divendres, 30 de juny de 2017

El vídeo de la setmana: "Costabravament"


Està comprovat: els antagonismes funcionen (el Joker, Darth Vader, Lord Voldemore, la Malèfica...), també en publicitat!

No són poques les ocasions en què hem vist marques que n'han fet servir d'altres en els seus anuncis: Pepsi amb Coca-Cola, Don Simón amb Granini, Caprabo amb Mercadona...

De fet una de les moltes màximes del màrqueting (n'hi ha tantes... i la majoria són pur màrqueting!) diu que tota bona història té un enemic i La Brava, cervesera artesana, sembla haver trobat (més aviat creat) el seu: "Mediterràniament"!

Si tot protagonista necessita el seu antagonista "Costabravament", el darrer anunci de La Brava, ha necessitat construir un relat en el que es confronta amb "Mediterràniament", la marca registrada per la cervesera Estrella Damm.

Sense necessitar mencionar-lo La Brava es refereix reiteradament al "Mediterràriament" en un reguitzell de cleques, sí, llençades a la brava!

Precisament per això l'anunci té el seu ganxo, que el té; precisament per això també ens agrada "Costabravament", perquè fa que el protagonista esdevingui, ni que sigui per menys de dos minuts, en un autèntic antagonista!

Però tampoc ens confonguem, aquest joc narratiu és tan sols l'esquer, i si piquem (i piquem!) hi descobrirem quelcom més, l'autèntic missatge que La Brava ens vol transmetre:"aquesta terra no ens pertany, ens inspira..."



Bon divendres!

dijous, 29 de juny de 2017

Urnafília


D'entre les múltiples coses que el procés d'independència ha fet aflorar (casos de corrupció, desercions, escissions, metamorfosis i desaparicions de partits...) podem afegir-hi una contribució al lèxic amb neologismes que sens dubte enriqueixen la nostra llengua, a banda del debat polític.

Un dels termes que ha fet fortuna és "processista", el que gaudeix més del camí, del procés, que del destí (se suposa que la independència) i darrerament també "demofòbia", la por a la democràcia, tot i que el terme, utilitzat dins l'àmbit de la salut mental el Termcat el defineix com a "temor morbós a les multituds" i un dels que darrerament s'ha dit molt: "urnafòbia", la por a les urnes.

Les urnes aquests dies han tornat al centre de la polèmica arran del concurs de la Generalitat per adquirir-les, que finalment s'ha declarat desert, fet que ha provocat tota mena de reaccions, des d'una certa incertesa inicial dins l'independentisme fins a la constatació, per part dels qui no estan a favor del referèndum, que es tracta d'un nyap més en tot aquest despropòsit.

I pel mig que si pressions a les empreses de la Guàrdia Civil, o la queixa d'aquestes sobre alguna qüestió poc concreta del concurs que feia quasi inevitable el resultat final: desert!

No tot és el que sembla i fins i tot hi ha qui assegura que aquest és precisament el resultat esperat pel propi Govern de la Generalitat, de manera que ara podrà fer la compra amb una adjudicació directa, havent quedat desert (ai l'as!) el concurs; de ser així el Govern, murri, hauria jugat amb les urnes fent la viu-viu, despistant el personal, de fet a tothom... No sé si això de jugar amb les urnes, de flirtejar-hi d'aquesta manera, es podria considerar "urnafília"...

Ha assegurat el president Puigdemont que hi haurà urnes, que el proper 1 d'octubre qui vulgui, també Miquel Lupiáñez, les podrà penetrar, naturalment amb el vot, amb la papereta!

dimecres, 28 de juny de 2017

Els socialistes davant l'1 d'octubre


L'1 d'octubre ens interpel·la a tots, però sembla que no a tots per igual.

Aquests dies es debat i polemitza al voltant de la posició del PSC en general, i d'alguns alcaldes i regidors socialistes en particular, en relació a l'anunciat, que no convocat, referèndum independentista de l'1 d'octubre d'enguany.

La posició del PSC és clarament contrària a qualsevol tipus de col·laboració amb l'organització d'aquest referèndum unilateral i fora de la llei:

"No participarem en un referèndum d’aquestes característiques, ni prestarem el nostre suport polític o col·laboració institucional als que pretenguin organitzar-lo. En aquest sentit, si el govern de Catalunya demana la col·laboració d’altres administracions (ajuntaments) exigirem que ho faci de forma oficial i per escrit degudament signat pel responsable que correspongui, i abans de prendre qualsevol decisió al respecte, demanarem un informe escrit i signat pel secretari de la Corporació."

És clar que aquest posicionament oficial pot xocar, i de fet xoca, amb la realitat de diferents grups municipals, alcaldes i regidors en contextos i circumstàncies polítiques i personals diferents, com hem pogut comprovar aquests dies.

Des del posicionament més frontal de l'alcalde de Lleida Àngel Ros (governa amb Ciutadans), al més de perfil (no s'hi oposarà) de la primera tinenta d'alcalde de Girona Sílvia Paneque (governa amb el PDeCAT) fins al més controvertit (i atrevit, desafiant si voleu!) de l'alcalde de Blanes Miquel Lupiáñez (governa amb el PDeCAT), que ha dit que com a alcalde no pot col·laborar amb l'organització d'un referèndum il·legal, però que en cas de fer-se votarà, com va fer pel 9N, i votarà No per a més informació, al·ludint als principis i conviccions personals.

No, no crec que ara faci falta tornar a fer llistes de bons i mals socialistes i menys des del propi socialisme; de fer-se ja les faran, si no les han fet ja, els altres, els d'un i altre costat de la riba! No, cada regidor o regidora, cada alcalde i alcaldessa ho és per unes sigles, naturalment, però no pot despendre's ni de les seves circumstàncies polítiques ni de les seves conviccions personals, fins i tot aquelles que no coincideixen al 100% amb les del partit!

Potser Lupiáñez ha entrat en un jardí (no precisament el de Marimurtra) amb això de que "En Cataluña se vive de otra manera. Igual ocurre en Dinamarca respecto a, yo qué sé, al Magreb", ja se sap, el risc que el que dius pugui ser mal interpretat dins i fora de context, un dels perills de la política...

Un altre risc, i aquest sí vinculat directament amb el referèndum, és que tot plegat aquest assumpte que ara interpel·la directament als alcaldes i regidors socialistes sigui, qui sap, molt soroll per res: amb o sense urnes, hi haurà referèndum l'1 d'octubre?

dimarts, 27 de juny de 2017

El tren al Pont Major?


Llegia la setmana passada a la premsa local que l'Ajuntament de Girona i la Generalitat de Catalunya estudien la possibilitat de fer un baixador de la línia de tren de Rodalies al barri gironí del Pont Major (també al sector de l'Avellaneda, al sud de la ciutat), el que sens dubte seria una bona notícia!

Aquesta opció ja fa anys li vaig sentir proposar, ben argumentada, a l'amiga sarrianenca Assumpció Vila, quan el debat sobre el soterrament de la línia convencional del tren, la que precisament passa per aquest barri gironí, era ben viu. Aleshores fins i tot plantejava la possibilitat de fer una línia de tramvia...

La proposta del baixador de Rodalies al Pont Major no és descabellada i donaria un millor servei ferroviari, més enllà dels veïns del barri, a la zona nord de l'àrea urbana de Girona: als barris de Campdorà, Montjuïc i Pedret i als pobles de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, alhora que permetria una millor distribució de la mobilitat urbana.

De fet pel Pont Major ja va passar-hi, antuvi, un tren, el carrilet que unia Banyoles amb Palamós! Jo encara recordo haver vist les vies, mal tapades, al Pont de l'Aigua... Sense que això signifiqui un mal auguri la foto que encapçala aquest article és d'un descarrilament...

Des de la perspectiva de barri (Pont Major) caldrà valorar l'emplaçament i la previsió de zones d'aparcament, així com la possible incidència que pogués tenir a diferents nivells: social, comercial, de mobilitat, intermodalitat...

La proposta és llaminera i pot representar una bona oportunitat per al barri i la seva gent, però a nivell de mobilitat abans que el tren possiblement és més fàcil, factible i prioritari que hi arribi la bicicleta, més concretament la Girocleta!

La meva pregunta és: també està en estudi la Girocleta al barri gironí del Pont Major? El tren al Pont Major?... Primer la bicicleta!

dilluns, 26 de juny de 2017

Fer drecera...


Fer drecera, ja ho sabem, és anar pel camí més curt que el principal per arribar a un lloc. Fer drecera és el que va fer el llop enganyant vilment a la innocent i confiada Caputxeta Vermella; fer drecera és el que es pot fer, cas d'haver-n'hi, si es pressa o es vol arribar més aviat.

Fer drecera és el que estan fent al Parlament de Catalunya els grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP amb reforma del reglament per tramitar la llei de transitorietat, la que ha de fer transitar, de legalitat a legalitat (?), la Catalunya autonòmica a la independent.

La independència requereix, a criteri d'aquests grups parlamentaris, que el procés faci drecera per tal de burlar, esquivar si voleu, l'implacable Tribunal Constitucional, darrerament sempre amatent a qualsevol moviment que vulneri la llei, la seva llei!

Aquesta drecera parlamentària, però, no només burlaria la legalitat espanyola, també sembla que podria burlar els drets dels altres grups parlamentaris, els minoritaris que estan a l'oposició.

Així ho entén la Junta de lletrats del Parlament de Catalunya, que la setmana passada va presentar un informe a la Mesa del Parlament amb les seves observacions a la reforma, entre les que destaquen la necessitat d'un major consens per a fer reformes d'aquesta naturalesa o la possible vulneració de drets de les minories parlamentàries.

Aquest informe no és vinculant, pel que per més raó o raons que doni a alguna de les demandes dels grups de l'oposició els que sostenen el govern podran seguir amb el seu full de ruta, fent drecera...

Les dreceres són camins més curts, però no necessàriament de més bon transitar; solen ser més estrets i sinuosos i, de pujada, més costeruts. Fins i tot així fer drecera és, en moltes ocasions, la millor de les opcions...

És clar que a vegades ni hi ha camins ni hi ha dreceres; ja ho cantaven Sopa de Cabra:

"No hi ha camins
no hi ha dreceres
el temps no s'espera
quan no pots escollir"...

dissabte, 24 de juny de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "My Girl"


Abans d'espatllar-se, com una joguina trencada, Macaulay Culkin va meravellar mig món amb les seves esbojarrades aventures de les pel·lícules "Sol a casa", i enamorar l'altra meitat amb aquesta tendra i tràgica història d'amor d'estiu...

Els amors d'estiu, especialment si són els primers, són tot un clàssic que donen molt de joc al cinema, i més si, com en aquesta pel·lícula, hi ha un primer petó!

La carrera cinematogràfica de la nena protagonista d'aquesta pel·lícula, Anna Chlumsky, potser no és brillant, però sens dubte no ha tingut els alts i baixos, sobretot baixos, de la del controvertit Macaulay Culkin. Tant que prometia...

La pel·lícula no només pren el nom de la cançó de The Temptations, també se'n serveix, naturalment, per a la banda sonora!

En fi, si sou joves i aquest estiu viviu el vostre primer amor, amb primer petó inclòs, allunyeu-vos de les abelles!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 23 de juny de 2017

El vídeo de la setmana: La Vida Nostra


Abans que l'estiu engoleixi la primavera ens arriba, d'uns anys ençà, l'anunci d'Estrella Damm anunciant-nos precisament l'arribada de l'estiu, com si d'un oracle es tractés, de la mateixa manera que El Corte Inglés ens aticipa l'arribada de la tardor i la primavera...

El d'enguany és un anunci, de fet un curtmetratge, menys "mediterràniament", ja sabeu, allò del bon rotllo a la platja amb gent xula que no vesteix Desigual però podria...

Sí, el d'enguany, "La Vida Nostra", és diferent... Saps què és l'únic que pots fer quan l'àncora s'enroca?



Bon divendres!

dijous, 22 de juny de 2017

Salvar les cintes de casset


Temps era temps, tot i que tampoc tant com el que evoca la cançó, disposar d'una doble platina marcava la diferència! Si no saps de què parlo, senyal que ets d'una altra generació, més jove, que la meva.

La doble platina de les minicadenes ens permetia gravar cintes de casset a plaer. També gravàvem les cintes amb els discs de vinil, aquells que es posaven al plat del tocadiscs, i fins i tot, quan van aparèixer, amb els discs compactes. El tocadiscs per cert, més vell, ha sobreviscut als nostres dies i avui en venen, a preus no precisament econòmics, fins i tot a les grans botigues de productes electrònics.

Gravar cintes verges de discs i cintes d'amics era la forma més econòmica d'engreixar la discoteca domèstica i tot tenia la seva litúrgia: calia identificar el contingut de les cintes, enganxant-hi els adhesius i escrivint el nom del disc i l'artista i la llista de cançons...

L'"auto reverse" també va ser un gran avenç, com el walkman, el mamut dels iPods... Ara tot això és història i aquestes històries ens permeten escriure articles com aquest, amarats de nostàlgia.

Les cintes de casset fa temps que dormen encaixades al fons d'armaris i calaixos de casa, les originals (que també en tinc) i les verges que van perdre la virginitat amb La Polla Records, Mano Negra, Led Zeppelin, Kortatu, The Clash, Pink Floyd, Madness, Queen, Otis Redding, Joy Division...

L'altre dia però va tocar fer endreça, que és una manera menys traumàtica de dir llençar coses que ja no cal conservar, i vaig reunir de nou, i per darrera vegada, totes les meves cintes de casset. Cada cinta té el seu relat i en algunes són ben vives les traces de la seva història: qui em va deixar l'original, qui me la va gravar, amb qui compartia aquell grup, aquelles cançons...

Algunes tenen quelcom més que un llistat de cançons escrit amb bolígraf, en algunes hi ha algun dibuix o grafisme, o alguna combinació de colors... Suposo que en comptes de perdre el temps enganxat al mòbil i a les xarxes socials que no tenia el perdia d'adolescent així, gravant cintes de casset!

Amb la pila de cintes de casset al davant va aparèixer el dilema: quines cintes salvo, i quines no? Hi ha ocasions que aquestes decisions requereixen valentia i, sobretot, determinació: aquesta n'era una.

Vaig acabar establint aquests tres criteris per salvar unes cintes, i desfer-me de les altres:
- les originals, salvades
- les que la música que contenen no és a Spotify (poques), salvades
- les que vaig gravar per a regalar a la Sira (barreges tipus "playlists" d'avui), salvades

Aquesta selecció de cintes de casset, juntament amb els discs compactes i els de vinil que sí conservo i conservaré, seguiran formant part de la meva particular discoteca muda, doncs ha fa temps que la música l'escolto, i descobreixo, a Spotify. Temps era temps, que cantava un, però un altre també cantava que els temps estan canviant...

La resta de cintes de casset fa dies que esperen al llimb, al maleter del cotxe, esperant trobar el moment de llençar-les definitivament: carn de deixalleria.

No llenço els records, només les cintes que els mantenien vius. Amb aquest article, però, ja les recordaré per sempre més...

dimecres, 21 de juny de 2017

La plurinacionalitat del PSOE de Pedro Sánchez


Diuen que segones parts mai són bones, però la de Pedro Sánchez al capdavant del PSOE podria ser-ho, vist el final de la primera.

Pedro Sánchez ha bastit una executiva federal a prova de traïcions, després del cop d'estat que li va propinar la primera en aquell conspirador comitè federal.

I amb la mateixa determinació que ha configurat una executiva a imatge i semblança seva vol fer-ho també amb el conjunt del partit, o si més no amb alguna de les seves línies mestres.

Una de les línies és el viratge, ni que sigui uns graus, a l'esquerra per mirar de guanyar el terreny perdut, o cedit, a Podemos: de nou el puny alçat, de nou la Internacional! Una altra és el reconeixement, amb més o menys fortuna, amb més o menys adjectius (cultural?), de la plurinacionalitat.

Davant la uniformitat nacional propugnada i atiada pel govern del Partit Popular (allò d'espanyolitzar els catalans), seguida massa vegades, per acció o omissió, pel PSOE ara Pedro Sánchez cerca marcar majors distàncies amb el PP per aquest flanc sense que això es tradueixi, però, en l'acceptació del referèndum...

No, ni el PSOE ni Pedro Sánchez, tampoc el PSOE de Pedro Sánchez han dit mai que estan a favor del referèndum, encara menys de la independència; em sorprèn que hi hagi tanta gent (independentistes i d'esquerres) que es sorprengui i es lamenti quan Pedro Sánchez es mostra contrari al referèndum i a la independència, com si mai n'hagués estat partidari!

No, l'aposta de Pedro Sánchez, i veurem si també de tot el PSOE, és la reforma federal de la Constitució, una reforma molt en la línia que planteja el PSC i que aporti un major reconeixement nacional a Catalunya, per allò de millorar-ne l'encaix.

Sí, ja sé que pels independentistes el PSC, el PSOE, Pedro Sánchez i el federalisme fan tard, però si Pedro Sánchez ja va morir (políticament) una vegada pel "No es No", sembla disposat a fer-ho de nou per la plurinacionalitat, ni que sigui la que, de moment, defensa!

dimarts, 20 de juny de 2017

Només la Copa del Rei!


Siguem sincers: aquest equip, sens dubte un dels millors aquesta temporada en les competicions espanyola i europea, mereixia més, molt més que només guanyar la Copa del Rei, també perquè a banda d'un gran equip ha tingut, aquí també sense cap mena de dubte, el millor jugador d'aquesta temporada a les competicions espanyola i europea!

No, no parlo, tot i que podria semblar-ho, del Barça de futbol, sinó del Real Madrid de bàsquet, un equip dissenyat, una temporada més, per guanyar-ho tot però que amb un mal dia va perdre l'accés a la final de la Final Four de l'Eurolliga i que va arribar a la final del "Play Off" de la Lliga ACB excessivament cansat i sense capacitat de resposta davant el combatiu València Bàsquet, sorprenent i meritori campió de la lliga ACB!

La temporada del Real Madrid de bàsquet em fa pensar en la del Barça de futbol, salvant les distàncies, naturalment, però pitjor, molt pitjor ha estat la temporada del Barça de bàsquet, de fet una de les pitjors temporades del Barça de bàsquet!

El Barça de bàsquet de Bartzokas ha semblat el de futbol del Tata Martino: un equip de transició, una temporada per oblidar! És cert que el Barça de bàsquet aquesta temporada ha estat de pega amb les lesions, però ha estat pitjor la planificació i, s'ha demostrat, els fitxatges!

Per a la majoria d'equips la Copa del Rei seria un gran títol a assolir, però pels equips de futbol i de bàsquet del Barça i Madrid és caça menor... Ja va dir irònicament Gerard Piqué que el títol de la Copa del Rei no mereix, pels equips grans, una rua de celebració...

Aquesta temporada el Real Madrid de bàsquet ha comprovat que no n'hi ha prou en tenir el jugador més valuós (Sergi Llull) de les competicions espanyola i europea, com el Barça tampoc en fa prou amb Leo Messi, tot i que les aportacions d'aquests extraordinaris jugadors és, generalment, clau!

Aquesta temporada el Barça de bàsquet ha comprovat que un equip és molt, moltíssim més que la suma d'una sèrie de jugadors; al capdavall el seu equip ni tan sols va poder competir per guanyar, només, la Copa del Rei!

dilluns, 19 de juny de 2017

L'Arc


Un arc inflable, d'aquells que han esdevingut imprescindibles en tota competició esportiva amb un mínim de cara i ulls, presidia l'entrada de la Plaça de la Catedral just davant del Portal de Sobreportes, un "arc" històric de la Girona romana.

Sota l'arc inflable rodaven esforçats ciclistes que després d'enfilar la pujada de Sant Feliu enfilaven la de la Catedral... Abans ja els havia vist rodant a tota velocitat pel llarg del carrer de les Ballesteries i, pel que semblava, rodaven en bucle.

Així és la Girona d'avui, una ciutat "bike friendly" que ha trobat en l'esport en general i la bicicleta en particular un nínxol de mercat, un pol d'atracció i promoció turística. Bona mostra n'és el recent Sea Otter Europe Costa Brava, esdeveniment ciclista que va reunir més de quatre mil esportistes i uns trenta mil visitants, convertint Girona en la capital mundial de la bicicleta!

Amb aquesta Girona van topar, per sorpresa i sense previ avís, els gironins d'una altra Girona, els que fa quaranta anys (o més) volien colorar la Girona grisa i negra i que, com els esforçats ciclistes, s'enfilaven fins a la Plaça de la Catedral per trobar-se a l'Arc per ordir totes les revolucions necessàries, tot i que avui molts d'ells veuen que només van fer les possibles, que ja és molt!

Aquell vespre l'Arc, l'únic bar amb una catedral a la terrassa, celebrava els seixanta anys; aquell vespre al peu de les escales de la Catedral convivien dues de les moltes Girona hagudes i per haver.

Aquell vespre quan l'arc inflable es va desinflar (el del Portal de Sobreportes resisteix, impertèrrit, tots els embats de la història!) i els ciclistes van desaparèixer l'Arc i els progres van prendre per fi la Plaça de la Catedral, com antuvi... I que així sigui per molts anys!

dissabte, 17 de juny de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "The Heart Asks Pleasure First"


Sorprèn que el pianista i compositor Michael Nyman no hagi guanyat cap Oscar, ni tan sols amb la banda sonora de la pel·lícula El Piano, que ni tan sols va rebre una nominació ni a millor banda sonora ni a millor cançó original. Afortunadament els Oscar no són l'única vara de mesurar la qualitat del que es premia...

Michael Nyman no va guanyar l'Oscar amb El Piano, però sí una gran popularitat, premi moltes vegades més preuat, tot i que ja havia mostrat abastament el seu talent amb treballs com la banda sonora de la comèdia negra "The Cook, the Thief, His Wife and Her Lover", o posteriorment amb la música pel documental "Man on Wire", que narra la gesta del funàmbul Philippe Petit...

Pels qui al seu dia la vam veure, o l'heu vist posteriorment, resulta impossible oblidar l'escena del piano en una platja de Nova Zelanda amb la muda pianista protagonitzada per Holly Hunter (ella sí es va endur l'Oscar a la millor actriu), la seva filla (interpretada per Anna Paquin, i Oscar a la millor actriu secundària per aquest paper!) ballant i fent tombarelles a la sorra i el va i ve de les onades, i de les notes del piano...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 16 de juny de 2017

El vídeo de la setmana: el pitjor de la moció de censura


Si en tingués una mica (ni que fos una mica!) li hauria de caure la cara, però sembla que la vergonya no cotitza a l'alça en el cas del portaveu parlamentari del Partit Popular Rafael Hernando; més aviat té poca vergonya i molta fatxenderia!

Ni tan sols les seves diplomàtiques disculpes van servir per pal·liar el mal fet, perquè efectivament  amb les seves paraules, més enllà de la llàgrima d'Irene Montero, portaveu parlamentària de Podemos i companya sentimental de Pablo Iglesias, Hernando va ofendre a molta més gent que la parella podemita.

Ahir va fer 40 anys de les primeres eleccions democràtiques i avui, quaranta anys després, és lamentable que comentaris d'aquest tipus, ofensius i masclistes, encara es puguin escoltar dins l'hemicicle.

Quan en comptes de les idees es combaten les persones s'evidencia la manca d'arguments; i quan un no té arguments, sempre és millor callar... Aquest desafortunat dard enverinat de Rafael Hernando va ser el pitjor d'aquesta moció de censura i, més que Pablo Iglesias i Mariano Rajoy, va ser sobretot ell qui va perdre; potser aquest és el seu veritable paper, fer de "poli" dolent i ser el centre de la diana, mentre Rajoy i els seus embarbussaments van fent la viu-viu...

En qualsevol cas és d'aplaudir la breu i contundent resposta que Pablo Iglesias va fer-li en el seu torn de rèplica: "España es un gran país, pero sin ustedes sería mejor"



Bon divendres!

dijous, 15 de juny de 2017

Joseph Goebbels, el procés i les mentides


"Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat". La frase se li atribueix a Joseph Goebbels, ministre per la Il·lustració Pública i Propaganda del Tercer Reich, és a dir, de l'Alemanya nazi.

Ara es parla més de postveritat, que no de mentides infundades, però l'essència és la mateixa: fer prevaldre una veritat, un relat, fins i tot una realitat més o menys il·lusòria i excloure alhora les altres veritats, els altres relats, les altres realitats més o menys il·lusòries... Quelcom semblant a la història que escriuen els vencedors, la que imposen als vençuts...

Aquesta setmana Joseph Goebbels sembla haver ressuscitat; bé, sembla que, en relació a la seva manipulació de la realitat i la veritat, sempre tant interpretables, no ha mort mai!

El cas és que aquesta setmana vaig escoltar un tertulià, periodista per a més informació, que bé podríem definir com a independentista mencionar Joseph Goebbels per explicar les mentides que des de Madrid fabriquen i escampen contra Catalunya.

Hores després vaig llegir un article d'un periodista, que bé podríem definir com a unionista, que també vinculava les (males) arts de Joseph Goebbels en relació a les mentides que des de Catalunya fabriquen i escampen contra Espanya.

Entre tantes mentides alguna veritat deu haver-hi, a un i altre costat de la riba, però em temo que ni que la repeteixin mil vegades deixarà de semblar mentida!

dimecres, 14 de juny de 2017

Quelcom més que (només) una moció de censura...


Les finals es juguen per guanyar-les, les mocions de censura no!

La moció de censura és un cartutx que convé saber gastar fins i tot, sobretot, si es preveu que la moció de censura no es guanyi, no prosperi.

La història recent de la democràcia espanyola (es poden escriure juntes, aquestes paraules encara, a Catalunya?) ens ha mostrat un exemple de moció de censura reeixida i un de fallida, malgrat cap de les dues va prosperar.

La del 1980 de Felipe González a Adolfo Suárez va catapultar a l'aleshores jove i prometedor socialista cap a la Moncloa; la del 1987 del popular (d'Alianza Popular, l'antic PP) Antonio Hernández Mancha a Felipe González el va sepultar políticament...

Resulta més que evident que amb aquesta moció de censura Pablo Iglesias pretén ser, també, el nou Felipe González. La proliferació de casos de corrupció vinculats al Partit Popular li ha brindat l'oportunitat (o l'excusa perfecta, com vulgueu) per plantejar ara la moció de censura, però a ningú se li escapa que Pablo Iglesias persegueix quelcom més només que desgastar el govern del Partit Popular.

Pablo Iglesias va plantejar la moció de censura en plena ebullició al PSOE, ocupat en les seves primàries, i ara, amb la reaparició d'un Pedro Sánchez més enfortit, i (només aparentment?) amb un discurs més virat a l'esquerra, també li va bé recuperar certa quota de pantalla, erigint-se com el líder de l'esquerra espanyola.

Pablo Iglesias necessita moure de nou la cua, tornar a entrar en joc. Les finals es juguen per guanyar-les, les mocions de censura no; a les finals només un dels dos que la disputen guanya, a les mocions de censura també!

dimarts, 13 de juny de 2017

Traïdors!


No crec que Pep Guardiola escrivís de puny i lletra tot el que va dir aquest passat diumenge en l'enèsima posada en escena del procés i pel referèndum; tampoc ho fa el Rei d'Espanya quan pronuncia el seu discurs de Nadal. Però com el rei, estic convençut que Pep Guardiola subscriu fil per randa tot el que va llegir, comes incloses.

El seu discurs, més per al gaudi dels convençuts que per a convèncer els indecisos, ha aixecat les ires i baixes passions de molts, que el consideren i consideraran ja per sempre més un traïdor, ell que havia vestit "la roja", fins i tot dut el braçalet de capità.

A una i altra banda del conflicte el procés, malauradament, creix pels extrems, aquells que paradoxalment s'acaben tocant, i genera traïdors a la mateixa velocitat que avança. Bona mostra en són les recents pintades aparegudes en alguna seu del PSC.

Davant l'elevat risc d'esdevenir un traïdor, per una o altra banda, convé recordar-ne el significat, doncs em sembla que en la immensa majoria d'acusacions aquestes són, a banda de gratuïtes, terriblement injustes. Traïció: "violació de la fidelitat que hom deu a algú o a alguna cosa".

Curiós que els qui acusen de traïdor a Pep Guardiola, com de traïdors als socialistes, considerin que és precisament a ells a qui deuen fidelitat., com si els hi haguessin jurat, o promès alguna vegada! Que poc toleren alguns la discrepància, que pobre s'ha tornat el debat polític, quanta miopia, amb perdó pels miops: cal recordar altra vegada que no són les idees el que cal respectar sinó les persones?!

Preventivament us adverteixo que no em consta deure a cap de vosaltres cap fidelitat política o ideològica. Al capdavall jo, com vosaltres, només em puc trair a mi mateix...

dilluns, 12 de juny de 2017

L'1 d'octubre no serà un nou 9N!


No, l'1 d'octubre no serà com el 9N! S'equivoquen els qui afirmen, ben o mal intencionadament, que l'1O serà un nou 9N. No ho és ni ho serà ni d'entrada ni de sortida.

D'entrada l'1O es planteja com un referèndum vinculant i formula una pregunta més clara i exclusivament binària que el 9N, que va ser una consulta popular no vinculant en forma de referèndum (que no un referèndum) i plantejava una complexa doble pregunta.

Aquí, d'entrada, si més no hi hem guanyat, fins i tot tenint present el caràcter unilateral del referèndum, i la més que previsible convocatòria il·legal als ulls de molts, donant per fet que la convocatòria formal, quan es produeixi, serà recorreguda. al Tribunal Constitucional...

La pregunta és més clara però també, si hom vol, permet treure-li punta al llapis, especialment per la forma en la que introdueix la paraula república: "...en forma de república"! En fi, com amb la pregunta del 9N, llicències prosaiques per tenir tothom content i estimular els lletraferits.

D'entrada l'1O és diferent del 9N pel govern català, també per l'espanyol, doncs té previst fer quelcom molt diferent quan l'1O es convoqui del que va fer quan es va convocar el 9N. Si aleshores s'ho va mirar amb desgana, amb certa passivitat i de reüll, ara fins i tot és capaç de declarar inconstitucional el precinte de les urnes!

De sortida l'1O també serà diferent del 9N, doncs pel 9N finalment hi va haver urnes, ni que sigui de cartró, i qui va voler va poder votar; però tot sembla indicar que per l'1O no hi haurà urnes, tot i desconèixer avui per avui de quina manera el govern català voldrà posar-les i l'espanyol evitar-ho de totes totes. Uns i altres amaguen les seves cartes i, en cas de tenir-ne, els asos sota la màniga...

De totes les incerteses que planteja l'1O de moment l'única certesa que tinc és que no, que l'1 d'octubre no serà un nou 9N, ni d'entrada no de sortida!

dissabte, 10 de juny de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "The Glory of Love"


El dia 10 de juny de 1967, avui fa 50 anys, moria als seixanta set anys l'actor Spencer Tracy d'un atac de cor. Spencer Tracy va morir dies després de la finalització del rodatge de la pel·lícula "Endevina qui ve a sopar", aquell clàssic del cinema que relata les dificultats d'una parella interracial que vol casar-se amb el consentiment dels respectius pares; tot un desafiament per la societat nord-americana de l'època!

Entre els companys de repartiment de Spencer Tracy hi havia Sidney Poitier i Katharine Hepburn; diuen que precisament Tracy va morir en braços de Katharine Hepburn, amb qui mantenia de fa temps una relació secreta (?).

Spencer Tracy va rebre una nominació pòstuma a la candidatura a l'Oscar a millor actor, que no va guanyar, però sí es va endur la preuada estatueta Katharine Hepburn com a millor actriu.

La pel·lícula també va rebre altres nominacions a l'Oscar, com la de millor guió original, que va guanyar, millor pel·lícula, millor director, millors actor i actriu secundaris, millor muntatge, millor direcció artística i millor banda sonora, composada per Frank De Vol.

La cançó que acompanya els crèdits inicials de la pel·lícula és tota una declaració d'intencions: "The Glory of Love"! No sé si gloriós seria el millor adjectiu per definir l'amor que va haver-hi entre Spencer Tracy i Katharine Hepburn... però això ja són figues d'un altre paner!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 9 de juny de 2017

El vídeo de la setmana, en record de Carles Capdevila


A Carles Capdevila el podem recordar per moltes coses i són moltes més les que li podem agrair, però jo especialment li'n agraeixo una: parlar, i escriure sobre l'educació amb humor!

Carles Capdevila va entrar a casa nostra l'any 1999, l'any que vam ser pares, i va fer-ho amb Criatura i Companyia (La Campana, 1999), un llibre en el que ja enfocava el fet de tenir fills amb humor:

"Un nen serveix per collir el comandament a distància de terra si els pares estan estirats al sofà. A vegades no el tornen, o sigui que un nen també serveix per curar l'addicció al comandament a distància, un vici tan estès com el tabac".

"Estimada mama i benvolgut papa:
(Ho sento, papa, però amb la mama fa nou mesos que ens tractem i a tu tot just t'acabo de conèixer, i només de vista...)"

És cert que són moltes més les dimensions que Carles Capdevila ha anat conreant al llarg de la seva vida, però en relació a l'educació, i en concret a l'educació dels fills, ens ha deixat una conferència impagable que és, més enllà de l'educació i els fills, tota una lliçó de vida!



Moltes gràcies Carles Capdevila, de tu també n'he après, entre rialles, si és que en sé una mica...

dijous, 8 de juny de 2017

Pacte instrumental pel referèndum


El Pacte Nacional pel Referèndum fa un pas al costat!
Durant uns mesos ha fet de llebre, encapçalant per uns moments la iniciativa del procés en general i del referèndum en particular, obtenint fins i tot certa quota de pantalla.

La seva virtut ha estat la seva vocació transversal i l'aparent neutralitat davant les possibles opcions del referèndum (sí o no a la independència), però ni tan sols amb les nombroses i notables adhesions ha acabat esdevenint el motor i l'impuls que s'esperava.

De fet el Pacte Nacional pel Referèndum ha estat l'espai que ha permès als impulsors del procés sumar el sector dels comuns, eixamplant, aquí sí, la base social no necessàriament de la independència, però sí del dret a decidir, és a dir, del referèndum sense additius ni adjectius. Aquesta era la seva principal fortalesa, la seva voluntat transversal, també la seva principal debilitat.

El seu principal defecte ha estat que al final ha esdevingut (només?) un instrument més al servei del procés i del full de ruta del govern; ara que la via pactada del referèndum es confirma com a via morta (de fet mai ha estat viva) i passem a l'o referèndum, és a dir, a la via unilateral, el Pacte Nacional pel Referèndum hiverna per primavera per entrar en una mena d'estat letàrgic: cal tornar a passar la pantalla, que el temps s'esgota...

El Pacte Nacional pel Referèndum s'adorm entre la neutralitat (necessària per no trencar-se) davant l'imminent referèndum unilateral, l'agraïment dels qui el convocaran (aquest divendres de moment l'anunciaran) pels serveis prestats i la recança dels comuns, en aquesta qüestió poc amics de les presses i menys d'aplicar-la (la pressa) a la unilateralitat.

El Pacte Nacional pel Referèndum s'emmudeix davant l'estridència previsible del xoc de trens!

dimecres, 7 de juny de 2017

Gordó (es) resisteix!


L'exconseller de Justícia i (encara) diputat Germà Gordó resisteix i es resisteix a dimitir, a deixar l'acta de diputat, tal i com li han instat directament aquests darrers dies la CUP i ERC, tal i com en seu propi partit, el PDeCAT, li ha demanat suggerint-li fer un pas al costat, com va fer a contracor al seu dia el seu amic i principal mentor, Artur Mas.

Més que un pas al costat Germà Gordó ha decidit, de moment, fer una fugida endavant: abandonar el seu partit (PDeCAT) i grup parlamentari (Junts pel Sí) però mantenir l'acta de diputat al Parlament de Catalunya, passant a ser un diputat no adscrit, proscrit per molts!.

La decisió de Gordó és d'aquelles que no deixen satisfet a ningú, tampoc als que fins fa poc eren els seus companys de partit. Es queixa Gordó, en el comunicat que ahir va fer públic, que "la situació d’investigats en la qual es troben altres electes del meu partit, als quals no se’ls qüestiona" no se li apliqui també a ell, trobant incomprensible aquest, per ell sorprenent, canvi de criteri.

Aquesta tempesta política, els núvols de la qual feia temps es veien a venir, va començar el divendres passat quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va obrir una investigació contra Germà Gordó per la seva presumpta participació en el cas 3%, la suposada trama de pagament de comissions a Convergència a canvi d'adjudicacions d'obra pública.

El divendres passat el PDeCAT i el mateix Gordó van "acordar la seva baixa com a membre de la Comissió de Justícia del Parlament i, per tant, la seva presidència", sense anar més enllà, tot i que el mateix divendres a la tarda Marta Pascal, Coordinadora General del PDeCAT, ja li assenyalava la porta de sortida...

Germà Gordó no només s'aferra a la seva presumpció d'innocència, sobretot s'aferra al càrrec i veurem fins quan resisteix. El càrrec no és menor, doncs li dóna la condició d'aforat!

Que els partits de l'oposició vulguin que dimiteixi entra dins allò previsible, també que de fa temps li estigui exigint la CUP; ERC ja no pot mirar cap a un altre costat i també, des de divendres, considera que ja no cal seguir salvant el diputat Gordó, sobretot perquè forma (formava) part del mateix grup parlamentari, Junts pel Sí; el que sobretot sorprèn, i no només a Germà Gordó, és que el seu partit també li exigeixi la dimissió, diuen, pel risc de fer mal al procés... Gordó i la seva innocència no desperten la confiança ni tan sols dels seus fins ahir companys de partit!

Germà Gordó ha esdevingut un diputat encara més incòmode, doncs ara va per lliure; la seva condició de no adscrit no hauria de passar factura a cap de les previsions del govern i de Junts pel Sí (més la CUP) pel que fa al procés i el referèndum, però que passi al grup mixt no el desvincula (ni a ell ni al seu ex-partit) dels errors i els pecats que hagués pogut cometre en favor de Convergència, en cas que es demostri que els hagués comès, naturalment...

Germà resisteix, Gordó s'atrinxera!

dimarts, 6 de juny de 2017

Una samarreta (del Girona) de primera!


No, no recordo que el meu pare em portés a veure el Girona, pobret, quasi no en va tenir oportunitat... I no, tampoc jo he portat fins ara a cap de les meves tres filles al camp, qui sap potser encara en tinc l'oportunitat...

Són moltes les històries que aquests dies els gironins i gironines recorden i expliquen, històries particulars que han brollat amb l'ascens: pares (o avis) que diuen els seus fills (o néts) al camp, els més grans a Vista Alegre, els més joves a Montilivi, records d'exjugadors llegendaris, o simplement exjugadors sense llegenda... Aquests dies molts gironins han tret la pols als records vinculats al Girona FC, aquests dies, ni que sigui per uns moments, molts pares i avis s'han tornat a fer intensament presents...

L'esport en general, en aquesta ocasió el futbol en particular ja les té aquestes coses: hi molta més vida que només la dels vint-i-dos jugadors que corren rere la pilota.

En el meu cas però, no recordo que el meu pare em portés a veure el Girona però sí que, d'alguna manera, a la seva manera, ens va portar el Girona a casa!

Fa dos anys, quan el Girona semblava que tenia l'ascens a l'abast, tot dinant a casa la meva mare i comentant la jugada ella es va treure de la màniga (bé, en realitat la va treure d'un armari) una samarreta del Girona amb el número 6 al dorsal que no podia ser de ningú més que del meu pare!

Ei no, no us precipiteu i traieu conclusions equivocades! El meu pare va jugar a futbol, però no al Girona FC!

La samarreta, de finals dels anys setanta o principis dels vuitanta i sense escut!, li deurien donar per disputar un partit amistós quan va ser regidor de l'ajuntament de Girona, algun partit de costellada... La meva mare recorda que també hi havia unes mitges, també blanc i vermelles, però qui sap si encara romanen entaforades al fons d'un oblidat calaix, o simplement no van superar el que avui anomenem "fer un Marie Kondo", però que de tota la vida n'hem dit fer endreça!

Fa dos anys la samarreta va tornar al fons de l'armari però ahir, després de l'anhelat ascens, vaig demanar a la meva mare que la rescatés de nou. És curiosa aquesta necessitat que tenim, davant de fets històrics presents de connectar-los, i connectar-nos amb el vincle que ens uneix amb el passat i les persones que estimem que en formen part...

Aquests dies són molts els gironins que hem recuperat fotografies, anècdotes i curiositats d'antuvi per fer-les presents, per fer-les protagonistes també d'aquest històric ascens del Girona; en el meu cas, una samarreta del Girona!

dilluns, 5 de juny de 2017

El bilardisme de Donald Trump


Carlos Salvador Bilardo és un exjugador i entrenador argentí que té entre els seus èxits esportius el Mundial de Futbol de 1986 que va guanyar l'Argentina de Maradona que ell entrenava.

A Espanya, però, a Biladro el coneixem especialment pel que va passar un llunyà 6 de febrer de 1993 a Riazor, en un partit entre el Deportivo de la Corunya i el Sevilla FC que aleshores ell dirigia. Maradona també jugava en aquell Sevilla!

En una acció al terreny de joc Maradona i un jugador rival van topar i el fisioterapeuta del Sevilla va saltar al camp per atendre l'argentí; veient que Maradona es recuperava bé va decidir atendre el jugador del Deportivo, que havia sortit més malparat del xoc i sagnava.

Veient l'escena Carlos Salvador Bilardo va començar a escridassar, fora de sí, el seu fisioterapeuta: "¡Domingo, Domingo, a Diego, a Diego!", referint-se a Maradona i seguint cridant dirigint-se a la seva banqueta es seguia desesperant: "en vez de agarrar a Diego, agarra al otro. Me quiero morir, me quiero morir". Bilardo, cada vegada més encès seguia cridant desesperat: "Los de colorado son los nuestros" i finalment va dir aquella lamentable frase per la que finalment el recordem: "¡Písalo, písalo! ¡Al enemigo, ni agua!"

Bilardo és, naturalment, molt més que aquell lamentable i desesperat "písalo!", però no he pogut evitar pensar en en ell i aquesta anècdota en veure la declaració en la que Donald Trump va certificar que els Estats Units abandonen els acords de París per la lluita contra el canvi climàtic.

Donald Trump fins i tot ha anat més enllà de Carlos Salvador Bilardo: a l'enemic ni aigua, a l'amic tampoc; la vol tota per ell!

Així és com Trump vol tornar a fer gran Amèrica; en el fons Trump vol uns Estats Units d'Amèrica a imatge i semblança seva: God bless America!

dissabte, 3 de juny de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band"


The Beatles és un d'aquells grups que, amb el pas dels anys, ha esdevingut intergeneracional: agrada a la meva mare, agrada a les meves filles!

Cinquanta són els anys que es porten la meva mare i la meva filla gran i cinquanta són els anys que fa que es va publicar un dels millors discs de The Beatles: Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band.

Onze anys més tard, el 1978 i ja amb The Beatles dissolts, Apple Corps va produir la pel·lícula "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band", òpera rock (molt de l'època!) en la que entre d'altres hi apareixen Aerosmith, Alice Cooper, Earth, Wind and Fire o Billy Preston, també Peter Frampton i els Bee Gees interpretant la introductòria "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" amb "With a Little Help from My Friends".

La pel·lícula no ha passat a la història del cinema com sí algunes protagonitzades pels propis The Beatles, però sempre és un plaer recuperar la seva música, també cantada per boca d'altri...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 2 de juny de 2017

El vídeo de la setmana: "Tens fills? Quan els tinguis, ho entendràs"


La frase no és meva, tampoc teva i ni tan sols seva però ell, Sarunas Jasikevicius, la va tornar a posar en valor dies enrere.

Sarunas Jasikevicius, ex jugador de bàsquet, entre d'altres clubs del Barça, és actualment l'entrenador del Zalgiris de Kaunas i en plena semifinal del play-off pel títol de la lliga lituana va donar permís a un jugador del seu equip per tal que pogués assistir al naixement d'una filla; un periodista li va qüestionar la seva decisió i aquesta va ser la seva contundent resposta:



Bon divendres!

dijous, 1 de juny de 2017

Guanyen les empreses, guanyen els joves!


El segon dossier de l’Observatori Social de “la Caixa”, dedicat a l’atur juvenil i la pobresa, es pregunta si ambdues coses són un problema estructural; el cert és que, de perpetuar-se la situació actual, pot esdevenir-ho.

L’atur és un factor de pobresa en la població en general i és especialment preocupant en els joves, no només per l’elevat percentatge de l’atur juvenil, també perquè la manca d’oportunitats laborals representa un fre al seu procés d’emancipació i, sobretot, d’inclusió social, factors que agreugen les desigualtats socials.

Quasi la meitat dels joves espanyols menors de 25 anys (48,3%; Eurostat 2016) estaven a l’atur el 2015, xifra molt superior a la mitjana europea d’atur juvenil (20,3%) i a la d’atur de la població activa espanyola (21%; 9,1% a Europa).

Amb aquestes xifres es fa difícil que els joves, especialment els que per diversos motius abandonen prematurament els estudis, puguin afrontar amb optimisme i confiança el seu futur. La taxa d’abandonament prematur de l’educació i formació va ser del 20% al 2015; el 15,8% en el cas de les dones de 18 a 24 anys, el 24% en el cas dels homes de la mateixa edat.

Aquests darrers anys les polítiques actives d’ocupació han posat el focus especialment en els joves, enguany també s’hi suma la Fundació Bancària “la Caixa” a través del programa “la Caixa” Feina Jove, finançat pel Fons Social Europeu i cofinançat per la pròpia Fundació Bancària “la Caixa”, amb dotació de 21.765.154 euros.

“la Caixa” Feina Jove és un programa d’ajudes directes a les empreses per la contractació de joves i té per finalitat la generació d’ ocupació jove, estable i de qualitat i així contribuir a reduir la desocupació juvenil a Espanya.

Poden beneficiar-se d’aquest programa empreses, empresaris autònoms, associacions, fundacions i entitats sense ànim de lucre sempre que contractin joves (de 16 a 29 anys i inscrits en el Sistema Nacional de Garantia Juvenil) per un període mínim de sis mesos en contractes a temps complert. Les ajudes poden arribar a cobrir el 80% dels costos salarials de la contractació.

El Programa “la Caixa” Feina Jove ofereix a les empreses dues modalitats d’ajudes: un ajut màxim de sis mesos de fins a 4.200€ per a la contractació temporal per un període mínim de sis mesos, i un ajut màxim de dotze mesos de fins 9.600€ per a la contractació indefinida.

La contractació ha de representar un increment de la plantilla de l’empresa, doncs el que també s’incentiva és la generació d’ocupació, i les ajudes es perceben als sis mesos posteriors a l’inici del contracte. Les empreses poden sol•licitar les ajudes a través del portal www.lacaixafeinajove.org

"Win-Win". Aquesta és una expressió que, penso, s’ajusta molt per definir programes com aquest, doncs hi guanyen les empreses, hi guanyen els joves.

Hi guanyen les empreses perquè reben una subvenció, un ajut, per la contractació de joves, però més enllà de l’aspecte econòmic guanyen perquè també els representa incorporar persones joves amb il·lusió i ganes d’aprendre i treballar, i naturalment també per la seva contribució a reduir l’atur juvenil.

Hi guanyen els joves perquè se’ls ofereix una oportunitat laboral, l’oportunitat d’accedir a un treball de més qualitat i estabilitat, l’oportunitat per començar, reactivar o millorar la seva carrera professional en empreses socialment compromeses.

Des del programa Incorpora de “la Caixa” assessorem i acompanyem a les empreses que volen participar d’aquesta iniciativa, que es volen beneficiar d’aquestes ajudes, alhora que els oferim també la possibilitat que des de la xarxa d’entitats Incorpora puguem fer-los la preselecció dels i les joves que necessiten.

La crisi econòmica ha tingut un fort impacte, negatiu, sobre la taxa d’ocupació en general i la juvenil en particular; hem d’esperar que la recuperació que ja s’albira tingui també un impacte positiu sobre l’atur juvenil, oferint més i millors oportunitats laborals als joves, contribuint a la seva inclusió laboral i social.

El Programa “la Caixa” Feina Jove ens dóna l’oportunitat de contribuir a l’ocupació juvenil; seria una llàstima desaprofitar aquesta gran oportunitat!