dissabte, 30 de setembre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Chile, la alegría ya viene"


Mai com fins ara el "SI" havia estat tant reclamat a Catalunya, possiblement tant com l'any 1988 el "NO" va ser reclamat, i cantat, a Chile!

No va ser un 1 d'octubre sinó un 5 d'octubre del 1988 la data que el dictador xilè Augusto Pinochet va escollir per a celebrar un referèndum per seguir al poder uns quants anys més, quan ja en duia molts, massa des del cop d'estat que va perpetrar contra el govern de Salvador Allende.

Plantejat el plebiscit el "NO" va esdevenir, llavors, un crit de llibertat i democràcia! I "NO" és la pel·lícula del director xilè Pablo Larraín, protagonitzada per Gael García Bernal, que narra l'estratègia publicitària que va permetre derrotar el dictador. La pel·lícula, per cert, va ser nominada als Oscars dins la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa.

Un dels himnes d'aquell referèndum va ser la cançó "Chile, la alegría ya viene"! Aquí l'alegria té inevitablement un regust més agredolç...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 29 de setembre del 2017

El vídeo de la setmana: l'incendi


"Només si cremes tot el que et penses que tens, i ets, seràs lliure". 
Temporada Alta 2017.

Deu ser per això que jo cremo constantment, doncs sempre trobo coses per cremar i mai esdevinc del tot lliure, ni tan sols de mi mateix...



Bon divendres!

dijous, 28 de setembre del 2017

La trucada indiscreta


En un lloc de Girona, el nom del qual prefereixo no recordar, veig tot sovint un home parlant per telèfon al peu del carrer, suposo just sota de casa seva. La seva presència m'encurioseix sobre manera i ha despertat mil i una hipòtesis, la que més m'agrada, ho heu endevinat, que parla amb l'amant!

Fa mesos que, quan passo per allà el veig; no és sempre però sí tot sovint i, la majoria de vegades, parlant per telèfon. És, de fet, com si ja formés part del paisatge d'aquell tros de carrer, quasi com un element més del mobiliari urbà. És passar per allà i preguntar-me: hi serà avui trucant? I alguns dies la sospita es confirma i el veig allà, telèfon en mà i conversant vés a saber amb qui...

Em pregunto sobre què deu parlar i, sobretot, amb qui deu parlar que no pugui fer-ho des de la comoditat de casa seva, ni que sigui tancat al lavabo. S'amaga de casa seva al carrer? Em pregunto si és ell que truca o si el truquen, si baixa expressament de casa o si espera a pujar a casa per enllestir la trucada, i si l'altra persona, la que li dona tanta conversa, també cerca discreció en la indiscreció del seu carrer, allà on sigui que visqui.

Em pregunto si els seus veïns, els que suposo que el coneixen i els de la resta de carrer, també s'hi han fixat en ell i en les seves trucades urbanes, i si com jo les seves trucades també els desperta la curiositat que a mi fa temps que em rosega.

I la seva família? També em pregunto si el veuen allà palplantat, o bé anant amunt i avall parlant amb no sé qui... o potser ells sí saben amb qui parla!?

Si el conegués i hi tingués confiança potser li preguntaria amb qui parla, si és que parla des del carrer sempre amb la mateixa persona; llavors entendria perquè el veig tant sovint parlant per telèfon des del carrer. Però ben mirat potser és millor no saber-ho i mantenir el misteri, no sigui que acabi descobrint una ensopida veritat...

dimecres, 27 de setembre del 2017

"Creueristes" que no són turistes!


Ai els creuers, són tan odiats com estimats!

Odiats per uns, que els perceben com una espècie invasora que, arribada per mar, arrasa tot el que es troba terra endins quan per unes hores la conquereix; estimats per altres, que els veuen com diners amb cames que cames ajudeu-me visiten-mengen-gasten a riuades, les riuades dels qui desembarquen per unes hores avui en un port, demà en un altre...

Aquests pobles flotants que compten per milers els seus esporàdics habitants s'han consolidat com a model turístic i representen avui un important actiu econòmic del sector, al mateix temps que el propi sector en debat la sostenibilitat econòmica i ambiental del model.

Aquests dies políticament convulsos tres creuers, com si fossin les tres caravel·les, centren la nostra atenció, en especial un, decorat amb uns coneguts dibuixos animats. Els tres creuers fan l'agost aquests primers dies de tardor convertits en casernes flotants de la Guàrdia Civil, que semblen haver vingut no per conquerir la nostra terra, com ho feren al seu dia les tres caravel·les de Cristòfor Colom, sinó per reconquerir-la per Espanya davant el risc d'escissió.

Viuen en un creuer, els milers de guàrdies civils, però és evident que no han vingut de vacances...

dimarts, 26 de setembre del 2017

L'Estaca del Meditarráneo


Ens han faltat paraules d'amor país petit endins, país petit enfora; altrament, és evident, no estaríem en aquesta situació: una Catalunya cada dia més intervinguda.

La tensió política és evident i es palpa a les institucions de fa temps, al carrer aquests darrers dies i inevitablement a les xarxes socials, on massa sovint es desboquen i es desborden perillosament, alimentant la confrontació més que amainant-la, si és que caldria fer-ho...

Dies enrere el cantautor Joan Manuel Serrat va declarar-se contrari al referèndum de l'u d'octubre (de fet cap novetat, cap sorpresa) i tot seguit es va iniciar l'enèsima (estúpida) escalada de piulades "filo i fòbico serratianes", unes tractant-lo com a mínim de traïdor, altres convocant escoltades massives de la seva música en una hora concreta... Ambdues coses, acció i reacció, tan estèrils com innecessàries.

Sí, de debò cal fer llistes negres de músics?, Cal fer llistes negres de músics, escriptors, directors de cinema o esportistes en funció del seu posicionament en relació al procés i al referèndum?

No, jo no deixaré d'escoltar Serrat per no ser independentista ni Llach per ser-ho, ni a Raimon per procurar mantenir-se'n al marge... No, jo no sóc d'eixe món...

Això sí, sort de l'humor! 




dilluns, 25 de setembre del 2017

Sedició


No entenc com una paraula tan bonica, sedició, pot significar suposadament (?) una cosa tan lletja: alçament contra l'autoritat establerta.

Sedició és una paraula realment bonica, eufònica, suau com la seda i aparentment lleugera com una ploma. Altres paraules que aquests dies també són notícia són més lletges, com prevaricació, una paraula tan lletja com el delicte que defineix. Però sedició?

La sedició no té cap element abrupte, fonèticament abrupte: ni una ce que soni ca, ni una pe, ni una te, ni una erra ni cap erra després d'una pe o una te. En canvi al bell mig hi té una de que encara l'arrodoneix més, com si l'embolcallés de cotó fluix: sedició; si és que és una paraula melosa, de les que se't fon a la boca!

I si per si sola encara no la trobéssiu prou bonica, sedició s'assembla molt a seducció, una paraula atractiva que com la pròpia paraula defineix ens sedueix...

No ens sedueix especialment aquests dies una part d'Espanya, l'Espanya governamental, judicial i policial; més que paraules a cau d'orella aquesta Espanya ens assetja en nom d'una legalitat que volen dur fins a l'extrem i si cal potser un xic més enllà...

I és clar, a menys seducció més risc, qui sap si més ganes, de sedició, i és tan atractiva la paraula, que a vegades hom pot passar, quasi sense voler-ho, o temptat per la seductora paraula com si fos un cant de sirena, de la paraula als fets: sedició...

dissabte, 23 de setembre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula: As Brumas Do Futuro


L'autoproclamada revolució dels somriures arran de les detencions policials de membres del govern de la Generalitat ha pres de la portuguesa dels clavells la flor per esdevenir símbol, com va ser-ho inequívocament en aquella evocada revolució.

"Capitanes de abril" és una pel·lícula portuguesa que relata i dramatitza aquells fets i entre la seva banda sonora conté aquesta bonica cançó, "As Brumas Do Futuro" d'un dels grups portuguesos més internacionals: Madredeus.

A casa nostra aquests dies també tenim, clavells a banda, les nostres particulars boires del futur; esperem que més aviat que tard escampin...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 22 de setembre del 2017

El vídeo de la setmana: Ara comença el Mambo!


Aquests dies representa que estem en campanya electoral, en la campanya electoral del referèndum, però lluny de ser una campanya com sempre és una campanya totalment diferent, excepcional, tan diferent que, sincerament, no sembla que estiguem en campanya electoral sinó, ara ja, en una batalla campal!

El vídeo de la CUP ha estat dels pocs símptomes de campanya electoral que he percebut aquests dies que efectivament estem en campanya, un vídeo que ve a ser la segona part del de la furgoneta del procés...

Un vídeo molt més divertit que aquest altre que, sincerament, no sembla fet per la CUP... Ara però, la campanya electoral ja la fan directament el govern i l'estat espanyol amb el seu sobre actuat desembarcament a Catalunya...



Bon divendres!

dijous, 21 de setembre del 2017

Excepció d'estat


Després de dies d'escorcolls a impremtes, investigacions, persecucions de cartells i urnes o incautacions de les paperetes de votació del referèndum la policia espanyola va iniciar ahir les detencions de membres del govern català. Els fets i la seva magnitud són, sense cap mena de dubte, excepcionals i inèdits des de la recuperació de la democràcia i ens deixen unes escenes que semblen més pròpies de temps pretèrits que no dels nostres dies.

Ja sabem que la resposta de l'estat espanyol és implacable i que aquesta és la resposta que vol el govern espanyol: estàveu avisats, va dir ahir el president Rajoy. No sé si és del tot conscient del mal que aquestes imatges fan no només al seu govern, també a la pròpia democràcia espanyola, i a la seva protecció dels drets i llibertats.

En el fons el president Rajoy no té altra sortida doncs l'única sortida que ell ha donat a la proposta (desafiament, si voleu) del referèndum català ha estat el cul de sac de l'imperi de la llei: desinhibint-se de qualsevol afrontament polític Rajoy deixa que el procés derivi només per la via judicial, negant-li la política a la política.

El desembarcament de la Guàrdia Civil a Catalunya és un mal símptoma, ja que sembla, i ara ja s'ha evidenciat, que és el preludi d'una batalla que ja es lliura a les institucions catalanes, amb detencions i al carrer amb concentracions i manifestacions...

I mentre la policia espanyola deté càrrecs del govern de la Generalitat el govern espanyol reté i pren el control de l'economia catalana en un episodi més de la dilaceració de l'autonomia catalana. Potser sí que al final tot plegat és una competició entre els governs català i espanyol per veure qui es carrega abans l'autonomia catalana, uns per reduir-la al mínim, els altres per fer-hi néixer de les cendres un nou estat!

No sé si aquesta situació representa un estat d'excepció en tota regla però sí que situa a Espanya en una excepció d'estat i la situació en lamentablement excepcional alhora que excepcionalment lamentable.

Estaven avisats, deia ahir el  president Rajoy... tan avisat com ho estava, i està, també ell!

dimecres, 20 de setembre del 2017

No és una qüestió de trens, sinó de vies!


Un tren surt de Barcelona carregat d'urnes amb la voluntat d'arribar, sigui com sigui, a Ítaca; un altre tren surt de Madrid carregat de lleis constitucionals amb la voluntat d'aturar, sigui com sigui, el primer. Quan es trobaran?

No sé si els exercicis de matemàtiques per les escoles encara es redacten d'aquesta manera però en el relat del procés el xoc de trens és una imatge ha servit per visualitzar la tossuderia dels dos governs per mantenir ferma la seva direcció, fins i tot assumint el risc que els dos trens, cas d'existir i sobretot circular per la mateixa via, col·lisionin!

De fet el xoc de trens no només és inevitable sinó que d'alguna manera ja s'ha produït, sobretot a partir de la controvertida aprovació de les lleis del referèndum i de la transitorietat jurídica: el tren de la legalitat catalana xoca contra el de la legalitat espanyola.

Una altra imatge que aquests dies ha generat polèmica és la de l'anunci institucional de la Generalitat pel referèndum, aquella imatge on es veuen unes vies de tren i un desviament, s'entén, la independència. La imatge de prendre un altre via, un altre camí, no és nova però la seva estèril prohibició l'ha fet (encara) més rellevant.

Les vies de tren han de mantenir-se sempre en paral·lel una respecte l'altra, d'altra manera el tren no podria circular-hi. Per llarga que sigui la via, per llarg que sigui el trajecte, els rails es mantenen sempre i constantment en paral·lel; sempre en paral·lel i sense poder convergir ni divergir mai, sempre en paral·lel mantenint la mateixa distància entre un rail i l'altre.

De fet és així com avancen els governs de Catalunya i Espanya des de fa temps, sempre en paral·lel, sense voluntat de convergir i divergint cada vegada més. I ja sabem que qualsevol moviment de les vies, bé sigui de divergència o de convergència, només pot tenir un final: fer descarrilar el tren.

Un tren surt de Barcelona carregat d'urnes, un altre tren surt de Madrid carregat de lleis constitucionals: quin descarrilarà primer?

dimarts, 19 de setembre del 2017

1.000 maneres d'aturar el referèndum


El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, està escrivint aquests dies un capítol més de la història d'Espanya comandant l'ofensiva per terra mar i aire al referèndum convocat pel govern català. Aquest capítol bé podria anomenar-se "1.000 maneres d'aturar el referèndum" i per subtítol podria afegir-hi "... i no morir (políticament) en l'intent".

No són poques les accions que, sota l'imperi de la llei sagrada de la Constitució, s'estan duent a terme aquests darrers dies: perseguir urnes, requisar cartells electorals, tancar webs, enviar cartes als alcaldes, enviar la policia als mitjans de comunicació o intervenir l'economia del govern...

Arribat a aquest punt el govern i l'estat espanyols van a totes contra el referèndum, com a totes hi van el govern català i els grups polítics que li donen suport, a favor. Acció - reacció. El govern català té la iniciativa i això, generalment, sol ser un avantatge. I la iniciativa no només l'ha buscat, sinó que el govern espanyol li va donar quan va renunciar a una de les maneres d'evitar aquest referèndum (no constitucional): la política en majúscules!

Rajoy no només busca ara les mil i una maneres d'aturar el referèndum, ell, el seu partit i el seu govern també han contribuït, intencionadament o no, a provocar-lo; de fet el propi Rajoy també ha escrit un capítol més de la història d'Espanya que bé es podria titular "1.000 maneres de provocar un referèndum" i per subtítol podria afegir-s'hi "...i que el president de la Generalitat mori (políticament) en l'intent".

Entre les maneres de provocar-lo hi trobaríem les signatures contra l'Estatut de Catalunya, la negació a negociar un nou pacte fiscal, les reiterades desatencions de les necessitats d'inversió de Catalunya o el menys teniment (per dir-ho suau) a la llengua i cultura catalanes...

La paradoxa de Rajoy, el seu drama, és que cada manera que troba per aturar el referèndum esdevé automàticament en una nova manera de provocar-lo, generant una espiral de final imprevisible que sembla no tenir aturador, doncs és evident que passi el que passi l'u d'octubre, el referèndum, la proposta d'un referèndum per Catalunya, no s'aturarà.

dilluns, 18 de setembre del 2017

Com sempre?


Com sempre. Aquest és el missatge a repetir com un mantra (més) del procés, en relació als molts dubtes que planteja el referèndum:
Com votarem l'u d'octubre? Com sempre.
I el cens? Com sempre.
I els col·legis electorals? Com sempre.
I... com sempre!

Entenc l'esforç de donar una pàtina de normalitat al referèndum (ara sí) convocat i fins i tot considerat il·legal, però la seva pròpia naturalesa el fa excepcional, tant que fins i tot en el cas hipotètic (i improbable) que fos legal i d'haver-se aprovat com sempre, seguiria essent excepcional!

Tampoc podem oblidar que la seva aprovació al Parlament de Catalunya no es va fer com sempre, la llei del referèndum no s'ha aprovat seguint el procediment ordinari, el de sempre, sinó que també la seva aprovació es va fer per un procediment excepcional, gràcies a una drecera parlamentària construïda "ad hoc"...

L'1 d'octubre votarem com sempre? No, si votem... votarem com mai!

dissabte, 16 de setembre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Sway"


El 17 de setembre de 1999 no vaig anar a veure la pel·lícula "American Pie", estrenada a casa nostra ara fa divuit anys. No eren aquells dies de cine, però sí de pel·lícula: tot just acabava de néixer la nostra primera filla!

Ara la criatura ja té l'edat, si fa o no fa, dels i les joves protagonistes de la pel·lícula, joves que abans d'abandonar l'etapa de l'institut, graduar-se i anar cap a la universitat també volen abandonar, de fet perdre, la virginitat! La pel·lícula va ser un èxit i va esdevenir la primera d'una llarga (i segurament innecessària) saga...

La pel·lícula és d'aquell subgènere tan nord-americà que combina joves, sexe i rock'n'roll, tot tenyit de comèdia (també hi ha les tenyides de terror o d'esports...), una pel·lícula de riure "tonto"... Reconec, per desconcert de la meva dona, que són pel·lícules capaces d'enganxar-me al sofà!

En el supòsit que la meva dona veiés la pel·lícula (diria no resistiria ni vint minuts...) segurament el que més li agradaria seria la cançó d'avui, i és que no tot està perdut en aquestes pel·lícules, a vegades hi trobes agradables sorpreses com la cançó "Sway" de la cantant nova zelandesa Bic Runga.

Fins i tot a la criatura de 18 anys, que segurament com jo riuria de valent amb la pel·lícula, també li agradaria la cançoneta, la més coneguda, de Bic Runga...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 15 de setembre del 2017

El vídeo de la setmana: feliços 18, Clàudia!


Estimada Clàudia,
ara que estàs a punt de fer 18 anys sembla que arriba aquell moment; sí, aquell moment tan incòmode com inevitable en el que els pares i mares volem gravar a foc paraules importants, lliçons de vida, aquell moment que a les pel·lícules s'acompanya de música per generar l'èpica que el moment exigeix.

Sí, música com aquesta (la Sira comença a tocar la guitarra, "Quelqu'un m'a dit" de Carla Bruni). No Clàudia, avui no et direm res en majúscules, avui cap foc gravarà cap paraula per a la posteritat, avui no et direm allò que ja ets gran i única responsable dels teus actes.

No, tot el que avui et podríem dir ja ho hem parlat i quan ha fet falta discutit en el dia a dia al llarg dels teus quasi 18 anys, algunes vegades amb més encert que d'altres, algunes vegades amb més raons que d'altres i sempre assumint el risc, com a mare i pare, d'equivocar-nos; i sí Clàudia, així ho seguirem fent encara que tinguis 18 anys.

La música segueix sonant, com sempre ho ha fet a casa nostra, com un element més de la nostra particular banda sonora; i les paraules continuen fluint, però avui no per a sentenciar ni donar lliçons sinó tan sols per a felicitar-te els 18 anys i per recordar-te que aquí ens tens, que t'estimem molt i que aquí seguim i seguirem: al teu costat i estimant-te sempre.

Feliços 18 Clàudia!

*Text llegit el passat diumenge 10 de setembre en la tradicional trobada de la família Casero al Càmping Bassegoda.



Bon divendres!

dijous, 14 de setembre del 2017

Jo desobeeixo!


Imaginem-nos, que ja és molt imaginar, que el proper 1 d'octubre hi ha urnes; què faig?

Aquesta és la pregunta senzilla i directa, pregunta que fins i tot em podria fer la meva filla petita, que em vaig fer a mi mateix per esclarir quina posició prendria al ple extraordinari de l'Ajuntament de Sarrià de Ter d'aquest dimarts en el que es donava compte del decret d'alcaldia de suport a la llei del referèndum.

Tot i que no calia aprovar-lo, sinó que tan sols se n'informava, sí que es va convenir la necessitat d'expressar el suport, o no, al decret en qüestió o, si voleu, al que el decret en general representa.

Imaginem-nos, que ja és molt imaginar, que el proper 1 d'octubre hi ha urnes; què faig? Anar a votar!

De les lleis del referèndum i de la transitorietat jurídica no m'agraden moltes coses, d'entrada com es van votar, aprimant de forma imprudent el dret de l'oposició a fer d'oposició o silenciant els lletrats del Parlament i el Consell de Garanties Estatutàries. Tampoc m'agraden alguns dels seus passatges, doncs en alguns s'albira un nou país no necessàriament millor del que tenim avui, amb un excessiu control polític sobre l'àmbit judicial.

He estat i sóc crític amb el procés i amb molts dels seus impulsors, només cal fer un cop d'ull al meu bloc o llegir en diagonal el que hi publico. No m'agrada el posat ni la intenció "martirofílica" de moltes posades en escena ni les giragonses argumentals que s'usen i abusen constantment, cantades com una lletania per part de l'independentisme.

Tampoc la usurpació del terme democràcia, doncs en el fons, i voldria que també en les formes, això sobretot va de desobediència. Perquè no tinc clar que el procés i el referèndum vagin (només i exclusivament) de democràcia (de la manera que s'ha aprovat quasi es fum un tret al peu de la democràcia!), però sí tinc clar que el procés i el referèndum van de desobediència. I aquí els únics que ho diuen alt i clar, de cares i amb totes les de la llei, són els de la CUP. Els altres, els d'ERC i el PDeCAT s'amaguen rere la (fins ara i de moment) il·legalitat catalana. En fi, ara no hi entraré...

La qüestió és que fins i tot amb tot això que he escrit en aquests darrers tres paràgrafs si ens imaginem, que ja és molt imaginar, que el proper 1 d'octubre hi ha urnes, jo aniré a votar. I si tinc pensat anar a votar seria contradictori votar contra el decret de suport al referèndum.

I perquè votar, l'1 d'octubre? Doncs perquè si sóc crític amb l'independentisme més ho sóc, molt més, amb els que s'entossudeixen a minimitzar la llengua i la cultura catalanes, incompleixen amb (el retallat) Estatut i desatenen les necessitats d'inversió de Catalunya castigant no només als independentistes, sinó també als molts catalans que no ho són.

Sí, jo desobeeixo, desobeeixo jo que vaig prometre de guardar i complir la Constitució si en nom de la Constitució, o escudant-se en ella, Catalunya segueix sotmesa a un govern, l'espanyol del Partit Popular, que la castiga.

Sí, jo desobeeixo i seguiré essent crític, molt crític, amb aquest independentisme xulesc que insulta als qui no ho són, amb els que simplifiquen tant que posen en un mateix sac a tothom que no pensa com ells, als qui reivindiquen la revolució dels somriures mentre via Twitter escupen a la cara a qui no té la independència en el seu horitzó.

Jo desobeeixo per sacsejar l'Espanya sorda, per seguir insistint amb el vers de Joan Maragall: "Escolta Espanya", jo desobeeixo!

dimecres, 13 de setembre del 2017

De fet, ja som independents, no?


L'aprovació de la llei del referèndum i de la transitorietat jurídica són, implícitament, una declaració unilateral d'independència! Sí, si fem cas al que aquestes lleis diuen ja hem assolit, de facto, la independència d'Espanya; i si no de tota Espanya sí de la jurídica.

"Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i garantir el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes les normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l'exercici d'un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya."

És basant-se amb aquest article de la llei del referèndum que el president Puigdemont pot afirmar, sense que li tremoli el pols, que el Tribunal Constitucional no pot aturar el procés ni el referèndum perquè ja hi ha una nova legalitat catalana.

Al president Puigdemont li reconec la valentia alhora que em sorprèn que passi per alt un petit detall: li agradi o no, m'agradi o no, aquesta nova legalitat catalana és avui, de facto, il·legal.

La nova legalitat catalana no només vulnera l'espanyola, fet d'esperar, també ha vulnerat la pròpia catalana, la que ha emanat del propi Parlament català en un procés d'aprovació que ha escanyat el normal funcionament del Parlament de Catalunya passant per unes dreceres democràtiques com a mínim discutibles, i a fe que s'han discutit!

Si la llei del referèndum preval jurídicament sobre totes les altres, senyal que ja som independents; entenc que aquesta és la voluntat, aquest és el desig, malgrat la realitat, la realitat jurídica d'avui és que no, que a Catalunya, a la Catalunya d'avui aquesta llei no preval sobre cap altra que la pugui discutir, i aquesta realitat és tan tossuda com la voluntat de qui afirma el contrari.

No, encara no som independents tot i que a vegades amb les ganes de molts pugui semblar-ho; de fet amb això (semblar-ho) de moment pot ser suficient per seguir empenyent en procés., per seguir remant cap a Ítaca.

dimarts, 12 de setembre del 2017

Vacances de mestres


Avui comença oficialment el curs escolar i per fi la mainada tornarà a l'escola i els pares i mares respiraran després dels clàssics equilibris d'horaris i activitats, colònies i casals d'estiu... i casals d'avis!

Avui la mainada comencen l'escola però els i les mestres ja fa dies que hi són, després de les seves merescudes vacances, preparant el curs. Ai les vacances de mestre, tant criticades com envejades i, en la majoria d'ocasions, més curtes del que sembla!

Els i les mestres no només descansen i gaudeixen de les seves vacances com fa més o menys tothom que en té, moltes i molts també les aprofiten per a seguir-se formant i creixent professionalment, per reciclar-se o posar-se al dia, per aprendre noves maneres d'ensenyar i educar els infants i joves, els nostres infants i joves.

També hi ha mestres que quan la mainada comença les vacances escolars no només tanquen el curs, sinó que també comencen a preparar el següent, robant-li dies i setmanes al mes de juliol, treballant portes endins de les escoles amb els patis buits i silenciosos, mentre la majoria de mortals pensen que ja deuen estar torrant-se al sol despreocupats i descomptant sense presses l'eternitat de vacances que tenen per davant. Res més lluny de la realitat, per poc que conegueu algun mestre.

Sí, ja fa dies que els i les mestres ja són a l'escola; hi són la majoria però no hi són tots! Avui encara hi ha plantilles incomplertes, substitucions per designar, pel que moltes escoles començaran el curs escolar coixes de personal... Aquest petit detall (mestres que a dia d'avui encara no s'han incorporat perquè encara no se'ls ha designat escola!) naturalment dificulta i molt l'inici de curs, però en fi, com sempre els i les mestres es multiplicaran com els pans i els peixos per arribar arreu; no és un miracle, és la tossuda realitat!

Avui comença un nou curs escolar i jo només puc fer que agrair als i les mestres la gran feina que al llarg dels propers mesos faran... Gràcies per endavant i bon inici de curs!

dilluns, 11 de setembre del 2017

Reinterpretant Els Segadors


Avui és dia de cantar l'himne, el nostre himne, de cantar ben alt i amb orgull Els Segadors, com molts sempre hem fet cada onze de setembre.

És possible però que avui uns cantin l'himne amb més entusiasme que d'altres, fins i tot que molts deixin de cantar-lo, qui sap si per manca d'esma...

Els catalans celebrem una derrota en la nostra diada nacional, i darrerament penso que ben mirat deu ser per no tornar a perdre, ja no una guerra, sinó el país! Deu ser per això que l'himne evoca la Catalunya triomfant, que tornarà (?) a ser rica i plena.

L'himne, transportat als nostres dies i al nostre present polític, pot ser fàcilment reinterpretat en clau independentista:

Catalunya triomfant, (qui diu triomfant diu independent)
tornarà a ser rica i plena. (ja tenim l'agència tributària catalana!)
Endarrere aquesta gent (unionistes catalans!)
tan ufana i tan superba. (espanyolistes espanyols!)

Ara és hora, segadors. (per segadors s'entés independentistes, és clar!)
Ara és hora d'estar alerta. (vigileu les impremtes!)
Per quan vingui un altre juny (bé, el nostre juny serà l'octubre, després de provar-ho un novembre...)
esmolem ben bé les eines. (i les eines, urnes!)

Que tremoli l'enemic (escolta Espanya!)
en veient la nostra ensenya. (pack estelada + papereta de vot del referèndum)
Com fem caure espigues d'or, (si cal ni cas del Consell de Garanties Estatutàries i dels lletrats del parlament)
quan convé seguem cadenes. (les de la Constitució espanyola que ens constrenyen!)

Bona diada a tothom, sigueu o no independentistes!

dissabte, 9 de setembre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Jurassic Park"


"Estiu 1993" és la pel·lícula del moment, no només per la bona acollida de la crítica, potser més que del públic, sobretot aquests dies per la seva designació per representar el cinema espanyol als Premis Oscar de Hollywood.

"Estiu 1993" ens transporta, els qui l'hem viscut, a rememorar què fèiem i què ens va passar aquell estiu, és quelcom inevitable quan ens posen una data o efemèride davant els nassos... Però no, tranquils que no us explicaré el meu estiu 1993, doncs en certa manera ja ho he fet...

 El que ara em ve de gust és recordar una banda sonora d'una de les grans pel·lícules d'aquell any 1993, "Jurassic Park", una pel·lícula estrenada precisament a finals de setembre, just després de finar l'estiu de 1993... La pel·lícula és de Steven Spielberg i la fantàstica banda sonora obra del prolífic compositor John Williams.

Mentre esperem que la carrera dels Oscars d'"Estiu 1993" sigui llarga... benvinguts a "Jurassic Park"!






I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 8 de setembre del 2017

El vídeo de la setmana: paraula de Coscubiela


Aquests dies d'agres debats parlamentaris no he pogut evitar escoltar amb cert interès el diputat i portaveu de Catalunya Sí que es Pot Joan Coscubiela. La seva ha estat una de les veus més criticades per la bancada independentista, essent diana de mofa i befa, per exemple, per ser més aplaudit per parlamentaris de Ciudadanos i del Partit Popular que per alguns dels seus companys de grup parlamentari.

No ha tingut aquests dies un paper fàcil el portaveu Joan Coscubiela doncs, com en general la majoria dels Comuns, desperta les ires de molts independentistes, més enfurismades que les que els provoquen els partits dits unionistes.

Coscubiela ha estat, aquests dies, un dels polítics que més s'han volgut desacreditar, suposo que per desacreditar també el que pensa, el que diu, el que defensa.

Deu ser precisament per això que, com al seu dia els Comuns, tampoc puc evitar, i per tant el deixo aflorar, un cert sentiment de solidaritat amb Joan Coscubiela que fa que m'interessi precisament el que ha dit aquests dies...



Bon divendres!




dijous, 7 de setembre del 2017

Joc de trens


El que ahir va viure, i vam veure, al Parlament de Catalunya més que un xoc de trens va ser un joc de trens!

Més que trens xocant vam veure trens giravoltant per un d'aquests circuits tancats, convertint el Parlament en una gran maqueta de la Catalunya real, una mena de Catalunya en miniatura dividida i crispada.

Uns maquinistes intentaven fer anar el tren parlamentari a tota màquina i aprofitant totes les dreceres possibles mentre d'altres buscaven totes les giragonses per tal de posposar al màxim l'arribada a l'estació, que no (encara) a Ítaca: l'aprovació exprés de la llei del referèndum!

Ahir més que una jornada històrica, que també, vam viure una jornada histriònica amb un debat més centrat en les formalitats i els procediments parlamentàries, generalment invisibles a l'ull humà, que en el debat estrictament polític, d'altra banda sabut i fins i tot esgotat.

A la tensa i densa jornada parlamentària d'ahir també li hem d'agrair, a banda del joc de trens, la recuperació del terme filibusterisme, en política la "tàctica obstruccionista dels filibusters", que són, també en l'argot polític, els que practiquen "l'obstruccionisme dins el parlament, dificultant la sanció de projectes per mitjà de discursos inacabables".

Al final però de tant jugar, com els càntirs que es trenquen de tant anar a la font, els trens van xocar deixant-nos una estridència política i jurídica eixordadora, de conseqüències avui encara imprevisibles.

De lluny sento un xiulet que no és dels trens que ahir voltaven pel Parlament, sinó el del Tribunal Constitucional que a gran velocitat anuncia imputacions i qui sap si inhabilitacions...

El joc de trens continua, el xoc també!

dimecres, 6 de setembre del 2017

L'1O, el torpede directe als fonaments de Catalunya!


"La gent només se sent vinculada a unes eleccions democràtiques quan comparteix un vincle bàsic amb la majoria dels altres votants."

La frase no és meva sinó de l'escriptor israelià Yuval Noah Harari i la vaig llegir, aquest estiu sota el para-sol i amb els peus jugant amb la sorra, en el seu llibre "Homo Deus. Una breu història del demà" (Edicions 62).

Naturalment aquesta frase no està escrita en el context polític del procés i el referèndum d'independència de Catalunya però, com segurament la majoria de vosaltres ara, quan la vaig llegir no vaig poder evitar pensar en el referèndum i en el seu procés polaritzat d'atracció - rebuig.

De fet el propi Yuval Noah Harari explica immediatament després que "si l'experiència dels altres votants és aliena a mi, i crec que no entenen els meus sentiments i no els importen els meus interessos vitals, aleshores, encara que guanyin cent a u, no tinc cap motiu per acceptar el veredicte."

Com si llegís la realitat catalana les paraules de Yuval Noah Harari es podrien importar no només al Parlament de Catalunya, pràcticament també arreu del país, allà on la voluntat d'uns no és reconeguda pels altres, i viceversa.

I el paràgraf finalitza amb aquesta reflexió, que també podem importar, especialment un dia com avui, que el Parlament de Catalunya aprova no sense controvèrsia, la llei del referèndum: "normalment les eleccions democràtiques funcionen només dins de poblacions que tenen algun vincle comú previ, com unes creences religioses i uns mites nacionals compartits. Són un mètode per resoldre desacords entre persones que ja estan d'acord amb els fonaments."

Veiem avui, d'una manera molt més clara i diàfana que anys enrere, la confrontació de diferents relats i mites precisament no compartits, i és evident que el que planteja el referèndum afecta directament als fonaments de Catalunya; per això resulta tan difícil que pugui resoldre els desacords, cada vegada més agres, que vivim Catalunya endins.

dimarts, 5 de setembre del 2017

Tornar de vacances


Aquests dies em sento com la Chenoa cantant "Cuando tu vas, yo vengo de allí", tot i que en el meu cas seria que quan tu arribes, jo fa temps que he tornat... de les vacances!

Aquesta setmana no hi ha trucada o correu electrònic, en definitiva conversa, que no comenci amb l'inevitable preàmbul post-vacacional, qui sap si per mitigar o espantar la temuda síndrome o depressió!

Jo, que ja fa més de quinze dies que vaig tornar (una eternitat!) i les vacances ja em queden lluny, a vegades faig com si hagués tornat tot just ara, com la majoria, ja que la majoria també eren de vacances quan vaig tornar i per tant no van veure, ni viure aleshores la meva tornada.

És el que té tornar de vacances a deshora, en el meu cas, abans del retorn de la majoria! Ei, però si això és un inconvenient (que tampoc he dit que ho fos) ho compensa l'avantatge (que sí que ho és i ho dic) que quan tornes de vacances i la majoria encara hi són pots fer (quasi) tot allò que durant la resta de l'any resulta més difícil: quasi no reps trucades, quasi no reps correus!

Aquests dies, i fins el proper 12 de setembre, la majoria tornen de vacances i amb cada retorn es reprodueix el cerimonial: "què, ja has tornat?", "sí, tot lo bo s'acaba!"...

És tan evident que ha tornat com que no dorm qui respon a la pregunta "ei, estàs dormint?", però aquestes preguntes protocol·làries que ajuden a situar-nos, que ens permeten allargar un xic el regust de la salabror de l'aigua del mar mentre, en l'inevitable preàmbul, ens expliquem quatre pinzellades de les vacances abans d'endinsar-nos, amb més resignació que mandra, en els afers laborals quotidians...

Pels qui ja fa dies que vam tornar de vacances només hi ha una cosa pitjor dels que tornen o tornaran aquests propers dies: els que marxaran, aquests propers dies, de vacances! Aquests treballadors anti-natura que precisament quan la maquinària laboral agafa velocitat de creuer en fan un que resulta que és una ganga i ens fan pam i pipa convençuts que les millors vacances són precisament les que comencen quan les de la resta de mortals, les de la majoria s'acaben!

dilluns, 4 de setembre del 2017

El major Trapero, a l'ull de l'huracà


El major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, juntament amb el compte de Twitter dels Mossos, ha estat una de les claus de l'èxit de l'excel·lent comunicació dels Mossos d'Esquadra en relació als atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils. El major Trapero va guanyar-se els galons que té i llueix donant al cos (policial) el prestigi i professionalitat que no tothom els hi reconeix.

El zenit de les seves calculades compareixences va ser la que va deixar anar l'aplaudida expressió "Bueno, pues molt bé, pues adiós"; de fet aquest podria haver estat un bon epíleg de les seves aparicions, per allò de deixar-ho (l'exposició pública) en el punt alt.

La comunicació en relació als atemptats s'ha anat enverinant contaminada pel procés (sembla no tenir aturador!) i està essent especialment agra la confrontació entre el departament d'Interior (els Mossos) i el diari El Periódico de Catalunya. El rotatiu, gens "amic" del govern i del seu full de ruta (procés, referèndum...), ha atiat el foc estirant el fil d'una possible comunicació (advertiment) de la CIA als Mossos fins al punt de provocar, amb una portada, la compareixença del conseller d'Interior Joaquim Forn i del major Trapero.

Aquella compareixença de Trapero i Forn em va despertar, també a mi, dos interrogants:

- Realment calia comparèixer per donar resposta, Mossos i Govern, a una portada i informació d'un diari?
Un comunicat possiblement hagués estat més que suficient per fixar la posició i opinió del Govern, doncs amb la compareixença la notícia encara va prendre més volada...

- En cas de considerar necessària la compareixença, calia que fos Trapero qui (també) donés la resposta des del Govern, al·ludint directament al diari i al seu director? Calia que Trapero entrés al drap amb declaracions com "m'hauria agradat que el senyor Enric Hernàndez hagués vingut a la roda de premsa, perquè jo també tinc dubtes", afirmant que El Periódico s’ha dedicat a "desprestigiar els Mossos d'Esquadra i buscar una exclusiva" o, referint-se al director del diari, "qui li ha dictat tot això?"

No sé si des del Govern es va voler estirar, en un error de càlcul, encara més el filó comunicatiu del major Trapero conscients del seu valor a l'alça, a risc d'erosionar-lo embrutant en l'arena política la seva merescuda reputació.

Pel meu gust el Govern hauria d'haver protegit, més que exposar-lo mediàticament, el major Trapero per més que representi un valuós actiu, o precisament per això, perquè és un valuós actiu. I a ningú se li escapa, tampoc al director del diari El Periódico, que és possible que ben aviat (s'apropa l'1 d'octubre) el major Trapero torni situar-se, ell i els Mossos d'Esquadra, a l'ull de l'huracà.

divendres, 1 de setembre del 2017

El vídeo de la setmana: la Guerra Freda en 7 minuts


Reconec que tinc una certa debilitat per aquests vídeos que amb pocs minuts, un bon relat i quatre dibuixos t'expliquen un fet o una època històrica; són com pastilles concentrades pel caldo i, fins i tot si voleu, lliçons d'història per a "dummies", però la veritat és que a mi em fascinen...

El vídeo d'aquesta setmana és sobre la Guerra Freda, una guerra aparentment no lliurada que va marcar la geopolítica mundial de la segona meitat del segle XX...

Són només 7 minuts per explicar més de 40 anys d'història!



Bon divendres!