dijous, 31 de març del 2016

Les meves 5 dones


A mi em diuen 5 dones i automàticament penso en la Sira, la Clàudia, la Irina, l'Abril i la Maria Mercè, les 5 dones que tinc més a prop i que més m'estimo, però aquelles 5 dones havien de ser unes altres, segons vaig veure en aquesta piulada, la guspira que va encendre aquest càlid incendi a Twitter!

Vista la piulada la meva va ser aquesta, amb aquestes 5 dones:
I qui són aquestes 5 dones? L'Assumpció és quelcom més que una empresària, la Txell quelcom més que una experta en comunicació, la Sílvia quelcom més que una 1a tinent d'alcalde, la Sònia quelcom més que un referent del tercer sector i l'Anna quelcom més que la presidenta de la meva entitat...

Resulta difícil definir-les amb una sola paraula, amb un sol concepte, doncs totes i cadascuna d'elles són, com tu i com jo, polièdriques! Però totes elles tenen en comú que són a Twitter, que em són properes des de diferents àmbits i que aprecio la seva aportació a aquest nostre món, tan particular, aportació gens silenciosa, però no sempre prou reconeguda!

La iniciativa de Meius Ferrés animava a seguir a 5 dones a Twitter i perdoneu-me que hi insisteixi: jo us animo a descobrir aquestes 5 dones: i

I si us pregunteu perquè cinc dones, o perquè només cinc dones... aquí trobareu la resposta!

5 dones?  A mi em pregunten 5 dones i automàticament penso en la Sira, la Clàudia, la Irina, l'Abril i la Maria Mercè: les meves 5 dones!

dimecres, 30 de març del 2016

Gràcies Johan


Tot soci o aficionat al Barça d'una certa edat (els qui el van veure i viure com a jugador i/o entrenador) té quelcom, en un momento dado, a agrair a Johan Cruyff. Jo tampoc en sóc una excepció!

La primera lliga del Barça que vaig celebrar va ser la guanyada després de la que va conquerir Johan Cryuff just l'any que vaig néixer! La lliga de l'“Urruti, t’estimo” va convertir en els meus ídols a l'Urruti, en Migueli, en Víctor Muñoz, en Calderé, Moratalla, Pitxi Alonso, Carrasco i companyia, immortalitzats en un pòster que durant anys va lluir a la meva habitació!

Van haver de passar de nou massa anys fins que el Barça alcés de nou una lliga i com anys enrere també va ser gràcies a Johan Cruyff, llavors ja entenedor.

Durant els meus primers deu anys de vida vaig viure només una lliga del Barça, i una final de la Copa d'Europa de trist record; durant els 10 anys següents, dels meus 11 als 20 anys, quatre lligues i una Champions League, entre d'altres títols! Dels 20 als pocs més de 40 que tinc avui, ja no us ho explico, prou que ho sabeu!

Diuen que Cruyff va canviar el Barça, la seva forma de jugar, d'entendre el futbol, que si la possessió, que si l'espai, que si qui ha de córrer és la pilota més que el jugador... Amb ell també va anar canviant la mentalitat del culer, del pessimista de "aquest any sí, però serà que no" a l'actual de "aquest any també, i perquè no?".

El millor Barça de Pep Guardiola, possiblement el seu millor deixeble, va sublimar el model de Cruyff, i el model és avui per al Barça un patrimoni irrenunciable, tot i que com hem vist amb Luis Enrique, adaptable a altres estils, segons perfils de jugadors i necessitats del moment.

Gràcies Johan per canviar la història del Barça i amb ell, la de tants i tants culers: jo tampoc en sóc una excepció!
 

dimarts, 29 de març del 2016

Parlem (sense presses) de Sarrià

La fotografia de la portada és del fotògraf sarrianenc Gerard Puigmal.

El darrer número de la revista Parlem de Sarrià, el 93, acaba de sortir del forn! Com els 92 anteriors aquesta revista és molt esperada al meu poble, Sarrià de Ter, especialment quan surt al carrer i els veïns i veïnes l'estiren del CAP, de l'estanc, del Centre Cívic, de l'Ajuntament...

Aquesta darrera revista recull l'actualitat (?) i l'activitat dels darrers quatre mesos de l'any passat, des de la Festa Major de setembre fins als Pastorets del Nadal, un recull escrit i gràfic que fa de bon llegir i mirar i que sobretot es guarda i col·lecciona (més que es desa) a mode d'inventari.

Llegir a la primavera el que la tardor ha donat de sí a Sarrià de Ter és, paradoxalment, un exercici molt saludable, doncs compensa la immediatesa informativa a la que estem sotmesos a cop de piulada, de 3/24 i de titulars de mitjans digitals que atropellen les xarxes socials!

La revista Parlem de Sarrià no demana una lectura apressada, sinó tot el contrari, una lectura tranquil·la i sense presses, mastegant i assaborint, sense necessitat d'engolir-los precipitadament, cada un dels articles, de les cròniques, dels reportatges i altres continguts que la revista ofereix a tot color!

Si busqueu una lectura sense presses, aquesta és la vostra revista!



dilluns, 28 de març del 2016

Johan Cruyff, en un momento dado


Diuen que Johan Cruyff, en un momento dado, parlava tan malament l'holandès com el castellà, però és indiscutible que per més que parlés atropellant qualsevol diccionari futbolísticament parlava molt clar i només els que van saber llegir-lo, entendre'l, van triomfar amb ell.

Diuen que Johan Cruyff va perdre el Mundial de Futbol de 1974 però en un momento dado resulta que el que es recorda més d'aquell mundial és la "taronja mecànica" liderada per ell!

Diuen que Johan Cruyff va canviar la història del Barça, però no en un momento dado, sinó en dos: quan va arribar com a jugador, l'any 1973, i quan anys més tard, l'any 1988, va ser-ne l'entrenador. Però el cert és que Cruyff no només va canviar la història del Barça, de l'Ajax o la selecció holandesa, també la del futbol!

Diuen que Johan Cruyff va ser més que un extraordinari futbolista i entrenador: en un momento dado va ser una marca esportiva, una fundació i fins i tot un corrent dins el barcelonisme: el cruyffisme!

Diuen que Johan Cryuff no deixava indiferent, i en un momento dado no va deixar-me'n a mi quan vaig titllar-lo d'entorn a l'holandès errant! Ningú és perfecte! (ho dic per mi, consti...)

Diuen que Johan Cruyff va guanyar molts títols com a jugador i entrenador i només cal consultar la Viquipèdia per enumerar-los, però en un momento dado els títols no són el seu millor llegat, sinó tan sols l'evidència que la seva idea, la seva manera d'entendre, veure i interpretar el futbol, l'autèntic llegat, funcionava i funciona encara!

Diuen que un espigat holandès que es diu Johan Cruyff ha mort, però en un momento dado ha nascut, per sempre, la llegenda.

dissabte, 26 de març del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Emerson, Lake and Palmer i "From the Beginning"


Hi ha grups i artistes que per mi són de capçalera que per vosaltres simplement són allà, si és que hi són, i viceversa! Els camins de la música, tan o més que els dels senyor, són inescrutables: són tantes i tan variables les circumstàncies que ens fan escoltar més una música, uns grups, i no uns altres!

Un dels grups que per mi és allà, sense ser de capçalera, és Emerson, Lake and Palmer, grup del que, precisament perquè és dels que hi ha allà, he escoltat més cançons que discs!

Una de les cançons que més m'agraden d'aquest trio de rock progressiu és "From the Beginning", cançó que em direu que potser no és la més representativa del grup, però ja us he dit que amb Emerson, Lake and Palmer sóc més de cançons!

Setmanes enrere saltava la notícia de la mort, als 71 anys, de Keith Emerson, un dels tres components del grup, un autèntic mestre dels sintetitzadors! Sembla que Emerson es va suïcidar d'un tret al cap... Hi ha morts que no fan justícia a tota una vida, però afortunadament hi ha músiques, cançons que sí, com aquesta, des del principi!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 25 de març del 2016

El vídeo de la setmana: el primer apòstol


Imaginem-nos avui què hauria passat amb la figura de Jesucrist si ningú l'hagués seguit i acompanyat en el seu periple, si al llarg de la seva vida i fent les mateixes obres cap apòstol l'hagués conegut o, en cas de fer-ho, no s'haguessin sentit cridats a seguir-lo.

Imaginem-nos avui com seria el seu camí a la creu sense devots i fervents seguidors del seu missatge, imaginem-nos-el caminant sol, anònim, com un excèntric més, un boig, un fanàtic o simplement un home que ha passat pel món sense més, sense deixar petjada...

Jesús, com tot líder, va necessitar un primer seguidor, algú que per primer cop cregués en el seu missatge, algú que per primer cop no només cregués en el seu missatge, sinó que, com ell, el propagués.

Jesús, com tot líder, va ser-ho, va poder-ho ser, més enllà per l'encert del seu missatge, gràcies a al seu primer seguidor, doncs és aquest un element clau en tot lideratge!

Ja ho diu la cançó, "follow the leader", però, qui està disposat arriscar-se i fer el primer pas?



Bon divendres, sigui Sant o no!

dijous, 24 de març del 2016

L'altra processó de Divendres Sant

Processó de l'Enterrament. Foto: ACN
La de Divendres Sant és la processó del Sant Enterrament i ha esdevingut, almenys la de Girona, un acte més lúdic i festiu que estrictament religiós, tot i que també en aquest cas, i poques vegades tan ben dit, la processó va per dins!

És evident que encara hi ha qui la viu amb passió i devoció, i fins i tot algú amb penediment i amb austera penitència, com mana la Quaresma, però la processió aquests darrers anys congrega al llarg del seu pas, pas marcat pels armats, els Manaies de Girona, a cop de "pilum", una munió de gent més devota de la tradició que no dels dolors i patiments del crucificat!

Ja m'agrada que sigui així, que se'n destil·li el fet cultural i tradicional, i que sigui cada un de nosaltres qui l'amaneixi al seu gust, des de la devoció màxima, amb cadenes als soferts peus descalços sota les vestes, fins a la màxima indiferència.

La del Sant Enterrament, però, no és l'única processó del Divendres Sant; des de fa 30 anys una colla d'amics anem en processó fins a Garriguella on celebrem una joiosa trobada amb una bona graellada de xai i botifarres!

Encertareu si penseu que aquesta trobada té un esperit transgressor, tot i que tots els esperits hi són benvinguts! Els pares d'aquesta trobada són els pares de la meva generació, els qui van néixer a la foscor del franquisme i es van fer grans fent grans manifestacions a favor de la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia! M'agrada el puntet transgressor d'aquesta costellada de Divendres Sant, tot i que el millor, com sempre, és la companyia i la bona teca, per aquest ordre!

Enguany celebrarem els 30 anys de la trobada, tres dècades que han vist fer-se grans els petits, envellir els grans i arribar-ne de nous que han suplantat, amb escreix, els que malauradament al llarg d'aquests anys ens han deixat... sobretot un gran i dolç record!

El Divendres Sant és dia de tradicions i la tradició diu que fem via cap a Garriguella!


dimecres, 23 de març del 2016

Som primavera


La primavera ha donat nom a grans revolucions, com la de Praga o l'àrab, tot i que cap d'aquestes va començar a la primavera i, com la primavera, aquestes revolucions van canviar per moments el paisatge però amb el pas del temps tot va semblar ser, sinó igual, força semblant.

Tot el que la primavera, amb la seva força i esplendor, fa florir i viure, també al llarg de l'estiu, la tardor i l'hivern ho fan caure i morir, si cal...

Però no només de revolucions viu la primavera! Amb l'explosió de la natura proliferen les al·lèrgies i amb elles els laboratoris farmacèutics es fan d'or, com se'n fan a l'hivern amb els antigripals.

La nostra convivència amb la natura és un estira i arronsa constant, un combat d'amor i odi que transita entre l'exaltació de la seva bellesa i la resignació pels seus efectes secundaris. Més es pot queixar la natura, doncs som nosaltres mateixos els qui més efectes, i no precisament secundaris sinó primaris i més nocius produïm a la natura!

La primavera és, com la tardor, una estació de trànsit i al llarg d'aquests tres mesos veurem com s'allarga el dia al mateix ritme que s'escurça la llargària de mànigues i camals... Enrere deixem l'hivern i, enguany, la seva càlida fredor que ens ha deixat a mig fer el canvi d'armari i ara n'haurem de canviar només la meitat!

És primavera i albirem encara lluny, i sense pressa, el foc de Sant Joan i la canícula d'estiu amb les seves vacances, que la primavera ens ofereix massa al·licients (la diada de Sant Jordi a l'abril, el Temps de Flors al maig...) per anar passant i fer via, que per altres coses potser sí, però perquè arribi l'estiu no tenim pressa!

És primavera i som primavera nosaltres mateixos, que qui més qui menys va fent la seva revolució: què és sinó viure? Com la primavera canviem per moments el paisatge però amb el pas del temps i de la nostra pròpia existència tot torna a semblar, en la seva essència, sinó igual força semblant!

Que florim la primavera i nosaltres, que la primavera floreixi amb nosaltres, en nosaltres.

dimarts, 22 de març del 2016

Set de Quaresma


La Quaresma, com l'Advent amb el Nadal, no deixa de ser el compte enrere de la Setmana Santa, que va del Dimecres de Cendra al Diumenge de Pasqua, compte enrere de set setmanes representat a casa nostra per la Vella Quaresma.

El compte enrere de l'Advent pren forma amb el calendari que li dóna nom, comercialment venut per a la mainada amb petites xocolatines dins de cada un dels dies de desembre fins a l'assenyalat de Nadal!

La Vella Quaresma, però, al contrari que que el calendari d'Advent, no ha esdevingut encara un objecte comercial, tot i que penso que també podria tenir joc, el joc que li donen les seves set cames, que va perdent cada setmana a partir del Dimecres de Cendra.

El record que tinc de la Vella Quaresma és la que, en algun curs, deuríem tenir representada a l'escola, però diria que ni tan sols ara a l'escola en parlen gaire de la Vella Quaresma...

No em malinterpreteu, no és que reclami que l'escola pública i laica posi en solfa el valor de la Quaresma, però sí que, de la mateixa manera que (suposo) es parla del ramadà, o que caldria parlar (que no practicar) d'altres litúrgies d'altres religions, bé podria ser objecte d'estudi la Vella Quaresma amb el seu bacallà i les seves set cames com un element més de la nostra cultura, com ho són el tió de Nadal, que viu sota l'amenaça del Pare Noel, o la castanyada, sota l'amenaça del Halloween.

Mireu sinó el que passa amb l'Advent, que en mans del consumisme córrer el risc de ser més (i només) recordat com un llaminer calendari que no com el temps espiritual de preparació del Nadal marcat especialment pels 4 diumenges d'advent, els anteriors al Nadal, en els que s'acostuma encendre una espelma o un ciri, formant la corona d'advent.

Qui aquests dies podria haver tingut una Vella Quaresma al despatx és l'alcalde Ballesta de Girona, doncs set setmanes és el que ha durat, si fa o no fa, el seu breu, però intens mandat. La Quaresma és temps de penitència i a fe que Ballesta l'ha sofert amb escreix, i possiblement n'ha carregat més que no li tocava!

El compte enrere arriba al seu final i és qüestió de dies que la Vella Quaresma perdi la darrera de les seves set cames. Oblidarem llavors la Vella Quaresma i no la recuperarem, amb la plenitud de les seves extremitats, fins al Dimecres de Cendra de l'any vinent...

Si fins aleshores teniu set de Quaresma apliqueu-vos-la vosaltres directament!

dilluns, 21 de març del 2016

Voler ser persona, quin atreviment!


Les imatges de seguidors de l'equip de futbol holandès PSV Eindhoven humiliant i vexant unes captaires a la Plaza Mayor de Madrid són realment vergonyants i preocupants; vergonyants pel mal que fa veure-les, preocupants perquè també diuen molt de la nostra condició, de la condició humana.

Tan sols uns dies després, suposo que per mimetisme, uns seguidors txecs de l'Sparta de Praga es pixaven, literalment, al carrer sobre una captaire al Ponte Sant'Angelo de Roma.

Diuen els experts que aquests comportaments tenen més a veure amb l'aparent impunitat i anonimat que ens ofereix pertànyer a un grup que la ingesta d'alcohol, malauradament massa abundant en els desplaçaments de molts seguidors d'equips de futbol, però possiblement la combinació d'ambdues coses genera aquests lamentables, censurables i delictius comportaments...

Si les aus en els estols, els peixos en els bancs o els mamífers herbívors en els ramats hi troben protecció, algunes persones formant part d'un grups mostren la seva pitjor cara, se'ls desperta la bèstia.

Aquests lamentables fets van passar la setmana passada i just aquells dies, dimarts i dimecres, llegia de nou "Los Santos inocentes" de Miguel Delibes, animat per recuperar aquesta lectura després de compartir amb l'alcalde Roger Torrent les lectures dels polítics.

En el segon capítol del llibre la joveneta Nieves, filla de Paco el Bajo i de la Régula, demana als seus pares fer la comunió. Assabentat de tal voluntat el señorito Ivan dirigint-se als seus convidats es despatxa a gust dient:
"las ideas de esta gente, se obstinan en que se les trate como a personas y eso no puede ser, vosotros lo estáis viendo, pero la culpa no la tienen ellos, la culpa la tiene ese dichoso Concilio que les malmete."

Cada dia veiem persones maldant per entrar a Europa fugint de conflictes bèl·lics i de la misèria, intentant salvar la vida arriscant-la; són persones però en diem refugiats, tot i que els tractem com a mercaderia i des d'aquesta Europa acomodada en regulem l'entrada, el destí, l'expulsió i la seva trista existència, enfangant la seva dignitat en camps, perdó, campaments de refugiats.

Primo Levi, que va pensar i escriure molt sobre la condició humana i la deshumanització, va escriure que "no és en absolut una qüestió ociosa tractar de definir el que és un ésser humà."

Ser o no ser persona, aquesta no hauria de ser la qüestió!

dissabte, 19 de març del 2016

Minuts Musicals retrobats amb David Knopfler i "Lonely is the night"


Indiscutiblement ell era el guapo i bona mostra és la portada del senzill "Lonely is the night" que va publicar l'any 1991.

Amb un paisatge urbà de fons, en blanc i negre i desenfocat, la seva solitària imatge apareix amb la força de la seva mirada i la simplicitat de les línies del seu rostre; no somriu però expressen més els seus ulls que amb els seus llavis...

Indiscutiblement ell era el guapo i el seu germà el talentós, tot i que en David també va mostrar amb escreix les seves virtuts musicals com a intèrpret i compositor.

Va ser precisament ell qui va presentar John Illsley al seu germà Mark i durant uns anys ell va ser, també, un membre més, dels fundacionals, dels mítics Dire Straits.

Però al 1980 David Knopfler va deixar el grup durant la gravació del "Making Movies" (no figura als crèdits del disc), diuen que entre d'altres motius per les tensions entre els germans i la pressió del grup, abocat ja aleshores a grans i intenses gires... Naturalment quelcom de cert hi ha, doncs és normal que amb tanta convivència (estudis de gravació, concerts gires...) apareguin tensions.

D'en David Knopfler tinc tan sols dues cançons, les que contenen el senzill (aquells discs de vinil petits que necessitaven un adaptador per fer-los rodar i que rodaven a 45 revolucions per minut) que he esmentat abans, amb "Lonely is the night" a la cara A i "Like lovers do" a la cara B, ambdues del seu cinquè disc en solitari, "Lifelines", publicat l'any 1991, el mateix any que Dire Straits va publicar el seu darrer, "On Every Street". D'ell no en tinc res més i aquest senzill el deuria comprar a molt bon preu, paraula de Stone, en alguna Fira del disc del col·leccionista...

Hom podria dir que David Knopfler va abandonar la seva zona de confort, expressió molt de moda actualment, però suposo que no deuria ser fàcil deixar una banda en projecció com era aleshores Dire Straits!

Deixant els seus Dire Straits es va convertir en un músic més i suposo que va seguir tocant per, entre d'altres coses, procurar i demostrar que era, és, quelcom més que "només" el germà de Mark Knopfler.

Escoltem com canta David Knopfler a la solitud d'una nit solitària...






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 18 de març del 2016

El vídeo de la setmana: One Day I Will


Si el 8 de març és el dia internacional de les dones, quin és el dia internacional dels homes?
La pregunta no és gens innocent i és probable que algun infant us l'hagi fet alguna vegada, sinó vosaltres mateixos, vosaltres mateixes directament!

El dia dels homes és, de fa segles i segles, cada dia!
I si és així també hauria de ser cada dia el dia de les dones, com també reclamen homes i dones el dia 8 de març! Recordo especialment una vinyeta en la que una dona escrivia en una pissarra: "prefereixo que avui no celebris el dia de la dona, però que lluitis per la seva causa la resta dels 364 dies de l'any!"

Però precisament el fet que el dia dels homes sigui cada dia i que, en canvi. que ho sigui també cada dia el de les dones sigui encara un desig, una anhel, una lluita, fa necessària la commemoració del dia de les dones, doncs la igualtat és encara, en molts aspectes, un miratge.

Però és evident que no cal esperar que sigui el dia de la dona per reclamar la igualtat, per dibuixar-la com la fan aquestes dones i nenes que volen que a la seva vida, també a la nostra, cada dia sigui el dia de les dones!

One Day I Will... 



Bon i igualitari divendres, encara que avui no sigui el 8 de març!

dijous, 17 de març del 2016

(Què) llegeixen els polítics?

Lectures de polítics a Sarrià de Ter. Fotos: Ma Mercè Gumbau Reynalt
Què llegeixen els polítics?
Aquesta és una pregunta que tard o d'hora tot polític ha d'afrontar, doncs sempre hi haurà un mitjà de comunicació que li ho preguntarà, bé per afegir detalls que acabin de configurar el perfil (per allò que som el que llegim) en el marc d'una entrevista, bé perquè els permetrà, especialment a l'estiu, l'estació de major lectura, publicar un reportatge sobre les lectures estivals dels polítics, i engreixant així amb peces pre-cuinades les pàgines d'uns diaris massa sovint massa prims en plena canícula d'estiu!

La pregunta no és innocent i la resposta pot ser demolidora, sobretot si no hi ha res a respondre o, encara pitjor, si la resposta no es situa a les expectatives lectores que el polític projecta.

És clar que abans de preguntar-se què llegeixen els polítics també hi ha qui es pregunta: llegeixen els polítics? Sense dades que m'ho confirmin o desmenteixin jo sempre he pensat que els polítics llegeixen, si fa o no fa, en la mateixa proporció que la resta de mortals, mortals com són ells també...

Llegir ens fa més bons?
Sobre la lectura hem sentit dir, i llegit, que llegir ens fa més savis, que som, com he escrit abans, el que llegim, o fins i tot que llegir, a banda de savis, ens fa més bons!

Sobre la bondat de la lectura vaig llegir mesos enrere un article d'en Vicenç Pagès Jordà que la qüestionava: Llegir no ens fa bons.

En el seu article Vicenç Pagès Jordà posa d'exemple com de bon lector era el flagell del nazisme Joseph Goebbels; al final del seu article Pagès sentencia: "Malauradament, les lectures de Goebbels no el van convertir en una bona persona, sinó que el van fer més eficaç a l'hora d'estendre l'horror."

Llegir ens fa bons és una afirmació tan certa com "la música amansa les feres"; si amb els llibres Goebbels ens la desmenteix, amb la música és Hitler, reconegut melòman!

Sigui com sigui, però, tard o d'hora arriba el moment en que un polític ha d'enfrontar-se públicament a les seves lectures, per modest que sigui el polític i modestes les seves lectures. També jo, que no sé si són més modestes les meves lectures o la meva condició de polític!

Dissabte passat vaig participar al vermut literari "Les lectures dels polítics" que la campanya "Al Gironès llegim" va organitzar a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter.

Vaig anar-hi carregat amb sis llibres dels que, després de definir-me com un ex-lector mandrós i estacional, per ser ara un lector regular (que no necessàriament mediocre), en vaig llegir alguns fragments...

Vaig anar-hi carregat de llibres i en vaig sortir amb tres dubtes i un convenciment:
- no sé si llegir em fa més savi,
- no crec que llegir em faci més bo,
- em temo que no puc afirmar que sóc el que llegeixo (ara m'he acabat de llegir "El cervell femení"!)...
- però puc dir-vos sense por d'equivocar-me que llegir amb regularitat em fa ser, simplement si voleu, millor lector i això, si bé no és tot, ja és molt!

dimecres, 16 de març del 2016

La vella Lola

Impossible no pensar amb la Lola, quan faig brunyols! Foto: Roger Casero

Fa molts anys, quan en comptes de coure'ls jo ensucrava els brunyols, solíem rebre la visita, a casa la meva àvia de Cantallops, d'una seva amiga, la Lola, a qui sempre he recordat vella, senyora pe`ro vella!

Quan la Lola venia a casa la meva àvia ja ens trobava amb la feina avançada i brunyols en el plat per tastar. La Lola efectivament venia a tastar-los i entre brunyol i brunyol ens feia companyia i donava conversa: en un poble sempre hi coses per explicar i res millor per fer brunyols que bona companyia i bona conversa!

La Lola rarament faltava, semblava talment com si des de l'altra banda del poble sentís l'olor de matafaluga dels brunyols de casa de la meva àvia, senyal inequívoc que havent dinat podia fer via, si calia amb els ulls clucs i seguint el rastre de matafaluga amb el seu nas fi, cap a casa la seva amiga Juanita.

La de la Lola era una visita de cortesia i naturalment no marxava de casa la meva àvia sense un bon grapat de brunyols, grapat que tornaria dies més tard amb els que ella feia, i que quan jo tastava trobava tan diferents.

Avui a Cantallops ja no hi són ni la Lola ni la meva àvia i ni tan sols nosaltres hi fem els brunyols; des que falta la meva àvia els nostres brunyols de Cantallops els fem a Girona, on ni tan sols sé si els veïns en senten la flaire. i on no ens visita, de moment, cap Lola.

Passen els anys i a casa seguim amb la tradició de fer brunyols la vigília del diumenge de Rams; és una feinada però els fem amb gana per tastar-los i ganes de compartir-los. Fer brunyols, però, és més que una tradició, també és un exercici de memòria que permet recuperar records, entre ells l'entranyable de la vella Lola!

dimarts, 15 de març del 2016

La pobresa del Parlament


Artur Mas va servir-se de les metàfores marineres per navegar pels seus fràgils mandats, i el cert és que tot i les dificultats, les d'aquí i les d'allà, se'n va sortir prou bé prenent el timó del procés i traçant un rumb més favorable, val a dir, als seus interessos particulars (de govern i de partit) que no als del propi procés: la gestió del post-9N n'és el millor exemple, i ara no ens hi entretindrem.

Si el procés és un viatge i aquest es fa en vaixell el destí, la independència, és Ítaca! 

És cert que s'esperava que el 27S aportés un vaixell amb un potent motor i al final resulta que el vaixell avança segons bufa el vent i quan no bufa, avança a força de braços dels qui remen en aquesta direcció al Parlament!

És clar que entre els qui remen hi ha qui rema vers la independència sí o sí, contra vent i marea, i hi ha els qui ja els aniria bé aturar-se en un referèndum pactat amb l'Estat, si un hipotètic govern espanyol s'hi posa de cares...

Avui, però, la pregunta no és sobre el rumb del vaixell sinó: tothom hi té cadira en aquest vaixell?
A finals de setembre de 2014 el diputat David Fernàndez en plena compareixença de Jordi Pujol a la comissió d'Afers Institucionals del Parlament de Catalunya va etzibar-li: "en el viatge a Ítaca no hi té cadira reservada".

I jo avui em pregunto: els pobres hi tenen cadira reservada? Molt em temo que els pobres aquest viatge el fan, més que en una cabina, en una butaca o en una modesta cadira, aplegats a la bodega del vaixell!

Aquesta setmana passada el Parlament de Catalunya ha celebrat unes sessions monogràfiques sobre la situació d'emergència social, la reactivació econòmica, la gestió pública i la necessitat d'una resposta institucional, és a dir, sobre la pobresa. El resultat sembla més esperançador que el darrer Ple sobre la pobresa que es va celebrar, i no són poques (fins a 40) les resolucions aprovades pel Parlament!

No sé si el viatge serà llarg o curt i si hi haurà bona o mala mar, però el que sí que sé, o si més no voldria, és que més que arribar-hi aviat i més que arribar-hi units allà on hàgim d'arribar hi arribem tots!

Les resolucions del Parlament, però, només serveixen si es compleixen, si el govern les assumeix, s'hi compromet i les executa! El Parlament ha debatut sobre la pobresa i la seva pobresa seria quedar-se només amb la satisfacció de les resolucions aprovades...

Tan de bo aquestes 40 resolucions hi ajudin, tan de bo els compromisos adquirits arribin a bon port...

dilluns, 14 de març del 2016

La Marta i la Sílvia

La Marta i la Sílvia han retornat el somriure a Girona; fins quan? Foto: PSC CCGG

Suposo que en Carles abans de trucar en Miquel va parlar amb l'Oriol, company de pupitre. I l'Oriol li deuria dir a en Carles que per més que la Maria Mercè hi posés empeny i voluntat, no era possible l'entesa amb l'Albert.

Llavors en Carles va trucar en Miquel, que calça un altre peu i amb l'altre si cal balla! I en Carles li va dir: i si ballem a Girona?

En Miquel va trucar a la Sílvia i la Sílvia deuria parlar amb l'Albert, però sobretot amb la Marta, i després de trobar un punt mig, ni tu ni jo, en Carles va poder tancar la caixa dels trons que, sense saber-ho aleshores, ell mateix va obrir quan va assenyalar amb el dit a l'Albert, per sorpresa de tots i tothom, també la Marta.

La Marta i la Sílvia, més enllà dels seus cognoms i les sigles dels partits que representen, han calmat les aigües turbulentes que baixaven per l'Onyar i han permès recuperar l'alè als qui treballen a la Plaça del Vi, que des de principis d'any vivien en un esglai permanent, i l'orgull als gironins, que ja poden treure el cap de sota l'ala.

Més enllà de les sigles i dels cognoms, la política també és cosa de noms, de noms propis: aquests dies a Girona ressonen especialment els de la Marta i la Sílvia! Un altre dia, si cal, ja parlarem dels seus cognoms i de les sigles dels seus partits!

dissabte, 12 de març del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Neneh Cherry i "Woman"


A finals dels anys vuitanta del segle passat la cantant sueca Neneh Cherry ens va sorprendre pel seu mestissatge musical, mestissa com és ella també, barrejant diferents estils partint de la base del hip hop, i ens va sorprendre també per la seva actitud: una dona rapejant?

El seu primer gran èxit, "Buffalo Stance" (1989), li va obrir les portes de la dècada dels noranta, en la que va brillar especialment amb la magnífica "7 Seconds" fent duet amb el músic senegalès Youssou N'Dour. També podem recordar-la per altres cançons plurals, com la versió de "Love Can Build a Bridge" amb Cher, Chrissie Hynde i Eric Clapton, o acompanyant el seu germà Eagle-Eye Cherry a "Long Way Around".

Però si avui recupero Neneh Cherry és per "Woman", un altre dels seus grans èxits, no en va aquesta setmana va ser el Dia de la Dona, i a la seva manera amb aquesta cançó Neneh Chery replicava, parlant del món de la dona, a James Brown amb el seu "It's a Man's Man' Man's World", tot i que en la cançó també retrata, i de quina manera, els homes i el seu món, o si més no un tipus d'home...






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 11 de març del 2016

El vídeo de la setmana: el tràiler més gironí de Joc de Trons


Els "serièfils" més tronats estan d'enhorabona, doncs aquesta setmana la productora HBO ha publicat el tràiler de la sisena temporada de Joc de Trons amb imatges de Girona!

L'efecte Madrenas ja es nota! Què millor que aquest tràiler per deixar enrere el joc de trons que Girona ha viscut aquestes darreres setmanes!



Bon divendres!

dijous, 10 de març del 2016

Avall el periscopi?


No recordo el nom de l'assignatura i em sembla recordar, si la memòria no em falla, que la fèiem a setè i vuitè d'EGB, l'equivalent als primer i segon d'ESO actuals. I posats a navegar pel fil de memòria, a risc de caure més que en l'abisme de l'oblit en l'error, diria que l'assignatura la fèiem els divendres a la tarda.

Si no es deia tecnologia, com es diu avui, podria dir-se manualitats o treballs manuals, tant li fa  doncs de fet és que que eren. Recordo haver teixit una bufanda, naturalment amb la inestimable ajuda de la meva mare, un tapís, l'únic de la meva creació, haver fet un circuït elèctric, amb pila de 4,5 volts i bombeta inclosos, però recordo que el més feixuc, però divertit treball que vaig fer va ser una catapulta amb peces de fusta!

I sí, també vam fer un periscopi! De fet, qui no ha fet mai un periscopi? És un senzill i enginyós joc de miralls que ens permet jugar com si fóssim dins un submarí a les profunditats del mar, espiant el que hi ha sobre les onades....

A la seva manera també hi juga Gerard Piqué des de fa uns dies, no amb un periscopi pròpiament dit sinó amb Periscope, una aplicació mòbil propietat i vinculada a Twitter que permet fer retransmissions en directe des del telèfon mòbil o tauleta.

Gerard Piqué després dels partits s'hi connecta i interactua directament amb els seus seguidors, responent a les seves preguntes sobre el partit, l'equip, el club, l'actualitat i la seva vida privada; aquest particular post partit el retransmet des de la concentració de l'equip (autobús, avió) i fent-ne partícips alguns dels seus companys.

El seu ús ha revolucionat les xarxes socials, com ja és habitual amb Gerard Pîqué, ha generat inquietud al club, especialment al departament de comunicació i màrqueting, i ha obert un debat als mitjans de comunicació.

Generalment la relació dels jugadors del Barça amb la premsa, pel que fa a assumptes del club, la gestiona el departament de comunicació del club i és a través dels mitjans, dels periodistes, que els jugadors arriben al públic, als seguidors. Aquest és el model clàssic de comunicació.

Aquesta posada en escena, controlada pel departament de comunicació, també ajuda i permet donar compliment als compromisos publicitaris del club, o de les competicions en les que el club participa, amb els patrocinadors: d'aquí que quasi sempre les declaracions de jugadors i entrenadors a sala de premsa, a la zona mixta o a peu de la gespa es facin davant plafons publicitaris. Cal recordar que els clubs gestionen part, o en alguns casos la totalitat, dels drets d'imatge dels jugadors.

Amb el Periscope Piqué no només es salta els periodistes i els mitjans, també podria estar-se saltant els canals oficials pels quals el club, i els seus empleats, es comuniquen.

Diu Gerard Piqué que sense el filtre dels mitjans (que editen, que fan una curació i tractament dels continguts que emeten, curació subjecta més als interessos editorials dels propis mitjans que no de l'emissor) pot fer arribar als seus fans i seguidors el missatge tal i com ell el diu, i no tal i com l'interpreten els periodistes. Comunicació directa i en directe, sense intermediaris: la nova comunicació.

Davant aquesta situació el més temptador seria dir: avall el periscopi! Però prohibir que Piqué, o qualsevol altre jugador, faci servir Periscope després del partit no només és impossible, també i sobretot és inútil. Potser caldria regular quan, com i on fer-ne ús, doncs és cert que en les seves retransmissions pot vulnerar la intimitat de companys seus que no volen ser gravats i exposats sense la seva autorització.

La regulació és la solució, i beneficia a totes les parts, doncs és evident que amb un bon ús el Periscope de Piqué també dóna molta més projecció al Barça, doncs Gerard Piqué, com el Barça, també és una marca, té els seus valors i la seva legió de fans!

No en va ja fa temps que els esportistes també són presents a les xarxes socials (Twitter, Instagram, Facebook...) i hi naveguen com la resta de mortals: uns amb més gràcia i encert que d'altres!

Ja fa molts anys, més de vint-i-cinc, que vaig fer el meu periscopi, però amb el pas dels anys he pogut comprovar, amb les meves filles, que segueix essent un treball manual molt actual! I si amb el periscopi jugàvem a submergir-nos en profunditats imaginàries, amb el Periscope ens submergim, tafaners com som, a les profunditats (o superficialitats) de la vida retransmesa en viu i en directe dels altres.

El periscopi i el Periscope, res més que un simple i enginyós joc de miralls...

dimecres, 9 de març del 2016

Més efecte bomerang que ballesta

L'alcalde Ballesta anunciant que fa un pas al costat i plega. Foto: EFE
Albert Ballesta va entrar amb calçador a l'Ajuntament de Girona, catapultat fins a l'alcaldia pel president Puigdemont, qui va ser ungit president per Artur Mas quan aquest va fer un pas al costat; ara qui ha fet el pas al costat és l'alcalde Ballesta, tancant així, no el cercle virtuós ni la quadratura del cercle sinó la crisi de govern del govern municipal de Girona.

És possible que la política no hagi estat justa amb Ballesta i sembla evident que no ha estat al lloc adequat al moment adequat; també és possible que hagi patit un excés d'infortuni amb la relliscada del jurament, que li hagin repicat quelcom més que les campanes de la Catedral i que l'assumpte del cartipàs i el sou l'hagin condemnat.

Tot això és possible i sembla evident, però personalment penso que sobre ell pesava massa la forma com va ser escollit: a dit de manera unilateral pel president Puigdemont, essent més una aposta personal del president que ja no era alcalde, que no de l'equip de govern i grup municipal que deixava a la Plaça del Vi. Que passés per sobre tants candidats de la llista de CiU va sorprendre els votants, però indignar molts dels directament afectats.

Albert Ballesta plega i surt escaldat de l'Ajuntament, especialment dolgut amb ERC; només el temps i les ganes d'explicar-ho d'uns i altres ens permetran saber què ha passat aquesta darrers dies i setmanes entre Ballesta i ERC, i és clar, també com s'han viscut aquests escassos dos mesos dins el grup municipal de CDC... Al final la seva elecció a dit més que l'efecte ballesta, projectant-lo a l'alcaldia, ha tingut l'efecte bomerang i com el bomerang tot se li ha girat en contra.

Amb la renúncia de l'alcalde Ballesta sembla que Girona recuperarà la normalitat d'un mandat gens normal:

- Normalitat perquè al final passarà el que semblava més lògic que passés quan Puigdemont va plegar d'alcalde per ser president: que un altre regidor o regidora el rellevés.

- Mandat gens normal perquè en menys d'un any hem vist un acord de CDC i ERC pel cartipàs de Puigdemont, un intent d'acord entre CDC, el PP i Ciutadans pel cartipàs fallit de Ballesta i, finalment, un acord de govern entre CDC i el PSC que s'espera doni estabilitat al govern municipal que ara encapçalarà Marta Madrenas, la nova alcaldessa.

Aquestes setmanes els gironins han patit una mena de vergonya aliena per tot aquest afer municipal; sembla que ahir van començar a recuperar l'autoestima i l'orgull...

dimarts, 8 de març del 2016

Humor de gènere i bretxa salarial

La igualtat salarial entre homes i dones segueix essent una assignatura pendent. Vinyeta: Forges/El País

Sort de l'humor! L'humor ens ajuda a passar els dies i empènyer els anys, a superar mals moments i fer millor els bons, a riure'ns de tot i sobretot de nosaltres mateixos.

També avui, dia de la dona treballadora, pot ser un dia per l'humor, tot i que pel que fa a la igualtat els acudits masclistes, com la desigualtat, fa molts anys, dècades i segles que circulen en un clar avantatge als feministes:
  • Què tenen les dones un cop al mes i els dura tres o quatre dies? El sou del marit.
  • Com ajuda l'home a la seva dona a la cuina? Aixecant els peus perquè escombri.
  • Saps quan viatjarà la dona a la Lluna? Quan s'hagi de netejar.
  • Per què les dones es casen de blanc? Perquè així fan joc amb la cuina, la rentadora i la nevera.
  • Una noia pregunta a la bibliotecària: Drets de la dona? Ciència ficció, últim prestatge.

És clar que si es tracta de fomentar la igualtat aquests darrers anys també s'han cultivat els acudits feministes:
  • Saps com lliurar-te de cent quilos de greix inútil en un sol dia? Divorciant-te!
  • Quina és l'única virtut d'un home? Que el va parir una dona
  • Si un home et diu que necessita espai, deixa'l a fora.
  • Què hagués fet la dona sense l'home? Hauria domesticat a un altre animal.
  • Si vam poder enviar a un home a la lluna ... perquè no enviar-los a tots?
  • L'home li pregunta a Déu: Per què has fet a la dona tan bella?, i Déu li respon: erquè t'enamoris d'ella. I l'home intrigat li pregunta: I llavors, ¿per què l'has fet tan ximple?. I Déu respon: Perquè s'enamori de tu.
  • Solia viure sola ... llavors em vaig divorciar.

Podem explicar acudits masclistes i feministes, que seran bons o dolents no pel fet de pertànyer a una o altra categoria, sinó per la seva gràcia i pel seu enginy... Però el que no fa gràcia, doncs no és un acudit, és la bretxa salarial per raó de gènere!

I és que, efectivament, això no és cap acudit:
"El  guany  mitjà  anual  dels  homes  el  2013  a  Catalunya  va  ser  de 27.684  euros,  mentre que el  de  les  dones  va  ser de  20.741  euros,  un  25,1% menys que  els  homes."

No, això no és un acudit, és un fragment de l'informe "Desigualtats salarials a Catalunya. Els efectes de la conciliació sobre la formació de la bretxa salarial" de la UGT que va fer públic el passat 22 de febrer, Dia Europeu per la Igualtat Salarial entre Homes i Dones.

De fet una altra dada que il·lustra aquesta desigualtat salarial de gènere és la que diu que una dona ha de treballar 80 dies més per cobrar el mateix que un home per la mateixa feina durant un any...

Podem riure'ns de tot i de tothom, podem fer acudits masclistes i feministes, bons i dolents, però el que no podem és convertir la desigualtat, la realitat de la desigualtat, en un acudit, doncs és una broma pesada.

La lluita segueix i ens en riurem quan l'haguem guanyada!

dilluns, 7 de març del 2016

Xarnegos


Abans d'auto-definir-se com a independentista el diputat d'ERC al Congrés Gabriel Rufián es va auto-definir com a xarnego per emfatitzar encara més la seva condició d'independentista: "Soy lo que ustedes llaman charnego e independentista. He aquí su derrota y he aquí nuestra victoria"

Rarament he vist xarnegos auto-definir-se com a tals, generalment són els catalans de tota la vida, els de la ceba, no els espanyols, els qui titllen despectivament els nous catalans, els fills dels immigrants del sud d'Espanya o els fills de la barreja entre aquests immigrants i catalans, de xarnegos.

Xarnego era el president Montilla als ulls de molts catalans que, com la senyora Ferrusola, es van esquinçar quelcom més que les vestidures quan el van veure investit President de la Generalitat, sí, també gràcies, entre altres, a ERC!

No crec que Montilla s'auto-definís com a xarnego, si més no públicament, sinó com a català; però sí que el van titllar de xarnego companys de partit, companys del PSOE, com Jordi Sevilla l'any 2006 quan essent Ministre d'Administracions Públiques va dir, referint-se a la possibilitat que José Montilla fos candidat a les eleccions al Parlament de 2006, "es cojonudo para mil cosas, pero es muy pronto para un charnego".

I l'any 2009 un altre company de partit, el president de Castella-la Manxa José María Barreda, va dir en una entrevista que Montilla era un xarnego catalanista.

Abans (o a falta) que algú (o ningú) definís i titllés Rufián com a xarnego independentista ja s'ha definit ell mateix en la seva primera, estel·lar i viral intervenció com a diputat al Congrés de Diputats.

No sé si el que va dir Rufián (que hi hagi independentistes d'arrel espanyola, els de Súmate) de debò molesta al PSOE i al PP, però penso que té molt més mèrit el que diu amb total naturalitat Andrés Iniesta, un espanyol que viu i treballa a Catalunya: que (també) es sent català.

És evident que Gabriel Rufián és d'ERC, i que va encapçalar la candidatura al Congrés a les darreres eleccions del 20D, per la seva condició d'independentista i no, entenc, per la seva condició de xarnego, doncs de ser així, de ser només la quota de xarnego, Rufián ja estaria amortitzat!

dissabte, 5 de març del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Meat Loaf i "Bat out of Hell"


No hi trobo cap motiu, no hi sé veure cap motiu aparent per més que hi doni voltes: no entenc com és que fa tant de temps que no escolto Meat Loaf!

A vegades passa, simplement passa... I en comptes de donar-hi voltes és molt millor posar-hi remei!

I què millor que posar-hi remei amb "Bat out of Hell", per mi l'autèntic himne d'aquest gran i potent actor i cantant en què en ell i en les seves cançons tot és magistralment excessiu!

El disc homònim que conté aquesta extraordinària cançó, el segon de la seva discografia, publicat l'any 1977, és un dels més venuts de la història de la música, tot i que jo tampoc hi vaig contribuir, doncs el tinc enregistrat en una cinta de casset verge...

La cançó, escrita pel compositor i productor Jim Steinman, permet, com en tantes altres, que Meat Loaf exploti la seva energia i potència vocal, un autèntic espectacle, una delícia!






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 4 de març del 2016

El vídeo de la setmana: cap conversa pendent


1 de cada 4 persones tindrà un problema de salut mental, un tema tabú que ha deixat milers de converses pendents.

La frase no és meva, sinó que és quasi un lema, tota una advertència, que els professionals i les entitats que treballen en l'àmbit de la salut mental no es cansen de repetir...

I aquesta frase serveix per introduir aquesta campanya, que aquests dies es difon als mitjans: cap conversa pendent.



I la campanya segueix així:

Un “Hola, com estàs?” pot ser el començament d’aquestes converses

Aquestes en són algunes...







Bon divendres i, si cal, parleu, parlem, que no quedi cap conversa pendent!

dijous, 3 de març del 2016

El possibilisme de Pedro Sánchez

Pedro Sánchez durant el seu discurs, possibilista, d'investidura. Foto: Javier Lizón - EFE

També en política, sobretot en política, tot té un preu o, dit d'una altra manera, res és gratuït, prou que ho saben aquests dies Pedro Sánchez, el PSOE i el PSC.

La investidura de Pedro Sánchez és molt cara, té un preu quasi impossible i de moment tot el que ha pagat, l'elevat cost de pactar amb Ciudadanos, no li basta. Pactar a dreta i esquerra alhora, però, potser no és tan qüestió de preu, sinó de possibilitats: és talment la quadratura del cercle!

Pedro Sánchezmolt difícil ser investit president del govern, però va decidir fer un pas endavant davant la passivitat de Mariano Rajoy, que tot i ser i sentir-se vencedor de les eleccions del 20D va fer-se el gallec quan havia de fer el pas per intentar la investidura. Sánchez va decidir fer un pas endavant per intentar l'impossible, afrontar una (quasi) impossible investidura desencallant així la situació i aprofitant el moment per ser el centre d'atenció i de totes les mirades, per bé, per mal i per pitjor!

Les opcions de Pedro Sánchez passen aquests dies, fet el pacte amb Ciudadanos, per una abstenció de Podemos en la segona votació, fet poc probable a hores d'ara, per més que Pedro Sánchez recordi a Pablo Iglésias el cost de votar igual que el PP...

Si finalment Pedro Sánchez no és investit president tampoc res haurà estat en va: a nivell intern, PSOE endins, és avui menys qüestionat que just després de les eleccions, i portes enfora s'ha projectat com a presidenciable, ni que sigui de paper!

Naturalment l'acord amb Ciudadanos pot passar-li factura, a ell, al PSOE i sobretot al PSC davant un nou escenari electoral, però pitjor hagués estat amagar el cap sota l'ala com va fer Rajoy, que no només no vol jugar, sinó que tampoc deixa fer-ho.

Deia Rajoy, a la seva rèplica a Pedro Sánchez, que l'intent d'investidura del líder socialista era un bluf, i va fer allò que a mi tant m'agrada: recórrer al diccionari, en el seu cas de la RAE.

Bluf: "Montaje propagandístico destinado a crear un prestigio que posteriormente se revela falso."

Jo més que un bluf veig en l'intent de Pedro Sánchez pur possibilisme, que la RAE defineix com a "Tendencia a aprovechar las posibilidades existentes para conseguir los objetivos que se pretenden".

Més rica
és la definició del Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana:
Possibilisme: Forma d'oportunisme polític d'un partit o d'un particular que, tot i conservar la fe en els propis principis ideològics, està disposat a cedir en alguns punts del propi programa i a pactar amb altres partits o corrents, en canvi d'obtenir objectius parcials i immediats o de mantenir-se en el poder (és oposat al radicalisme).

Molt em temo que Perdo Sánchez i el seu possibilisme faran curt! Veurem si al juny, el vot al puny!

dimecres, 2 de març del 2016

La llibertat d'Otegi

Otegi fotografiat poc abans d'abandonar la presó de Logroño: Foto: Twitter Arnaldo Otegi

El terrorisme d'ETA ha estat una de les xacres més sagnants que ha hagut d'afrontar la democràcia espanyola des de la seva recuperació. La lluita armada, nascuda sota el jou del franquisme i sobrevivint durant massa anys a l'etapa democràtica, viu de fa anys un període d'inactivitat que només té una sortida possible: la fi de la violència i la dissolució total de la banda terrorista.

El món abertzale ha fet aquests darrers anys la seva pròpia transició, passant de la lluita armada a la lluita política, transició que simbolitza de manera especial Arnaldo Otegi. Agradi o no, la figura d'Arnaldo Otegi ha esdevingut, i és encara, clau en aquest procés de transició, un procés en el que també hi han contribuït persones frontissa com Jesús Eguiguren.

Pres polític o delinqüent? Si la pregunta no és gratuïta la resposta encara ho és menys, però més que encallar-nos en aquesta discussió el que trobo realment important, avui, és que Arnaldo Otegi està en llibertat i, més enllà del pes que pugui tenir encara la seva inhabilitació, és sens dubte un gran actiu, a banda que per la independència d'Euskadi, per a la Pau.


Arnaldo Otegi, delinqüent o pres polític? Tan nefast trobo denigrar-lo encara avui a la categoria de terrorista com alçar-ho a la categoria de Madiba, però ja sabem que aquí som molt de contrastos, de dualitats, de amb mi o contra mi, de blanc o negre i poc de grisos...

Sigui com sigui, sigui el que sigui però, jo avui sento la seva llibertat com una esperançadora notícia i és per això que ahir em va alegrar veure'l sortir de la presó, i més m'agradarà veure'l defensar les seves idees amb la política com a única arma.

Espanya encara no s'ha recuperat del flagell del terrorisme d'ETA i caldrà que passin anys i generacions per recuperar-se, recuperar-nos... Si no ens hem recuperat encara de la Guerra Civil i el franquisme!

Però són processos de recuperació que cal fer i viure col·lectivament, doncs és així, col·lectivament, com també es construeix la Pau. Arnaldo Otegi sap com pocs que es pot educar per la guerra, pel conflicte, per la violència, o educar per la Pau, pel diàleg, per la no violència.

Si fa anys que el seu camí és el de la Pau, deixem de posar-hi, de tirar-hi pedres!

dimarts, 1 de març del 2016

Spotlight, la ficció del periodisme


Quan semblava que el peix ja estava venut i El Renacido seria reconeguda com a millor pel·lícula, després dels Oscars a Alejandro González Iñárritu com a millor director i el cantat, i no per això menys merescut, a Leonardo DiCaprio com a millor actor, va saltar la sorpresa: And the Oscar goes to: Spotlight!

No va ser aquesta, per mi, l'única agradable sorpresa de la nit dels Oscars, doncs també em va encantar que Mark Rylance s'endugués el de millor actor de repartiment per El puente de los espías: servirà?

Enguany els Oscars han quedat molt repartits, no sé si fins i tot massa: també sorprèn que la pel·lícula amb més estatuetes, per bé que en categories tècniques, hagi resultat ser Mad Max: Furia en la carretera... Però en fi, aquest és un altre tema...

Anant al tema és quasi impossible veure Spotlight i no voler dedicar-se al periodisme! El cinema, també la televisió, sovint genera productes (pel·lícules i sèries) que desvetllen vocacions: metges, advocats, periodistes, cuiners... És clar que al cinema, com a la televisió, res és el que sembla, per més reals que puguin ser els fets que la sèrie o la pel·lícula narri.

El periodisme de Spotlight no és només el que explica la veritat, és sobretot el que la denuncia, la desenterra contra la voluntat del poder fent un treball cuinat a foc lent, amb recursos i investigació. És un periodisme que existeix com existeixen cuiners com Ferran Adrià o Jordi Roca, però tu i jo sabem que en realitat la gran immensitat dels cuiners no són Jordi Roca ni Ferran Adrià.

En realitat la gran immensitat de periodistes són multitasca, les seves fonts són els comunicats i piulen més que investiguen, doncs malauradament els mitjans pels quals treballen no tenen més mitjans.

A més també hem vist que en massa ocasions que el (mal) anomenat periodisme d'investigació més que denunciar el poder ha estat al servei del poder, essent una claveguera més per la qual escampar insídies...

El mal periodisme és el preu que hem de pagar pel bo, i necessari, que també hi ha als mitjans; el periodisme se'ns fa imprescindible doncs, a banda de mantenir-nos informats, ens ha d'estimular a ser crítics fins i tpot amb el que els propis mitjans publiquen.

Sí, potser Spotlight és la ficció del periodisme, però ja sabem que la realitat, massa vegades i a vegades alegrament, supera la ficció. Quan semblava que el peix ja estava venut va saltar l'inesperat titular i el periodisme va ser la sorpresa, la darrera, i bona notícia!