dissabte, 30 de maig del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Every Day I Have the Blues"


El blues va entrar a la meva vida d'adolescent a través del rock i gràcies a grups com The Doors i sobretot Led Zeppelin, de qui estirant el fil de la vida de Jimmy Page vaig acabar descobrint The Yardbirds, grup britànic de blues que va tenir, entre les seves guitarres, a banda de la de Page, la de Jeff Beck i Eric Clapton.

Poc a poc van començar a aparèixer a la meva discoteca artistes com Gary Moore, John Mayall, Rory Gallagher o el propi Eric Clapton.

I amb ells van arribar els grans artistes del blues negre americà: Howlin' Wolf, Muddy Waters, Memphis Slim, Willie Dixon, Bo Diddley, John Lee Hooker i sí, també B.B. King

Tots els estils musicals necessiten músics que esdevinguin referents, icones imprescindibles que ajuden que l'estil en qüestió conquereixi nous escenaris musicals, arribi a un nou públic, es faci més transversal: B. B. King no va ser el "Rei del Blues" (només) gràcies al seu cognom, sinó sobretot a aquesta capacitat de dur el blues, el seu blues de cada dia, més enllà de les seves pròpies fronteres!

Guitarrista i bluesman llegendari ell i les seves guitarres, "Lucille", es van apagar dies enrere, després d'una llarga i dilatada carrera musical farcida de discs i de molts concerts, doncs B. B. King era un dels grans música amants del directe!

Al blues i al jazz les versions són una part més natural de la música, és molt habitual que els músics de blues interpretin, a banda de cançons pròpies, cançons d'altres músics i se les facin seves.

Un bon exemple és la cançó d'avui, "Every Day I Have the Blues", cançó escrita pel pianista de blues Aaron "Pinetop" Sparks i el seu germà, Marion Sparks, i publicada pel propi "Pinetop Sparks" l'any 1935.

Vint anys després, l'any 1955, B. B. King va enregistrar la seva versió, tot i que abans aquesta cançó va passar pel sedàs de Memphis Slim, que l'any1949 va publicar-la sota el títol "Nobody Loves Me". Uns anys més tard, el 1952, el cantant Joe Williams va gravar-la en format orquestra amb la de King Kolax tot i que la versió que va assolir un cert èxit va ser la que l'any 1955 el propi Joe Williams va enregistrar-la amb l'orquestra del (també) gran Count Basie, una versió de "big band"!

Però de totes les versions, cadascuna amb els seus arranjaments i adaptacions, la de referència és la de B. B. King, cançó que va assolir un notable èxit a les llistes de "rhythm and blues" americanes esdevenint una peça habitual del seu repertori i recopilatoris.

Aquest recorregut pel blues a través d'aquesta cançó, però, no es pot aturar aquí, doncs si B. B. King ha estat el "Rei del Blues" també és gràcies al seu mestratge dels nous "bluesmen", entre ells, com ja he mencionat abans, Eric Clapton, qui també té en el seu repertori una versió d'aquest clàssic del blues!

Comptat i debatut, doncs, són 4 les versions que us proposo escoltar de la cançó "Every Day I Have the Blues",
  • la primera la versió de Memphis Slim, sota el títool "Nobody Loves Me", 
  • després la versió "big band" de Count Basie i Joe Williams
  • per seguir amb la versió de B. B. King ..
  • i finalitzar amb la d'Eric Clapton!
I és que cançons com aquesta en comptes d'envellir a base de versions es mantenen eternament joves!










També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent ens ho mirarem des de la torre de vigilància!

divendres, 29 de maig del 2015

El vídeo de la setmana: perquè sóc un home!


Dies enrere, esmorzant amb companys de feina, no discutíem sobre la condició humana en general, sinó sobre la condició d'home en particular. Això de ser home, moltes vegades, és més difícil del què sembla!

El clixé de dona perfecta les pròpies dones s'encarreguen de fa temps de minar-lo parlant de la dona real, però no estic massa segur que els homes reals estiguem encara prou ben representats a nivell publicitari, per exemple.

Ser un home avui, com ser una dona, no és exactament igual que fa 40 anys o més; avui la societat en general, també nosaltres mateixos, ens exigim, ens permetem i ens censurem coses diferents! Com la feminitat, la masculinitat també és diversa, tot i que no sempre prou ben reconeguda per tothom!

Pensava en tot això quan, després de rebre i inscriure'm a la jornada Ted x GironaWomen vaig topar amb el vídeo d'aquesta setmana, amb aquest vídeo:



Hem passat, afortunadament, del "no ploris, que ets un home!" al "no la piquis, que ets un home!" Ja sabem, però, que els homes que maltracten a les dones més que homes són covards...

Bon divendres!

dijous, 28 de maig del 2015

No penso parlar de Xavi


Reconec que l'ocasió s'ho val, i a més per partida doble:
  • primer per la roda de prems que va fer anunciant la seva marxa del club
  • després per l'homenatge que club i afició van fer-li al Camp Nou al darrer partit de lliga, en què ell mateix va aixecar el trofeu de títol conquerit!
L'ocasió s'ho valia però no, no penso parlar de Xavi!

Després del darrer partit de lliga, en l'homenatge que se li va fer, Xavi va parlar emocionat sobre la gespa i ell mateix va dir (o venir a dir) dues coses importants:
  • que amb la samarreta del Barça encara no ho ha dit tot dins el camp
  • i que s'acomiadarà definitivament, espera que amb dos títols més al sarró, el proper 7 de juny, ja amb la temporada finada!
Entenc que l'ocasió era més que oportuna per fer-li l'homenatge: darrer partit de lliga a casa, darrer partit al Camp Nou com a camp propi, i lliurament de la copa de campió de la lliga 2014/15... però la llarga i fecunda trajectòria de Xavi al Barça no finalitzarà fins després d'haver disputat (i espero que guanyat) les finals de la Copa del Rei i la Campions League.

Tot el que s'ha escrit i s'escrigui de Xavi fins llavors és provisional, doncs al seu triomfal palmarès poden afegir-s'hi encara dos títols importants més! 

Resten encara dos partits gens intranscendents, dues grans finals per disputar, dos títols, especialment el de la lliga de campions, que poden ser la cirereta que coronin, juntament amb el de lliga guanyat, la llegendària trajectòria de Xavi al Barça!

Així doncs fins que oficialment la temporada no s'acabi no penso parlar de Xavi! El proper dilluns 8 de juny, llavors sí, parlaré de Xavi Hernández, el timoner del millor Barça de la història!

dimecres, 27 de maig del 2015

294 gràcies!


"Hem ensenyat el gènere i no ens l'han comprat!"

D'aquesta manera s'explicava, i m'explicava els resultats de les municipals 2015 a Sarrià de Ter un veí, familiar del cap de llista de CiU. I és que les municipals es poden explicar de moltes maneres, però aquesta em sembla una manera molt simple i entenedora d'explicar el resultat a Sarrià de Ter.

Cada poble, vila oi ciutat tenen el seu propi relat, la seva història, la seva evolució i comportament electoral: cada poble, vila i ciutat són un món!

La (nova) victòria contundent d'ERC a Sarrià de Ter dibuixa de nou una àmplia majoria al ple municipal, però al ple també hi ha dues minses minories, que tot i petites, hi són: CiU i CP (Candidatura de Progrés).

Aquestes minses minories no sorgeixen del no res, sinó de la confiança que veïns i veïnes han depositat en cada una de els altres dues propostes, en el meu cas, les 294 persones que han fet confiança a la candidatura que jo encapçalava.

És gràcies a aquests 294 vots, a aquestes 294 persones que jo novament, i per quart mandat, podré ser regidor de l'ajuntament de Sarrià de Ter els propers 4 anys. És representant aquestes persones, i defensant l'esperit i les propostes del programa electoral que fonamentaré el meu renovat paper de regidor a l'oposició.

"Hem ensenyat el gènere i ens l'han comprat poc", li vaig respondre, també resignadament, però sempre amb un somriure!

Ens l'han comprat poc, però prou com per seguir compromesos i treballant per Sarrià de Ter i, tot i que amb un altre paper, amb un altre pes dins el ple, seguim essent necessaris per fer de contrapunt, per a ser crítics, per a fer propostes, també per a sumar quan calgui, per a seguir treballant per ser, quan convingui, alternativa de govern.

Els 294 vots obtinguts tenen el seu valor, no han estat en va, ans al contrari! Avui toca agrair (moltes gràcies!) la confiança depositada; a partir del 13 de juny, ja amb el nou consistori constituït, tocarà donar cos i forma, contingut i sentit, a aquests 294 vots!

294 gràcies!

dimarts, 26 de maig del 2015

Innocència electoral

La meva filla petita, una incondicional! Foto: Sira Canyigueral

Quan la meva filla petita va veure clar, perplexa, que el seu pare no guanyaria les eleccions municipals i, per tant, no seria alcalde, va proposar que potser millor l'alcalde podríem decidir-lo per sorteig.

Fins al moment de l'escrutini, al qual va assistir per primera vegada, mantenia viva l'innocent esperança que el seu pare guanyaria les eleccions, malgrat jo li havia explicat per activa i per passiva la més que remota, impossible, possibilitat que tenia de guanyar-les. Però si és qüestió de fe, i de fe en el seu pare, qui li pot negar a una dolça i alegre criatura de 9 anys la il·lusió.

El bany de realitat va ser inevitable al capvespre i amb ell, novament, una lliçó de vida per ella, i una lliçó de vida per mi

  • Per ella, que per més il·lusió que tinguem, no sempre tots els desitjos es fan realitat: el seu pare, de moment, no serà alcalde... 
  • Per mi, que poques coses hi ha tan incondicionals a la vida com l'amor, i la fe, d'una filla de 9 anys... Els vots són més volàtils!

Als ulls de tothom, també de la meva filla, és evident que aquestes eleccions també les vaig perdre, però no voldria que els ulls de ningú, tampoc els de la meva filla, em veiessin derrotat, doncs no me'n sento.

A base de derrotes vaig aprenent a perdre, i és aprenent a perdre, diuen, que també s'aprèn a guanyar.

Aquestes eleccions no les he guanyat, però hi he guanyat altres coses: nous companys de viatge, més experiència... i sobretot he guanyat haver viscut en primera persona, i a primera línia, com la meva filla petita es va fent gran i com ella també m'ajuda a créixer!

Són també les eleccions, pels qui les vivim en primera persona, grans i petits, lliçons de vida! La llàstima és si també ens fan perdre, a petits i grans, la innocència!

dilluns, 25 de maig del 2015

Les #Municipals2015 a #SarriàdeTer? Pràcticament tot igual!


Vist el resultat de les eleccions municipals de Sarrià de Ter pràcticament ens les podríem haver estalviat, doncs els resultats dibuixen una situació pràcticament igual a la que ens van deixar les municipals del 2011.

Els "pràcticament" són un matís, però un matís prou important que també cal observar:

A diferència de fa 4 anys ara és CiU la segona llista més votada amb 295 vots, 1 més dels 294 de la Candidatura de Progrés que jo mateix encapçalava. CiU guanya 75 vots respecte el 2011, xifra que s'assembla, tot i que entenc que poden fer-se d'altres lectures, als 79 vots que al 2011 va obtenir el PP, que enguany no es presentaven a Sarrià de Ter.

Pel que fa a ERC d'entrada el que he de fer és felicitar-los, com vaig fer ahir personalment parlant amb el cal de llista i renovat alcalde, Roger Torrent, pels 9 regidors que manté, una amplíssima majoria que ha renovat amb un resultat molt similar al de fa 4 anys.

També molt semblant ha estat el resultat que hem obtingut la Candidatura de Progrés, 294 vots, 7 vots més que fa 4 anys i millorant unes dècimes el percentatge, més que res pel fet que la participació ha estat un xic més baixa...

Naturalment els resultats no són per tirar coets, però els he encaixat, els hem encaixat, amb molta tranquil·litat en general i amb la impressió, malgrat tot, d'haver salvat els mobles: més d'un augurava una esborrada quasi definitiva del mapa polític de Sarrià de Ter...

Presentar-nos sense les tradicionals sigles del PSC potser ha despistat més d'un votant socialista, però al final sembla que no més enllà d'un parell o tres d'anècdotes...

Reconec que la campanya electoral no ha estat d'alta intensitat, i tot i que amb menys esforços (però igualment amb treball) hem mantingut el resultat és evident que el camí per a millorar els resultats i la posició que novament jo representaré al ple municipal de Sarrià de Ter passa per a treballar més i, possiblement, millor...

En definitiva, doncs, a Sarrià de Ter tot queda pràcticament igual, però no exactament
  • l'equip de govern d'ERC tindrà 5 (de les 9) cares noves
  • el regidor de CiU serà diferent 
  • i jo ja no seré el regidor del PSC sinó el de la Candidatura de Progrés...

El que us deia, a Sarrià de Ter pràcticament tot queda igual!

dissabte, 23 de maig del 2015

Jornada de reflexió? No, de descans...


La de reflexió és una jornada de moltes coses, no només de reflexió, si és que algú l'aprofita realment per a reflexionar.

La jornada de reflexió és una jornada de treva, d'aparent pau política després de quinze dies de batalla (però, campanya) electoral: debats, declaracions creuades, actes electorals, trepitjar carrer... Per fi s'acaben també els blocs de propaganda electoral a la televisió i ràdio públiques!

Més que una jornada de reflexió la d'avui és una jornada de descans per als candidats, però també per als soferts electors! I pels periodistes, que aquests dies han anat de bòlit fent arribar l'actualitat de campanya de tots els pobles viles i ciutats, organitzant debats, fent entrevistes als candidats i cròniques dels actes i propostes electorals de tots els partits!

La sensació d'avui és com la que he tingut cada vegada que he esquiat: després d'un dia amb les pesades botes d'esquí quan te les treus i et calces els "descansos" et queda aquella sensació de lleugeresa, d'alliberament, de comoditat i, sobretot, de descans...

La jornada de reflexió, però, és només una treva d'un dia doncs demà tornarem a activar-nos tots en funció dels resultats de les eleccions municipals, i l'activitat política de cada poble, vila i ciutat arrencarà de nou, implacablement...

Aprofitem, doncs, aquesta jornada de treva per a descansar i, si entre becaina i becaina tenim temps, reflexionem sobre si, a dia d'avui, aquesta jornada de reflexió té algun sentit...

El vot? Si avui encara no el tens decidit tranquil, demà encara podràs donar-hi voltes fins a les vuit del vespre...

#MinutsMusicals de versions amb "Bad Romance"


El vídeoclip de la cançó de PSY "Gangnam Style" és el més visionat de tota la història de YouTube, però al seu dia el videoclip més vist va ser el de la cançó "Bad Romance" de la cantant nord-americana Lady Gaga.

Tan controvertida i polèmica com glamurosa Lady Gaga té als seus 29 anys una carrera musical farcida d'èxits de la música pop com la cançó d'avui, "Bad Romance",. però també els "Poker Face", "Telephone" o "Alejandro".

Resulta inevitable veure-hi l'eterna Madonna, però també traces, estètiques i musicals, de David Bowie, Michael Jackson.i òbviament Queen! I és que Lady Gaga és d'aquelles cantants que sobrepassen l'àmbit i la indústria de la música i esdevenen un referent estètic, una icona... Tal vegada sigui ella la millor posicionada per esdevenir "la Madonna del segle XXI"!

Nord-americana com ella és Lissie, cantant de folk-rock que a mi personalment em fa pensar, estèticament i musicalment, amb la Rickie Lee Jones de finals dels anys setanta del segle passat.

La seva carrera musical és més discreta, però pel meu gust molt més interessant! la vaig descobrir amb el seu primer disc, "Catching a Tiger", publicat l'any 2010, i al 2013 va publicar el seu segon disc d'estudi, "Back to Forever".

Necessita Lissie versionar Lady Gaga? Em vaig preguntar fa quasi 5 anys...

I per mi la resposta és no, Lissie no necessita versionar Lady Gaga, però si quan ho fa ho fa tan bé com quan canta les seves pròpies cançons, benvinguda sigui la versió de "Bad Romance"!

De fet Lissie ha versionat altres cançons d'altres grups i cantants d'altres èpoques i estils... Qui sap si alguna caurà en aquests minuts musicals de versions més endavant...

De moment ens quedarem amb aquest "Bad Romance" de amb una Lady Gaga que explota, en el videoclip, tot el seu potencial físic i musical, i amb la versió que en fa Lissie, tota una delícia!

Duel de rosses!





També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent, un blues pel King!

divendres, 22 de maig del 2015

El vídeo de la setmana: amb l'aigua al coll(boni)


Temps era temps les campanyes electorals de les municipals tenien en els carrers la seva principal via de difusió: mítings, enganxada de cartells, presència als barris...

Tot això, actualitzat i posat al dia, encara persisteix en les campanyes electorals d'avui, però des de fa uns anys les campanyes en general, també les municipals, prenen vida, cos i forma, a internet i les xarxes socials!

El vídeo de campanya és, de fa uns anys, un element imprescindible (?) per a qualsevol candidat. De vídeos n'hi ha de molts tipus, des dels més casolans, gestats i parits pràcticament a casa, fins als d'agència de publicitat i màrqueting, per més casolans que alguns vulguin semblar...

Jo, en matèria de vídeo, de l'any 2007 destacaria el de la presentació de la candidatura, l'any 2011 vaig fer aquest, totalment casolà...



Amb els vídeos electorals cal anar amb compte! El salt endavant que fa 4 anys volia fer va ser finalment un salt enrere més gran... Avís per a navegants!

Enguany no he fet cap vídeo; tenia un parell d'idees, però entre l'important i l'imprescindible, vaig prioritzar l'imprescindible...

Dels vídeos electorals que sí s'ha parlat són d'aquests d'en Jaume Collboni (també del "run run de la Colau!")

Tan de bo siguin aquests, només, els cops (electorals) que Collboni s'endugui d'aquestes eleccions...



I que sigui només Risto Mejide qui posi a Collboni amb l'aigua al coll!



Ah per cert! Com en Collboni a Barcelona, no em votis a mi tampoc a Sarrià de Ter si...



Bon divendres i tranquils, la bona notícia és que avui s'acaba la campanya electoral de les municipals'15... la dolenta que només s'acaba la primera de les 3 campanyes electorals que tindrem aquest 2015!

dijous, 21 de maig del 2015

Debat (electoral) a bat?

Instants abans de començar el debat electoral de Sarrià de Ter. Foto: Sira Canyigueral

De bat a bat és l'imprescindible bloc del professor, i mestre, José Antonio Donaire que ens proposa l'impossible de no pensar en un elefant...

Però de bat a bat és una expressió ben nostrada que ens permet emfatitzar que quelcom està totalment obert, des dels batents d'una finestra fins, si s'escau, el nostre cor.

El joc de paraules que dóna aquesta expressió permet dir "debat a bat", que és el que podria ser, a priori, un debat electoral: un debat, com els batents d'una porta o, si s'escau, fins i tot el nostre cor, obert!

Però els debats electorals estan sotmesos a una sèrie de normes i condicionants, com són la necessària figura del moderador i, en la majoria d'ocasions, els temes a tractar preestablerts (o en el seu defecte informats) i en especial el control del temps de l'ús de la paraula dels candidats que, també a priori, debaten entre ells!

Ja sabem que en ocasions hi ha debats que, més enllà del format en què es presenten, esdevenen monòlegs dels candidats, doncs és evident que el candidat, més enllà de la pregunta del moderador o del tema plantejat, utilitza el debat per a fixar la seva posició.

Els debats, tot i la seva rigidesa natural, esdevenen especialment interessants quan es produeix un "cos a cos" entre dos candidats, quan, llavors sí, debaten apassionadament sobre un tema del qual discrepen; és aleshores quan el públic, l'espectador, l'oïent, percep amb major plenitud que aquell, sí, és un debat de bat a bat, bat de batre però en el sentit de vèncer!

Ahir vaig participar en el debat electoral de les eleccions municipals que va organitzar Ràdio Sarrià.

El de Sarrià de Ter va ser un debat obert de bat a bat, sobretot pel fet que el presentador i moderador, el "comandant" Josep Ma. Sanvalvador i Provensal, va fer el símil de plantejar-nos el debat com un vol d'un avió, amb un enlairament (presentació seva i primera intervenció dels candidats, expositiva del programa), un pla de vol (els 5 blocs temàtics sobre els quals va sobrevolar el debat, i finalment l'aterratge, amb la petició final de vot dels candidats i el seu tancament.

El vol va començar puntual i va estar sempre sota el control del comandant, que per sort seva i de tothom, venia de casa amb el pipí fet i no va necessitar abandonar els controls en cap moment! Estricte amb els temps inicials d'exposició de cada tema, però generós amb els de debat entre els candidats, va saber comandar la nau a bon port i, tot i que amb un xic de retard, la va fer aterrar amb èxit! És, Josep Ma Sansalvador, pilot experimentat en l''ús i tractament de la paraula...

Durant el trajecte va haver-hi moments de turbulències, la majoria previsibles i cap d'elles prou intensa com per trencar el clima de cordialitat que ha planat i plana entre les candidatures en aquesta campanya electoral.

El debat electoral de Sarrià de Ter va ser un vol amb les ales obertes de bat a bat!

dimecres, 20 de maig del 2015

El cartell electoral: les 6 diferències

Cartells electorals del 2007, 2011 i 2015
Les campanyes electorals comencen uns quinze dies del dia de les eleccions, però la feina de la campanya comença molt abans, setmanes abans, mesos abans.

Per a qualsevol candidat de qualsevol poble, vila o ciutat el moment de fer la foto de cartell sol ser un moment important, doncs aquella foto serà, a banda de la imatge del candidat, la principal imatge de la candidatura.

La foto de candidat sempre planteja algun dilema i molts dubtes, tot i que en el meu cas amb els anys els he anat esvaint a cada elecció: el color de la camisa, amb o sense corbata, amb o sense americana, amb o sense arracades...

En general l'americana encara és molt present però les corbates han anat desapareixent, de les fotos dels candidats, com amb els periodistes dels informatius... Les dones cap de llista, ho reconec, tenen una major variabilitat estilística; els homes, també amb la foto de cartell, solem ser més bàsics...

Hi ha candidatures que defugen de la foto del cap de llista, que prefereixen una foto de grup com a foto de cartell electoral; la majoria de candidatures fan de les de grup fotos que s'acompanyen en l'edició d'altres materials (programes, flyers...).

La foto del candidat, del cap de llista, de l'alcaldable en el cas de les municipals, serà la que, inserida en el format del cartell electoral amb el lema de campanya i les sigles del partit, serà escampada i penjada arreu, entrant en contrast, si n'hi ha, amb la dels altres candidats i partits. Les comparacions són odioses, però en les eleccions es fan, les fem!

Jo avui, però, no cerco el contrast amb els cartells dels altres dos caps de llista de les eleccions municipals de Sarrià de Ter, sinó el contrast amb el meu propi passat com a cap de llista a les municipals del 2007 i del 2011 (al 2003 formava part de la candidatura), el contrast amb els meus propis cartells electorals.

Els elements bàsics són els mateixos (fons blanc, color vermell i mateix candidat), però a partir d'aquí hi ha diferències més notables, d'altres menys visibles...

El pas dels anys es fa evident, per mi, amb les canes que cada vegada més poblen la meva barba; avui no sé si d'aquí a quatre tornaré a ser cap de llista a les municipals de Sarrià de Ter, però en cas de ser-ho tal vegada sobrevoli sobre la foto de candidat una nova pregunta: amb barba o sense?

dimarts, 19 de maig del 2015

No vindré al mercat, reina!

Fent "mercat" a les municipals del 2011.

Els mercats atrauen als candidats com la mel a les mosques! En campanya electoral la muntanya va a Mahoma, tot i que cada vegada menys, i Mahoma va a la muntanya!

Al capdavall resulta més eficaç anar allà on hi ha la gent, que no fer-la venir! És clar que tot depèn de per a què!

Quan els candidats fan carrer cerquen un contacte més personal, de tu a tu, en canvi als mítings cerquen més fixar el missatge, articular, a través d'un discurs, l'ideari bàsic farcint-lo de propostes.

Als mercats el públic està assegurat, venedors i clients es congreguen en un espai i temps concret, ja siguin els mercats fixes, bé els ambulants setmanals que hi ha a la majoria de pobles, viles i ciutats.

Fer mercat et fa visible, però també hem vist com en alguns casos, també té el seu risc: la proximitat fa que també puguin aproximar.se els qui, lluny de votar-te, també volen deixar-t'ho clar! Als mítings, en general, hi van majoritàriament els fidels, la parròquia del candidat...

Però fer carrer, i especialment fer mercat, vol dir donar quelcom més que un somriure, unes paraules amables, quatre papers de propaganda, algun globus i caramels, la butlleta i sobre de votació i una encaixada de mà: cal donar quelcom més, com a mínim una flor! Aquest és l'esquer i, un cop allà, el candidat fa la resta!

La gent somriu i amablement accepta tota la propaganda a canvi d'una flor, com el candidat accepta que la flor, per si sola, no assegurarà el vot!

En aquestes eleccions no he fet ni faré mercat, no per manca de ganes, més aviat per manca de disponibilitat.

Sóc candidat però no visc de la política, sinó d'una feina que precisament aquests dies m'exigeix; el meu maig és com el juny dels mestres, mes de tancament d'un cors i de preparació del proper, que en comptes del setembre, com els dels mestres, el meu comença al juny!

Els membres de candidatures que són funcionaris poden (alguns ho fan, d'altres no...) gaudir de permisos que els permeten dedicar-se més a la campanya; els qui d'una o altra manera treballen i viuen de la política també poden anar fent... la resta, fem mans i mànigues!

Que pari el món que baixo, diu la frase cèlebre, però el meu món no es pot aturar per més que jo estigui en campanya...

Així que finalment no vindré al mercat, reina! No hi haurà flor, ni encaixada de mà, ni propaganda ni somriure per rebre, per donar!

dilluns, 18 de maig del 2015

Barça, el campió resistent!

Jugadors del Barça celebrant la Lliga 2014/15. Foto: Miguel Ruiz - FCB

Com a jugador Luis Enrique era dels explosius, ràpid, energètic, elèctric. Com a esportista, finalitzada la seva carrera de futbolista, s'ha dedicat al fons, a la resistència, fent maratons i curses ciclistes de resistència.

El Barça de Luis Enrique va començar la Lliga molt bé, però després va entrar en una fase irregular que va esdevenir crítica al mes de gener; però a partir de llavors, i en els mesos decisius, el Barça s'ha mostrat molt consistent, resistent com el seu entrenador, arribant al final de la temporada en un estat de forma òptim, per moments pletòric!

Les proves de fons i resistència requereixen una gran preparació física i mental, ambdues són imprescindibles, i Luis Enrique sembla haver trobat, aquesta temporada, la clau per resoldre el que l'any passat va ser un drama: la davallada física i mental del final de temporada!

La lliga guanyada l'ha conquerit el Barça, retallant-li punts al Real Madrid i resistint fins quasi al final, i guanyant, com no va saber fer en el darrer sospir de la temporada passada,a l'Atlético de Madrid!

La lliga conquerida, per si sola, ja fa bona la primera temporada de Luis Enrique, que té per davant dos reptes majúsculs: guanyar dues finals, la de la Copa del Rei i la de la Lliga de Campions.

La gran temporada d'enguany pot esdevenir enorme amb el segon títol i històrica, com la primera de Pep Guardiola, amb el tercer!

La prova de resistència d'aquest Barça de Luis Enrique encara no ha finalitzat, la carrera de fons segueix i les dues finals seran molt exigents! Però avui encara no és el moment de pensar en aquestes finals, en el que s'esdevindrà d'aquí unes setmanes...

Avui és dia per gaudir d'una nova lliga, la 5a del Barça de les darreres 7, la 7a de les darreres 11, la 13a de les darreres 26!

Potser sí ens haurem de creure, els culers patidors, que el Barça ha sabut trobar una certa consistència i que sap guanyar lligues de manera més o menys regular, fins i tot a vegades de manera consecutiva!

Celebrem avui aquesta lliga, i somiem, confiem, que un altre triplet és possible!

dissabte, 16 de maig del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Hallelujah"


El risc d'una versió
, risc per l'original, és que la versió sigui una cançó millor que l'original versionada!

Per alguns la cançó d'avui entraria en aquesta categoria, però tot i reconeixent que una de les versions és sublim, quasi tan o igual (si voleu) com l'original, no la supera!

El cert és, però, que Jeff Buckley va fer-se tan seu, guitarra en mà, l'"Hallelujah" de Leonard Cohen que hi ha qui es pensa que és una cançó seva... El fil d'aquesta cançó uneix dos grans músics de vides musicals oposadament longeves, llarga i eterna de la del poeta Leonard Cohen, curta i bipolar la del cantautor Jeff Bucley, ambdues, però carregades de talent!

La versió de Jeff Buckley, però, s'alimentava també de la que anys abans havia fet un altra figura majúscula de la música contemporània, el multi instrumentista i productor, membre de la Velvet Underground, John Cale, piano en mà...

I de totes aquestes versions, la de Cale i la de Buckley, va beure la versió del cantant canadenc Rufus Wainwright , interpretada a l'estil de John Cale, i popularitzada anys més tard per la pel·lícula Shrek.



Altres músics i grups també han versionat aquesta enorme cançó, com Bob Dylan o Lagartija Nick, però avui ens quedarem només amb l'original, naturalment, i només una de les versions, la de Jeff Bucley, músic que, com tants altres, va morir massa jove, tot i que no massa tard per deixar-nos un bon llegat musical...

Al·leluia!





pd: major risc per una gran cançó com aquesta, però, és que la referència sigui "Shrek song"!

També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



 I la setmana vinent no estarem per romanços!

divendres, 15 de maig del 2015

El vídeo de la setmana: l'entrevista a TV Girona!


Les entrevistes electorals als mitjans de comunicació són un element més de qualsevol campanya electoral, també de les municipals.

És precisament a les eleccions municipals on els mitjans locals fan un major esforç, i desplegament, per informar mínimament de cada poble, tot i que són les ciutats les que atrauen major quantitat d'informació.

L'exigència informativa és màxima, doncs a cada poble, vila i ciutat es multipliquen, en la majoria de casos, els candidats i candidatures, pel que l'esforç per informar de tots els candidats i tots els pobles és majúscul!

El meu reconeixement, doncs, a tots els periodistes dels mitjans de comunicació locals que aquests dies treballen de valent per fer una bona i capil·lar cobertura de les eleccions municipals!

En el meu cas particular són tres les entrevistes electorals que he fet per terra, aire i mar, o el que és el mateix, al diari (El Punt Avui), a la ràdio (Ràdio Sarrià) i a la televisió (TV Girona).

El vídeo d'aquesta setmana és precisament el de l'entrevista a la Televisió de Girona:


Bon divendres!

dijous, 14 de maig del 2015

Campanya electoral, amb o sense selfie?

És evident que aquesta foto no és una selfie!

Les selfies, aquestes auto-fotos que ens fem a nosaltres mateixos sols, o acompanyats, han envaït la nostra vida fins al punt que ni la política, i menys en campanya electoral, se n'escapen!

De fet sembla que la selfie d'un candidat va pel camí de ser una foto tan buscada, en campanya electoral, com la d'un candidat petonejant un infant, imatge, aquesta darrera, que ens sembla ja antiga, de la vella política.

Sense arribar a l'extrem de fer servir una selfie com a foto de cartell, una selfie d'un candidat sí pot tenir una utilitat més informal per descriure, amb un cop d'ull, un moment dels molts que es viuen a les campanyes electorals. Al llarg d'una campanya, dels llargs 15 dies d'activitat, hi ha moments per tot, fins i tot per una selfie!

Les selfies gaudeixen encara avui de bona salut i les grupals poden donar molt de joc, com la que es va fer aquesta candidatura el dia de la foto oficial, un moment espontani i informal just abans de fer la foto formal i oficial de grup.

No sé si amb les selfies passarà com amb els "lipdub", que van tenir el seu moment, el seu punt àlgid, i després van caure quasi en l'oblit, però el cert és que la selfie política encara té un bon ganxo (millor si és d'esquerra), sempre que no se n'abusi ni sigui impostat (que també n'hi ha).

La selfie, però, no deixa de tenir quelcom de narcisista, i això en política pot tenir lectures arriscades, quan no perilloses; en canvi no sé si podria tenir èxit el candidat GoPro, aquell que, enlloc d'enfocar l'objectiu vers sí mateix, l'enfoca, de forma subjectiva, vers el seu entorn.


Qui sap si algun dia veurem, en campanyes electorals, vídeos de candidats gravats amb càmeres GoPro, o ulleres Google Glass, mentre fan carrer o passegen per mercats, petonejant o no criatures!

Per cert, responent a la pregunta, en el meu cas particular, tot i veure el moment i la possibilitat, quan ens fèiem una de les fotos de grup, vaig preferir ni tan sols proposar-ho... No sóc gaire de selfies, jo...

dimecres, 13 de maig del 2015

La llista dels "SÍ"

Collage amb els membres de la Candidatura de Progrés de Sarrià de Ter
Uns han dit "sí, tornem-hi", d'altres han dit "sí, perquè no!" i fins i tot alguns han dit, "sí, i tant!".

Tots els "sí" són importants i molt valuosos, amb independència del lloc que finalment ocupen a la llista, tot i que hi ha "sí" més compromesos que d'altres!

El mínim que s'exigeix, que jo demano per un "sí", formar part d'una candidatura, és un mínim prou considerable, res intranscendent; a partir d'aquí només cada membre de la candidatura es posa el seu límit.

El sí suma i cada un dels sí aporta quelcom de diferent a una candidatura: experiència, coneixement d'un sector o àmbit, idees renovades, altres punts de vista...

Dins un mateix comú denominador molt ampli, a vegades fins i tot difús, la pluralitat d'una candidatura l'enriqueix, doncs situa en un espai i temps diferents trajectòries vitals i professionals que conflueixen per donar més força a un projecte que ve de lluny, i més lluny que vol anar.

Configurar una candidatura exigeix gestionar els "no", però també gestionar els "sí", alguns treballats amb arguments i, també en algun cas, treballats amb una certa insistència! Sigui com sigui, però, tots els "sí" sumen!

Aquesta és, finalment, feliçment, la llista dels "Sí"!

dimarts, 12 de maig del 2015

Litúrgia electoral

Penjant cartells, un clàssic de els eleccions. Foto: Roger Casero

Ja hi som pel tros, en plena campanya electoral de les eleccions municipals! Les campanyes electorals són una mena de mal necessari que, tal i com es plategen encara avui, penso que caldria repensar.

Les campanyes electorals juguen el paper de xarnera, de frontissa, entre una legislatura que es tanca i una altra que s'obre, en el cas de les eleccions municipals entre un mandat que es tanca i un que s'obre, esdevenint una mena de període d'interregne en el que els partits activen al màxim les seves potencialitats per intentar fer allò pel quan existeixen: guanyar eleccions, guanyar les eleccions.

Les campanyes electorals tenen la seva pròpia litúrgia: l'inici de la campanya amb la descoberta (ja no enganxada) del cartell electoral, els debats electorals entre els diferents candidats, la presència dels candidats al carrer i actes i esdeveniments populars, els mítings i altres actes electorals, els porta a porta, els blocs electorals, la propaganda electoral...

Les campanyes electorals són necessàries en la mesura que promouen l'activació dels votants, animant-los a anar a votar i, naturalment, votar per alguna de les opcions possibles, en la mesura que permeten confrontar programes i propostes, visions d'un poble, vila o ciutat diametralment diferents, oposades, o tan sols matisades, necessàries en la mesura que permeten als votants interpel·lar directament, si cal, als candidats que en qüestió de dies poden ser i seran els seus representants públics.

Però les campanyes electorals tenen també qüestions que caldria millorar com la propaganda electoral, i tal vegada també caldria reflexionar sobre la jornada de reflexió, que a vegades sembla més la "happy hour" dels candidats, un dia de treva, de descans i relax, que no pas la veritable jornada de reflexió dels votants.

Seguirem aquests dies, els agosarats candidats i els soferts votants, la litúrgia electoral, que qui dies passa eleccions empeny, i enguany són vàries i variades les eleccions que hem d'empènyer!

Uns i altres armem-nos de paciència i comprensió mútua, procurant no perdre mal... I rumiem, entre tots, si per a les properes municipals, o encara millor, les properes eleccions, podem fer-ho millor!

dilluns, 11 de maig del 2015

Sóc candidat, però no us demanaré que em voteu!


Una vegada més, i ja en són tres encapçalant la llista, sóc candidat a l'alcaldia a les eleccions municipals de Sarrià de Ter. És possible, si ets lector veterà d'aquest bloc, que ja ho sàpigues, però també pot ser, si ets lector novell d'aquest bloc, o hi caus per casualitat, que te n'assabentis ara!

Sóc el cap de llista de la Candidatura de Progrés, una llista electoral vinculada al PSC, que dóna continuïtat, d'una o altra manera, a les llistes socialistes que tradicionalment hi ha hagut al meu poble, llistes sempre formades, d'altra banda, per una àmplia majoria d'independents, i una notable minoria de militants...

Els bioritmes del meu bloc, d'aquest bloc, de caràcter personal, segueixen més o menys el pols de la meva vida personal, familiar, laboral i política, essent cada petita gota freda tremolant un polsim de les coses que faig, coses que veig, coses que penso...

Serà inevitable, seria impossible, ja ho dic, adverteixo i reconec, que aquests dies al meu bloc no parli d'aquestes eleccions municipals, doncs visc aquestes eleccions en primera persona i formen part, també aquests dies, de les coses que faig, coses que veig, coses que penso...

Però tranquils, que aquest advertiment no és una amenaça, doncs malgrat ser candidat a l'alcaldia per la Candidatura de Progrés de Sarrià de Ter, no us demanaré a cap de vosaltres, des d'aquest bloc, que em voteu

D'entrada perquè molts de vosaltres, fins i tot si volguéssiu, i em consta que alguns voldríeu, no podeu votar-me, però sobretot perquè a aquestes alçades de la pel·lícula no voldria convertir aquest bloc en un element més de propaganda electoral, no és aquesta la seva raó de ser!

No us demanaré que em voteu, però sí que us parlaré de les eleccions municipals, de com les veig, com les visc... Tot i que, naturalment, no tot seran municipals, aquests dies, en el meu bloc, doncs tampoc tot són les eleccions municipals, aquests dies, a la meva vida!

dissabte, 9 de maig del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "The Boxer"


Diu l'argot esportiu, traspassat també a d'altres àmbits de la vida, que la millor defensa és un bon atac.

Diuen també que a finals dels anys setanta del segle passat Paul Simon havia de defensar-se dels cops que rebia de la crítica musical, en un moment en què el seu duet amb Art Garfunkel ja havia tastat l'èxit i començava a tastar, també, els embats de la crítica.

Diuen que Paul Simon va trobar en "The Boxer" la seva millor defensa, que també va ser el seu millor atac.

"The Boxer", balada folk que es va publicar com a senzill al març de 1969, i que es va publicar l'any 1970 dins l'elapé "Bridge over Troubled Water", explica la història d'un jove boxejador colpejat per la vida, però que alhora també lluita per ella, una història amb referències autobiogràfiques del propi Simon.

Les especulacions i rumors formen part també de la llegenda de moltes cançons, i aquesta no n'és una excepció: hi ha qui llegia la lletra d'aquesta cançó com una punyalada de Paul Simon a Bob Dylan, cercant en el passat de púgil del cantant de Minnesota  i interpretant el "lie-la-lie" de la cançó com una referència a una acusació de Dylan per mentir sobre les seves intencions musicals... Bé, ni val la pena furgar-hi més!

De fet el propi Bob Dylan va publicar una versió de "The Boxer" al seu disc "Self Portrait", publicat el juny de 1970.

"The Boxer" és una de les grans cançons de Simon and Garfunkel i, a banda de la de Bob Dylan són més els músics i grups que l'han versionat, com  la cantant folk Joan Baez o més recentment el grup britànic de folk-rock Mumford and Sons.

Aquí les escoltarem totes, l'original de Simon and Garfunkel i les versions de Bob Dylan, Joan Baez i Mumford and Sons.

Gaudiu-les!










També podeu escoltar aquestes versions* en aquesta llista de reproducció de Spotify!



 I la setmana vinent cantarem "Hallelujah"!

divendres, 8 de maig del 2015

El vídeo de la setmana: #GironaTempsdeFlors 2015



Girona grisa i negra, Girona immortal, Girona rai!, Girona m'enamora, Girona emociona... 

Girona ha estat i és moltes coses, i moltes més que en vol ser, com tots els pobles, viles i ciutats. Però aquests dies és i serà, sobretot, Girona Temps de Flors!

Girona es tenyirà aquests dies de flors i colors, sobretot, però no només, el barri vell, on de nou redescobrirem patis que al llarg de l'any guarden secrets que aquests dies amaguen les flors i els muntatges florals.

Amb el Temps de Flors la primavera esclata al cor de Girona i als gironins, i a la resta de visitants d'arreu, ens el fa bategar tot passejant amunt i avall resseguint el jardí urbà en què es transforma la ciutat aquests dies.

És Temps de Flors, temps de fotos compartides a Instagram, de menús florals, de concerts "a capella", d'activitats per la mainada, de gaudir d'una ciutat que és tan immortal com les seves flors...

És Girona Temps de Flors, diuen, un festival de sensacions!



Bon divendres!

dijous, 7 de maig del 2015

#Municipals2015 a #SarriadeTer? (No) sense el PSC


Si em féssiu la pregunta "es presenta el PSC a les eleccions municipals a Sarrià de Ter?" i jo respongués a "la gallega" tal vegada respondria: ni sí ni no, ni tot el contrari!

Amb la candidatura que en aquestes eleccions municipals encapçalo passa com amb la cançó del grup Pastora: "No me llames Dolores, llámame Lola!", pel què la manera més lítica d'explicar-ho, tot cantant, seria "no em diguis PSC, diga'm Candidatura de Progrés".

Al llarg d'aquest darrer mandat han estat diversos els moments en què, de despullar una margarida, la decisió definitiva semblava que era la d'un pètal del "no", però finalment, i feliçment, vaig decidir i optar pel sí, per presentar-me de nou a les eleccions municipals de Sarrià de Ter.

Presa aquesta decisió l'altra resultava més fàcil: sota quines sigles, amb quin partit? Per trajectòria i compromís no em veia ni veig presentant-me sota cap sigla, o paraigües, que no siguin les, o el, del PSC, com així ha estat al final.

Al final que la candidatura no dugui les sigles del PSC ha estat una decisió presa pensant més amb les persones que la integren, que no pas pensant en les necessitats, si hi són, del partit. Al capdavall la llista no és meva, jo tan sols l'encapçalo, i la fórmula d'utilitzar el paraigües del PSC, la "Candidatura de Progrés", permet que tothom s'hi trobi més còmode, que és del que es tracta.

Amagar les sigles té els seus riscos, ben cert, però també és cert que la candidatura, per la imatge gràfica, el candidat i bona part de la llista, té prou referències per deixar clar sota quin paraigües s'aixopluga.

Als molts interrogants que sempre obren els processos electorals, a Sarrià de Ter n'afegim un de nou amb aquesta candidatura que, si bé no té les sigles del PSC, hi pertany d'una o altra manera...

Si ara em féssiu de nou la pregunta "es presenta el PSC a les eleccions municipals a Sarrià de Ter?" i jo respongués clar i català respondria: no, es presenta la Candidatura de Progrés, una candidatura independent, vinculada al PSC, però que no és exactament el PSC!

En qualsevol cas no podia concebre aquestes municipals 2015 a Sarrià de Ter deixant orfe el vot socialista, ni que sigui tan sols per un vot; les podia, i puc, concebre sense el PSC, però no sense res que se li assembli, no sense el que el PSC representa i ha representat a Sarrià de Ter!

Així doncs, som-hi!

dimecres, 6 de maig del 2015

La llista dels "NO"


Si agrupés totes les persones a qui he demanat de formar part de la candidatura a les eleccions municipals que encapçalo i m'han dit que "gràcies, però no" ben segur en podria sortir una altra candidatura!

A vegades la línia entre el respondre sí o no a formar part d'una candidatura és molt gruixuda, d'altres, molt prima!

Els motius per no formar part d'una candidatura són molt personals, però molts són també transferibles: manca de temps per a dedicar-s'hi, temor a no poder correspondre al compromís contret, poca motivació i/o interès en implicar-se en un projecte d'aquestes característiques...

Al darrere de cada "no" hi ha, però, una persona que, com a mínim sota el meu criteri, pot o podria aportar quelcom de bo i positiu al bé comú, però tal vegada ara no sigui el moment, no sigui aquesta l'ocasió.

Algunes negatives són de persones que al seu dia van formar part de la candidatura, que van tenir en aquell moment el seu moment, el seu , però que ara les circumstàncies (personals, professionals, polítiques, etc) han fet mutar aquell sí en un no, i per mi el seu "no" en un "moltes gràcies, de debò"!

De fet després de cada "no" hi ha hagut sempre, per part meva, un moltes gràcies. Demanar a algú si vol sumar-se a una candidatura sempre té un punt de risc, un punt de gosadia, però no hi ha altra manera d'obtenir resposta, sigui un no o, qui sap, un sí, si no es demana.

I rebuda la proposta inevitablement les persones preguntades s'ho rumien, poc o molt hi donen voltes... Algunes tenen clar el no d'entrada, d'altres necessiten consultar-ho amb el coixí, però totes projecten una possibilitat que potser mai s'havien plantejat. Només aquest fet, que s'ho hagin rumiat, que hi hagin pensat i ho hagin sospesat, ja és d'agrair!

Però una candidatura es basteix amb els "", i els "no" resten al marge, al costat, dels qui no han tingut un no, dels qui han donat un sí!

Les negatives sempre costen més d'encaixar, però formen part de la gestació d'una candidatura, són part del procés. I qui sap, potser algun no d'avui és la llavor d'un sí de demà... Sigui com sigui, el més positiu de cada no és la mútua gratitud amb què ha estat gestionat.

Al capdavall després del no roman encara aquella persona amiga, o coneguda, aquell veí o veïna i el seu potencial.


dimarts, 5 de maig del 2015

Necessito una mica d'aire!


Estava palplantat al costat de la porta de l’ascensor, a la planta baixa de l’hospital. Ella es va situar just davant meu, a l’altre costat de la porta; duia un somriure permanentment dibuixat a la cara, un somriure murri del que jo, en aquell moment, n’ignorava l’origen, però que desvetllaria moments més tard, precisament entre les plantes 6 i 7 de l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona.

Vaig entrar a l’ascensor i vaig prémer el 8, planta que sempre fa de mal visitar; ella, rere meu, va prémer el número 7, i les altres persones que van entrar van picar números de plantes inferiors: el 3, el 4 i el 6.

A la sisena planta ens vam quedar sols, ella i jo. Tan bon punt es van tancar les portes es va treure el jersei de punt, mig cordat amb botons, que duia a sobre i es va abaixar i treure els pantalons que vestia, amples, tipus xandall. Els moviments van ser ràpids i àgils, com els de Superman quan en qüestió de segons en qualsevol racó, cabina o ascensor mutava de Clark Kent a superheroi.

Sota el jersei i els pantalons portava una camisa de dormir blanca sense mànigues que li va deixar, ben visible, la via que duia convenientment embenada al seu braç dret. Encara amb el mateix somriure murri dibuixat a la cara em va dir: “de tant en tant necessito una mica d’aire” i quan les portes es van obrir va sortir de l’ascensor per endinsar-se a la planta 7 de l’hospital, camí de retorn al seu llit de pacient.

Si a l’ascensor hi hagués hagut un mirall m'hagués retornat el seu somriure sorneguer dibuixat a la meva cara, tot i que he de reconèixer, remullat amb un punt de perplexitat!

dilluns, 4 de maig del 2015

Llet en pols: testimoni de descàrrec


El meu pare podria haver protagonitzat, de fer-se fa 65 anys, l’any 1950, la campanya “Cap nen sense bigoti”, doncs ell també va ser un dels molts infants, fills de la postguerra i la immigració, carn d’auxili social i albergs provisionals, que entre d’altres es va alimentar amb la llet en pols americana, com els seus germans i d’altres infants de l’època.

Afortunadament jo no puc parlar de pobresa, ni de pobresa infantil, en primera persona del singular, però sí en puc parlar en primera persona del plural, sobretot pel que fa a la meva família paterna.

Al meu pare la llet en pols el deuria alimentar, no en dubto, i ben segur li va fer més perdurable la seva subsistència, no com a les seves dues germanes grans, a qui no va conèixer, que van morir com abans es morien els infants de les famílies pobres: simplement es morien...

Però el que va alliberar el meu pare de l’exclusió social i la pobresa no va ser la llet en pols americana, sinó l’educació, la possibilitat, amb nou anys, d’ingressar al Seminari de Girona: un infant més per a formar, una boca menys per alimentar en una família nombrosa que prou pena (encara) passaven.

Avui la llet ja no és aquella en pols americana, però l’emergència social de moltes família, la pobresa que pateixen, fa que siguin necessàries campanyes com aquesta gran recollida de llet organitzada per l’Obra Social “la Caixa” en col·laboració amb el Banc dels Aliments; com necessaris són els Gran Recapte que el propi Banc d’Aliments organitza.

Davant aquestes campanyes jo sempre em faig aquesta reflexió, crítica si voleu, però penso que del tot necessària: tinguem clar que ataquem només les conseqüències, no les causes del problema!

Molt més que només llet!
Afortunadament la pròpia Obra Social “la Caixa”altres programes en els que el problema és atacat des de la seva causa, programes a més que no es limiten a repartir recursos, sinó en els que la pròpia Obra Social, ara Fundació Bancària “la Caixa”, s’hi implica fins al moll de l’os, com no he vist fer-ho a cap altra obra social.

Un d’aquests programes, del que en puc parlar en primera persona del singular, i amb bon coneixement, és el programa Incorpora. Forjat fa nou anys entre l’Obra Social “la Caixa” i entitats del tercer sector, Incorpora ha estat, i possiblement és, el millor exemple de col·laboració entre el món de l’empresa i el social per a transformar el nostre present, i sobretot el present i futur de les persones que es troben en risc d’exclusió social.

Gràcies a l’esforç i el treball conjunt de la Fundació Bancària “la Caixa”, les entitats socials i les empreses col·laboradores el programa Incorpora dóna avui a moltes persones l’oportunitat de formar-se, preparar-se i rebre una orientació professional per encaminar-les vers el mercat laboral, per treballar i, gràcies a la feina, revertit la seva situació de risc d’exclusió, quan no d’exclusió directament.

El dit que assenyala la lluna...
Al meu article “Mala llet” la campanya “Cap nen sense bigotivolia ser el dit que apunta la lluna, essent la lluna la complicada, i complexa situació que viuen avui moltes entitats socials, atrapades entre l’espasa i la paret, atrapades entre les retallades, els impagaments i els retards de l’administració i les despeses financeres afegides que les entitats han de suportar per a per front, precisament, a aquestes retallades, impagaments i retards.
També jo, a vegades, quan algú senyala amb el dit la lluna, no sé veure ni mirar més enllà del dit.

Dies enrere Càritas Diocesana denunciava la situació d'ofec de moltes persones pels embargaments bancaris; també coneixem empreses que, malgrat a nivell d’explotació funcionessin bé, han hagut de tancar per problemes financers, algunes també fruit dels impagaments, retallades o retards de les administracions.

Com amb moltes persones i moltes empreses, les entitats del tercer sector social també ens trobem amb aquestes dificultats; algunes tenen serveis deficitaris perquè l’administració no ocupa la totalitat de les seves places (una retallada encoberta), d’altres han vist com la Generalitat ha negociat (?) de manera unilateral a la baixa els mòduls, o simplement ha posposat pagaments que afecten al funcionament corrent dels serveis que es presten, càrregues que han d’assumir les entitats socials.

Paradoxalment ha estat la Fundació Bancària “la Caixa”, que sempre ha fet les seves aportacions econòmiques fruit dels acords de col·laboració de manera puntual i íntegra, qui ha salvat en ocasions serveis i estructura de les entitats socials afectats pels impagaments, retallades i demores de l’administració.

De fer-se fa 65 anys el meu pare podria perfectament protagonitzar la campanya “Cap nen sense bigoti”; de ser viu avui, ben segur, també reclamaria i lluitaria, com va fer-ho en vida, perquè entre tots donéssim als infants quelcom més que un got de llet, en pols americana o pausteritzada envasada en un brick.

En el fons sempre acabem retornant a la mateixa pregunta: donem peix o ensenyem a pescar?

dissabte, 2 de maig del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "We Are Never Ever Getting Back Together"


Hi ha cantants, també grups musicals, que semblen productes fets, manufacturats, per la indústria discogràfica, i d'altres que semblen fets a sí mateixos, tot i que a vegades costa distingir les fronteres entre uns i altres, si és que entre uns i altres hi ha fronteres...

No sé si la cantant nord-americana Taylor Swift forma part d'aquest primer grup, però ho sembla, com sembla que Noah Grthrie formi part del segon...

Taylor Swift ja té, malgrat la seva joventut, molta trajectòria, amb nombrosos èxits, en el món de la música, una carrera musical, també d'actriu, d'abast internacional, planetari, forjada amb temes country i abraçant finalment el pop.

Noah Guthrie, per la seva banda, ha forjat la seva carrera musical a base de "covers", versions, publicats a YouTube, assolint èxits com la versió  tenyida de blues de "Sexy and I Know It", que li va donar l'empenta necessària per forjar-se, a partir d'aquí, la seva pròpia carrera musical.

"We Are Never Ever Getting Back Together"és un dels grans èxits de Tylor Swift, una cançó que parla d'una ruptura amorosa just en aquell punt que ja no té, ni hi ha, retorn possible: mai més tornarem a estar junts!

No sé si Taylor Swift i Noah Guthrie mai tornaran a estar junts perquè ignoro si mai ho han estat, de junts, però el cert és que aquesta cançó els uneix. Publicada per Swift a mitjans d'agost de 2012 a mitjans de setembre del mateix anys Guthrie ja publicava a YouTube la seva versió, guitarra en mà, i amb la seva característica veu aguda per moments, mig trencada per altres, en una fantàstica versió acústica.

La versió s'ho val, l'original s'ho mereix! Ambdues cançons són la mateixa, però sonen ben diferent! Aquesta és la gràcia de les versions!

Gaudiu-les!





També podeu escoltar aquestes versions* en aquesta llista de reproducció de Spotify!



 I la setmana vinent, un clàssic de Simon and Garfunkel!

* Mesos enrere Taylor Swift va decidir retirar tota la seva música de Spotify, també el tema "We Are Never Ever Getting Back Together", pel que aquesta cançó no està disponible en aquest servei de música en "streaming".