dimecres, 25 de gener de 2017

Jo pregunto?


No vaig veure el programa, ho reconec i sobretot us ho adverteixo; no el vaig veure per televisió però sí que, durant una estona, el vaig seguir per Twitter, aquesta realitat paral·lela que algunes vegades coincideix amb la realitat; no sé si va ser el cas...

A Twitter cap sorpresa: Jo pregunto reafirmava els arguments de tothom, els pro (procés, president, govern...) i els contra (procés, president, govern...), pel que suposo que deuria deixar a tothom més o menys content, a ningú més o menys satisfet...

Un programa com aquest sempre serà criticat, mai acontentarà a tothom; si les preguntes són massa crítiques o incòmodes, per estar al servei de l'oposició, si les preguntes són massa dòcils, per estar al servei del president i el govern; la balança sempre s'acaba decantant cap a un costat, quantitativament o qualitativament, i és llavors quan apareixen els analistes per radiografiar els preguntadors, les seves fílies i fòbies i les seves filiacions polítiques més o menys explícites, necessitats com estem sempre de situar a tothom, per situar-nos després nosaltres, per fixar la nostra posició.

En programes com aquest hom espera trobar-hi respostes, més si provenen del president, però ja sabem que aquí les preguntes són tan o més importants: qui pregunta, què pregunta i com pregunta; com que ja coneixem la resposta (més si provenen del president) l'al·licient recau sobre la pregunta, i sobre qui la formula.

Hi ha opinadors (coneguts també com a tertulians) que asseguren que algunes preguntes van posar contra les cordes el president Puigdemont (també es tractava d'això, no?), i que si bé va sortir airós de l'embat d'alguns interrogants, el programa no el va fer brillar com brilla en el seu hàbitat natural: el Parlament! Cal tenir present que davant no hi tenia parlamentaris, sinó ciutadans, sí, amb fílies i fòbies polítiques, com tothom, amb interessos particulars exportables, certament, però ciutadans al cap i a la fi.

Hom espera que no totes les preguntes siguin centrades que li permetin al president rematar de cap a porteria buida, per això ja hi ha alguns periodistes, sinó que també n'hi hagi que qüestionin la seva acció de govern, fins i tot el seu full de ruta, que mostrin el seu desacord amb la seva política, fins i tot que intentin colar-li un gol per sota les cames...

És clar que aleshores la mirada no es centra tant en els qui van preguntar, sinó en els qui els hi van donar veu, l'oportunitat del seu minut de glòria. No sé si tantes sèries de televisió conspiradores ens estan fent tornar més paranoics del que ja som, doncs fins i tot he arribat a escoltar, aquests dies, la possibilitat que en el rerefons del Jo pregunto s'hi amagués una pugna interna dins de Junts pel Sí...

Jo pregunto? No, jo flipo...