistes o, si ho preferiu, constitucionalistes apareixent en fotografies poc edificants per una part (molts?) dels seus militants al costat de la dreta catalana espanyolista; entre les destacades una davant el Tribunal Constitucional, l'altra, més recent, una "selfie" en una manifestació a favor de la unitat d'Espanya.

Quan veig aquestes imatges em pregunto què hi cerca Miquel Iceta i no sé si per consol, desconsol o resignació, intueixo que hi cerca vots, els que té risc de perdre davant Ciudadanos o precisament els que el partit taronja li ha manllevat i ara vol recuperar.

Més clar ho he vist amb les costures que Iceta ha sargit per cosir la llista del PSC les eleccions del 21D, un patchwork electoral on hi conviuen democratacristians com Ramon Espadaler, espanyolistes com el vicepresident de Societat Civil Catalana o esquerrans de pedra picada com l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo.

Miquel Iceta per confeccionar aquesta llista ha arreplegat l'escombra per escombrar cap endins, no cap enfora com aquell cartell de la CUP d'inspiració comunista, per mirar d'arreplegar el màxim de vots d'aquí i d'allà en aquestes convulses eleccions.

Diuen les enquestes que el PSC resisteix, fins i tot les més optimistes que millora; jo en faig prou en que no s'esquinci encara més...

dissabte, 2 de desembre del 2017

Minuts musicals de pel·lícula amb "Dirty Work"


Aquest cap de setmana s'ha estrenat la pel·lícula "Wonder", basada en el llibre homònim, tot un fenomen literari (i editorial) que també va captivar les meves filles grans, com possiblement passarà amb la pel·lícula.

Aquesta estrena m'ha fet pensar en "Mask" (estrenada aquí amb el títol de "Máscara" i que no s'ha de confondre amb "La máscara" de Jim Carrey!), una pel·lícula de mitjans dels vuitanta del segle passat que relata, amb dosis de ficció, la vida de Roy Lee "Rocky" Dennis.

Si l'infant protagonista de Wonder, August (Auggie) Pullman, té la síndrome de Treacher Collins el jove adolescent de "Mask" té displàsia craneodiafisaria, malalties i afectacions diferents però que comporten, ambdues, una greu deformació a la cara amb tot el que això suposa de dificultats d'acceptació d'un mateix, i d'acceptació per part dels altres!

Una altra referència cinematogràfica podria ser "L'home elefant", en la que el protagonista és un home adult que pateix la síndrome de Proteus...

Però quedem-nos amb "Mask", pel·lícula en la que brilla especialment Cher en el paper de mare lluitadora que, com la mare que interpreta Julia Roberts a "Wonder" volen que més enllà del rostre els seus fills tinguin una vida normal.

Ambientada a finals dels anys setanta "Mask" té en la seva banda sonora sobretot cançons de Bruce Springsteen, músic de capçalera del veritable Roy Lee "Rocky" Dennis (1961-1978), Little Richard, Lynyrd Skynyrd o els menys coneguts (per nosaltres, no per la cultura nord americana) Steely Dan, dels que entre d'altres sona la cançó "Dirty Work".

Sí, molta feina bruta han de fer aquestes mares per intentar donar una pàtina de normalitat a l'extraordinària vida dels seus fills...









I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 1 de desembre del 2017

El vídeo de la setmana: Constructing Albert


La vaig conèixer l'estiu del 1990, impossible no recordar-lo, aquell estiu, especialment els dies d'agost que vam compartir amb altres joves en un camp de treball a Boada, un petit poble de la comarca de la Noguera. Jo aleshores tenia 16 anys i lluïa una mitja melena rossa que feia prou goig, i que amb el pas del temps anys es va anar fent fonedissa.

No, ja us desvetllo ara que no, no va ser ella el meu amor d'estiu d'aquell estiu, però ens vam fer prou amics com per cartejar-nos durant un temps, cartes que jo encara guardo en una caixa de cartró tot i que fa anys i panys que no rellegeixo. Guardarà ella, encara, les cartes que jo li vaig escriure?

Guarden encara les meves cartes tots els amics i amigues de joventut amb qui amb més o menys assiduïtat ens vam cartejar? Jo les seves les guardo com un tresor, inequívoca evidència d'unes amistats que no sempre s'han mantingut amb la mateixa intensitat.

Sí, aleshores n'escrivia moltes de cartes a amics i amigues, cartes i postals; un hàbit lamentablement perdut que ni el correu electrònic, ni les xarxes socials ni la missatgeria instantània han sabut, si més no en el meu cas, substituir.

De cartes i postals encara n'escric, sobretot, diria que quasi exclusivament, a la Sira, que amb diferència és qui més m'ha llegit: les nostres cartes es compten per centenars i en elles hi ha un relat força aproximat, íntim i personal de la nostra relació, del nostre amor, de la nostra vida junts...

Però tornem als anys noranta; un dia vam deixar d'escriure'ns, un dia, sense saber-ho ni possiblement voler-ho, com amb tantes altres persones, una carta va ser la darrera i ella i les seves cartes amb el pas dels anys van començar a formar part del passat, en el seu cas un bonic record de l'estiu del 1990, record animat, més que per fotografies, per un vídeo que mesos enrere vaig fer digitalitzar.

Alguna vegada, com amb tantes altres persones, m'havia preguntat què en seria d'ella, on seria, què faria... se'n recordaria de mi? Seria jo també un record d'aquell estiu, un d'aquells records que no els esborra la pols del camí? O simplement la pols, una lleugera ventada, m'haurien esborrat a mi, a Boada i a les cartes que li vaig escriure. Abans que els records el vent escombra les respostes...

Dies enrere vaig assistir en una jornada sobre responsabilitat social i vaig sentir el seu nom, però en veure la noia que recollia el reconeixement de seguida vaig confirmar que no, que no era ella; fins i tot vaig fer una cerca ràpida per si la trobava, però res, vaig restar més atent a la jornada que a rememorar l'estiu del 1990; però uns dies després vaig tornar a veure el seu nom, aquesta vegada escrit com a codirectora d'un documental sobre l'Albert Adrià i, amb dos clics sí, vaig confirmar que era ella, la Laura que vaig conèixer fa 27 anys!

O no, potser no, potser ja no és aquella joveneta com potser jo tampoc sóc el noi que ella va conèixer l'estiu del 1990. No sempre estem igual, no sempre som iguals, sense necessitat de deixar de ser nosaltres mateixos, sense necessàriament trair-nos inevitablement creixem i en el creixement canviem o, com a mínim, ens transformem en una versió, en el millor dels casos i no sempre, millorada.

Sí, era ella, és ella... i ara què? Contacto amb ella, la busco al Facebook, li escric una carta?

De moment he decidit rellegir de nou les seves cartes, i cercar la manera de mirar el seu darrer treball: aquesta n'és una mostra.

CONSTRUCTING ALBERT teaser 2016 from Trueday Films on Vimeo.

En la construcció de l'Albert, qui sap, potser he trobat l'oportunitat de reconstruir una relació epistolar...