Pretòria aliena

Aquestes darreres setmanes el Canal 3/24 de Televisió de Catalunya s'ha mutat en una mena de "canal judicial" amb la retransmissió del judici pel 9N, el del cas del Palau de la Música i ara el del cas Pretòria.

No sé si el nou director de Televisió de Catalunya, Vicent Sanchís, té previst seguir amb aquesta política de retransmissions, n'hi ha que especulen que precisament l'excessiva exposició pública a "la nostra" del judici cas Palau i del cas del 3% li va costar el càrrec a l'anterior director, Jaume Peral...

Més enllà dels d'aquestes especulacions el cert és que els periodistes especialitzats en notícies judicials viuen la seva particular edat d'or, fent cròniques que dia rere dia obren els informatius.

Aquests dies és actualitat el judici pel cas Pretòria, amb antics dirigents i responsables polítics de CiU i el PSC al banc dels acusats, un judici que mostra les vergonyes de la pitjor versió de la sòciovergència. La perla del judici són les converses telefòniques entre alguns dels acusats i el cert és que són de vergonya aliena, quan no directament repugnants.

El cas Palau de la Música i el cas Pretòria ens ofenen profundament, sobretot perquè són casos de factura plenament catalana, amb delictes ordits des de Catalunya mateix i, si voleu, contra Catalunya mateix. S'airegen converses, s'airegen acusacions, es declaren i es reconeixen delictes pel propi interès d'alguns dels acusats cercant minimitzar l'obligat càstig, i tot plegat pud de mala manera, una pudor que per més basques que ens faci venir, no la podem defugir.

Aquests casos formen part de la Catalunya que no volem, sigui independent o no, i ens haurien de servir per reconèixer que els catalans no som ni millors ni pitjors que els espanyols o els francesos, que no tenim una naturalesa diferent, que al capdavall els catalans no deixem de ser homes i dones amb virtuts i defectes i no semi déus com a vegades em sembla llegir, ungits d'una puresa espiritual i moral diferent, un poble escollit...

El casos Palau i Pretòria reflecteixen la part que menys ens agrada de nosaltres mateixos, i lluny de negar-nos davant el mirall, millor que no en defugim la mirada i que fem tot allò necessari per, com els espanyols i els francesos, depurar-ne les responsabilitats.

Aquests judicis, ens agradi o no, també ens parlen d'un temps i d'un país, d'un temps i d'un país que són també els nostres, el nostre temps i el nostre país...