Amb l'amor passa, si fa o no fa, com amb els colors: si mirem el color taronja jo veig un color concret que els meus ulls i el meu cervell, inequívocament interpreten com a taronja, tot i que no puc assegurar que el que vegin els teus ulls, i el teu cervell, malgrat també l'interpretin i concebin com el taronja, sigui un altre color... I si el teu taronja és en realitat el meu verd, malgrat jo digui que és taronja?
En les relacions de parella l'imaginari ens fa creure en l'equívoc, o el desig, o la fantasia, que l'amor és compartit i que ambdós membres de la parella l'interpreten de la mateixa manera, car el comparteixen, el construeixen, se suposa, junts. Però no, no sempre és així o, tal vegada, rarament és així...
D'això en vam parlar un moment al Club de Lectura de la Biblioteca Just Casero que, en la seva darrera sessió, aquest passat dijous, tractava, amb caràcter obert, sobre "Tristany", d'Anna Monreal Prat, Premi Casero 2018.
El llibre, de lectura més que recomanada si encara no ho heu fet, estripa i dissecciona la vida d'un home, Tristany, i les seves relacions amb les dones, els pares, la filla, els amics i, sobretot, amb ell mateix.
El capítol novè del llibre duu per títol el d'aquesta cançó de Pájaro Sunrise, "Song for Evangeline", que en les seves darreres estrofes diu que l'amor que neix ha de morir algun dia, i llegint el llibre afegiria que fins i tot mor l'amor que no neix!
I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada