dijous, 30 de novembre del 2017

L'art del 155


Amb l'amenaça de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, la suspensió del govern i la intervenció de la Generalitat semblava que Catalunya havia d'entrar a l'avern i que havia de cremar en flames tot el que fins ara havíem assolit en matèria d'autogovern. Arribat el moment, però, el president espanyol Mariano Rajoy va fer-ne una aplicació aparentment epidèrmica convocant les eleccions el més aviat possible, quan qui més qui menys esperàvem una intervenció més profunda i, sobretot, prolongada en el temps.

El cert és, però, que tot i aquesta aparença epidèrmica l'aplicació del 155 es fa feixuga i sembla alentir-nos aquesta excepcional existència, que qui dies passa 155 empeny, estovant el temps com rellotges dalinians i esborrant-ne l'horitzó, difuminant-lo de tal manera que no en puguem definir el final, a risc de situar-lo, cas que realment hi sigui, més enllà de la precipitada data electoral. Alguns ja han deixat palès les seves ganes (ànsies fins i tot) que sigui així, que el 155 no sigui un estat d'excepció sinó simplement un estat...

I mentre el 155 se'ns fa llarg al govern espanyol sembla fer-se-li curt i té pressa per aprofitar-lo, com si el temps del 155 se li escolés entre les mans a cada hora, a cada minut, a cada segon. I fent de l'oportunitat virtut el govern espanyol sembla voler aprofitar l'ocasió per a resoldre, a favor dels seus interessos i en contra dels del govern cessat, qüestions controvertides com les de l'art de Sixena amb l'art d'aplicar el 155...

El que hauria de ser tan sols un parèntesi amb un govern cessat i una Generalitat intervinguda, sense més acció ministerial que la imprescindible i rutinària, ha acabat esdevenint l'oportunitat per transvestir el govern català amb l'excusa del 155. Sembla ben bé un abús de poder!

Amb aquesta decisió del govern espanyol la defensa de la posició catalana en aquest conflicte patrimonial resta en plena indefensió doncs el govern que en defensava la pertinença està cessat, empresonat i/o a l'exili, sense capacitat efectiva de defensa, tan sols el dret a la rebequeria.

En altres qüestions no però en aquesta de Sixena el govern espanyol es mostra molt destre (maldestre en realitat) en l'art d'aplicar el 155! No és epidèrmic el 155, és una intervenció subcutània, la profunditat de la qual les flames de l'avern no ens deixen veure...

dimecres, 29 de novembre del 2017

Euro críptics


La proposta, posteriorment matisada, del cessat president Puigdemont de fer un referèndum sobre si Catalunya ha de seguir dins de la Unió Europea no ha fet entrar Europa en la precampanya electoral del 21D simplement perquè Europa, de fet, ja hi era des que el propi Puigdemont va viatjar a Brussel·les.

La seva proposta no ha estat plenament abraçada ni per ERC ni pel seu propi partit, el PDeCAT i ell mateix va matissar el que va dir amb dues piulades reforçant el caràcter plenament europeista dels catalans.

Més enllà de l'oportunitat de votar sobre si seguir o no a la Unió Europea el que va dir Puigdemont puc compartir-ho en gran mesura, Europa és, també avui, una gran decepció i no només pel tema català; no comparteixo, no obstant, ni el moment ni les formes, doncs les seves declaracions van semblar (i dic semblar, que no ser) més fruit d'una rebequeria i en calent, d'un profund malestar per, ja em perdonareu, haver-lo deixat penjat, que no pas fruit d'una crítica analítica i freda sobre el (galdós) paper d'Europa amb els seus pobles, regions si voleu.

I no dic que al president Puigdemont no li manquin motius per estar molest i enfadat amb els líders i les institucions europees després d'apel·lar tantes vegades a Europa, després que la Unió Europea hagi actuat reforçant precisament la unió dels estats i no donant cobertura a les demandes del president Puigdemont!

Davant el risc de ser titllats d'euro escèptics, qualificatiu que ràpidament s'identifica amb formacions polítiques nacionalistes d'extrema dreta (tot i que són molt més diversos, i també n'hi ha d'esquerres), s'ha optat per recórrer al terme euro crítics, tot i que amb l'embolic que el president Puigdemont, el PDeCAT i ERC han creat aquests dies jo més aviat els definiria com a euro críptics.

En qualsevol cas la proposta del president Puigdemont no ha tingut gaire més recorregut que quatre titulars, tres contradeclaracions i dues piulades, res, poc més que un vol gallinaci...
I la realitat, aquesta sí de llarga volada, és que precisament el cor d'Europa (Brussel·les) fa setmanes que és, i per setmanes serà, al cor de la precampanya i la campanya electoral del 21D. Si per si sol el cessat president Puigdemont és un gran actiu, el president Puigdemont, "el legítim", candidat a la presidència exiliat a Brussel·les encara ho és més!

Puigdemont i Junts per Catalunya juguen fort doncs saben que, a banda de vetllar per al continuïtat de la majoria independentista al Parlament de Catalunya, també està en joc (i es volen garantir) la presidència de la Generalitat i la seva màxima és restituir el president legítim, és a dir, el cessat i exiliat a Brussel·les sigui o no el PDeCAT la força independentista més votada.

Puigdemont juga a i des d'Europa, de moment...

dimarts, 28 de novembre del 2017

M'esclata el (no) gol de Mestalla


Ho reconec, jo tampoc m'he llegit fil per randa el reglament que regula el futbol espanyol; però no necessito haver-me'l llegit per saber, avui, que ens agradi o no, a nosaltres i a l'àrbitre, cal sancionar amb targeta groga el jugador que es posa una perruca taronja al cap en plena celebració d'un gol (certament una estupidesa, tant la celebració com la sanció posterior) i que per marcar un gol no n'hi ha prou en fer entrar la pilota dins la porteria (la rival o la pròpia, pel reglament tan és), sobretot cal que l'àrbitre, o algun dels seus assistents, ho vegi amb els seus propis ulls i l'assenyali (el gol!).

Ni una cosa ni l'altra van passar aquest diumenge a Mestalla: ni el jugador del València va ser sancionat després de la seva festiva i acolorida celebració ni el gol del Barça va pujar al marcador tot i que la pilota va entrar plenament dins la porteria.

No gastaré més de quatre paraules per discutir la infal·libilitat dels àrbitres: simplement s'equivoquen, cometen errors, alguns lleus, venials, d'altres gruixuts, dels que afecten directament al resultat, però tots comprensibles sempre i quan siguin errors involuntaris, per greus que siguin. La infal·libilitat dels àrbitres és inalienable de la dels humans i per això, com es fa de fa temps en altres esports, allà on no arriba l'home (i la dona) pot arribar-hi la màquina o, si voleu, la tecnologia.

Però no, avui no interpel·lo els àrbitres sinó als jugadors, representats en aquest cas del no gol del Barça principalment pel porter rival i també els seus companys. El porter en el seu gest instintiu d'evitar el gol (fruit d'una cantada seva) deuria veure més bé que ningú no només que la pilota va sobrepassar la línia de gol, sinó que a més va botar dins la porteria just abans de desviar-la, de nou, cap enfora; també algun company seu va veure entrar clarament la pilota, però com que ni l'àrbitre ni el seu assistent van veure-ho clar i no van xiular gol, els jugadors del València van decidir seguir jugant davant la perplexitat i indignació dels del Barça que també havien vist amb els seus propis ulls com la pilota havia entrat a porteria.

Hagués estat un gran gest d'esportivitat, d'allò que sona tan bé en anglès, "fair play", i que a vegades els jugadors llueixen a la màniga de la samarreta, que els jugadors del València, començant pel porter, haguessin reconegut l'evidència, i per tant el gol. Però el gest no es va produir, lamentablement per l'esport, no es va produir.

I el més trist és que no ens sorprèn en un esport on l'engany forma part del joc, on sovintegen les simulacions de faltes, fins i tot d'agressions, on precisament el gest s'exagera en benefici propi i en perjudici del rival.

La infal·libilitat de l'àrbitre potser no té solució però sí remei; la poca esportivitat dels jugadors, a jutjar per com es comporten majoritàriament, molt em temo que no té  ni solució ni remei; és precisament per això, més que per l'error arbitral, que m'esclata (me estalla en castellà) el no gol de Mestalla!

dilluns, 27 de novembre del 2017

Reiniciar el sistema


L'independentisme, o com a mínim una bona part (Junts per Catalunya i ERC), està reiniciant el sistema, allò que l'ordinador ens demana que fem, o fins i tot fa automàticament, quan actualitzem un programa informàtic; en el cas d'aquesta part de l'independentisme el sistema es reinicia per l'actualització del seu programa electoral, cares al 21D.

Aquesta actualització té el canvi de la unilateralitat per la bilateralitat com un dels principals elements, un canvi important i possiblement necessari en el context actual i després de tot el que ha passat aquest darrer mes d'octubre: referèndum, brutalitat policial, empresonaments, exili, 155 i noves eleccions. Un canvi que alhora ha deixat, per moments, perplexes i un xic desorientats alguns independentistes (ara bilateralitat?), també pel que semblava que teníem (estructures d'estat, república...) i no només resulta que no, sinó que els mateixos que ens van dir que estàvem a punt diuen que tardarem anys, més d'una legislatura a tornar-ho a estar!

El full de ruta de fet ja va ser reescrit durant l'anterior legislatura, sobretot després de la moció de confiança al president Puigdemont, però ara convé actualitzar-lo més a fons doncs el programa ha patit, aquests darrers mesos, l'atac del sistema de defensa (de la sacrosanta unitat) del programa de seguretat de l'estat espanyol per la via judicial i darrerament també policial.

I en certa manera el programa independentista també s'ha vist afectat, des del pas al costat del president Mas, per la incidència del troià de la CUP, programa maliciós que ha inoculat als altres independentistes la unilateralitat (o referèndum o referèndum) que ara, sembla, es vol corregir.

La propagació del 155 ha canviat, ens agradi o no, l'escenari i fa necessari que més d'un partit reiniciï el seu sistema operatiu davant el 21D; ho estan fent Junts per Catalunya i ERC, i a la seva manera també el PSC rearmant-se en tots els fronts i generant, al seu, una certa perplexitat entre propis i estranys.

Aquests partits polítics podrien escriure al seu estat dels perfils de les xarxes socials "reiniciant el sistema, disculpeu les molèsties"... El mode precampanya electoral, però, no ho permet, de fet ni tan sols ho recomana...

dissabte, 25 de novembre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Te doy mis ojos"


Ahir la Comissió d'Igualtat del grup d'entitats Plataforma Educativa, de la que per cert en formo part, va repartir llaços liles per tal que les persones treballadores de tots els serveis ens el posem aquests dies en motiu del Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones; no sé si em va sorprendre més que un company de feina no el volgués lluir o que una companya no conegués l'existència d'aquest dia!

Ahir al vespre la meva filla mitjana es va presentar a casa amb una pancarta del sindicat d'estudiants que versa, clama als quatre vents, que volen ser lliures, no valentes!
Quina llàstima que aquesta hagi de ser, també pels joves d'avui, la seva lluita.

Com els meus companys de feina tampoc jo voldria haver de lluir el llaç ni recordar la importància de recordar, més que aquest dia, les dones víctimes de la violència masclista, una violència viscuda portes endins però que ens interpel·la portes enfora, a totes i tots!

Als meus apreciats companys de feina els hi donaria els meus ulls, o encara millor, els de la Pilar, personatge que interpreta Laia Marull a "Te doy mis ojos", o encara pitjor, els de la darrera víctima de la violència masclista...








I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 24 de novembre del 2017

El vídeo de la setmana: el Black Friday


Sí, avui és el més negre dels divendres i mentre amb un ull ens el mirem amb desconfiança, alertats per aquesta nova espècie invasora, amb l'altre mirem de reüll les ofertes i els descomptes, no fos cas que desaprofitéssim l'ocasió!

No sé si amb més dosis de devoció o de resignació el cert és que finalment, com amb el Halloween, hem acabat acollint el Black Friday estimulats per la globalització, la publicitat i les nostres ànsies d'inevitable (?) consum prenadalenc.

El Black Friday actua, com ho fan les rebaixes, per donar-nos permís per comprar fins i tot el que possiblement no necessitem però que igualment volem, que si no tenim la necessitat la publicitat i el màrqueting ja ens la crea, que això de necessitar és mol relatiu...

Ens hi resistim amb més o menys convicció i entusiasme bo i sabent, reconeguem-ho, que ens costa poc acabar-hi sucumbint; d'altra manera en comptes de quedar-se (com ha fet) el Black Friday simplement hauria vingut i passat de llarg com la Coca-Cola Tab.

Avui és el divendres negre i sobre el negre ressalten les ofertes que, ens sembla, no podem deixar escapar... 



dijous, 23 de novembre del 2017

Haiku gastronòmic


Els ingredients són a la cuina el que les paraules a la poesia: la matèria primera.

Quelcom semblant vaig sentir dir a un dels cuiners premiats, en el seu discurs breu d'agraïment, en el darrer Fòrum Gastronòmic de Girona.

Amb les paraules, deia, podem dir hola i bon dia, expressions ben quotidianes i, si voleu, simples, i també podem escriure un poema.

La matèria primera pot ser la mateixa, no la manera com la treballem. Molt millor que jo va expressar-ho el poeta J. V. Foix:

"Saber narrar, en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sense esforç
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós"

Sense esforç per ell, que la majoria de la resta de mortals prou feines tenim a combinar amb un mínim criteri subjecte i predicat, i fins potser una subordinada si estem inspirats!

El mateix passa amb la cuina, que hi ha la de cada dia, la que ens alimenta i si és possible (i ho és) amb bon gust i la que no només ens omple l'estómac, també ens nodreix els sentits en tots els sentits.

I és aquí on els cuiners, com els poetes, saben focalitzar la seva inspiració i creativitat i, gràcies al coneixement i domini de la matèria primera i de la tècnica, elaboren plats que, com els poemes, esdevenen experiències.

És aleshores quan un menú degustació esdevé un haiku gastronòmic, quan dins la simplicitat d'un plat minimalista s'hi amaga l'essència d'un instant, d'una llum, d'una idea...

Bon profit!

dimecres, 22 de novembre del 2017

El 21D i el factor Puigdemont


Em pregunto si l'ara cessat president Puigdemont seria igualment candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya en cas que les hagués convocat ell mateix, aquell convuls (i encara poc explicat) dijous 26 d'octubre.

No són pocs els qui li retreuen que, després d'insistir tantes vegades assegurant que ell no es presentaria en unes noves eleccions, ara precisament es presenti i es postuli com a candidat i presidenciable fins i tot en cas de no guanyar les eleccions, de no ser la seva llista la més votada, tampoc entre els partits independentistes.

Si fem cas a la teoria darwiniana de l'evolució de les espècies el que intenta fer el president Puigdemont és sobreviure políticament, quelcom plenament legítim i més tenint present les circumstàncies, adaptant-se en cada moment a les circumstàncies del moment. I són les circumstàncies, també generades per ell tot i que no només, el que justifiquen ara la seva determinació.

Ell, que es sent el president legítim malgrat haver estat formalment cessat, vol tornar a Catalunya essent el mateix que era quan va marxar, president de la Generalitat. Aquesta fita, la restitució del president i del govern legítims, és un pilar fonamental de l'objectiu electoral de la seva candidatura, Junts per Catalunya, i per simpatia, analogia o "ves quin remei!", també d'ERC.

Frustrada la llista unitària el PDeCAT ha sabut moure's bé per construir, al voltant de la figura del president, la llista del president (no amb el president), una candidatura feta per ell i amb ell amb la ferma voluntat de contradir les enquestes electorals alhora que per fer-se valer, amb el valor que aporta el cessat i exiliat president Puigdemont, en la pugna amb ERC pel lideratge de l'independentisme i sobretot un possible nou (o restituït) govern.

El factor Puigdemont no només altera la bancada constitucionalista, en certa manera també inquieta a ERC fins al punt que el propi Oriol Junqueras, el cessat i provisionalment empresonat vicepresident i cap de llista, va haver de fer equilibris per dir en una mateixa carta que el president Puigdemont també era el seu candidat al mateix temps que postulava Marta Rovira com a presidenciable i fins i tot futura presidenta de la Generalitat de Catalunya, car república és femení.

ERC sap, possiblement més bé que cap altre partit, que molts votaran la llista del president Puigdemont precisament perquè ell, el president cessat i a l'exili, no només en forma part sinó que l'encapçala!

El factor Puigdemont pot acabar esdevenint, el 21D, la prova del nou de la unitat de l'independentisme, o si més no d'una bona part d'ell.

Em pregunto si l'ara cessat president Puigdemont seria igualment candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya en cas que les hagués convocat ell mateix, aquell convuls (i encara poc explicat) dijous 26 d'octubre, i si el vicepresident cessat i empresonat hi comptava quan, sembla ser, va pressionar al president Puigdemont perquè no les avancés.

dimarts, 21 de novembre del 2017

La recepta de l'Agència Europea de Medicaments


La interminable llista de retrets que aquestes darreres hores s'han llençat recíprocament el govern espanyol i el cessat govern català no fan més que confirmar, des de la perspectiva de l'Europa política, que (malauradament per nosaltres) no es van equivocar descartant Barcelona com a seu de l'Agència Europea de Medicaments.

En comptes de repartir culpes (ha sigut ell, senyoreta!) el que haurien de fer uns i altres és compartir responsabilitats perquè sí, ambdós governs en són responsables com ho serien del mèrit en cas que Barcelona hagués estat finalment l'escollida.

Les imatges de l'1 d'octubre, amb la policia espanyola carregant i carregant-se col·legis electorals segur que no van ajudar a la candidatura, tampoc la internacionalització i especialment la europeïtzació promoguda pel govern català del conflicte polític; també han estat passius la pudor de corrupció del partit que governa Espanya i la fugida endavant i unilateral del govern català saltant-se la llei (Constitució i Estatut inclosos).

Aquests darrers temps el conflicte polític entre Catalunya i Espanya s'ha europeïtzat i aquest fet segur que tampoc ha afavorit la candidatura de Barcelona; lluny de tocar-lo amb sordina i amb ànims de resoldre'l hem agafat l'altaveu i l'hem cridat a Europa, la mateixa Europa que votava, la institucional, la que com els diners, sempre porucs, volen nedar en aigües tranquil·les. Europa no dóna cap recepta però sí assenyala un camí: així no...

Que Barcelona era la millor candidatura? Segurament sí, però ja sabem que amb això no n'hi ha prou. L'Agència Europea de Medicaments se'n va a Amsterdam i des d'allà no aniria malament que receptessin a ambdós governs algun tranquil·litzant, però em temo que ni així, que aquí estem en plena precampanya electoral...

El més còmic és que potser ni una cosa ni l'altra han acabat pesant tant i, simplement, hi havia millors candidatures. Però aquí i ara això ja ens és igual...

dilluns, 20 de novembre del 2017

Disparar amb bales


Més que disparar amb bala la setmana passada la secretària general d'Esquerra Republicana de Catalunya Marta Rovira va deixar caure una bomba informativa: “El govern espanyol, a través de múltiples fonts, ens va amenaçar amb morts al carrer.”

L'afirmació és gruixuda, tant com greu és l'acusació que fa i de seguida genera, quasi automàticament, com a mínim dues reaccions: la tendència a creure-te-la i la tendència a no creure-te-la, no només pel que diu i les proves que aporta (de moment cap més enllà de la seva paraula) sinó sobretot, massa vegades, per la confiança que ens infon tan ella mateixa com l'altra part. I sí, també hi ha l'opció "pasapalabra", allò de no creure's del tot ni uns ni altres...

Estem en un punt en que les coses que no cal que siguin, n'hi ha prou en que ho semblin i en les dues trinxeres d'aquest conflicte polític fa temps que ho saben i que hi juguen, bé per a refermar la posició pròpia com per desacreditar la de l'altre.

Sembla versemblant el que afirma Marta Rovira si en el seu relat tenim en un punt anterior la brutalitat policial exercida l'1 d'octubre i l'actuació motivada (per dir-ho d'una manera elegant) de la justícia amb empresonaments preventius del tot innecessaris i acusacions més que qüestionables, una justícia assedegada, sembla, més de venjança que precisament de justícia. Amb aquest context i en un escenari d'escalada de tensió sembla versemblant que el següent pas pogués ser substituir les bales de goma per les de plom!

Naturalment el govern espanyol ha negat la major, però aquí possiblement no és tan important si és o no veritat ser, sinó si podria ser-ho: "se non è vero, è ben trovato". Aleshores hauria disparat, Marta Rovira, amb bales de fogueig...

Naturalment el govern espanyol ha negat la major però, quina credibilitat li atribuïm? És un govern hereu del de les dues línies d'investigació, dels "hilitos de plastilina" o de tantes altres mentides i mitges veritats...

Em resisteixo a creure cegament Marta Rovira pràcticament amb la mateixa força en que m'esforço a creure'm l'incrèdul govern espanyol. Sí, també em costa creure que realment algú amb altes responsabilitats autoritzés l'ús de bales de debò, de les que maten, per ofegar la república, fins i tot em costa creure la sola possibilitat d'amenaçar d'utilitzar-les; serà que no m'ho vull creure, que de ser cert seria massa gruixut...

"Pasapalabra"...

dissabte, 18 de novembre del 2017

Minuts Musicals de cinema amb ET


Aquests dies estic mirant "Strangers Things"; sí, em refereixo a la producció nord americana que distribueix Netflix, no al serial polític que vivim a casa nostra, en el que també passen coses realment estranyes...

El cas és que la sèrie, ambientada a principis dels anys vuitanta del segle passat, inevitablement ens transporta, als qui els vam viure (en el meu cas en plena infància) a pel·lícules com ET: infants, aventures, bicicletes i, sobretot, extraterrestres i fenòmens estranys.

A casa la meva mare durant molts anys teníem una figureta petita de l'ET que, oh màgia, se li encenia el dit, prova irrefutable de l'impacte que a nosaltres, com a tants altres infants de la nostra generació, ens va provocar aquella pel·lícula...

Sí, de petit jo també somiava (despert) que la meva bicicleta i jo volàvem...






I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 17 de novembre del 2017

El vídeo de la setmana: frenada (automàtica) d'emergència


El vídeo de la setmana d'aquesta setmana no ferirà (espero) la vostra sensibilitat encara que és possible que, com em va passar a mi quan el vaig veure aquesta setmana en un telenotícies, us esglaï i us acceleri, i alhora encongeixi, el cor.

Si el nen imprudent del vídeo avui encara és viu, i espero que segueixi així per molts anys, no és només gràcies als reflexes i a la perícia de l'hàbil conductor del camió de gran tonatge que quasi l'atropella, també gràcies al sistema de fre automàtic del camió que, amb la seva sobtada frenada, va impedir la tragèdia, alhora que certificar la necessitat que els vehicles cada vegada siguin, gràcies a la tecnologia, més segurs.


Si el nen imprudent del vídeo avui encara és viu, i espero que segueixi així per molts anys, també és gràcies al seu instint de supervivència, i si a mi les imatges em fan vertigen, no em puc imaginar el que en qüestió de segons va sentir veient com el camió quasi l'envesteix!

La tecnologia ens interpel·la als humans sobre el nostre propi factor, el factor humà; avui ja no ho fiem tot, també pel que fa a la conducció de vehicles (automòbils, vaixells, avions, trens...) a l'home, també fiem la nostra seguretat, i per tant les nostres vides, a la tecnologia.

I no és lluny el futur de vehicles auto conduits, de sistemes de transport automàtics en el que el factor humà possiblement també hi serà, però amb un menor pes...

En qualsevol cas la lliçó d'aquest vídeo no és tecnològica sinó analògica 100%: abans de travessar qualsevol carrer o carretera cal mirar sempre ambdós costats! Segur que aquest nen haurà après la lliçó amb la seva imprudència, una imprudència que quasi li lleva la vida!



Bon divendres!


dijous, 16 de novembre del 2017

Sords, cecs i muts... a la gàbia!


Si l'escena no us és familiar per pura experiència personal, bé sigui en el paper d'infant bé en el d'adult, ben segur que igualment la podeu identificar fàcilment: quan un infant no vol escoltar el que li diem, perquè com nosaltres sap que el que li volem dir no li agradarà, es tapa les orelles i comença cantussejar per damunt les nostres paraules, una manera molt gràfica de fer-nos veure que, simplement, no vol escoltar!

Aquest és un comportament que mantenim a mesura que ens fem grans, això sí aprenent a dissimular, fent veure que escoltem quan en realitat desoïm tot el que ens diuen, quan no fem el sord directament quan no volem escoltar...

I el que val pel que no volem escoltar també val pel que no volem veure, i ni tan sols que tanquem els ulls; n'hi ha prou en defugir la mirada!

Aquests comportaments són inherents a la condició humana i sort en tenim en moltes ocasions de tapar-nos les orelles i tancar els ulls; al capdavall escoltem i mirem el que ens interessa, el que més ens convé, o pensem que ens convé...

Perquè sí, també som amos del que mirem i escoltem tan com ho som de les nostres paraules; bé, en el cas de les paraules massa vegades en som esclaus, i amos en tot cas dels nostres silencis.

Tres micos representen molt bé aquestes tres coses, el que no volem escoltar, el que no volem mirar i el que callem, el que no podem (o volem) dir.

I aquests tres micos se'm van fer presents l'altre dia escoltant aquestes paraules del cessat conseller de Sanitat Toni Comín: “Potser vam insistir poc en la part més inquietant del relat (només ens tenim a nosaltres i no ens reconeixeran en cinc minuts) i potser es va insistir massa en aquelles coses que sonaven més bé perquè així tenies la gent més cohesionada”.

És el que passa quan escoltes, mires i expliques només allò que t'interessa, prescindint de la (incòmode i molesta) resta, quan es fa de l'argumentari relat i del relat semblança de realitat amb la finalitat de mantenir la tropa contenta i (si voleu, mig) enganyada!

Això sí, de tota l'autocrítica sentida aquests dies aquesta és la que trobo més sincera i honesta. M'agradaria que honestament algú, i molt millor si fos el president Puigdemont, m'expliqués què va passar el dijous 26 d'octubre, un dels dies clau sense el qual tampoc s'explica la situació que vivim avui Catalunya endins, i enfora...

Sembla que finalment algú mira la realitat ignorada (un sol poble?), escolta un altre relat (tenim la majoria?) i comença a explicar el que de fa tants mesos calla (només depèn de nosaltres!). Tot plegat per concloure que l'horitzó de la independència, com el de la utopia, just quan semblava que l'abastàvem, s'allunya de nou...

dimecres, 15 de novembre del 2017

Antonio Baños tenia raó...


"Sabeu per què encara no som independents?", es preguntava retòricament ahir el diputat d'ERC al Congrés de Diputats Joan Tardà, i ell mateix es responia: "doncs perquè encara no hi ha hagut una majoria de catalana que així ho vulgui".

I el també diputat al Congrés del PDeCAT Carles Campuzano afirmava, si fa o no fa, el mateix: "crec que l’aspiració de tenir un estat propi ha arribat per quedar-s’hi, però sí que hem d’aprendre la lliçó: caldrà més temps per reforçar majories socials que ens acompanyin en l’objectiu".

Temps, més temps. Això és el que ara semblen demanar els partits independentistes, més temps per a eixamplar una majoria que ara, avui, diuen que no tenen. Jo aquests darrers dies, sincerament, flipo!

Suposo que tot plegat respon a una estratègia electoral, o a una necessitat d'un canvi d'escenari, car necessiten agafar aire per un costat (que cal enfilar una campanya electoral!), i naturalment generar un clima polític diferent que afavoreixi, i tan de bo sigui així, la sortida de la presó dels consellers i conselleres que provisionalment encara hi són.

Per tot plegat vull dir aquest canvi de discurs que va des de la falsa autocrítica a l'acceptació de quelcom que, des de fa més de dos anys sembla que només un independentista, Antonio Baños, es va atrevir a dir la nit electoral de 27 de setembre de 2015: hem perdut el plebiscit o, en altres paraules, no hi ha una majoria suficient per declarar de forma unilateral la independència: "la declaració unilateral anava lligada al plebiscit. No s’ha guanyat, no hi ha proclamació"

Més de dos anys després, d'un pas al costat, uns pressupostos no aprovats, una moció de confiança, diverses dreceres parlamentàries, dues lleis aprovades amb calçador, un referèndum colpejat, una suspensió de la república no aprovada, una proclamació simbòlica in extremis d'una nonada república, amb un govern cessat, un Parlament suspès i amb mig govern a la presó i l'altra meitat en un exili estratègic, després de tot això i molt més (els Jordis!)ara ens diuen que no, que no hi ha una majoria suficient...

I no només això, també hi afegeixen que possiblement la independència va per llarg; el #TenimPressa haurà estat, al cap i a la fi, poc més que una bona etiqueta per les xarxes socials, i suposo que no seran pocs els qui ara diran que, de fet, la pressa és mala consellera! No sé, ara potser podem acollir l'etiqueta italiana #PianoPianoSiVaLontano acompanyada això sí del #NoDefallim...

En fi, si heu percebut en el to d'aquest article una certa molèstia no, no us equivoqueu; no em molesta que ara diguin i reconeguin que l'independentisme necessita ampliar la seva base social i més temps, sinó que des de l'independentisme, especialment des de l'independentisme d'aquests partits que ara posen el fre de mà, desacreditessin els no independentistes que al llarg d'aquests dos anys no s'han cansat de dir-ho, i em dol especialment, i no em molesta dir-ho, quan els dards han tingut com a diana polítics com Miquel Iceta o Joan Coscubiela.

Al final Antonio Baños tenia raó; ell ho va dir la mateixa nit electoral, d'altres ho han reconegut (que no vist) dos anys més tard; "nunca es tarde si la dicha es buena"...

dimarts, 14 de novembre del 2017

Estranys companys de llit


Quan els partits polítics oloren eleccions activen els instints, sobretot els de supervivència! És molt el que tots i cadascun d'ells s'hi juga, molt el que poden guanyar i molt el que també poden perdre, molt més que només un grapat d'escons més, o menys...

Naturalment la representació parlamentària és important, tal vegada el que més, doncs és el que permet governar o plantejar-se l'opció de poder-ho fer, encara que sigui pactant, si cal amb el diable! I al darrere la representació parlamentària també hi ha en joc diners, minuts de televisió (per a la següent campanya electoral) i càrrecs de confiança i assessors per a repartir, que no només es viu de la política assegut al plenari dels parlaments, també donant suport als qui s'hi asseuen.

Quan els partits oloren eleccions activen la maquinària electoral i una peça fonamental és l'estratègia, que convé ajustar per tal de minimitzar al màxim els riscos (perdre més del que es té) i de maximitzar les oportunitats (guanyar suports).

L'estratègia electoral del PDeCAT ha topat, aquesta vegada sí, amb la d'Esquerra, per motius que, més enllà del que diuen a micro obert, només ells saben portes endins; tot i això s'ha evidenciat el gran esforç que ha fet el PDeCAT per imposar la llista unitària, no només des del partit, també des de la (cessada) presidència, esforç inversament proporcional al que ha fet Esquerra per fer-la possible. Un i altre han tirat d'estratègia electoral, d'enquestes i calculadora.

Al PDeCAT fins i tot la seva estratègia electoral li recomana presentar-se a les properes eleccions al Parlament de Catalunya sota una denominació que no inclogui les seves sigles! Curiosa circumstància la d'un partit (PDeCAT) que es presenta sense les sigles (Junts per Catalunya) que precisament va crear per prescindir de les històriques (CDC).

I la mateixa estratègia electoral, enquestes i calculadora les han fet servir el PSC i Units per Avançar (els ex Unió no independentistes) per decidir concórrer junts a les eleccions del 21D. Curiós matrimoni de conveniència, aquest, que fa de la necessitat d'ambdós virtut, per uns la necessitat d'arreplegar més vots, pels altres que els vots arreplegats es tradueixin en representació parlamentària.

Ho vam veure amb Junts pel Sí i amb l'acord de govern d'aquests amb la CUP, i ho veiem ara amb el PSC i Units: com va dir William Shakespeare, "La desgràcia fa conèixer als homes estranys companys de llit", frase que anys més tard va replicar Groucho Marx apuntant que "no és la política la que crea estranys companys de llit, sinó el matrimoni".

Deu ser per això que Ramon Espadaler insisteix que segueix mantenint la seva posició contrària al matrimoni homosexual... Certament això que ara hi ha entre el PSC i Units sembla més aviat una aventura (electoral), veurem si arriba a la categoria de "rollet" d'estiu o si la cosa sorprenentment prospera!

dilluns, 13 de novembre del 2017

Instint animal


Defecava l'altre dia un gos sobre el panot d'una vorera d'un carrer de Girona. Jo m'ho mirava aturat amb el cotxe gràcies al vermell d'un semàfor anant qui sap on, a fer qui sap què.

Era un gos petit i rabassut, de raça per mi indesxifrable, que de cans no hi entenc. De ser un home, que hi entenc més que de gossos, el descriuria com un home cepat, menut però no petit, i ni molt menys esquifit. Un gos com un home cepat i fort, d'aspecte més aviat rude i galta vermell.

Una corretja més aviat curta l'unia al seu amo, un senyor gran que coixejava i que confiava bona part de la seva estabilitat i destí en un bastó. L'home i el gos no tenien la mateixa edat però sí compartien vellesa, a banda de passeig i, vaig pensar, existència.

Acabada la feina el gos va començar a moure les potes del darrera fregant el panot amb la ferma voluntat, tan ferma com inútil, de tapar els cagallons. Instant animal. Les movia decidit i amb energia i quan va acabar de gratar infructuosament la vorera d'haver estat una home hagués dibuixat una generosa cara de satisfacció, la satisfacció de la feina acabada i ben feta!

Acabada la feina del gos el seu amo, ignorant el desajustat instint animal de l'animal, va treure una bossa de plàstic de la butxaca i s'hi va embolcallar la mà dreta; mentre amb l'esquerra s'aferrava fort al bastó va començar a arquejar l'esquena i a doblegar els genolls fins a atansar, amb la mà plastificada amb la bossa i als meus ulls fent un lloable esforç, el fresc i encara calent cagalló caní.

Al principi del seu moviment l'home em va fer patir per si ell i bastó rodolaven per terra, però de seguida vaig veure que es movia amb prou destresa i seguretat. Recollit el present l'home es va incorporar de nou i, després de fer un nus a la bossa, va llençar-lo dins la paperera que tenia just al costat. Instint animal? A aquestes alçades segurament també...

Amb el verd del semàfor els vaig perdre de vista fent-se petits al retrovisor al mateix temps que la seva quotidiana història es va fer gran dins meu, tan gran com aquest mateix article.

En aquests temps en que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya ho copa quasi tot fins i tot un gos defecant pot ser notícia o, com a mínim, captar el meu interès. Instint animal... diria que gairebé de supervivència!

dissabte, 11 de novembre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Sospitosos habituals"


És possible que per alguns de vosaltres Johnny Deep sigui "Pirates del Caribe" i Leonardo DiCaprio "Titanic"; en part també per mi, però ells són i seran sempre ¿A quién ama Gilbert Grape?. De la mateixa manera Julia Roberts per la Sira serà sempre "Pretty Woman" i per mi Kevin Costner serà "Ballant amb llops" com Ryan Gosling serà "Drive".

Kevin Spacey a mi em va captivar, cinematogràficament eh!, pel seu paper d'esguerrat a "Sospitosos habituals", paper que li va servir per guanyar un dels dos premis Oscar que té, en aquest cas com a millor actor de repartiment.

Brilla especialment en aquesta pel·lícula, com va fer-ho també en tantes altres, però ara sembla que la seva estrella s'apaga per causa de les acusacions d'assetjament sexual a joves actors, acusacions que s'han acumulat i que no només han provocat la cancel·lació de la sèrie que estava protagonitzant, "House of Cards", també la seva desaparició del metratge de la pel·lícula que havia gravat recentment, "Todo el dinero del mundo".

"Sospitosos habituals" és d'aquelles pel·lícules que no em costa tornar a veure, per més que en sàpiga el final, un entretingut trencaclosques del que en gaudeixo totes les peces i, naturalment, també quan es completa inesperadament amb la darrera...

Paradoxalment la realitat l'ha retornat a la ficció dels sospitosos habituals, i fa encara més inquietant la darrera frase de la pel·lícula: el millor truc fet pel diable va ser convèncer al món que no existia...



Atenció, "spoiler", els darrers 3 minuts de la pel·lícula... M'encanten!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 10 de novembre del 2017

El vídeo de la setmana: "indiciariamente" sí


Massa vegades passa que un soroll aparentment n'emmudeix un altre; quan això es provoca volgudament el segon soroll actua com a cortina de fum, clàssic recurs de mag, per colar-nos el truc...

Li va bé a Mariano Rajoy el soroll que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya genera perquè com més alt és el volum d'aquest conflicte, com més espès el seu fum, menys escoltem les estridències i xerrics que ressonen arran de la cada vegada més evident confirmació del pagament en negre del Partit Popular, una corrupta mala praxis estesa i extensa que el PP procura apaivagar, quan no negar fent-se l'orni, amb tota la cara, directament!

I no, si el soroll de Catalunya no cessa, i no sembla que ho hagi de fer, ans al contrari amb la campanya del 21D en l'horitzó, el que cal fer és augmentar el volum de la "caixa B" del PP.

I entre tant soroll ha sonat alta i clara la paraula "indiciariamente", que si bé la RAE no recull, sí que es refereix al concepte de "prueba de indicios" o "prueba indiciaria": "prueba que se obtiene de los indicios más o menos vehementes relacionados con un hecho, generalmente criminal, que se pretende esclarecer."

"Indiciariamente", va respondre l'altre dial'inspector en cap de la UDEF (Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal), Manuel Marocho, el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va rebre pagaments en negre tal i com consta en els papers de l'ex tresorer Luís Bárcenas.

La paraula "indiciariamente" ens ha fet aixecar les orelles i parar atenció a aquella remor de fons, a aquell soroll que uns volen somort; "indiciariamente" ens ha sonat per moments a música celestial, fins que l'altre soroll l'ha esmorteït de nou...



Bon divendres!

dijous, 9 de novembre del 2017

Ocupació d'alta velocitat


La finalitat de la mobilització era inutilitzar les vies i tallar la circulació dels trens; després d'un cert estira i arronsa amb la policia, Mossos d'Esquadra i Policia Nacional, van aconseguir-ho.

Però tallar la circulació del pas de l'alta velocitat per Girona no era suficient, hores després es va fer una massiva ocupació de l'estació i les vies del TGV amb el desplaçament, via manifestació, dels concentrats a migdia davant la delegació de la Generalitat de Catalunya a Girona.

Si el tall matinal responia a la necessitat d'aturar el país en aquesta controvertida jornada de vaga, l'ocupació del migdia prenia políticament un elevat caire simbòlic: la de Girona no és una estació d'Adif qualsevol!

L'anunci de l'arribada de l'alta velocitat a Girona va fer-se, com vulgarment es sol dir, "a bombo i platillo" i prometent no només el soterrament de la línia d'alta velocitat, també la del tren convencional. Pam, oferta 2x1 gentilesa del govern espanyol (aleshores també en mans del PP) i amb el solitari diputat popular, Jordi de Juan, fent d'àngel anunciador.

No van tardar a aparèixer arreu projectes urbanístics per enderrocar, reciclar o reutilitzar el viaducte del tren convencional que fa dècades travessa Girona, i així ho farà durant força dècades més...

I de la promesa al malson, amb un Parc Central esbudellat, retards en les obres, sobtades inundacions o un conflicte de competències amb l'Ajuntament de Girona. La llista és llarga i, encara, inacabada.

L'estació de l'alta velocitat de Girona és el símbol més (afegim-hi el desdoblament de la NII) de la deixadesa financera de l'estat, de la seva política maldestra, fins i tot del seu meyspreu institucional.

Encara avui el Parc Central de Girona no està definitivament cosit, i precisament ahir molts gironins i gironines, entre proclames de llibertat i independència, van poder veure-ho amb els seus propis ulls.

La imatge de Girona d'aquesta vaga general no és ni la de davant la delegació de la Generalitat ni la de la Plaça del Vi, és la de la pacífica, massiva, reivindicativa i festiva ocupació subterrània de l'estació de l'alta velocitat.

Els carrers seran sempre nostres, versa la proclama de moda... les vies de tren també?

dimecres, 8 de novembre del 2017

Tot és mentida...


No entenc perquè en diuen postveritat quan en realitat volen dir mentida! La pròpia postveritat és una mentida!

No hi haurà urnes! Mentida.
Jo les vaig veure i tocar, el passat 1 d'octubre...

No hi va haver un referèndum! Mentida.
Hi va haver un referèndum, sense garanties però referèndum al cap i a la fi...

La resposta policial va ser proporcional i proporcionada! Mentida.
Les imatges, per a la història, l'hemeroteca i la vergonya, són allà...

La justícia és igual per i davant tothom! Mentida.
La justícia prem l'accelerador amb més vigor o menys en funció d'interessos poc dissimulats...

No hi ha presos polítics! Mentida.
Què hi fan sinó els Jordis a la presó?

Passarem de la llei a la llei! Mentida.
O no! La primera part és certa: passarem de la llei, però no es va passar d'una legalitat a l'altra, sinó que una va desbordar l'altra, hi ca passar per sobre...

Tenim estructures d'estat! Mentida.
On són? En l'imaginari de molts, no en la nostra realitat social, política i jurídica...

Suspenem temporalment la república! Mentida.
Per ser suspesa abans requeria ser aprovada, no només anunciada...

Som un poble! Mentida.
No som un poble i ja m'he descomptat: en som dos? O potser tres? O potser sí, som un poble, però dividit i per moments enfrontat: o estàs amb mi o contra mi... Buf, quin poble!

Som república! Mentida.
Fins i tot un declarat parlamentari independentista ha reconegut que tal vegada l'independentisme no té avui per avui prou massa social per implementar la república! I no, no som república sinó autonomia intervinguda...

Tot és mentida o, encara pitjor, tot és política, que a vegades, malauradament, és si fa o no fa el mateix:
No hi haurà urnes! Política.
No hi va haver un referèndum! Política. 
La resposta policial va ser proporcional i proporcionada! Política.
La justícia és igual per i davant tothom! Política.
No hi ha presos polítics! Política.
Passarem de la llei a la llei! Política.
Tenim estructures d'estat! Política.
Suspenem temporalment la república! Política.
Som un poble! Política.
Som república! Política.

La mentida, o l'engany, s'ha instal·lat impunement en el debat i discurs polític, i com més extremes i polaritzades les posicions, més risc de mentida i mentides més grans...

Amb les eleccions del 21D a l'horitzó ja estic fent de nou la posta a punt del detector de mentides, a risc que es fongui ja en aquesta "in crescendo" precampanya...

Pareu el món, o com a mínim aquest coi de país, que baixo! Tot és mentida, fins i tot per alguns de vosaltres aquest mateix article...  

Tot és mentida, aquesta és ara i aquí l'única veritat, l'única veritat vertadera...

dimarts, 7 de novembre del 2017

La fantasia de la llista única


Tres anys després torna el tema, no sé si també el debat, sobre l'oportunitat o no de fer una llista única (o de país?) independentista que concorri a les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 21 de desembre.

I com fa tres anys la llista única sobretot té un partit impulsor: el PDeCAT, abans (fa tres anys) Convergència, tant per boca del partit com, després, també per boca del cessat president Puigdemont. Fa tres anys Artur Mas també va plantejar-la i insistir fins a aconseguir-la.

La llista única persegueix la fantasia de la unitat de l'independentisme, de veure un únic cos electoral, una única candidatura ample, àmplia i sòlida; sens dubte d'aconseguir unir en una sola candidatura tot l'independentisme (feina gens fàcil) la llista única podria representar en una sola veu la defensa de la independència (o si ho preferiu de la nonada república) davant els partits anomenats ara constitucionalistes.

Però la principal dificultat, que no única, d'una possible llista única és precisament la seva gestació: de la mateixa manera que Catalunya no és un sol poble, l'independentisme no té una sola veu, l'independentisme, com Catalunya, és polifònic! I encara que els darrers embats policials i judicials contra l'independentisme i el govern català han unit de nou el moviment independentista (i més enllà), aquest ha patit i pateix divisions internes profundes que també necessita pair.

La pròpia confecció de la llista única pot obrir encara més aquestes ferides; més enllà de les posicions preferents d'una possible llista unitària en quina persona i/o partit hauria de recaure la condició de presidenciable?

La llista única ofereix al PDeCAT l'oportunitat de seguir mantenint una posició preferent (encara té la presidència) alhora que difumina la possible davallada electoral (darrere el PSC?) que se li atribueix els darrers anys, i que possiblement s'evidenciaria, s'evidenciarà en cas que no fructifiqui la llista única. Una nova oportunitat, ara per altres motius, de diluir les sigles...

Esquerra s'hi posa de perfil, decantada cap a que cada partit es presenti amb llurs sigles i ja s'uniran després; Esquerra segueix tenint pendent una cita amb la història: tornar a guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya, com ja va fer al 1932! i no sembla disposada a voler-la posposar més; d'altra banda la més que previsible distància electoral amb el PDeCAT faria que la presidència no fos objecte de discussió. I finalment, que una condició per la llista única sigui que la llista la formin tots els partits, CUP inclosa (o tots o res!), ja indica d'alguna manera la seva preferència a que es presentin per separat.

I la CUP? Doncs no descarten cap opció però com sempre consultaran amb les bases per valorar primer si es presenten a les eleccions del 21D i després, en cas que sí, sota quina forma. Seria una sorpresa, i tremendament divertit, que acceptessin anar a les eleccions fusionats amb el PDeCAT... Una de les condicions prèvies seria, suposo, prescindir de Santi Vila...

No crec que la llista única doni millors resultats electorals que anant per separat; des de la perspectiva independentista penso que cada partit pot arrambar més vots per separat que no junts, per allò de no haver de votar amb els ulls tancats o, encara pitjor, amb el nas tapat.

A diferència de fa tres anys afortunadament ara els terminis són més curts i per tant el debat serà, cas que existeixi, com a mínim més breu. Amb això tothom, els independentistes i els que no ho són, hi hem sortit guanyant!

dilluns, 6 de novembre del 2017

Todos a la cárcel


Dilluns 6 de novembre de 2017; fa 21 dies que els Jordis i 4 dies que part del cessat govern són a la presó mentre l'altra part del govern, president inclòs, clama justícia des de Brussel·les, alhora que prorroga el màxim possible el seu previsible ingrés a la presó, com la resta, incondicional.

Dilluns 6 de novembre; un dia més amb aquesta incòmode existència, amb aquesta perplexitat democràtica, quan no anomalia. Un dia més evidenciant que no, que la justícia no és igual per tothom, que mentre per uns va al ralentí per d'altres accelera com si d'una fugida endavant es tractés, sense mirar enrere o, encara pitjor, mirant amb els ulls desembenats el mòbil.

Si us plau, que vingui Luis García Berlanga i ens faci la comèdia cinematogràfica d'aquest drama, que els de Polònia, com a mi, per moments també se'ls acaba les ganes de riure. Que vingui Berlanga i que amb el seu ull cinematogràfic ens ajudi a entendre aquest anguniós melodrama que estem vivint!

Que ressusciti Luis García Berlanga o que aparegui el seu esperit, que del seu cinema ho tenim quasi tot: "La escopeta nacional" amb Santi Vila fent de Sazatornil, "Bienvenido Mr. Marshall" amb Xavier Garcia Albiol convertint el barri de Vila-roja de Girona en una mena de Villar del Río, "El verdugo" amb el fiscal José Manuel Maza sobre interpretant el paper que s'ha auto-atorgat de botxí (polític), i és clar, "Todos a la cárcel", l'únic i fatal destí del cessat govern i dels dissidents polítics que s'atreveixin a qüestionar, desobeint si cal, l'ordre constitucional!

Dilluns 6 de novembre de 2017, un dia més aquí cadascú es fa la cartellera a mida; llegeixo que en uns altres cinemes fa dies que projecten "El fugitivo" i que clandestinament en d'altres fins i tot es projecta "Raza"... Si Berlanga aixequés el cap...

Dilluns 6 de novembre de 2017, un dia més clamant llibertat!

dissabte, 4 de novembre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Matar un rossinyol"


Feia anys, massa anys, que tenia un assumpte pendent: veure la pel·lícula "Matar un Rossinyol"; mesos enrere vaig saldar aquest deute que tenia amb mi mateix, un menys dels molts que em queden...

El llibre de Harper Lee conté un munt de frases sobre la vida i la justícia que avui, penso, paga la pena recuperar:

"Un pot condemnar els seus enemics, però és més prudent conèixer-los"

"Per una vegada, si vostè no comparteix el meu punt de vista poca cosa podrà fer per imposar el seu."

"Un no comprèn de veritat una persona fins que no considera les coses des del seu punt de vista..."

"No sóc un idealista que cregui fermament en la integritat dels nostres tribunals ni del sistema de jurat; això no és per a mi una cosa ideal, és una realitat vivent i operant. Senyors, un tribunal no és millor que cada un de vosaltres, els que estan asseguts davant meu en aquest Jurat. La rectitud d'un tribunal arriba únicament fins on arriba la rectitud del seu Jurat, i la rectitud d'un Jurat arriba només fins on arriba la dels homes que el componen."

"És possible que sentis coses lletges a l'escola: però fes una cosa per mi, si vols: aixeca el cap i no aixequis els punys. Sigui el que sigui el que et diguin, no permetis que et facin perdre els nervis."

I posats a recuperar, fem-ho també amb la música que Elmer Bernstein va composar per a la pel·lícula protagonitzada per Gregory Peck; per cert, Elmer Bernstein, que abans ja havia composat les bandes sonores de pel·lícules com "Els deu Manaments" o "Els set magnífics", també va composar la banda sonora de "La gran evasió", "Els caça fantasmes", "L'edat de la innocència" o "Legítima defensa".

Abans d'ahir, veient l'empresonament d'una part del cessat govern de Catalunya, instintivament vaig pensar-hi: seria com matar un rossinyol, em deia una veu interior...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 3 de novembre del 2017

El vídeo de la setmana: 6 claus per no empassar-nos notícies fraudulentes


WhatsApp especialment, tot i que també les xarxes socials habituals, sembla haver esdevingut en els nostres dies el que els oracles representaven a l'època clàssica ("forma d'endevinació practicada pels pobles antics, consistent en una resposta que era donada per la divinitat a la demanda sobre coses ignotes del passat, del present o del futur, o sobre la manera justa d'actuar en determinades circumstàncies") o encara pitjor en la seva definició bíblica: "paraula de Déu, anunciada pels profetes, els apòstols, etc."

Sí, massa profetes i apòstols circulen per WhatsApp enviant i reenviant inacabables textos i intrigants àudios convertits en missatges a la població, quan no en paraula de Déu, cadascú el seu!

Sí, jo sóc dels que arrufa el nas, sobretot quan en un petit espai de temps rebo el mateix missatge en diferents grups de xat. Que necessari, per difícil a vegades, separar el gra de la palla, ometre i desoir la notícia falsa, per més que ens regali les orelles, i desmuntar-la o, com a mínim, no seguir escampant-la, no propagar-la més.

En temps convulsos com els que vivim les notícies fraudulentes neixen, creixen i es reprodueixen com les paneroles, pel que, com bé recomanen des de Maldito Bulo, convé ser cauts i previnguts...



Bon divendres!

dijous, 2 de novembre del 2017

Trencaria una llança en favor vostre...


Trencaria una llança en favor vostre, unionistes que us manifesteu, aquestes darreres setmanes, com mai us havíeu manifestat abans, enarborant banderes espanyoles, també senyeres, clamant i reclamant la unitat d'Espanya, uns més federal que d'altres...

Trencaria una llança en favor vostre perquè també vosaltres us feu vostres els carrers, que també ho són doncs són de tothom, i que es trobeu, us reconegueu i us recompteu, si cal; perquè que com els independentistes fan vosaltres també feu pinya i feu força, que la teniu, i que reivindiqueu els vostres anhels i desitjos, donant-los la màxima visibilitat.

Trencaria una llança en favor vostre perquè sé que en vosaltres també hi ha una part de mi, perquè sense necessitat de compartir-ho tot compartim més del que ens pensem, més del que us penseu, per poc que sigui.

Trencaria una llança en favor vostre i de fet la trenco: m'agrada que us manifesteu, que ompliu carrers i places, que us feu visibles als vostres ulls, als ulls dels altres, als de tothom!

Trencaria una llança una llança en favor vostre i quan ja l'he trencat, ai l'as, sento que els braços se m'encongeixen i les mans em fan figa quan veig que al vostre costat, o rere les vostres passes, i amb el vostre pretext, n'hi ha que la llança precisament me la trencarien al cap, quan no me la clavarien al cor o em trencarien la cara simplement per pensar diferent, ni que sigui lleugerament diferent.

M'entristeix profundament veure el lamentable epíleg que massa sovint tenen les vostres manifestacions, amb símbols feixistes i feixistes violents i desbocats contra quasi tot i tothom: periodistes, policies i ciutadans que perceben com a enemics que cal combatre més amb la força dels crits i la violència que no la dels arguments.

I m'entristeix sobretot per vosaltres, pels qui us manifesteu civilitzadament i pacífica, pels qui, com a mi, també us molesta el violent epíleg que taca i destenyeix el vostre clam i que serveix de carronya pels que no veuen que rere els energúmens feixistes hi ha gent de pau, també demòcrates de pedra picada que simplement us manifesteu defensant les vostres idees.

Trencaria una llança en favor vostre i sí, en seguiré trencant tantes com faci falta, no només perquè a molts de vosaltres us estimo, sobretot perquè us respecto.

dimecres, 1 de novembre del 2017

Catalunya, capital Brussel·les


Ara ja sabem que el cessat president Puigdemont no ha anat a Brussel·les a cercar asil polític, car difícilment l'hagués obtingut, sinó a internacionalitzar (encara) més la causa catalana, que no només va d'independència (llibertat Jordis!), i qui sap si també a jugar amb una possible petició de repatriació cas que, com en Patufet, busqui recer sota una de les cols de Brussel·les.

Tal i com va fer hàbilment, i alhora imprudentment per raons de seguretat, el dia 1 d'octubre sota un pont aquests diumenge i dilluns el president Puigdemont també ha jugat a fet i amagar publicant primer una fotografia del Palau de la Generalitat per aparèixer després, oh sorpresa, a Brussel·les despertant tota mena de rumors i especulacions: president a l'exili?

És evident que Puigdemont domina el relat i fins i tot hi introdueix grans dosis d'intriga; també és evident que aquesta vegada a banda de despistar el govern i l'estat espanyol sembla haver despistat i fins i tot desorientat els propis independentistes, que durant unes hores no només es van preguntar on era el seu nou president republicà, sinó que sobretot es van preguntar (i molts encara es pregunten) perquè ningú, tampoc el president, els va donar les esperades instruccions per protegir la nonada república catalana.

Amb la maquinària de tots els partits engreixant-se cares al 21 de desembre segueix essent una incògnita saber què passarà amb el president Puigdemont, també saber què farà aquests propers dies, quan rebi la més que previsible citació judicial. Ves que el bou amb pell de brau no s'acabi menjant la col de Brussel·les, Patufet Puigdemont inclòs!

I llavors els catalans cridarem: Puigdemont on ets? I de dins el ventre de la pell de brau sentirem un fil de veu: sóc a la panxa del bou, on no es vota i prou!