divendres, 9 de febrer de 2018

Paraula de Fabra: logorrea


L'altre dia vaig ensopegar. No, no va ser al carrer ni em vaig fer mal, tot i que en podia haver pres, de mal!

Vaig ensopegar amb una paraula; no sé si us ha passat alguna vegada... Escrivia un article i va aparèixer de cop: verborrea; els meus maldestres dits la van teclejar i quan la vaig veure escrita vaig pensar: serà correcta, serà un barbarisme?

Davant el risc de prendre mal, prudent jo, vaig fer com sempre davant el dubte: la més mamelluda? (comentari impertinent i políticament incorrecte, poc propi de mi, ho sé...). No, buscar al diccionari.

I el diccionari no només em va dir que la paraula era correcta, també que s'ajustava al text, que el seu significat era just el que cercava: "ja no es concedeixen ni els cent dies de gràcia, i menys encara als piuladors de clic fàcil i excessiva verborrea..."

La segona definició de verborrea, el vinculat a una patologia, va despertar la meva curiositat: logorrea.

[de -logo i -rrea]

f PAT Afany irresistible de parlar que experimenten certs alienats.

lo_gor_re_a.

No se'ns escapa (no se'ns escapi!) que tant verborrea com logorrea compartexen amb, per exemple, diarrea la terminació -rrea: fluir...

Vaig resistir la temptació de canviar de paraula al text que estava escrivint, d'escriure logorrea allà on vaig escriure "excessiva verborrea", temptat perquè molts piuladors pateixen (patim?) logorrea crònica, un afany irresistible de parlar, entenc també de ser escoltats...

Però quan ensopegues amb una paraula no la pots llençar, així que em vaig quedar amb la verborrea i vaig deixar la logorrea per avui!

L'altre dia vaig ensopegar amb una paraula i en vaig descobrir una altra. Els diccionaris són una meravella!