divendres, 26 de maig de 2017

El vídeo de la setmana: l'orgasme floral (pel formigueig?) del Temps de plors


El d'avui no és un vídeo sinó tres, els tres guanyadors de la segona edició del Festival Just for Flowers, concurs de curtmetratges al voltant del Girona Temps de Flors.

Els curtmetratges han de tenir una durada màxima de 3 minuts i s'han d'enregistrar editar i presentar en 36 hores; a més han d'incorporar un objecte sorpresa que facilita la organització (aquest any una bombeta), i incloure una localització del Temps de Flors assignada per sorteig i una escena de càmera oculta.

Aquests han estat els tres curtmetratges vencedors:

Orgasme floral



Temps de plors



The day of the ant



Bon divendres!

dijous, 25 de maig de 2017

Mariano Rajoy apuja el to


D'entre les virtuts de Mariano Rajoy, que alguna en deu tenir malgrat a mi també em costi veure-les d'entrada, no hi ha la loquacitat; ell és més aviat homes de poques paraules i si pot, i per no molestar, de cap!

També sol defugir el cos a cos i prefereix escudar-se rere una pantalla de plasma, fer declaracions institucionals sense preguntes i seguir el guió marcat, tot i que fins i tot així ens deixa declaracions memorables: un plat és un plat, és l'alcalde...

President més aviat gris i de perfil baix aquests dies Mariano Rajoy sembla haver-se pres algun complement vitamínic, doncs és evident que en les seves darreres aparicions, com a president del Partit Popular i com a president del Govern espanyol al Senat, ha apujat el to!

És com si de sobte hagués posat una marxa més a la curiosa marxa (nòrdica?) que practica! Rajoy ha apujat el to de veu i també la intensitat de les seves paraules, bé per boca seva, bé per la dels seus ministres, que han pres bona nota del que han de dir, alt i clar, arreu en relació a les inequívoques intencions del govern català amb el referèndum (o referèndum): cop d'estat!

Rajoy ha apujat el to per la imminència de l'inevitable xoc de trens en relació al procés independentista, és evident, però també l'ha apujat per la irrupció d'un ressuscitat i enfortit Pedro Sánchez que li assenyala la porta de sortida de La Moncloa; sembla que el PSOE deixarà de ser el dòcil soci per passar a exercir la incòmode oposició... Veurem si Pedro Sánchez, més que apujar el to, pot i sap afinar-lo...

Les circumstàncies obliguen a apujar el to a Mariano Rajoy, però faria bé el president espanyol de controlar aquesta pujada, sobretot tenint present la tercera definició del verb apujar, aplicat específicament al camp de la música: desafinar tot fent més alt el to. Que li preguntin al pobre Manel Navarro...

dimecres, 24 de maig de 2017

President "first class"


Tanta necessitat deu tenir la família Pujol Ferrusola d'explicar-se com nosaltres d'escoltar les seves explicacions, doncs des de la confessió del "pare" els catalans, amb independència de les nostres fílies o fòbies pujolianes, vivim entre la incredulitat i la consternació, i més després de les sorprenents missives dels missals de la Marta Superiora.

I la família Pujol Ferrusola es va explicar com mai, molt millor i més sincerament que al Parlament, al Matí de Catalunya Ràdio de Mònica Terribas per boca del tercer dels fills, Josep Pujol Ferrusola.

L'entrevista no té pèrdua i no són pocs els titulars que Josep Pujol Ferrusola va regalar als mitjans, des del llit de tota la vida de metre trenta que abriga els somnis (ara més aviat els malsons) dels pares al desinterès del pare pels diners; curiosament els qui en tenen no es solen preocupar massa, pels diners... Per preocupar-se'n ja tenia primer la Marta, després el "júnior"!

De tot el que va dir el que em va sorprendre més va ser quan va reconèixer que per ell el pecat del seu pare és "pecata minuta" al costat del president "first class" que els catalans vam tenir durant vint-i-tres anys, doncs d'haver reconegut al seu dia la deixa hauria hagut de dimitir com a president...

Sé que qualsevol elucubració sobre el que hagués pogut succeir en cas que Jordi Pujol hagués confessat aleshores és simplement política ficció, però no puc evitar pensar dues coses davant l'afirmació de Josep Pujol Ferrusola:

Per un costat que precisament el seu imposat silenci, i la doble moral ara tristament revelada, devalua la qualificació de "first class", doncs al com la dona del Cèsar el president Pujol sembla que només es va esforçar i limitar a semblar íntegre...

I per un altre no puc evitar pensar en qui, aleshores, pugnava amb Jordi Pujol per la presidència de la Generalitat: Joan Raventós. D'haver confessat i dimitit aleshores Pujol no necessàriament Raventós hagués estat president, però al contrari que la de Pujol la seva és d'aquelles figures que suporta bé el pas del temps i, sobretot, el pes de la història.

Curiosament mentre la figura de Jordi Pujol tristament es devalua, a base d'eixamplar-se les seves ombres, i les de la seva família, la de l'alcalde i president Maragall, per exemple, cotitza a l'alça.

De fet com més llum aboquem sobre les ombres del president Pujol més es devalua la seva classe; al capdavall Pujol va enredar a tothom (qui sap si fins i tot a ell mateix), també els qui mai hem estat sants de la seva devoció.

dimarts, 23 de maig de 2017

Urpa estesa


La magnificada protesta del Partit Popular de Madrid (falta d'ortografia de l'Alícia inclosa!) contra l'oferiment de l'ajuntament de Madrid de Manuela Carmena al president Puigdemont per fer la conferència d'ahir va quedar en fora de joc pel sorprenent oferiment del govern central, per boca de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, primer, i d'un inèdit energètic Mariano Rajoy després, que Puigdemont presentés les seves intencions al Congrés dels Diputats, com va fer al seu dia el president basc Ibarretxe.

Una contradicció? Ja no ve d'aquí, i menys quan al Partit Popular la protesta li serveix per atacar Carmena per un costat i l'oferiment per pressionar Puigdemont per l'altre.

L'oferiment del govern espanyol que el català s'expliqui al Congrés és d'aquells que semblen arribar tard i malament: tard perquè a aquestes alçades se li veuen totes les (males) intencions, malament perquè no deixa de ser la resposta anticipada a la conferència que el govern català va fer ahir a Madrid, a ca la Carmena. Allò de posar la bena abans de la ferida... És molt de Rajoy respondre, o reaccionar a destemps...

Sota l'aparença de mà estesa aquest oferiment és com el llop sota la pell de xai que s'apropa al dòcil i confiat ramat: més que una mà estesa l'oferiment és una urpa estesa!

Sap Puigdemont, com sap perfectament Rajoy, que acceptar l'oferiment d'anar al Congrés seria deixar el procés en via morta, doncs seria el reconeixement implícit que és allà on resideix la sobirania popular, i per tant que Catalunya no és un subjecte polític, i que la via seria la de la reforma de la Constitució, és a dir, avui per avui un carreró sense sortida.

Més que al Congrés de Diputats el govern espanyol convida el català a la gola del llop, d'un llop definitivament despullat, si mai l'ha tingut, de la pell de xai...

dilluns, 22 de maig de 2017

Pedro Sánchez ressuscita


Defenestrat bruscament en aquell fatídic i vergonyós comitè federal Pedro Sánchez ha ressuscitat políticament i tornarà a la secretaria general del PSOE.

Ell, que va prometre tornar el partit als militants, torna a governar-lo amb un ampli suport de la militància, tot i que es trobarà un partit encara amb massa ferides obertes i amb la necessitat imperiosa de recuperar el terreny perdut, primer el de la credibilitat, després l'electoral.

La forçada abstenció (a la investidura de Rajoy) del PSOE de la gestora ha enfonsat Susana Díaz, de qui ningú dubta que va ordir a l'ombra el cop d'estat d'aquell comitè federal d'infaust record; la forçada abstenció del PSOE ha acabat catapultant un des de llavors incòmode Pedro Sánchez que es va atrinxerar en el NO ES NO, interpretant, també ara encertadament, la voluntat de la majoria de militants. Patxi López sembla que simplement passava per allà...

El primer moviment que el PSOE haurà de saber fer és un viratge a l'esquerra, donant l'esquena al govern de Rajoy, com al PDeCAT, cada dia esmorza amb casos de presumpta corrupció per sucar al cafè. A la Moncloa ahir se'ls deuria escalfar el xampany, amb la derrota de Susana Diaz...

El segon moviment, començar a construir una alternativa federal per resoldre l'encaix de Catalunya amb Espanya, una feina molt més feixuga i ingrata que el viratge a l'esquerra, una autèntica carrera de fons que ja no sé si atraparà.

És clar que abans de virar a l'esquerra i de proposar una reforma federal de la Constitució Pedro Sánchez haurà d'intervenir d'urgència el seu partit, el PSOE... Pedro Sánchez ha ressuscitat, ho farà el PSOE?

dissabte, 20 de maig de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb Loreak


Les flors són les autèntiques protagonistes, aquests dies, de Girona i el seu temps; les flors també són protagonistes, d'una o altra manera, en moltes pel·lícules, com els pètals de rosa en les fantasies de Kevin Spacey a "American Beauty", les tulipes de "Bajo la misma estrella", les carnívores de La botiga dels horrors o Jumanji o la rosa de la Bella i la Bèstia...

Loreak (2014) és una pel·lícula basca en la que les flors (loreak) són protagonistes, també en el títol, i la seva misteriosa presència altera la vida de tres dones...

Com en el Temps de Flors, un bon exemple del seu poder, del poder de les flors...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 19 de maig de 2017

El vídeo de la setmana: és temps de flors...


Fidels a la cita les flors tornen a irisar carrers, places, parcs i patis del barri vell de Girona i els visitants, turistes i autòctons, tornem a atapeir-los! De res ens servirà lamentar-nos de nou, els gironins en el fons en som tan o més culpables que els visitants forans de la massificació humana del Temps de Flors...

De tots els festivals que es fan i desfan a la ciutat dels quatre rius (i una séquia) el de les flors és, possiblement, el més conegut i reconegut internacionalment, motiu suficient per molts per visitar Girona, motiu suficient pels de Girona per fer el tafaner, per treure el nas als patis privats que la resta de l'any ni ensumem!

Ens sumem doncs a aquest florejat festival exhibint portes enfora l'orgull gironí i advertint, "sotto voce" i portes endins, que algun dia el Temps de Flors morirà d'èxit, algun dia el Temps de Flors no florirà o, pitjor encara, les flors se'ns pansiran de debò...

Fins que això no passi, uns i altres trobarem la millor manera de gaudir de Girona i el seu Temps de Flors; aprofiteu-lo, que el d'enguany aviat s'acaba!



Bon divendres!

dijous, 18 de maig de 2017

Jo amb Pedro...


La que vaig rebre l'altre dia a casa deu ser, diria, la primera carta que rebo del PSOE!

La carta no amagava cap secret, doncs el propi sobre n'anunciava el contingut: "Propaganda electoral: candidaturas a la secretaría general del PSOE 2017". Dins el sobre, efectivament, tres folis amb informació de els candidatures de Susana Díaz, Patxi López i Pedro Sánchez a la secretaria general del PSOE.

El foli de Susana Díaz, 100% PSOE, imprès només per una cara, els de Patxi López, Vota Patxi, i de Pedro Sánchez, SÍ ES SÍ, impresos per les dues, però tots tres amb la literatura respectiva!

Susana Díaz no pot evitar parlar-nos d'ella: "Me siento orgullosa de pertenecer a nuestro partido, en el que entré a militar cuando tenía dieciséis años"; en canvi no cita explícitament, com sí fan Patxi López i Pedro Sánchez, el Partit Popular, tan sols menciona la necessitat de construir un projecte alternatiu a les polítiques de la dreta.

Patxi López cita el PP quan diu voler un partit que no sigui hostatge del PP (ni que estigui acomplexat davant Podemos, afegeix) i Pedro Sánchez quan dibuixa un PSOE que ha de ser de nou una alternativa al PP, i quan especifica que aquesta alternativa ha de posar fi a una realitat de corrupció i deteriorament social i laboral que s'ha instal·lat a Espanya de la mà del PP... Ni Díaz ni Sánchez mencionen Podemos.

Susana Díaz obvia, en el seu escrit, dos termes més que Patxi López i Pedro Sánchezescriuen: esquerra i federal.

Patxi López diu voler un PSOE netament d'esquerres i proposa una reforma federal per modernitzar el país i garantir la pluralitat; Pedro Sánchez diu sí a un nou PSOE que torni a ser l'esquerra, i parla d'un PSOE federalista.

Un altre qüestió que Díaz oblida són els sindicats, mentre que López diu voler recuperar la negociació col·lectiva i el paper dels sindicats, i Sánchez diu sí a un PSOE que camini de la mà dels sindicats.

En fi, a ulls de molts les diferències entre els tres poden ser o semblar escasses, però per poc que t'hi fixis, que t'hi apropis un xic, les diferències sobre allò que diuen es van definint més i més i, és clar, més deuen ser-ho en allò que callen, allò que no diuen...

La nova relació entre el PSC i el PSOE ha fet possible que els militants del PSC puguem participar també en l'elecció del secretari general del PSOE; tenint present la major dependència actual del PSC vers el PSOE aquesta possibilitat té certa lògica... D'aquí que hagi rebut, oh sorpresa, aquesta carta del PSOE!

Així doncs, i donada la meva condició de militant del PSC, no m'inhibiré de la meva responsabilitat i participaré en l'elecció del secretari general del PSOE: la meva opció és Pedro Sánchez, tot i el seu caràcter imprevisible, o possiblement per això.

Sembla el més d'esquerres i el que sembla entendre millor els catalans, tot i que els catalans tot sovint no ens entenem ni nosaltres mateixos... També m'atrau la seva condició d'"outsider" i d'haver-se fet més fotos amb militants que amb barons...

El dia 21 jo amb Pedro, i que sigui el que el socialisme vulgui!

La que vaig rebre l'altre dia a casa deu ser, diria, la primera carta que rebo del PSOE; em temo que no serà l'última!

dimecres, 17 de maig de 2017

El comitè de crisi del PDeCAT


Si el PDeCAT té un comitè de crisi deu estar activat permanentment i "sine die", doncs no són pocs els fronts que ha d'afrontar: l'acusació o no pel Cas Palau, les derivades del cas Adigsa, l'esquitxada pel cas Pretòria o els missals de la Marta Superiora per un costat, i les estocades judicials pel 9N i ara també pel referèndum (o referèndum), amb la querella contra la consellera Meritxell Borràs pels tràmits per adquirir les urnes, que l'estat espanyol ja ha avisat que va a per totes, que esmenarà qualsevol coma que alimenti el procés...

Els jugadors de tennis tot sovint s'entrenen amb unes màquines que els llancen una pilota rere l'altra; doncs bé la percepció és que el PDeCAT ha de tornar les pilotes que li llancen no una sinó dues màquines d'aquestes alhora!

Ahir, sense anar més lluny, que per un costat veia com la Fiscalia Superior de Catalunya es querellava contra una consellera seva alhora que havia de defensar la no acusació (de moment) del Consorci del Palau de la Música contra CDC pel cas Palau. No em negareu que tot plegat deu ser esgotador!

Potser per això la consellera portaveu del govern, Neus Munté, estava especialment, i visiblement, molesta ahir en la compareixença posterior al Consell de Govern, en la que va defensat la posició unànime (?) del govern en aquest assumpte, tot i que hores abans ERC demanava que el Departament de Cultura (també controlat pel PDeCAT) s'hi repensés. És clar que ERC sempre pot dir que una cosa és el partit, l'altra el govern... I aquí Munté va ser hàbil carregant contra el govern municipal de Colau, estalviant-se així fer-ho contra ERC. També quan s'apropen les hores decisives el govern es tensa per dins...

L'anunciada (i no obstant sorprenent!) querella per les urnes va actuar com a analgèsic, calmant el dolor i retornant les coses allà on al PDeCAT li interessa més: combatre els embats de la justícia i la política pel procés, més que combatre els embats de la justícia i la política pels pecats comesos, presumptament, en el passat!

Que difícil, així, fer foc nou i refundar un partit!

dimarts, 16 de maig de 2017

La França de Macron


Europa mirava amb expectació i certa preocupació França i França va mirar Europa, o com a mínim no va deixar de mirar-la...

Europa de moment respira mentre Marine Le Pen i el seu Front Nacional assaboreixen la dolça derrota per seguir creixent; per ells, l'extrema dreta anti-europeista, la guerra continua i la propera batalla serà la de les eleccions legislatives (les que decideixen la composició de l'Assemblea Nacional) previstes per aquest mateix 2017.

La França d'Emmanuel Macron ha difuminat la dreta i, sobretot, l'esquerra moderades tradicionals, els primers pel tret al peu de François Fillon amb l'escàndol de la contractació dels seus fills, els segons per una profunda crisi que supera el propi socialisme francès, i que l'ha castigat, en aquestes darreres presidencials, amb un residual suport de poc més del 6%. Notables socialistes (entre ells Manuel Valls) ja s'han posat, amb més o menys fortuna, "en marche!"

De fet el principal mèrit d'Emmanuel Macron no ha estat vèncer Marine Le Pen a la segona volta, sinó a "Els Republicans" i al Partit Socialista en la primera! Uns i altres, derrotats, no han tingut més remei que fer-li costat a la segona volta, ja sabeu, per allò del mal menor!

Macron encarna, avui per avui, el nou estil de fer política, amb partits de nova creació al voltant d'un líder carismàtic que, en el seu cas, neda en aigües de centre; un Albert Rivera reeixit, per entendre'ns!

Emmanuel Macron deu ser ben conscient dels riscos del vot prestat, però fins i tot amb aquest risc té la principal arma per consolidar-se com a líder, i consolidar el seu projecte polític: la presidència!

La França de Macron comença a caminar i la seva primera parada serà Alemanya, com és tradicional; la França de Macron segueix mirant Europa, i Europa respira per França, com a mínim, fins al 2022!

dilluns, 15 de maig de 2017

Spain: 5 points


Eurovisió ja no és el que era, i tampoc tinc massa clar que hagi de tornar-ho a ser. Avui Eurovisió és una altra cosa i potser ja està bé que sigui així.

Dècades enrere Eurovisió era un dels festivals que permetia descobrir nous artistes i cançons d'altres països, una finestra oberta a Europa d'una Espanya que encara desprenia l'olor de resclosit de la post-guerra.

Ja fa anys que no cal esperar el festival d'Eurovisió per veure i escoltar els artistes i les cançons dels altres països doncs la música és tan global que no només ha eliminat distàncies, també ha contribuït a una major homogeneïtzació musical: en molts casos el menys important és l'origen dels artistes, doncs independentment de la seva procedència, les cançons s'acaben assemblant, i confonent...

Desactivat l'aspecte purament musical l'únic interès (per mi) que té encara avui Eurovisió és la seva vessant geopolítica, doncs més que de cançons, el festival sembla talment una competició entre països que onegen amb orgull llurs banderes.

Un any més Espanya hi ha fet un paper més aviat galdós, quedant en darrera posició amb cinc punts rebuts per part del públic, és a dir, cap vot per part de cap dels representants de les televisions nacionals dels països participants, ni tan sols dels sorprenents vencedors, els amics per sempre (?) portuguesos!

Això sí, el gall del català (o he de dir espanyol?) Manel Navarro el va fer pujar als primers llocs de les tendències a Twitter, que ja sabem que al capdavall l'important és que parlin de tu...

És clar que seria molt injust carregar-li el mort al cantant, doncs és Televisió Espanyola qui ha d'assumir-ne la responsabilitat, i no tant pel que va passar a la gala d'Eurivisió sinó pel procés previ que va dur-hi Manel Navarro.

Espanya ja no és el que era i tampoc tinc massa clar que hagi de tornar-ho a ser. Avui Espanya és una altra cosa i potser ja està bé que sigui així...

dissabte, 13 de maig de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Oh Happy Day" de Sister Act 2


El Rei Mides de Hollywood va descobrir per al cinema el talent de Whoopi Goldberg a la pel·lícula El color púrpura (1985), melodrama racial que li va valer a Goldberg una nominació a l'Oscar a millor actriu, compartint nominació, entre d'altres, amb Meryl Streep per Memòries d'Àfrica; cap de les dues es va endur la preuada estatueta...

Sí va guanyar-la, Whoopi Goldberg, cinc anys després com a actriu de repartiment per Ghost (1990), tot i que si per un paper és coneguda i reconeguda Whoopi Goldberg és pel de la rebel Deloris VanCartier reconvertida, per una sèrie de vicissituds, en monja, la germana Mary Clarence!

Sister Act (1992) és una comèdia que li va permetre explotar la seva vessant còmica, també com a cantant; l'èxit va ser tal que la segona part, Sister Act 2, es va estrenar just l'any següent i se'n va fer també un musical!

No sé si aquesta pel·lícula va inspirar a Marta Ferrusola per esdevenir la Marta Superiora, però jo no he pogut evitar recordar les pel·lícules i la divertida Whoopi Goldberg!

És clar que la Marta deu ser més del Virolai que de l'"Oh Happy Day"!






I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 12 de maig de 2017

El vídeo de la setmana: L'Apuntaire de Mali Vanili


En una setmana informativament densa (eleccions franceses, Forcadell al TSJC, urnes querellades...) la SORpresa ha estat l'escrit de la Marta Superiora i el traspàs dels seus dels missals.

L'assumpte no només ha fet córrer molta tinta de columnistes i opinadors de tots colors, també ha estat font d'inspiració per humoristes, entre ells els duet musical Mali Vanili, sí, aquells que al seu dia ho van petar amb allò de "ESPANYA CARINYO, LO NOSTRE NO FUNCIONA"...

La seva darrera creació és el poema (visual?) L'Apuntaire...



Bons missals... i millor divendres!

pd: per cert, memorable també el Pujol Oddity...


dijous, 11 de maig de 2017

L'autocensura de mirar cap a un altre costat


La presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, va comparèixer de nou, aquest dilluns, davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver permès la votació d'una proposta per celebrar el referèndum (o referèndum); el dia abans, en una entrevista al canal 3/24, Forcadell va dir: “ni ens autocensurarem ni farem censura prèvia, perquè entenem que en un Parlament s'ha de poder parlar de tot, sempre respectant els drets humans.”

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va fer dies enrere unes inquietants declaracions dirigint-se als joves en una jornada sobre el talent: "es importante manejarse en la vida, saber manejarse en situaciones difíciles. Saber decir que sí, saber decir que no, saber mirar hacia otro lado cuando hay que hacerlo."

Abans d'ahir al Parlament de Catalunya els grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP van desactivar la comissió d’investigació sobre les actuacions del Govern per preparar la secessió de Catalunya de la resta d’Espanya, és a dir la "comissió Santi Vidal", rebutjant, en un fet sense precedents, totes les sol·licituds de compareixença que havien fet la resta de grups parlamentaris.

Ni ens autocensurarem ni farem censura prèvia", deia Carme Forcadell, "perquè entenem", seguia "que en un Parlament s'ha de poder parlar de tot." De tot? Doncs sembla ser que no, que de tot no... No es pot parlar de les veritats (i/o mentides) incòmodes que escampava Santi Vidal!

En aquest cas paradoxalment els grups de Junts pel Sí i la CUP han desobeït les paraules de la presidenta del Parlament de Catalunya per fer cas a les recomanacions del president del govern espanyol: "es importante manejarse en la vida, saber manejarse en situaciones difíciles", va dir per tot seguit reblar el clau amb la millor frase de totes, "saber mirar hacia otro lado cuando hay que hacerlo."

Ni llums ni taquígraf; el que Santi Vidal deia, essent senador, comprometia el govern, i el full de ruta del procés, pel que la comissió estava més que justificada, però els partits que li donen suport han preferit jugar al "Pasapalabra"! Coses del poder, suposo, vicissituds, capricis de la política...

dimecres, 10 de maig de 2017

Marta Superiora


Marta Ferrusola no deixa de sorprendre'ns! Si la seva compareixença al Parlament de Catalunya ja va deixar més d'un titular (“Si no en tenim ni cinc!"; "Estic molt orgullosa dels meus fills. Van amb una mà al davant i una altra al darrere"; "Deixem-ho córrer. A mi em fa pena aquest diàleg. Catalunya no es mereix això".) ara amb aquesta missiva enviada a un banc andorrà reconec que no només s'ha superat, també m'ha superat!

Aparentment afable i d'una inqüestionable (?) pulcritud Marta Ferrusola va ser durant dècades un dels millors models del nacionalisme conservador català: religiosa, catalanista i catòlica, una primera dama exemplar i mare d'una família més que nombrosa ben bé podria haver-se guanyat el títol de lloca de Catalunya!

Però el caràcter sempre se'ns acaba escapant per alguna escletxa, doncs la rectitud no sempre pot mantenir-se ferma, i preguntada (pressionada?) per periodistes arran de la compareixença del seu marit, Jordi Pujol, se li va escapar, va escopir un sonor “Vagi-se'n a la merda!

“Reverend mossèn. Sóc la mare superiora de la Congregació, desitjaria que traspassés dos missals de la meva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia. Ell ja li dirà on s’ha de col·locar. Molt agraïda. Marta”.

Fins i tot en l'hipotètic cas que aquest escrit fos mentida, no em negareu que semblaria de veritat!

Els dos missals, diuen, són dos milions de pessetes, i el capellà, diuen diuen, és el seu fill gran, Jordi Pujol Ferrusola! L'enginyosa carta podria voler amagar un engany però en el fons només hi diu veritats com a punys, si més no des de l'òptica de Marta Ferrusola.

La Marta que signa diu ser la mare superiora de la Congregació, i a fe que ho era, que ho és; que ho és si per Congregació entenem la família, que ho era si ho ampliem a Catalunya o al govern de la Generalitat, que llavors, quan governava Jordi Pujol, semblava ser el mateix...

En la presentació del llibre "Marta Ferrusola. A l'ombra del poder", biografia incomplerta de Marta Ferrusola, va dir, en referència a l'ascens del tripartit al govern de la Generalitat, que “tot i que vam guanyar les eleccions ens van robar el Govern. És com si entren a casa teva i et trobes els armaris regirats perquè t'han robat”...

Com el seu marit després de la confessió ara Marta Ferrusola també s'ha d'empassar l'orgull i la poca vergonya que li deu quedar; ja no és superiora de res, de res més que la seva mísera congregació...

dimarts, 9 de maig de 2017

L'imbècil que hi ha en mi


No només dec semblar insolidari, sinó també, i sobretot, imbècil! I això que procuro ser educat (no m'interessa, gràcies), però segur que qui m'ha trucat quan penja (o amablement el penjo) deu dir o pensar per ell mateix: serà imbècil!

Trucades d'empreses subministradores de serveis o telefòniques que davant la primera negativa t'interpel·len: no vol estalviar? També trucades d'entitats cíviques per contribuir a la seva causa, que en ocasions també podria ser la meva: no vol ser solidari?

Cal que jo els doni explicacions del que pago i deixo de pagar? Cal que jo els doni explicacions del que dono o deixo de donar? Cal que jo els doni explicacions del que faig o deixo de fer amb el meu temps i els meus diners? No, i sobretot no cal que m'ho preguntin!

Preferiria que no anessin amb subterfugis i derivades, sinó directes al gra: mira som tal empresa i ara tenim aquesta oferta, li interessa? O bé mira som tal entitat o organització i estem cercant donants; vol col·laborar?

Però em cansa supinament, fins al punt d'indignar-me, que sense que els hagi demanat em llancin tota la literatura d'un argumentari de venda i que, davant la meva resistència (sempre em resisteixo!), em tractin uns d'idiota per no voler estalviar-me uns diners (?) i els altres d'insolidari o, encara pitjor, vulguin fer-me sentir culpable: així no vol contribuir a tal causa, o a lluitar contra aquesta injustícia?

Reconec que anys enrere era més expeditiu i que ara sóc més amable: no m'interessa gràcies, dic ara abans de penjar. Reconec que ara hi ha empreses que davant el primer no amablement tanquen la trucada, però n'hi ha que no, que disparen amb la seva lletania d'arguments i, deu ser llavors quan, inevitablement, emergeix l'imbècil que hi ha en mi...

dilluns, 8 de maig de 2017

Urnes de destrucció massiva


Les urnes són, inequívocament, un símbol de la democràcia, tot i que no ha estat ni serà així sempre i arreu; ja sabem que hi ha hagut en moltes ocasions votacions aparentment democràtiques en les que la democràcia ha brillat per la seva absència.

Però fins i tot amb les excepcions és indiscutible que les urnes són el símbol de la democràcia (el poder del poble) doncs és dins seu on s'expressa l'opinió i la voluntat dels pobles.

En els processos electorals, però, les urnes no deixen de ser un instrument, part de l'aparell logístic i material indispensable per realitzar unes eleccions juntament amb els col·legis electorals, les paperetes, les juntes electorals, els membres de les meses...

A Catalunya, i en relació al procés, ara les urnes han entrat de ple en la pugna política i judicial que hi ha entre els governs de Catalunya i d'Espanya després de l'anunci de la Generalitat d'homologar empreses proveïdores d'urnes, manifestant així la seva voluntat d'adquirir-ne unes vuit mil, és de suposar que per a la celebració del referèndum (o referèndum).

El govern espanyol ja ha demostrat sobradament, després de la tebiesa inicial pre-9N, que no està disposat a deixar-ne passar ni una i ja fa temps que respecte el procés es fa seva la primera estrofa (sinó tota) de la coneguda cançó de "The Police":
Every breath you take
Every move you make
Every bond you break
Every step you take
I'll be watching you

El govern espanyol ara tot ho observa i vigila, doncs tot és potencialment impugnable; no només els fets i les paraules, també ara les intencions! La intenció és el que importa! Com al futbol; és un clàssic la queixa del jugador: "Targeta groga? Però si ni tan sols l'he tocat!" Però el reglament en aquests casos és molt clar i entre d'altres motius és motiu de falta fer o intentar fer una puntada de peu a un adversari, fer o intentar fer una traveta a un adversari; el que deia: la intenció és el que compta!

Pel govern espanyol el govern català és un piròman que ha avisat que voldrà fer foc i ha anunciat la seva voluntat de comprar una caixa de mistos... Com els mistos les urnes són, també pel govern espanyol, armes de destrucció massiva!

dissabte, 6 de maig de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Lili Marleen"


El 6 de maig de 1992, avui fa vint-i-cinc anys, moria a l'edat de noranta anys la cantant i actriu alemanya Marlene Dietrich, actriu que va guanyar molta popularitat a partir de la seva participació com a protagonista a la pel·lícula l'Àngel Blau (1930).

La seva filmografia és extensa, amb pel·lícules com Sed de mal (1958) d'Orson Welles amb Charlton Heston i Janet Leigh o Berlín Occident (1948) i Testimoni de càrrec (1957) de Billy Wilder. També és extensa la seva discografia, entre la que destaca especialment la interpretació de la coneguda cançó alemanya "Lili Marleen".

L'any 1945 Dietrich va gravar-ne una versió en anglès que va aparèixer a la pel·lícula "Judgment at Nuremberg" (1961) dirigida per Stanley Kramer amb Spencer Tracy, Burt Lancaster, Judy Garland i Montgomery Clift; la pel·lícula aquí es va titular "¿Vencedores o vencidos?" en un exemple més de la tradicional mala traça (intencionada en casos com aquest) en la traducció a l'espanyol de títols de pel·lícules.

Avui és un bon dia per a recordar Marlene Dietrich, avui és un bon dia per tornar a escoltar-la cantant "Lili Marleen".





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 5 de maig de 2017

El vídeo de la setmana: Girona, quatre rius i una séquia


La Girona dels quatre rius, i una séquia, té com tu i com jo somnis irrealitzables, projectes que un bon dia algú va somiar i que acaben als llimbs...

Als llimbs? Si abans els projectes s'oblidaven al fons d'un calaix avui es dilueixen al calaix (de sastre) de YouTube...

Per cert, més que l'efecte visual, el que genera major impacte és l'efecte acústic de l'ara i el després (?) de cada un dels espais pretesament millorats; l'efecte és tan simple com efectiu: en l'ara el predomini del soroll del trànsit, en el després el predomini de la presència humana, el xipolleig de l'aigua i el cant dels ocells, sense el violoncel de Pau Casals...

Hi ha somnis que són molt cars, ja ens ho recorda un anunci de loteria, però somiar avui encara és gratis... I Girona encara somia amb els seus quatre rius, i una séquia...



Bon divendres!

dijous, 4 de maig de 2017

Black Mirror, l'inquietant dimensió (des)coneguda


Sísif, personatge de la mitologia grega, va ser condemnat a l'infern a empènyer una gran pedra vessant amunt amb la fatalitat que just abans d'arribar al cim la pedra rodolava vessant avall, obligant a Sísif a començar de nou, a empènyer novament la gran pedra vessant amunt eternament.

Aquest mitològic càstig em va aparèixer com una revelació al final del capítol "White Bear" de la segona temporada de la sèrie Black Mirror, en la que la protagonista és condemnada a reviure cada dia el mateix dia, essent reiniciada a diari en una presó convertida en una mena de parc temàtic. La protagonista sembla patir un càstig semblant al de Sísif, viure en una reiteració constant!

Black Mirror és una sèrie diferent; d'entrada perquè no hi ha un fil argumental, ni una trama, que tingui continuïtat d'un episodi a l'altre, d'una temporada a l'altra: cada episodi es tanca en ell mateix. I malgrat tot és (televisivament) una sèrie doncs en cada episodi ens interpel·la sobre la nostra relació present i futura, d'un futur no massa llunyà, amb la tecnologia.

Black Mirror és una sèrie inquietant, d'aquelles que cal mirar i pair amb calma, prendre en dosis individuals; és poc recomanable fer-ne una marató engolint frenèticament un episodi rere l'altre. La majoria dels seus episodis deixen un regust amarg que poc a poc s'endolceix, generant el mateix plaer que produïa veure, anys enrere, la sèrie "La dimensió desconeguda" (The Twilight Zone), sèrie de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat que combinava magistralment relats de fantasia, ciència ficció i terror amb finals sorprenentment inquietants. Quelcom semblant fa Black Mirror, però amb una dimensió que ens és més coneguda, per bé que, en molts casos, encara no sigui real.

"Her" (2013) és una pel·lícula en la que el protagonista s'enamora del sistema operatiu informàtic; quelcom semblant passa a l'episodi "Be Right Back" de Black Mirror, en el que la protagonista estableix una relació amb un software (programa informàtic) que reprodueix la veu del seu difunt xicot, programa informàtic que va prenent vida (naturalment artificial) a mesura que avança la relació i que fins i tot pren forma en forma de cos sintètic i robotitzat, reproduint l'aparença del difunt xicot.

És cert que moltes de les qüestions que planteja Black Mirror ja les hem pogut veure, o llegir, abans al cinema i a la literatura, però la sèrie ens serveix, avui, per a reflexionar sobre la nostra pròpia evolució com a espècie, com a homínids, i la capacitat (i possibilitats) d'hibridació que farem amb la tecnologia.

Avui ja parlem dels dispositius "wearables" (portables), dispositius connectats a internet, o a d'altres dispositius que ens ofereixen diferents serveis; el següent pas serà integrar la tecnologia al nostre cos: us imagineu poder convertir els nostres records en bits de memòria i poder-los emmagatzemar i fins i tot transferir?

No deixa de ser curiós el procés de robotització que anirem fent els homes (pròtesis, implants, xips...) i el procés d'humanització que els homes fem dels robots, amb l'avenç de la intel·ligència artificial. De fet un dels grans terrors que tenim com a espècie és que, a banda d ela nostra capacitat autodestructiva, la possibilitat que els robots, amb la intel·ligència artificial (que aporta capacitat d'aprenentatge), puguin arribar a desobeir-nos contradient així les lleis de la robòtica d'Isaac Asimov:

1.- Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2.- Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3.- Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Black Mirror ens ajuda a mirar-nos al mirall però no per veure'ns-hi reflectits com ho fem al de casa, sinó per a veure-hi el que els miralls normals no ens mostren: la nostra part més fosca, la nostra cara oculta, la nostra dimensió més desconeguda!

Article publicat al número 96 de la revista Parlem de Sarrià.

dimecres, 3 de maig de 2017

"Staigers"


Les estrelles les tenen els restaurants i, en la majoria de casos, ho solen ser també els cuiners! La figura del cuiner transcendeix la cuina i ha esdevingut, els darrers anys, una figura mediàtica.

Ho va expressar molt bé Jordi Roca en una xerrada que va fer recentment a Girona: "ara als cuiners ens escolten!", va venir a dir, i té tota la raó! I no només se'ls escolta, s'analitza tot el que fan dins i fora de la cuina, el mateix que passa amb els futbolistes dins i fora del camp...

Ho està vivint (patint?) en pròpia pell el televisiu xef Jordi Cruz, que ha escalfat el Primer de Maig amb unes polèmiques declaracions sobre els "staigers", els aprenents de cuiner que realitzen estades (pràctiques) en restaurants de prestigi sense cobrar o en condicions precàries, responent a un reportatge del diari digital El Confidencial sobre les condicions dels "staigers".

Sabem que la vida (xiulant o no) tenia un preu, que de fet tot té un preu, també i sobretot l'alta cuina amb menús de tres xifres; la formació dels joves cuiners, dels futurs talents gastronòmics, també.

Tot plegat, però, sembla haver sortit de mare, especialment a Twitter, on les coses prenen una altra dimensió, sovint desconeguda. Les pràctiques no laborals, és a dir les no remunerades, són legals i jo fins i tot diria que són més que necessàries. El seu exercici està regulat per lleis, decrets i ordres i, naturalment, estan subjectes a la inspecció de treball.

Entre la legislació que les regula hi ha el Capítol III ("Prácticas profesionales no laborales en empresas y régimen de becas y ayudas a desempleados") de la "Orden TAS/718/2008, de 7 de marzo, por la que se desarrolla el Real Decreto 395/2007, de 23 de marzo, por el que se regula el subsistema de formación profesional para el empleo, en materia de formación de oferta y se establecen las bases reguladoras para la concesión de subvenciones públicas destinadas a su financiación."

Les pràctiques no laborals permeten a alumnes en formació practicar la feina per la que s'estan formant en un entorn real de feina; aquestes pràctiques ajuden als alumnes a millorar i ampliar els coneixements, les habilitats i les competències adquirides durant la seva formació. Les pràctiques es defineixen com a no laborals perquè no s'estableix cap relació laboral entre el practicant i l'empresa.

Les pràctiques no laborals tenen una limitació horària tant pel que fa al total d'hores a realitzar com pel total d'hores a fer per jornada, i s'entén, sempre, que no poden substituir en cap cas cap lloc de treball, doncs la seva finalitat és formativa.

És clar que, també en aquest terreny, feta la llei feta la trampa! En qualsevol cas tot plegat sembla que hauria de tenir fàcil solució: que a banda dels "inspectors" d'estrelles Michelin i guies gastronòmiques visitin aquests restaurants, i sobretot les seves cuines, inspectors de treball!

Dins les cuines, com en els altres entorns laborals, el mínim exigible que marca el límit entre el que és correcte i el que no és la llei, i ja sabem que la llei malauradament dóna prou marge fins i tot per precaritzar segons quines posicions, possiblement també dins les cuines dels restaurants amb estrelles.

El xef Jordi Cruz va sortir al pas del reportatge i va donar la cara, la seva opinió sobre aquesta controvertida qüestió i, assumint que és habitual que paguin justos per pecadors, ha pagat els plats trencats, n'ha sortit escaldat...

Benvinguda sigui la polèmica sobretot si ajuda a posar llum sobre una realitat que sembla s'amagava a les grans cuines, que paradoxalment han esdevingut, cada vegada més, espais oberts i ben visibles pels comensals.

Les estrelles les tenen els restaurants i en tinguin o no el mínim exigible és que tot, absolutament tot i especialment la situació del personal, sigui legal!

dimarts, 2 de maig de 2017

Sarrià de Ter, fora de combat?


La del nou Hospital Dr. Josep Trueta és una guerra oberta de la que de tan en tan se'n lliura alguna batalla, la darrera les inequívoques declaracions de l'alcaldessa de Girona reclamant-ne la ubicació a Girona per la seva condició de capital: "cap ciutadà entendria que Girona fos l´única capital sense un hospital de referència", va dir.

La ubicació del nou hospital Trueta és un debat que fa anys que s'arrossega i que més enllà d'algun estira i arronsa entre municipis veïns (Girona, Salt i Sarrià de Ter) sol ser un debat de baixa intensitat: declaracions d'alcaldes per aquí, declaracions de metges per allà i el govern de la Generalitat, qui realment ha de decidir, fent allò tan clàssic de la pilotada endavant, que no hi ha pressa per prendre la decisió!

El debat més viu es viu entre Girona i Salt i si el debat fos un combat de boxa ara per ara Salt estaria guanyant-lo per punts; d'aquí el ganxo de l'ajuntament de Girona afirmant que seria inacceptable una capital com Girona sense un hospital de referència! Girona té pressa perquè el govern es mulli, però el govern, aquest i els dos anteriors, no es llançaran a la piscina sense que aquesta tingui aigua suficient, és a dir, pressupost i possible calendari!

En tot aquest enrenou entre Girona i Salt qui sembla haver quedat desdibuixat, fora de combat, és Sarrià de Ter, que no aspira a tenir al seu terme municipal el nou hospital Trueta sinó el Campus de la Salut que l'ha d'acompanyar. Les opcions de Sarrià de Ter, però, passen perquè Girona mantingui la seva opció d'ubicació del nou Trueta si fa o no fa allà on és ara, al nord a tocar de Sarrià de Ter, però aquesta és una opció que el govern de Girona darrerament ja ni menciona, sinó que sembla que la seva aposta per combatre la proposta de Salt és, ja definitivament, la zona de Domeny.

Fins i tot amb el nou hospital Trueta a Domeny es podria mantenir el Campus de la Salut a Sarrià de Ter, sempre que els poc més de dos quilòmetres que els separen no siguin insalvables...

Sarrià de Ter, fora de combat? De moment és l'únic municipi que té signat un conveni amb la Universitat de Girona per a desenvolupar el Campus de la Salut a Sarrià de Ter, és clar que segons quina acabi essent la decisió de la Generalitat aquest conveni pot acabar en paper mullat... al fons del riu Ter...

La guerra segueix oberta i en viurem més batalles... Això potser és el més trist de tot plegat...

dilluns, 1 de maig de 2017

El primer de maig de 2030


L'u de maig de l'any dos-mil trenta serà un dimecres; aquesta és l'única certesa que tenim, avui per avui, respecte aquesta data. El que avui em pregunto és si, d'aquí tretze anys, el primer de maig seguirà essent festiu i reivindicatiu en motiu de la celebració del Dia del Treball!

El dubte és raonable i s'alimenta pel que darrerament he anat escoltant en diferents jornades sobre les perspectives de futur de la feina en un context, present i sobretot futur, de major robotització alhora que amb una recuperació lenta, però mai als nivells que havíem assolit, de creació de llocs de treball.

Per dir-ho ras i curt: en el futur (bé, de fet ja avui...) no tothom tindrà garantida una feina estable i continuada al llarg de la seva vida "teòricament" productiva, i en el futur la robotització seguirà guanyant terreny...

És clar que tot això és un procés, un procés en el que ja hi estem immersos tot i que no sempre en siguem conscients: us heu fixat en els canvis que aquests darrers anys s'ha produït als peatges de les autopistes? Seguim veient persones treballant als peatges, a peu de barrera, però amb unes tasques i funcions diferents de les que tenien els clàssics cobradors i cobradores que treballaven a les cabines... La tecnologia no necessàriament destrueix, però sí que segur que transforma.

La tecnologia, a més, no s'implanta de cop; podem estar tecnològicament preparats, pot ser tecnològicament possible fer un canvi, però cal estar, també, humanament preparats, i el lapse de temps entre una preparació (tecnològica) i l'altra (humana) pro prolongar-se anys, lustres o fins i tot dècades!

Inevitablement, però, moltes feines s'aniran robotitzant (com al seu dia es van mecanitzar) i aquest procés transformarà, de fet transforma ja el nostre mercat laboral.

El professor Rob Wilson, en una sessió inaugural d'un seminari sobre el futur del treball, va mostrar-nos entre d'altres una imatge sobre la previsió de l'evolució de l'ocupació a Espanya fins a l'any 2030: lenta recuperació, però no amb un retorn als índexs que havíem assolit...



La del primer de maig és una reivindicació que, si més no pel que fa a la presència al carrer, ha vingut a menys, paradoxalment, fins i tot en aquests anys de crisi; la meva percepció, que pot ser desajustada, errònia, és que ni tan sols la crisi i l'augment de l'atur han revaloritzat el caràcter reivindicatiu del primer de maig; com els partits polítics respecte els ciutadans els sindicats també estan allunyats, en moltes ocasions, dels treballadors, o dels qui ho han deixat de ser...

Qui sap, potser el dimecres u de maig de 2030 seran els robots els qui, juntament amb les persones que encara treballaran, es manifestaran per seguir defensant els seus drets, els nostres drets com a treballadors, que com els llençols a cada bugada hem anat perdent, sinó precaritzant a cada reforma laboral...

L'u de maig de 2030 serà un dimecres; aquesta és l'única certesa que tinc, avui per avui, respecte el futur del treball i el dia que el reivindica!

dissabte, 29 d’abril de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Wag the Dog"


La cortina de fum és un recurs, un truc que ens manté distrets amb el fum per tal que no veiem el que aquest amaga; és un recurs molt utilitzat pels mags i il·lusionistes, també pels polítics: quantes mentides amaguen incòmodes veritats?

"La cortina de fum" és una pel·lícula del 1997 que narra la invenció d'un conflicte bèl·lic per tapar un escàndol del president dels Estats Units a les portes d'unes eleccions presidencials. No sé, em venen al cap molts polítics que necessitarien, avui per avui, una cortina de fum... de fet molts atribueixen aquesta categoria al procés... A vegades la realitat supera la ficció!

La pel·lícula, protagonitzada per Dustin Hoffman, Robert De Niro, Anne Heche, Woody Harrelson i una jove Kirsten Dunst té un il·lustre músic com a autor: Mark Knofler.

Aquesta potser no és la seva millor banda sonora (Local Hero?), tampoc ni molt menys la seva millor cançó, però és evident que s'hi reconeix el seu estil i no, no és una cortina de fum...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 28 d’abril de 2017

El vídeo de la setmana: gol de Mascherano!


El d'aquest dimecres no va ser el primer gol de la carrera futbolística de Javier Mascherano, doncs amb altres samarretes (Liverpool, Argentina...) ja n'havia marcat, encara que pocs; fins i tot n'havia marcat amb la samarreta del Barça, els fatídics gols en pròpia porteria!

El d'aquest dimecres, però, va ser el primer gol de Javier Mascherano amb el Barça, el primer que va marcar i pujar al marcador del seu equip, no al del rival...

Reconec que dimecres per uns moments, per un instants, just abans que xutés el penal, estava dividit: una part de mi volia que Mascherano marqués i una altra part volia que no, que Javier Mascherano no marqués... No, no em malinterpreteu, no és que volgués que fallés el penal, no volia que el xutés!

Una part de mi volia que Javier Mascherano marqués, que finalment trenqués l'estadística que arrossegava de ser el jugador de camp amb més minuts jugats i menys gols, cap, marcats!

Però una altra part de mi volia que Javier Mascherano no marqués, que destaqués pel que és, un dels grans jugadors de la història del Barça, i alhora per no haver necessitat marcar cap gol per demostrar-ho! Sí, som presoners de la dictadura del gol!

Reconec que instants abans que xutés el penal estava dividit, però quan va marcar em va envair l'alegria i l'emoció per haver superat una mena de repte, una fita desitjada pels seus companys i per l'afició més que per ell mateix, una mena de repte col·lectiu!

Quan el Barça marca Javier Mascherano no acostuma a celebrar els gols amb els companys sinó que sol dirigir-se cap a la banqueta per rebre instruccions de l'entrenador; dimecres Javier Mascherano per fi va marcar i van ser tots els jugadors qui el van anar a abraçar i felicitar, va ser ell per un dia, el primer però potser no el darrer, el protagonista del gol!

Javier Mascherano va marcar i el seu va ser el gol que més vaig celebrar dels set que va fer el Barça!



Hi ha Lliga? De moment en farem prou si tenim tots un bon divendres!

dijous, 27 d’abril de 2017

Ha desafinat Lluís Llach?


Lluís Llach ha fet un "Santi Vidal", certament de menor intensitat i també de menor transcendència, doncs a diferència del jutge al cantant dels Setze Jutges ni el govern ni els partits que li donen suport l'han volgut desautoritzar.

Lluís Llach, diputat independent de Junts pel Sí, va dir aparentment una obvietat: que els funcionaris que no compleixin la llei seran sancionats. El què va dir és obvi i fins i tot irrefutable; el com ho va dir, a quins funcionaris es van referir i en relació a la llei a acomplir, és a dir el context, van afegir a la seva obvietat un to indissimulat d'amenaça:

“En el moment que tinguem la llei de transitorietat jurídica, allò obligarà tots els funcionaris que treballen i viuen a Catalunya. El que no la compleixi serà sancionat. S’ho hauran de pensar molt bé. No dic que sigui fàcil, al revés, molts d’ells patiran. Perquè dins dels Mossos d’Esquadra hi ha sectors que en són molt contraris”.

D'acord que cal tenir present el context en què Llach va dir aquestes paraules, en un acte organitzat per Òmnium Cultural, no en una reunió amb els sindicats dels Mossos d'Esquadra, però sincerament sorprenen (o si més no a mi em sorprenen) i més venint d'ell!

No deixa de ser curiós, no obstant, que el mateix que el diputat Lluís Llach va dir en relació a la llei de transitorietat jurídica i els funcionaris en general, els Mossos d'Esquadra en particular, l'estat espanyol ho diu i reitera en relació a les lleis espanyoles (i catalanes) vigents i els càrrecs electes que les "surfegen", sinó incompleixen directament per acció o omissió: qui no compleixi la llei serà sancionat!

El dubte raonable és fins a quin punt es podrà sancionar l'incompliment d'una llei suspesa, doncs per més que la de transitorietat s'aprovi de forma exprés també s'espera que es suspengui cautelarment de forma exprés...

Ha desafinat Lluís Llach?
Lluís Llach ha fet un "Santi Vidal" i el president i el govern van sortir en la seva defensa davant els previsibles atacs de l'oposició, defensa no tant del que va dir sinó de la persona, del que Lluís Llach representa, doncs les seves paraules no poden ser refermades, avui per avui, ni pel conseller d'Interior ni pel propi president de la Generalitat; potser per això, en cas de necessitar dir-les, les diu un diputat...

Lluís Llach no ha estat desautoritzat però no sé si portes endins haurà rebut algun advertiment doncs les seves desafinades (?) paraules refermen la convicció dels qui ja la tenen, però no són de les que ajuden a convèncer els poc convençuts, aquesta desitjada massa d'indecisos que poden fer decantar la balança.

dimecres, 26 d’abril de 2017

Hora de talar


"Si vas segant, diguem, la branca d’un arbre al final cau tota la branca, tots els nius que hi han: No, és que després caurà aquell d’allà! Aquell d’allà que… No, no…, és que després cauran tots!

Em ressonen avui aquestes paraules que el president Pujol va dir, visiblement irat, en la seva compareixença al Parlament de Catalunya a finals de setembre de 2014 per donar explicacions (?) a la sorprenent (?) confessió que va fer a finals de juliol d'aquell mateix any.

Em ressonen avui, per exemple, veient com surt a la llum la part més fosca i bruta de la política, la de la corrupció, en aquest cas vinculada a càrrecs, i no poc importants, del Partit Popular.

Que caiguin tantes branques i nius com calguin, talem de soca-rel si cal els arbres, sí, que caiguin tots!

Em ressonen avui aquelles paraules, avui que diuen diuen diuen que ara n'ha caigut una de branca de la família Pujol, i de les grosses! Jordi Pujol Ferrusola ha entrat a presó!

Dies enrere vam veure Macià Alavedra i Lluís Prenafeta arrossegant-se pels jutjats, confessant per evitar la presó, convertint el malnom i la vergonya, cas que els en quedi, en un mal menor.

Reconec que la imatge d'un envellit Prenafeta em va causar llàstima; què se n'ha fet d'aquell home poderós? Tots envellim i la majoria no podem evitar expiar les nostres culpes i vergonyes, quan aquestes deixen de ser secrets ben guardats i, si cal, ben pagats.

Rarament hi ha un partit que hagi tocat govern que no s'hagi vist tacat per la xacra de la corrupció; dies enrere Prenafeta confessava que "El 3% era lo habitual en el mercado"... L'habitual? En el mercat?

La corrupció a Catalunya i a Espanya no ha estat ni és un problema conjuntural sinó estructural, pel que sí, tallem les branques, que caiguin si cal els nius, talem de soca-rel els arbres, que caiguin tots!

dimarts, 25 d’abril de 2017

La vanitat de l'Emília


Totes les famílies pateixen comiats, la mort és llei de vida i, de moment, no coneix condició.

En algunes famílies aquesta llei és excessiva, desmesurada, però ja sabem que la de la vida i la mort és una llei imprevisible, incontrolable i sí, en algunes ocasions, injusta.

Hi ha famílies "curtides" pel dolor, colpides per la mort prematura de massa membres, fills, germans, cunyats, marits que no arriben a vells... La família Casero n'és una, la Díaz Jiménez, també de Figueres, una altra.

Ambdues famílies estan unides, més que pel dolor de les pèrdues, que hi són, per l'amor, l'estima, el respecte i l'amistat forjats amb els anys, cultivats sobretot per la llavor que al seu dia va sembrar l'amor entre en Josep Casero Madrid, el meu enyorat i estimat tiu Josep, i l'Engràcia Díaz Jiménez.

Aquest diumenge en el comiat de l'Emília, germana de la meva estimada tia Engràcia, es palpava en la immensa tristesa que tots compartíem aquesta ferma voluntat de viure, malgrat tot, que tenim les famílies colpides per la mort, "curtides" pel dolor, i que tan bé i serenament va saber expressar el seu germà Quico al final de la cerimònia: recordeu a l'Emília, i gaudiu d'aquest magnífic dia de Sant Jordi, que la vida continua.

La vida continua, sense la presumida i elegant Emília, sense els seus vestits i creacions, sense els seus caldos i croquetes... La vida continua però inevitablement no segueix igual pels qui l'han estimat i tingut a prop.

En Quico ens va parlar de les vanitats de l'Emília, la seva germana: la costura i el bon gust en el vestir, la cuina i el bon gust en els fogons. Vanitat no en un sentit pejoratiu, sinó en l'orgull reconegut, no dissimulat, que el que ella feia plagués als altres, vanitat doncs farcida de generositat.

En el combat entre la vida i la mort quan aquesta darrera arriba sempre hem de procurar que la seva, la de la mort, sigui només una victòria inevitable, i que passat el dol llueixi amb llum pròpia la veritable victòria, la de la vida, una vida viscuda i compartida, una vida plena com la de l'Emília, una vida recordada...

Descansa en pau.

dilluns, 24 d’abril de 2017

I per Sant Jordi Messi profana el Bernabéu!


El 13 d'octubre de 1999 el jugador del Real Madrid Raúl González Blanco va fer emmudir el Camp Nou quan, a poc més de cinc minuts per acabar el partit, va marcar el segon gol de l'equip blanc, el que suposava l'empat, i duent-se el dit índex als llavis va fer el gent de silenci en la seva celebració. Aquella imatge va esdevenir icònica: l'aleshores líder i símbol del Real Madrid va fer callar l'afició del màxim rival!

Aquell empat, just a l'inici de la competició, no li va servir al Real Madrid per guanyar la aquella Lliga, en la que va acabar finalment cinquè; tampoc la va guanyar el Barça sinó el Deportivo de la Corunya, aquell memorable "SuperDepor"!

El 19 de novembre de 2005 el jugador del Barça Ronaldinho Gaúcho va fer aplaudir, després del seu segon gol, i tercer del Barça, el Santiago Bernabéu en aquella sorprenent, entranyable i avui difícilment imaginable imatge de "l'home del bigoti" aplaudint la gran i inspirada actuació del crac brasiler; per cert, un jove Leo Messi va veure-ho i viure-ho dins el camp doncs aquell va ser el seu primer clàssic al Bernabéu!

El 23 d'abril de 2017 el jugador del Barça Leo Messi va fer emmudir el Santiago Bernabéu quan, pocs segons abans de finalitzar el temps de descompte, va marcar el tercer gol del Barça, el que va donar la victòria; traient-se la samarreta deswprés de marcar va mostrar-la ostentosament a la grada blanca com volent dir: recordeu el meu nom, sóc Leo Messi, sóc el Barça i encara no ens hem rendit!

Aquest gol i aquesta victòria no valen, de moment, un títol de Lliga, doncs encara resten alguns partits i tot i que el Barça és avui líder provisional, empatat a punts amb el Real Madrid (que té encara un partit pendent), no depèn d'ell per guanyar-la. Aquest gol no serveix per guanyar, de moment, la Lliga però, de moment, per no perdre-la!

Aquest gol no només és la cirereta d'un gran derby, d'un partit intents i amb moltes oportunitats pels dos equips,i amb alternatives al marcador, també és, oh casualitat, el 500 oficial de Messi amb la samarreta del Barça!

El 23 d'abril de 2017 Leo Messi va profanar el Bernabéu; la diada de Sant Jordi Leo Messi va matar el drac!

dissabte, 22 d’abril de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "El nom de la rosa"


Aquests són dies de llibres i roses i, si volem afegir-hi cinema, ens hi encaixa prou bé la pel·lícula, basada en el llibre homònim d'Umberto Eco, "El nom de la rosa".

En la pel·lícula conflueixen grans personatges, més enllà dels que trobem en el llibre, començant per l'autor, Umberto Eco, i naturalment Sean Connery en l'inoblidable paper de fra Guillem de Baskerville, i un jove Christian Slater en un dels seus millors papers o un Ron Perlman en el paper del desgraciat i alhora entranyable Salvatore...

Avui però, no són ni els llibres ni les roses el que en destaquem, sinó la música, la seva música, obra d'un dels grans i més prolífics compositors de bandes sonores, el nordamericà James Horner, autor entre d'altres de les bandes sonores de Star Trek II i III, Cocoon, Aliens, Rebeldes del swing, Llegendes de passions, Apolo 13, Braveheart, Titanic o Avatar.

Els llibres i el seu poder, els llibres i la seva maldat en plena inquisició al segle XIV en un context turbulent de prohibicions i heretgies i de viu debat filosòfic, polític i teològic dins una església (la institució) convulsa. Reconec que la pel·lícula em va impactar, i encantar, quan, a finals dels anys noranta, vaig veure-la a l'institut.

Són dies de llibres i roses, i la rosa del títol del llibre la trobem en la cita final que aquest conté: "stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus", de la rosa originària només ens queda el seu nom, només tenim noms buits...

De nosaltres, com de la rosa, també només en quedarà el nom, i en la majoria de casos, potser ni això...

Bona diada de Sant Jordi!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 21 d’abril de 2017

El vídeo de la setmana: Alike


Aquesta darrers anys part del debat educatiu s'ha focalitzat en la necessitat no només de preservar la creativitat dels infants sinó de potenciar-la i mantenir-la viva més enllà de la infància, també en la vida adulta.

D'una manera més o menys conscient hem anat construint un relat a l'entorn de la creativitat que la fa minvar a mesura que creixem, que ens fem grans i anem assolint responsabilitats, fins al punt d'arribar-la a perdre, de quasi a desaparèixer de les nostres vides...

I quan desapareix la creativitat? I sobretot, per quins motius s'apaga la creativitat? "Alike" és un curtmetratge que explora alguna resposta a aquestes preguntes...

Potser tot plegat és una exageració, però aquesta és una bona manera (amb les exageracions, amb les generalitzacions) de fer més visible les coses, si més no per contrast. I en aquest curtmetratge el contrast, com l'actitud en la vida, és la clau!

"Alike", per cert, va guanyar el 2016 el Goya a millor Curtmetratge d'animació.

Alike short film from Pepe School Land on Vimeo.

Bon divendres!