dijous, 20 de juliol de 2017

Desertors


Afirmava Marta Pascal, coordinadora general del PDeCAT, que "tots els soldats del PDeCAT estan disposats a fer el que calgui", tancant així la crisi de govern que per bé que ha estat de govern ha apuntat sobretot al PDeCAT.

Resulta inevitable recórrer, també amb el procés, al llenguatge bèl·lic i és que amb el referèndum de l'1 d'octubre sembla que anem a una mena de batalla final; dic sembla perquè sabem perfectament que no ho serà, que serà i és una batalla, però no la final...

Seguint amb el llenguatge bèl·lic i d'inspiració militar hom podria considerar els consellers i alts càrrecs dimitits, els qui de moment han decidit (voluntàriament?) fer un pas al costat, com a desertors per abandonar el lloc que tenien el deure de no abandonar.

Jordi Baiget i les seves sinceres i alhora imprudents declaracions va ser la prova de resistència i després d'ell d'altres consellers i conselleres i alts càrrecs no l'han superat, qüestió, aquí sí, de confiança! De tots els passos al costat de moment el més sorprenent ha estat el de la consellera portaveu Neus Munté, i sembla que aquí precisament la (des)confiança ha estat, més que el compromís, el factor clau.

És evident que a aquestes alçades qui no superi la prova de resistència, qui no estigui disposat a fer el que calgui, com va dir Marta Pascal, millor que es retiri; de moment ja s'han retirat quatre consellers i dos alts càrrecs de posicions sensibles (secretari del Govern i director dels Mossos d'Esquadra) i no es descarta que siguin més els qui desertin...

I és que per "fer el que calgui" s'entén desobeir, assumint també les possibles conseqüències polítiques i personals. Tot té un preu, cadascú sap fins on està disposat a pagar-lo...

Ara és l'hora dels valents! Ara és l'hora de lligar-se l'estelada al cap en forma de cinta i anar a la batalla (final?) del referèndum tot cridant "banzai!" Bé, en aquest cas, independència!

Si ara és l'hora dels valents, els covards, als qui els tremolin les cames, millor que desertin...

dimecres, 19 de juliol de 2017

Franco com a argument; de debó?


Coincidint amb l'aniversari de l'inici de la Guerra Civil Espanyola, que no va ser el 18 de juliol sinó, sembla, el dia abans, ahir diferents ciutats de Catalunya es van despertar amb la imatge d'un jove Francisco Franco rere un impactant missatge: "No votes. 1 de octubre: no a la República". L'acció ha estat obra del moviment d'esquerres República des de Baix.

Si aquesta acció tenia com a objectiu provocar, ho ha ben aconseguit! La relació de la lluita antifranquista amb la lluita per la independència sempre genera controvèrsia, sobretot entre els demòcrates antifranquistes que van protagonitzar aquesta lluita i no són independentistes, ni abracen el procés i el referèndum tal i com està plantejat: unilateral i al marge de la llei.

La campanya simplifica de forma intencionada, i una mica maldestre, l'equació: si no estàs a favor del referèndum, ets franquista! Heus ací la provocació. No s'hi val cap matís, cap nota a peu de pàgina, de cartell en aquest cas.

Una part de l'independentisme ha volgut beure de les fonts de la lluita antifranquista donant una certa credibilitat a la idea que la Guerra Civil i el franquisme van ser també una lluita d'Espanya contra Catalunya, una versió històrica certament esbiaixada, o com a mínim poc precisa.

Sí, les institucions, la cultura i la llengua catalanes van ser perseguides i reprimides, la democràcia catalana va ser aniquilada, com va ser-ho també l'espanyola. I no, el gruix de la lluita catalana antifranquista no parlava d'independència, sinó de democràcia, de llibertat, amnistia i estatut d'autonomia!

Els cartells han complert la seva missió, han generat l'expectativa matutina i l'impacte esperats. Franco mai falla: més de quaranta després la seva figura, tan sols la seva imatge segueix generant polèmica!

dimarts, 18 de juliol de 2017

Es busca tia bona!


Si diumenge al matí hagués esmorzat un croissant encara el tindria entravessat! La lectura dominical del diari, el meu de cada dia des de fa milers i milers de dies, em va indignar com poques vegades llegint el diari (serà que tinc estòmac!) quan vaig topar amb aquest ignominiós anunci!

L'anunci ja comença malament quan demana només una administrativa (literal), no un administratiu/va, i per si no queda prou clar just a sota especifica: dona (literal!).

És clar que no qualsevol dona sinó una de jove, una que tingui entre vint-i-set i quaranta anys (literal!), i és clar, ja posats a demanar, bona presència (literal), que és un eufemisme per dir "que estigui de bon veure", o per entendre'ns, "que estigui bona"!

Però és clar, no totes les administratives dones d'entre vint-i-set i quaranta anys i de bona presència valen; també ha de tenir el carnet de conduir (conduirà ella), estar disposada a viatjar (volta al món?) i, atenció que aquí ho remata, lliure de càrregues familiars (literal!), que traduit al llenguatge vulgar deu voler dir soltera o com a mínim disponible!

Això sí, s'ofereix un bon sou (no hi ha sou que pagui tanta baixesa moral!) i totes les despeses pagades, s'entén les dels viatges!

I si fins aquí l'anunci no és prou denigrant al final ho remata demanant que la foto del currículum sigui de cos sencer (literal!). Foto de cos sencer? Ja sabem que aquesta serà la part més valorada del currículum vitae... De fet potser només enviant la foto n'hi ha prou!

L'anunciant, covard, no dóna la cara, ni el nom de l'empresa ni cap altra dada de contacte, i s'amaga rere un discret apartat de correus, l'A66 de Girona! Em sembla que els enviaré la meva candidatura, tot i no ser dona, tenir més de 40 anys i ni tan sols ser administrativa; els hi enviaré amb aquest article!

A l'anunci només li falta dir que la jove administrativa de bon veure lliure de càrregues familiars disposada a viatjar haurà de dur escot i deixar-se tocar el cul!

L'anunci em va indignar molt, de fet encara ho estic! I reconec que també estic dolgut per veure'l publicat al meu diari de cada dia; així els hi vaig fer saber ahir enviant-los una carta al lector...

El meu únic consol: que la plaça quedi vacant... L'anunci, de moment, ja ha estat denunciat!

dilluns, 17 de juliol de 2017

Crisi de govern: amb o sense accent?


No és cap novetat, encara menys periodística, que un mateix fet sigui valorat de múltiples maneres per diferents mitjans, fins i tot de manera contraposada.

Aquesta setmana passada ho hem vist amb la segona crisi de govern del govern català: uns l'interpreten com un senyal de fortalesa, de (necessari) reforçament per afrontar el darrer tram d'aquesta legislatura, d'altres l'interpreten com un senyal de debilitat, de (inevitable) esfondrament d'un govern amb peus de fang que no sap com arribar al final d'aquesta legislatura.

Possiblement tot plegat no sigui només ni una cosa ni l'altra, sinó un xic de totes dues; si el govern surt més fort i més cohesionat després d'aquestes dues crisis de govern senyal que no era ni tant fort ni tan cohesionat com semblava, és evident; com és evident que de ser un govern feble i amb peus de fang aquest ja s'hauria ofegat en el seu propi llot i és evident que de morir, políticament, aquest govern ho farà dempeus!

Els mitjans, com els partits i al capdavall cada un de nosaltres, també es posicionen en relació a el procés, i al procés que aquest va fent; cada un va construint el seu relat i ens l'ofereix en forma d'editorial, sobretot, i també per boca de molts dels seus columnistes i tertulians. Llegint segons quins diaris em sembla que la realitat és una, segons quins diaris una altra i em temo que ambdues realitats, aparentment contraposades i contradictòries, no són més que part de la mateixa, simplement que els mitjans, com cada un de nosaltres, l'accentuen de forma diferent...

És clar que amb menys accents diacrítics això d'interpretar s'ha complicat un xic més... La clau, el context...

dissabte, 15 de juliol de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Bullitt"


Avui el vídeo més vist a YouTube, com vaig comentar ahir, és "See You Again", una cançó que Wiz Khalifa i Charlie Puth van fer en record i homenatge al desaparegut Paul Walker, conegut per la seva participació a la saga "Fast and Furious".

Són molts els actors que en determinades pel·lícules podem situar al davant d'un volant: Robert de Niro a Taxi Driver, Morgan Freeman a Passejant Miss Daisy, Kevin Costner a Un món perfecte, Ryan Gosling a Drive i, naturalment, tots els que han interpretat James Bond!

Però la iconografia cinematogràfica ha creat una imatge quasi indivisible entre el cotxe i l'actor amb Steve McQueen i el Ford Mustang GT-390 verd a la pel·lícula "Bullitt", fins al punt que el cotxe protagonista de la pel·lícula "Cars" pren el cognom de l'actor, Llamp McQueen, en un merescut homenatge. Per cert, el tercer lliurament d'aquesta saga (?), la pel·lícula "Cars 3", es va estrenar ahir!

Steve McQueen abans del Ford Mustang ja havia conduit, a la gran pantalla, un Porsche 911S a "Le Mans", però resulta inolvidable la imatge de l'actor al volant del clàssic Mustang; la marca americana fins i tot va reforçar aquesta imatge resuscitant Steve McQueen per l'anunci de l'esportiu Ford Puma!

Nosaltres, però, com sempre ens quedem amb l'original, amb l'Steve McQuenn original, el Ford Mustang original i la música original del músic i compositor argentí Lalo Schifrin, autor de la banda sonora de la pel·lícula "Bullitt"!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 14 de juliol de 2017

El vídeo de la setmana: "See You Again"


El regnat del "Gangnam Style" del músic sud-coreà PSY com a vídeo més vist a YouTube ha durat més quatre anys però aquesta setmana ha arribat a la seva fi!

Aquest dimarts a mitjanit el vídeoclip de la cançó "See You Again" que Wiz Khalifa i Charlie Puth van dedicar a l'actor Paul Walker, un dels protagonistes de la saga "Fast and Furios" (va morir l'any 2013 als 40 anys en un accident de cotxe!), va assolir les 2.895 milions de visualitzacions (i pujant), superant així les fins aleshores 2.894 visualitzacions del tema de Psy.

El regnat de "See You Again" es preveu que sigui curt ja que el vídeo de la cançó del moment, "Despacito" de Luis Fonsi i Daddy Yankee, ha assolit en només mig any més de 2.500 milions de visualitzacions i es preveu que, se seguir amb aquest ritme, a finals d'any pugui ser ja el més visualitzat!

Fins aleshores "See You Again" pot gaudir el moment!



Bon divendres! 

dijous, 13 de juliol de 2017

Solidaritat amb els Comuns


Aquests dies no puc evitar un cert sentiment de solidaritat amb els Comuns, principal diana dels independentistes més hiperventilats.

Escoltava aquest dilluns un fragment de la participació (entrevista) del líder dels comuns Xavier Domènech a El Món a Rac1 de Jordi Basté i més aviat semblava que en comptes d'estar al Teatre Poliorama estava al bell mig del Coliseu de Roma, al peu dels lleons!

Després d'unes intervencions (preguntes?) amb certa condescendència d'alguns tertulians va arribar el torn de Pilar Rahola i en aquell punt el públic, o la part del públic àvid de sang, atiava la tertuliana a crits: "apreta Pilar, apreta" Una estona abans aquesta mateixa part del públic ja havia demostrat la seva disconformitat amb les paraules i el posicionament de Xavier Domènech sobre el referèndum de l'1 d'octubre brindant-li algun sonor xiulet. Si això passa a la ràdio, imagineu-vos a les xarxes socials!

És curiosa la capacitat del procés d'atiar la parròquia creant "enemics del poble" segons el moment: el PSC fa uns anys, Unió Democràtica de Catalunya després, la CUP quan s'ha resistit (o fet pregar) i ara especialment els Comuns i la seva posició "" (a votar i al referèndum) però "no" (a aquest referèndum) tot i que "" hi participarem (però com a mobilització, no com a referèndum vinculant...).

Tanta visceralitat contra els Comuns (com a espai polític) s'explica bàsicament per dos motius: el vot (suposadament) independentista segrestat al Parlament de Catalunya (que no fa prou folgada la majoria independentista) i la necessitat que representin i mobilitzin el NO al referèndum anunciat de l'1 d'octubre.

L'independentisme, o si més no una part, cansat de tants intents de seducció (?) els ha acabat fustigant.

També és cert que l'espai dels Comuns ha de fer equilibris, i una certa contorsió, en l'articulació del seu discurs i la difícil fixació de la seva posició (sí però no... però sí) davant un electorat que, en aquest tema, no és monolític sinó més aviat divers com un trencadís modernista.

Aquests dies els Comuns són l'ase dels cops i jo no puc evitar mostrar-m'hi solidari; no per complexa (també interessada) la seva deixa de ser una posició menys respectable. De fet veurem en unes properes eleccions (autonòmiques o constituents) fins a quin punt la seva posició els castiga o premia a nivell electoral.

Al capdavall cada partit, com cada persona, es posiciona en funció de la seva escala de valors i afortunadament ni tots tenim els mateixos, ni en la mateixa posició.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Maniobres a l'Escala


La d'en Martí Guillem, ex-regidor del PDeCAT a l'Escala, és una història de grisos, però no d'aquells que fa més de 40 anys corrien rere els rojos, sinó tota la tonalitat possible que hi ha entre el blanc nuclear i el negre carbó.

El relat no sempre segueix els cànons previstos i alguna vegada alguns ens sorprenen. Si en comptes del PDeCAT aquest propietari del Càmping Illa Mateua hagués estat regidor del Partit Popular, de Ciudadanos o fins i tot del PSC tot hagués resultat més fàcil, més comprensible, en definitiva més senzill. Però la realitat no sempre és com voldríem i generalment sol ser més complicada, incomprensible i complexa del que sembla.

L'exhibició militar sorpresa, un assalt militar a la línia costanera, promoguda per un regidor del PDeCAT en la seva condició de propietari d'un càmping no encaixa amb el relat del procés, en el que l'exèrcit representa el papus, la part (potencialment) més repressiva de l'estat espanyol contra la Catalunya independentista, la pitjor de les amenaces.

Molts companys de partit (del PDeCAT) i independentistes dels altres han viscut aquest episodi amb incredulitat, talment com si el regidor escalenc s'hagués disparat un tret al peu o, encara pitjor, els hagués disparat a ells directament: "com ens ho pots fer això ara!, a l'enemic ni aigua, tampoc la de la Costa Brava!"

Tot plegat ha sortit de mare, i és que ara no es temps de sortir-se del guió; que li ho expliquin a Jordi Baiget... I com Baiget Martí Guillem també ha hagut de deixar el seu càrrec públic, superat per les circumstàncies.

Martí Guillem diu, dolgut, haver estat víctima d'un linxament; el procés no perdona i menys a aquestes alçades, quan el tren agafa velocitat, quan els grisos, tota la tonalitat possible entre el blanc nuclear i el negre carbó per molts ja són història.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Les lleis no escrites del procés


Les lleis regulen la nostra vida, la majoria de vegades sense que en siguem massa conscients i, encara menys, sense que les coneguem fins al més petit detall. Tampoc cal, n'hi ha prou en tenir clar que el seu desconeixement no ens exonera del seu compliment.

Les lleis, abans de ser escrites, han estat plantejades, debatudes, esmenades i aprovades pels parlaments que les legitimen (també treballades fora dels parlaments en processos participatius), i són aquests mateixos parlaments els que les poden modificar o derogar tal i com marca la llei... Però la llei, fins i tot la que marca com es fan i es desfan, en algunes ocasions és una nosa, un obstacle, i és llavors quan apareixen les excepcionalitats o, fins i tot, les lleis no escrites.

Sí, a banda de les escrites sabem que també hi ha lleis no escrites, de les que moltes vegades en som víctimes, ja sabeu, allò de les autolimitacions. Però també n'hi ha un altre tipus, de lleis no escrites, les que simplement s'apliquen sense que ningú les hagi ni tan sols mencionat.

Una de les lleis no escrites del procés diu que tant li fa que facin falta 2/3 parts dels parlamentaris per aprovar o derogar segons quines lleis (les precisament aprovades per com a mínim aquestes 2/3 parts del parlament), que n'hi ha prou amb la meitat més un si la causa s'ho val, i s'ho val si la causa la defensen com a mínim la meitat més un. Una il·legalitat?, com a mínim, segur, una drecera...

No sé fins a quin punt el procés se la juga en la seva pulcritud jurídica en el trànsit de la llei a la llei, no sé fins a quin punt aquest és un punt important, vital, pels partits que comanden el procés; no ho sembla massa, més aviat sembla que es permeti una certa llicència jurídica ("pecata minuta") avalada per l'excepcionalitat del moment, per la causa i pel clàssic "la fi justifica els mitjans".

De fet amb el procés en general, i ara amb el referèndum en particular, sembla voler aplicar-se la segona part de la "llei de la dona del cèsar", aquella part que insisteix sobretot que, a banda de ser-ho ha de semblar-ho. Vestir el referèndum d'una llei sembla que el fa legal, tot i que la llei pugui ser, i sembla que serà (quan s'aprovi) en el seu plantejament i ordenament, una il·legalitat.

És clar que aquestes lleis no escrites xoquen amb unes altres que més que no escrites semblen gravades a foc, immutables... i així anem, fent servir lleis d'escuts, quan no d'armes llancívoles! Fins i tot amb les lleis no escrites i les que semblen gravades a foc podem dir allò de "feta la llei, feta la trampa"!

Les lleis regulen la nostra vida i en massa ocasions ens la compliquen...

dilluns, 10 de juliol de 2017

L'1 d'octubre serà il·legal... o no serà?


El referèndum de l'1 d'octubre anunciat, que no convocat, ja té llei anunciada, que no aprovada i ni tan sols, encara, presentada al Parlament de Catalunya! De moment convé fer-ho així, amb més activitat extra parlamentària que parlamentària; és aquest un altre dels signe dels nostre temps.

Amb el referèndum jo no m'hi trencaria tant les banyes: tal i com es planteja el referèndum de l'1 d'octubre serà il·legal, per més que tingui una llei! I la mare dels ous és l'article 3.2 de la Llei del Referèndum d'Autodeterminació presentada la setmana passada:

"Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i a garantir el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l'exercici d'un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya."

La prevalença jeràrquica sobre qualsevol altre llei (llegeixi's Constitució Espanyola o fins i tot Estatut de Catalunya), emmarcada en l'excepcionalitat del moment (Catalunya com a estat d'excepció?) esdevé de facto una declaració de sobirania o, si voleu, d'independència ja que el que diu és que aquesta llei està per sobre de qualsevol altra, quelcom que a ningú se li escapa, tampoc als redactors d'aquesta llei, que simplement per aquest fet serà recorreguda al Tribunal Constitucional.

La Llei del Referèndum serà suspesa i declarada il·legal, doncs no s'ajusta ni per aquest article citat ni per d'altres que ara tampoc cal desgranar (com la creació de la Sindicatura Electoral) a l'ordenament jurídic vigent a Catalunya i a Espanya. Fins i tot l'ara devaluat Consell de Garanties Estatutàries planteja els seus dubtes en com es vol aprovar aquesta i les altres lleis de desconnexió, ja sabem, allò de la reforma del Parlament per a la tramitació exprés...

Fer coses il·legals, ho sabem, té conseqüències polítiques i també personals i no sembla que tots els independentistes estan igual de disposats a assumir-les. Sí explícitament els de la CUP, per qui la desobediència forma part, si cal, de la seva acció política; sí més calladament els d'ERC, que si bé Junqueras xerra molt moltes vegades no diu res; (alguns) temorosament els del PDeCAT, doncs són els qui ja han començat a rebre les primeres conseqüències personals i polítiques...

El referèndum de l'1 d'octubre serà il·legal o no serà, però aquest potser no és el principal problema que planteja el referèndum. De fet la missió de l'1 d'octubre no és només que els catalans que vulguin puguin votar, és que el procés (en cas que l'1 d'octubre el que es faci no sigui un referèndum amb totes les de la llei) no s'aturi, no defalleixi.

Potser l'1 d'octubre no es farà un referèndum i serà alguna altra cosa; que sigui il·legal serà el de menys i alhora serà el de més, car fins i tot essent il·legal l'1 d'octubre no aturarà el procés. No sé si el president Rajoy ho té massa clar...

L'1 d'octubre serà il·legal... o no serà? No Mariano, mort el referèndum no mates el procés!

dissabte, 8 de juliol de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "I Just Called to Say I Love You"


Als anys vuitanta del segle passat la Generalitat de Catalunya va fer una campanya institucional (un anunci, vaja!) per a la promoció de l'estudi, el coneixement i l'aprenentatge de l'anglès; a l'anunci hi sortien uns estudiants joves molt macos i animats i en un fragment de la cançoneta de l'anunci un noi (o una noia, no ho recordo) amb un "walkman" deia "entendràs moltes cançons"...

Deu ser per això que la meva mare ens va apuntar, al meu germà i a mi, a classes d'anglès i diria que a mi, al contrari que al meu germà, les classes d'anglès van ser tan productives com les de música... La meva mare mai m'ha reclamat els diners, ni de la música ni de l'anglès, i diria que tampoc els va reclamar a l'acadèmia i al conservatori!

El fet és que a mitjans dels vuitanta, i després de taral·lejar quasi totes les cançons de La Trinca!, vaig començar a fixar-me en les cançons en anglès (recordo els discs i cassets de "Monstruo") i una de les que recordo especialment és "I Just Called to Say I Love You", de Stevie Wonder, i cançó principal, oscaritzada, de la pel·lícula "La mujer de rojo", dirigida i protagonitzada pel genial Gene Wilder.

Diria que aquesta va ser de les primeres tornades que vaig entendre... i aquí m'he quedat, entenent poc més que les tornades...

Per cert, el que surt del telèfon amb el que canta Stevie Wonder és el que anomenàvem fil del telèfon, d'aquí els telèfons sense fil d'ara!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 7 de juliol de 2017

El vídeo de la setmana: la tempesta imperfecta


Aquesta ha estat una setmana tempestuosa políticament, amb una crisi de govern i una nova escenificació del camí, el procés, cap al referèndum.

La política viu, i viurà les properes setmanes i mesos, moments de gran intensitat (també incertesa) amb pluges torrencials de declaracions, riuades de gent i potser fins i tot riuades judicials d'aquelles que, com al Maresme, s'enduen tot el que troben pel davant! Veurem si alguna d'aquestes acaba esdevenint la tempesta perfecta!

Però per tempesta la que va patir Girona avui fa una setmana, una tempesta meteorològica que deixa petjada, de les que en recopilem imatges a mode d'inventari pels resums de l'any i per a la posteritat! Una d'aquelles tempestes que evidencien que les ciutats són, inevitablement, imperfectes, doncs no hi ha clavegueram capaç d'engolir tanta aigua en tant poc temps...

Així és Girona amb l'aigua al coll!



Bon divendres!

dijous, 6 de juliol de 2017

He superat la crisi dels quaranta!


Avui que faig quaranta tres anys ja puc certificar-ho: he superat la crisi dels quaranta! Bé, permeteu-me afegir un matís: he superat la crisi dels quaranta, en cas d'haver-la sofert...

Quan fa tres anys m'ho preguntàveu jo sempre deia que no, que no la patia aquesta crisi, però amb la perspectiva del temps han emergit certes evidències que certifiquen que sí, que he patit la crisi dels quaranta, i sí, l'he superat.

I encara diria més: avui fins i tot puc identificar quan i perquè va començar la meva crisi dels quaranta i quan i perquè es va acabar, tot i que ni al principi ni al final en fos conscient, ni d'una cosa ni de l'altra.

La meva crisi dels quaranta ha durat quatre anys i vuit mesos aproximadament, des de mitjans de maig del 2012 fins a mitjans de gener de 2017. Sí, la meva crisi dels quaranta va començar quan encara no havia fet els trenta vuit, i l'he superat als quaranta dos...

Al mitjans de maig de 2012 un impuls em va fer sortir al carrer a córrer. Ja havia fet "footing" abans, quan encara no en dèiem "running", també altres esports, però allò era diferent... Suposo que l'impuls feia temps que s'anava covant fins que finalment va ser prou fort per impulsar-me, expulsar-me, al carrer. A més aquell primer dia vaig tenir un extra de motivació: córrer junts amb la Sira!

Aquell vespre van ser només vint minuts i vaig acabar baldat, però des d'aquell vespre no he parat, setmana rere setmana, sortint a córrer entre 3 i 4 dies a la setmana. Ja fa uns anys que surto cada dos dies d'hora ben d'hora... Sense saber-ho aleshores aquell va ser el primer símptoma evident de la meva particular crisi dels quaranta.

Fa uns mesos després d'afaitar-me em vaig mirar al mirall i em vaig veure diferent. Semblava ser el de sempre o, si més no el dels darrers anys: cara rodona, ulls blaus, calb, amb barba... Amb barba? No, no, aquell dia anava sense barba, que m'acabava d'afaitar!

Em vaig mirar al mirall sense barba i em vaig reconèixer de nou, va ser com una revelació, com l'aparició d'una verge: així és ara en Roger, sense barba!

Des que en tinc jo sempre n'he dut, de barba; mai massa llarga i regularment tallada, que no rasurada, cada quinze dies o tres setmanes, però generalment sempre amb més barba que sense. Vaja, la barba, com les ulleres o les arracades, com un tret d'identitat, aquells que les meves filles destacaven quan em dibuixaven, i dibuixen encara.

Però aquell dia em vaig reconèixer sense barba i poc després vaig demanar als Reis una nova màquina d'afaitar i avui no passen tres dies sense que em rasuri la barba i, ja que hi som doncs van amb el "pack", els pocs cabells que encara em coronen el cap. Afegiu-hi un canvi d'ulleres i, pam, aquí teniu el nou Roger, el que ha tancat i segellat la crisi dels quaranta!

Sincerament no sé si tot això ha estat realment una crisi i la dels quaranta per a ser més precisos, potser tot plegat són cabòries meves, però en cas de ser-ho i d'haver-la sofert avui que faig quaranta tres anys anuncio públicament que , que l'he superat, que he sobreviscut a la crisi dels quaranta!

dimecres, 5 de juliol de 2017

El PDeCAT que el procés s'endugué


El procés ha generat un moviment sísmic a la política catalana de tal magnitud que ha fet xocar les tradicionals plaques tectòniques d'esquerra i dreta quasi esmicolant-les, per fer aflorar les ara imperatives de la independència i l'unionisme.

Inevitablement aquest terratrèmol polític no només ha generat víctimes polítiques per un o altre motiu (Pere Navarro, Joan Herrera, Duran i Lleida, Ramon Espadalé, Artur Mas, Francesc Homs, el resistent Germà Gordó, Jordi Baiget...), també ha afectat als partits, des de la sagnia del PSC a la desaparició parlamentària d'Unió des de l'aparició Parlamentària de la CUP fins a l'eclosió dels Comuns.

Aquests dies s'ha fet de nou evident que paradoxalment la gran víctima del procés pot ser el PDeCAT, l'antiga Convergència. De moment acumula com cap altre partit les llistes de víctimes polítiques: el desplaçat per la CUP Artur Mas, l'inhabilitat Francesc Homs, els processats Mas (rep per totes bandes!), Ortega i Rigau...

I per si això no fos poc, avui per avui i per mèrits propis i aliens, és la principal diana dels processos judicials, també per casos de corrupció: cas Palau, cas Pretòria, cas 3%...

I per a més inri les enquestes no donen al PDeCAT els resultats que, per l'elevat preu que se suposa estan pagant, segurament esperen i la davallada electoral des del 2010 ja no sembla només conjuntural. El PDeCAT ni tan sols sembla treure rèdit de tenir la presidència de la Generalitat.

Poc després que aquest dilluns Marta Pascal, en nom del PDeCAT, tanqués files defensant Baiget el president Puigdemont el cessava. Francesc Homs va fer evident fins a quin punt el cessament de Baiget va sadollar la sed de dimissió del conseller temorenc de tots els independentistes menys els (o com a mínim alguns) del PDeCAT. Puigdemont al seu torn va deixar clar que ell més que al partit es deu al govern i sobretot al procés, mal li pesi al seu partit...

El drama del PDeCAT és que, de moment, mentre ells paguen la factura política del procés ERC es frega les mans comptant a quants diputats es quedarà de la propera majoria al Parlament, bé sigui un Parlament autonòmic, bé sigui completament sobirà. Esquerra, anant a roda i sense desgast, sembla esperar pacient que el procés segueixi erosionant el PDeCAT...

No crec que dins l'acord de Junts pel Sí s'establís que Convergència, ara el PDeCAT, li toqués el martiri i a ERC la glòria! Serà el PDeCAT el proper que el procés s'endurà?...

dimarts, 4 de juliol de 2017

Tremolor de cames


S'apropa l'hora dels valents i als qui els tremolin les cames fugiran corrents, cames ajudeu-me! com ho han fet d'altres (Duran en el trànsit del dret a decidir a la independència) o, ara ja ho sabem, seran descavalcats!

La destitució del fins ahir conseller d'Empresa i Coneixement Jordi Baiget ha provocat quelcom més que una inesperada i incòmode crisi de govern, sembla que també una latent crisi de confiança.

El que ahir va publicar el diari El Punt Avui no va ser una entrevista en format pregunta - resposta, sinó el relat d'una conversa de Jordi Baiget amb el director del diari, Xevi Xirgu, una peça més de la secció "En clau personal" per la que també han passat els consellers Santi Vila i Toni Comín i la presidenta del Parlament Carme Forcadell.

La peça periodística aborda el personatge en el moment clau que viu el país, però també en traça la seva trajectòria personal i política, amb anècdotes i fotografies de la infància i la joventut del protagonista. És de suposar que la conversa entre el conseller Jordi Baiget i el director d'El Punt Avui Xevi Xirgu no la van tenir el dia abans de la seva publicació, sinó uns dies abans, pel que el director del diari en coneixia el contingut no només per la seva condició de director, sinó perquè va ser ell qui va escoltar per primera vegada el que ahir vam llegit tots!

També és de suposar que el diari té un calendari de publicació de les personalitats que passaran per la secció i que en funció del calendari planifica les corresponents trobades i que per tant només l'atzar, la casualitat, va fer coincidir la publicació del perfil de Jordi Baiget, amb les seves veritats, amb la vigília de la presentació pública de les garanties del referèndum que Baiget qüestiona...

Deixin-me fer el titular, per desajustat a la realitat que pugui ser, o semblar: "El Punt Avui provoca la destitució del conseller Baiget". Sabem que no és així, que és massa fàcil matar al missatger: a Jordi Baiget l'han destituït, simplement, pel que ha dit. Quina paradoxa que el 9N que ell va presentar ara l'hagi fulminat!

Els motius de la destitució el propi diari ens els destaca en quatre frases que un independentista mai voldria sentir d'un altre independentista:

- "Una part del govern no estem en el nucli dur de les decisions, i això... això genera el que genera", que destil·la un cert ressentiment per no ser informat, malgrat les conseqüències que pot afrontar...
- "Hem tendit a menystenir l’Estat, i l’Estat té molta força, una força molt gran", un posicionament que segur no es troba en cap argumentari independentista, ni tan sols del propi PDeCAT
- "Probablement no podrem fer el referèndum, i haurem de fer una cosa diferent", dubtar del referèndum és pecat mortal, i més si ho remates dient que allò "diferent" serà com el 9N
- "Puigdemont és més explosiu que Mas; no entra en el nostre dia a dia", en el que s'evidencia, com es pot llegir entre línies i entre les línies de la peca periodística, que ell és més de Mas que de Puigdemont, com l'altre incòmode i defenestrat Germà Gordó.

El fins ahir conseller Jordi Baiget ha tingut tremolor de cames, doncs no pensa només en les possibles conseqüències polítiques d'una desobediència (a l'estat espanyol), també pensa en les personals, en les que poden afectar a la seva família i al seu patrimoni; Baiget ha fet allò tan bíblic, allò tan humà: dubtar!

Més d'un independentista deu tenir aquesta mateixa tremolor de cames, també més d'un independentista del PDeCAT deu tenir els seus dubtes o deu pensar que potser no cal tibar tant la corda... És clar que per molts independentistes els que tenen tremolors de cames potser no ho són tant...

De res li ha servit a Jordi Baiget que el seu partit l'hagi defensat; el president Puigdemont, segurament a contracor (no en dubto), no ha tingut més remei que cessar-lo davant les pressions explícites de la CUP, i ben segur internes d'ERC. Com en el futbol: com més et ratifiquen en el càrrec, més risc tens que et destitueixin...

No s'apropa l'hora dels valents, ara sembla que sí, finalment i uns anys després, ara és l'hora dels valents i els valents, tingueu-ho clar, no dubten, no els tremolen les cames!

dilluns, 3 de juliol de 2017

Calamarsada històrica a Girona


Cada poble té les seves pors i si la del cap del llogarret dels gals d'Astèrix, Abraracúrcix, és que el cel li caigui al damunt la dels gironins és que se'ns desbordin els quatre rius de la ciutat!

En la memòria de molts gironins encara hi ha la ciutat inundada pels aiguats dels anys 1940, 1962, 1963 o 1970, i allà on no arriba la memòria humana hi arriba la de les pedres, sempre més perdurable, amb les fites marcades d'on va arribar l'aigua que encara es poden veure en algun dentell d'alguna porta del barri vell. El pare del pastisser de la família, amb botiga (pastisseria) al carrer del Carme, just davant de l'Onyar, a finals dels seixanta ho va veure clar quan va poder fer-se una casa: al capdamunt de Palau-Sacosta!

I quan la història ens és insuficient tenim l'imaginari o, en aquest cas, la literatura: l'any 1983 l'escriptor Miquel Fañanàs i Ràdio Girona van inundar radiofònicament Girona amb una lectura dramatitzada del seu primer llibre, Susqueda (Edicions del Pèl, 1983), narració que relata el trencament de la presa de Susqueda amb la corresponent inundació dels pobles que hi ha Ter avall! Molts oients d'aquests pobles es van alertar i espantar de debò. Què passaria avui si es trenqués Susqueda? Potser ben aviat ho sabrem...

Aquest divendres, però, no va ser cap dels quatre rius de Girona el que va inundar els carrers de la ciutat sinó la calamarsada que va caure, impossible d'engolir pels embornals, ofegats per les fulles i per tanta quantitat d'aigua.

Els carrers, alguns autèntics rius que enaiguaven cotxes i motos i convertien els contenidors en barques, van inundar tot el que hi havia al seu pas i, els més propers a l'Onyar, hi vessaven. Les xarxes socials es van inundar de fotografies i vídeos amb imatges que ja formen part de la crònica d'una de les majors calamarsades de Girona amb escenes tan sorprenents com que plogués dins el Centre Comercial Hipercor o fonts d'aigua que brollaven a borbolls, com guèisers, allà on normalment hi ha les tapes del clavagueram!

L'endemà dissabte l'escenari del dia després era calamitós: arbres i branques caiguts i un mantell verd que tenyia de verd els carrers, com l'or de fulles tardoral però en ple estiu; a primera hora del matí el llarg del carrer Nou semblava, encara, una pista de gel! A primera hora del matí els operaris del servei de neteja viària municipal s'afanyaven a tornar als carrers el seu aire de normalitat, però fins i tot just l'endemà resulta impossible esborrar les cicatrius de tal calamarsada!

Al meu país la pluja no sap ploure, cantava el poeta, i a Girona menys!, diria el president del Polònia...

dissabte, 1 de juliol de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Ride of the Valkyries"


La guerra és inherent a la condició humana. Els pacifistes pensem que no, malgrat la història, fins i tot el present, s'entossudeixi a voler-nos demostrar el contrari, a afirmar aquesta trista sentència: la guerra és inherent a la condició humana.

També ho deu ser l'estupidesa i tants altres mals humans, però que sempre hagi estat així, o ho hagi semblat, no vol dir que per sempre més hagi de ser-ho, a pesar del bel·licista president dels estats Units Donald Trump!

Les guerres engreixen l'èpica, la glòria i fins i tot la tecnologia però el preu és sempre massa elevat, doncs no hi ha guerra en la que no mori un soldat, o un civil... La guerra, per sobre de tot, mata!

Les guerres han servit a la literatura i al cinema grans històries, històries que ens haurien de servir més per eradicar-les que per provocar-les... Una d'aquestes grans històries és la pel·lícula Apocalypse Now, que retrata la devastació humana de la guerra sense necessitat de recrear-se en grans combats bèl·lics, sinó en els efectes que aquests tenen sobre els homes i dones que els protagonitzen i pateixen!

La banda sonora d'Apocalypse Now és un recull del bo i millor de la música dels anys seixanta i setanta, a la pel·lícula s'hi significa especialment el clàssic de Richard Wagner "Ride of the Valkyries"...

Per cert, el seu protagonista, Marlon Brando, avui fa tretze anys que va morir als vuitanta anys... La mort sí és inherent a la condició humana, si més no fins que algú (eduard Punset?, Josep Ma. Mainat?) demostri el contrari!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 30 de juny de 2017

El vídeo de la setmana: "Costabravament"


Està comprovat: els antagonismes funcionen (el Joker, Darth Vader, Lord Voldemore, la Malèfica...), també en publicitat!

No són poques les ocasions en què hem vist marques que n'han fet servir d'altres en els seus anuncis: Pepsi amb Coca-Cola, Don Simón amb Granini, Caprabo amb Mercadona...

De fet una de les moltes màximes del màrqueting (n'hi ha tantes... i la majoria són pur màrqueting!) diu que tota bona història té un enemic i La Brava, cervesera artesana, sembla haver trobat (més aviat creat) el seu: "Mediterràniament"!

Si tot protagonista necessita el seu antagonista "Costabravament", el darrer anunci de La Brava, ha necessitat construir un relat en el que es confronta amb "Mediterràniament", la marca registrada per la cervesera Estrella Damm.

Sense necessitar mencionar-lo La Brava es refereix reiteradament al "Mediterràriament" en un reguitzell de cleques, sí, llençades a la brava!

Precisament per això l'anunci té el seu ganxo, que el té; precisament per això també ens agrada "Costabravament", perquè fa que el protagonista esdevingui, ni que sigui per menys de dos minuts, en un autèntic antagonista!

Però tampoc ens confonguem, aquest joc narratiu és tan sols l'esquer, i si piquem (i piquem!) hi descobrirem quelcom més, l'autèntic missatge que La Brava ens vol transmetre:"aquesta terra no ens pertany, ens inspira..."



Bon divendres!

dijous, 29 de juny de 2017

Urnafília


D'entre les múltiples coses que el procés d'independència ha fet aflorar (casos de corrupció, desercions, escissions, metamorfosis i desaparicions de partits...) podem afegir-hi una contribució al lèxic amb neologismes que sens dubte enriqueixen la nostra llengua, a banda del debat polític.

Un dels termes que ha fet fortuna és "processista", el que gaudeix més del camí, del procés, que del destí (se suposa que la independència) i darrerament també "demofòbia", la por a la democràcia, tot i que el terme, utilitzat dins l'àmbit de la salut mental el Termcat el defineix com a "temor morbós a les multituds" i un dels que darrerament s'ha dit molt: "urnafòbia", la por a les urnes.

Les urnes aquests dies han tornat al centre de la polèmica arran del concurs de la Generalitat per adquirir-les, que finalment s'ha declarat desert, fet que ha provocat tota mena de reaccions, des d'una certa incertesa inicial dins l'independentisme fins a la constatació, per part dels qui no estan a favor del referèndum, que es tracta d'un nyap més en tot aquest despropòsit.

I pel mig que si pressions a les empreses de la Guàrdia Civil, o la queixa d'aquestes sobre alguna qüestió poc concreta del concurs que feia quasi inevitable el resultat final: desert!

No tot és el que sembla i fins i tot hi ha qui assegura que aquest és precisament el resultat esperat pel propi Govern de la Generalitat, de manera que ara podrà fer la compra amb una adjudicació directa, havent quedat desert (ai l'as!) el concurs; de ser així el Govern, murri, hauria jugat amb les urnes fent la viu-viu, despistant el personal, de fet a tothom... No sé si això de jugar amb les urnes, de flirtejar-hi d'aquesta manera, es podria considerar "urnafília"...

Ha assegurat el president Puigdemont que hi haurà urnes, que el proper 1 d'octubre qui vulgui, també Miquel Lupiáñez, les podrà penetrar, naturalment amb el vot, amb la papereta!

dimecres, 28 de juny de 2017

Els socialistes davant l'1 d'octubre


L'1 d'octubre ens interpel·la a tots, però sembla que no a tots per igual.

Aquests dies es debat i polemitza al voltant de la posició del PSC en general, i d'alguns alcaldes i regidors socialistes en particular, en relació a l'anunciat, que no convocat, referèndum independentista de l'1 d'octubre d'enguany.

La posició del PSC és clarament contrària a qualsevol tipus de col·laboració amb l'organització d'aquest referèndum unilateral i fora de la llei:

"No participarem en un referèndum d’aquestes característiques, ni prestarem el nostre suport polític o col·laboració institucional als que pretenguin organitzar-lo. En aquest sentit, si el govern de Catalunya demana la col·laboració d’altres administracions (ajuntaments) exigirem que ho faci de forma oficial i per escrit degudament signat pel responsable que correspongui, i abans de prendre qualsevol decisió al respecte, demanarem un informe escrit i signat pel secretari de la Corporació."

És clar que aquest posicionament oficial pot xocar, i de fet xoca, amb la realitat de diferents grups municipals, alcaldes i regidors en contextos i circumstàncies polítiques i personals diferents, com hem pogut comprovar aquests dies.

Des del posicionament més frontal de l'alcalde de Lleida Àngel Ros (governa amb Ciutadans), al més de perfil (no s'hi oposarà) de la primera tinenta d'alcalde de Girona Sílvia Paneque (governa amb el PDeCAT) fins al més controvertit (i atrevit, desafiant si voleu!) de l'alcalde de Blanes Miquel Lupiáñez (governa amb el PDeCAT), que ha dit que com a alcalde no pot col·laborar amb l'organització d'un referèndum il·legal, però que en cas de fer-se votarà, com va fer pel 9N, i votarà No per a més informació, al·ludint als principis i conviccions personals.

No, no crec que ara faci falta tornar a fer llistes de bons i mals socialistes i menys des del propi socialisme; de fer-se ja les faran, si no les han fet ja, els altres, els d'un i altre costat de la riba! No, cada regidor o regidora, cada alcalde i alcaldessa ho és per unes sigles, naturalment, però no pot despendre's ni de les seves circumstàncies polítiques ni de les seves conviccions personals, fins i tot aquelles que no coincideixen al 100% amb les del partit!

Potser Lupiáñez ha entrat en un jardí (no precisament el de Marimurtra) amb això de que "En Cataluña se vive de otra manera. Igual ocurre en Dinamarca respecto a, yo qué sé, al Magreb", ja se sap, el risc que el que dius pugui ser mal interpretat dins i fora de context, un dels perills de la política...

Un altre risc, i aquest sí vinculat directament amb el referèndum, és que tot plegat aquest assumpte que ara interpel·la directament als alcaldes i regidors socialistes sigui, qui sap, molt soroll per res: amb o sense urnes, hi haurà referèndum l'1 d'octubre?

dimarts, 27 de juny de 2017

El tren al Pont Major?


Llegia la setmana passada a la premsa local que l'Ajuntament de Girona i la Generalitat de Catalunya estudien la possibilitat de fer un baixador de la línia de tren de Rodalies al barri gironí del Pont Major (també al sector de l'Avellaneda, al sud de la ciutat), el que sens dubte seria una bona notícia!

Aquesta opció ja fa anys li vaig sentir proposar, ben argumentada, a l'amiga sarrianenca Assumpció Vila, quan el debat sobre el soterrament de la línia convencional del tren, la que precisament passa per aquest barri gironí, era ben viu. Aleshores fins i tot plantejava la possibilitat de fer una línia de tramvia...

La proposta del baixador de Rodalies al Pont Major no és descabellada i donaria un millor servei ferroviari, més enllà dels veïns del barri, a la zona nord de l'àrea urbana de Girona: als barris de Campdorà, Montjuïc i Pedret i als pobles de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, alhora que permetria una millor distribució de la mobilitat urbana.

De fet pel Pont Major ja va passar-hi, antuvi, un tren, el carrilet que unia Banyoles amb Palamós! Jo encara recordo haver vist les vies, mal tapades, al Pont de l'Aigua... Sense que això signifiqui un mal auguri la foto que encapçala aquest article és d'un descarrilament...

Des de la perspectiva de barri (Pont Major) caldrà valorar l'emplaçament i la previsió de zones d'aparcament, així com la possible incidència que pogués tenir a diferents nivells: social, comercial, de mobilitat, intermodalitat...

La proposta és llaminera i pot representar una bona oportunitat per al barri i la seva gent, però a nivell de mobilitat abans que el tren possiblement és més fàcil, factible i prioritari que hi arribi la bicicleta, més concretament la Girocleta!

La meva pregunta és: també està en estudi la Girocleta al barri gironí del Pont Major? El tren al Pont Major?... Primer la bicicleta!

dilluns, 26 de juny de 2017

Fer drecera...


Fer drecera, ja ho sabem, és anar pel camí més curt que el principal per arribar a un lloc. Fer drecera és el que va fer el llop enganyant vilment a la innocent i confiada Caputxeta Vermella; fer drecera és el que es pot fer, cas d'haver-n'hi, si es pressa o es vol arribar més aviat.

Fer drecera és el que estan fent al Parlament de Catalunya els grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP amb reforma del reglament per tramitar la llei de transitorietat, la que ha de fer transitar, de legalitat a legalitat (?), la Catalunya autonòmica a la independent.

La independència requereix, a criteri d'aquests grups parlamentaris, que el procés faci drecera per tal de burlar, esquivar si voleu, l'implacable Tribunal Constitucional, darrerament sempre amatent a qualsevol moviment que vulneri la llei, la seva llei!

Aquesta drecera parlamentària, però, no només burlaria la legalitat espanyola, també sembla que podria burlar els drets dels altres grups parlamentaris, els minoritaris que estan a l'oposició.

Així ho entén la Junta de lletrats del Parlament de Catalunya, que la setmana passada va presentar un informe a la Mesa del Parlament amb les seves observacions a la reforma, entre les que destaquen la necessitat d'un major consens per a fer reformes d'aquesta naturalesa o la possible vulneració de drets de les minories parlamentàries.

Aquest informe no és vinculant, pel que per més raó o raons que doni a alguna de les demandes dels grups de l'oposició els que sostenen el govern podran seguir amb el seu full de ruta, fent drecera...

Les dreceres són camins més curts, però no necessàriament de més bon transitar; solen ser més estrets i sinuosos i, de pujada, més costeruts. Fins i tot així fer drecera és, en moltes ocasions, la millor de les opcions...

És clar que a vegades ni hi ha camins ni hi ha dreceres; ja ho cantaven Sopa de Cabra:

"No hi ha camins
no hi ha dreceres
el temps no s'espera
quan no pots escollir"...

dissabte, 24 de juny de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "My Girl"


Abans d'espatllar-se, com una joguina trencada, Macaulay Culkin va meravellar mig món amb les seves esbojarrades aventures de les pel·lícules "Sol a casa", i enamorar l'altra meitat amb aquesta tendra i tràgica història d'amor d'estiu...

Els amors d'estiu, especialment si són els primers, són tot un clàssic que donen molt de joc al cinema, i més si, com en aquesta pel·lícula, hi ha un primer petó!

La carrera cinematogràfica de la nena protagonista d'aquesta pel·lícula, Anna Chlumsky, potser no és brillant, però sens dubte no ha tingut els alts i baixos, sobretot baixos, de la del controvertit Macaulay Culkin. Tant que prometia...

La pel·lícula no només pren el nom de la cançó de The Temptations, també se'n serveix, naturalment, per a la banda sonora!

En fi, si sou joves i aquest estiu viviu el vostre primer amor, amb primer petó inclòs, allunyeu-vos de les abelles!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 23 de juny de 2017

El vídeo de la setmana: La Vida Nostra


Abans que l'estiu engoleixi la primavera ens arriba, d'uns anys ençà, l'anunci d'Estrella Damm anunciant-nos precisament l'arribada de l'estiu, com si d'un oracle es tractés, de la mateixa manera que El Corte Inglés ens aticipa l'arribada de la tardor i la primavera...

El d'enguany és un anunci, de fet un curtmetratge, menys "mediterràniament", ja sabeu, allò del bon rotllo a la platja amb gent xula que no vesteix Desigual però podria...

Sí, el d'enguany, "La Vida Nostra", és diferent... Saps què és l'únic que pots fer quan l'àncora s'enroca?



Bon divendres!

dijous, 22 de juny de 2017

Salvar les cintes de casset


Temps era temps, tot i que tampoc tant com el que evoca la cançó, disposar d'una doble platina marcava la diferència! Si no saps de què parlo, senyal que ets d'una altra generació, més jove, que la meva.

La doble platina de les minicadenes ens permetia gravar cintes de casset a plaer. També gravàvem les cintes amb els discs de vinil, aquells que es posaven al plat del tocadiscs, i fins i tot, quan van aparèixer, amb els discs compactes. El tocadiscs per cert, més vell, ha sobreviscut als nostres dies i avui en venen, a preus no precisament econòmics, fins i tot a les grans botigues de productes electrònics.

Gravar cintes verges de discs i cintes d'amics era la forma més econòmica d'engreixar la discoteca domèstica i tot tenia la seva litúrgia: calia identificar el contingut de les cintes, enganxant-hi els adhesius i escrivint el nom del disc i l'artista i la llista de cançons...

L'"auto reverse" també va ser un gran avenç, com el walkman, el mamut dels iPods... Ara tot això és història i aquestes històries ens permeten escriure articles com aquest, amarats de nostàlgia.

Les cintes de casset fa temps que dormen encaixades al fons d'armaris i calaixos de casa, les originals (que també en tinc) i les verges que van perdre la virginitat amb La Polla Records, Mano Negra, Led Zeppelin, Kortatu, The Clash, Pink Floyd, Madness, Queen, Otis Redding, Joy Division...

L'altre dia però va tocar fer endreça, que és una manera menys traumàtica de dir llençar coses que ja no cal conservar, i vaig reunir de nou, i per darrera vegada, totes les meves cintes de casset. Cada cinta té el seu relat i en algunes són ben vives les traces de la seva història: qui em va deixar l'original, qui me la va gravar, amb qui compartia aquell grup, aquelles cançons...

Algunes tenen quelcom més que un llistat de cançons escrit amb bolígraf, en algunes hi ha algun dibuix o grafisme, o alguna combinació de colors... Suposo que en comptes de perdre el temps enganxat al mòbil i a les xarxes socials que no tenia el perdia d'adolescent així, gravant cintes de casset!

Amb la pila de cintes de casset al davant va aparèixer el dilema: quines cintes salvo, i quines no? Hi ha ocasions que aquestes decisions requereixen valentia i, sobretot, determinació: aquesta n'era una.

Vaig acabar establint aquests tres criteris per salvar unes cintes, i desfer-me de les altres:
- les originals, salvades
- les que la música que contenen no és a Spotify (poques), salvades
- les que vaig gravar per a regalar a la Sira (barreges tipus "playlists" d'avui), salvades

Aquesta selecció de cintes de casset, juntament amb els discs compactes i els de vinil que sí conservo i conservaré, seguiran formant part de la meva particular discoteca muda, doncs ha fa temps que la música l'escolto, i descobreixo, a Spotify. Temps era temps, que cantava un, però un altre també cantava que els temps estan canviant...

La resta de cintes de casset fa dies que esperen al llimb, al maleter del cotxe, esperant trobar el moment de llençar-les definitivament: carn de deixalleria.

No llenço els records, només les cintes que els mantenien vius. Amb aquest article, però, ja les recordaré per sempre més...

dimecres, 21 de juny de 2017

La plurinacionalitat del PSOE de Pedro Sánchez


Diuen que segones parts mai són bones, però la de Pedro Sánchez al capdavant del PSOE podria ser-ho, vist el final de la primera.

Pedro Sánchez ha bastit una executiva federal a prova de traïcions, després del cop d'estat que li va propinar la primera en aquell conspirador comitè federal.

I amb la mateixa determinació que ha configurat una executiva a imatge i semblança seva vol fer-ho també amb el conjunt del partit, o si més no amb alguna de les seves línies mestres.

Una de les línies és el viratge, ni que sigui uns graus, a l'esquerra per mirar de guanyar el terreny perdut, o cedit, a Podemos: de nou el puny alçat, de nou la Internacional! Una altra és el reconeixement, amb més o menys fortuna, amb més o menys adjectius (cultural?), de la plurinacionalitat.

Davant la uniformitat nacional propugnada i atiada pel govern del Partit Popular (allò d'espanyolitzar els catalans), seguida massa vegades, per acció o omissió, pel PSOE ara Pedro Sánchez cerca marcar majors distàncies amb el PP per aquest flanc sense que això es tradueixi, però, en l'acceptació del referèndum...

No, ni el PSOE ni Pedro Sánchez, tampoc el PSOE de Pedro Sánchez han dit mai que estan a favor del referèndum, encara menys de la independència; em sorprèn que hi hagi tanta gent (independentistes i d'esquerres) que es sorprengui i es lamenti quan Pedro Sánchez es mostra contrari al referèndum i a la independència, com si mai n'hagués estat partidari!

No, l'aposta de Pedro Sánchez, i veurem si també de tot el PSOE, és la reforma federal de la Constitució, una reforma molt en la línia que planteja el PSC i que aporti un major reconeixement nacional a Catalunya, per allò de millorar-ne l'encaix.

Sí, ja sé que pels independentistes el PSC, el PSOE, Pedro Sánchez i el federalisme fan tard, però si Pedro Sánchez ja va morir (políticament) una vegada pel "No es No", sembla disposat a fer-ho de nou per la plurinacionalitat, ni que sigui la que, de moment, defensa!

dimarts, 20 de juny de 2017

Només la Copa del Rei!


Siguem sincers: aquest equip, sens dubte un dels millors aquesta temporada en les competicions espanyola i europea, mereixia més, molt més que només guanyar la Copa del Rei, també perquè a banda d'un gran equip ha tingut, aquí també sense cap mena de dubte, el millor jugador d'aquesta temporada a les competicions espanyola i europea!

No, no parlo, tot i que podria semblar-ho, del Barça de futbol, sinó del Real Madrid de bàsquet, un equip dissenyat, una temporada més, per guanyar-ho tot però que amb un mal dia va perdre l'accés a la final de la Final Four de l'Eurolliga i que va arribar a la final del "Play Off" de la Lliga ACB excessivament cansat i sense capacitat de resposta davant el combatiu València Bàsquet, sorprenent i meritori campió de la lliga ACB!

La temporada del Real Madrid de bàsquet em fa pensar en la del Barça de futbol, salvant les distàncies, naturalment, però pitjor, molt pitjor ha estat la temporada del Barça de bàsquet, de fet una de les pitjors temporades del Barça de bàsquet!

El Barça de bàsquet de Bartzokas ha semblat el de futbol del Tata Martino: un equip de transició, una temporada per oblidar! És cert que el Barça de bàsquet aquesta temporada ha estat de pega amb les lesions, però ha estat pitjor la planificació i, s'ha demostrat, els fitxatges!

Per a la majoria d'equips la Copa del Rei seria un gran títol a assolir, però pels equips de futbol i de bàsquet del Barça i Madrid és caça menor... Ja va dir irònicament Gerard Piqué que el títol de la Copa del Rei no mereix, pels equips grans, una rua de celebració...

Aquesta temporada el Real Madrid de bàsquet ha comprovat que no n'hi ha prou en tenir el jugador més valuós (Sergi Llull) de les competicions espanyola i europea, com el Barça tampoc en fa prou amb Leo Messi, tot i que les aportacions d'aquests extraordinaris jugadors és, generalment, clau!

Aquesta temporada el Barça de bàsquet ha comprovat que un equip és molt, moltíssim més que la suma d'una sèrie de jugadors; al capdavall el seu equip ni tan sols va poder competir per guanyar, només, la Copa del Rei!

dilluns, 19 de juny de 2017

L'Arc


Un arc inflable, d'aquells que han esdevingut imprescindibles en tota competició esportiva amb un mínim de cara i ulls, presidia l'entrada de la Plaça de la Catedral just davant del Portal de Sobreportes, un "arc" històric de la Girona romana.

Sota l'arc inflable rodaven esforçats ciclistes que després d'enfilar la pujada de Sant Feliu enfilaven la de la Catedral... Abans ja els havia vist rodant a tota velocitat pel llarg del carrer de les Ballesteries i, pel que semblava, rodaven en bucle.

Així és la Girona d'avui, una ciutat "bike friendly" que ha trobat en l'esport en general i la bicicleta en particular un nínxol de mercat, un pol d'atracció i promoció turística. Bona mostra n'és el recent Sea Otter Europe Costa Brava, esdeveniment ciclista que va reunir més de quatre mil esportistes i uns trenta mil visitants, convertint Girona en la capital mundial de la bicicleta!

Amb aquesta Girona van topar, per sorpresa i sense previ avís, els gironins d'una altra Girona, els que fa quaranta anys (o més) volien colorar la Girona grisa i negra i que, com els esforçats ciclistes, s'enfilaven fins a la Plaça de la Catedral per trobar-se a l'Arc per ordir totes les revolucions necessàries, tot i que avui molts d'ells veuen que només van fer les possibles, que ja és molt!

Aquell vespre l'Arc, l'únic bar amb una catedral a la terrassa, celebrava els seixanta anys; aquell vespre al peu de les escales de la Catedral convivien dues de les moltes Girona hagudes i per haver.

Aquell vespre quan l'arc inflable es va desinflar (el del Portal de Sobreportes resisteix, impertèrrit, tots els embats de la història!) i els ciclistes van desaparèixer l'Arc i els progres van prendre per fi la Plaça de la Catedral, com antuvi... I que així sigui per molts anys!

dissabte, 17 de juny de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "The Heart Asks Pleasure First"


Sorprèn que el pianista i compositor Michael Nyman no hagi guanyat cap Oscar, ni tan sols amb la banda sonora de la pel·lícula El Piano, que ni tan sols va rebre una nominació ni a millor banda sonora ni a millor cançó original. Afortunadament els Oscar no són l'única vara de mesurar la qualitat del que es premia...

Michael Nyman no va guanyar l'Oscar amb El Piano, però sí una gran popularitat, premi moltes vegades més preuat, tot i que ja havia mostrat abastament el seu talent amb treballs com la banda sonora de la comèdia negra "The Cook, the Thief, His Wife and Her Lover", o posteriorment amb la música pel documental "Man on Wire", que narra la gesta del funàmbul Philippe Petit...

Pels qui al seu dia la vam veure, o l'heu vist posteriorment, resulta impossible oblidar l'escena del piano en una platja de Nova Zelanda amb la muda pianista protagonitzada per Holly Hunter (ella sí es va endur l'Oscar a la millor actriu), la seva filla (interpretada per Anna Paquin, i Oscar a la millor actriu secundària per aquest paper!) ballant i fent tombarelles a la sorra i el va i ve de les onades, i de les notes del piano...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 16 de juny de 2017

El vídeo de la setmana: el pitjor de la moció de censura


Si en tingués una mica (ni que fos una mica!) li hauria de caure la cara, però sembla que la vergonya no cotitza a l'alça en el cas del portaveu parlamentari del Partit Popular Rafael Hernando; més aviat té poca vergonya i molta fatxenderia!

Ni tan sols les seves diplomàtiques disculpes van servir per pal·liar el mal fet, perquè efectivament  amb les seves paraules, més enllà de la llàgrima d'Irene Montero, portaveu parlamentària de Podemos i companya sentimental de Pablo Iglesias, Hernando va ofendre a molta més gent que la parella podemita.

Ahir va fer 40 anys de les primeres eleccions democràtiques i avui, quaranta anys després, és lamentable que comentaris d'aquest tipus, ofensius i masclistes, encara es puguin escoltar dins l'hemicicle.

Quan en comptes de les idees es combaten les persones s'evidencia la manca d'arguments; i quan un no té arguments, sempre és millor callar... Aquest desafortunat dard enverinat de Rafael Hernando va ser el pitjor d'aquesta moció de censura i, més que Pablo Iglesias i Mariano Rajoy, va ser sobretot ell qui va perdre; potser aquest és el seu veritable paper, fer de "poli" dolent i ser el centre de la diana, mentre Rajoy i els seus embarbussaments van fent la viu-viu...

En qualsevol cas és d'aplaudir la breu i contundent resposta que Pablo Iglesias va fer-li en el seu torn de rèplica: "España es un gran país, pero sin ustedes sería mejor"



Bon divendres!

dijous, 15 de juny de 2017

Joseph Goebbels, el procés i les mentides


"Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat". La frase se li atribueix a Joseph Goebbels, ministre per la Il·lustració Pública i Propaganda del Tercer Reich, és a dir, de l'Alemanya nazi.

Ara es parla més de postveritat, que no de mentides infundades, però l'essència és la mateixa: fer prevaldre una veritat, un relat, fins i tot una realitat més o menys il·lusòria i excloure alhora les altres veritats, els altres relats, les altres realitats més o menys il·lusòries... Quelcom semblant a la història que escriuen els vencedors, la que imposen als vençuts...

Aquesta setmana Joseph Goebbels sembla haver ressuscitat; bé, sembla que, en relació a la seva manipulació de la realitat i la veritat, sempre tant interpretables, no ha mort mai!

El cas és que aquesta setmana vaig escoltar un tertulià, periodista per a més informació, que bé podríem definir com a independentista mencionar Joseph Goebbels per explicar les mentides que des de Madrid fabriquen i escampen contra Catalunya.

Hores després vaig llegir un article d'un periodista, que bé podríem definir com a unionista, que també vinculava les (males) arts de Joseph Goebbels en relació a les mentides que des de Catalunya fabriquen i escampen contra Espanya.

Entre tantes mentides alguna veritat deu haver-hi, a un i altre costat de la riba, però em temo que ni que la repeteixin mil vegades deixarà de semblar mentida!