Correus respon

Diumenge vaig adreçar una queixa a Correus a través d'un formulari de contacte i ahir dilluns vaig rebre una primera (i potser única?) resposta. Bé.

No va ser una resposta genèrica automàtica, d'aquelles que la genera un robot, aquesta la vaig rebre minuts després d'enviar el formulari. Va ser una resposta específica sobre la queixa i la resposta a més a més, anava signada per una persona Molt bé.

La queixa feia referència a la impossibilitat de registrar-me a la web de Correus en la versió en català, i sí poder-ho fer, en cavi, a la versió en castellà.

La resposta que ahir vaig rebre, breu, incloïa una disculpa per les molèsties ocasionades, l'agraïment per informar de la incidència i la seva comunicació al departament corresponent per resoldre-la al més aviat possible. Molt bé. A vegades no cal més literatura.

No crec que Correus m'informi de la resolució final de la incidència, quan tècnicament hom ja es pugui registrar des de la versió de qualsevol idioma de la seva pàgina web; en tot cas jo puc mirar, d'aquí a uns dies, si la incidència ja està resolta, o si persisteix.

Mentrestant, em sembla que la resposta és d'agrair, per més que sigui d'obligat compliment, perquè massa vegades davant incidències semblants, en les que l'ús del català hi és entremig, la resposta que hom espera (i que acaba rebent) és el silenci, quan no el menyspreu fins i tot un estirabot, un insult, una escopinada a la cara...

Correus ha respost, i ha respost bé, senyal, m'agrada pensar, que igual de bé resoldrà la incidència.

En català, missió impossible

Ahir volia enviar un burofax i, seguint les instruccions d'un vídeo de Correus, prèviament havia de registrar-me al web de l'ens estatal; així que vaig entrar a la pàgina de Correus i, com faig habitualment en els webs de serveis públics, vaig mirar si hi havia l'opció de web en català: bingo!

Vaig clicar l'opció de registre i vaig començar a omplir els camps requerits: primer el correu electrònic, després el nom i alguna dada més... En el moment d'enviar les dades per rebre el codi per completar el registre, ups, m'apareix en pantalla aquest missatge: "Vaja! Sembla que hem tingut un problema. En aquest moment, no hem pogut enviar la validació OTP. Ho pots tornar a intentar més tard."

Ho intento més tard i res, i un xic més tard i tampoc, i llavors, ja una mica mosca perquè estic en un bucle del qual no sé sortir, torno a la versió en castellà de la pàgina web, inicio de nou el procés de registre, i ves per on, oli en un llum, en qüestió de segons ja estic registrat!

Finalment, ahir vaig poder enviar el burofax, però em va molestar que una simple qüestió tècnica s'encalli en la versió d'una web en un idioma, el català, i funcioni correctament en un altre, el castellà; no em vaig entretenir a provar-ho en cap dels altres idiomes (euskera, gallec, valencià i anglès).

Això sí, després d'enviar el burofax vaig cercar la pàgina de contacte i els vaig fer arribar la incidència / queixa a través d'un formulari. A l'espera de resposta, la millor seria que es resolgués aquesta incidència, un exemple més que amb català, certes coses, semblen i són, simplement, missió impossible.

Happy Xmas (War is Over). Minuts Musicals de Nadal

Escrita per John Lennon i Yoko Ono, "Happy Xmas (War is Over)" es va publicar a finals de 1971 com a senzill amb l'objectiu de transmetre un missatge de pau per la Guerra del Vietnam; la cançó va formar part d'una campanya de conscienciació per demanar la fi de la guerra, escampant el missatge "War is Over! If You Want It" (la guerra s'ha acabat, si tu vols) en un munt de tanques publicitàries.

La tria del moment, just abans de les festes de Nadal, és evident que no va ser casualitat, tot el contrari, John Lennon i Yoko Ono van convertir una nadala en un missatge de pau que ens interpel·la a tothom. Aquella guerra es va acabar uns anys més tard, l'any 1975, i malauradament després n'han vingut moltes més, avui encara en tenim moltes més, de guerres...

Divisa. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Divisa

L’estel d’un esguard
i el d’una senyera,

la guerra i l’amar:
la sal de la terra.

Al llavi una flor
i l’espasa ferma.

Joan Salvat-Papasseit

L'home discriminat

Pau Riba ens cantava i descrivia, fa una colla d'anys, l'home estàtic, el que la tristesa tenia corprès, al que les orenetes niaven als seus cabells, el que la tristesa finalment va matar i amb la seva mort, les orenetes van emigrar...

L'home estàtic tenia els ulls absents, tristos, verds i oberts; com té els ulls l'home discriminat? Amb quina mirada recelosa i desconfiada, a vegades fins i tot amenaçant, es mira el feminisme? Hi ha un home que, sembla, cada vegada es fa més present: l'home discriminat.

Entenc que l'home discriminat ha perdut el seu domini, el seu poder i els seus privilegis; potser no ho ha perdut tot, però sí una bona part, i en part per tot el que han guanyat les dones en la seva lluita per la igualtat. Perquè sí, això de la igualtat va de vasos comunicants: si la dona ocupa espais de productivitat, deixa espais de cura, i aquests espais de cura els ha d'ocupar, en correspondència, l'home.

L'home discriminat és el que sent que la igualtat el perjudica, el que pensa, fins i tot, que la igualtat ha arribat massa lluny, s'ha decantat en excés en favor de les dones. L'home dominant no ha perdut el seu poder, la seva posició de privilegi, no se sent discriminat; l'home igualitari tampoc se sent discriminat, accepta que l'equilibri de rols, tasques i responsabilitats és el camí, a vegades amb algunes resistències, és cert, però hi contribueix en gran manera.

L'home discriminat, en canvi, porta malament això de la igualtat, i alerta que no són pocs: segons una enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) sobre la percepció de les polítiques d'igualtat i els estereotips de gènere, el 44,1% dels homes d'Espanya se senten discriminats i consideren que la igualtat ha arribat massa lluny.

És clar que també són preocupants les percepcions de les dones: el 32,5% de les dones també considera que el feminisme perjudica els homes. Una diferència substancial es produeix entre els joves: la meitat dels nois joves consideren que el feminisme els discrimina, per "només" el 28% de les noies joves.

Amb aquestes alforges és difícil que la igualtat avanci, que faci camí; és més, amb les resistències de l'home discriminat, especialment dels homes joves, fins i tot és més probable que la igualtat retrocedeixi, que pateixi una preocupant involució.

Ni les orenetes, voldran tornar...

Le llei del més ric

Pensàvem que la que imperava a la natura era la llei del més fort, però no sempre és així; a vegades guanya el més llest, el més hàbil... A la nostra societat impera, des de fa massa temps, la llei del més ric.

Oxfam ha presentat aquests dies un informe sobre la situació de la pobresa i la riquesa al món, "La llei del més ric", en el que demanen "gravar la riquesa extrema per posar fi a la desigualtat".

L'informe aporta dades i arguments suficients, entre els quals destaquen aquests:

• Des del 2020, l'1% més ric ha acaparat gairebé dues terceres parts de la nova riquesa generada al món, gairebé el doble que el 99% restant.
• La fortuna dels milmilionaris augmenta en 2700 milions de dòlars cada dia, mentre que els salaris d'almenys 1700 milions de treballadores i treballadors, més que la població de l'Índia, creixen per sota del que puja la inflació.
• El 2022, les empreses energètiques i d'alimentació van duplicar amb escreix els beneficis, distribuint 257.000 milions de dòlars en dividends als seus rics accionistes; tot això mentre més de 800 milions de persones se n'anaven al llit amb gana cada nit.
• Per cada dòlar recaptat en impostos a escala global, tan sols 4 centaus es recapten sobre la riquesa, i la meitat dels milmilionaris del món viu en països on no s'aplica cap impost successions a la riquesa que hereten els seus descendents.
• Si s'apliqués un impost a la riquesa de fins al 5 % als multimilionaris i milmilionaris podrien recaptar 1,7 bilions de dòlars anualment, cosa que permetria a 2000 milions de persones sortir de la pobresa, a més de finançar un pla mundial per acabar amb la gana.

La llei del més ric s'imposa i fins i tot els rics, i poderosos, troben arguments per mantenir la seva posició de privilegi. Aquests dies m'estic llegint un còmic (El dia de les oques. Seguint els passos de Santi Brouard) en què l'acció passa a principis dels anys vuitanta del segle passat i en una escena s'atribueix a Margaret Thatcher aquesta sentència: "si els rics fossin més pobres, els pobres encara serien més pobres...".

Fins ara hem vist que mentre els rics són menys en nombre i més rics, els pobres són més en nombre i més pobres; potser, contradient Margaret Thatcher, podríem veure què passa si els rics són menys rics (o més pobres, com deia ella), a veure què passa amb els pobres...

L'indeleble joc del Barça

Assumim-ho, el Barça de Xavi va brotar a la Supercopa d'Espanya de la temporada passada i amb aquella embranzida va guanyar una meritòria lliga, i segurament caldrà podar-lo a la d'enguany. I si aleshores va ser rellevant com va guanyar la final contra el Real Madrid, ara ho és com l'ha perduda.

I si fa un any el joc desplegat a la final va ser inesborrable, indeleble, el de diumenge passat també; la diferència és que aleshores el Barça va fer un gran partit, i el d'enguany ha estat més aviat un partit calamitós.

Naturalment, aquesta era una final que es podia perdre, però hom esperava del Barça que la pogués competir, però el gol de Lewandowski només va ser un miratge en el desert d'un Barça làbil en defensa, impotent en atac. Fa més mal com va perdre, que el títol perdut.

Tot just som a mitjans de gener i encara resta molta competició per jugar, A la lliga no pot perdre pistonada, no només per no deixar escapar el Girona i el Real Madrid, sobretot per no deixar-se atrapar i avançar pels que el persegueixen. A la Champions prou que ha fet, superant la fase de grups, i ja serà molt si supera la primera eliminatòria contra el Nàpols. A la Copa del Rei, la següent eliminatòria l'ha de superar, i a partir d'aquí veure els possibles rivals i, si cau el Real Madrid, se li hauria d'exigir, com a mínim, arribar a la final.

Xavi es juga la continuïtat en el que resta de temporada (si no en els pròxims partits) i com a mínim hauria de poder aixecar un dels tres títols que encara estan en joc; la Copa s'entreveu com el més assequible. Però més enllà dels títols, Xavi necessita recuperar el bon joc de l'equip, que sobretot exigeix recuperar la solidesa defensiva que va mostrar la temporada passada.

Aquesta temporada el Barça és un colador; ha començat molts partits, massa partits, encaixant aviat i la remuntada, amb més o menys èpica, no sempre és possible. Veurem si les setmanes que venen el Barça remunta, millora les seves prestacions en defensa i recupera una mica d'alegria, que el (bon) culer, per enfonsat que estigui, mai perd l'esperança...

La República es dilueix

La República ja no és el setmanari que va néixer de les cendres de Presència, primer encartat dins el diari El Punt Avui, després venut de forma separada, independent del diari. Ara La República, bé, més aviat els seus continguts, s'han diluït dins el diari, com també ho ha fet la publicació mensual L'econòmic, que sí que se seguia encartant cada mes.

Aquests canvis han modificat la portada i la capçalera del diari, també els seus continguts, i el cert és que amb el canvi hi hem guanyat els lectors i, com en el meu cas, els subscriptors d'El Punt Avui. Hi hem guanyat perquè ara el diari de cada dia ofereix uns continguts, sobretot en format reportatge, que fins ara no teníem, o que havíem de pagar per tenir...

No sé fins quan mantindré la subscripció; aquest any segur, que ja he pagat per endavant tots els diaris que espero que, puntualment, m'arribin cada matí a la bústia.

Els mitjans de comunicació en paper, més prims que temps enrere, segueixen sobrevivint gràcies als fidels lectors i subscriptors i a les ajudes públiques. Podem dubtar si la informació té un preu, si estem o no disposats a pagar-la, però el que és evident és que la informació té un cost, i aquesta dissolució de La República dins el diari de cada dia, segur que també té motivacions econòmiques.

La República es dilueix, com s'ha diluït la que un dia vam somiar i votar, però això ja són figues d'un altre paner...

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal. Minuts Musicals de Nadal

A mitjans dels anys noranta va néixer a Begur el grup Glaucs, liderat per Jofre Bardagí, fill del músic, compositor i intèrpret Josep Maria Bardagí.

El nom del grup, Glaucs, fa referència a la segona accepció de la definició del diccionari, "verd blanquinós", tot i que tampoc descartaria que la inspiració del nom també fos per la primera accepció, relacionada amb el mar: "mol·lusc marí de l’ordre dels nudibranquis, d’un bell color blau".

Una de les seves cançons més conegudes, "Els teus ulls glaucs", fa referència, precisament, al nom del grup, i en la seva intermitent trajectòria el grup també s'ha apropat al gènere de les nadales, destacant especialment la cançó d'avui. Publicada l'any 2000 al disc col·lectiu "Altres cançons de Nadal", és tota una declaració de principis: Jo voldria que tot l'any fos com Nadal.



"Bonus track".

Dona'm la mà. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Dona'm la mà

Dona'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dona'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dona'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit