dijous, 8 de febrer de 2018

Cap dels colors del groc


Cantava (el ja retirat dels escenaris) Raimon "Tots els colors del verd" al País Basc, "un poble que ha sofert tant, (...) un poble que ens han amagat"...

En èuscar es va parlar a la darrera gala dels premis Goya, més que en català. I no va ser el groc, tampoc el verd, el color que es va imposar sinó el vermell que reivindica la igualtat de gènere, el vermell que denuncia els abusos sexuals o per raó de sexe, el vermell que als homes ens hauria de fer enrogir de vergonya, pròpia o aliena, vosaltres sabreu...

El català ja no es parla en la intimitat, tampoc la dels Goya; el català, com el groc, ha esdevingut per molts, per masses quelcom incòmode i, per tant, quelcom a evitar.

No crec que la manca de groc als Goya fos per superstició, per la seva condició de color maleït pels del gremi, més aviat va ser per evitar el tema doncs el tenim massa a flor de pell, potser per prudència o a risc de rebre una xiulada o, encara pitjor, un callat silenci.

Diuen que part de l'èxit del procés ha estat la seva condició transversal, haver sabut pintar de groc tant part de l'esquerra com la dreta catalanes; a la seva manera l'èxit de l'anti-procés és el mateix i l'eixordador silenci, també cromàtic, dels Goya n'és una malaurada bona mostra.

Serà que ara convé amagar Catalunya, esborrar el groc...