dilluns, 31 de març del 2014

El Modest Prats més Just... Casero


Permeteu-me, perdoneu-me si cal, ser previsible. No sóc jo el més indicat per glossar, amb paraules justes i records i vivències propis, la vàlua de la vida literària i intel·lectual de Modest Prats; trobareu aquests dies millors plomes que ho faran amb rigor, emoció, tendresa i fins un punt de malenconia.

Permeteu-me ser previsible i parlar-vos del Modest Prats que jo sempre he viscut, un Modest Prats vinculat sempre al record del meu pare, Just M. Casero.

El diumenge 1 de febrer de 1981 Modest Prats va dir l'homilia a l'enterrament d'en Just, homilia publicada al llibre "Homilies de Medinyà" (Editorial Empúries, 2011) sota el títol "L'Amor que mou el sol i les estrelles". Va ser aquest el seu comiat, el seu darrer comiat, doncs dies abans ja s'havien acomiadat, a finals de gener de 1981, quan en Just vivia les seves darreres hores...

Sinó abans en Modest Prats i en Just Casero es van conèixer l'any 1960 al Seminari de Girona, on el meu pare, aleshores amb 13-14 anys, ja feia 3 anys que hi estudiava intern, quan van nomenar un jove Modest Prats (24 anys) professor de literatura.

Jaume Guillamet recull al llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999) com es va iniciar la relació i amistat entre tots dos: "Són d'aquesta època, 1960, unes primeres narracions en fulls de llibreta, amb lletra infantil. La majoria duen anotades les correccions del professor de literatura, Modest Prats".

De Modest Prats és també la còpia del llibre "La pell de brau" de Salvador Espriu, que en Modest havia comprat, i que els seminaristes, el meu pare entre ells, van "multicopiar". Em resulta senzill imaginar-me el meu pare apassionant-se per tots aquells coneixements, per tot el que en Modest, i d'altres professors del seminari, mostraven de nou a un inquiet noi de barri marginal...

Anys més tard, a mitjans dels anys '70 i amb un Just ja fet home, casat, amb un fill i un altre (jo) en camí, en Modest Prats i en Just Casero van compartir consell de redacció de Presència, juntament amb Narcís-Jordi Aragó, Pius Pujades, Enric Marquès, Joan Ribas, Jaume Guillamet, Jaume Curbet i Paco Pluma.

Modest Prats va formar part primer jurat del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, convocat per la Llibreria 22., contribuint així no només a la literatura, sobretot contribuint, com un més, a retre homenatge de qui havia estat, més que el seu alumne, un seu amic.

El diumenge 1 de febrer de 1981 en la seva homilia Modest Prats va dir, entre d'altres encertades i emotives paraules: "(...) els qui hem conviscut, de lluny o de vora, amb en Just aquest llarg mes de la seva malaltia, no hem pogut escamotejar la interpel·lació que ens suposava la seva actitud. Ens ha obligat a replantejar-nos les raons que tenim per viure, que, en definitiva, són les que ens marcaran a l'hora de morir."

Jaume Guillamet recull a "Memòria de Just" un dels darrers diàlegs, sinó el darrer, entre en Just i en Modest:

- "Sàpigues Just que ara estàs escrivint la millor pàgina de la teva vida"
- "Sí, però m'hauria agradat poder-ne escriure moltes més"

Ens ha deixat en Modest Prats, un home savi, un home molt estimat a casa... un amic.

Gràcies Modest per contrubuïr amb el teu mestratge a fer del meu pare, Just M. Casero, el gran i bon home que va arribar a ser...

Descansa en Pau.


dissabte, 29 de març del 2014

#MinutsMusicals del 1974 amb "Forever Young" de #BobDylan

A principis de gener de 1974 Bob Dylan publicava el seu 14è disc, "Planet Waves", només 12 anys després d'haver publicat el primer, "Bob Dylan", l'any 1962.

Tot i l'alta proliferació discogràfica del cantant de Minnesota aquest disc va ser el primer d'estudi des de la publicació de "New Morning" l'any 1970; entre mig Dylan va publicar "Pat Garret and Billy de Kid" (1973), banda sonora de la pel·lícula homònima dirigida per Sam Peckinpah en la que el propi Dylan té un paper.

També l'any 1973 la discogràfica Columbia Records va publicar el disc "Dylan" amb temes descartats de les grabacions dels disccs "Self Portait" (1969) i "New Morning".

Per la gravació de "Planet Waves" Bob Dylan es va fer acompanyar per la banda canadenca de country - rock "The Band", qui el van acompanyar, també l'any 1974, en la gira nord americana (de costa a costa) "Bob Dylan and The Band 1974 Tour".

D'entre els 11 temes de "Planet Waves" destaca la cançó "Forever Young"... us sona?

Gaudiu-la!



Forever Young

May God bless and keep you always,
May your wishes all come true,
May you always do for others
And let others do for you.
May you build a ladder to the stars
And climb on every rung,
May you stay forever young,
Forever young, forever young,
May you stay forever young.

May you grow up to be righteous,
May you grow up to be true,
May you always know the truth
And see the lights surrounding you.
May you always be courageous,
Stand upright and be strong,
May you stay forever young,
Forever young, forever young,
May you stay forever young.

May your hands always be busy,
May your feet always be swift,
May you have a strong foundation
When the winds of changes shift.
May your heart always be joyful,
May your song always be sung,
May you stay forever young,
Forever young, forever young,
May you stay forever young.

Bob Dylan

És possible que amb aquets títol us soni més la cançó, "Forever Young", que Rod Steward va publicar 14 anys després, l'any 1988. La cançó a comparteix amb la de Dylan moltes més similituds que el títol, pel què Steward va compartir amb Bob Dylan  els "royalties" de la cançó.



Altres versions del tema "Forever Young" de Bob Dylan són aquestes:

Meat Loaf:



The Pretenders:



O aquesta de Bob Dylan amb Bruce Springsteen:



divendres, 28 de març del 2014

El vídeo de la setmana: #Shakira enregistrant la cançó #BoigperTu


Una de les notícies més destacades del panorama musical internacional d'aquesta setmana ha estat el llançament del nou disc de la cantant colombiana (amb arrels, i ara també branques, catalanes) Shakira.

El disc té, entre les seves cançons, una autèntica perla: la versió en català (també en castellà)  de la cançó "Boig per tu" de Sau.

La cançó, ben segur, ja l'haureu escoltat!




Però potser no heu vist el "making off" del seu enregistrament!



És aquesta una contribució més a la internacionalització de la nostra llengua, del català, però no és l'única ni la primera cantant internacional que canta en català.

Impossible oblidar el "Rossinyol" interpretat per Joan Baez!



Bon divendres!

dijous, 27 de març del 2014

La pobresa, de puntetes, pel Parlament

El Parlament de Catalunya durant la celebració del Ple sobre la pobresa. Imatge: Taula d'Entitats del Tercer Sector Social
Abans que la pobresa passés, de puntetes, pel Parlament...

Abans que la pobresa passés, de puntetes, pel Parlament de Catalunya les entitats socials ja estaven molestes davant la negativa de la Mesa del Parlament de permetre la seva participació i intervenció al Ple sobre pobresa que es va celebrar els passats 12 i 13 de març.

L’expressió màxima d’aquest malestar la va expressar un treballador social, representant de la plataforma “Nosaltres no callem”, manifestant que “no ens deixen entrar al Parlament per no haver de sentir la realitat social del país”.

Amb més o menys bel·ligerància vers el govern totes les entitats socials van lamentar que la seva veu no es pogués escoltar, de viva veu, al parlament, havent-se de conformar amb la jornada “OpenPobresa” convocada pels partits d’esquerres de l’oposició (PSC, ICV-EUiA i la CUP) el dia abans de l’inici de la celebració del Pla sobre la pobresa en la que fins a 24 entitats socials que treballen en la lluita contra la pobresa i les desigualtats van poder-hi dir la seva.

A banda del malestar pel silenci imposat per la Mesa del Parlament les entitats van demanar, en la jornada “OpenPobresa”, a les forces polítiques en general i al govern en particular un major esforç en la lluita contra les desigualtats, contra la pobresa i en una millor redistribució de la riquesa.

Mentre la pobresa va passar, de puntetes, pel Parlament...

Mentre la pobresa va passar, de puntetes, pel Parlament de Catalunya es va imposar, per sobre de tot, el tactisme polític.

Els partits d’esquerres de l’oposició que van sol·licitar la celebració d’aquest Ple monogràfic, el PSC, ICV-EUiA i la CUP, van fer-se seves les peticions de les entitats socials, erigint-se com la seva veu al Parlament i, amb els matisos inevitables d’estils i posicionaments, exigint al govern català una major dotació pressupostària en la lluita contra la pobresa.

Els partits de dretes de l’oposició (PP i C’s) van aprofitar per, en pro de la lluita contra la pobresa, demonitzar sobre la deriva  de les polítiques sobiranistes i independentistes del govern d’Artur Mas, repetint com un mantra allò de “menys diners (o cap) per la consulta, més diners per lluitar contra la pobresa”.

ERC, que és alhora partit a l’oposició i aliat del govern, que no va participar en la petició formal del Ple sobre la pobresa, va preferir articular un discurs críticament amable amb sordina incorporada mentre que CiU i el govern d’Artur Mas van aprofitar per fer inventari de tot que s’havia fet i, de passada, culpar al govern estatal, als dèficits de finançament i a les polítiques re-centralitzadores i contra Catalunya com a les principals causes del “no poder fer més” contra la pobresa.

El balanç del Ple sobre la pobresa del Parlament de Catalunya es va saldar sense un gran acord unitari, allò que s’anomena “un acord de país”, sinó amb un acord de mínims (beques menjador i pobresa energètica) i la sensació d’haver passat el tràmit, tot i que no resolt la situació de la pobresa a Catalunya!

Després que la pobresa passés, de puntetes, pel Parlament…

Després que la pobresa passés, de puntetes, pel Parlament de Catalunya les entitats socials, aquelles que representen els qui pateixen en primera persona la pobresa, van lamentar el resultat final del Ple monogràfic sobre la pobresa infantil i les desigualtats del Parlament de Catalunya.

El Ple sobre la pobresa ha servit per reforçar aquesta qüestió com a la segona més important de l’agenda política catalana, però ha evidenciat també les grans dificultats dels partits polítics d’arribar a grans acords per lluitar contra la pobresa i les desigualtats.

De la mateixa manera que l’any passat la pobresa va passar per la televisió, en formal de “Marató per la pobresa”, enguany la pobresa ha passat pel Parlament. De la mateixa manera que la pobresa, que la lluita contra la pobresa i les desigualtats, necessita quelcom més que una “Mataró per la pobresa”, també es necessita molta més voluntat i unitat política que l’observada en aquest Ple sobre la pobresa per establir els grans acords (amb direcció política i provisió pressupostària) per lluitar contra les desigualtats que la generen.

Després que la pobresa passés, de puntetes, pel Parlament sembla força clar que no serà la primera prioritat de l’agenda política fins que es resolgui, d’una o altra manera, la que d’un temps ençà ocupa el primer i privilegiat lloc: la qüestió nacional.

Ben mirat, però, una i altra qüestió no estan deslligades ni són estanques, ans al contrari, hi ha molts vasos comunicants; però tan cert és això com que mentre el partit del govern mostra, i a vegades exhibeix, molta proximitat amb els moviments socials que promouen la consulta marca molta distància, a vegades poc dissimulada, amb alguns moviments socials que lluiten contra les desigualtats i injustícies que alimenten la pobresa.

Malament anem si per resoldre els problemes de desigualtats i pobresa d’avui hem d’esperar a veure què passa, o deixa de passar, el proper 9 de novembre!

Article publicat a la Revista Mirall el 26 de març de 2014.



dimecres, 26 de març del 2014

El nou Trueta, en "stand by"

Imatge actual de l'Hospital Universitari Josep Trueta de Girona. Foto: Roger Casero
En els aparells electrònics el mode "stand by" és aquell en el que l'aparell està en mode d'espera, sense estar apagat del tot, a l'espera de rebre ordres!

Aquesta és exactament la situació del nou Trueta o, si no us agrada la denominació "nou Trueta", la situació al voltant del futur de l'Hospital Universitari Josep Trueta de Girona!

Ha estat el govern d'Artur Mas, el conseller Boi Ruiz per ser més precisos, qui ha situat, prement la tecla vermella del "comandament", el futur de l'hospital Trueta en aquesta situació d'espera, no només aturant el projecte del "nou Trueta" que havia projectat el govern de José Montilla, amb Marina Geli com a consellera de Salut, sinó no prenent cap decisió alternativa al projecte descartat o, el que és el mateix, deixant la situació de l'hospital Trueta en "stand by".

No és el debat sobre el futur del Trueta un debat nou, i encara menys un debat tancat! En el cor del debat hi ha la decisió de si el futur de l'hospital Trueta passa pel nord o pel sud, si passa...

- Per Girona, entenent que l'opció de Girona es situa a la zona nord, a tocar de Sarrià de Ter i amb la construcció del Campus de Salut amb la Facultat de Medicina entre Girona i Sarrià de Ter
- O per Salt, a tocar del Parc Hospitalari Martí i Julià.

Aquest és un debat que de nou s'ha atiat arran de dues notícies aparegudes recentment: el futur trasllat de l’IDIBGI (Institut d’Investigació Biomèdica de Girona) i del laboratori clínic regional de Girona del Trueta al Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt.

Personalment penso que cap d'aquestes dues noticies és significativament rellevant per a decantar la balança vers una opció o una altra, tot i que sí que es percep, de fa temps, que el conseller Boi Ruiz es troba còmode, molt còmode, en aquesta situació d'indefinició, gaudint des de la conselleria dels moviments i posicionaments polítics i territorials de caràcter local.

La sensació és que si d'ells depèn, de Boi Ruiz i del govern d'Artur Mas, mantindran el futur de l'hospital trueta en aquesta situació de "stand by" fins que s'albiri la possibilitat d'invertir, si s'escau, en un "nou Trueta".

La posició de "stand by", però, consumeix energia, molta energia! Prou que ho sabem! La posició en "stand by" que el govern d'Artur Mas manté amb el futur de l'Hospital Universitari Josep Trueta de Girona consumeix també molta energia, moltes energies!

No hi ha pitjor decisió, a vegades, que no prendre cap decisió!

dimarts, 25 de març del 2014

A propòsit de la mort d'Adolfo Suárez

Portada de la revista Tiempo que Ana Obregón ha publicat a Twitter.
La mort, anunciada, d'Adolfo Suárez ha servit per, finalment, crear el mite. Els homenatges millor en vida, però quan aquests no hi són o són escassos, la mort esdevé l'ingredient necessari, com si de llevat es tractés, per donar una major dimensió a la vida, trajectòria i llegat del difunt.

La mort, quan no ho ha fet el pas del temps, arrodoneix les arestes de les diferències, atenua la intensitat dels conflictes, de les escomeses, fins i tot, en algunes ocasions, però no sempre, tanca ferides.

Davant la mort de persones i personatges públics, com la mort d'Adolfo Suàrez, fa que qui més qui menys cerqui referències comunes, rememori fets, moments, records viscuts que el vinculin d'una manera més propera o distant, però vinculin al cap i a la fi.

Són aquests processos naturals, molt humans, processos que ens permeten identificar-nos, més o menys, amb la persona o el que representa, bé per marcar distància, bé per apropar-nos-hi, bé per expiar culpes, bé per fer un sincer reconeixement.

D'entre tot el que s'ha dit i comentat arran de la mort d'Adolfo Suàrez m'ha cridat l'atenció especialment els gestos que han fet José María Aznar i Ana Obregón.

A Aznar, messiànic ell, no li ha tremolat el bigoti, o el que tingui sota el nas, per fer-se seu el llegat d'Adolfo Suàrez. Ana Obregón, biòloga ella, ha recordat en una piulada que un dia va compartir portada amb Suàrez com els més desitjats pels espanyols per  l'amor...

La piulada d'Ana Obregón pot semblar frívola, fins i tot inoportuna, desafortunada, però no deixa de tenir un punt tendre, innocent si voleu... Més angúnia em fa l'apropiació indeguda d'Aznar!

Posats a recuperar moments amb Adolfo Suàrez, El Món a Rac1 ha recuperat un tall d'una entrevista que Xavier Sardà va fer-li, conjuntament amb el Sr. Casamajor, a Adolfo Suàrez. Una perla!



La mort d'Adolfo Suàrez m'ha fet reflexionar que, malgrat els homenatges millor en vida, per escoltar segons què, de segons qui, millor estar mort en el propi homenatge!

dilluns, 24 de març del 2014

El #RealMadrid - #Barça... el #futbol és així!

Sí, el futbol també és així! Imatge,. Roger Casero
El futbol és així: si una jornada guanyes toques el cel amb la punta dels dits de la mà... però si perds et cremes les puntes dels dits del peu amb les flames de l'infern! El futbol és així!

Ahir el Barça es va avançar, com feia jornades que no feia fora de casa en la Lliga, al duel contra el Real Madrid amb un gran gol del gran, i darrerament inspirat cara a gol, Iniesta després d'una assistència de Messi.. el futbol és així!

Però en pocs minuts el Real Madrid, que és dels que difícilment perdona, que té una davantera (la BBC, li diuen) letal, va capgirar el resultat amb dos gols de Benzemà i es va situar amb un 2-1, per desesperació de la "culerada" i gaudi de l'afició "merengue", situant, segons ells, "les coses al seu lloc!" El futbol és així!

Però just abans d'acabar la primera meitat Messi va fer de Messi i va empatar el partit aprofitant un rebot dins l'àrea, amb una jugada "marca de la casa" driblant i xutant envoltat de jugadors blancs que, impotents, van veure com l'argentí no només igualava el matx sinó que es situava com el màxim golejador històric dels "derbis" entre Barça i Real Madrid... el futbol és així!

A l'inici de la segona part, després d'un cert domini del Barça, un penal inexistent (falta sí, però fora de l'àrea) va permetre sumar un gol més a un desaparegut Cristiano Ronaldo i sobretot tornar a situar el Real Madrid, per segona vegada, per davant en el marcador... el futbol és així!

Però minuts més tard Neymar va provocar un penal (d'aquells que generen polèmica i debats nocturns televisius) provocant no només la pena màxima, també l'expulsió de Sergio Ramos! Penal que va permetre Messi fer seu segon gol i, de nou, empatar el partit! El futbol és així!

I a les acaballes del partit mentre Iniesta intentava driblar dins l'àrea a Carvajal va aparèixer amb força Xabi Alonso que, amb un cop sec amb els genolls, va fer caure el jugador manxec: penal! Messi va transformar-lo amb un xut potent i col·locat  per (1) avançar de nou el Barça i (2) signar el seu primer "hat trick" al Bernabéu! El futbol és així!

La treballada victòria del Barça d'ahir li permet, avui, reenganxar-se a la lluita per la Lliga com a mínim fins a la propera jornada... I al Real Madrid treure de nou la "cançó de l'enfadós" de les decisions arbitrals, que "com sempre" contra ells el Barça acaba amb un jugador més i que "hi ha algú" (referint-se a l'estament arbitral) que no només no vol que el Real Madrid guanyi, sinó sobretot que el Barça no perdi... El futbol és així!

Sense que res encara sigui definitiu qui ahir també va guanyar el "derbi" Real Madrid - Barça sense jugar-lo va ser l'Atlético de Madrid, que es situa novament líder, tot i que de manera provisional. El futbol és així!

Jo fa molts anys que ho tinc clar i ja no m'hi resisteixo: si el futbol apassiona és, simplement, perquè el futbol és així!

I sí, també: el futbol és així de la mateixa manera que el Barça és el Barça!

dissabte, 22 de març del 2014

#MinutsMusicals del 1974 amb "Annie's Song" de John Denver


John Denver és una referència inevitable de la música folk i country americana, amb una sèrie de cançons de grans èxits com "Leaving, On a Jet Plane", "Take Me Home, Country Roads", "Sunshine On My Shoulders" o la cançó d'avui, "Annie's Song", publicada l'any 1974.

Tot i que la seva carrera musical va començar a finals dels anys seixanta i es va prolongar fins als anys noranta del segle passat va ser als anys '70 quan va viure el seu màxim esplendor com a cantant, acompanyat també d'una imatge molt característica: cabell llarg i ros, camises llampants i ulleres rodones.

"Annie's Song" és una cançó que John Denver va escriure per la seva dona, Annie Martell, i que va publicar dins el disc "Back Home Again" publicat el mateix any 1974.

La cançó va ser número 1 a les llistes d'èxits d'Estats Units al mes de juliol, essent la seva segona cançó en assolir aquesta fita, després de "Sunshine on My Shoulders", número 1 a les llistes americanes aquell mateix any. "Annie's Song" també va arribar al número 1 a les llistes d'èxits de Canadà, Irlanda i Anglaterra.

"Annie's Song" és una oda a la seva dona, una bonica cançó d'amor (tot i que als anys '80 es van divorciar) que conté frases com aquestes:

Tu omples els meus sentits
com una nit al bosc
com les muntanyes a la primavera,
com un passeig sota la pluja
(...)
Vine i deixa'm estimar-te
deixa que t'ofereixi la meva vida
deixa'm ofegar-me en el teu somriure
deixa'm morir en els teus braços"

Gaudiu-la!



Annie's Song

You fill up my senses
Like a night in a forest
Like the mountains in springtime
Like a walk in the rain
Like a storm in the desert
Like a sleepy blue ocean
You fill up my senses
Come fill me again

Come let me love you
Let me give my life to you
Let me drown in your laughter
Let me die in your arms
Let me lay down beside you
Let me always be with you
Come let me love you
Come love me again

You fill up my senses
Like a night in a forest
Like the mountains in springtime
Like a walk in the rain
Like a storm in the desert
Like a sleepy blue ocean
You fill up my senses
Come fill me again

John Denver

També podem veure John Denver interpretar la cançó en directe, anys més tard, ja allunyat de l'estètica dels anys '70... però amb la mateixa passió!



John Denver va morir l'any 1997 en un tràgic accident d'aviació mentre sobrevolava, en solitari, la costa de Califòrnia.

Gran amant de l'aviació i pilot experimentat la seva mort no deixa de tenir un punt dramàtic si tenim present que precisament el seu pruimer gran èxit va ser la cançó "Leaving On a Jet Plane", cançó que acaba amb aquestes premonitòries paraules:

"Cause I'm leavin' on a jet plane
Don't know when I'll be back again
Oh baby, I hate to go"



divendres, 21 de març del 2014

El vídeo de la setmana: #minutsmusicals amb "Ja no ens passa", nou videoclip d'Els Amics de les Arts!


Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure” és el títol del nou i darrer disc d'Els Amics de les Arts, del que aquesta setmana van presentar la portada, les cançons i el videoclip del primer senzill, "Ja no ens passa":



El disc, per cert, es posarà a la venda el proper 8 d'abril i aviat començaran a rodar!

Bon divendres!

dijous, 20 de març del 2014

Parlant del Mobile World Congress'14 amb Guillem Alsina al Sarrià de Ter en Xarxa!

Amb en Guillem Alsina parlant del MWC'14 a Ràdio Sarrià.
El passat divendres 7 de març de 2014, la setmana posterior al Mobile World Congress (MWC) 2014, vaig convidar al bon amic Guillem Alsina, fundador i editor del portal El Mur Tecnològic, al programa Sarrià de Ter en Xarxa, un espai de noves tecnologies de Ràdio Sarrià.

En Guillem Alsina, que va assistir un any més al Congrés Mundial de la Mobilitat (o de la tecnologia mòbil), ens va explicar la seva vivència com a periodista en la cobertura d'aquest gran esdeveniment, a banda de compartir amb nosaltres les tendències del MWC'14 i destacar-nos alguna de les novetats en el programa monogràfic que vam dedicar al MWC'14!

A banda d'escoltar el programa també podeu consultar-ne els continguts!





Sarrià de Ter en Xarxa és un espai bimensual de Ràdio Sarrià que s'emet el 1r i el 3r divendres de cada mes; aquest proper divendres, 21 de març de 2014, hi haurà un nou programa amb tots aquest continguts!
  • Tema del dia: Rellotge intel·ligent vs polsera intel·ligent
  • La novetat: Blackphone, el telèfon de la privacitat?
  • La llista de Qpertin: 3 aplicacions educatives infantils
  • El bloc: Comsultor 2.0
L'espai Sarrià de Ter en Xarxa, d'una mitja hora de durada, manté també en aquesta segona temporada les 4 seccions habituals:


El programa Sarrià de Ter en Xarxa té per objectiu apropar internet, les noves tecnologies i les xarxes socials a l'audiència de Ràdio Sarrià i fer-ho d’una manera el màxim de senzilla i planera.

dimecres, 19 de març del 2014

20 dones i l'agricultura familiar a Sarrià de Ter

Inauguració de l'exposició "dona i agricultura familiar" a Sarrià de Ter. Foto: Roger Casero
El passat divendres 7 de març al vespre, vigília del dia de la dona, s'inaugurava al Centre Cívic "la Cooperativa" l'exposició sobre la dona de l'Escola Bressol Confetti i de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter.

L'exposició gira al voltant del paper de la dona en l'agricultura familiar, sumant així el dia de la dona a l'any internacional de l'agricultura familiar.

L'Escola Bressol Confetti exposa diverses sèries de fotografies dels infants plantant verdures i hortalisses a l'hort de l'escola.

Pel que fa a l'Escola Montserrat exposen una sèrie de murals fruit del treball que els i les alumnes han fet a l'aula sobre l'aportació de 20 dones en l'agricultura familiar, d'aquestes 20 dones d'arreu del món!

Alba Zaracho (Paraguay)
Marina Calvo (Mèxic)
María Elivoria Martinez Rivas (Nicaragua)
Juana Pérez (Mèxic)
Rosa Delia Dubón (El Salvador)
Dolors Novell (Catalunya)
Victoria Vilca Cancho (Perú)
Exolina Aldana (Nicaragua)
Thabu Chidimba (Malawy)
Yerrampali Suseelamma (Índia)
Vandana Shiva (Índia)
María Tránsito (Guatemala)
Tran Thi Hue (Vietnam)
Margarita Callejas (Bolívia)
Marta Ruiz (Colombia)
Maria Rovira (Catalunya)
Maria Manent (Catalunya)
Alba Casas (Catalunya)
Maureen Adson (Malawy)
Mariam Nana (Burkina Faso)

Algunes d'aquestes dones són dones invisibles que han esdevingut, gràcies al seu treball, i al reconeixement del seu treball, dones visibles!



L'exposició es pot visitar al Centre Cívic "la Cooperativa" de Sarrià de Ter fins a final de mes. Si en teniu ocasió, no us la perdeu!

dimarts, 18 de març del 2014

Per molts anys mare, per molts anys amiga de Boulembou!

La meva mare fent a mics i amigues a Boulembou!
Dies enrere ens recordaves que fa 20 anys, l'any 1994, eres a Washington, la capital, el cor polític, de la primera potència mundial! Ens ho recordaves des del Senegal, des del cor d'Àfrica!

Què hi has perdut al Senegal? Ben mirat, res... No hi has perdut res a Boulembou, més aviat hi has trobat i fet amics! Els Amics de Boulembou!

Ets ja oficialment i amb totes les de la llei una amiga de Boulembou més, una amiga activa, compromesa, apassionada!

Avui que fas anys recordo que fa un any encara treballaves, tot i que ja aleshores amb la mirada posada en la teva jubilació, que tal dia també farà un any...

Deixaves enrere molts anys de feina, de vida laboral intensa, de rutina diària, de ritme feiner... però alhora afrontaves una nova vida, la de jubilada, plena d'interrogants... però una nova vida per viure!

I perquè viure-ho no és el mateix que t'ho expliquin, els Amics de Boulembou t'han permès descobrir Àfrica, el Senegal i sobretot el poble de Boulembou, que ben segur esdevindrà, per tu, una segona pàtria!

Diuen que per l'emprenedoria no hi ha edat, que no només els joves poden emprendre... Tampoc és patrimoni dels joves la cooperació per al desenvolupament, fer de cooperant!

És la passió, i no la joventut, el que fa moure i canviar les coses! Vés per on, una vegada més, el regal ens el tornes a fer tu!

Per molts anys mare, per molts anys amiga de Boulembou!

dilluns, 17 de març del 2014

L'internet de les coses


Us imagineu un rellotge que, a banda de donar-nos l'hora, ens notifica que tenim un nou correu electrònic o un avís nou en una xarxa social?

Us imagineu unes ulleres que ens permeten afegir informació addicional, gràcies a la realitat augmentada, a tot allò que veiem amb els nostres ulls?

Us imagineu una nevera que ens envia un missatge al nostre correu electrònic amb un esborrany de llista de compra?

Us imagineu un calçat esportiu que us avisa, per mitjà d'una lleugera vibració a la sabata dreta o esquerra, quina direcció hem de seguir per arribar al nostre destí?

Us imagineu rebre un correu electrònic que ens avisi que a les nostres plantes els manca aigua i, per tant, les hem de regar?

Totes aquestes coses que ens imaginem són, avui, una realitat! Tots aquests ginys i aplicacions són només alguns exemples del que d'un temps ençà s'anomena “l'internet de les coses”.

És cert que alguns d'aquests exemples són avui prototips, però els avenços tecnològics van a tal velocitat que molts ens semblaran tan quotidians com ens ho sembla avui connectar-nos a internet a través del telèfon mòbil.

Al llarg d'aquests anys hem anat connectant a internet diferents dispositius: l'ordinador, el telèfon, la televisió, la tauleta tàctil, la càmera de fotos... Quants dispositius més connectarem internet? El proper dispositiu connectat a internet que es vol popularitzar és el rellotge intel·ligent, l'anomenat “smartwatch”, ja present al mercat.

Internet va arribar no només per a quedar-se, sinó per a conquerir tots els racons del nostre món! El futur que avui la nostra societat dibuixa és un futur connectat: ciutats intel·ligents (“smart cities”), cases intel·ligents...

A les ciutats la gestió de residus, de la mobilitat o de l'energia es planifiquen ja avui amb dispositius i sensors connectats a internet. A les llars també es desenvolupen noves eines, vinculades a la seguretat i a la domòtica, connectades a internet.

Es parla també de ciutadania intel·ligent; les cases i les ciutats intel·ligents exigeixen, sembla, ciutadans intel·ligents, però caldrà veure si els ciutadans sabem estar a l'alçada, caldrà veure si ens mereixem l'adjectiu!

En tot cas davant tanta innovació tecnològica jo sempre em pregunto el mateix: a qui deixarà enrere tanta suposada “intel·ligència”? La fractura digital existeix i a la velocitat dels canvis que la revolució tecnològica d'internet avança més difícil és que tothom i arreu li segueixi el ritme.

I una altra qüestió que tampoc és menor: quina repercussió tindrà disposar de tants dispositius i elements quotidians connectats a internet sobre la nostra ja discutida privacitat?

Avui ja sabem que tot el que internet sap de nosaltres (qui som, què fem, què compartim, què ens agrada, què comprem, quines imatges publiquem, què pensem...) serveix perquè empreses i administracions en facin ús en base al seu interès, i no el nostre. Què pot arribar a revelar de nosaltres la nostra nevera connectada a internet?

Els propers anys veurem com l'internet de les coses se'ns fa quotidià, com hi haurà coses, aparells, ginys, que ens deixaran de sorprendre i, com avui el telèfon mòbil, seran un apèndix més, un accessori més que portarem arreu.

Però caldrà evitar que les “llums” de l'internet de les coses, tot allò de positiu que ens pugui aportar, no ens enlluernin excessivament; i caldrà posar llum, alhora, a les “ombres” que, com tot, l'internet de les coses també té i tindrà!

Article publicat al número 86 de la revista Parlem de Sarrià.




dissabte, 15 de març del 2014

#MinutsMusicals del 1974 amb #LluísLlach recordant #SalvadorPuigAntich: I si canto trist...

Portada del disc de Lluís Llach "I si canto trist...". Foto: Roger Casero
El 2 de març de 1974 la dictadura franquista va executar Salvador Puig Antich, una ignominiosa execució que va indignar a tots els qui fa 40 anys lluitaven contra la dictadura, lluitaven per la recuperació dels drets, de les llibertats, de la democràcia com ho feia, des de l'anarquisme, Salvador Puig Antich.

Si hi ha una cançó que ens remet directament a l'execució de Salvador Puig Antich és la cançó "I si canto trist" que Lluís Llach va publicar el mateix any 1974 al disc homònim!

Gaudiu-la i, perquè no, deixeu que us emocioni!



I si canto trist 

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada els somrís
d'un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.

I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l'han condemnat.

I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.

Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.

I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.

Lluís Llach

------------------
La cançó, actualitzada, va formar part de la banda sonora de la pel·lícula "Salvador" de Manuel Huerga.



divendres, 14 de març del 2014

El vídeo de la setmana: el primer petó... entre 20 desconeguts!

Tots nosaltres tenim els nostres primers petons, petons que volem recordar, que volem oblidar, petons que enyorem, petons innocents, petons apassionats, petons infidels, petons memorables, petons anguniosos... de primers petons n'hi ha per triar i remenar!

Jo recordo especialment el nostre primer petó i el nostre primer petó de casats...

Però jo, i no sé si tu també, no m'he fet mai un primer (ni un segon, ni un tercer...) petó amb un autèntic desconegut... desconeguda en el meu cas!

Però sí ho han fet aquestes 20 persones que, sense conèixer-se, davant la càmera i la mirada de la directora Tatia Pilieva s'han fet un primer petó!

Hi ha qui diu que són actors (una nois sí, diu que és actriu), d'altres que si és un muntatge publicitari... Sigui el que sigui la realitat és que aquest vídeo ha captat l'atenció de molta, moltíssima gent, la meva entre ells, amb més de 45 milions de visites en pocs dies!

Aquí els teniu, 10 primers petons entre 20 desconeguts!



I per petons, ja que hi som, els de l'Anna Roig entre camions!



Bon divendres!

dijous, 13 de març del 2014

Carles Rahola, un ciutadà de Catalunya... afusellat fa 75 anys!


El proper 15 de març de 2014 farà 75 anys de l'assassinat, a mans del franquisme, de Carles Rahola.

El 15 de març de 1939 al mur del cementiri de Girona, carrer del Carme avall, el franquisme va voler silenciar la veu d'un periodista, d'un escriptor, en paraules de Lluís Maria de Puig, d'un idealista, republicà, catalanista i socialista!

Però no, amb la seva injusta mort, després d'un judici sense justícia, d'una sentència vergonyosa, van matar l'home, el "ciutadà de Catalunya", però no la seva veu, el seu pensament, el seu llegat.

Com ja vaig recordar fa 5 anys, en motiu del 70è aniversari del seu afusellament, l'any 1979 l'historiador, també polític, Lluís Maria de Puig va publicar el llibre "Carles Rahola. Un ciutadà de Catalunya" (Edicions del Cotal). El llibre fa un repàs de la vida i obra de Carles Rahola, un gironí il·lustre i il·lustrat, la seva aportació a la historiografia, a la filosofia, a la política...

El llibre conté un fragment, ja publicat amb anterioritat al diari "El Correo Catalán" el setembre de 1976, de la carta que, en capella, Carles Rahola va escriure a la seva esposa i als seus fills, fragment que em permeto transcriure per evocar no només el record d'aquest "home bo", sinó també per denunciar, ara i aquí, i tantes vegades com calgui, l'irreparable injustícia que va representar el seu afusellament.

"Enemic com sóc de tota violència, mai per mai voldria que el meu nom servís per cap campanya de violència... Recordo uns versos, que em sembla són del meu gran amic Maragall, amb el qual penso reprendre, al cel, les nostres converses a la terra:

"Per la gràcia del somrís
has entrat al Paradís..."

Podia anar-me'n. Com que no he fet cap mal, he cregut en la justícia i  he restat ací. Us he sacrificat muller i fills. Moro innocent...Tantes coses que havia de fer i escriure encara! Tant que havia d'estimar!... Morir... recança infinita i dolorosa!... Veig,. des de la cel·la, una palmera que reflecteix, en les seves fulles agitades per la tramuntana, els raigs de sol de primavera. Uns ocells juguen i canten. La meva ànima també canta en la llum i aviat potser serà una guspira que pujarà vers l'infinit."

35 anys després de l'afusellament de Carles Rahola el mateix règim va executar, també de manera injusta, Salvador Puig Antich. Ben segur que d'haver-se conegut Carles Rahola i Salvador Puig Antich haurien mantingut grans discussions sobre les seves diferències ideològiques, salvant naturalment la distància històrica que els separa.

Tan un com l'altre van ser executats per defensar la llibertat, les llibertats, un a l'inici del franquisme, l'altre al final, però ambdós executats, al cap i a la fi, pel mateix règim i, si fa o no fa, pel mateix motiu... tot i que en realitat de motius no n'hi havia...

Ben segur que l'ànima en forma de guspira de Carles Rahola va pujar al cel, però la seva guspira, com la de Salvador Puig Antich, ens arriba a l'ànima, a la nostra ànima, i ens encén la necessitat de recordar no només com d'injustes van ser les seves morts, sinó també, i avui especialment en el cas de Carles Rahola, quanta llum va tenir la seva vida!

Quin millor homenatge, aquesta dies, que llegir Carles Rahola!

dimecres, 12 de març del 2014

El Barça és el Barça!


El Barça és, reconeguem-ho, un club bipolar!

Hi ha el Barça de sempre, el que perdia lligues a camps d'equips teòricament petits, com aquest darrer partit perdut a Pucela, el Barça irregular (com el d'aquest inici de 2014!) que exaspera el soci, especialment el "tribunero", el patidor; el Barça de la frase "aquesta any sí" a principi de temporada que s'acabava amb un "aquesta any tampoc..."

I també hi ha el Barça que aquests darrers 10 anys, primer amb Frank Rijkaard, i sobretot amb Pep Guardiola, ha dominat el futbol estatal, europeu i mundial. El Barça que ha excel·lit, que ha guanyat títols aquests darrers 10 anys enlluernant a propis i estranys amb bon futbol, un Barça que ha marcat una època!

El Barça és el Barça sí, però quin Barça?

Després d'un Pep Guardiola esgotat i un Tito Vilanova malauradament malalt semblava que el descobriment de Gerardo "Tata" Martino aportava noves dosis d'optimisme a la culerada, però ara, a punt d'encarar el tram on els equips es juguen les garrofes, equip i club semblen estar tocats i anar a la deriva!

Jo avui no dono, ni molts menys, al "Tata" Martino per amortitzat! Tampoc la temporada per perduda ni la plantilla per dur a la deixalleria!

Té prou arguments, i ingredients, el Barça de "Tata" Martino per seguir lluitant per tot i fins al final! I allà on no hi arribi el toc, la màgia, la possessió de la pilota, que hi arribi el que representa Carles Puyol! O és que no és ell també responsable del bon joc i la pila de títols que el Barça ha fet i guanyat aquests darrers anys?

Potser el que li cal a aquesta plantilla és aïllar-se de l'entorn, de la crisi institucional del club, de les renovacions de jugadors, del proper Mundial de Futbol... i centrar-se només en allò que saben fer més bé: simplement jugar a futbol!

I sobretot tenir present que Carles Puyol és, encara avui i fins a final de temporada, jugador del Barça!

Perquè sí, el Barça és el Barça, ja ho sabem... tan com sabem que Puyol és Puyol!

dimarts, 11 de març del 2014

Puyol és Puyol!

Carles Puyol en una imatge recent. Foto: El Mundo Deportivo / Alejandro García - EFE 
Carles Puyol no és el jugador més tècnic ni més elèctric de la plantilla del Barça; tampoc el més golejador, ni el més popular, ni el més conegut mundialment ni, també cal dir-ho, el més guapo! Però Carles Puyol és quelcom que cap altre jugador de cap de les plantilles de les que ha format part al Barça és: Puyol és Puyol!

Puyol és Puyol!

Quan Joaquim Maria Puyal exalta Carles Puyol cridant a "La TdP" (ara We Love Barça) "Puyol és Puyol!" condensa amb aquesta expressió tots els atributs que com a futbolista, com a esportista, encarna Carles Puyol:
  • Força
  • Coratge
  • Compromís
  • Passió
  • Caràcter
  • ...
Carles Puyol s'ha trencat mig esquelet, cara inclosa, defensant la samarreta del Barça! Més que d'un futbolista els seus ossos semblem els d'un motociclista!

Carles Puyol va anunciar dies enrere que a final de temporada deixarà el Barça. veurem si com a futbolista seguirà en actiu o no, però avui ja sabem que la seva marxa del club deixarà no només un forat dins el camp, essent la seva una difícil peça de reemplaçar, sinó també un buit al vestidor.

Puyol deixarà el Barça amb un munt de títols guanyats, però ell sap com pocs que al Barça no sempre ha estat així; va arribar al primer equip del Barça a la temporada 1999/2000, la darrera del primer cicle de Louis Van Gaal com a entrenador; Puyol va haver d'esperar tot un lustre per guanyar el seu primer títol!

Pocs saben, com sap Carles Puyol, que ho ha viscut des de dins i durant molts anys, que el Barça és el Barça!...

--------------

pd: demà al bloc "El Barça és el Barça!"

dilluns, 10 de març del 2014

1 de les meves 3 filles patirà violència de gènere!

Imatge: FRA
1 de les meves 3 filles patirà violència de gènere... estadísticament!

Dies enrere es feia públic un informe de l'Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA) que destacava, entre moltes altres dades, que el 33% de les dones europees han patit violència masclista, el 8% durant el darrer any.

Coneguda la xifra no vaig poder evitar pensar en les meves tres filles per, tot seguit, fer l'afirmació que encapçala aquest article: 1 de les meves 3 filles patirà violència de gènere! De seguida, com a mecanisme de defensa, vaig afegir: ... estadísticament!

La violència masclista no és un fenomen nou, i això és el més dramàtic del tema! La d'origen masclista és una violència quasi ancestral que ha esdevingut fins als nostres dies una preocupant xacra que no acabem d'eradicar!

Aquests dies, en motiu del dia de la dona i de la publicació d'aquest estudi, he parlat amb les meves dues filles grahns sobre aquesta qüestió, converses sense dramatisme, però dient les coses pel seu nom: exigiu sempre respecte en les vostres relacions d'amistat i de parella!

Em servirien també les paraules amb les que comença l'estudi violència de gènere a la Unió Europea de l'Agència Europea de Drets Fonamentals:

"En l'article 1 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea s'afirma que la dignitat humana és inviolable, i que ha respectar i protegir-se. En l'article 2 es garanteix el dret a la vida, i en l'article 4 es prohibeixen la tortura i les penes o els tractes inhumans o degradants. En l'article 21 es reconeix el dret a la no discriminació, inclosa l'exercida per raó de sexe, i en l'article 47 es garanteix el dret a l'accés a la justícia."

Les mateixes paraules que vaig dir a les meves filles, també aquestes amb les que comença l'estudi, voldria dir-les als nois amics i potencials parelles de les meves filles, doncs és també a les seves mans, com a les meves en tant que home, eradicar la violència masclista!

El mateix dissabte 8 de març al matí, dia de la dona, assegut a les grades del Pavelló de Sarrià de Ter escoltava els comentaris d'un grup de nois, joves d'entre 15 i 17 anys, que com jo havien anat a mirar el partit de bàsquet entre els cadets femení de Sarrià de Ter i Sant Gregori.

Porta talons, és una "guarra"!

La majoria dels comentaris dels nois eren d'índole sexual, molts fent referència a una de les entrenadores. En van deixar anar un especialment molest i revelador; el comentari, que no reproduiré literalment, justificava la condició de "guarra" de la noia pel simple fet de portar talons. Per alguns dels nois, d'aquests joves d'avui en dia, portar talons significa de manera automàtica que qui els calça és una "guarra", amb tot el que això suposa...

Naturalment no tots els joves, tots els homes, fan aquestes associacions d'idees i, encara menys, aquestes afirmacions, però no deixa de ser frustrant, també per un home com jo, veure com l'arquetip més cruel i abominable de la masculinitat segueix resistint en ple segle XXI com si d'un virus malèfic resistent es tractés.

1 de les meves 3 filles, estadísticament, patirà violència de gènere; la preocupació no és només que en puguin ser víctimes, sinó sobretot, en cas que pateixin a la pròpia pell la violència masclista, la resposta seran capaces de donar!

El silenci de les dones víctimes de violència masclista és, al capdavall, el millor aliat dels homes abusadors!

dissabte, 8 de març del 2014

#MinutsMusicals del 1974 amb Ella Fitzgerald interpretant en directe "It Don't Mean a Thing"


Pels "minuts musicals del 1974" d'avui, dia de les dones, he seleccionat la interpretació de la cançó "It Don't Mean a Thing" que Ella Fitzgerald va enregistrar l'any 1974 per una televisió alemanya.

Ella Fitzgerald  és considerada la "Reina de Jazz" i "la Primera Dama de la Cançó".

El tema, composat per Duke Ellington l'any 1971, amb lletra d'Irvin Mills, és avui un estàndard del jazz. La lletra ve a dir que no hi ha res a dir, no hi ha diferència, si hi ha ritme!

Potser sí ja seria hora que homes i dones conciliéssim al mateix ritme!

Gaudiu-la!



It Don't Mean a Thing

It don't mean a thing, if it ain't got that swing
(doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah)
It don't mean a thing all you got to do is sing
(doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah)
It makes no difference
If it's sweet or hot
Just give that rhythm
Everything you've got
It don't mean a thing, if it ain't got that swing
(doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah)
It don't mean a thing all you got to do is sing
(doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah)
It makes no difference
If it's sweet or hot
Just give that rhythm
Everything you've got
It don't mean a thing, if it ain't got that swing
(doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah, doo-ah)

It makes no difference
If it's sweet or hot
Just give that rhythm
Everything you've got
It don't mean a thing if it ain't got that swing
It don't mean a thing all you got to do is sing
(doo-ah)
It makes no difference
If it's sweet or hot
Just give that rhythm
Everything you've got
Don't mean a thing all you've gotta do is swing
It don't mean a thing all you've gotta do is sing
It makes no difference
If it's sweet or hot
Give that rhythm
Everything you've got
It don't mean a thing if it ain't got that swing
(doo-ah, dooooo-aaaaah)
Don't mean a thing

He dit abans que aquesta cançó la va composar Duke Ellington; aquí podem escoltar la cançó interpretada pel propi Duke Ellington i la seva orquestra l'any 1943.



Un altre gran del jazz, el saxofonista Sonny Rollins, també la va interpretar, en aquesta ocasió l'any 1959...



I finalment una altra veu femenina, la de Nina Simone...



divendres, 7 de març del 2014

El vídeo de la setmana: la Carme, dona i mare treballadora!


Avui us parlaré de la Carme, una dona treballadora, mare de bessones... una mare treballadora!

La Carme, com jo, té un blog i en ell reflexiona sobre el que representa ser mare treballadora. La Carme és la "típica dona moderna que pot amb tot", la "súper dona"!

Ella diu, però, que no sempre ha estat així, però que al llarg de la història les dones, moltes dones, han contribuït a millorar la nostra vida, la vida de tots!

La Carme repassa alguns invents fets per dones, també algunes fites que les dones han assolit en la seva lluita per la igualtat, tot i la manca d'oportunitats que històricament, encara avui, han tingut.

Tot i les traves, les dificultats, les dones han assolit (heu assolit) importants fites! Però resta encara molta feina per fer en igualtat i, tot aquest passat, tota la història de les dones en la lluita per la igualtat, ens ha de servir per afrontar els reptes de futur, en com educar les properes generacions en igualtat i des de la igualtat!

Més o menys de tot això parla la Carme en aquest vídeo... Ho veiem?



Bon divendres i, per demà i cada dia, millor dia de la dona!

dijous, 6 de març del 2014

Homes i dones, a dues velocitats!



Com més s'apropa el dia 8 de març, dia internacional de les dones, més presents se'm fan aquestes dues frases que va deixar anar, i subratllar, Marc Grau, a les IV Jornades de RRHH de Girona. investigador de l'ICWF de l'IESE, durant la seva conferència sobre Responsabilitat Familar Corporativa.

En igualtat i conciliació hem avançat més en la teoria que en la pràctica

Una mirada crítica sobre nosaltres mateixos i/o el nostre voltant ho evidencia; l'avanç en allò teòric, conceptual, és necessari, però es fa imprescindible, per tal que la igualtat assoleixi major quotes de realitat, avançar més en allò pràctic.

Insisteix Marc Grau en l'error, encara present, de planificar polítiques de conciliació pensant només en les dones, en la maternitat, i poc en la paternitat!

I sí, ja sé que la lluita per la igualtat és una carrera de fons per a les dones, una lluita a vegades esgotadora, però el camí vers la igualtat l'hem de fer junts homes i dones...

Una altra visió d'aquest desequilibri entre teoria i pràctica s'explica en aquesta altra frase que en Marc Grau va dir:

La dona ha entrat ràpid al mercat laboral; l'home no ha entrat tan ràpid a casa!

Vida personal, vida familiar i vida laboral són vasos comunicants que no sempre estan equilibrats.

Homes i dones ara dediquem moltes hores a la nostra vida laboral, com diu Marc Grau, la dona ha entrat ràpid al mercat laboral, però a casa, dins de casa, el desequilibri en les hores de dedicació a la nostra vida familiar (tenir cura de la mainada i, si n'hi ha, persones grans dependents) segueix essent molt evident.

Té raó Marc Grau quan diu que l'home no ha entrat tan ràpid "a casa" com la dona al mercat laboral!

Segons Marc Grau homes i dones dediquem el mateix temps a les anomenades "hores de qualitat", a donar-los suport a l'hora de fer els deures, per exemple, però el desequilibri és notable a les anomenades "hores secundàries" de cura i responsabilitat familiar, és a dir, a les tasques domèstiques!

Per tal que la dona pugui disposar d'"hores laborals" per treballar és necessari, imprescindible que l'home guanyi, al seu torn, "hores de cura".

Així doncs, la manera per avançar més en la pràctica en igualtat i conciliació passa, entre d'altres coses, perquè l'home entri a casa amb la mateixa velocitat, i compromís, afegiria jo, que la dona ha entrat al mercat laboral!

No sé si el problema és que molts homes, i d'aquests encara en queden, abans d'entrar a casa passen pel bar! I molts altres entren a casa i ni ho sembla!

Jo, com sempre m'hi segueixo esforçant, tot i que no del tot si de manera suficient... pregunteu-li a ella!?



-------------------------

pd: un altre, i també preocupant, tema és la pervivència de la xacra de la violència de gènere a Europa!



dimecres, 5 de març del 2014

Apunts de política de 1974


Políticament l'any 1974 va ser un any mogut! Bé, i quin any no ho és?

L'any 1974, concretament el 8 d'agost de 1974, el president dels Estats Units, Richard Nixon, va fer quelcom que mai fins llavors, i mai des de llavors, cap altre president nord americà ha fet: dimitir! El cas "Watergate" fa fulminar la seva carrera política i va convertir en president el fins llavors vice-president Gerald Ford.

Aquell mateix any qui també va accedir a la presidència del seu país, via electoral, això sí, va ser el francès Valéry Giscard d'Estaing, després d'unes eleccions en què François Mitterrand va guanyar la primera volta, tot i que de manera insuficient, però Giscard d'Estaing es va imposar clarament en la segona i va esdevenir president de la República Francesa.

A casa nostra la democràcia feia moltes dècades que s'enyorava i aleshores, fa 40 anys, ni tan sols es flairava! L'octogenari dictador, el general Franscisco Franco, signava encara fa 40 anys, sense que li tremolés el pols, sentències de mort, entre elles la de Salvador Puig Antich!

Però sota el règim de la dictadura franquista els moviments i organitzacions que lluitaven per la recuperació d ela democràcia i de les llibertats s'anaven organitzant. Al novembre del 1974 Jordi Pujol, entre d'altres, funda a Montserrat Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i aquell mateix any Josep Pallach crea Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que dos anys més tard esdevindrà el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament.

El socialisme espanyol celebra a l'octubre de 1974, al municipi francès de Suresnes, el XIII Congrés del PSOE, el "congrés de Suresnes", que escull a Felipe González com a secretari general del partit.

Aquell congrés, com l'ambient polític de l'esquerra en general, va viure i veure amb esperança com a Portugal l'alçament militar del 25 d'abril de 1974, l'anomenada Revolta dels Clavells, posava fi a la dictadura salazarista portuguesa.

Any de canvis el 1974... Un any, per cert, que va veure com s'inaugurava, a principis de novembre de 1974, el Pont Aeri Barcelona - Madrid!

Ben segur que m'he deixat un munt de coses, notícies i anècdotes sobre la política de l'any 1974... Només volia fer-ne una pinzellada, quatre titulars!

40 anys després, però,
  • als presidents els segueix costant dimitir
  • l'ombra del que representa Franco segueix essent molt allargada
  • CDC sembla que s'està re-fundant
  • al socialisme espanyol li convindria un altre "Suresnes"
  • el socialisme que representava Josep Pallach sembla no tenir espai dins el PSC
  • ens segueix indignant l'execució de Salvador Puig Antich
  • ens segueix meravellant recordar el dia que els militars van alçar-se en favor de la democràcia
  • i el Pont Aeri és, sobretot avui, un lobby d'empresaris catalans i espanyols que no volen que Barcelona i Madrid es separin políticament...
Quin país, quin món!

Com canten Lax'n'Busto: que boig el món!




-----------------------

Sobre l'any 1974 també he recordat la música, la televisió i la ràdio; i tots aquests "minuts musicals del 1974"!

El mes vinent, com sempre el primer dimecres de cada mes d'aquest 2014, faré un cop d'ull al 1974 des de la història!

dimarts, 4 de març del 2014

En record de Ricard Herrero, alcalde referent en participació ciutadana!

Ricard Herrero, amb Consol Cantenys i Pia Bosch en un acte del PSC de l'any 2008. Foto: Roger Casero
El passat diumenge 2 de març ens va deixar Ricard Herrero, militant socialista que va ser alcalde de Santa Cristina d'Aro entre el 2001 i 2011 i president del Consell Comarcal del Baix Empordà entre 2003 i 2011.

Per mi parlar de Ricard Herrero és parlar, sobretot, de democràcia participativa, de participació ciutadana, de pressupostos participatius!

Santa Cristina d'Aro amb Ricard Herrero com a alcalde i Joan Bou com a regidor d'Hisenda i Participació va esdevenir un municipi referent i model en participació ciutadana i pressupostos participatius; recordo haver assistit en alguna de les jornades que organitzaven i en les que vaig aprendre molt!

Van ser ells, el tàndem Ricard Herrero - Joan Bou, qui precisament em van motivar a preparar i aprovar el primer reglament de participació ciutadana de Sarrià de Ter, l'any 2006.

Amb Ricard Herrero també vam parlar, i molt, de serveis socials! Recordo especialment una jornada sobre polítiques socials del PSC de les comarques gironines. Però també n'havíem parlat molt anys abans, essent ell president del Consell Comarcal de la Selva i jo portaveu del grup del PSC al Consell Comarcal del Gironès...

Ens ha deixat Ricard Herrero, polític que entre el seu llegat hi ha en majúscules la potenciació i normalització de la participació ciutadana, dels pressupostos participatius, de la democràcia participativa des del món local!

Moltes gràcies Ricard pel teu mestratge, per la teva inspiració!