dimecres, 21 de març del 2018

Sense xarxa


Ho confesso: al circ hi pateixo més que en gaudeixo. Ho vaig poder comprovar de nou a la pròpia pell setmanes enrere en una de les sessions del Festival Internacional del Circ Elefant d'Or que es va fer per primer cop a Girona.

El públic assistent podíem participar a la votació popular marcant quina de les actuacions ens va agradar més i jo ho vaig tenir molt clar: la del clown i malabarista argentí Pietro Vicentini!

Sí, altres números van ser més espectaculars i sobretot més atrevits i arriscats, números d'equilibristes, de trapezistes, de teles aèries o d'autèntics gimnastes que saltaven fent tombarelles sota la imponent carpa del circ, però amb l'actuació del clown vaig poder gaudir de l'espectacle sense patir, o en tot cas només patint per la possible i temuda por escènica: si us plau que no em faci sortir! Aquesta vegada me'n vaig salvar...

El risc en el circ forma part de l'espectacle, encara diria més, forma part de la seva essència: el risc d'una caiguda, d'un mal pas, d'un error de càlcul o (anys enrere quan els lleons hi rugien i els elefants omplien la pista) d'una mala jugada de la fera suposadament domada, però fera al cap i a la fi, formen part del circ i responen al repte que sempre planteja el director de pista amb la mítica frase circense del "més difícil encara!"

El recent i malaurat accident mortal que va tenir un experimentat acròbata en una actuació del Cirque du Soleil a Florida, amb una caiguda al buit des de sis metres, és el que sempre temo que pugui passar quan vaig al circ, és el que em fa patir i mantenir l'ai al cor i el cor a cent, el que a vegades em fa no mirar, pel temor de presenciar en viu i en directe una tràgica caiguda...

Hi ha per qui la sensació de risc és un estímul, jo sóc dels que no em llenço sense xarxa, i a vegades ni així...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada