dissabte, 31 de març del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Don't Leave Me Now"


Diu la llegenda que la darrera cançó que Roger Hodgson va tocar amb Supertramp va ser, irònicament, "Don't Leave Me Now"; doncs va fer-ho moments després...

No sempre és fàcil trobar el moment de deixar les coses, algunes les prorroguem massa temps per motius que algunes vegades se'ns escapen, d'altres perquè simplement no sabem trobar el moment.

En les relacions de parella també passa i a vegades és la parella la que ens implora que no la deixem, que no la deixem sota la intensa pluja, sense enlloc on anar, enmig d'una carretera solitària en la nit més fosca d'aquest món boig...

A vegades quan més t'imploren que ara no els deixis ara és quan precisament els has de deixar... Fins i tot Roger Hodgson, autor de la cançó, va fer-ho després de cantar-la amb Supertramp per darrera vegada!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 30 de març del 2018

Paraula de Fabra: extradició



Si anys enrere haguéssim fet un vocabulari del procés hi apareixerien paraules com autodeterminació i referèndum o conceptes com dret a decidir i fins i tot diàleg, negociació i pacte; també hi inclouríem constitucional o legalitat vigent entre molts altres termes que utilitzàvem per a debatre i polemitzar encara sense massa acritud.

Avui les paraules que més utilitzem en relació al procés són llibertat (sobretot perquè hi ha presos polítics), república (darrerament més que independència) i tota una sèrie de paraules relatives al món judicial: sedició, prevaricació, malversació... la prova de fins a quin punt s'ha embolicat tot plegat.

I aquests darrers mesos, i especialment aquests darrers dies, hi ha una paraula que copa l'interès i l'actualitat informativa, alhora que genera infinitat de debats jurídics i de política europea: extradició!

[formació culta analògica sobre la base del ll. traditio, -ōnis 'lliurament' amb el prefix ex-2]

f DR INTERN Lliurament d'un delinqüent refugiat en un estat, fet per les autoritats d'aquest al govern d'un altre que el reclama per jutjar-lo en el seu territori.

ex_tra_di_ci_ó.


Si parlem d'extradició és perquè, com es dedueix de la definició, hi ha (presumptes) delinqüents i sobretot hi ha exiliats, refugiats en un altre país...

Les demandes d'extradició no només internacionalitzen la qüestió catalana, sobretot obren el debat sobre l'estat de la salut democràtica dels països europeus i de la seva unió política.

La primavera catalana esclata al cor i al motor d'Europa, veurem per qui les extradicions, es produeixin finalment no, són adob, per qui són verí!

dijous, 29 de març del 2018

Quasi cent!


Hi ha un acudit molt dolent d'aquells que fan una pregunta i que en la resposta hi ha la gràcia: com es diu 99 en xinès? La resposta la teniu, si fa o no fa, i si hi poseu voluntat i ganes, al títol!

Quasi cent, és a dir noranta-nou, és el darrer número de la revista Parlem de Sarrià, un número que arriba molt carregat d'informació, entre la que trobem precisament l'inoblidable i ignominiosa càrrega policial de l'1 d'octubre al poble veí de Sant Julià de Ramis, o bé el comiat de l'alcalde de Sarrià de Ter Roger Torrent...

Noranta-nou números són molts i sobretot ens apropen a una màgica xifra rodona, tota una fita: el número 100! Però no avancem esdeveniments, que sempre abans del cent hi ha el noranta-nou, precisament el número que ara teniu (i podeu gaudir) a les vostres mans!

dimecres, 28 de març del 2018

Els equilibris del president del Parlament


La presidència del Parlament, a manca de l'efectiva del govern, té en aquesta estranya legislatura un paper més rellevant. Definit sempre com el segon càrrec institucional més important del país aquests dies esdevé el primer de les institucions catalanes per raons òbvies, descomptant naturalment els càrrecs d'administracions espanyoles amb responsabilitats polítiques sobre Catalunya.

Possiblement per això, a manca de president del govern, el president del Parlament va fer l'altre dia una inèdita declaració institucional després de conèixer la detenció del cessat president Puigdemont i de l'entrada a presó de part del seu cessat govern.

El president del Parlament va fer la seva declaració institucional quan moltes mobilitzacions i concentracions encara es mantenien actives i copaven l'actualitat informativa, algunes amb talls de carreteres, d'altres amb càrregues policials. En altres paraules, el president del Parlament Roger Torrent va fer la seva declaració quan els ànims de molta gent encara estaven exaltats, amb la indignació a flor de pell, encetant la primavera catalana, la que ha enterrat la revolució dels somriures i voldrà fer néixer la dels emprenyats, la que voldrà canviar el lliri a la mà per la crida a l'acció i a la vaga general. I entre totes les proclames es recuperava de nou la d'investir, de nou sí o sí, el president Puigdemont.

El president del Parlament va fer la seva declaració institucional i, contra els que molts esperaven, precisament donada l'hora greu que el propi Torrent va definir, no es va comprometre a convocar un ple per (re)investir Puigdemont president.

Pràcticament des de la seva presa de possessió el president del Parlament fa equilibris, els que li exigeixen un càrrec representatiu com el seu, fet que a vegades a ulls dels independentistes més "hiperventilats" (o no!) són percebuts com una manca de convicció i compromís vers el procés, la independència i la república.

S'equivoquen els qui dubten de les seves conviccions, senyal que no les coneixen o que els hi són ben igual (que també podria ser), i s'equivoquen també els qui dubten del seu compromís, però suposo que ell tan sols cerca la manera de mantenir ambdues coses (conviccions i compromís) sense posar en risc el càrrec institucional que representa.

L'altre dia després del seu discurs molts li retreien no haver anunciat la convocatòria d'un ple per investir Puigdemont; possiblement no era ni el lloc ni el moment per fer-ho, cas que calgui fer-ho, i segurament ho farà quan, efectivament, Puigdemont pugui ser investit president, quelcom que com també saben els que el titllen de tou tampoc depèn d'ell, per més president del Parlament que sigui...

No caldria primer que algun grup el presentés com a candidat, entenent que té els vots garantits per ser finalment investit?

dimarts, 27 de març del 2018

Presdemont


S'ha acabat la revolució dels somriures; aquesta és una de les evidències palpables a les manifestacions d'aquests darrers dies, resposta als empresonaments recents i la recent detenció del president Puigdemont.

S'ha acabat la revolució dels somriures, ha començat la revolució dels emprenyats! Aquesta és una de les proclames que més es repetien en aquestes concentracions i que apunten a la necessitat de fer quelcom més que manifestar-nos. Allò tan decidit i alhora tan controvertit de passar a l'acció!

S'ha acabat la revolució dels somriures, diuen els independentistes, però segurament el líder del Partit Popular català, Xavier Garcia Albiol, ho expressaria així: s'ha acabat la broma!

La detenció del cessat president Puigdemont suposa un gir argumental en el serial en que s'ha convertit el procés (l'argument i la trama s'hi presten, hi haurà versió televisiva?) i obre el capítol polític i judicial alemany, que ens mantindrà entretinguts, sembla, durant un temps...

Per l'estat espanyol el govern català ha infringit vilment el reglament però el fet (i els fets) és que el propi estat espanyol juga al límit del reglament a risc, si no ho ha fet ja, d'haver-lo infringit també. La diferència és que en l'equip de l'estat espanyol també hi ha els àrbitres!

En la voluntat manifesta d'escapçar el moviment independentista, empresonant part dels principals líders polítics, l'estat espanyol va definitivament per la caça major, el per ells cessat i fugit expresident Puigdemont.

La carpeta alemanya lluny de calmar l'ambient sembla que l'agitarà més; ara per ara la seva detenció l'ha situat de nou al primer lloc de la investidura; esgotats els estèrils plans B i C tornem al desafiant i combatiu pla A.

La pressió no és només pel president i el govern espanyol, també pel president del Parlament, que continua fent equilibris... I mentre a Catalunya discutim si Puigdemont ha de ser investit o no i el govern espanyol frisa perquè la justícia alemanya l'enviï cap a Espanya la pregunta flota i és inevitable: han caçat Puigdemont o s'ha deixat atrapar?

dilluns, 26 de març del 2018

El (no) gest del PSC


No entenc perquè Junts per Catalunya i ERC van decidir avançar la sessió d'investidura sense tenir tancat un acord amb la CUP, per més pressió que sentissin del jutge Llarena. Quin objectiu perseguien? L'improbable decantament del vot de la CUP? Aportar més tensió a les compareixences dels encausats pel jutge Llarena, entre ells el tercer candidat a la investidura Jordi Turull?

Des de la perspectiva del procés independentista penso que es va gastar precipitadament una bala, ja que la investidura no només no va ser reeixida sinó que la sessió parlamentària va activar el compte enrere per la convocatòria automàtica d'unes noves eleccions.

Aquest error polític ha estat minimitzat i ha quedat sobrepassat per un error majúscul polític i jurídic (difícil esbrinar on acaba un i comença l'altre): l'empresonament preventiu de Turull, Rull, Romeva, Bassa i Forcadell. Quin disbarat, quanta ignomínia!

Sí, tampoc entenc aquests empresonaments, ni aquests ni els de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn i Oriol Junqueras; no hi ha proporcionalitat sinó la creació d'un relat sobredimensionat que es posa més al servei de la necessitat política del govern i l'estat espanyol, de la seva necessitat d'alliçonar els independentistes, que de les garanties i els drets dels encausats.

No ho entenc i sobretot, possiblement com a tu siguis o no independentista, m'indigna!

I finalment no entenc i em dol el posicionament del PSC; entenc i defenso que el PSC no sigui un partit independentista i per tant que com a tal pugni políticament la independència; també entenc, i d'aquí possiblement el mal, que avui per avui el PSC és un partit més condicionat (que mai) pel PSOE i més assetjat políticament per Ciudadanos, que està convertint el cinturó vermell en taronja. Em costa d'entendre i em dol que les bones paraules (m'agradaria pensar que sempre ben intencionades) de Miquel Iceta no es traduïssin en un gest de solidaritat i respecte vers els familiars dels presos polítics.

A les paraules de l'Iceta li va mancar el gest, un gest que li haguessin donat, a banda d'una major credibilitat, un major significat polític; un gest que hagués estat, sens dubte, el primer repunt d'una societat que necessitem cosir, d'un país i unes institucions que necessitem recuperar.

Tot el que Miquel Iceta va dir des del faristol del Parlament de Catalunya va quedar minimitzat pel seu no gest, amb el cul enganxat a la cadira... Una llàstima, una oportunitat perduda per posar la primera pedra d'un pont que també necessitem bastir.

dissabte, 24 de març del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "No sé como te atreves"


Diuen de vosaltres, les dones, que sempre aneu un pas endavant i nosaltres, els homes, rarament ho desmentim; a la seva manera ho cantava Chenoa: "Cuando tu vas, yo vengo de allí / cuando yo voy, tu todavía estás aquí".

Però no, no és Chenoa ni aquesta cançó la de desamor que avui destaco, sinó la d'un diàleg (des)amorós entre Los Planetas i La Bien Querida que deixa ben evident que ella no només va un pas endavant, també que ell va tard (el que deia), tan tard que ella, indignada, només pot dir-li "no sé como te atreves"...

Sí, s'atreveix perquè els homes acostumem a tenir-la molt dura, la cara...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 23 de març del 2018

Paraula de Fabra: paternitat


El fill o filla d'una mare soltera celebra el dia del pare? I el o la de dues mares?

La pregunta no vol ofendre sinó obrir un debat que genera controvèrsia i no sempre consens; la resposta, em sembla, és òbvia: si jo, orfe de pare, no el celebrava perquè hauria de fer-ho qui, tot i tenir un progenitor biològic, no té un pare? Bé, no té un pare reconegut, una persona que pugui respondre a tal funció, que tingui (més o menys) capacitat per exercir la paternitat:

[s. XIV; del ll. paternĭtas, -ātis, íd.]

f 1 DR CIV 1 Relació jurídica existent entre el pare i els seus fills, derivada de la relació biològica que comporta la generació.
 
2 investigació de la paternitat Facultat de què gaudeixen els fills nascuts fora de matrimoni de poder investigar lliurement llur paternitat.

2 fig La paternitat d'un llibre.

3 CATOL Tractament reverencial donat a algunes jerarquies d'ordre eclesiàstic.

4 paternitat responsable SOCIOL Expressió emprada per a indicar la paternitat d'aquells pares que es decideixen a engendrar un fill quan han ponderat degudament tot allò que necessiten o necessitaran per tal de complir llurs deures paternals.


La paternitat és el que amb insistència i convicció cercava Pilar Abel i que de moment, exhumat el cos del (genial?) pintor empordanès, la justícia li nega.

La paternitat no és només una qüestió biològica, sobretot és jurídica, doncs ja sabem que també es pot exercir sense haver engendrat; en qualsevol cas està subjecte a uns deures, com la maternitat, i també a alguns drets.

No figura entre els drets de paternitat la celebració del dia del pare, en tot cas aquesta diada s'hauria de celebrar o no, per cada família amb pare, en funció dels mèrits adquirits en llur exercici...

Un amic i company de feina, pare en múltiples ocasions i de paternitat activa, reclamava irònicament el dia del pare que els pares hauríem de tenir dret a demanar excedència de paternitat; en realitat, i això ni és una broma ni fa gràcia, hi ha molts pares que efectivament estan d'excedència al llarg de la seva paternitat...

I és que més que la relació jurídica existent entre el pare i els seus fills el que la defineix en el nostre dia a dia és l'existència d'una relació efectiva i, sobretot, afectiva, el que amb bon humor va saber definir tan bé Carles Capdevila!

dijous, 22 de març del 2018

Les (erràtiques?) decisions del president Puigdemont


Potser algun dia se sabrà tot, tot i que avui per avui no sé quin serà aquest dia ni què serà, exactament, tot.

L'exconseller Santi Vila ha explicat el seu tot, que a banda de ser només la seva veritat ell també sap que és una part, com totes interessada, del tot. Mica en mica s'aniran publicant les altres veritats, les altres peces d'aquest impossible trencaclosques...

El moment polític que vivim requereix moltes respostes, potser tantes com preguntes, doncs certament s'han produït i es produeixen coses realment sorprenents, no sé si paradoxals, no necessàriament contradictòries, o sí!?

Sorprèn que el president Puigdemont primer proclamés la república per tot seguit la suspendre-la, un autèntic coitus interruptus independentista que va deixar la parròquia, com a mínim, destrempada.

Sorprèn que el president Puigdemont primer volgués convocar eleccions, decisió tan difícil com valenta, d'alt risc, per després desdir-se'n i passar la pilota de la proclamació de la independència al Parlament.

Sorprèn precisament que no fos ell, solemnement com a president, qui ni que fos de manera simbòlica proclamés la república una vegada votada i aprovada pel Parlament, sinó que la proclamació, asèptica i com qui no vol, la fes la llavors presidenta del Parlament Carme Forcadell.

Sorprèn que el cessat president i candidat retirat a la investidura designés al injustament empresonat Jordi Sànchez nou candidat per investir quan setmanes enrere li havia negat tal condició al també injustament empresonat Oriol Junqueras quan va afirmar, referint-se a ell mateix, que no es pot ser president si s'és presidiari... També a mi em va semblar entendre-li tot.

Tanta sorpresa en el meu cas és deguda a la manca d'informació, o per ser més precisos a la de motius, els que van motivar a prendre unes decisions i no d'altres, com marxar a Brussel·les (i afrontar l'exili) i no afrontar la presó, o a presentar-se a les eleccions quan abans havia assegurat (fins i tot insistit) que no ho faria. Entenc que les circumstàncies sempre influeixen i fins i tot canvien el destí i les decisions que hem de prendre...

Potser les decisions del president Puigdemont semblen erràtiques, hi ha qui les troba estratègiques per mantenir viu el pols del procés, també per preservar la dignitat del càrrec de president; d'altres les troben tàctiques per cercar una sortida digne a la seva incerta situació personal, sobretot la que es trobarà quan qui centri totes les mirades sigui el nou president de la Generalitat...

Algun dia se sabrà tot i potser llavors podrem valorar amb més precisió si a les hores difícils el president Puigdemont va accelerar o frenar, o ambdues coses alhora, el procés, la república, la independència...

dimecres, 21 de març del 2018

Sense xarxa


Ho confesso: al circ hi pateixo més que en gaudeixo. Ho vaig poder comprovar de nou a la pròpia pell setmanes enrere en una de les sessions del Festival Internacional del Circ Elefant d'Or que es va fer per primer cop a Girona.

El públic assistent podíem participar a la votació popular marcant quina de les actuacions ens va agradar més i jo ho vaig tenir molt clar: la del clown i malabarista argentí Pietro Vicentini!

Sí, altres números van ser més espectaculars i sobretot més atrevits i arriscats, números d'equilibristes, de trapezistes, de teles aèries o d'autèntics gimnastes que saltaven fent tombarelles sota la imponent carpa del circ, però amb l'actuació del clown vaig poder gaudir de l'espectacle sense patir, o en tot cas només patint per la possible i temuda por escènica: si us plau que no em faci sortir! Aquesta vegada me'n vaig salvar...

El risc en el circ forma part de l'espectacle, encara diria més, forma part de la seva essència: el risc d'una caiguda, d'un mal pas, d'un error de càlcul o (anys enrere quan els lleons hi rugien i els elefants omplien la pista) d'una mala jugada de la fera suposadament domada, però fera al cap i a la fi, formen part del circ i responen al repte que sempre planteja el director de pista amb la mítica frase circense del "més difícil encara!"

El recent i malaurat accident mortal que va tenir un experimentat acròbata en una actuació del Cirque du Soleil a Florida, amb una caiguda al buit des de sis metres, és el que sempre temo que pugui passar quan vaig al circ, és el que em fa patir i mantenir l'ai al cor i el cor a cent, el que a vegades em fa no mirar, pel temor de presenciar en viu i en directe una tràgica caiguda...

Hi ha per qui la sensació de risc és un estímul, jo sóc dels que no em llenço sense xarxa, i a vegades ni així...

dimarts, 20 de març del 2018

André Gomes, una altra cara del futbol


Dels futbolistes professionals només en veiem i ens interessa una part, la que ens mostren dins el terreny de joc; naturalment en el cas dels més famosos i mediàtics, que solen coincidir amb els més bons, ens interessa el que fan dins i a vegades també fora del camp, fins i tot n'hi ha que promouen la seva projecció mediàtica més enllà de l'esport.

Els jugadors de futbol professionals, els que juguen en els grans equips, ens sembla que viuen en una altra dimensió, amb sous astronòmics i un estil de vida acomodat i (aparentment) sense preocupacions, o sense més preocupacions de les derivades del seu joc i el del seu equip.

Una vida fàcil i plena de luxes que algunes vegades hem vist malmetre's després del futbol en actiu per culpa, entre d'altres motius, de la cobdícia, les males inversions o les addiccions.

Sense negar res del que he escrit fins ara també és cert que els futbolistes professionals són persona i que com tu i com jo també pateixen, s'entristeixen i es deprimeixen. Recordeu quan Cristiano Ronaldo afirmava sentir-se molt trist al Real Madrid? Bé sí d'acord, sembla que era part de la seva estratègia per demanar una millora de contracte que finalment va tenir; ja sabem que en alguns casos qui no plora no mama...

Ara un altre jugador portuguès, el blaugrana André Gomes, va tenir en una entrevista la valentia i seguretat que de moment no ha demostrat al camp per afirmar (en realitat confessar) en una que no està bé, tampoc amb ell mateix.

La seva confessió ha transformat els xiulets de desesperació dels culers al Camp Nou en càlides ovacions els darrers partits en què ha sortit al camp als darrers minuts; està molt bé que l'afició lluny de fer-li mofa i befa li doni suport i animi, i veurem què passa quan torni a jugar de titular, si és que hi torna, i hagi d'afrontar tot un partit sencer, quan cada errada penalitza i atia la temuda remor de la grada a risc d'esdevenir xiulada.

Ja ho canten Manel en relació als guapos quan afirmen que "tampoc no s'agraden i tenen complexos per ser diferents" i que "també es preocupen i tenen psicòlegs i no passa res".

André Gomes ens mostra aquests dies una altra cara del futbol, de l'esport professional i d'elit, possiblement la cara més humana... i jo no puc fer res més que aplaudir-lo i reconèixer-li la valentia de dir-ho i de fer-hi front!

dilluns, 19 de març del 2018

Esgrogueir


Alguns diaris, de paper i digitals, van esgrogueir les seves pàgines, portada inclosa, just l'endemà dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils fent cas omís a les recomanacions que en situacions com aquestes va fer el Col·legi de Periodistes.

Un fenomen semblant es va produir també a les xarxes socials i als serveis de missatgeria instantània amb la difusió d'imatges i vídeos explícits sobre la tragèdia, tot i que a diferència dels mitjans a les xarxes no necessàriament existeix (ni s'exigeix?) la curació de continguts ni el control editorial.

El mal anomenat periodisme ciutadà pot tenir molt de ciutadà però la majoria de vegades té poc de periodisme; dels periodistes esperem no només que ens expliquin els fets, sobretot que ho facin amb el rigor periodístic que se'ls hi suposa; altra cosa és la inevitable subjectivitat o la línia editorial, però els seus marges mai haurien de sobrepassar els codis ètics del periodisme.

Quelcom semblant hem vist tristament aquests dies amb la desaparició d'en Gabriel i el seu dramàtic desenllaç, amb mitjans de comunicació comportant-se com autèntics carronyaires i les xarxes socials vomitant bilis.

Davant la dificultat de tenir l'exclusiva, o el poc valor que aquesta pot tenir avui en dia en un món globalitzat també pel que fa a la comunicació, els mitjans cerquen no només ser els més ràpids sinó sobretot capitalitzar la notícia, cas que es pugui estirar com un xiclet, i generar alhora el seu corresponent impacte analògic i digital i naturalment a les xarxes socials, i tot plegat es sol traduir en un major nombre de lectors, d'oients, de teleespectadors i de clics per esdevenir tendència a les xarxes socials; l'equació és ben senzilla: a més clics i més audiència, a més impacte més ingressos per publicitat.

I si amb els mitjans de comunicació a vegades la decepció és inevitable també ho és en relació a nosaltres, ciutadania, a les xarxes socials, capaces de fer-nos aflorar el millor i el pitjor de nosaltres mateixos, sembrant solidaritat i esperança que, en qüestió de minuts, pot mutar perillosament en odi i sed de venjança...

No hauríem de perdre mai de vista que quan ens esgrogueïm, nosaltres a les xarxes socials i els mitjans de comunicació, senyal que quelcom no fem bé, senyal que, com quan ens falla et fetge, quelcom no va bé...

dissabte, 17 de març del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Without You"


Una dolorosa separació, viscuda en primera persona, va inspirar al músic canadenc Tobias Jesso Jr aquesta melancòlica cançó, una cançó que, com tantes ruptures, està amarada de dubtes i preguntes, com la que clama al cel just a la primera estrofa: "Why can't you just love me?"

La música intensifica la desesperació de la lletra, que descriu la sensació d'ofec que sovint causen les separacions ("I can hardly breathe without you"), la manca d'esperança marcada per la manca de futur ("There is nothing out there without you") i la percepció de la proximitat d'un precipici que apareix sobtadament ("There is no future I want to see without you") i en el qual només podem fer que deixar-nos caure...

Davant tal panorama sempre és molt millor buidar el pap i el bo d'en Tobias va fer-ho composant davant el piano aquesta cançó, esdevinguda un dels grans èxits del seu primer, i de moment únic, disc en solitari.

Vet aquí la bonica cançó que va fer sense ella...

Tobias Jesso Jr. - "Without You" (official video) from Seth Mendelson on Vimeo.



I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 16 de març del 2018

Paraula de Fabra: desaprendre


Quan estudiava a la universitat vaig aprendre a desaprendre, bé més aviat vaig aprendre el concepte de desaprendre, el que vol dir i significa:

[de aprendre]

[ofendre ] v tr Oblidar allò que hom ha après. Cada dia aprenc i desaprenc ensems.
 

des_a_pren_dre.

A mi, com a molts dels meus companys i companyes de classe, em va encantar descobrir aquest verb doncs aleshores tenia ganes i forces per canviar el món: desaprendre per poder aprendre de nou, enderrocar allò obsolet...

L'estudiant que era aleshores aleshores explicava cofoi allà on podia que tant o més important que aprendre era desaprendre i l'educador social que duia a dins i que ja despuntava somiava que faria desaprendre a les persones que atendria tot allò que havien après per bastir-los un nou futur.

El problema (sí, quasi sempre hi ha un problema, una dificultat, per això en parlo...) va venir quan en comptes de somiar amb el que havien de desaprendre els altres algú va interpel·lar-nos: això de desaprendre sobretot comença per un mateix!

Amb els prop de 23 anys que fa que treballo en l'àmbit social he après que desaprendre no sempre és senzill i que si és tant o més important que aprendre és també perquè és tant o més difícil, doncs desaprendre és, en definitiva, un nou aprenentatge.

Ah, me n'oblidava, pel que fa a canviar el món un dia vaig adonar-me que, si més no en el meu cas, aquesta ingent tasca també comença per canviar el meu món, el món que puc abastar...

dijous, 15 de març del 2018

Quan Stephen Hawking m'inquietava...


De petit la imatge de Stephen Hawking m'inquietava, aquella inquietud un xic incòmode de no voler mirar i no obstant no poder-ho evitar, com quan camí de l'escola veia aquell autocar ple de persones amb discapacitat (aleshores les anomenàvem d'una manera més pejorativa...) que, ignorant jo, temia sense més motiu que el desconeixement.

Veure aquella evident discapacitat i voler-la entendre-la però no patir-la, mai patir-la!, i descobrir-hi amb el pas dels anys, en el cas de Stephen Hawking la ment d'un geni i no obstant no arribar-la entendre mai, tampoc ara... I aprendre, en el cas de les persones amb discapacitat com les de l'autobús, a eliminar el prefix dis- de l'equació.

Amb els anys he après a mirar la seva discapacitat fins a fer-la quasi invisible, integrant-la en la seva personalitat; com amb la resta de persones amb discapacitat quan coneixes la persona es normalitza la discapacitat, no desapareix però tampoc destaca.

Però amb els mateixos anys el que no he aconseguit és comprendre la seva alta capacitat, ja fa molts anys que no m'esforço (bé, tampoc és que m'hi hagi esforçat massa...) a entendre les seves teories, com la del tot; què voleu, si tampoc he entès ni entendré mai la de la relativitat! Aquí la discapacitat la tinc jo! Potser ara seria el moment, doncs si ell s'ha esmerçat a apropar-nos la ciència, bé em podria esmerçar un xic més jo mateix a apropar-m'hi...

Més enllà de la seva aportació a la ciència, aportació que em nego a valorar per raons òbvies, jo sobretot el recordaré per com va afrontar la seva discapacitat, les seves discapacitats fruit d'una malaltia degenerativa, esquivant les barreres en cas d'haver-n'hi (és evident que no les podia saltar!) i fent de l'humor un dels seus principals aliats, car ell també sabia que l'humor trenca moltes barreres físiques i mentals.

Per una mostra, un botó! 

 

DEP

dimecres, 14 de març del 2018

Què cony està passant?


La història, diuen, sempre es repeteix tot i que nosaltres la percebem, com la vida mateixa, de forma lineal més que cíclica.

La sensació de déjà vu és inevitable, com si al llarg de la nostra lineal vida de sobte féssim giravoltes, "loopings"; tenim aquesta mateixa impressió, augmentada si cal i a la velocitat del Shambala, en relació al procés, que per moments s'accelera, per moments s'alenteix, per moments, com el que ara estem vivint, s'embolica; el que deia, una autèntica muntanya russa!

I és quan de nou s'embolica quan més tenim la percepció de bucle, d'haver transitat abans per aquest trànsit, de déjà vu, de que la història, vés quin remei, altra vegada es repeteix, que si ensopeguem és amb la mateixa pedra...

Altra vegada estem en una mena d'intermedi entre unes eleccions i la posterior investidura d'un president i, com al 2016 però per circumstàncies diferents, la resolució no sembla ni serà fàcil, tampoc indolora, tampoc sense víctimes, naturalment polítiques.

Els partits independentistes legítimament defensen els seus interessos alhora que intenten alinear-los amb els dels altres companys (?) de viatge, combinacions no sempre solubles i que solen obrir noves ferides sobre les que potser encara no han cicatritzat del tot, d'antigues batalles.

I mentre els partits independentistes juguen les seves cartes els independentistes sense (necessàriament) partit, els que es van partir la cara per defensar les urnes l'1 d'octubre, es desesperen i clamen al cel un acord, una direcció i sobretot un moviment vers la república i/o la independència, que ara ja no sé si és el mateix o no...

Només així s'entén l'expressió "què cony està passant?" que es va sentir aquest diumenge en un dels parlaments de la manifestació convocada per l'ANC.

El part d'aquesta fràgil república catalana independent, certament, és llarg, complicat i dolorós... Què cony està passant? Doncs que sota l'amenaça d'avortament prematur uns volen avançar el part, d'altres que sigui natural i uns tercers, si us plau, que els posin l'epidural!

dimarts, 13 de març del 2018

Ja no són peixets sinó taurons


M'explicava l'altre dia la meva filla petita (12 anys) que en un altre barri perifèric gironí hi volta una furgoneta que vigila, segueix i rapta infants, que va veure l'alerta en unes històries d'Instagram, i que naturalment no vol anar sola pel carrer; ella naturalment té por i es sent insegura, jo inevitablement procuro que abans la por la venci guanyi en seguretat. Aquest és sempre un equilibri difícil ja que la por és humana i la seguretat total no existeix.

El tràgic desenllaç del cas d'en Gabriel, l'infant desaparegut i finalment trobat sense vida, mort presumptament a mans de la companya del seu pare, no farà més que disparar els temors de la meva filla petita tot i que, una vegada més, no són precisament els desconeguts els qui més mal ens poden causar...

Aquesta desaparició va causar un gran impacte social i mediàtic i va omplir les parets de la seva escola, també les xarxes socials, de peixets, símbol de la solidaritat i l'esperança de trobar-lo amb vida. Un mar de peixos han inundat les xarxes socials aquests darrers dies i aquestes darreres hores molts d'aquests innocents peixets s'han transformat en taurons, escampant odi i venjança, clamant la pena de mort com a única sort per la presumpta autora.

Davant tal visceral tsunami ha hagut de ser la mare d'en Gabriel, precisament ella que és qui més trista i desolada deu estar, al costat del pare, qui ha demanat, quasi implorat, respecte i sobretot que no s'escampi la ràbia; quina lliçó! Si la ràbia per si sola ja és difícil de contenir, més ho és quan s'escampa a les xarxes socials on cada piulada esdevé una contagiosa mossegada...

Amb aquest clima de tensió i desolació, de ràbia i impotència, de sed de venjança, el Congrés de Diputats haurà de debatre i votar, aquesta setmana, les esmenes a la totalitat que PP i Ciudadanos han presentat a la proposta del PNV de derogació de la presó permanent revisable, un eufemisme de la cadena perpètua. A les portes del Congrés hi ha lleons, dins l'hemicicle autèntics taurons...

La meva filla petita vencerà les seves pors, i jo les meves inconfessables, amb seguretat i confiança tal i com han fet i fan les seves germanes grans, amb més encerts que errors, equivocant-se ella, equivocant-me jo, i aprenent-ne tots doncs ella, com en Nemo, tard o d'hora abandonarà l'escull...

dilluns, 12 de març del 2018

Al capdavall només és un home


En el cas que avui ens ocupa xerrica tot, tot fa mal: la gravació, la filtració i el contingut.

La gravació és preocupant, sobretot perquè arribarà un dia, si no ha arribat ja, que acceptarem que ja no hi ha privacitat, que ja no tenim privacitat, que som o podem ser permanentment vigilats i escoltats. No prou conscients de la pròpia exposició pública (i a voltes impúdica) a les xarxes socials ara ja sabem que qualsevol conversa pot ser interceptada, gravada i difosa.

La filtració, (in)oportuna just l'endemà del Dia de la Dona, naturalment cerca fer mal, desprestigiar un polític i amb ell el seu partit i el procés que defensen. La filtració és política, interessada i manté obert el debat de l'ètica periodística, com en el cas dels missatges presidencials capturats a la pantalla del mòbil de Toni Comín...

El contingut és ofensiu i del tot reprovable dins i fora de context, perquè per més privada que fos la conversa els qui parlen no deixen de ser, ni ho han deixat de ser encara, càrrecs electes, representants públics.

Aquesta inoportuna conversa telefònica ha generat un moderat sisme polític i entre les reaccions sorprèn la solidaritat que va mostra-li l'opinadora Empar Moliner; ella defensava la possibilitat de parlar "tavernàriament" en privat (sí, a qui estigui lliure de pecat que li intervinguin la propera trucada) però em pregunto si la seva solidaritat seria tant convincent si l'autor de tals expressions hagués estat, per exemple, Miguel Arias Cañete, Empar?

Sospito que aleshores ella i molts (i moltes) que en certa manera l'han disculpat atribuirien aquests desafortunats comentaris a la pròpia naturalesa i essència de la dreta espanyola i dubto que s'hi haguessin solidaritzat.

És clar, és que tal comentari no és propi d'un independentista, menys encara si és d'esquerres, d'Esquerra...

Però tot plegat és molt més senzill: què voleu dones, Salvadó, com jo, com cantava Tammy Waynette, al capdavall només és un home...

dissabte, 10 de març del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Vete"


L'amor, ho sabem, com les matèries primeres no és una font inesgotable d'energia; també és cert que té una alta capacitat de retroalimentar-se i, com l'energia, no necessàriament es perd sinó que es transforma; per això a voltes és perenne, a voltes caduc...

L'amor s'esgota com ho fa el dipòsit del nostre cotxe, s'esgota i es marceix com una flor si no es rega; l'amor s'esgota i es marceix i sobretot s'enverina amb les mentides que massa sovint volen salvar-lo...

De tot això canta Marlango a "Vete", una cançó que com un udol canta el dolor i, alhora, la determinació d'una decisió, d'un irrefutable imperatiu: vés-te'n!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 9 de març del 2018

Paraula de Fabra: bretxa


Hi ha paraules que utilitzem més en el seu sentit metafòric que no en literal; bretxa n'és una!

[c. 1645; del fr. brèche, íd., i aquest, del fràncic breka 'esvoranc']
    
f 1 MIL 1 Obertura que fa l'artilleria en una muralla.
         
2 batre en bretxa (un mur) Percudir-lo per obrir-hi una bretxa.
         
3 obrir bretxa (en un mur) Arruïnar-ne una part amb l'artilleria, fer-hi un esvoranc.
    
2 Qualsevol obertura feta en un mur, en un clos, etc.
    
3 fig Escletxa per la qual alguna cosa comença a perdre la seva fortalesa o integritat. Batre en bretxa uns raonaments. Obrir bretxa en l'ànim d'algú.
    
4 GEOMORF Pas estret entre muntanyes.
    
5 PETROG Roca constituïda per cairells units per un ciment natural.


Ens hi referim quan parlem de tecnologia, la bretxa digital, i aquesta setmana en relació a la desigualtat de gènere en general, i la (bretxa) salarial en particular, sí, l'esvoranc (una altra paraula realment eufònica!), l'escletxa que encara hi ha entre el que cobren els homes i cobren les dones per una mateixa feina; és precisament en el seu sentit figurat on trobem la magnitud de la tragèdia de la bretxa salarial, doncs fa perdre fortalesa i integritat (si és que mai n'ha tingut) al nostre fallit sistema...

Venen ganes, a vegades, més que fer-hi una bretxa obrir-lo en canal!

dijous, 8 de març del 2018

8M: desigualtat salarial i tercer sector


Avui voldria compartir un article de la Comissió d'Igualtat de Plataforma Educativa, comissió de la que qual formo part, que recull algunes dades de gènere, també en relació al tercer sector social:

8M: desigualtat salarial i tercer sector

El 8 de març es celebra el dia internacional de la dona, una jornada en el que es recorda la lluita feminista per la igualtat, en la que es posen de relleu les desigualtats de gènere que avui encara existeixen entre homes i dones.

Un dels àmbits on es produeix i reprodueix aquesta desigualtat és el laboral i bona prova d’aquesta desigualtat és la pròpia existència i necessitat d’una comissió d’igualtat, que treballa sobretot en clau de gènere.

La discriminació de les dones en l’àmbit laboral és una llosa que encara pesa amb dinàmiques i inèrcies que costen molt de trencar, i que sobrepassen el propi àmbit estrictament laboral ja que afecten a la conciliació i a la major dedicació de les dones a les tasques de cura de familiars ascendents i descendents. Aquest fet es tradueix en que són sobretot les dones qui pateixen una major temporalitat en els seus contractes, qui tenen més jornades parcials i qui generalment aparquen la seva vida laboral davant la necessitat d’atenció i cura a familiars grans o infants; és a dir, la taxa d’ocupació femenina és més baixa que la masculina i són les dones les que menys ingressos tenen, menys cotitzen i per tant menys prestació d’atur o de jubilació tindran.

La Taula del Tercer Sector esmentava aquesta setmana que set de cada deu persones treballadores que cobren menys de 1.000 euros són dones; des de les entitats socials sabem de fa anys que la pobresa és sobretot femenina.

Per poc que observem al nostre voltant aquesta és una realitat que podrem reconèixer fàcilment. I enguany hi afegim el focus de la desigualtat salarial, les diferències de salaris entre homes i dones per una mateixa feina, per un mateix lloc de treball.

Fa un any el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies va presentar els resultats de l’estudi La situació de desigualtat salarial a Catalunya entre homes i dones”, amb dades recollides de l’any 2014, i la principal, i preocupant conclusió de l’estudi era que de mitjana les dones guanyen en termes anuals un 26% menys que els homes; aquesta xifra s’enfilava al 46% en les franges salarials més baixes. El salari mitjà anual de les dones era més de set mil euros més baix que el dels homes.

I al tercer sector? 
Les dades de la 2a edició de l’Anuari de l’Ocupació del Tercer Sector Social de Catalunya 2016 de la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya situa la bretxa salarial de gènere al voltant del 2%, definint-la d’irrellevant, davant el prop del 24% del mercat laboral català. Pel que fa a la parcialitat el 58% de les dones contractades ho fan a jornada parcial i un 42% a complerta, mentre que amb dades globals (homes i dones) el 53% de les persones contractades tenen un contracte a temps parcial mentre que el 47% restant disposa d’un contracte a temps complet; convé tenir present, a més, que les dones representen, de mitjana, el 76% de les plantilles de les entitats del tercer sector social.

Les entitats socials no vivim al marge de la desigualtat de gènere, tampoc la salarial encara que, en aquest cas la seva incidència sigui menor; la desigualtat és encara avui un greu error del sistema i ens interpel·la a totes i tots, a dones i homes; des de la Comissió d’Igualtat hi seguirem compromesos, hi seguirem treballant.

Comissió d’Igualtat del Plataforma Educativa

dimecres, 7 de març del 2018

El 8M no faré vaga


Dijous no faré vaga i em temo que el problema (sí, tinc un problema) és que ningú espera que en faci, tampoc les dones que la motiven, les dones que la convoquen.

A diferència d'altres convocatòries de vaga per aquesta no em sento directament interpel·lat, car ningú m'insta a fer-ne, cap correu electrònic, cap missatge a les xarxes socials, ni tan sols cap piquet informatiu...

Al contrari, el que s'espera de mi és precisament que no faci vaga sinó que cobreixi els serveis mínims cas que afectin (que no) a la meva feina, i sobretot que m'ocupi de tot el que la meva parella (o companya, que no puc dir la meva dona, que no és meva sinó seva) deixarà de fer en relació a les qüestions domèstiques, de les que, a banda de la feina, també està cridada, ella sí, a fer vaga!

Entenc que la vaga feminista vol donar visibilitat a la massa vegades invisible feina que fan les dones en l'àmbit laboral i domèstic i en aquest sentit espero que la convocatòria tingui l'èxit que es persegueix.

I no puc evitar sentir un regust estrany, tampoc diria amarg, perquè sento que la de la igualtat és també la nostra lluita, la dels homes, per més esclaus que a vegades siguem de micro o macro masclismes, i m'hauria agradat sentir-me interpel·lat per aquesta vaga.

Més enllà d'aquesta minúscula circumstància em segueixo sentint interpel·lat per la lluita i encara en deute, reconec, per la causa...

dimarts, 6 de març del 2018

"No nos metamos en eso..."


La lluita per la igualtat ha assolit moltes fites, certament ha aconseguit moltes coses però no totes, tampoc eradicar la desigualtat salarial.

La desigualtat salarial és una realitat no sempre reconeguda i per analitzar-la no cal fixar-se només en la xifra final, en el sou d'un home i en el d'una dona pel mateix lloc de treball, sinó en les condicions que es donen perquè la desigualtat, lluny de resoldre's, es perpetua.

Un dels motius és la manca d'igualtat d'oportunitats, que no només afecta a l'accés al món laboral, també a les condicions en que la dona hi entra: amb més jornades a temps parcial, amb més contractes temporals.

És a dir, i en altres paraules, el de la dona segueix essent, en molts casos, el salari complementari, no el principal, pel que serà ella sobretot qui treballarà a temps parcial quan hi hagi persones a càrrec (ascendents o descendents), serà ella sobretot qui deixarà la feina si alguna s'ha de deixar.

No són pocs els estudis que plasmen aquesta situació injusta, que afecta a tots els nivells retributius de l'escala salarial; la desigualtat salarial es produeix tant en els llocs de treball menys qualificats com en els d'alta qualificació.

És com si a l'inici d'una cursa entre un home i una dona la dona tingués grillons lligats al peu, grillons que representen les càrregues familiars que la dona assumeix en un percentatge molt superior al de l'home (respecte això també hi ha estudis!): naturalment em puc estalviar preguntar-vos qui guanyarà la cursa...

La desigualtat salarial és un fet i no és només responsabilitat de les empreses, també ho és de l'administració, on també es produeix, i sobretot dels governs i poders legislatius per la capacitat que tenen de legislar i promoure la igualtat; és per això que resulta tristament desencoratjador que el president del govern espanyol, preguntat setmanes enrere per la desigualtat salarial, s'espolsés el tema i la responsabilitat de sobre amb un desvergoinyit "No nos metamos en eso..."

Doncs res, no se'n parli més...

dilluns, 5 de març del 2018

Enroc


L'independentisme finalment ha mogut peça: el (cessat) president Puigdemont ha fet un pas; per uns un pas al costat, per d'altres un pas enrere i per uns tercers un pas endavant!

Un pas al costat significa cedir el pas però no retirar-se, que és el que esperava que fes, entre d'altres, ERC; el pas enrere és sinònim de rendició i és el que, amb més o menys bel·ligerància i indissimulada satisfacció, els partits constitucionalistes interpreten que ha fet; el pas endavant significa moure's per seguir avançant i és el que els seus, especialment Junts per Catalunya, interpreten que ha fet doncs ni es retira ni s'aparta, sinó que voldrà seguir tenint un paper important i actiu hissant la bandera de la (encara no nada) república catalana des de Bèlgica al món, mentre a Catalunya s'intenta investir un nou president i formar un govern, veurem si post-autonomista o no...

Amb independència de la direcció del seu pas el seu moviment permet fer avançar la partida fent possible (?) investir un president: el candidat, per disgust de molts ERC i la CUP inclosos per diversos motius, serà l'encara empresonat Jordi Sànchez; la jugada més que una temptativa d'escac i mat a la Catalunya autonòmica sembla un enroc, doncs si bé amb el seu pas el president Puigdemont desfà alguns interrogants amb la designació de Jordi Sànchez com a candidat se n'obren d'altres i la troca, més que descabellar-se sembla que s'embolica de nou...

De moment la CUP ja ha anunciat que davant la proposta d'investidura s'abstindrà, i l'aritmètica parlamentària planteja un sudoku de mal resoldre a risc de situar novament en el punt de mira al president del Parlament: permetrà el negat vot telemàtic?

dissabte, 3 de març del 2018

Minuts musicals de desamor amb "Com més et coneixo més m'agrada el teu gos"


Si l'expressió "és que només vull que siguem amics" representa la barrera infranquejable de l'amor, un autèntic mur pels "pagafantes", la comparació amb un gos en el moment de la ruptura representa, definitivament, el certificat de defunció de la relació.

És evident que els qui tenen gossos troben recompensa a tantes passejades a deshores, recollides de caca, despeses veterinàries i altres atencions que requereixen i suposo que entre els principals valors, a banda de la sempre inestimable companyia, hi ha la lleialtat.

Com en tantes altres qüestions de la vida amb les relacions amoroses sabem com entrar-hi, generalment amb delicadesa i tendresa, però no com sortir-ne, generalment amb ressentiment i rancúnia.

Aquesta cançó d'Els Pets n'és una bona mostra i el seu títol, esdevingut part de la tornada, més que una declaració de principis és la frase lapidària que enterra la relació!

Bub bub!






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 2 de març del 2018

Paraula de Fabra: llevaneu


Les compostes són unes paraules que quan les descobrim, innocents infants, ens meravellen: parallamps, astronauta, trencanous...

Amb les compostes aprenem a entendre la complexitat d'aquest món en el que vivim, aprenem a veure'l i a interpretar-lo tal i com és, tan complex, i alhora fascinant com la paraula otorinolaringòleg!

Les compostes són com la nostra pròpia divisió cel·lular, quan no som més que això, una sola cèl·lula; també com elles, i com el món que ens envolta, som complexitat.

Aquesta setmana ha estat marcada, entre d'altres esdeveniments i fenòmens, per la nevada que, amb diferents intensitats, ha enfarinat el nostre país, aturat el trànsit de camions, anul·lat el transport escolar i tancat algunes escoles, instituts i universitats. Sí, ja ho sabem que només necessitem quatre volves de neu per trasbalsar el país...

I quan la neu es fa present en cotes més baixes, en zones més urbanes, apareixen com per art de màgia les màquines llevaneu, aquests vehicles aparentment normals (tot terrenys, camions, tractors, retroexcavadores...) dotats ("tunejats"?) amb una gran pala al davant la missió de la qual és, efectivament, llevar la neu de carrers, camins i carreteres...

Llevaneu

[de llevar i neu]

adj i f OBR PÚBL Dit de la màquina adaptada a un vehicle que és emprada per a treure la neu de carreteres, de vies fèrries, etc.

lle_va_neu.


Les màquines llevaneu, certament, són als vehicles el que les compostes a les paraules...

dijous, 1 de març del 2018

El Pont Major


L'any 2005 l'Ajuntament de Girona va publicar un llibre dedicat al barri del Pont Major, dins la col·lecció "Tot Barris"; l'Ajuntament va fer l'encàrrec a la periodista gironina, que no pontenca, Eva Vàzquez . Poc després de la publicació del llibre la Revista de Girona em va encarregar una ressenya del llibre, i aquest en va ser el resultat:

El Pont Major

És digne d’elogi la iniciativa de l’Ajuntament de Girona de fer amb els barris allò que, d’una manera més genèrica i generosa, ha fet amb la ciutat: després de dotar-los de serveis i d’equipaments, després de recuperar-ne la dignitat, els hi edita un llibre. És interessant aquesta mirada cap als barris, cap a un espai geogràficament més o menys delimitat, la història del qual no sempre ha resseguit les mateixes petjades de la ciutat. Els barris, àtoms de vida interdependents, amb la seva singularitat aporten una riquesa potser no sempre prou reconeguda.

El segon títol de la col·lecció Tot Barris, editada per l’Ajuntament de Girona, està dedicat al barri que m’ha vist créixer, la meva família hi va anar a viure poc abans que jo nasqués, i del qual fa deu anys en vaig marxar: el Pont Major.

El llibre conté vint-i-sis imatges precedides d’un text escrit per la periodista i escriptora Eva Vàzquez, qui d’entrada adverteix al lector, sobretot a l’autòcton, que ella no és del Pont Major i que, per tant, escriu sobre un barri que no li pertany. Aquest és un element que l’àvid lector ha de tenir sempre present, sobretot qui hagi llegit el primer llibre de la col·lecció Tot Barris, escrit per Manel Serra sobre el barri de Sant Narcís. El perfil és molt diferent i per aquesta raó penso que és de lloar l’atreviment de l’Eva Vàzquez en assumir aquest repte, potser més aviat aquest risc.

Eva Vàzquez s’aproxima al Pont Major amb la complicitat de qui, com el barri, procedeix també “d’aquelles parcel·les on les ciutats purguen els seus pecats, (...) com a dipòsits d’excedents humans”. Excepte pels que hi viuen, pels que hi hem viscut o pels qui hi mantenim encara algú que hi viu, el Pont Major és un d’aquells molts indrets en què la majoria de la gent hi passa de llarg, difícilment hi va, rarament s’hi queda. El Pont de l’Aigua, element que predomina en el nom del barri, convida, segons descriu Eva Vàzquez, “indefectiblement a la mobilitat i la partença”.

Allò que per si soles expliquen les fotografies, vagament hi aprofundeix el text de l’Eva Vàzquez. No ha buscat una clàssica narració cronològica i històrica dels avatars del barri, més aviat és un exercici literari d’aproximació als seus elements fisiològics actuals, en una primera part, i històrics, en una segona, destil·lant-ne més l’essència de la seva ànima, des de la seva mirada forana, que resseguint-ne, amb dits de forense, les cicatrius de les seves pedres. Es passeja amb uns ulls que no estimen el que veuen, potser perquè, senzillament, fins ara no n’havia tingut l’oportunitat; uns ulls que no embelleixen, com sí ho farien els meus, amarats de records i del sentiment de pertinença, un barri amb poques artèries encavalcat entre un riu, el Ter, que també passa de llarg i un tren que, com la majoria de la gent, fa massa temps que no s’hi para. S’hi passeja levitant, acompanyada de Steiner, Schulz o Pessoa, companys de viatge possiblement no prou coneguts al barri; se’n serveix per universalitzar-lo, potser per fer-lo més proper als forans, més que no pas perquè els de dins, amb les seves cites, s’hi emmirallin embadalits. Observa les cases del barri antic, les destil·leries, les congregacions, els blocs de l’Obra Sindical, els masos, els xalets de la vora de la via del tren, els magatzems... en la seva passejada potser s’ha fet acompanyar poc per la gent que hi viu; aquest potser n’és un defecte, potser la seva virtut... que cadascú judiqui.

Pobre durant anys en inversions, d’uns anys ençà el Pont Major ha estat dotat de serveis i equipaments i ha revitalitzat el seu teixit associatiu. Com finalment afirma Eva Vàzquez, “algú ha comprès que aquest és un lloc digne de romandre-hi i no una carretera de pas.”

Jo, darrerament, m'he encomanat a aquestes darreres paraules...