dimecres, 13 de desembre del 2017

És la química, estúpid!



L'any 1992 ja feia uns anys que l'antiga fàbrica Torras-Hostench pertanyia al Grup Torras, en mans del fons d'inversió kuwaitià KIO (Kuwait Investment Office), que tenia com a cara visible a l'estat espanyol el controvertit i condemnat (empresonat per apropiació indeguda) empresari Javier de la Rosa. L'any 1992 el Grup Torras va ser el trist protagonista de la major (fins aleshores) suspensió de pagaments més gran de la història espanyola, amb un passiu de 243.000 milions de pessetes, 1.460 milions d'euros!

A finals del 1992 en l'animada campanya electoral de les eleccions presidencials nord americanes entre el candidat a la reelecció George Bush (pare) i el candidat demòcrata Bill Clinton aquest darrer va fer cèlebre la frase "és l'economia, estúpid!", frase que diuen va ser clau perquè Clinton es convertís, mesos després, en el 42è president dels Estats Units.

L'any 1992 la població de Sarrià de Ter no creixia, fins i tot havia patit un lleuger decreixement respecte l'any 1990 i no arribava als 3.500 habitants, molts d'ells treballadores i treballadors de la Torras o d'empreses que li donaven servei. A principis dels anys noranta Sarrià de Ter veia com municipis del voltant de Girona creixien urbanísticament i demogràficament, alguns amb veïns de Sarrià de Ter que hi cercaven una major qualitat de vida; Sarrià de Ter aleshores era conegut, més enllà del poble, per la icònica xemeneia de la Torras i per la pudor que sentien els qui entraven o sortien de Girona pel nord.

Entre finals i mitjans dels anys noranta del segle passat Sarrià de Ter no va poder revertir aquesta situació; per un costat gràcies al desmantellament de les instal·lacions on es fabricava la pasta de paper i l'enderroc de la xemeneia, tot un símbol, per un altre costat gràcies a la reconversió urbanística de sòl industrial en residencial, com el de la zona del Camp dels Socs o el de l'antiga fàbrica Cobega (que envasava Coca-Cola), enderrocada a principis d'aquest segle.

Malgrat seguir amb l'activitat industrial paperera de Torraspapel, a partir del 1999 ja en mans del Fons d'Inversions britànic CVC, Sarrià de Ter va començar a créixer de nou a partir del canvi de segle, assolint la xifra de 4.000 habitants l'any 2006 i superant la de 5.000 l'any passat, el 2016. Paral·lelament la fàbrica Torraspapel aquests anys es va anar fent petita, perdent treballadors fins a la seva desaparició. És a dir, com més habitants ha anat guanyant Sarrià de Ter menys treballadors ha tingut la fàbrica Torraspapel, i dels que ha tingut, cada vegada menys de Sarrià de Ter.

"L'economia, estúpid"; aquest era el veritable eslògan, de caràcter intern, que juntament amb altres (el també clàssic "canvi o més del mateix" o "no oblidar el sistema de salut") va crear l'equip de campanya de Bill Clinton per enfocar els missatges, per fixar els punts clau dels debats, els mítings i les entrevistes; la frase referent a l'economia va fer fortuna, convertida en la ja popular "és l'economia, estúpid!"

De fet d'aquella frase en van sortir d'altres de derivades: "són les matemàtiques, estúpid", "és la ciència, estúpid"... i sí, també podríem formular, i avui ho fem en clau de Sarrià de Ter: "és la química, estúpid!".

Sí, és la química, estúpid; la clau per entendre el que està passant a Sarrià de Ter en relació en part de la indústria paperera l'explica la química.

Avui, ja ho sabem, qui té l'activitat industrial paperera allà on abans hi havia la fàbrica Torraspapel és el grup Hinojosa, i al contrari del que passava anys i dècades enrere el seu pes sobre l'ocupació dels veïns i veïnes de Sarrià de Ter és menor, molt menor. Aquesta és una realitat que ens ajuda entendre, també, part del conflicte que tenim avui. Aquesta és una observació que ens dibuixa una realitat social, econòmica i demogràfica diferent de la que hi havia als anys vuitanta o noranta del segle passat i és sobre aquesta realitat, i no la pretèrita, que hem d'enfocar i afrontar el conflicte que tenim avui.

Perquè avui Sarrià de Ter ja no és conegut per ser el poble de la xemeneia ni, fins fa poc, de les pudors! Malauradament, i ja vaig parlar-ne en l'article de la darrera revista ("Sarrià de Ter no respira tranquil...", Parlem de Sarrià núm. 97) a Sarrià de Ter han tornat les pudors i, sí, també els sorolls.

Els sorolls són més una qüestió física i, d'altra banda, l'acústic és un àmbit més legislat, pel que aquí la discussió és poca; el compliment, com a mínim, del que estableix la llei. La pudor és un àmbit més complex, menys legislat, fins i tot més subjectiu: allà on un hi sent un olor com de vainilla un altre hi sent una pudor repugnant. Sigui com sigui el que hem acabat aprenent tots plegats és que la pudor, i la seva eradicació, és una qüestió de química.

En la química hi ha la solució, sinó total sí part d'ella, en l'ús de microbicides en el procés de fabricació de la pasta de paper. Aquesta és una de les solucions tècniques d'un dels possibles focus d'emissió de pudor de la fàbrica d'Hinojosa, una solució química però no l'única. La pròpia direcció de la fàbrica ja en va anunciar d'altres, referides al tractament dels residus de la depuradora o d'altres punts de la producció, també possibles focus de pudors.

És la química, estúpid! Sí, hi ha una altra química que també ha fallat, no la química de la taula periòdica sinó la que podem definir com a entesa o amb l'anglicisme "feeling". Sí, no hi ha hagut química, en relació a aquest problema, entre els veïns i veïnes afectats i l'Ajuntament, tampoc amb l'empresa. És especialment preocupant la manca de química entre els veïns i veïnes i els seus representants, els qui se suposa, i m'hi incloc, hem de defensar i vetllar per les seves necessitats.

La creació formal d'un grup de veïns i veïnes per afrontar aquesta situació i enfortir la interlocució amb l'Ajuntament i l'empresa és una bona notícia i, sens dubte, ha de ser una bona manera per fer que aquesta química, la que es pugui generar entre els representants municipals i els veïns i veïnes, també contribueixi a resoldre aquest problema.

És la química, veïns i veïnes, la química!

Article publicat al número 98 de la revista Parlem de Sarrià.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada