dissabte, 31 de gener del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Red River Valley"


A finals dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat la cançó catalana mirava en moltes direccions cercant models i inspiració; una de les mirades es dirigia al folk americà, que tenia en Pete Seeger, Bob Dylan, Peter Paul and Mary i Joan Baez els seus màxims exponents.

No van ser pocs els cantants i músics que van adaptar i traduir cançons del folk americà; fent un repàs a la discografia de grups com Falsterbo 3 o el Grup de Folk en podem trobar una bona mostra.

La cançó de la versió d'avui forma part d'aquestes cançons americanes que, una vegada adaptades al català, ens les hem fet nostres a base de cantar-les en  a l'esplai, a l'escoltisme, a l'escola...

"Red River Valley" és una cançó popular americana d'origen incert; hi ha qui li dóna l'origen d'espiritual negre, d'altres de cançó tradicional folk de l'oest americà... Es té constància de la cançó des de finals del segle XIX i la lletra explica la tristesa d'una dona que s'acomiada del seu estimat; sembla que la composició de la cançó es situa en l'època de l'expedició Wolseley a Red River Valley, al nord dels Estats Units d'Amèrica...

Diversos cantants americans van gravar-la, essent una gravació de la meitat dels anys vint del segle passat la primera de la que es té constància. D'entre els molts músics que l'han cantat m'agrada especialment la interpretació de Woody Guthrie, un cantant de folk americà i una de les grans influències de Bob Dylan.

Precisament Woody Guthrie va fer una adaptació d'aquesta cançó ("Jarama Valley") fent referència a la Guerra Civil Espanyola i a la participació de les Brigades Internacionals a la batalla de Jarama. Però no és aquesta la versió que ens interessa avui!

La versió catalana és fruit de l'adaptació que en va fer Joan Soler i Amigó i entre d'altres la va cantar i gravar el Grup de Folk.

La lletra de la versió catalana té tres estrofes en comptes de les dues de la versió original, i manté, com aquella, el to trist i melangiós de comiat, ja des de la primera frase (trobarem a faltar el teu somriure).

Avui fa 34 anys que el meu pare, Just M. Casero, ens va deixar a l'edat de 34 anys... L'endemà, l'1 de febrer de 1981, "La Vall del Riu Vermell" es va cantar al final de la cerimònia d'enterrament del meu pare, qui naturalment coneixia i havia cantat la cançó i malauradament aquell dia, el del nostre comiat, li feia justícia des de la primera nota i estrofa fins a la darrera!

A mi aquesta cançó sempre em fa pensar en aquell dia i el meu pare, però si tu també la coneixes aquesta cançó ben segur et portarà records d'algú estimat que, d'una o altra manera, és lluny d'aquí...

Escoltem doncs, amb les emocions i els records a flor de pell, "La Vall del Riu Vermell" de la veu i guitarra de Woody Guthrie primer, i del Grup de Folk després!





També pots escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent, canviant radicalment de registre, en endinsarem al grunge amb "Smells Like Teen Spirit" de Nirvana versionada per una gran veu femenina, potser no prou coneguda!

divendres, 30 de gener del 2015

El vídeo de la setmana: Història d'una bala (DENIP)


Avui us explicaré un conte!, jo no us l'explicaré, el podreu escoltar en el vídeo que avui comparteixo!

Avui, 30 de gener, es commemora el el Dia Escolar de la No-violència i la Pau (DENIP) i com és habitual des del meu bloc també me'n vull fer ressò, com he fet d'altres anys amb Minuts Musicals o a ritme de swing!

Aquest any va de contes! He trobat un conte que explica la curiosa història d'una bala que es troba al bell mig d'un conflicte bèl·lic, d'una guerra! Però ja us he dit que el conte no us l'explicaré jo... Aquí el teniu per escoltar i, si teniu mainada, que el mirin  i l'escoltin també, que segur que els agradarà!



De contes per la Pau, però, en trobareu molts més en aquestes iniciatives de Girona i Figueres i de Badalona!

Bon divendres i recordeu, avui és el Dia Escolar de la No-violència i la Pau, però la Pau i la no-violència han de ser-hi cada dia!

dijous, 29 de gener del 2015

Aixecar el Vol Gastronòmic

El Vol Gastronòmic, sobre el riu Onyar, al costat del Pont de Pedra de Girona. Foto: Roger Casero

L'Espai Gastronòmic El Vol de Girona ja fa mesos està en dansa i sembla que la seva activitat va a bon ritme, si hem de fer cas de les reserves fetes i els menús ja servits.

El Vol Gastronòmic ha animat aquests darrers mesos l'opinió pública i publicada de Girona, confrontant els acèrrims defensors contra els acèrrims detractors, i evidenciant l'escepticisme de molts i, ben segur, la indiferència de la majoria!

A dia d'avui jo no tinc previst dinar, o sopar, al Vol Gastronòmic; de convidar-m'hi algú, o de donar-se l'oportunitat, no tindria inconvenient en anar-hi. Ben segur que seria molt ben servit i no dubto que gaudiria amb el menjar i beure que m'hi servirien; i no ho dic pel preu del menú, que trobo car o, en tot cas, no s'ajusta a la meva butxaca, sinó perquè conec i reconec la qualitat i professionalitat de molts dels restauradors que en participen.

A mi la idea de promoure la ciutat de Girona com un enclavament gastronòmic important em sembla fantàstic; penso que es fa bé d'aprofitar l'empenta d'El Celler de Can Roca (on per cert aquí sí tinc taula reservada: regal pels 40!) i el bon treball que fan molts altres restauradors de la ciutat per fer-ne un vector d'interès turístic.

La conceptualització de l'espai, un espai temporal, quasi efímer, si voleu, compartit per diversos restauradors la trobo fantàstica. Una altra qüestió és el seu emplaçament, un dels elements que més controvèrsia ha generat: per uns un autèntic nyap, per d'altres part de la seva gràcia. A mi personalment no m'agrada especialment, he de reconèixer!

Amb el pas de les setmanes i mesos ens hem anat acostumant a la seva presència, però és evident que és la seva condició d'efímera el que fa que sigui tolerable per a la majoria de gironins.

D'aquí uns mesos aquest espai gastronòmic aixecarà el vol i serà llavors quan caldrà fer balanç, no només l'econòmic d'explotació del propi Vol, també balanç, al capdavall, del que aquesta experiència haurà aportat a la ciutat pel que fa a la projecció del sector de l'hostaleria en particular i a la promoció de la ciutat en general.

Reconec que el Vol Gastronòmic ha tingut gestos de solidaritat i que ha procurat tenir el vist-i-plau dels gironins, però no són pocs els qui volen que, quan aixequi el vol, desplegui les altes i voli amunt i ben lluny, ben lluny de la riba de l'Onyar!

Quan el Vol Gastronòmic aixequi el vol sabrem si la seva presència serà una anècdota més, tan sols un peu de pàgina als llibres d'història, o si per contra el Vol, per voluntat de tots els que li fan desplegar les ales, farà niu a Girona per tornar, com ho fan les aus migratòries, una nova temporada o, qui sap, si per quedar-se per sempre...

Com canten Queen: spread your wings and fly away, fly away far away...

dimecres, 28 de gener del 2015

Torna la barba!

Amb diferents edats... i barbes!

La dels barbuts va ser la setmana passada, la que diuen és la setmana més freda de l'any. De barbuts, però, n'hi ha tot l'any i sembla que, darrerament, n'hi ha més que mai!

La barba, diuen, torna a estar de moda! Queden enrere, dècades enrere, les barbes progres que lluïen els nostres pares, però torna la pilositat facial i ho fa acompanyada, amb més o menys fortuna, de significats estètics!

Vinculada a l'estètica "hipster" la barba ha repoblat amb força èxit les cares d'homes que la llueixen, i en tenen cura, amb una voluntat més estètica que ideològica, i una darrera embranzida a la moda de la barba l'hi ha donat una altra "tribu" d'homes que, diuen, d'un temps ençà fa furor i que ha enterrat, per si no ho estava ja, el "metrosexual": el "lumbersexual".

La manera més bàsica i primària de definir un home "lumbersexual" és fent servir la imatge d'un llenyataire, un home (atractiu sempre, això sí!) amb aparença més aviat rude, amb camisa de quadres, aire despreocupat i una poblada barba aparentment deixada, però molt ben portada.

I "hipsters" i "lumbersexuals" a banda (o no) algunes celebritats, sobretot actors, han acabat de popularuitzar la barba, fent-lo un element més del seu atractiu (i ben fet que fan!), com George Clooney, Christian Bale, Ben Affleck, Antonio Banderas o, en el cas d'esportistes, Gerard Piqué o Sergio Ramos.

Torna la barba i, si us hi fixeu, més d'un home del vostre entorn segur que darrerament se l'ha anat deixant, primer tímidament, en períodes de vacances, i després ja de manera habitual.

Torna la barba i, precisament quan està de moda, jo vaig i m'afaito més que mai, donant poca vida a la meva cada vegada més canosa barba, aplicant-li quasi tantes o més retallades que el govern a l'educació, els serveis socials i a la sanitat!

Les modes i jo ni per la tangent coincidim! El meu dubte és qui defuig qui!

Que torna la barba? ...demà m'afaitaràs!

dimarts, 27 de gener del 2015

Això és Can Pixa!


Diuen que dies enrere, en una reunió entre els partits i entitats sobiranistes, Carme Forcadell va dir "això és Can Pixa!" És aquesta una més de les moltes filtracions, sempre interessades, amb la que es nodreix el debat polític sobiranista.

"Això és Can Pixa!" és una expressió col·loquial que té en la seva forma més formal i políticament correcte l'expressió "això és un desgavell!", frase que, si bé sembla dir el mateix, no té la mateixa força; si les pronuncieu amb veu alta en podreu percebre les diferències.

Parafrasejant Bill Clinton hom podria recordar-li a Carme Forcadell que "és la política estúpida!", doncs és evident que, malgrat tots els esforços que fan per mantenir la unitat en un fràgil equilibri, els partits polítics tendeixen a tancar files quan s'albiren eleccions a l'horitzó; no en va estem ja en plena precampanya multi-electoral!

És possible que Carme Forcadell va acabar d'entendre l'altre dia el que tan li va costar el dia que Oriol Junqueras va fer la seva conferència, posterior a la del president Mas, en la que Junqueras no va abraçar, precisament la proposta de Mas, més aviat s'hi va posar d'esquenes... L'"això és Can Pixa" de l'altre dia pot explicar l'airada discussió televisada que el vespre de la conferència de Junqueras Carme Forcadell va mantenir amb Marta Rovira.

"Això és Can Pixa!" i possiblement Carme Forcadell té raó, doncs estem en temps de canvis, de transformació i per moments la política catalana, a la seva manera també l'espanyola, sembla viure en un constant desgavell amb partits amb crisis internes, escissions, noves aliances i noves sigles que volen esborra-ne d'altres del mapa polític!

Aquesta expressió popular té diverses variants més extenses, com "això és Can Pixa Pedret" (singularment gironina) o en aquest cas la més encertada "això és Can Pixa i rellisca!"

Veurem qui és el primer que, en tot aquest aquest desgavell polític, rellisca i cau de culs! El PSC sembla tenir tots els números, però també en política, com a la cançó Pedro Navaja, "la vida te da sospresas, sopresas te da la vida..."

"Això és Can Pixa!", estem avisats, no sigui que ens enganxin amb els pixats al ventre!

dilluns, 26 de gener del 2015

Selfies... qui no se n'ha fet algun?


Internet i totes les coses, bones i dolentes, que hi passen són un reflex de nosaltres mateixos, de la nostra vida i manera de viure, de les nostres virtuts i els nostres defectes, de la nostra grandesa i sí, també de la nostra misèria!

Si una missió extraterrestre volgués estudiar l'espècie humana actual podria saber molt de nosaltres, tal vegada no tot, tan sols analitzant com som a internet, què hi fem, com ens relacionem, què publiquem...

A internet, ja ho sabem, hi ha fenòmens que durant un cert temps prenen una certa volada, viuen uns mesos a la cresta de l'onada, el fenomen esdevé viral i després baixa d'intensitat fins a donar la sensació que desapareix, vençut per un nou fenomen... Al seu dia van ser tendència els “lipdub”, també els “flashmob” i després els “Harlem Shake”. Un dels darrers fenòmens virals a les xarxes socials són els “selfies”, els autoretrats que ens fem amb el telèfon mòbil.

Qui no s'ha fet, o ha participat, en un “selfie”?

Res millor per popularitzar un fenomen que les celebritats se'l facin seu, i si parlem de “selfies” són cèlebres l'inoportú que es va fer Barack Obama als funerals de Nelson Mandela o els que s'ha fet, s'ha deixat fer amb total naturalitat el Papa Francesc.

Els “selfies” no són una novetat, fa anys que ens en fem, quasi tants com hi ha càmeres fotogràfiques; fins i tot hi ha qui diu que els primers “selfies” els trobem en la pintura en forma d'autoretrat.

L'única condició d'un “selfie” és que la foto ens la fem nosaltres mateixos amb la càmera del telèfon mòbil; si la foto és col·lectiva un dels integrants a la foto l'ha de fer. No en va el terme “selfie” deriva de “self”, sí o un  mateix, paraula que tenim molt familiaritzada per exemple en l'anglicisme “self service”, autoservei.

Els nostres “selfies” diuen molt de nosaltres mateixos, com a la seva època també deien molt d'ells els autoretrats de Frida Kahlo, Goya, Picasso o Rembrant. Sense necessitat d'elevar-los a la categoria d'obra d'art, que per si sols no ho són, els “selfies” ens expliquen no tan pel fet de sortir-hi retratats, sinó pel context i l'actitud en què ens retratem.

Si els extraterrestres ens estudiessin avui també ells observarien que en la història de la humanitat mai ens hem auto retratat tant com ara...

Els “selfies” són una manera més de compartir a les xarxes socials el nostre dia a dia, però tenen també un vernís narcisista, amb més o menys mesura, que no és aliè a d'altres fenòmens d'internet o de la vida mateixa.

Narcís va ser castigat per Nèmesi a enamorar-se d'ell mateix després de rebutjar cruelment l'amor d'Eco. Absort per la seva pròpia bellesa reflectida en l'aigua d'una font va acabar ofegat sota les seves aigües buscant-se a sí mateix, enamorat d'ell mateix.

Malauradament alguns “selfies” també han acabat en tragèdia, però no per excés de narcisisme, sinó per manca de prudència. Aquest estiu són dons els casos que han aparegut als mitjans de comunicació, un quan una barana d'un balcó va cedir a la pressió exercida per un grup que es feia un “selfie”; l'altre el d'uns infants que van veure com els seus pares s'estimbaven penya segat avall mentre retrocedien càmera en mà per buscar el millor angle.

També els “selfies”, més enllà d'aquests tràgics accidents, descriuen prou bé i amb fidelitat l'estupidesa humana...

En tot cas sempre farem bé de tenir present que si els “selfies” diuen molt de nosaltres, ens hi pensem dos cops abans de prémer el botó i, sobretot, de compartir-los a les xarxes socials. Correm el risc de quedar ben retratats, ben auto retratats! 

Article publicat al número 89 de la revista Parlem de Sarrià.

dissabte, 24 de gener del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Hard To Handle"


Otis Redding, una de les referències imprescindibles de la música soul, va perdre la vida en un tràgic accident d'aviació a finals de l'any 1967; amb tan sols 26 anys Redding tenia una sòlida carrera i discografia musical plena d'èxits amb cançons memorables com "Mr. Pitiful" o "I've Been Loving You Too Long" entre moltes altres cançons i versions.

"Hard to Handle", la cançó d'avui va veure la llum en un disc pòstum publicat a mitjans de l'any 1968, "The Immortal Otis Redding", que recull 11 cançons gravades poc abans de la seva mort. Tot i que el gran èxit pòstum d'Otis Redding és "(Sittin' On) The Dock of the Bay" "Hard to Handle" sol formar part, també, dels discs recopilatoris dels grans èxits de Redding.

Si "Hard to Handle" és una cançó que ens situa al final de la vida (també musical) d'Otis Redding la versió que en van fer The Black Crowes ens situa a l'inici de la carrera musical d'aquest grup de rock nord americà (amb tocs de blues, hard rock i rock sureny) liderat pels germans Chris Robinson i Rich Robinson, que precisament aquest inici de gener de 2015 han anunciat que pleguen!

L'any 1990 The Black Crowes van publicar el seu primer disc, "Shake Your Money Maker", per mi el millor, en el que destacava, a banda de "She talks to angels", la versió del "Hard to Handle" d'Otis Redding, una de les millors versions, sinó la millor, que s'han fet d'aquesta cançó!

Les dues cançons, l'original d'Otis Redding i la versió de The Black Crowes, fan de molt bon escoltar!





Per cert, el 6 de desembre de 1992 The Black Crowes van tocar a Barcelona a la sala Zeleste! En alguna caixeta de casa encara guardo l'entrada!



També pots escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent una trista cançó folk americana, "Red River Valley", cançó molt popular a Catalunya fa més de 40 anys, com tantes altres cançons folk americanes...

divendres, 23 de gener del 2015

El vídeo de la setmana: #Girona10!


Entre avui i diumenge Girona, oficialment i per quarta vegada, serà 10! El Girona 10 torna i ho fa, en aquesta quarta edició, amb més dies i més, moltes més activitats!

Girona 10 és ja una marca turística reconeguda i reconeixible i, com altres esdeveniments que es fan a la ciutat de Girona, no només té per missió ser pol d'atracció de turistes, sinó també dinamitzar l'economia local en general i la del sector de l'hostaleria en particular.

El Girona 10 no és només un sorteig de pernoctacions i menús a 10 euros, és una proposta oberta a tothom, al turista i al gironí, per gaudir durant tres dies d'una ciutat que bullirà d'activitat!

Si a tu, com a mi, no t'ha tocat ni cap pernoctació ni cap menú no desesperis, doncs també tens lloc en aquest Girona 10! Pots fer un Vermut 10, aprofitar les ofertes i promocions del comerç gironí, gaudir de l'oci nocturn i sobretot del munt d'activitats programades: música, esport, tallers, balls, teatre...

El Girona 10, a més, també és accessible i solidari!

Siguis de Girona, de Sarrià de Ter o de les "quimbabes" el Girona 10 t'espera!



Bon divendres i millor Girona 10!

dijous, 22 de gener del 2015

L'àvia de (quasi) cent anys

La Sira és la segona néta que l'abuela Vicenta va casar! Foto: Eva Guillamet

L'àvia de (quasi) cent anys no es va escapar, afortunadament, per la finestra de la seva residència!

La seva vida, però, podria ser igualment novel·lada, com la teva i la meva, afegint-hi un polsim de ficció. Només caldria cercar qui cosís el relat d'una vida que va començar l'any 1915, quan Alfons XIII regnava Espanya i al món es lliurava la 1a Guerra Mundial, i que es va acabar setmanes enrere, dues dictadures i una república després, quan Felip VI regna Espanya i al món s'han lliurat i es lliuren tantes guerres que ja ni les enumerem!

El relat començaria lluny, al petit i extremeny poble de Valéncia del Ventoso. Fa dos estius vaig resseguir el camí invers que ella va fer, com tants altres extremenys, cap a Catalunya, essent ella i la seva família una gota més de l'onada migratòria.

Vaig trepitjar els mateixos carrers i remullar-me en les mateixes fonts que ella en la seva infància i joventut, fins i tot vaig presenciar, amb emoció, la processó de la "Virgen del Valle". Perseguint el passat vaig descobrir el present d'un poble molt viu!

I el relat s'acabaria en una residència de Bellvís d'Urgell, després de fer molta vida a Barcelona i Granollers... Potser són menys espectaculars els avatars de la seva vida, comparats amb els de l'avi centenari, però els seus,. com els teus i els meus, són reals com la vida mateixa!

L'àvia de (quasi) cent anys no es va escapar per la finestra, però sí va casar les seves 5 nétes i a totes elles els hi va comprar el vestit de casament.

La darrera néta es va casar a finals de setembre i aproximadament un mes després ella ens va deixar... "Feina feta", deuria pensar, "ara ja puc marxar en Pau!"

L'abuela no ha arribat als cent anys i en certa manera aquest fet ens demostra que no és tan important assolir aquesta fita com saber que els anys viscuts han estat plens d'una vida per la que, malgrat les adversitats de la pròpia existència, val la pena viure.

Aleshores la mort esdevé el punt i seguit d'una vida viscuda, que perviu en el record d'aquells que l'estimavem i a qui va estimar.

L'àvia de (quasi) cent anys no es va escapar per la finestra, va preferir deixar que la vida seguís el seu curs, tal i com la mort ho té previst...

Descansa en Pau abuela!

La mainada es remulla en una de les fonts públiques de Valéncia del Ventoso. Foto: Roger Casero

dimecres, 21 de gener del 2015

Micro participació a la “micro consulta” del carrer Firal

L'urna el darrer dia de votació. Foto: Roger Casero

Aquest any 2014 al voltant d'un centenar de veïns i veïnes de Sarrià de Ter hem participat en una consulta per decidir, no el futur del nostre país, sinó el del nostre tram de carrer. Bé, més que consulta jo en dic “micro consulta”, tot i que el govern municipal prefereix parlar de procés participatiu, però al final l'acció que vam acabar fent va ser dipositar una papereta dins una urna.

L'objecte d'aquest procés participatiu era prendre una doble decisió sobre la mobilitat d'un tram del carrer Firal de Sarrià de Ter, el comprès entre el carrer Lloses i l'Avinguda de França: decidir sobre la disposició de l'aparcament i, depenent de l'aparcament, sobre el sentit del carrer en cas d'esdevenir, en aquell tram, de sentit únic.

La participació no va ser gaire reeixida, situant-se al voltant del 30% i el resultat, d'empat tècnic entre dues propostes, poc aclaridor. Finalment, vista la poca participació i vist que el resultat tampoc permetia prendre una decisió en una de les propostes, el govern, després d'una reunió amb els veïns i veïnes, va decidir deixar els aparcaments i el doble sentit del carrer com estaven abans de la “micro consulta”, com si res hagués passat.

Ja que aquest procés de participació no va servir per a prendre cap decisió (o potser sí, la decisió de no canviar res) sí que ens ha de servir per identificar els punts crítics que, per mi, va tenir aquest procés i que resumeixo en dos punts: la informació i qui havia de decidir.

Poca informació, poca participació

Tenir tota la informació no garanteix més participació, però la manca d'informació sí genera poca participació.

Els veïns i veïnes d'aquest tram de carrer van ser informats per carta d'aquest procés; una carta va ser tota la informació que van rebre. Enviar una carta va ser tot el que va fer el govern municipal va fer per informar del procés i estimular la participació; cap reunió informativa, cap debat, cap presentació pública de les propostes.

Us imagineu una convocatòria d'eleccions sense campanya electoral? Sí, potser en moltes seria desitjable, ho reconec, però quan es vol fer un procés participatiu i es persegueix que els veïns i veïnes participin no n'hi ha prou en fer el mínim, qui promou el procés, en aquest cas el govern municipal , ha de fer molt més, implicar-s'hi i implicar-hi els veïns i veïnes cridats a participar.

És cert que cal apel·lar també a la responsabilitat dels veïns i veïnes per una qüestió, se suposa, del seu màxim interès, però fins i tot va sobtar que el govern municipal ni tan sols hi impliqués l'Associació de Veïns de Sarrià de Baix, essent una qüestió, l'objecte del procés participatiu, que afectava al barri.

I seguint aquest fil apareix, per mi, el segon punt crític:

Qui havia de decidir?


El govern municipal va decidir que només el centenar veïns i veïnes majors de 16 anys empadronats en el tram de carrer afectat podien votar; aquest va ser també un punt qüestionat i que es va debatre.

Si la decisió fos només sobre la disposició de l'aparcament, i afectés només a l'aparcament, podria entendre-ho, però segons quina decisió es prenia sobre l'aparcament afectava a la mobilitat d'aquest tram de carrer de manera directa i a la mobilitat del sector en general de manera indirecta.

D'aquesta manera prop d'un centenar de veïns i veïnes teníem a les nostres mans prendre una decisió que anava més enllà del nostre tram de carrer, que afectava d'una o altra manera a la mobilitat general del sector.

Aquest procés participatiu, doncs, afectava directament a un tram del carrer Firal, però indirectament afectava a la mobilitat d'altres carrers com el carrer Ripollet, el carrer Carrilet o el carrer Lloses, i per tant ja no era només una qüestió de d'aparcament d'aquest tram, sinó de la mobilitat del sector.

Aquesta afectació general a la mobilitat del sector exigia, entenc jo, que qui participés en aquest procés participatiu no fossin només els veïns del tram afectat pel tema de l'aparcament, sinó tot el barri de Sarrià de Baix, doncs els possibles resultats de la decisió afectava a tot el sector.

Entenc que els meus raonaments són tan qüestionables com els que jo qüestiono del govern, però en tinc prou si serveixen per a la reflexió i anàlisi sobre aquest procés participatiu.

Penso que amb una major implicació i esforç informatiu per part del govern, la participació de l'associació de veïns i l'ampliació del focus de decisió, prenent el barri de Sarrià de Baix, i no només el tram de carrer afectat pel tema de l'aparcament, el procés participatiu hauria estat més ric i més reeixit.

Aquest procés participatiu es va tancar amb una reunió del govern amb veïns i veïnes; la reunió, com la participació a la “micro consulta”, tampoc va ser massa participada. Tal vegada el procés s'hauria d'haver començat com es va acabar, amb una reunió informativa oberta, com a mínim, a tots els veïns i veïnes del sector. Entre els pocs que vam assistir en aquella reunió es va generar debat sobre les propostes, exposant els pros i contres de cada una d'elles... Tot aquell debat entre pocs va servir per decidir no tocar res...

El tram del carrer Firal entre el carrer Lloses i l'Avinguda de França segueix igual; així es va decidir; però aquest tram de carrer, i d'altres del sector, segueixen tenint problemes de mobilitat.
Si bé aquest procés de participació es va tancar, el debat sobre la mobilitat al sector de Sarrià de Baix segueix pendent, però això ja serà una altra història...

Article publicat al número 89 de la revista Parlem de Sarrià.

dimarts, 20 de gener del 2015

#gràciesGuillem, també pel #PremiCasero!

Foto: Esteve Escapa
No era una presentació qualsevol, si és que a la Llibreria 22 hi ha presentacions "qualsevols"! Era la d'un Premi Casero, que sempre té quelcom d'especial, per raons òbvies, per la Llibreria 22.

Sobre el paper era tan sols, que no és poc, la presentació del darrer Premi Casero, "La segona lluna" d'Antoni Carrasco. Fins aquí res de nou, fins aquí tot previsible. Però no era, ni va ser aquesta, una presentació d'un Premi Casero qualsevol, si és que a la Llibreria 22 hi ha presentacions de Premi Casero "qualsevols"!

Guillem Terribas sap més que ningú que a les presentacions de llibres sol haver-hi els "sospitosos habituals", també a les presentacions dels Premi Casero. Aquell dia, però, la Llibreria 22 presentava un inusual ple i no era només el nombre de persones, sinó la presència d'algunes persones en concret, el que feia que l'expressió d'en Guillem fos, i cada vegada més, d'incredulitat.

El que els ulls d'en Guillem veien minuts abans de començar els seus llavis no ho van poder silenciar: entre dents i somriures anava dient "però si aquest, o aquest altre, no venen mai a les presentacions!" Era evident que passava quelcom, tan com era evident que ell ho ignorava.

La presentació va seguir el guió previst:
  • obertura per part d'en Guillem, fent de mestre de cerimònies i agraint irònicament a l'autor el seu poder de convocatòria... 
  • breu intervenció de l'editor, palpant ell i fent-nos palpar a cada un de nosaltres els límits, tal vegada també els nostres, de la realitat...
  • dissecció de l'obra per part de Josep Ma Fonalleras, que feta l'autòpsia del llibre (versa sobre la mort) va concloure que era un dels 3 millors Premi Casero... 
  • i finalment intervenció, llegida, del propi autor, Antoni Carrasco, a qui ben segur tal convocatòria també va fer justícia!
Però aleshores va ser Fonalleras, i no Terribas, qui va prendre de nou la paraula per dir unes encertades i concises i sinceres paraules d'agraïment, i Quim Nadal li va atansar un regal que va resultar ser un #gràciesGuillem per emmarcar! Aleshores el públic, còmplice, ja alçàvem el paper, gris sobre groc i perpetrat per Salvador Garcia-Arbós, que deia: "No sóc pas en Guillem... però de gran m'agradaria ser-ho"

Ens vam fondre finalment en un aplaudiment que volia ser una abraçada i sí, es va emocionar en Guillem Terribas! També ens vam emocionar la resta i més d'un va vessar, d'emoció, alguna llàgrima! I és que per això són aquests moments, per viure'ls amb la intensitat que es mereixen!

La presentació va acabar com acaben sempre a la Llibreria 22:
  • el públic comprant el llibre
  • l'autor signant-los 
  • i tots brindant per "La segona lluna", pel Premi Casero, per la Llibreria 22 i aquell dia, sobretot i especialment, per en Guillem Terribas!
M'agradaria trobar les paraules però m'és impossible: és tan gran l'agraïment a en Guillem Terribas (i a la Llibreria 22) per tot el que, per mi i la meva família, representa el Premi Casero que gràcies Guillem se'ns fa insuficient, però potser no hi ha millors paraules!

Gràcies Guillem!

Amb la meva mare i en Guillem Terribas a la Llibreria 22. Foto: Esteve Escapa


dilluns, 19 de gener del 2015

10 anys sense la iaia Obdúlia!

La iaia Obdúlia celebrant un aniversari (2003) entre algunes nétes, besnétes i el seu fill Josep. Foto: Maria Mercè Gumbau

El 19 de gener de 2005, avui fa 10 anys, s'apagava la vida de la meva iaia, la mare del meu pare, la iaia Obdúlia. L'endemà a la part final de la cerimònia del seu comiat vaig llegir aquest text que avui recupero i publico per recordar que si bé fa 10 anys es va apagar la seva vida, no ho ha fet, entre tots els qui va estimar i la vam estimar, el nostre record.


Obdúlia Madrid Muñoz,
anònima en la misèria, anònima en la prosperitat, lluitadora en silenci. Font de vida i aixoplug d’aquesta família, que semblava condemnada a convertir-se en errant, com tantes altres, voltant per la península a la recerca de millor sort, esgarrapant quelcom de supervivència; pal de paller d’aquesta família que, amb tu, ha clavat les seves arrels en aquesta terra, l’Empordà.

Els Casero no ens sabem morir; sempre massa aviat, ho sabem i ho patim. I sentim que el teu dol, al llarg de la teva vida, ha estat molt profund. Però encara més profund ha estat l’amor, l’escalf i l’acolliment que ens has donat.

El dia que enterràvem en Just, aviat farà 24 anys, el teu fill Josep, el seu germà, va escriure algunes notes en una mena de diari personal, on hi expressava les seves emocions. Sentiments íntims i personals, escrits per l’impuls d’expressar-los en un moment molt dolorós, el dia després de la mort d’en Just. En Josep va escriure:

"Dies de dolor per tota la família. La mare, que valenta!
El seu dolor era tan gran que només plorava, sense fer esclat d’histèria, callada, encongida i afligida pel què acabava de perdre: el fill…" (Josep Casero Madrid, 1 de febrer de 1981)

Trobarem consol en el record de la teva vida: lluitadora en silenci, generosa amb els qui estimes, generosa estimant.
Iaia, moltes gràcies per la teva vida i moltes gràcies per la vida que ens has donat.

En nom de la família volem agrair totes les mostres de suport i condol que hem rebut. Donem el dol per acomiadat.

Figueres a 20 de gener de 2005.


Un petó i una abraçada iaia!

dissabte, 17 de gener del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Take on Me"


Què donarien molts grups per tenir èxit, ni que sigui, amb una cançó? A vegades una gran cançó pot ser, alhora, la sort i la dissort d'un grup musical.

"Take on Me" no és només la cançó que va llançar musicalment i comercialment el grup noruec a-ha, també és la cançó que va eclipsar la resta de la seva discografia i carrera musical. Per sort o per desgràcia a-ha festeja, amb "Take on Me", amb la catalogació de grup "one hit wonder" (meravella d'un sol èxit).

Sense aquesta cançó el grup potser no hauria assaborit l'èxit mundial, però cap altra seva cançó ha pogut apropar-se a l'èxit de "Take on Me".

Si una flor no fa estiu, però, "Take on Me" fa meravellosa la primavera d'a-ha! La cançó enganxa des de la primera nota i el videoclip és una delícia i, al seu moment, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, va ser tota una novetat!

També és una delícia la versió (i el videoclip) que en fa Anni B Sweet, cantada amb absoluta delicadesa! Aquesta cantant malaguenya, que va néixer tot just dos anys després de la publicació de "Take on Me", se la fa seva de dalt a baix guitarra en mà sense trair-la!

Us deixo per a que gaudiu no només de les dues cançons, també dels dos videoclips!






També pots escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent,"Hard To Handle"d'Otis Redding amb una energètica versió d'un grup que recentment s'ha separat, 25 anys després de saltar a la fama precisament amb la seva versió d'aquest tema!

divendres, 16 de gener del 2015

El vídeo de la setmana: 2014, un any devastador per la infància!


Malgrat ja fa dies que ens hem endinsat al 2015, i per dies d'una manera dramàtica, mirem encara de cua d'ull un 2014 que també ha tingut, com cada any, situacions dramàtiques.

D'entre totes les que us pugueu imaginar avui en destaco una d'especialment preocupant i que no sempre és notícia, malauradament, pel fet que moltes d'aquestes situacions són cròniques...

Afortunadament hi ha qui vetlla perquè aquestes situacions dramàtiques siguin noticia: UNICEF ens va deixar, a finals d'any, aquest titular:

Amb 15 milions de nens atrapats en greus conflictes, UNICEF declara 2014 com un any devastador per a la infància

Un titular que es desplega, amb aquest vídeo, de poc més de tres minuts i mig! Un vídeo, però, que acaba amb un desig i punt d'esperança!



Bon divendres... i tan de bo el 2015 no sigui tan devastador, tampoc per a la infància!

dijous, 15 de gener del 2015

#27S, WIN - win?


Si el president Mas el dia de la seva conferència post nou 9N hagués anunciat eleccions anticipades per a principis de la tardor ben segur que la majoria d'independentistes, també molts del seu partit, com al seu dia amb en Xènius, l'haguessin defenestrat... o quelcom semblant!

Aleshores el clamor era "eleccions ja", un clam que la pròpia ANC ha mantingut fins ben bé a les portes de l'acord; per "eleccions ja" s'entenia eleccions anticipades abans de les municipals, entre finals d'hivern i principis de la primavera.

Però després d'un Nadal amb una treva tensa i d'un inici d'any amb una negociació entre el president Mas i Oriol Junqueras farcida d'hostilitats, declaracions, acusacions més o menys velades i filtracions l'acord sona ara, per molts dels qui haguessin defenestrat el predsient Mas, a música celestial.

Fa fotografia de l'acord evidencia un fet ja previsible: a les fotos d'acord per data d'eleccions (ara no hi ha pregunta) cada vegada hi ha menys partits; cal recordar que la foto de l'acord per la data i pregunta pel 9N eren molts, però la foto de la nit del 9N només va ser per un: el president Mas. naturalment també espera ser ell qui acapari, el 28 de setembre, les portades dels diaris!

Que el preisdent Mas i Oriol Junqueras s'hagin posat d'acord deu ser la única bona notícia per quasi tots els independentistes i és evident que podem fer servir allò del "win - win", però la meva percepció, avui, és que si bé ambdós guanyen, un guanya més que l'altre.

El WIN amb majúscules és pel president Mas, que sobretot guanya temps i estabilitat parlamentària, no tan per a governar, sinó per a seguir reforçant el seu rol de president i per a reforçar (refundar?), també, el seu partit i, qui sap, la seva coalició amb Unió. Reforçat pel 9N el president podrà seguir liderant el procés i marcant el "tempo", com ha anat fent aquests darrers mesos; té la paella del govern pel mànec i això sempre és un avantatge. D'altra banda CDC, també CiU, podran afrontar les eleccions municipals amb el Artur Mas com a president, i aixó sempre és un afegit.

El win amb minúscules és per Oriol Junqueras, que naturalment guanya en el fet d'haver concretat una data dins d'aquest any, el 27S, però segurament allunyada de la data que ell volia, abans de les eleccions municipals. Des de la seva conferència Oriol Junqueras i ERC han estat la principal diana dels independentistes "pro Mas", que els han presentat com el principal escull per a l'acord; des del nou 9N sembla que han perdut un xic de terreny en el camp independentista, en favor del president Mas. D'altra banda la reafirmació de l'acord de legislatura pot tornar a situar a ERC com un partit cada vegada més dòcil (malgrat les hostilitats i desconfiances recents) amb el govern de CiU, fent el paper d'acompanyant de les seves polítiques; caldrà veure fins a quin punt aquests mesos ERC pot marcar l'agenda política del govern.

Comentari a banda mereixen les entitats sobiranistes de la societat civil, especialment l'ANC; l'ANC, tal vegada per la seva naturalesa, i pel principi de realitat (qui acaba decidint són els partits) ha hagut de canviar i actualitzar tantes vegades el seu full de ruta que al final potser li resulta més efectiu fer-se seu el del president Mas... La seva sort, però, és que ara podrà centrar-se i fer allò que tan bé fa i sap fer: organitzar quelcom per l'11 de setembre!

Comptat i debatut, avui qui guanya és el president Mas, però això és com el sorteig de la Lliga de Campions després de la primera fase, en què es defineixen unes eliminatòries a mesos vista; tots els entrenadors diuen, amb bon criteri, que caldrà veure, quan hi arribin, en quin  estat de forma i de joc estan aleshores; el mateix passa ara i passarà amb el 27S, doncs 8 mesos amb les municipals pel mig donen per molt!

dimecres, 14 de gener del 2015

Els beneficis socials de la Grossa de Cap d’Any


Tots els beneficis
dels productes de la Loteria de Catalunya, també els de la Grossa de Cap d’Any, es destinen des de sempre a programes socials, és a dir, a programes de protecció de la infància, de la tercera edat i de les persones amb discapacitat.

La Grossa de Cap d’Any, el nou i flamant producte de Loteria de Catalunya, va ser notícia l’any 2013 per la seva estrena i aquest final d’any ho ha estat per no haver repartit el primer premi i pràcticament tot el tercer premi; els diners no repartits se’ls queda la Generalitat. Els beneficis d’enguany de la Grossa de Cap d’Any, uns 8,2 milions d’euros, es destinaran a projectes socials del Departament de Benestar Social i Família.

El titular que la consellera Munté ens va deixar (“hem guanyat tots”) sona a premi de consolació, doncs quan juguem a la loteria esperem que els premis, en especial el premi gros, es reparteixin entre els qui han jugat i, malgrat el noble destí a que van destinats els beneficis, hom no pot evitar pensar que en aquesta ocasió, com al Monopoly, la banca sempre guanya!

Comptat i debatut, resulta més efectiva la Grossa d’enguany que la Marató per la pobresa celebrada aviat farà tres anys. Aleshores  es van recaptar més de 4,5 milions d'euros, que es van destinar a 40 projectes socials de 75 entitats del tercer sector social de Catalunya, projectes molt diversos i dels quals, un per un, se’n podia tenir coneixement.

És una indiscreció preguntar a les persones premiades a què destinaran els diners guanyats, però quan qui els guanya és l’administració publica la pregunta no és gens indiscreta, ans al contrari, és una pregunta més aviat necessària.

Per acabar-me de fer meu el premi de la Grossa (“hem guanyat tots”) em caldria saber concretament a quins projectes socials es destinaran els beneficis. Llavors sí, amb informació i transparència, haurem guanyat tots!

Article publicat al número 4 de la Revista Mirall en pdf.

dimarts, 13 de gener del 2015

Ser o no ser #CharlieHebdo, aquesta no és la qüestió!



"Je suis Charlie", ho dic ara i aquí i ho diuen, en francès i des del dia de l'atemptat a la redacció d'aquesta revista francesa, les fotos de perfil dels meus perfils a les xarxes socials.

"Je suis Charlie" i, estic convençut, segurament tu també. O tal vegada no, tal vegada tu siguis dels que diuen que no, dels qui escriuen als quatre vents "Jo no sóc Charlie", que haver-n'hi, com les "meigas" ("haberlas haylas"), també n'hi ha! Si és així els teus motius tindràs i no seré jo, ara i aquí qui te'ls qüestionaré...

"Je suis Charlie" i no he comprat mai la revista i, com la majoria, la seva presència també m'hauria passat quasi desapercebuda de no ser pel rebombori d'anys enrere per la publicació de les vinyetes de Mahoma i ara, malauradament, per l'atemptat terrorista.

I sí, hi ha qui diu "ser Charlie" malgrat no li agraden algunes de les vinyetes que han publicat per barroeres, ofensives o fins i tot provocadores i fins i tot hi ha qui pensa que "ells s'ho han buscat!". I també hi ha qui al mateix temps que manté un full amb "Je suis Charlie" blanc sobre negre malda perquè publicacions com Charlie Hebdo desapareguin, es censurin...

Però no ens equivoquem, no era aquest el càstig que mereixia (si en mereix algun) la revista Charlie Hebdo per part de qui estan en contra del que diu i publica; per a una revista, per una publicació, el pitjor càstig és la indiferència!

Ser o no ser és i era la qüestió, però no ho és "ser o no ser Charlie", doncs avui, ara i aquí "Je suis Charlie" és una expressió que sobrepassa la revista Charlie Hebdo: "Je suis Charlie" és més que una expressió de solidaritat amb els qui han patit de manera més directa els atemptats terroristes d'aquests darrers dies, les víctimes i llurs famílies...

"Je suis Charlie" és sobretot, per sobre de tot, un clam a la llibertat per la llibertat d'expressió, un crit contra la violència i el fonamentalisme, un crit contra el terrorisme!

És possiblement per això que tu i jo, com els llapis de casa meva, aquests dies diem"nosaltres som Charlie"!

A photo posted by Roger Casero Gumbau (@rogercasero) on




dilluns, 12 de gener del 2015

Els independents del president



Quan algú va dir "ningú va dir que seria fàcil" no sé si pensava en tot el que aquests dies estem vivint i veient políticament a Catalunya, especialment la retransmissió minut a minut d'aquest presumpte acord, forjat a base de filtracions, declaracions, contradeclaracions, contra-filtracions i sms, entre el president Mas i Oriol Junqueras. Tenyida per la independència i vestida amb l'estelada el que estem vivint i veient aquests dies és la pugna entre Mas i Junqueras pel poder del país, o les seves engrunes...

Després de setmanes atrapats en la discussió de les llistes, que si unitària de país o paraigües, aquests darrers dies la discussió ha evolucionat cap a la composició que han de tenir, esent el nucli del debat els independents, el nou Sant Greal de la independència!

D'independents a les llistes electorals n'hi ha hagut tota la vida i, diria, en tots els colors! L'independent és un membre d'una llista electoral que no milita en el partit pel qual es presenta, però s'entén que, com a mínim, hi simpatitza!

És per això que no acabo d'entendre aquesta mena de llei no escrita que, sembla, ha de ser i serà condició necessària per assolir l'acord que ha de permetre anticipar les eleccions catalanes: que sigui a la llista que faci el president Mas, i no a la d'ERC, on hi hagi els independents, entenent per independents, en aquest cas, persones destacades (?) de la societat civil i sobretot membres de l'ANC i Òmnium Cultural.

La independència d'un independent ho és vers els partit pel amb es presenta, doncs d'entrada no hi té un lligam formalment establert, com sí els militants, subjectes a reglaments i estatuts, però quan esdevenen càrrecs electes d'aquell partit sí que, d'una o altra manera, hi estan vinculats en aspectes que alguns partits regulen dins els seus grups parlamentaris com la disciplina de vot.

A més els independents no són neutrals, tenen ideologia i, com la resta de mortals, fílies i fòbies polítiques.

És per tot això que em sembla que aquests dies uns i altres no han fet més que marejar la perdiu, especialment el president Mas, CDC o qui sigui qui tingui al darrera, o al davant, el President. Ell vol els independents? Doncs que el triï i els que vulguin, que vagin amb ell, com aniran els qui voldran amb ERC, amb el PSC o amb ICV...

Entenc que el president Mas no vulgui avançar les eleccions per perdre-les i que ell, CDC o qui sigui que tingui al darrere, o al davant, facin tot i més per guanyar les eleccions abans de convocar-les; però sempre hi ha el risc, com ja li a passar al 2012, que no surtin com un espera...

Si el president Mas no vol assumir el risc de perdre les eleccions, doncs que no les avanci, que això sí pot decidir-ho ell; però si les convoca que deixi que cada partit faci la seva millor llista possible, i que es preocupi i ocupi ell només de la seva!

En el fons, tota aquesta qüestió dels independents, com setmanes enrere el tema del pressupost 2015 i la paga extra dels funcionaris és una mostra més que estem en plena precampanya, tal vegada ja de forma permanent i continuada durant quasi tot el 2015!

Quin any, amb els pocs dies que portem de moment és més esgotador que apassionant!


dissabte, 10 de gener del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Jimmy Jazz"


No es pot dir que les seves hagin estat vides paral·leles, però sí tenen diverses coses en comú, algunes fins i tot vitals! La vinculació de Kortatu amb The Clashquelcom més que la versió de la cançó que ens ocupa avui: "Jimmy Jazz"

Els germans Muguruza, Fermín i Iñigo, van crear Kortatu després d'assistir, entre d'altres, en un concert de The Clash a Sant Sebastià a principis dels anys vuitanta del segle passat. Potser això no és més que llegenda, però tan cert és que van assistir al concert com que, com Fermín Muguruza ha afirmat en nombroses entrevistes, The Clash era i és una de les seves grans influències: Jimmy Jazz tan sols n'és la punta de l'iceberg!

The Clash, com ja he escrit en altres ocasions, va néixer amb el moviment del punk anglès de finals dels anys setanta, però el seu so va anar evolucionant cap al rock i altres estils, com el reagge que s'intueix al seu "Jimmy Jazz"; de fet aquesta cançó, la tercera del doble elapé "London Calling", rere "Brand New Cadillach", va sorprendre a propis i estranys amb els seus ritmes antillans i va servir per començar a marcar una certa distància amb el punk dels dos primers discs de The Clash.

Kortatu va néixer dins el moviment de rock radical basc destacant-se com un dels grups que van apropar-nos l'ska cantat en castellà o basc, quelcom inusual en l'època, en què l'ska es cantava i s'escoltava bàsicament en anglès.

The Clash i Kortatu també tenen en comú que en les seves discografies tenen un disc memorable: en el cas de The Clash el va citat "London Calling", un dels discs imprescindibles ja no només de The Clash, sinó de la història rock en general; pel que fa a Kortatu sens dubte el seu disc més memorable és el també doble elapé "Azken Guda Dantza", disc que ens deixa el testimoni del seu directe!

La versió de "Jimmy Jazz" de Kortatu va aparèixer al primer elapé del grup (Kortatu 1985); la cançó, segon "track" del disc, és una versió molt lliure, tan pel que fa a la música, més aspre i ska, com sobretot per la lletra, que pren de l'original tan sols el tema principal: que la policia busca a Jimmy Jazz!

Però és aquesta, precisament, la gràcia de les versions: que un grup es faci seu una canço d'un altre grup...

Un deixo amb els dos "Jimmy Jazz", primer l'original de The Clash, després la versió de Kortatu. Ah, per cert, Jimmy Jazz és un personatge fictici... això diu la llegenda!





També pots escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent,"Take on Me"del grup a-ha amb una magnífica versió!

divendres, 9 de gener del 2015

El vídeo de la setmana: #JeSuisCharlie


Es pot matar brutalment i a sang freda l'humorista, però no l'humor, ni la ironia ni la sàtira!

Ironies de la vida la darrera publicació abans de l'atemptat contra era tota una premonició...


La vida i la mort, com l'humor, també tenen molt d'absurd, com matar en nom de Déu, de qualsevol Déu, o dels seus profetes... També viure amb por, bé, més que viure amb por, no viure en pau amb un mateix, quelcom al que no estaven disposats a fer els humoristes assassinats.

La por mata la llibertat amb la mateixa força que l'humor l'enriqueix; aquestes morts, però, no són una broma, ni tan sols de mal gust; és terrorisme, simplement terrorisme!

I per combatre'l l'humor és i seguirà essent una de les millors armes, com ho han fet tants altres humoristes gràfics aquestes darreres hores, doncs ens fan riure i reflexionar precisament perquè es prenen molt seriosament la seva feina... tant que alguns s'hi han deixat, literalment, la vida!

Aquesta n'és una petita mostra:



Bon divendres... malgrat tot!

dijous, 8 de gener del 2015

El Joc de Trons post 9N

Imattge: Desorden Creativo

Queda enrere el darrer 11 de setembre i més lluny ens sembla, ara, la unitat que regnava llavors entre els partits pro 9N. Hi ha qui fins i tot recorda ja amb certa melangia el propi 9N, aquell nou 9N que, malgrat no convèncer a tothom, va representar un pas més, tot i que un pas més llarg per uns que per altres!

Superat el 9N el següent pas, sembla, són les eleccions, que quasi tothom vol anticipades i alguns només si són exclusivament plebiscitàries i no per a canviar de govern... Al capdavall si finalment es convoquen anticipadament cada un de nosaltres se les prendrà com vulgui!

I amb les eleccions hem obert la caixa dels trons! El president Mas hàbilment va moure fitxa primer i, aprofitant l'impuls del 9N, va situar la seva llista unitària a la nineta dels ulls de molts independentistes; Oriol Junqueras, la llebre, per la seva banda, en l'intent de socialitzar més el procés i eixamplar el vot sobiranista va plantejar el seu full de ruta amb les llistes (en plural i plurals) paraigües, rebatent així la proposta de Mas i, alhora, enervant els capil·lars dels globus oculars dels qui tenien, i tenen encara, la proposta del president Mas a la nineta dels seus ulls!

Entre torrons i tortells de Reis hem anat fent la viu-viu, però ara que l'activitat política torna a activar-se, i sobretot ara que ja estem en ple compte enrere per unes anticipades prèvies a les municipals, la caixa de trons ha començat a tronar de debò!

Són aquests dies d'hostilitats, de velles i noves hostilitats entre ERC i CDC, entre els nous independentistes, que com els nous rics semblen voler-se menjar el món, i els independentistes d'antuvi, que tenen pressa i volen tirar pel dret!

I entre Mas i Junqueras, entre CDC i ERC, que si tu filtres fort per aquí, que si jo filtro fort per allà i que segur que tomba, tomba-tomba, no seràs tu qui venceràs!

I és que aquí el joc de trons no és només per l'espetec tronador de les declaracions i filtracions, el joc de trons és també, i tal vegada sobretot, per qui acabarà ocupant el tron del procés, sigui o no president de la Generalitat!

Com els depredadors quan oloren sang els partits, instintivament, afilen les seves llengües quan oloren eleccions fent allò que hem acabat anomenant "marcar territori", tot i que alguns semblen voler més aviat "marcar paquet"!

Així és el Joc de Trons post 9N, el Joc de Trons preelectoral que el procés no pot ni ha d'evitar, doncs és art i part, causa en part de tant espetec!

No sabem quan però sabem que tard o d'hora arribarà la calma... ni que sigui la calma tensa... Fins aleshores seguirem gaudint i horrotitzant-nos per igual amb aquest Joc de Trons, per moments, realment tronat!


dimecres, 7 de gener del 2015

Guillem Terribas: es jubila el llibreter, no l'activista cultural!

Guillem Terribas a la Llibreria 22 feinejant, com sempre, en plena presentació del llibre "Olor de Violetes". Foto: Roger Casero

Si la Llibreria 22 fos un vaixell, tal vegada un vaixell pirata, en Guillem Terribas en seria el seu capità!

És evident que, com un vaixell, el projecte de la Llibreria 22 és coral i plural, però és innegable que Guillem Terribas ha estat la cara visible i ànima de la Llibreria 22, transcendint fins i tot la seva professió de llibreter esdevenint, més enllà de l'aparador de la Llibreria 22, en un activista, tal vegada potser agitador, cultural!

Just 3 dies després d'haver encetat el 2015 el periodista Salvador Garcia-Arbós va fer públic a les xarxes socials (Twitter, Instagram, Tumblr i Facebook) que "Guillem Terribas penja els guants" i naturalment la notícia va córrer pels núvols, o més ben dit i per ser precisos, pel Núvol!

Diu Guillem Terribas que "demà serà un altre dia", però el 31 de gener de 2015 no serà un dia qualsevol, serà el seu darrer com a llibreter! I és que es jubila el Guillem Terribas llibreter, però no el Guillem Terribas activista cultural!

Una de les moltes activitats que Guillem Terribas no deixarà serà la de "mestre de cerimònies" del Premi Casero, premi literari que recorda la figura de Just Manuel Casero Madrid; precisament el proper 31 de gener de 2015 farà 34 anys que en Just M. Casero va morir a l'edat de 34 anys!

Guillem Terribas deixarà de ser llibreter, però no deixarà ni la Llibreria 22 ni la cultura! Caldrà molt més que una jubilació per aturar els peus a aquest inquiet saltenc que ha situat a la Llibreria 22 en un dels punts de referència imprescindibles de la cultura i les lletres catalanes i ha agitat (i seguirà agitant) la cultura de la Girona que va deixar de ser, també gràcies a ell, grisa i negra!

Tan de bo gaudeixi dels seus darrers dies amb la mateixa intensitat amb la que va patir els seus primers dies a la Llibreria 22...  

Feina feta, Guillem, ara gaudeix del moment... que demà serà un altre dia!

dimarts, 6 de gener del 2015

Quan els Reis són els pares...


Al capdamunt de l'escala, a tocar de la finestra de la seva habitació, hi deixaven aigua i un grapat de garrofes pels cavalls dels Reis Mags; l'endemà no hi havia més que rastres, i restes, de l'aigua i les garrofes, però ella es lamentava de no haver-los, ja no vist, sinó ni tan sols sentit al llarg de la nit, com sí els havia sentit, li deia, la seva tia, que dormia a la mateixa habitació.

Com la meva mare de petita a mi també em fascinava la màgia dels Reis d'Orient, que en el meu cas sí que vaig veure entrar a casa meva en un record agredolç, doncs el motiu de tan noble visita era la malaltia, ja aleshores prou avançada i terminal, del meu pare.

També les meves filles han anat a dormir la nit de Reis amb el ferm desig que els tres monarques d'orient no passin per alt casa nostra i es serveixin dels bocins de torrons que els hi han deixat; fins i tot la més petita es resisteix encara a deixar de creure, tot i que ja sap el que cal saber...

De generació en generació vestim de màgia algunes de les mentides pietoses que tenen aquestes festes de Nadal, començant pel golafre Tió de Nadal, seguint amb l'importat Pare Noel, que es cola xemeneia avall, i acabant amb els Reis Mags, que avui no podrien ni tan sols superar la tanca de Melilla!

De petits ens deixem endur per la màgia i la fantasia del Nadal, però quan desvetllem la veritat, quan desemmarcarem el Tió de Nadal i els Reis Mags, no tenim cap decepció, ans al contrari, encaixem amb alegria i satisfacció que els Reis siguin els pares.

Quan els Reis són els pares és quan més autèntics són, doncs confirmem, en la majoria de casos, que qui millor que els propis pares per fer realitat els nostres somnis! I és aleshores, quan els Reis són els pares, els germans, els oncles, els avis... quan podem agrair-los de viva veu i en persona el detall que han tingut amb nosaltres, amb cada un de nosaltres!

Una altra història és, però, quan els Reis són els pares, i els pares som nosaltres!

dilluns, 5 de gener del 2015

Feliç 2015?


La felicitat, com la riquesa, està mal repartida!

Entre Nadal i Cap d'Any ens la repartim a cabassos amb missatges, a vegades, tan ben intencionats com buits i la resta de l'any ens sembla viure de renda fins que un dia, inesperadament i sense avisar, se'ns acaba el crèdit de felicitat acumulat al llarg d'aquests dies!

Com anys enrere amb les postals, hi ha qui es preocupa i s'ocupa d'escriure divertits, alguns molt encertats, missatges de bonhomia i felicitat per compartir aquests dies de Nadal, missatges que esdevenen virals a les xarxes socials i a WhatsApp; però a mi els que m'agraden més són els "fets a mà", els escrits personalment per qui els envia, per simples o senzills que puguin ser...

La felicitat aquests dies, com tantes altres coses al llarg de l'any, també es copia i s'enganxa!

Per Nadal i sobretot per Cap d'Any ens desitgem felicitat perquè sabem que la tristesa i les penes ja arribaran soles i, la majoria de vegades, sense avisar. Com cantaven anys enrere Els Esquirols, i jo al Cau, també aquest 2015 "vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió..."

Aquest 2015 jo, com tu, tindré dies bons, dies dolents, dies fantàstics i dies per oblidar! No podré evitar males notícies, desencisos... per moments la tristesa s'apoderarà de mi, també de tu, quan així hagi de ser, inevitablement; serà llavors quan haurem d'estirar de la felicitat rebuda aquests dies, serà llavors quan haurem de recuperar els missatges i postals de Nadal i Cap d'Any i aixecar el telèfon, cercar aquells que ens han desitjat felicitat i demanar-los, llavors sí, que ens la donin en forma de consol, consell, escolta...

Feliç 2015? Sí, i tant, doncs al capdavall l'objectiu, al final de cada any, és que els somriures guanyin a les llàgrimes, sempre que aquestes no siguin de felicitat!