dissabte, 29 d’abril del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Wag the Dog"


La cortina de fum és un recurs, un truc que ens manté distrets amb el fum per tal que no veiem el que aquest amaga; és un recurs molt utilitzat pels mags i il·lusionistes, també pels polítics: quantes mentides amaguen incòmodes veritats?

"La cortina de fum" és una pel·lícula del 1997 que narra la invenció d'un conflicte bèl·lic per tapar un escàndol del president dels Estats Units a les portes d'unes eleccions presidencials. No sé, em venen al cap molts polítics que necessitarien, avui per avui, una cortina de fum... de fet molts atribueixen aquesta categoria al procés... A vegades la realitat supera la ficció!

La pel·lícula, protagonitzada per Dustin Hoffman, Robert De Niro, Anne Heche, Woody Harrelson i una jove Kirsten Dunst té un il·lustre músic com a autor: Mark Knofler.

Aquesta potser no és la seva millor banda sonora (Local Hero?), tampoc ni molt menys la seva millor cançó, però és evident que s'hi reconeix el seu estil i no, no és una cortina de fum...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 28 d’abril del 2017

El vídeo de la setmana: gol de Mascherano!


El d'aquest dimecres no va ser el primer gol de la carrera futbolística de Javier Mascherano, doncs amb altres samarretes (Liverpool, Argentina...) ja n'havia marcat, encara que pocs; fins i tot n'havia marcat amb la samarreta del Barça, els fatídics gols en pròpia porteria!

El d'aquest dimecres, però, va ser el primer gol de Javier Mascherano amb el Barça, el primer que va marcar i pujar al marcador del seu equip, no al del rival...

Reconec que dimecres per uns moments, per un instants, just abans que xutés el penal, estava dividit: una part de mi volia que Mascherano marqués i una altra part volia que no, que Javier Mascherano no marqués... No, no em malinterpreteu, no és que volgués que fallés el penal, no volia que el xutés!

Una part de mi volia que Javier Mascherano marqués, que finalment trenqués l'estadística que arrossegava de ser el jugador de camp amb més minuts jugats i menys gols, cap, marcats!

Però una altra part de mi volia que Javier Mascherano no marqués, que destaqués pel que és, un dels grans jugadors de la història del Barça, i alhora per no haver necessitat marcar cap gol per demostrar-ho! Sí, som presoners de la dictadura del gol!

Reconec que instants abans que xutés el penal estava dividit, però quan va marcar em va envair l'alegria i l'emoció per haver superat una mena de repte, una fita desitjada pels seus companys i per l'afició més que per ell mateix, una mena de repte col·lectiu!

Quan el Barça marca Javier Mascherano no acostuma a celebrar els gols amb els companys sinó que sol dirigir-se cap a la banqueta per rebre instruccions de l'entrenador; dimecres Javier Mascherano per fi va marcar i van ser tots els jugadors qui el van anar a abraçar i felicitar, va ser ell per un dia, el primer però potser no el darrer, el protagonista del gol!

Javier Mascherano va marcar i el seu va ser el gol que més vaig celebrar dels set que va fer el Barça!



Hi ha Lliga? De moment en farem prou si tenim tots un bon divendres!

dijous, 27 d’abril del 2017

Ha desafinat Lluís Llach?


Lluís Llach ha fet un "Santi Vidal", certament de menor intensitat i també de menor transcendència, doncs a diferència del jutge al cantant dels Setze Jutges ni el govern ni els partits que li donen suport l'han volgut desautoritzar.

Lluís Llach, diputat independent de Junts pel Sí, va dir aparentment una obvietat: que els funcionaris que no compleixin la llei seran sancionats. El què va dir és obvi i fins i tot irrefutable; el com ho va dir, a quins funcionaris es van referir i en relació a la llei a acomplir, és a dir el context, van afegir a la seva obvietat un to indissimulat d'amenaça:

“En el moment que tinguem la llei de transitorietat jurídica, allò obligarà tots els funcionaris que treballen i viuen a Catalunya. El que no la compleixi serà sancionat. S’ho hauran de pensar molt bé. No dic que sigui fàcil, al revés, molts d’ells patiran. Perquè dins dels Mossos d’Esquadra hi ha sectors que en són molt contraris”.

D'acord que cal tenir present el context en què Llach va dir aquestes paraules, en un acte organitzat per Òmnium Cultural, no en una reunió amb els sindicats dels Mossos d'Esquadra, però sincerament sorprenen (o si més no a mi em sorprenen) i més venint d'ell!

No deixa de ser curiós, no obstant, que el mateix que el diputat Lluís Llach va dir en relació a la llei de transitorietat jurídica i els funcionaris en general, els Mossos d'Esquadra en particular, l'estat espanyol ho diu i reitera en relació a les lleis espanyoles (i catalanes) vigents i els càrrecs electes que les "surfegen", sinó incompleixen directament per acció o omissió: qui no compleixi la llei serà sancionat!

El dubte raonable és fins a quin punt es podrà sancionar l'incompliment d'una llei suspesa, doncs per més que la de transitorietat s'aprovi de forma exprés també s'espera que es suspengui cautelarment de forma exprés...

Ha desafinat Lluís Llach?
Lluís Llach ha fet un "Santi Vidal" i el president i el govern van sortir en la seva defensa davant els previsibles atacs de l'oposició, defensa no tant del que va dir sinó de la persona, del que Lluís Llach representa, doncs les seves paraules no poden ser refermades, avui per avui, ni pel conseller d'Interior ni pel propi president de la Generalitat; potser per això, en cas de necessitar dir-les, les diu un diputat...

Lluís Llach no ha estat desautoritzat però no sé si portes endins haurà rebut algun advertiment doncs les seves desafinades (?) paraules refermen la convicció dels qui ja la tenen, però no són de les que ajuden a convèncer els poc convençuts, aquesta desitjada massa d'indecisos que poden fer decantar la balança.

dimecres, 26 d’abril del 2017

Hora de talar


"Si vas segant, diguem, la branca d’un arbre al final cau tota la branca, tots els nius que hi han: No, és que després caurà aquell d’allà! Aquell d’allà que… No, no…, és que després cauran tots!

Em ressonen avui aquestes paraules que el president Pujol va dir, visiblement irat, en la seva compareixença al Parlament de Catalunya a finals de setembre de 2014 per donar explicacions (?) a la sorprenent (?) confessió que va fer a finals de juliol d'aquell mateix any.

Em ressonen avui, per exemple, veient com surt a la llum la part més fosca i bruta de la política, la de la corrupció, en aquest cas vinculada a càrrecs, i no poc importants, del Partit Popular.

Que caiguin tantes branques i nius com calguin, talem de soca-rel si cal els arbres, sí, que caiguin tots!

Em ressonen avui aquelles paraules, avui que diuen diuen diuen que ara n'ha caigut una de branca de la família Pujol, i de les grosses! Jordi Pujol Ferrusola ha entrat a presó!

Dies enrere vam veure Macià Alavedra i Lluís Prenafeta arrossegant-se pels jutjats, confessant per evitar la presó, convertint el malnom i la vergonya, cas que els en quedi, en un mal menor.

Reconec que la imatge d'un envellit Prenafeta em va causar llàstima; què se n'ha fet d'aquell home poderós? Tots envellim i la majoria no podem evitar expiar les nostres culpes i vergonyes, quan aquestes deixen de ser secrets ben guardats i, si cal, ben pagats.

Rarament hi ha un partit que hagi tocat govern que no s'hagi vist tacat per la xacra de la corrupció; dies enrere Prenafeta confessava que "El 3% era lo habitual en el mercado"... L'habitual? En el mercat?

La corrupció a Catalunya i a Espanya no ha estat ni és un problema conjuntural sinó estructural, pel que sí, tallem les branques, que caiguin si cal els nius, talem de soca-rel els arbres, que caiguin tots!

dimarts, 25 d’abril del 2017

La vanitat de l'Emília


Totes les famílies pateixen comiats, la mort és llei de vida i, de moment, no coneix condició.

En algunes famílies aquesta llei és excessiva, desmesurada, però ja sabem que la de la vida i la mort és una llei imprevisible, incontrolable i sí, en algunes ocasions, injusta.

Hi ha famílies "curtides" pel dolor, colpides per la mort prematura de massa membres, fills, germans, cunyats, marits que no arriben a vells... La família Casero n'és una, la Díaz Jiménez, també de Figueres, una altra.

Ambdues famílies estan unides, més que pel dolor de les pèrdues, que hi són, per l'amor, l'estima, el respecte i l'amistat forjats amb els anys, cultivats sobretot per la llavor que al seu dia va sembrar l'amor entre en Josep Casero Madrid, el meu enyorat i estimat tiu Josep, i l'Engràcia Díaz Jiménez.

Aquest diumenge en el comiat de l'Emília, germana de la meva estimada tia Engràcia, es palpava en la immensa tristesa que tots compartíem aquesta ferma voluntat de viure, malgrat tot, que tenim les famílies colpides per la mort, "curtides" pel dolor, i que tan bé i serenament va saber expressar el seu germà Quico al final de la cerimònia: recordeu a l'Emília, i gaudiu d'aquest magnífic dia de Sant Jordi, que la vida continua.

La vida continua, sense la presumida i elegant Emília, sense els seus vestits i creacions, sense els seus caldos i croquetes... La vida continua però inevitablement no segueix igual pels qui l'han estimat i tingut a prop.

En Quico ens va parlar de les vanitats de l'Emília, la seva germana: la costura i el bon gust en el vestir, la cuina i el bon gust en els fogons. Vanitat no en un sentit pejoratiu, sinó en l'orgull reconegut, no dissimulat, que el que ella feia plagués als altres, vanitat doncs farcida de generositat.

En el combat entre la vida i la mort quan aquesta darrera arriba sempre hem de procurar que la seva, la de la mort, sigui només una victòria inevitable, i que passat el dol llueixi amb llum pròpia la veritable victòria, la de la vida, una vida viscuda i compartida, una vida plena com la de l'Emília, una vida recordada...

Descansa en pau.

dilluns, 24 d’abril del 2017

I per Sant Jordi Messi profana el Bernabéu!


El 13 d'octubre de 1999 el jugador del Real Madrid Raúl González Blanco va fer emmudir el Camp Nou quan, a poc més de cinc minuts per acabar el partit, va marcar el segon gol de l'equip blanc, el que suposava l'empat, i duent-se el dit índex als llavis va fer el gent de silenci en la seva celebració. Aquella imatge va esdevenir icònica: l'aleshores líder i símbol del Real Madrid va fer callar l'afició del màxim rival!

Aquell empat, just a l'inici de la competició, no li va servir al Real Madrid per guanyar la aquella Lliga, en la que va acabar finalment cinquè; tampoc la va guanyar el Barça sinó el Deportivo de la Corunya, aquell memorable "SuperDepor"!

El 19 de novembre de 2005 el jugador del Barça Ronaldinho Gaúcho va fer aplaudir, després del seu segon gol, i tercer del Barça, el Santiago Bernabéu en aquella sorprenent, entranyable i avui difícilment imaginable imatge de "l'home del bigoti" aplaudint la gran i inspirada actuació del crac brasiler; per cert, un jove Leo Messi va veure-ho i viure-ho dins el camp doncs aquell va ser el seu primer clàssic al Bernabéu!

El 23 d'abril de 2017 el jugador del Barça Leo Messi va fer emmudir el Santiago Bernabéu quan, pocs segons abans de finalitzar el temps de descompte, va marcar el tercer gol del Barça, el que va donar la victòria; traient-se la samarreta deswprés de marcar va mostrar-la ostentosament a la grada blanca com volent dir: recordeu el meu nom, sóc Leo Messi, sóc el Barça i encara no ens hem rendit!

Aquest gol i aquesta victòria no valen, de moment, un títol de Lliga, doncs encara resten alguns partits i tot i que el Barça és avui líder provisional, empatat a punts amb el Real Madrid (que té encara un partit pendent), no depèn d'ell per guanyar-la. Aquest gol no serveix per guanyar, de moment, la Lliga però, de moment, per no perdre-la!

Aquest gol no només és la cirereta d'un gran derby, d'un partit intents i amb moltes oportunitats pels dos equips,i amb alternatives al marcador, també és, oh casualitat, el 500 oficial de Messi amb la samarreta del Barça!

El 23 d'abril de 2017 Leo Messi va profanar el Bernabéu; la diada de Sant Jordi Leo Messi va matar el drac!

dissabte, 22 d’abril del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "El nom de la rosa"


Aquests són dies de llibres i roses i, si volem afegir-hi cinema, ens hi encaixa prou bé la pel·lícula, basada en el llibre homònim d'Umberto Eco, "El nom de la rosa".

En la pel·lícula conflueixen grans personatges, més enllà dels que trobem en el llibre, començant per l'autor, Umberto Eco, i naturalment Sean Connery en l'inoblidable paper de fra Guillem de Baskerville, i un jove Christian Slater en un dels seus millors papers o un Ron Perlman en el paper del desgraciat i alhora entranyable Salvatore...

Avui però, no són ni els llibres ni les roses el que en destaquem, sinó la música, la seva música, obra d'un dels grans i més prolífics compositors de bandes sonores, el nordamericà James Horner, autor entre d'altres de les bandes sonores de Star Trek II i III, Cocoon, Aliens, Rebeldes del swing, Llegendes de passions, Apolo 13, Braveheart, Titanic o Avatar.

Els llibres i el seu poder, els llibres i la seva maldat en plena inquisició al segle XIV en un context turbulent de prohibicions i heretgies i de viu debat filosòfic, polític i teològic dins una església (la institució) convulsa. Reconec que la pel·lícula em va impactar, i encantar, quan, a finals dels anys noranta, vaig veure-la a l'institut.

Són dies de llibres i roses, i la rosa del títol del llibre la trobem en la cita final que aquest conté: "stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus", de la rosa originària només ens queda el seu nom, només tenim noms buits...

De nosaltres, com de la rosa, també només en quedarà el nom, i en la majoria de casos, potser ni això...

Bona diada de Sant Jordi!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 21 d’abril del 2017

El vídeo de la setmana: Alike


Aquesta darrers anys part del debat educatiu s'ha focalitzat en la necessitat no només de preservar la creativitat dels infants sinó de potenciar-la i mantenir-la viva més enllà de la infància, també en la vida adulta.

D'una manera més o menys conscient hem anat construint un relat a l'entorn de la creativitat que la fa minvar a mesura que creixem, que ens fem grans i anem assolint responsabilitats, fins al punt d'arribar-la a perdre, de quasi a desaparèixer de les nostres vides...

I quan desapareix la creativitat? I sobretot, per quins motius s'apaga la creativitat? "Alike" és un curtmetratge que explora alguna resposta a aquestes preguntes...

Potser tot plegat és una exageració, però aquesta és una bona manera (amb les exageracions, amb les generalitzacions) de fer més visible les coses, si més no per contrast. I en aquest curtmetratge el contrast, com l'actitud en la vida, és la clau!

"Alike", per cert, va guanyar el 2016 el Goya a millor Curtmetratge d'animació.

Alike short film from Pepe School Land on Vimeo.

Bon divendres!

dijous, 20 d’abril del 2017

El pa que s'hi dóna


David Bonvehí ja sap el pa que s'hi dóna! I no em refereixo només a la gravació de la seva trobada amb dirigents locals del seu partit sinó sobretot a la decisió que finalment ha pres (o li han fet prendre) en relació a portar el tema de la gravació a la Fiscalia.

Davant l'amenaça, la determinació de David Bonvehí d'anar a la Fiscalia per esclarir els fets i fer assumir responsabilitats una legió de piuladors i opinadors (o opinadors piuladors) van clamar al cel i a la terra per fer-lo desdir de tal decisió, venint a dir "va nen, moca't i passa pàgina, que no n'hi ha per tant!"

Crits d'ase no van al cel, però aquests van arribar a bon port i aquest dimarts, tornant de Setmana Santa, David Bonvehí en comptes de fer via cap a la Fiscalia, com havia dit i insistit que faria, va fer via cap al Parlament per dir que no, que el de la Fiscalia no era el camí...

Sort de la Setmana Santa i els seus festius, que van donar temps a qui pertoqués per parlar amb David Bonvehí i fer-lo entrar en raó, desistir d'embolicar més la troca, que mentre hi hagi el han d'estar Junts, que la gravació i posterior filtració és "pecata minuta"

Bonvehí s'esforçava el dimarts a demanar, reclamar unes responsabilitats a ERC que ERC de moment no sembla disposada a assumir, i aquí sembla que quedarà la cosa, si més no de moment, doncs per sobre l'honorabilitat de Bonvehí hi ha el procés, referèndum i la independència... Ja ho va recordar la portaveu del govern, Neus Munté, en roda de premsa.

Bonvehí ja sap el pa que s'hi dóna, és la política estúpid!, li han vingut a dir...

dimecres, 19 d’abril del 2017

Credo blaugrana


Crec en un Déu (Johan Cruyff), Pare totpoderós, creador del millor futbol del cel i de la terra.

I en Messi, únic Fill seu (bé, qui diu fill diu deixeble de deixebles, però ja ens entenem...) i Senyor nostre; el qual fou concebut per obra de l’Esperit Sant a l'Argentina i fitxat per l'Apòstol Reixach; patí sota el poder de Florentino Pérez, fou crucificat per la caverna mediàtica de Madrid, (quasi) mort i sepultat per l'advocacia de l'estat; davallà als inferns dels jutjats i ressuscità als terrenys de joc; ens ha fet pujar al cel infinitat de vegades i d’allí ha de venir a judicar els vius i els morts, tot i que de moment ens conformem amb eliminar la Juventus de Torí.

Crec en l’Esperit Sant, Sant Luis Enrique, Sant Luis Suárez, Sant Neymar JR i si cal Sant Paco Alcácer; la santa Mare Església del Camp Nou, la comunió dels sants i de la "culerada" i la remissió dels pecats (Torí després de París!); la remuntada i la vida perdurable a la Champions League.

La veritat és que a aquestes alçades poques coses més es poden dir o fer,"quicir", sobretot amb un Real Madrid encara viu a la competició. La fe mou muntanyes, però potser en fem prou amb un fora de joc no xiulat per classificar-nos...

dimarts, 18 d’abril del 2017

Portes endins, portes enfora...


El problema del PDeCAT no és tant que el seu coordinador d'organització, David Bonvehí, digués que "si el procés fracassa, presentem un candidat autonomista", sinó que el que va dir va acabar transcendint, es va fer públic!

Tots els partits portes endins diuen coses que portes enfora callen; penseu en Miquel Iceta i l'"incident del PSC" (més que votar contra la investidura de Rajoy, votar diferent del PSOE!) que no tornarà a passar.

Portes endins els partits cuinen els seus discursos i els seus argumentaris que ens serveixen portes enfora com a plats ben presentats, íntegres i d'una (aparent) sola peça! I tot i així fins i tot a vegades portes enfora als partits se'ls veu el llautó i ens mostren, o se'ls veu, les costures i fins potser algun descosit!

El coordinador del PDeCAT, com suposo que la majoria dels seus militants i simpatitzants, vol guanyar les properes eleccions catalanes, bé sigui en una Catalunya independent o en una d'autonòmica! Els nous convergents, és lògic, comprensible i evident, volen seguir guanyant les eleccions!

Entenc que aquesta és una de les màximes prioritats, sinó la primera, del coordinador d'organització del PDeCAT. Sí, la independència també (potser també o segur que també, aquí que cadascú ho valori) però jo del que estic convençut és que el PDeCAT, l'antiga Convergència, vol seguir essent capità, capital, i no tropa!

No deixa de ser paradoxal que el mateix que va permetre a Convergència mantenir la presidència (l'invent de Junts pel Sí, tan anhelat i volgut per Artur Mas) ara l'ofega electoralment: allò de l'abraçada de l'ós!

ERC, que al seu dia es va fer pregar per participar en la llista unitària, ha sabut treure un major rendiment no només a l'acció de govern, també, i sobretot, del desgast, com una gota malaia, que causen al PDeCAT els casos 3%, Pujol, Pretòria, Palau de la Música... L'ombra de Convergència, per bé i per mal, és molt allargada!

El problema de les paraules de David Bonvehí no és només que hagin transcendit sinó que, pel que sembla i diu el propi PDeCAT, sembla que ERC podria haver-les gravat i filtrat! Portes enfora Junts pel Sí és una bassa d'oli, portes endins bull de tal manera que qualsevol dia, si no ho ha començat a fer ja, esclatarà!

La política moltes vegades és com els decorats, i ja sabem que la gràcia sempre és veure'ls pel darrere, portes endins... El preu, però, és que la majoria de vegades s'acaba la màgia...

dilluns, 17 d’abril del 2017

Clam per un institut: una visió crítica


El curs vinent no hi haurà un institut de secundària a Sarrià de Ter; no hi serà el curs vinent i, si fem cas de les declaracions del director dels Serveis Territorials d'Ensenyament a Girona, no hi serà en força anys!

Davant la contundència de tals declaracions jo em pregunto: ha estat mai prou ferma la voluntat (tècnica i política) del Departament d'Ensenyament de fer un institut a Sarrià de Ter? Des del govern municipal de Sarrià de Ter asseguren que, en algun moment, sí!

La possibilitat que a Sarrià de Ter puguem tenir estudis de secundària, com a mínim l'Ensenyament Secundari Obligatori (ESO) aquests darrers mesos ha guanyat pes i ha tingut força a nivell local, però sembla que ni una cosa ni l'altra han estat suficients per convèncer el Departament d'Ensenyament. Ja he advertit al títol que la meva serà una visió crítica de l'assumpte, doncs, tot i compartir el destí (un institut a Sarrià de Ter) no tinc clar que el camí traçat i l'estratègia hagin estat les correctes.

D'entrada cal a dir que com a regidor de l'oposició no he assistit (car no se m'ha convidat a fer-ho) a cap de les reunions que l'equip de govern ha mantingut sobre aquesta qüestió amb l'Ajuntament de Sant Julià de Ramis i d'altres poblacions properes, potencialment interessades també amb un futur institut; tampoc a cap de les trobades amb les AMPES de les escoles d'ambdós municipis i, encara menys, a cap reunió o trobada amb els Serveis Territorials d'Ensenyament. Ho esmento no (només) com a queixa formal, sinó sobretot perquè no he estat partícip, ni per assentiment, de l'estratègia marcada en aquestes reunions i fruit d'aquestes reunions, estratègia que malgrat tot he acatat i assumit quan n'he estat informat al Consell Escolar Municipal i als propis plens de l'ajuntament quan he preguntat sobre el tema.

Per la informació que, al llarg d'aquests darrers mesos he demanat i se m'ha donat, sembla que en algun moment des dels Serveis Territorials d'Ensenyament van donar paraula que l'institut es faria, que fins i tot s'havien estat mirant sobre el terreny (ni que sigui sobre plànols) possibles ubicacions de l'institut i dels barracons provisionals. El problema és que tot compromís que pogués manifestar el director dels Serveis Territorials d'Ensenyament va ser només oral, i no escrit, tal i com se'ns va explicar en un Consell Escolar Municipal, i ja sabem que les paraules (a vegades fins i tot les escrites; el paper ho aguanta tot!) se les endú el vent! I en política el vent gira a cada moment!

Per uns moments semblava que l'institut seria una realitat fins i tot el proper curs, de manera imminent, i aquí potser el govern municipal es va precipitar, allò de vendre la pell de l'ós abans d'haver-lo matat, o la imprudència de dir blat sense tenir-lo al sac i ben lligat... No dubto de la paraula del govern municipal, que assegura que al seu dia, que algun dia des dels Serveis Territorials d'Ensenyament semblava que donaven llum verda a un institut a Sarrià de Ter, però la resposta negativa final d'Ensenyament no presenta cap dubte.

Fins i tot semblava que aquest institut podia resoldre un problema de massificació i re ubicació d'alumnes de secundària de Girona, però al final Girona i els propis Serveis Territorials d'Ensenyament han resolt el problema de Girona dins Girona mateix, fet que no ha afavorit les opcions del possible institut a Sarrià de Ter.

L'estratègia que s'ha seguit ha perseguit bàsicament tres arguments: a Sarrià de Ter ens toca un institut ja que som l'únic municipi de més de cinc mil habitants que no en té; un institut a Sarrià de Ter estalvia molts diners en transport escolar; un institut a Sarrià de Ter pot ajudar, sinó resoldre, el problema de massificació d'alguns instituts de Girona, el de referència (l'IES Narcís Xifra) inclòs.

Des de Sarrià de Ter podem carregar-nos de raons (les nostres) per a defensar tècnicament un institut, però d'entrada caldria conèixer bé quines són les condicions que s'haurien de donar, segons el Departament d'Ensenyament, per tal que Sarrià de Ter tingués un institut. Cal tenir present que des de fa tres cursos una població més petita, Sant Gregori, té al propi municipi els estudis d'ESO; fins aleshores els alumnes de Sant Gregori (i els pobles de la vall de la Llémena) tenien com a institut de referència el mateix institut que els alumnes de Sarrià de Ter, l'IES Narcís Xifra; fins i tot amb el trasllat de l'IES Carles Rahola al barri de Taialà és evident que aquests darrers anys a Sant Gregori han fet quelcom de diferent que a Sarrià de Ter per tenir la secundària obligatòria al poble. Em sorprèn intuir, quan ho he preguntat, que el govern de Sarrià de Ter no s'hagi interessat pel procés que va fer el de Sant Gregori per tenir, si fa o no fa, el mateix que ara nosaltres tenim.

El més còmic és que precisament el fet que l'IES Narcís Xifra s'hagués "alliberat" dels alumnes de Sant Gregori és una circumstància que no juga massa a favor dels nostres interessos, ja que va permetre descongestionar un xic l'IES Narcís Xifra.

També em sorprèn que cap representant de l'IES Narcís Xifra hagi assistit al Consell Escolar Municipal de Sarrià de Ter (on se'ls pot convidar) per tal de tractar precisament aquesta qüestió, per tenir també la visió de l'institut de referència, per calibrar fins a quin punt està o no massificat i quines són les seves previsions de futur. Ignoro d'altra banda si hi ha hagut reunions o trobades més o menys formals del govern de Sarrià de Ter amb la direcció i els representants de l'AMPA de l'institut.

Convé conèixer bé quines són les condicions tècniques (demografia, massificació, ràtios...) que permetrien argumentar amb solidesa la necessitat d'un institut; i sobretot cal treballar-ho bé políticament a tots els nivells.

Ara s'ha perdut una batalla i si la guerra encara no està perduda, caldrà preparar més bé, millor, la següent!

Article publicat al número 96 de la revista Parlem de Sarrià.

dissabte, 15 d’abril del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Love Theme" de "Ben-Hur"


"Ben-Hur" no és només una de les grans pel·lícules de la història del cinema, també és, ben segur, de les que més reposicions a la televisió se n'han fet! I és que aquesta és una d'aquelles pel·lícules que s'emeten, any rere any, per Setmana Santa, juntament amb altres títols com "Quo Vadis", "Els 10 manaments", "Barrabàs" o, fins i tot, "La vida de Brian"!

Un dels onze premis Oscar que "Ben-Hur" va assolir va ser el de millor música original, mèrit del compositor Miklós Rózsa, autor també de les bandes sonores de "Quo Vadis", "Ivanhoe", "Els cavallers del Rei Artur", "Rei de Reis", "EL Cid" o "Fedora" entre moltes altres, i guanyador de dos premis Oscar més per "Spellbound" i "Doble vida".

De la banda sonora de "Ben-Hur" destaca especialment aquest "Love Theme", amb unes notes clarament reconeixibles si heu vist la pel·lícula la majoria, suposo, en una de les seves múltiples reposicions per Setmana Santa...

Qui sap, però potser aquest "Love Theme" es referia a un altre amor, ocult en la pel·lícula...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 14 d’abril del 2017

El vídeo de la setmana: quan Espanya era republicana


El 14 d'abril de 1931, avui  fa 86 anys, es va proclamar la república espanyola de manera successiva en diferents ciutats: Eibar, València, Madrid... També a Catalunya es va proclamar la república, i per partida doble: primer per boca de l'aleshores alcalde de Barcelona Lluís Companys i després la celebrada i recordara proclamació de la república catalana i l'estat català per part del president de la Generalitat Francesc Macià!

Avui per avui les ànsies de república són especialment vives a Catalunya, vinculades al fil del moviment i del procés d'independència, esdevenint, en el dia d'avui, quelcom més que només una commemoració... Avui moltes commemoracions es quedaran només en això, en el record, ometent, quina llàstima, la seva reivindicació!

Amb la visió (fruit d'una versió) que es té d'Espanya a molts els deu estranyar que algun dia Espanya sencera (o quasi tota) fos republicana! És per això que avui vull recordar especialment l'Espanya republicana, una Espanya, malauradament, avui per avui encara massa dormida o, si més no, minoritària...



Bon divendres... i visca la República!

dijous, 13 d’abril del 2017

És un ocell, és un avió?...


La mítica frase cinematogràfica "és un ocell, és un avió?... No, és Superman!" també podríem aplicar-li a ell, naturalment salvant les distàncies, doncs fins allà on jo sé i conec ni es vesteix amb els calçotets per sobre els pantalons ni es debilita davant la kriptonita!

És un empresari, és un artesà, és un jutge de pau, és un cantaire, un esportista, un motorista, un geganter, un sardanista, és un actor?... No, és en Lluís Cañigueral Viñals i és (o ha estat) tot això i molt més com podreu comprovar al número 96 de la revista Parlem de Sarrià, en l'entrevista que li fa el també sarrianenc Josep Maria Sansalvador.

A banda de l'entrevista a en Lluís Cañigueral a la revista, com és habitual, hi trobareu un bon recull de l'activitat i l'actualitat del darrer quadrimestre de 2016, com una crònica del pregó de la Festa Major que va fer Josep Brugada.

També podreu endinsar-vos en la història de la plaça de l'Obra, escenari de moltes manifestacions culturals, religioses i esportives o bé en la història d'una desapareguda foneria que durant dècades va presidir l'entrada sud de Sarrià de Ter, a l'autovia.

Són molts més els motius que fan que aquesta revista sigui llegidora, comproveu-ho vosaltres mateixos fent-hi un cop d'ull; fullejant-la hom sempre hi troba quelcom interessant per llegir...

dimecres, 12 d’abril del 2017

Atracament a les dues!


L'any 1962 José María Forqué va dirigir la comèdia espanyola "Atraco a las tres", protagonitzada entre d'altres per José Luis López Vázquez, Cassen, Gracita Morales, Alfredo Landa, Manuel Alexandre, Agustín González, i Rafaela Aparicio.

La pel·lícula narra les peripècies dels treballadors d'una entitat bancària que planifiquen atracar el seu propi banc; amb aquesta trama com a excusa José María Forqué fa un retrat crític de la societat espanyola d'aquella època, del poder, de les seves misèries...

Ben diferent va ser l'atracament a les dues de l'altre dia a Girona!

"No hi ha hagut víctimes", ens va deixar anar el cambrer com si res, però nosaltres, concentrats en els nostres plats i immersos en la nostra conversa, no sabíem d'on ens baixava aquest comentari. Qui més qui menys, entre els comensals que compartíem taula als Jardins de la Mercè, va pensar que sí, que havíem sobreviscut als primers plats!

"Ah perdoneu, em pensava que us ho havia comentat", ens va dir el cambrer, "es veu que hi ha hagut un atracament a punta de pistola a la zona del Güell però diuen que no hi ha víctimes!" La notícia corria com la pólvora i la inquietud s'escampava pels carrers i les xarxes socials alhora!

És clar que qui pitjor ho va passar van ser els treballadors i els clients de l'entitat bancària atracada i els dels comerços del costat, un bar i una carnisseria... Nervis, corredisses, por i sí, també heroïnes i herois anònims i inesperats que amb el seu atreviment, segurament alimentat per l'instint o inconsciència per una sobtada pujada d'adrenalina, van ajudar a avortar l'atracament, com ens va dir el cambrer, sense lamentar víctimes, i a la posterior detenció dels reincidents atracadors, ara ja entre reixes!

Atracament a les dues! Ben segur que amb les històries i els relats dels fets que aquests dies anem coneixent se'n podria fer una pel·lícula d'acció! Tampoc són poques ni tan diferents les misèries dels nostres dies... I del poder, millor no en parlem...

dimarts, 11 d’abril del 2017

Rufians


Un se'n diu, els altres dos ho són, o si més no ho semblen (de perversos i sense honor...) a tenor no només de les seves paraules, també dels seus actes.

Jorge Fernàndez Díaz, exministre d'Interior i Daniel de Alfonso, exdirector de la Oficina Antifrau de Catalunya, simbolitzen el tot s'hi val de la política espanyola, són un clar exemple de la pitjor versió d'un sistema que s'allunya ha no només d'allò políticament correcte, també i encara pitjor d'allò democràticament desitjable.

Contra el procés, el referèndum i la independència no tot s'hi val, si més no en democràcia, i les seves actuacions polítiques semblen més pròpies de quan Girona, Catalunya i Espanya sencera eren grisa i negra.

La setmana passada Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso van sotmetre's al control parlamentari del Congrés de Diputats en la comissió per "l'Operació Catalunya" i de tot el que va passar en la seva tensa compareixença es va destacar especialment la intervenció del diputat d'ERC Gabriel Rufián, qui no va estalviar adjectius per adreçar-se, i definir De Alfonso: “gánster”, “conspirador”, “mamporrero”, “lacayo”, “Vito Corleone”, “corrupto”, “gallo”...

Amb la seva llengua afilada i el seu estil fustigador Rufián va tornar a fer de les seves, com era previsible... No tot s'hi val, tampoc, en defensa del procés, el referèndum i la independència... No tot s'hi val, tampoc, contra els presumptes conspiradors que en nom de la unitat d'Espanya s'apliquen el tot s'hi val contra la independència...

Quin espectacle tot plegat, quina llàstima! Gabriel Rufián era el dit que assenyalava la Lluna i nosaltres els necis que el miràvem i en molts casos, admiràvem... I la Lluna segueix allà, sense voler-nos mostrar la seva part fosca, la seva cara oculta, per més que sabem que la té!

Rufians! Un seguirà afilant la llengua en seu parlamentària, els altres seguiran esquivant parlar de les clavegueres en les que, sembla, sabien moure's tan bé...

dilluns, 10 d’abril del 2017

Adéu Carme...


El teu cor ahir es va aturar... i ens vas glaçar el nostre! De tu ens podíem esperar moltes coses, però no aquesta, encara no Carme! Buf, quin pal!

Anys enrere, ho reconec i no me n'avergonyeixo, et vaig admirar, i tant si et vaig admirar! Tot i reconèixer, al seu dia, no haver-te votat, estrictament, mai!

"Una Carme Chacón emotiva i optimista", així et vaig resumir després de la teva intervenció en aquell multitudinari míting del Palau Sant Jordi! Sí Carme, jo també hi era! Quins temps aquells, Carme, i quin PSC! Sí, jo també els enyoro a vegades, però són un temps i un PSC que ja no tornaran...

"Dona, embarassada i catalana!", així et definíem quan vas ser nomenada Ministra de Defensa! Si del que es tractava era de trencar motlles i de fer-ne de nous, a fe que vas aconseguir-ho! Ahir vam tornar-te a veure, en els informatius d'urgència que informaven de la teva mort, embarassada entre militars, tota una Ministra de Defensa embarassada passant revista als militars! Si hi ha imatges que valen més que mill paraules aquesta n'és una!

Anys enrere et vaig admirar Carme; "candidata jove, política madura, mare incipient", així et vaig titular en un article del meu bloc anys enrere! I sí, també vaig discrepar d'alguns dels teus posicionaments, sense que necessàriament una cosa negués l'altra.

Amb la teva sobtada pèrdua el socialisme català i espanyol perden una veu potent amb la que en moltes coses no coincideixo, i que potser sí aquests darrers anys s'havia apaivagat una mica, però al capdavall una veu important dins el socialisme català i espanyol.

Quin greu que marxis ara, Carme, en un moment tan convuls i apassionant alhora dins el PSOE! Però sobretot quin greu que marxis ara, Carme, tan jove... 

Adéu Carme, que la terra et sigui lleu!

dissabte, 8 d’abril del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Ain't No Sunshine"


El cinemamolts recursos per fer-nos viure, en pocs minuts, fins i tot en qüestió de segons, el pas del temps, a vegades tan sols cal fer una fosa en negre i fer aparèixer, sobre impressionat a la següent escena, el text "X dies/mesos/anys després"...

És clar que sempre és millor, i més agraït per l'espectador, que els directors s'ho treballin una mica més i facin del pas del temps un recurs cinematogràfic una mica més elaborat, com en aquesta escena en la que el personatge interpretat per Hugh Grant passeja pel mercat londinenc de Portobello, un breu recorregut en el que passa el temps, passen les estacions... Si heu vist la pel·lícula segur que recordeu l'escena!

I si recordeu l'escena no haureu oblidat que la música que acompanya aquest estacional passeig de Hugh Grant és l'extraordinària cançó "Ain't No Sunshine" de Bill Withers! 

Una cançó de les que, per cert, aguanta molt i molt bé el pas del temps!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 7 d’abril del 2017

El vídeo de la setmana: Un dia al Celler!


El Celler de Can Roca ja no és (considerat) el millor restaurant del món, tampoc el segon sinó que és el tercer!

Ens podem mirar aquesta posició com un descens, que ho és! Però eixamplant el focus també podem afirmar que, fins i tot baixant al tercer lloc, el Celler de Can Roca es manté un any més, i ja en són força, al podi dels millors restaurants del món!

Lluny de lamentar la tercera posició els germans Roca se'n van enorgullir: el 3 és un número màgic! I màgia és el que fan ells, un dia rere l'altre, al Celler!

Un dia al Celler from El Celler de Can Roca on Vimeo.


Bon divendres!

dijous, 6 d’abril del 2017

"Rambladar"


Feia anys, molts anys, que no m'aturava a la Rambla de la Llibertat de Girona; com molts gironins hi circulo tot sovint en tot tipus de dies: atrafegats feiners, passejadors dissabtes, esporàdics diumenges i festius i, naturalment, els atapeïts dies assenyalats, especialment la diada de Sant Jordi, que en qüestió de dies tornarem a celebrar!

I sí, també hi he festejat, a la Rambla de Girona! Fa molts anys amb la Sira vam fer un llarg de la Rambla fent-nos petons, un dels molts que aquest cèntric i transitat passeig va ser testimoni del nostre festeig...

Més recentment la Rambla la faig corrents, de matinada, alguns dies Rambla amunt, d'altres Rambla avall, quan ni tan sols ha fet, encara, el primer badall.

De petit a la Rambla hi veníem amb la meva mare a comprar les flors que l'endemà dúiem al cementiri del Pont Major per embellir l'austera làpida que tanca el nínxol que dóna repòs etern al meu pare.

De jove anava a la Rambla a tallar-me els cabells, primer a John Mary i després a Giramé, on em vaig rapar per primera vegada la llarga (i rossa) cabellera que duia... Encara conservo aquell floc de cabells!

Dies enrere em vaig aturar a la Rambla, vaig seure en un banc entre Can Pijaume i Fontdalmas, dues de les històriques sabateries que hi ha, i simplement em vaig limitar a badar...

La cambrera d'un bar no badava, era un no parar d'anar i venir frenètic del local a la terrassa, com una oreneta anant i tornant del niu. Servia els darrers cafès del servei de dinar i a mesura que les taules es buidaven les desparava i netejava mecànicament, amb ofici i sense perdre mai el somriure, que s'eixamplava més quan li dedicava a la cambrera de la terrassa del costat, per allò de la complicitat.

A aquella primera hora de la tarda la Rambla era un davallar de turistes curiosos, estudiants estarrufats, ciclistes motivats, lluint mallot i càmera "go-pro", i és clar, els inevitables coneguts i saludats. Un grupet de japonesos es van fer una selfie estirant el pal, típic record de Girona, amb el (de nou) polèmic campanar de la Catedral de fons traient el nas...

Aleshores la cambrera ja lligava les taules i les cadires amb un cable, que ja havia acabat el servei; va desaparèixer per moments i va aparèixer de nou, ja vestida de carrer, per trepitjar-lo ara per gaudir de la treva que la seva exigent jornada laboral li donava, fins a l'hora dels sopars...

La meva espera no era desesperada, però havia de començar a fer via, que badar està molt bé però, com l'alcohol, sempre amb mesura! Vaig enfilar Rambla amunt cap al Pont de Pedra al ritme de la melodia d'un acordionista ambulant que fins el moment havia arreplegat poques monedes, i amb el delit que tocava no en serien gaires més al cap del dia, vaig pronosticar... La seva jornada laboral, com la de la cambrera i la meva, no deixava de tenir un punt rutinari, gris...

Feia anys, molts anys, que no m'aturava a la Rambla de la Llibertat de Girona per, simplement, "rambladar"!

dimecres, 5 d’abril del 2017

Dotze a zero


Dotze a zero! Aquest va ser el vergonyós resultat que lluïa el marcador del Miniestadi al final del partit de Segona Divisió B entre el Barça B i l'Eldenc.

I aquesta va ser la piulada del valent jugador Cheikh Saad de l'Eldenc que ho va destapar tot! I per tot, ja ho sabem, vull dir "arreglar" el partit per guanyar diners de les apostes: "A mi nadie me va a joder la carrera i menos por estas cosas verguenza puta verguenza! Luego nose como pueden mirar a la gente a la cara!!".

Si a final de temporada, quan els equips d'elit s'hi juguen les garrofes (per anar a Europa, per salvar-se, per guanyar el títol!) es parla de maletins i suborns ara les sospites de trampes s'escampen no en l'elit del futbol sinó en categories, per bé que professionals, inferiors.

Aquest vergonyós dotze a zero no només posa en qüestió el partit en qüestió sinó que fa planar l'ombra de la sospita sobre (quasi) tota la competició! La temptació és massa gran!

La temptació d'inversors o grups d'inversors (la màfia calabresa?) de fer diners amb les apostes a càrrec de jugadors modestos comprats a un preu molt superior a la seva modesta fitxa... La temptació és massa gran!

Aquest vergonyós dotze a zero mata l'esport i tots els seus valors positius i embruta el futbol, en aquest cas, sinó el mata directament! Les apostes, com el dopatge, les trampes en general, han fet molt de mal a molts esports i esportistes, però com la corrupció a la política sembla inherent al propi esport; allò de feta la llei, feta la trampa!

Una vegada més els tramposos guanyen per golejada: dotze a zero! Quina llàstima!

dimarts, 4 d’abril del 2017

L'art de trencar ous!


Trencar els ous pot semblar fàcil, però, per poc que us hi hagueu d'haver posat, compartireu amb mi que no, que no és tan senzill com sembla! La truita sol ser el primer plat cuinat al foc al que s'enfronten la majoria de joves, en el seu llarg i dur camí cap a l'emancipació! Sí, aprendre a trencar els ous és un dels primers i imprescindibles exercicis que cal aprendre i fer per ser independents!

Amb el pas dels anys he anat guanyant traça, en això de trencar ous, arribant a trencar-ne, sense perdre massa la dignitat, amb una sola mà!

Per fer una truita no m'hi miro massa, a l'hora de trencar els ous; més aviat tiro pel dret: un parell de tocs sobre el marbre per esquerdar la clova, separar-la amb els dits i deixar que clara i rovell caiguin, sense preocupar-me si el rovell es trenca o no; també per fer la majoria de coques, on el secret no rau tant en trencar els ous sinó en remenar-los amb força i, alhora i sobretot, airejant-los per tal que la massa quedi ben flonja i esponjosa!

És clar que algunes coques, o altres delícies com el tiramisú que fem a casa, requereixen trencar amb cura i precisió els ous, evitant que el rovell es trenqui en qualsevol part del procés de trencadissa: esquerdar la clova, separar-la i separar el rovell de la clara per poder-les muntar a punt de neu! En aquests casos la concentració és màxima i, tot i així, algunes vegades el rovell es trenca!

Temps enrere separava el rovell de la clara fent-lo bascular d'una meitat de clova a l'altra; també havia provat un petit estri, com una cullera foradada, que retenia el rovell i deixava escolar les clares; fins i tot havia fet cas d'algunes recomanacions d'aquelles que sembles estúpid si no les segueixes: separar el rovell directament amb la mà! D'un temps ençà aboco l'ou sencer en una petita tassa i amb una cullera sopera n'estiro, amb cura, el rovell. No sóc infal·lible, però he millorat la meva particular estadística de clares aprofitades!

Trencar ous és molt entretingut, molt més agraït que pelar patates, cas que la truita sigui espanyola! Cada ou és un repte, doncs t'obre molts interrogants: s'esquerdarà bé, la clova? Es separaran bé les dues meitats, més o menys simètriques, de la clova? Arribarà a destí sencer, el rovell? I el millor de tots els interrogants: trencar l'ou tindrà premi en forma de dos rovells? Ensopegar dos rovells bé mereix fer una crida a la família i concentrar-nos plegats al voltant de tal meravella!

Trencar ous, metafòricament, per fer una truita no és un delicte d'incitació a la sedició, bonica paraula que el diccionari defineix com a "alçament contra l'autoritat establerta".

Suposo que és una bona notícia, no? Doncs la celebrarem menjant una bona truita! Els ous ja els trenco jo!

dilluns, 3 d’abril del 2017

Els pressupostos del referèndum


El vicepresident del govern de la Generalitat, Oriol Junqueras, feia aquest cap de setmana una crida a la ciutadania a mobilitzar-se i defensar els pressupostos; la crida la va fer en qualitat de president d'ERC en una intervenció del consell nacional del seu partit. Defensar el pressupost? Mobilitzar-nos pel pressupost?

La crida no és gratuïta doncs el govern espanyol ja ha demanat al Tribunal Constitucional la suspensió del pressupost presentant un recurs d'inconstitucionalitat contra les partides pressupostàries que han de servir per realitzar el referèndum o referèndum!

El pressupost, doncs, com a nou cavall de batalla entre els governs de Catalunya i Espanya. El pressupost fins ara havia estat un escull intern dins l'independentisme, prou que ho sabem amb la negativa de la CUP a aprovar el de 2016 i provocant la qüestió de confiança al president Puigdemont, regal enverinat que ell va saber aprofitar per fer un viratge del full de ruta amb el referèndum o referèndum!

I és que, tal i com va anunciar el president Puigdemont, pressupost i referèndum van íntimament lligats! I per més escarafalls que faci la CUP fins i tot ells han acabat acceptant aquesta premissa facilitant-ne, ara sí, l'aprovació a contracor, amb el nas tapat, però aprovant-los al cap i a la fi...

"El que cal defensar, perquè és de majories, i perquè està perseguit, és el referèndum. No aquests pressupostos", piulava la diputada de la CUP Anna Gabriel responent a la crida d'Oriol Junqueras. Ja poden anar dient els de la CUP, ja poden anar llençant amenaces que si no es fa el referèndum faran caure el govern... de moment han ajudat a aprovar uns pressupostos només per la pastanaga del referèndum, ells que deien que una cosa (referèndum) i l'altra (pressupostos) anaven separades; amb la qüestió de confiança el govern, i especialment el president Puigdemont, van tornar a prendre el control del procés, desactivant el factor CUP: sense pressupostos no hi ha referèndum!

En qüestió de dies aquests pressupostos també seran perseguits, doncs contenen la llavor del mal: les partides per fer el referèndum! Per això els ha aprovat part de la CUP i pel mateix motiu el govern espanyol els recorrerà i perseguirà fins a la seva suspensió, no en va són els pressupostos del referèndum!

I si fins ara el referèndum el capitalitzava el president Puigdemont (referèndum o referèndum) ara guanyarà més protagonisme el vicepresident Junqueras en la seva qualitat de titular del Departament d'Economia i Hisenda de la Generalitat i, per tant, màxim responsable d'aquests pressupostos!

Junqueras, fins ara en un (diuen) calculat segon terme, entra fort en escena com a responsable dels pressupostos del referèndum... la partida, apassionant i esgotadora a vegades a parts iguals, continua!

dissabte, 1 d’abril del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Always Look on the Bright Side of Life"


Ahir es va estrenar l'enèsima pel·lícula sobre la vida de Jesucrist, que en aquest cas pren el cos i la forma de l'actor Ewan McGregor. La pel·lícula (Últimos días en el desierto) relata els quaranta dies que Jesucrist va passar en el desert, dejunant i orant i enfrontant-se també a la temptació del diable! L'estrena, a més, es produeix en plena Quaresma!

Aquesta estrena serveix d'excusa per repassar les moltes cares que Jesucrist ha tingut en la història del cinema, com les de Max Von Sydow (La història más grande jamás contada), Enrique Irazoki (L'Evangeli segons Sant Mateu), Willem Dafoe (La última tentación de Cristo) o Jim Caviezel (La pasión de Cristo).

I són moltes més les pel·lícules en les que Jesucrist pren vida a la pantalla, entre elles l'inevitable "La vida de Brian" de la factoria Monty Python, que narra la història paral·lela d'un coetani de Jesús de Natzaret, Brian Cohen, que esdevé messies per accident!

I és clar, citant aquesta imprescindible i divertida pel·lícula no podem oblidar el seu número musical final amb l'optimista "Always Look on the Bright Side of Life" cantada i xiulada dalt de la creu!

Sí, vosaltres tampoc heu pogut evitar xiular-la en alguna ocasió!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!