dimecres, 30 d’agost de 2017

La Carme amiga


No sé si a la Carme la despertava el vent d'un cop als finestrons, ni si era ample i gran el seu llit, i freds el llençols... Sí sé i puc assegurar que la Carme era una tieta, no la meva, tampoc de la meva mare, però sí una tieta ni que fos tan sols d'un únic nebot.

Reconec que em veig incapaç de confirmar o desmentir, aplicades a la Carme, cada una de les estrofes de la cançó d'en Serrat doncs no la coneixia prou, però el poc que la coneixia, o el poc que en sabia m'és més que suficient per sentir la seva pèrdua, potser no com si fos la meva tieta, certament, però sí per sentir-la amb una certa familiaritat.

La Carme era soltera, com les tietes autèntiques, però sobretot era una senyora, tota una senyora! Tan senyora que no admetia el bastó, que fa vell, i preferia utilitzar dissimuladament el carro de la compra com a bastó per baixar al carrer; un carro de la compra, trucs de gent gran dels que ja fa molts anys, més de mitja vida, que estan de tornada, que d'altra banda omplia.

De motius per baixar al carrer no li'n faltaven, entre ells les ineludibles cites que periòdicament tenia amb la meva mare pels respectius aniversaris i sants, Santa Carme i Santa Mercè.

La Carme no baixava mai de qualsevol manera al carrer, tampoc ho fa la meva mare, consti!, sempre elegant i convenientment pentinada i maquillada, que amb l'edat es perden moltes coses però no l'elegància si de jove també s'ha tingut, i amb els anys s'ha cultivat. La Carme, com la meva mare, no descuidava cap detall...

Amb la meva mare mantenien una curiosa amistat forjada dècades enrere quan a principis dels anys setanta la meva mare, ben joveneta, va entrar a treballar a l'Ajuntament de Girona: la Carme, dinou anys més gran, ja hi era.

Entre elles va néixer una amistat i estima que, a diferència de moltes altres que esdevenen sordes, es va mantenir constant: com a mínim quatre trobades ineludibles a l'any, quatre trobades en les que s'anaven posant al dia en relació a les seves vides entre anècdotes i confidències, trobades que la meva mare ens anunciava abans i ens explicava després. Quan era més petit no en feia massa cas, com amb tantes altres coses de la vida, però amb el pas dels anys vaig apreciar l'estima que hi havia entre elles, una mena de complicitat que les seves trobades no feien més que consolidar.

Trobada rere trobada la Carme deuria veure'm créixer i fer-me gran, casar-me (fins i tot va fer-nos un regal de casament; era molt generosa, la Carme!) i tenir filles; trobada rere trobada la Carme va veure com les meves filles i nebodes (les nétes de la meva mare) s'anaven fent grans, tan grans com la filla i el fill del seu únic nebot...

La setmana passada la meva mare em va trucar i em va comunicar amb tristesa la defunció de la Carme: ja no hi haurà més trobades amb la Carme. La darrera va ser després de Santa Carme, la següent hauria estat pels voltants de Santa Mercè...

La Carme va viure discretament i discretament se'n va anar, i jo la recordaré sempre per la bonica amistat que va compartir amb la meva mare, la recordaré com la Carme amiga... Descansa en Pau, Carme.