dimarts, 31 de gener de 2017

Pares absents


En un sopar d'amics un d'ells diu que de ser pare s'imagina essent el proveïdor, treballant com mai (encara més?) perquè als seus fills (que possiblement mai tindrà) no els manqui res. Per ell la paternitat va lligada a la productivitat, no de fills, sinó de recursos. No ho diu però se sobreentén que l'atenció i cura dels fills recau sobre la mare; no el considero masclista, ni molt menys, però sí és cert que té una visió clàssica de la paternitat.

Amb un altre amic, que és pare com jo, en un altre sopar parlem dels pares que hem tingut els de la nostra generació, els pares dels fills de la Transició, pares molts d'ells ocupats amb les seves feines i les seves lluites, poc domèstiques aleshores; pares que en feien prou amb el titular, pares de petó de bona nit i de poques paraules, gastades sobretot en consells i lliçons, que per això són els pares.

Amb l'amic que també és pare comentàvem si nosaltres no ens havíem passat de frenada, estant massa a sobre dels nostres fills en segons quines qüestions, massa ocupats i preocupats per tots els detalls, tots els estats d'ànim, tots els deures escolars, tots els riscos, tots els temors... Nosaltres que no vam ser l'epicentre de la vida dels nostres pares, vés que ara l'epicentre de la nostra vida no sigui, excessivament, la vida dels nostres fills...

A l'amic que no té fills li explicava que no, que no em sentia el proveïdor, o si més no el proveïdor únic, i que sí, que sobretot es tracta de ser-hi, d'estar disponible, de ser part del dia a dia, que els fills també formen part de les nostres feines i les nostres lluites quotidianes. Tot i que ser-hi tampoc ens eximeix de culpa als ulls dels nostres fills...

Fills de pares absents (ho sé, és una exageració) i pares excessivament (?) presents... O si ho preferiu, fills de pares un xic despreocupats i pares, possiblement, un xic massa preocupats... que difícil trobar el punt mig!

Avui fa trenta-sis anys que el meu pare es va morir; durant gran part de la meva infància va ser un pare forçosament, tristament, absent, però amb el pas dels anys he anat aprenent a fer-lo present d'alguna manera a la meva vida, esdevenint una mena d'ombra (gens tenebrosa) que sempre m'acompanya, un fil de conversa interior. Aquesta ha estat i és, per mi, la manera de fer-lo present; al capdavall cadascú de nosaltres procura omplir com pot els buits que ens deixen els absents.

En un sopar d'amics qui sap què explicaran les meves filles del seu pare...