No estàs igual!

El cotxe de casa demana a crits que el jubilem, dedueixo de les reiterades visites que ha fet aquests darrers mesos al mecànic; i a cada visita un forat més a la hipotecada butxaca i el problema mecànic sense acabar de resoldre. M'estic especialitzant en vehicles de substitució, també anomenats de cortesia.

En la darrera visita al taller mentre esperava que em fessin els tràmits de deixar el meu cotxe i recollir el de cortesia vaig veure entrar i sortir un noi a qui al principi no vaig fer massa cas; ell treballava allà (diria que hi treballa encara) i formava part del paisatge, ben identificat amb la seva roba corporativa. En una de les seves anades i vingudes m'hi vaig fixar més detingudament i internament vaig pensar: aquesta cara em sona, però no la sé ubicar; el pensament, per moments, va fugir.

El meu tràmit es va allargar perquè la noia que m'atenia no podia imprimir un document que havia de signar i el noi que em sonava seguia rondant per allà, no en va hi treballava (i diria que encara hi treballa...). Me'l vaig mirar amb més deteniment sense ser vist i novament internament vaig pensar: serà ell? El vaig conèixer fa uns vint anys i ell, que aleshores era un nen, ara ja era (de fet és encara!) tot un home, i quin tros d'home!

Fa molts anys que el vaig perdre de vista, molts també que li vaig perdre la pista: serà ell? En aquells moments ja no m'importaven ni el meu cotxe ni el de cortesia: va bé un cotxe petit industrial amb dos seients? Sí, cap problema, diu un pare de família nombrosa, que hagués dit que sí a qualsevol cosa que s'assemblés a un vehicle amb quatre rodes i un voltant...

El cotxe m'era igual, només pensava en ell i en si m'atrevia o no a preguntar el que finalment, i sense pensar-m'ho gaire, vaig preguntar-li: perdona, ets tu?

Sí, em va dir, sóc jo.
No em reconeixes, no? Li vaig preguntar... i uns instants després l'encerta:
Ostres, ets en Roger!

Me'l vaig mirar de dalt a baix i no, no estava igual! Conservava els ulls i la mirada (de fet encara els conserva!), intel·ligent i reflexiva, també el color de pell i el cabell rinxolat, però aquell infant que un dia vaig deixar enrere, aquell infant del que havia estat educador, ara era dins aquell tros de noi, tros d'home que no tenia per on abraçar!

Amb poques paraules vam tornar a finals dels anys noranta i ens vam actualitzar breument les vides, resumint més de quinze anys amb quatre frases improvisades, però ell tenia feina i jo havia d'anar-hi i en pocs minuts jo vaig tornar a ser el client que esperava el cotxe de cortesia i ell l'amable personal d'atenció al públic.

El cotxe de casa demana a crits que el jubilem però jo li allargaré la vida fins, com a mínim, mentre l'infant retrobat, avui vell nou amic, treballi al taller...