dijous, 6 d’abril de 2017

"Rambladar"


Feia anys, molts anys, que no m'aturava a la Rambla de la Llibertat de Girona; com molts gironins hi circulo tot sovint en tot tipus de dies: atrafegats feiners, passejadors dissabtes, esporàdics diumenges i festius i, naturalment, els atapeïts dies assenyalats, especialment la diada de Sant Jordi, que en qüestió de dies tornarem a celebrar!

I sí, també hi he festejat, a la Rambla de Girona! Fa molts anys amb la Sira vam fer un llarg de la Rambla fent-nos petons, un dels molts que aquest cèntric i transitat passeig va ser testimoni del nostre festeig...

Més recentment la Rambla la faig corrents, de matinada, alguns dies Rambla amunt, d'altres Rambla avall, quan ni tan sols ha fet, encara, el primer badall.

De petit a la Rambla hi veníem amb la meva mare a comprar les flors que l'endemà dúiem al cementiri del Pont Major per embellir l'austera làpida que tanca el nínxol que dóna repòs etern al meu pare.

De jove anava a la Rambla a tallar-me els cabells, primer a John Mary i després a Giramé, on em vaig rapar per primera vegada la llarga (i rossa) cabellera que duia... Encara conservo aquell floc de cabells!

Dies enrere em vaig aturar a la Rambla, vaig seure en un banc entre Can Pijaume i Fontdalmas, dues de les històriques sabateries que hi ha, i simplement em vaig limitar a badar...

La cambrera d'un bar no badava, era un no parar d'anar i venir frenètic del local a la terrassa, com una oreneta anant i tornant del niu. Servia els darrers cafès del servei de dinar i a mesura que les taules es buidaven les desparava i netejava mecànicament, amb ofici i sense perdre mai el somriure, que s'eixamplava més quan li dedicava a la cambrera de la terrassa del costat, per allò de la complicitat.

A aquella primera hora de la tarda la Rambla era un davallar de turistes curiosos, estudiants estarrufats, ciclistes motivats, lluint mallot i càmera "go-pro", i és clar, els inevitables coneguts i saludats. Un grupet de japonesos es van fer una selfie estirant el pal, típic record de Girona, amb el (de nou) polèmic campanar de la Catedral de fons traient el nas...

Aleshores la cambrera ja lligava les taules i les cadires amb un cable, que ja havia acabat el servei; va desaparèixer per moments i va aparèixer de nou, ja vestida de carrer, per trepitjar-lo ara per gaudir de la treva que la seva exigent jornada laboral li donava, fins a l'hora dels sopars...

La meva espera no era desesperada, però havia de començar a fer via, que badar està molt bé però, com l'alcohol, sempre amb mesura! Vaig enfilar Rambla amunt cap al Pont de Pedra al ritme de la melodia d'un acordionista ambulant que fins el moment havia arreplegat poques monedes, i amb el delit que tocava no en serien gaires més al cap del dia, vaig pronosticar... La seva jornada laboral, com la de la cambrera i la meva, no deixava de tenir un punt rutinari, gris...

Feia anys, molts anys, que no m'aturava a la Rambla de la Llibertat de Girona per, simplement, "rambladar"!