dissabte, 30 d’abril del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Lee Dorsey i "Working in the Coal Mine"


Les mines són, també, una mina per la inspiració de músics i compositors, com "Soy Minero" d'Antonio Molina o la popular "Heigh-ho!" que tan alegrament cantaven els set nans de la Blancaneus quan tornaven a casa després d'una (dura?) jornada laboral a la mina!

També és minera la cançó d'avui, una d'aquelles que l'escoltes i et sona però que no recordes, si és que mai has sabut de qui era, ni qui la va fer ni qui la canta! Per això ja hi ha, avui, aplicacions com Shazam!

Allen Toussiant va composar "Working in the Coal Mine" a mitjans dels anys seixanta del segle passat però qui la va popularitzar va ser el cantant Lee Dorsey; la cançó descriu les dures condicions de treball a la mina, una cançó que també podríem cantar el proper 1 de maig, Dia del Treball, per a denunciar les precàries condicions laborals d'avui en dia, 50 anys després de composar-se aquesta cançó!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 29 d’abril del 2016

El vídeo de la setmana: la feina


"El treball dignifica l'home, el treball t'honra, el treball dignifica... el treball et poleix, t'abrillanta, et dóna esplendor... el treball és l'hòstia, fins i tot et posa catxondo, diria jo! ... "

Així comença un fragment d'un monòleg dedicat al treball que Pepe Rubianes desenvolupava a la seva obra "Rubianes solamente" i que, després de descriure la imatge escatològica d'un ventilador, seguia així:

"Que se'n vagin a la merda amb el treball, la dignitat, la realització... s'ho posin tot a la punta del nap a veure si els cap i els exploti i els quedin els ous penjant als campanars!"

La referència a aquest monòleg de Pepe Rubianes no és gratuïta doncs amb altres paraules, o més ben dit, sense paraules, el vídeo d'avui transmet si fa o no fa el mateix, fins i tot diria que d'una manera més punyent!

Sí, ja sé que no cal portar-ho tot en aquest extrem, però a vegades és necessari per calibrar bé la realitat, que no sempre percebem tal i com és, sinó simplement tal i com nosaltres la veiem, o volem veure!

El treball dignifica... o no!



Bon divendres!

dijous, 28 d’abril del 2016

Reiniciar Espanya


Pedro Sánchez ho ha intentat amb un Albert Rivera que s'hi ha posat bé i un Pablo Iglesias s'ha fet pregar inútilment mentre Mariano Rajoy s'ho ha anat mirant tot des de la barrera, puro en mà! Pedro Sánchez ho ha intentat i en l'intent s'ha quedat, que la tasca era difícil, sinó impossible!

I a diferència de Catalunya sembla que no hi haurà un moviment de darrera hora, un pas al costat, al darrere o al davant d'algú que permeti precipitar una investidura al darrer sospir d'aquesta avortada legislatura.

Però que finalment no hi hagi hagut investidura no és només per les dificultats evidents i objectives de combinar segons quins partits, també perquè en els càlculs de la majoria, sinó tots els candidats, era pitjor un govern a desgrat que unes noves eleccions, malgrat el manual del candidat digui que s'ha de dir que ningú les vol, unes noves eleccions.

Doncs jo sí que les vull unes noves eleccions, com les volia a Catalunya en cas de no haver-hi acord, doncs si la mà no dóna joc bé haurem de repartir de nou les cartes, no? I sí, ja sé que les campanyes electorals tenen un cost, però també el té allargar sine die un govern en funcions que esquiva el control parlamentari i es prorroga governant com si les darreres eleccions haguessin estat poc més que un esternut... tot i que al final potser hauran resultat ser una llufa!

No per inèdit i desconegut, no per indesitjat, no per inexplorat hem d'abandonar el camí a seguir. Si hem de tornar a votar tornem-hi, i fem-ho tantes vegades com sigui necessari, que la democràcia és això, reiniciar si cal, reiniciar quan cal, en aquest cas, reiniciar Espanya!

dimecres, 27 d’abril del 2016

Els trons de Girona

Aquests dies a Girona no han faltat culs per asseure's-hi!. Foto: N. Guisasola (ACN)
No sé si al final Girona va ser, com va preveure i esperava l'alcalde Puigdemont, un parc temàtic  del sobiranisme; diria que no doncs aquelles "Jornades Catalunya, Llibertat i Dignitat" organitzades pel diari El Punt Avui i celebrades a mitjans de juliol de 2014 no van ser les més reeixides i van ser, de moment,  les darreres...

Més que del sobiranisme Girona ha estat aquests darrers dies un parc temàtic de Joc de Trons, amb el tron de la sèrie com a reclam i la projecció del primer episodi de la sisena temporada com a "première" apta només per a afortunats, i autoritats. Veure la façana de l'Ajuntament de Girona disfressada amb porexpan de Joc de Trons sobta i hom es pregunta fins i tot si cal, però no nego que des de la distància i escepticisme amb que no miro la sèrie la meva mirada tampoc és neutra.

Suposo que fa bé Girona d'estirar el fil i aprofitar el moment, tot i que entre les marejadores i astronòmiques xifres que es donen sobre l'impacte econòmic de la sèrie a la ciutat algunes són certes i la majoria suposicions, més càlculs de possibles costos que diners que finalment d'una o altra manera, dringaran a la ciutat.

Girona és una ciutat rica en llegendes, documentades, contades i escenificades de fa anys, i no descarto que amb el pas dels anys Joc de Trons en forgi de noves... Però aquests dies veient les cues i devoció per fer-se una foto al tron que dóna tant de joc i nom a la sèrie no he pogut evitar pensar en la cadira de Carlemany, tron llegendari, aquest sí, que he admirat i venerat tota la vida!

Carlemany mai va ser a Girona però els gironins li hem dedicat amb devoció una cadira i una torre i fins i tot una llegenda sobre la seva espasa que fa les delícies dels qui, com amb la sèrie, també somien amb una Girona llegendària.

Potser sí, al final, m'animaré a veure la sèrie, tot i que llavors el tron ja no hi serà i la façana de l'Ajuntament lluirà la seva habitual estampa de pedra, amb les seves tres portalades; és clar que el meu cul es deleix més per seure a la cadira de Carlemany que no en aquest tron imantat d'espases...

dimarts, 26 d’abril del 2016

Un brindis per en Tià!

Tià Coll, geni i figura, de jove.

Camí de Banyoles els venedors ambulants, carregats amb galledes plenes de roses, que volten la darrera rotonda de l'autovia de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis ens recorden que és Sant Jordi, però no estem per Sant Jordi encara, que fem via a Banyoles per acomiadar un bon amic dels meus pares: en Tià Coll.

Arribem d'hora a Banyoles i entrem a Santa Maria dels Turers, església gòtica de la que destaquen uns imponents contraforts a l'exterior de l'absis, i portes endins uns treballats vitralls, datats de 1940 fruit de la reconstrucció de l'església després dels avatars de la Guerra Civil, vitralls que no deixaré d'observar durant la cerimònia.

Dins l'església poca gent, intuïm que alguns familiars, i un conegut (més que saludat, menys que amic) de Girona, cronista del diari El Punt Avui i, com en Tià, també home de teatre, qui suposo que diumenge vinent, sinó l'altre, potser li dedicarà una de les seves cròniques dominicals, per mi de lectura sempre obligada!

Poc a poc arriba gent, familiars i amics i entre aquests la meva mare n'hi troba de seus, amigues i amics amb qui es saluden i amb alguns s'abracen, i en retroba d'altres que difícilment reconeixeria si no fos per les circumstàncies, tot i que si és necessari es donen quatre referències per refrescar la memòria, tot i que la meva mare la manté sempre molt fresca! N'hi ha que venen de la Plaça Major i diuen que hi ha molt ambient de Sant Jordi, però nosaltres encara no estem per Sant Jordi!

La cerimònia segueix segons el guió previst i mentre el mossèn la fa avançar jo m'entretinc observant els vitralls de l'absis, que amb el sol que s'imposa aquell matí llueixen encara amb més força. Rere els vitralls siluetes de coloms voletegen amunt i avall en la seva particular rutina, aliens al Sant Jordi que es viu portes enfora de l'església, i al comiat que es plora en silenci portes endins.

Al final de la cerimònia una neboda d'en Tià pren la paraula i li'n dedica unes quantes, emocionada: en destaca la puntualitat, virtut que per raons que ara no venen al cas jo aprecio especialment, i l'ajuda que li prestava en els deures de física i química, coses de l'ofici, malgrat diria que en Tià Coll no el va exercir el de químic, si més no, no sobre els escenaris! I la neboda també en destaca la seva passió per la història, doncs en Tià no era només dels que la coneixien, era també dels que la volien canviar, i a la seva manera va fer-ho!

Per acabar sona "Ne me quitte pas" amb una veu que sembla la d'Edith Piaf, tot i que la meva mare no n'està del tot segura; amb la cançó sortim de l'església i allà, finalment, hi ha temps i espai pels retrobaments i els records, per actualitzar rostres i vides com qui fa un F5 amb el teclat de l'ordinador.

Entre els amics i retrobats que troba la meva mare un mostra una foto del casament dels meus pares: la colla del TEI de Banyoles al peu de les escales que pugen al campanar de l'església, aquesta romànica, de Cantallops; que joves i, alhora, quanta vida ja viscuda en aquella atrevida joventut! La meva mare posa nom a tots els que hi surten i fins i tot als que no: en Pep Cruz va arribar més tard...

Entre converses i retrobaments els records flueixen i algú, amb bon criteri, proposa remullar-los a la Plaça Major de Banyoles tot fent un brindis per en Tià! La plaça fa goig vestida de Sant Jordi, curulla de gent que tement la tarda aprofita el matí per olorar llibres i roses.

També nosaltres busquem el sol i mentre ajuntem dues taules, que serem colla, anem demanant: una canya, tres Martinis, que portaràs sifó si us plau?, dos cafès, un tallat... Les dues taules se'ns fan  insuficients i n'acabem ajuntant quatre i la comanda ja és tan llarga que perdo el compte, però no el cambrer que diligent ho té tot registrat en un petit bloc...

La conversa és distesa i coral i en Tià Coll és present en totes; les anècdotes relliguen records i les mirades evidencien que el pas del temps només afegeix arrugues i emblanquina cabells, quan no els fa caure directament, però manté els records vius, o si més no adormits: a mesura que afloren els records les vivències es desperten d'una llarga letargia per surar de nou a flor de pell.

L'escena a la plaça és tant brillant i intensa com els vitralls de l'absis de Santa Maria dels Turers i si tingués ofici prou sabria fer-ne un d'aquell moment, però ja fa anys que les escenes que mereixen ser recordades les registrem digitalment...

Els històrics presents del TEI de Banyoles immortalitzen el moment amb una fotografia de la que només la meva mare sabrà posar nom, anys a venir, a totes les cares que hi apareixen i fins i tot a les que no: l'amic Pep Cruz torna a fer salat...

I és en aquell vermut a la Plaça Major de Banyoles quan amb les canyes, els Martinis, els cafès i els tallats fem un brindis per en Tià, geni i figura!

dilluns, 25 d’abril del 2016

El regal de la Laia: l'amistat


Que l'ajuntament hagi deixat de convocar els Premis Literaris Sant Jordi no significa que a Sarrià de Ter els infants i joves deixin d'escriure els seus relats i poemes a l'escola i institut de referència.

Aquest Sant Jordi la meva filla mitjana va guanyar un dels segons premis en narrativa de 2n d'ESO de l'IES Narcís Xifra amb un relat que, per més que hi he insistit, no em deixa publicar... Coses de l'edat, suposo...

Sí que puc publicar, en canvi, el relat de la meva filla petita, de 10 anys, que ha obtingut el 2n premi del concurs literari Sant Jordi de narrativa de 4rt A de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter, un relat breu sobre l'amistat, un autèntic regal!

Enhorabona Abril!

El regal de la Laia: l'amistat

Hi havia una vegada cinc nenes: la Paula, la Laia, la Maria, la Laura i l'Anna. Totes eren amigues.

El dia 27 de març era l'aniversari de la Laia i feia 10 anys. La Laia estava molt contenta perquè mai havia tingut un aniversari amb totes les seves amigues i aquell dia sí que el tenia.

Les amigues de la Laia no sabien què regar-li, no sabien si li volien regalar una nina, un ordinador, un joc, un llibre, un mòbil... Finalment van decidir que era molt millor l'amistat que no aquelles joguines. A la tarda van fer una festa de pijames i s'ho van passar super bé. La Laia estava molt i molt contenta amb les seves amigues.

Al final aquell va ser el millor regal de la Laia: l'amistat.

Abril Casero Canyigueral 

pd: l'any passat l'Abril va guanyar el primer premi amb aquest altre relat: La cuca de llum sense llum

dissabte, 23 d’abril del 2016

Minuts Musicals retrobats amb la Dansa dels Cavallers de Serguei Prokófiev


Tal dia com avui de fa 400 anys, el 23 d'abril de 1616, va morir William Shakespeare, possiblement el millor escriptor de tots els temps! La seva obra no només ha inspirat escriptors també altres artistes com els músics, que han sabut posar música a les seves històries!

I d'entre les seves històries avui en destaco una de les majúscules, adient per la diada de Sant Jordi, que a Catalunya també esdevé el dia dels enamorats: Romeu i Julieta.

Un dels grans músics que es va inspirar en aquesta romàntica i dramàtica història shakespeariana va ser el compositor rus Serguei Prokófiev amb el ballet Romeu i Julieta. D'aquesta obra destaca especialment la sinistra, i alhora cèlebre, Dansa dels Cavallers, que descriu l’enfrontament entre els Montaguts i Capulets.

Confio, però, que la diada d'avui sigui plàcida per a tots els enamorats que entre petons es regalaran llibres i roses!

Bona diada de Sant Jordi!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 22 d’abril del 2016

El vídeo de la setmana: dòmino de llibres


Un any més per Sant Jordi els llibres s'apilaran, per un dia, a les parades dels carres dels nostres pobles, viles i ciutats, si la pluja els i ens dóna treva! Més avesats estan, els llibres, a apilar-se als prestatges de les biblioteques públiques i particulars, als de les biblioteques escolars i fins i tot a les paupèrrimes d'alguns hospitals!

A la Biblioteca Pública de Seattle, en canvi, més que apilar-los van posar-los hàbilment en fila! No descobrirem a aquestes alçades que els llibres donen molt de joc, també en el sentit més literal del terme joc! I a la Biblioteca Pública de Seattle van jugar-hi i de quina manera!

La Biblioteca Pública de Seattle no va trobar millor manera per engegar el Programa de Lectura d'Estiu 2013 que establint un nou rècord mundial de dòmino amb llibres més llarg del món!

A més una particularitat d'aquest rècord és que els llibres utilitzats per fer aquest dòmino eren fruit de donacions i llibres fora de catàleg, i posteriorment van ser venuts pels Amics de la Biblioteca Pública de Seattle per ajudar a recaptar fons per als programes i serveis de la biblioteca.

Per cert, cap dels 2.131 llibres utilitzats va patir danys ni lesions durant la gravació del vídeo!

No ho provin a casa... o sí!



Bon divendres i millor Sant Jordi!

dijous, 21 d’abril del 2016

Les espècies invasores de Sant Jordi

Les espècies invasores de Núria Martí Constans envaint el nou espai de la Llibreria 22. Foto: Roger Casero

Per Sant Jordi els llibres colonitzen els carrers, les places i les rambles dels nostres pobles, viles i ciutats, talment com si d'una espècie invasora es tractés.

La plaga de llibres no té remei, com tampoc en deu tenir la lectura, tot i que no cal perdre mai l'esperança: amb el llibre adequat la lectura està assegurada! Un bon llibre et contamina amb el virus de la lectura, i tot i que es poden passar períodes en que el virus es manifesta de manera més passiva, la lectura ja no s'abandona (quasi) mai!

Per Sant Jordi els llibres es fan presents arreu i són presents que els enamorats es regalen entre roses i petons! I entre la multitud de llibres que per Sant Jordi s'apilonen a les parades dels carrers jo avui en voldria destacar especialment un: Espècies invasores!

Al llarg de 22 contes Núria Martí Constans ens permet descobrir els plecs que no sempre percebem dels espècimens de la més devastadora i brutal espècie invasora que ens amenaça! Aquests relats s'afegeixen als publicats als llibres "Naturalesa humana" i "Un excés de felicitat", sumant així una trilogia molt humana!

Aquest Sant Jordi serà aquest el llibre que arribarà a casa, envaint la nostra particular biblioteca, fent-s'hi un lloc i aspirant a ser, més aviat que tard i com tots els altres que encara no hi han passat, carn de tauleta de nit!

Bon Sant Jordi i millor lectura!  

dimecres, 20 d’abril del 2016

La cara "B" del procés participatiu de Sarrià de Ter


Aquestes setmanes a Sarrià de Ter estem immersos en un procés de participatiu que ha de culminar amb l'elecció de dos projectes d'inversió, un per un import de 50.000 €, l'altre per un import de 200.000 €.

La participació ciutadana no es centra només en l'elecció final dels projectes, també en la proposta dels projectes a triar, en la definició dels projectes candidats, de manera que entitats i particulars poden formular les seves propostes d'inversió

Aquesta és la cara "A" d'aquest procés, que com la lluna també té una cara oculta que, a diferència de la de la lluna, la d'aquest procés sí que hem vist: és la cara "B" del procés participatiu de Sarrià de Ter.

Els tallers urbans que aquests darrers dies s'han fet als diferents barris no només han permès veure aquesta cara "B", també se li han vist les costures, i algun descosit, al govern municipal.

Als tallers urbans les entitats que han proposat inversions les havien de defensar, havien de defensar el seu projecte, i aquí s'han posat de manifest com a mínim 5 qüestions qüestionables:

1.- Les entitats havien de fer els projectes, l'Ajuntament validar-los.
No n'hi havia prou proposant una mancança o necessitat, l'entitat havia de presentar un mínim projecte, amb pressupost inclòs, per tal que l'Ajuntament el validés; aquest fet ha portat molta feina a les entitats, feina que entenien que no els corresponia fer a ells, sinó al propi ajuntament...

2.- Les entitats havien de presentar-los i defensar-los als tallers urbans
Les entitats haguessin preferit que hagués estat el propi ajuntament, i no elles, qui informés dels projectes als tallers urbans, doncs al capdavall són necessitats del poble, moltes assumides pel propi ajuntament; moltes de les entitats que han presentat projectes entenen que la seva feina era proposar la necessitat, pe`ro no fer el projecte ni presentar-lo.

3.- No són inversions, és manteniment!
En la presentació d'alguns projectes d'inversió alguna entitat va manifestar que el seu no era un projecte d'inversió sinó de manteniment, que aquelles mesures que proposava ni tan sols s'haurien d'haver presentat doncs l'ajuntament ja les hauria d'haver afrontat per altres vies i mitjans. Un veí, després d'escoltar les propostes d'inversions, va dir irònicament: "veient els projectes el poble s'està ensorrant!"

4.- La sensació de les entitats és que més que un procés participatiu és un concurs
La dinàmica del procés participatiu amb la presentació i exposició dels projectes per part de les entitats ha acabat semblant, també i sobretot a ulls de les pròpies entitats, una competició entre elles per fer del seu projecte el guanyador, una mena de concurs televisiu a la cerca dels vots on qüestions com la posada en escena en la presentació del projecte poden ser clau.

5.- La percepció de les entitats és que el govern està en mode "wait and see"
Algunes entitats, també alguns veïns i veïnes que han assistit als tallers urbans, han manifestat la sensació que en aquest procés participatiu les entitats han fet la feina del govern municipal (fer la proposta, elaborar un mínim projecte i exposar-lo) mentre l'ajuntament s'ha escudat rere una volguda neutralitat amb una actitud més aviat passiva, tot esperant el projecte guanyador per posar-se després la medalla.

Aquest procés participatiu finalitzarà amb l'elecció dels dos projectes guanyadors, un per un import de 50.000 €, l'altre per un import de 200.000 €; siguin quins siguin seran obres necessàries, com les que restaran, se suposa, en llistat d'espera.

Més enllà del cost econòmic dels projectes aquest procés participatiu ha tingut i té un cost per les entitats i pel propi govern municipal; no m'aventuraré a calcular-ne l'import, però si algú s'hi atreveix n'obtindrà el cost de la cara "B" del procés participatiu de Sarrià de Ter. Confio que la comissió avaluadora del procés sabrà valorar-lo en la seva justa mesura!

dimarts, 19 d’abril del 2016

Triar escola


Dies i setmanes moltes famílies estaven immerses en una d'aquelles decisions que es considera clau en la vida de tot infant i, de retruc, de la seva família: triar escola! Com diria Xosé Anton Pazos de Vieira triar escola "no es cosa baladí"!

Jo mateix, com a pare que sóc, m'he trobat també davant aquesta tessitura en més d'una ocasió: escola bressol, escola de primària i, de moment, institut de secundària. La universitat és a un curs vista! Jo, però, he optat per l'opció més fàcil: quina escola hi havia al poble? Doncs aquesta! Quin és l'institut de referència? Doncs aquest! Amb la universitat ara no ens hi entretindrem...

No totes les escoles són iguals ni una mateixa escola és igual un curs per l'altre; són moltes les variables a tenir presents: la composició del claustre, el projecte educatiu i el seu nivell de desenvolupament, la ubicació de l'escola, l'accessibilitat, la competència per entrar-hi...

Avui el factor geogràfic no necessàriament és el més important, doncs el projecte d'escola també pesa molt, sobretot quan les escoles també cerquen tenir algun element diferenciador, quelcom singular que les diferenciï de les altres i que arrela, aquesta singularitat, en el seu projecte educatiu.

Durant el període de preinscripció no són poques les escoles que destinen esforços a fer jornades de portes obertes i xerrades per tal d'exposar el seu projecte a les potencials futures famílies, fent quelcom que en el món de l'empresa s'anomena captació de clients. Sí, el màrqueting també és important per les escoles.

I finalment arriba el dia que els pares i mares triem escola i depositem en ella l'esperança que educaran molt bé els nostres infants, que els prepararan per al dia de demà, que els ensenyaran tot allò que necessiten saber i a saber tot el que necessitaran... a ser persones de profit, que es deia abans!

Triar escola és una decisió molt important, també va ser-ho en el meu cas, per més que optés per l'única del meu poble; però al llarg d'aquests anys i de nombroses reunions amb les tutores i tutors de les meves filles aquests m'han acabat confirmant el que ja d'antuvi sospitava:

Triar escola és important, però la clau per a una bona educació d'un infant és la família!

dilluns, 18 d’abril del 2016

L'agonia dels Premis Literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter


Un dels temes que més es va debatre i discutir en el darrer Consell de Cultura de Sarrià de Ter, celebrat a finals d'any, va ser el futur dels Premis Literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter; si n'hagués de fer un diagnòstic diria que estan agonitzant, albirant tristament la seva fi... És altament probable que al 2016 els Premis Sant Jordi de Sarrià de Ter no es convoquin.

La causa de la seva agonia no és una sola, sinó la suma de diferents factors; tot plegat és quelcom més complex, com al llarg d’aquests darrers anys he procurat explicar en diferents articles publicats en aquesta mateixa revista, com l’article “30 anys dels Premis Literaris Sant Jordi. Un estímul per a la creació literària” (número 73, abril, maig i juny 2010) en el que feia un repàs del passat, una valoració critica del present i una proposta de futur pels premis, o en l'article “Repensant els Premis Literaris Sant Jordi de  Sarrià de Ter” (número 81, abril, maig i juny 2012), en el que insistia en la necessitat de donar-los un nou rumb.
.
Les causes, doncs, són vàries, venen de lluny i no són noves, i a banda dels esmentats articles publicats en aquesta revista també n’he escrit d’altres al meu bloc personal enumerant i valorant les causes de l’agonia dels Premis Literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter; en un dels articles, publicat l’any 2012, ja apuntava els 6 punts clau per a ressuscitar-los.

Tenint presents aquests antecedents és millor centrar-me, avui, en els tres factors sobre els que caldria incidir, a criteri meu, per reactivar els Premis Sant Jordi de Sarrià de Ter, doncs més que observar resignadament la seva agonia i vetllar la seva mort, penso que és més constructiu focalitzar-nos en allò que els pot revitalitzar, ara que encara som a temps de salvar-los, fins i tot en el cas que finalment al 2016 no s’acabin convocant.

1.- El jurat

Si aquest factor va ser el principi de la seva fi, també hauria de ser el de la seva recuperació. Al seu dia no només es va prescindir (alguns defenestrar) de persones de gran vàlua personal i professional que formaven part del jurat, també es va canviar la concepció del jurat: es va passar d’un jurat format per persones amb coneixements de literatura i escriptura (professors i escriptors) a un jurat format majoritàriament, de manera meritòria i voluntariosa això sí, per a lectors, pels membre del Club de Lectura de la Biblioteca Emília Xargay.

El jurat és l’element que marca el nivell de qualsevol premi, sigui quin sigui i en la modalitat que sigui; del jurat d’un premi de fotografia, per exemple, s’espera no només que pugui jutjar una obra per si li agrada més o menys la foto que miren, també s’espera que en sàpiguen valorar, amb esperit crític, elements tècnics (enfocament, llum, enquadrament...) han de formar part de les valoracions per emetre i debatre, si cal, un veredicte.

El jurat, a més, també es pot involucrar en la definició de les bases, en definir què és allò que es demana i s’espera de les obres: una narració, per exemple, no és el mateix que una novel·la o que un conjunt de relats o de contes.

A Sarrià de Ter tenim gent molt qualificada que podria formar part d’un hipotètic, i possible, nou jurat, no només professors i professores de literatura, també veïns i veïnes que han publicat obra literària, alguns fins i tot que han guanyat premis. Naturalment aquest jurat podria i hauria de ser compatible amb la participació activa dels membres del club de lectura, aportant així més i majors matisos als veredictes del jurat.

Si volem recuperar els Premis Literaris Sant Jordi, hem de començar per reforçar el seu jurat!

2.- L'abast

A qui s’han de dirigir els Premis Literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter?

La resposta a aquesta pregunta no es pot fer sense preguntar-nos, abans, amb quina finalitat es convoquen aquests premis. Generalment la convocatòria d’un premi literari persegueix un doble objectiu: la creació literària (1) i la seva difusió (2).

Un premi literari és una crida a escriptors o potencials escriptors a presentar les seves obres per tal que siguin valorades i jutjades per un jurat, i en cas que n’hi hagi de premiades, s’espera que aquestes es publiquin posant-les a l’abast del públic, dels lectors.

Els Premis Literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter han jugat, al llarg de la seva trajectòria, de més de tres dècades, el seu paper de d’estímul de creació i difusió d’obra literària; un paper modest, ben cert, però no per això menys necessari.

Des dels seus inicis han volgut promoure la creació i difusió literària en llengua catalana i durant molts anys el seu abast ha abastat, valgui la redundància, el domini lingüístic català. Repassant el llistat d’autors premiats al llarg de la seva història n’hi trobem d’arreu dels països catalans.

Aquests darrers anys la convocatòria dels premis s’ha restringit a autors locals, autors empadronats o vinculats a Sarrià de Ter, cercant estimular la creació literària local, amb resultats pocs engrescadors.

Un dels arguments per a restringir l’abast de la convocatòria dels premis, parlem en aquest cas en la categoria d’adults, ha estat el fet que es presentaven al nostre premi escriptors que també presentaven les seves obres, a vegades les mateixes, en altres premis literaris. Què han de fer, sinó, els escriptors novells? Per un escriptor novell un premi literari modest com el nostre és un gran regal; d’entrada perquè permet que un jurat qualificat pugui jutjar la seva obra i, d’aquesta manera, millorar  la seva escriptura,  i naturalment perquè permet que, en cas de ser premiada, aquesta pugui ser publicada.

No restringir l’abast permet garantir un nombre mínim de participació, i és en tot cas a les bases on cal restringir textos no desitjats (redaccions d’institut, per exemple). Crec fermament que els Premis Literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter poden seguir tenint un paper, encara que modest, en l’estímul de la creació literària en català, com l’ha tingut durant anys; un premi sense participants, o amb pocs participants i sense premiats, està abocat al fracàs i, inevitablement, a la seva extinció si no s’hi posa remei.

És per tot això que sempre he defensat que caldria mantenir la convocatòria oberta a autors d’arreu, sense restriccions, i de manera paral·lela establir un premi local. Però tinguem-ho clar, si el que volem és estimular la creació literària local, no en fem prou convocant un premi; caldrà fer quelcom més!

3.- L'estímul

Imaginem que tenim per objectiu incrementar la creació artística del nostre poble, Sarrià de Ter, específicament en l’àmbit de la fotografia. Què hauríem de fer primer?  Segur que la majoria heu pensat que potser caldria començar per oferir un curs de fotografia. Naturalment després podríem organitzar una exposició, o fins i tot un concurs de fotografia, per posar en valor les creacions fotogràfiques dels nostres artistes.

Quelcom semblant podríem fer, i de fet hem fet a Sarrià de Ter, en l’àmbit musical: si volem tenir músics el que primer cal fer és estimular i facilitar la formació musical; la probabilitat que avui a Sarrià de Ter hi hagi més músics que fa quinze anys és molt més elevada doncs actualment al nostre poble tenim dues escoles de música i són molts més els infants i joves que estudien i aprenen música avui que els que pogués haver-hi fa quinze anys.

Si l’àrea de cultura té per objectiu estimular i promoure la creació literària dels sarrianencs i sarrianenques pot naturalment convocar un premi literari a nivell local, però és evident, i els fets ho demostren, que això sol resulta insuficient, que caldrà fer quelcom més. I com en la música, la fotografia o la pintura, la formació de base és bàsica, és la clau!

Els Premis Literaris Sant Jordi, amb el seu premi local, haurien de ser, més que la punta de llança, la punta de l’iceberg del treball que cal fer per estimular la creació literària dels nostres veïns i veïnes.

Treball que comença, naturalment, amb el foment de la lectura, i en aquest sentit comptem amb un gran actiu, la Biblioteca Emília Xargay, no només com a continent sinó també amb el paper dinamitzador que sempre ha fet; però després cal estimular l’aprenentatge, aprendre a escriure, a través de tallers i cursos orientats al coneixement de les tècniques i recursos de l’escriptura, com aprenen les Dones més que Mai les tècniques i recursos de la pintura, com podem observar any rere any a l’exposició col·lectiva d’artistes locals de la Festa Major.

Fent aquest treball formatiu és probable que hi hagi més possibilitats que la participació d’escriptors locals als Premis Literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter augmenti: només fent quelcom diferent podrem esperar resultats diferents.

La decisió de revitalitzar o no els Premis Literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter és una qüestió de voluntat política; aparentment deixar-los de convocar, deixar-los morir, és una decisió difícil i, ben segur, gens agradable, però al final resulta ser la més fàcil de les decisions. El repte, el veritable repte, la decisió valenta és revitalitzar-los, reinventar-los si cal, però aquesta és una decisió que implica, segurament, fer molt més, i fer-ho millor, del que fins ara s’ha fet.

Que sigui si cal, l’any 2016, l’any de guaret, però no matem encara uns premis que sí, agonitzen, però que certament, amb voluntat política, compromís i treball, podem revitalitzar.

Article publicat al número 93 de la revista Parlem de Sarrià.

dissabte, 16 d’abril del 2016

Minuts Musicals retrobats amb "Immaculate Fools" dels Immaculate Fools


No es pot dir que els Immaculate Fools no fossin profetes a la seva terra, però per alguna d'aquelles raons a vegades inexplicables aquest grup de pop del sud est d'Anglaterra, format originalment per dos parelles de germans, va tenir especial èxit a l'estat espanyol a meitats dels anys vuitanta gràcies a cançons com la d'avui, "Immaculate Fools", però també d'altres com "Nothing Means Nothing", "Save It", "Tragic Comedy" o "Wish You Were Here", que no, no és una versió de la mítica cançó de Pink Floyd!

L'altre dia Spotify me'ls va fer aparèixer i recordar de nou i tornant-los a escoltar vaig gaudir redescobrint les seves melodies pop, tan senzilles com efectives! Seria un "Immaculate Fool" si els deixés escapar de nou!






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 15 d’abril del 2016

El vídeo de la setmana: "Poema de primavera"


"Quan arribi la inspiració que em trobi treballant" va dir Pablo Picasso, però a la Vinyet la va trobar passejant un dia de primavera i, això sí, al seu pare amb la càmera de fotos a la mà, que és on la té tot sovint!

És clar que el passeig va ser, també, font d'inspiració d'aquest poema de la Vinyet, en el que el seu pare hi va posar les imatges i ella la, poesia!

Tot plegat, ja ho veureu, un minut deliciós!



Bon divendres!

dijous, 14 d’abril del 2016

Derrota


Al Barça li va faltar, com al Wolfsburg durant bona part del seu partit contra el Real Madrid, un gol per seguir tenint vida a la Lliga de Campions d'Europa d'aquesta temporada; un gol també és el que li va mancar al darrer partit de la Lliga del Tata Martino, un gol també contra l'Atlético de Madrid, que si aleshores se'n va endur el campionat de lliga, ahir es va endur la classificació a les semifinals de la competició europea. Ahir el Barça no va tenir esperit, ni el de Juanito ni de superació, i va recuperar la seva insuportable lleugeresa, que com la fatalitat culer, ja semblava oblidada.

El Barça haurà d'acceptar i pair ben aviat aquesta dolorosa derrota, doncs si s'endinsa en un espiral de desesperació i pessimisme és molt més el que es pot perdre: el més immediat, la Lliga que fins fa quinze dies semblava encarrilada amb solvència i ara en canvi sembla que se li pot escolar entre els dits.

Amb la derrota d'ahir s'esfuma la possibilitat de reeditar el triplet i de guanyar de forma consecutiva una nova Lliga de Campions d'Europa, fet que demostra la dificultat d'assolir tals gestes.

Ahir a Madrid dues fonts van brollar, i brillar, amb especial intensitat: Neptuno i La Cibeles! Com fa dues temporades el Barça ha caigut contra l'Atlético, i com fa dues temporades de retruc ha sadollat de felicitat els seguidors del Real Madrid.

La derrota s'ha d'afrontar i, encara que pesi com una llosa, s'hi ha de conviure; perdre forma part del joc, part de la vida, part del joc de la vida i també del futbol; és clar que hi ha derrotes que costen més de pair, d'assumir que d'altres, és clar que hi ha derrotes que encara no són derrotes, però que et derroten com si ho fossin.

Ahir al vespre em sentia derrotat, i no precisament per la derrota del Barça, sinó per la implacabilitat d'una malaltia, de "la malaltia", que assetja de fa massa temps i en massa fronts una amiga, quasi una germana...

Però com puc sentir-me jo derrotat si ella encara no es dóna per vençuda! Fa temps que li planta cara a la derrota, que hi conviu, hi dorm i hi menja, hi somia i l'odia i alguns dies la mira de fit a fit i amb la seva mirada la repta: t'hi hauràs d'esforçar més!

Al Barça li va faltar un gol ahir, i són més, molts més els que li manquen a la derrota que amenaça les ganes de viure de la meva amiga, quasi una germana!

dimecres, 13 d’abril del 2016

Tornen els fantasmes de la fatalitat culer!

La derrota a Anoeta ha fet aparèixer, de nou, els fantasmes fatalistes culers... Foto: EFE

Quan al Real Madrid van mal dades i han de remuntar invoquen l'esperit de Juanito i es conjuren per superar adversitats, a vagades amb més fortuna que d'altres; ahir més que encomanar-se a l'esperit de Juanito van fer-ho als gols de Cristiano Ronaldo, que va viure una gran nit europea!

En canvi al Barça un parell o tres de mals resultats fan aparèixer els fantasmes de la fatalitat culer sense necessitat que ningú els invoqui ni convoqui!

És clar que el Barça també té les seves "grans nits europees", té el seu "sos macanudo" o "l'Urruti t'estimo" per abraçar l'esperança, però sota l'eufòric culer que fa quinze dies ja es veia repetint el triplet hi ha el culer patidor de sempre que ja dóna quasi per perduda la Lliga i que tem que avui l'Atlético ens elimini de la Lliga de Campions d'Europa, i encara sort que ja som a la final de la Copa del Rei!

Deu ser que l'esperit guanyador de Johan Cruyff és tan sols epidèrmic, que no ha penetrat prou en l'ànima culer a pesar de la brillant trajectòria de l'equip, en general, aquests darrers 10 anys.

Tinguem-ho clar: l'anomalia són els 39 partits consecutius sense perdre. Perdre a Anoeta ja és gairebé una tradició, perdre contra el Real Madrid al Camp Nou és un resultat que pot passar, i empatar contra el Vila-real a domicili podria entrar dins les previsions...

El problema és quan aquests tres mals resultats s'esdevenen de forma quasi consecutiva, un rere l'altre a la Lliga amb tan sols una important i treballada victòria contra l'Atlético de Madrid al Camp Nou a l'anada de quarts de final de la Lliga de Campions.

El problema no són tan aquests mals resultats, que també, sinó les sensacions que en aquests darrers partits ha transmès l'equip: poc inspirat al davant, espès al mig del camp i vulnerable al darrere: així no es guanya una Champions ni es remata una Lliga que fa quinze dies semblava inqüestionable!

Així és com avui el Barça afronta la tornada de quarts a la Champions contra l'Atlético de Madrid al Vicente Calderón: amb dubtes... Avui no hi ha marge d'error, doncs l'error t'elimina!

El resultat de l'anada (2-1) dóna un cert avantatge al Barça, sobretot si és capaç de marcar algun gol, però farà bé l'equip de no especular amb el resultat i sortir a guanyar el partit, que no només és la millor manera de passar l'eliminatòria, també d'espantar els fantasmes que aquests darrers dies sobrevolen el Camp Nou!

Jo també tinc ganes que soni el xiulet... el que marqui el final del partit!

dimarts, 12 d’abril del 2016

L'esperit de Juanito


Astèrix i Obèlix s'encomanaven, en les seves reiterades pugnes contra els romans (estan bojos aquests romans!) a Belenus i a Tutatis, déus de la mitologia celta; és clar que els intrèpids gals en feien prou amb la poció màgica de Panoràmix per saldar amb victòria totes i cada una de les batalles lliurades contra els soferts romans que assetjaven el seu llogaret...

Fa dies que jugadors i seguidors del Real Madrid s'encomanen a l'esperit de Juanito per vèncer amb claredat el Wolfsburg i remuntar l'eliminatòria dels quarts de final de la Lliga de Campions d'Europa que de moment tenen complicada, després de perdre contra els alemanys a domicili per dos a zero.

Just després de la derrota de la setmana passada, i amb les primeres invocacions a l'esperit de Juanito, el seu fill, Roberto, no es va poder contenir i va piular: "Dejad a mi padre tranquilo, cada vez q le mencionan para remontar palmamos"

No li falta raó al fill de Juanito en les dues coses que diu: que deixin descansar en pau al seu pare, i que l'esperit sembla haver perdut efectivitat darrerament!

El fill de Juanito, però, dies més tard donava les claus per tal que el Real Madrid pogués superar el Wolfsburg en dues piulades més:
  • "Incluso con el 4-0 de hoy, el Eibar me parece más competitivo que el Wolfsburgo. No tengo ninguna duda para el partido del martes."
  • "Para ser campeón, tienes q creer en ti mismo cuando nadie lo hará. 2 días para eliminar al  Wolfsburgo."
És a dir, més creure en les pròpies possibilitats que encomanar-se en esperits esbravats!

Haver-se d'encomanar a l'esperit de Juanito és símptoma que quelcom no s'ha fet bé abans, doncs l'esperit de Juanito pel Real Madrid és l'equivalent al que representa el gol d'Iniesta a Stamford Brigde pel Barça: l'èpica d'una remuntada, el no rendir-se mai...

Els irreductibles gals sempre acabaven les seves aventures celebrant un gran festí al voltant del foc; aquest vespre sabrem si en el festí d'avui és castís o germà... I deixem per demà el que celebraran el Barça o l'Atlético de Madrid, que això ja serà una altra història! Ai, ai ai...

dilluns, 11 d’abril del 2016

Pink Floyd (1994), The Other Side (2016)


El dimecres 27 de juliol de 1994 vaig anar per primera vegada, i de moment única, a Barcelona en moto! No vaig anar-hi des de Girona sinó des de Pineda de Mar, on treballava tot el juliol en un casal d'estiu i m'hi estava de dilluns a divendres, dormint en una pensió.

Els dilluns sortia d'hora de Girona i a cavall de la meva Vespa 200 blanca enfilava la N-II cap a Pineda de Mar; anava directament a l'escola d'educació especial on treballava de monitor i acabada la jornada aparcava la moto a casa d'un mestre de l'escola i me n'anava a la pensió; la resta de dies aprofitava el transport escolar per anar i tornar de treballar i els divendres a la tarda tornava a Girona a cavall de la meva Vespa 200 blanca! Així ho vaig fer durant 4 setmanes, marxant dilluns i tornant divendres, sentint-me quelcom més que un motorista, talment com si sortís de la pel·lícula Quadrophenia!

El dimecres 27 de juliol de 1994, però, tenia una cita molt especial: concert de Pink Floyd a l'Estadi Olímpic de Barcelona! No hi anava sol sinó amb dos amics que venien de Girona, però jo aquells dies era a Pineda de Mar i l'única opció per anar al concert i tornar a Pineda de Mar era anar-hi en moto! L'anada va ser tota una aventura, ben bé un repte! La tornada la recordo llarga i cansada, no només per l'hora, també per la intensitat de les hores viscudes!

El concert va ser memorable! Ja sé que als 20 anys hom pot tenir tendència a mitificar, però és que els que tenia al davant, el que escoltava en viu i en directe, eren uns autèntics mites: Pink Floyd! Encara tinc l'entrada del concert, com conservo encara la dels Dire Straits del 1992 o la dels Rolling Stones del 1989...

L'entrada que no guardaré, en canvi, és la del concert de la banda The Other Side del passat divendres 8 d'abril; els temps han canviat i les entrades avui s'imprimeixen a casa en fulls de paper normal, millor en escala de negres, doncs l'únic que compta és el codi de barres.

No guardaré l'entrada (diria que ja la vaig llençar per reciclar) però en canvi sí en guardaré un bon record del concert, de l'espectacle, d'aquest grup menorquí que fa un més que notable tribut als Pink Floyd i a la seva música.

Vaig anar al concert amb un bon amic, un dels dos amb qui també vaig compartir en viu i en directe el concert de Pink Floyd de 1994; a més ell és un gran fan i seguidor de la música de Pink Floyd i al principi no les tenia totes, però com jo també va sortir molt content i satisfet per les quasi tres hores de música de Pink Floyd que The Other Side ens van servir i brindar amb molta solvència!

Del concert de l'altre dia només em va saber greu una cosa: que l'altre amic no ens pogués acompanyar; just aquell mateix matí va tornar a Leeds, on viu, però ni que encara tingués la meva Vespa 200 blanca el podria haver anat a buscar! Vam enviar-li una fotografia i un missatge de veu amb els primers acords de Wish You Were Here... A vegades una imatge val més que mil paraules, i amb música, ni que sigui tan sols amb quatre acords, no cal dir res més!

dissabte, 9 d’abril del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Terence Trent D'Arby i "Sign Your Name"


Avui Terence Trent D'Arby ja no és Terence Trent D'Arby, però "Sign Your Name" continua essent, possiblement, el major, que no únic, dels seus èxits!

És clar que Terence Trent D'Arby va ser, durant anys, el nom artístic de Terence Trent Howard, músic de soul novayorquès que amb "Sign Your Name" semblava que havia arribat per quedar-se, però anys més tard va marxar: "Terence Trent D'Arby estava mort... va veure el seu patiment i va tenir una mort noble. Després d'un intens dolor vaig meditar per un nou esperit, una nova voluntat, una nova identitat".

La nova identitat va ser Sananda Maitreya, que no va ser un nou nom artístic sinó un nou nom real, adoptat oficialment a finals de 2001 després d'una crisi personal... El seu, doncs, no és un cas com el de Jaume Sisa / Ricardo Solfa, és quelcom un xic més complex...

Curiosament el videoclip de la cançó d'avui comença amb un premonitori "au revoir Terence"... tot i que en el cas d'aquesta cançó d'amor la trama pren altres viaranys: "Sign your name across my heart / I want you to be my baby".

Feia molts anys que no escoltava la cançó, tants que fins i tot la meva memòria ja havia matat Terence Trent D'Arby i les seves trenes...






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 8 d’abril del 2016

El vídeo de la setmana: el pont


De petit, i no tan petit, era molt fan de les faules d'Isop i De la Fontaine, d'aquestes petites històries molt animals que retraten, d'una manera molt gràfica i simple, si voleu, la complexitat de la condició humana.

Aquest curtmetratge de Ting Chian Tey és, amb els seus menys de tres minuts, una autèntica faula!

Que de què va el vídeo? Doncs de com fer espai als altres, quelcom molt d'actualitat a Europa, no?

La frase final de la faula podeu afegir-la vosaltres mateixos!

Bridge from Ting on Vimeo.

Bon divendres!

dijous, 7 d’abril del 2016

Twitter il·limitat: 10.000 caràcters?


Si avui veiéssim passar l’ocellet de Twitter per davant de casa nostra és molt probable que observéssim que el seu vol és més aviat erràtic, sense una direcció clara i definida. Sí, Twitter no viu el seu millor moment i per resoldre’l no sembla prendre, tampoc, les millors decisions. I tot això a les portes d’un any important, el 2016, en què l’ocellet celebrarà els seus 10 anys!

Els símptomes del mal moment de Twitter es poden explicar, entre d’altres, amb aquests tres factors:
- Una crisi institucional amb canvis de directius.
- Caiguda de les accions a la borsa de la companyia.
- Estancament dels usuaris registrats.

Possiblement el que més preocupa és l’estancament d’usuaris actius registrats, uns 320 milions, xifra realment important però que s’ha vist superada, per exemple, pels més de 400 milions d’usuaris que té Instagram, aplicació propietat, no ho oblidem, de Facebook. No créixer és quasi tan greu com perdre usuaris, ja que mostra les dificultats de generar noves altes, que països emergents o usuaris joves facin augmentar el nombre d’usuaris registrats.

Per tal de redreçar el vol Twitter ha pres decisions importants darrerament i s’especula que en pot prendre més els propers mesos.

Una de les decisions que ha pres té a veure amb la seva estratègia de vídeo amb Periscope, aplicació que permet la retransmissió en directe (“streaming”) a través de dispositius mòbils de qualsevol esdeveniment: podem gravar-nos nosaltres mateixos. Pensada inicialment com una aplicació independent de Twitter, tot i que és de la seva propietat, ara ja es poden accedir a les retransmissions de Persicope sense abandonar Twitter, des de Twitter mateix.

Una altra novetat, rebuda amb disparitat d’opinions, ha estat el canvi d’algoritme que fa que en comptes de presentar les piulades en estricte ordre cronològic les presenti segons la seva popularitat, fet si voleu insignificant, però que “atempta” contra un dels principis fundacionals de Twitter i un dels seus grans actius: ser la xarxa social del temps real!

Però hi ha un altre pilar de Twitter, un element característic i fundacional, que també podria caure al 2016: la limitació dels 140 caràcters.

Jack Dorsey, cofundador i conseller delegat de Twitter, va publicar una imatge amb un text explicatiu de com podrien ser les noves piulades extenses de Twitter, de fins a 10.000 caràcters!

En aquest text Dorsey deia, entre d’altres coses, que “hem passat molt de temps observant el que els usuaris fan a Twitter i els veiem prendre captures de pantalla de text i piular-les. Però i si aquest text … fos realment text? Text en el qual es pogués buscar. Text que es pogués subratllar. Això suposaria més utilitat i potència”.

El sistema de publicació podria ser semblant al de les imatges, mostrant només els primers 140 caràcters i accedint a la piulada complerta clicant-la. Però no se’ns escapa que 10.000 caràcters són molts, moltíssims caràcters, potser massa i tot!

Veurem si finalment Twitter fa aquest pas llarg, i de gegant, de conseqüències imprevisibles, però és evident que Twitter necessita fer quelcom per aixecar el vol! Tal vegada, però, 10.000 caràcters siguin una càrrega massa pesada per volar!

Aquesta article té, títol inclòs, més de 3.500 caràcters: imagineu-vos fins arribar als 10.000 caràcters tot el que podria cabre en una sola piulada! Possiblement sí, excessiu!

Article publicat al número 93 de la revista Parlem de Sarrià.

dimecres, 6 d’abril del 2016

... i Brussel·les!


És dimarts, 22 de març per a ser més exactes, i si fa o no fa a l'hora prevista ja estem en ruta. Sintonitzo una emissora musical, d'aquestes que a aquelles hores fan un programa despertador, una barreja d'informació, humor i música; és la millor manera d'evitar la primera discussió dins el cotxe...

En Peyu ens fa riure a tots i la música ens distreu, tot i que agrada més a les meves filles que a mi; en un flash informatiu diuen que hi ha hagut una explosió en un aeroport de Brussel·les, sense donar gaires més detalls, doncs la notícia és recent i no hi ha més detalls, de moment, a detallar.

No puc evitar canviar el dial i sintonitzar una emissora generalista, que com totes a aquelles hores fa l'informatiu matinal; allà el titular és tan imprecís com breu és, aleshores, la notícia: es parla només d'una explosió, sense fer més conjectures.

Salto de nou al programa despertador de l'emissora musical i automàticament quan parlen de víctimes llavors sí, ja no hi ha pau familiar dins el cotxe que valgui, prenc el comandament dels dials i el salts, a partir d'aquell moment, seran entre els informatius de tres ràdios generalistes.

Durant el trajecte es van coneixent detalls i la notícia breu d'una explosió esdevé el tema central del dia i quasi monopilotza l'atenció informativa: múltiple atemptat a Brussel·les amb un nombre de víctimes que no fa més que créixer...

La notícia em produeix una barreja de ràbia i impotència, sensacions conegudes i reconegudes en anteriors atemptats: Madrid, Londres, París... I sí, també un cert temor, no per allà on anem ni pel que hi farem, sinó perquè és impossible saber quin serà el proper camp de batalla en el que es lliura aquesta guerra!

Anem col·leccionant dates fatídiques que esdevenen etiquetes: 11 de març, 7 de juliol, 13 de novembre, 22 de març... Anem col·leccionant fotos de perfils a les xarxes socials amb missatges de pau i d'esperança, fotos tenyides amb les banderes dels països atacats, fotos amb les que volem expressar el dolor que sentim... I sobretot anem col·leccionant interrogants: què hem fet malament, on ens hem equivocat i què caram passa perquè joves europeus explotin sembrant el terror, que és això el que fa precisament el terrorisme...

Ahir va ser Brussel·les i el pitjor no és no saber on serà demà, sinó tenir la certesa que hi haurà un demà, una nova data, qui sap si una nova bandera...

dimarts, 5 d’abril del 2016

Els papers de Panamà


No ha estat el sastre el que ha cantat sinó els papers de Panamà, un vessament, més que una filtració, d'abast mundial que m'ha obligat a interessar-me pel terme "offshore"; abans de conèixer-lo, us asseguro, era més feliç! És com la trampa que es fa després de fer la llei!, és una rebolcada amb l'evasió d'impostos, una mena de flirteig amb la presumpta corrupció, sinó corrupció directament!

Aquesta descomunal filtració de documents compromesos cauen com una llosa sobre els qui hi apareixen, que bé sabran defensar-se i alguns ho han començat a fer, i també cauen com una llosa sobre la resta de mortals, sobre nosaltres, una pesada llosa d'indignació doncs evidencien una trista i cruel realitat: mentre els rics i poderosos mantenen els paradisos fiscals la classe mitjana treballadora, anhel de tot país, mantenim amb penes i treballs els països terrenals.

Ens va costar anys entendre que els problemes mediambientals del planeta es produïen, i produeixen, a escala local però tenien, i tenen, devastadors efectes globals, i vam haver d'encunyar el terme "glocalització" per entendre que les solucions havien de ser també locals per generar efectes globals; doncs el mateix passa amb la corrupció, amb el seu problema i amb la seva solució. La corrupció també és "glocal"!

Els papers de Panamà ens permeten calibrar la seva basta dimensió planetària, veure com el que predomina, més que la geografia, és l'estreta relació entre riquesa, poder polític i poder econòmic. Trist comprovar com de corcat i contaminat, podrit, està el sistema!

Una vegada més el periodisme fa el paper que li toca, el que esperem que faci, d'ull crític sense tenir el cul llogat, i colga la xarxa de papers, documents i arxius que pensen molt més que 2.600 Gb.

Ja voldrien els qui han sortit retratats que qui hagués cantat hagués estat el sastre de Panamà...

dilluns, 4 d’abril del 2016

Les 4 virtuts de la derrota del Barça contra el Real Madrid


El Barça no va poder tancar l'emotiu homenatge a Johan Cruyff al Camp Nou amb una victòria contra el Real Madrid, ni tan sols va saber esgarrapar un empat. La derrota, per a més inri, trenca la ratxa de partits sense perdre del Barça, deixant-la en 39 partits consecutius sense conèixer la derrota, amb 32 victòries i 7 empats.

El Barça va perdre el partit bàsicament per tres factors, un per línia:  
  1. errors defensius, en especial dels dos laterals, Abla i Alves,  
  2. descontrol al mig del camp, en especial a partir del gol del Barça, 
  3. i desencert del trident., que van tornar de les respectives seleccions amb el punt de mira alterat i/o la pólvora mullada!
Al final el Real Madrid no va necessitar fer un gran partit per derrotar el Barça, en va fer prou amb el fluix partit del Barça, en especial a la segona part.

Fins aquí, però, les males notícies!
La derrota del Barça contra el Real Madrid també té, més enllà del disgust que produeix tota derrota, les seves virtuts; jo hi veig aquestes quatre:
 
1.- Toc d'atenció

Les victòries, i la ratxa del Barça n'és un gran exemple, aporten confiança i reforcen positivament el treball fet, però les derrotes també aporten aprenentatges, allò d'aprendre dels errors.

El futbol també és un joc d'errors i ahir Luis Enrique també s'hi va referir; ara que el Barça afronta el tram clau de la temporada, el que permet assolir o no els objectius, guanyar o perdre títols, aquesta derrota és un toc d'atenció, un avís, una manera de dir: ei, no us encanteu que encara no hem guanyat res aquest any!

La derrota exigeix al Barça tornar a minimitzar els errors, precisament el que va cometre contra en Real Madrid.

2.- Activa el màxim rival
Gareth Bale va publicar una imatge de la celebració de la victòria del seu equip, el Real Madrid, al Camp Nou contra el Barça. De la fotografia en destaca la imatge de Cristiano Ronaldo, tan sobredimensionat en gesticulació com en abdominals, eufòric en calçotets, com la resta de companys, per la victòria i, suposo, pel seu paper determinant (va marcar el gol de la victòria).

Fora de context la imatge podria semblar la de la celebració d'un títol més que la d'un partit, però és evident que pel Real Madrid el guanyat contra el Barça no era, ni és un partit qualsevol. Aquesta victòria els injecta moral per afrontar el tram definitiu de la temporada, en la que sobretot poden lluitar per un dels seus objectius: la onzena Lliga de Campions d'Europa.

El Real Madrid necessitava guanyar un partit contra un equip de primer nivell, de nivell Champions, i aquesta victòria reforça l'entrenador i la plantilla. I què té de positiu això pel Barça? Doncs que reforça el primer punt, en especial si Barça i Real Madrid es troben en el que queda de Lliga de Campions d'Europa, naturalment si el Barça és capaç d'eliminar l'incòmode Atlético de Madrid! Sembla més fàcil, aparentment, que el Real Madrid passi eliminatòria contra el Wolfsburg...
 
3.-
Atlético de Madrid
Dimarts el Barça juga un importantíssim partit de la Lliga de Campions contra l'Atlético de Madrid, partit que dóna poc recorregut informatiu a la derrota contra el Real Madrid.

Lla proximitat d'un partit important obliga al Barça a focalitzar-se més en el proper partit i corregir els errors que a llepar-se les ferides, cas que n'hi hagi, de la derrota contra els blancs.

Naturalment hagués preferit una victòria, fins i tot un empat del Barça contra en Real Madrid, però ara que la derrota ja és un fet assumim-la, digerim-la i seguim focalitzats amb els nostres objectius, que els tenim més vius i més a l'abast que ningú més!

4.- Tot està per fer i tot és possible
Aquesta temporada el Barça ja ha guanyat la Supercopa d'Europa i el Mundial de Clubs i té a l'abast els tres títols importants: Copa del Rei, Lliga de Campions i Lliga espanyola!

Aquesta derrota no posa en risc, avui per avui, cap d'aquests tres títols, tampoc en el cas de la Lliga espanyola malgrat els seus màxims rivals i perseguidors li han retallat tres punts cada un.

El coixí de punts d'avantatge que el Barça tenia, i té encara, li permeten seguir afrontant el torneig de la regularitat amb solvència, sempre que mantingui la seva regularitat.

Qui no firmaria estar a set jornades pel final a 6 punts de l'Atlético i 7 del Real Madrid havent jugat ja amb ells i amb el gol "average" a favor?

És clar que les circumstàncies marquen els estats d'ànim, i ara sembla que el Real Madrid s'enganxa a la lluita pel títol... Imaginem però si les circumstàncies haguessin estat unes altres, per exemple aquestes:

Imaginem que abans del partit el Barça estigués 4 punts per sobre el Real Madrid i que el Barça hagués guanyat i avui estigués a 7 punts de distància a set jornades pel final; els titulars dels diaris dirien, si fa o no fa, lliga sentenciada!

La derrota contra el Real Madrid pot resultar positiva si té l'efecte de toc d'atenció, no evidentment si enfonsa depressivament l'equip; avui la fotografia és la del Real Madrid celebrant la victòria al Camp Nou, però la fotografia històrica de veritat serà la de l'equip que guanyi la Lliga espanyola, i avui per avui és el Barça qui segueix essent el màxim favorit!

Bé que es pot perdre un partit i no obstant guanyar la Lliga, no?

dissabte, 2 d’abril del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Tammy Wynette i "Stand by Your Man"


Als anys noranta del segle passat Hillary Clinton, abans de ser "primera dama", avui possible candidata i qui sap si presidenta dels Estats Units, es va enganxar els dits amb aquesta cançó fent unes declaracions en les que afirmava que ella no era una doneta als peus del seu home com Tammy Wynette, jugant amb el títol de la cançó; això és el que va dir Hillary Clinton en l'entrevista: "I wasn't some little woman 'standing by my man' like Tammy Wynette".

Aquestes declaracions no li van estalviar nombroses crítiques, no només per l'atac directe a la cantant Tammy Waynette, també perquè la cançó a la que es referia, "Stand by Your Man", és una de les grans cançons counttry i del so Nashville!

La cançó, publicada l'any 1968, també va rebre aleshores crítiques dels sectors feministes, doncs Tammy Waynette sembla dibuixar-hi una dona dòcil i servicial al servei del seu home, tot i que ella sempre l'havia defensat amb un missatge que la cançó també transmet: al capdavall ell només és un home ("'Cause after all he's just a man").

Polèmiques a banda la cançó és d'aquelles que sempre ens sonen per la seva gran popularitat, i en el meu cas també és d'aquelles que em transporten al concurs radiofònic Pasta Gansa de Mikimoto!

Com els homes al capdavall aquesta és només una cançó!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 1 d’abril del 2016

El vídeo de la setmana: Tandem


"Una pareja de jóvenes se encuentra en una dura situación económica a causa del boom inmobiliario. Ya no disponen de ingresos ni encuentran trabajo y las deudas están ahogándolos. Su amor y esperanza es lo único que los mantiene unidos, pero ¿será suficiente?"

Aquesta és la sinopsis del vídeo d'aquesta setmana, Tandem, un curtmetratge produït i dirigit per Leandro Alastuey i protagonitzat per Zaida Fornieles i Juan Frendsa que participa al VI Festival Iberoamericano de Cortometrajes ABC.es (FIBABC).

Del curtmetratge us agradarà la història, tristament costumista en els nostres dies, viu retrat de la realitat que viuen els joves, de les dificultats d'emancipar-se i construir un projecte de vida junts. Però del curtmetratge m'agradaria que paréssiu atenció a la música, que per moments tan sols és de fons, un fil de música que acompanya l'acció, per moments avança fins al primer pla.per embolcallar-la...

Que perquè us demano que pareu l'orella a la música? L'autor de la música és en Pau Canyigueral, un jove compositor i músic que també s'esforça i pedala de valent per fer avançar el seu tàndem particular... Bona feina Pau!

(si no visualitzeu bé el vídeo, cliqueu aquí per veure'l)




Bon divendres!