dimecres, 20 de juliol de 2016

El dolç comiat de l'Esteve Ripoll

L'Esteve Ripoll i la Ma. Antònia. Foto: Ajuntament de Castelló d'Empúries

El sol fa justícia al mes i l'estació i tan bon punt arribem a la Plaça Mossèn Cinto Verdaguer, just davant de Santa Maria de Castelló d'Empúries, la Catedral de l'Empordà, cerquem l'ombra i una orxata industrial, no n'hi ha altra, per refrescar-nos.

Poc a poc comença a arribar gent i la meva mare els saluda, també jo els qui conec, la majoria, i als que no els saludo quan ella em presenta, bé com el seu fill, bé com el fill del meu pare, o ambdues coses...

Sé que sóc, en moments com aquests, l'ombra del meu pare, una ombra que no enfosqueix sinó tot el contrari, que il·lumina la mirada dels qui al seu dia el van plorar... Alguns d'aquells també acomiaden un bon amic dels meus pares, l'Esteve Ripoll, company de teatre i de partit, i d'alguna que altra confidència!

La terrassa es va omplint d'històrics del partit, del PSC i la seva prehistòria, de Girona, Figueres i Olot amb carnet i sense; en la majoria de casos l'estripada de carnet no ha estripat les amistats! Entre uns i altres van passant i repassant llista: en tal de Figueres, en pasqual de Cadaqués, cares d'homes, més que de dones, que s'han fet grans, tots ells companys de viatge i batalles de l'Esteve Ripoll, d'algun viatge i alguna altra batalla!

La meva mare em recorda que les primeres espelmes que vaig bufar, quan els anys es podien comptar tan sols amb els dits d'una mà, eren sobre pastissos que feia l'Esteve Ripoll, a qui els meus pares van conèixer, abans del temps de la militància política, pel teatre!

Minuts després es buida la terrassa i s'omple la Catedral; la cerimònia és llarga però l'hora de rellotge no se me'n fa: el record de l'Esteve Ripoll és present a cada pregària; i si pogués arrencar un trosset de la cerimònia i endur-me'l per sempre manllevaria la interpretació d'Imagine que, guitarra en mà, fa una joveníssima néta de l'Esteve Ripoll: d'on ha tret aquesta criatura la serenitat per cantar, amb tanta fermesa i dolçor, aquest cant a l'esperança? Quedo, i sento que tothom, agradablement embadalit!

Al llindar de la porta de la Catedral, sota la gran portalada, la Maria Antònia rep el condol dels qui encara no li havíem donat; ens rep amb un somriure, contenta de veure'ns, a la meva mare i a mi; encara em sorprèn, i admiro, la fortalesa d'algunes dones i no pic fer més que acatar la sentència de la meva mare, que una vegada més està carregada de raó: aquesta dona és una santa!

La plaça s'omple i la gent, sense pressa, s'acomiada dels amics i, sobretot, dels retrobats; ningú s'ho diu però molts saben, i callen, que potser fins al proper comiat d'un històric no es retrobaran, malgrat una hora abans alguns han lamentat les circumstàncies del retrobament. Però així és la vida i en molts casos ens resignem a que així segueixi essent.

Just abans de marxar en Jordi Sargatal ens mostra, tot cofoi, un niu de cigonyes que hi ha sobre una palmera, rere l'absis de la Catedral, un niu que és font de vida, font que no s'esgota per més que la mort insisteixi...

Desfem el camí de l'anada i tornem cap a casa; les hores han apaivagat la justícia del sol i en unes hores la lluna farà justícia a la seva quasi plenitud i lluirà gloriosa sota el cel de Girona, deixant-me embadalit com el dolç record de l'Esteve Ripoll...