dimarts, 16 de febrer de 2016

Muriel Casals, somriure i serenitat


D'haver estat pare solter (?) és altament probable que, de tenir-ne alguna, una filla meva s'hagués dit Muriel; cap de les tres que tinc com a pare feliçment casat se'n diu, però ei, que m'encanten els tres noms que tenen les meves filles!

S'hagués dit Muriel pel personatge que Toni Colette va interpretar a la pel·lícula "La boda de Muriel", pel·lícula i personatge que vaig trobar entranyables...  També m'agrada molt la cançó Muriel d'Adrià Puntí, tot i que la Muriel d'en Puntí no és una dona, sinó un violí!

Sí, ja sé que el nom no fa la cosa, però no són tantes les Muriels que se'ns creuen a la vida d'una o altra manera: una altra Muriel és la Villanueva, guanyadora del Premi Casero 2011.

Aquests dies ens dol el dol per Muriel Casals i, més enllà de la proximitat o la distància ideològica, tots (excepte els de sempre) hem sentit la seva pèrdua.

Dues de les paraules que més s'escriuen, es llegeixen i comparteixen aquests dies per definir Muriel Casals són serenitat i somriure

La seva llarga trajectòria de treball i lluita per la recuperació democràtica i la llengua i cultura catalanes Muriel Casals ha estat notable, però sobretot serà recordada per ser una de les cares visibles de la mobilització del procés, des de la presidència d'Òmnuim Cultural i, a darrera hora per la seva implicació a la candidatura Junts pel Sí i la seva condició de diputada.

Potser no era qui més agitava les masses, qui amb els seus discursos les feia vibrar, el seu era un altre caràcter i, per tant, jugava un altre paper, sens dubte no menys important. La seva serenitat, el seu caràcter més tranquil, la manera com s'explicava i transmetia les coses, resultava sovint més convincent que l'excitació excessiva d'altres, o si més no generava menys animadversió i rebuig, i aquest era, penso jo, la clau del seu paper, també necessari, en el procés.

El seu somriure també s'ha destacat molt, i no és d'estranyar, doncs ja sabem (atenció, que ara arriba una d'aquelles freses que bé et motiva, bé et fa venir basques!) que el somriure és la distància més curta entre dues persones.

No és fàcil que el somriure ens defineixi quan, més aviat, molts circulem pel món amb apàtiques cares, quan no de pomes agres. Durant molts anys em va costar molt somriure a les fotografies, i repassant els àlbums de fotos sembla que durant un període de la meva vida visqués amargat, tot i que no era així! Però això, al cap i a la fi, és el que transmeten algunes fotografies!

Amb el seu somriure Muriel Casals era més frontissa que frontera, i és per això que era, també, tan important i necessària. Qui sabrà jugar, de manera natural, el seu paper? De manera natural apareixerà algú, sens dubte, com sempre sol passar, que sabrà jugar aquest paper més conciliador, temperat i esperançat.

I inevitablement tots, excepte els de sempre, trobarem a faltar el seu somriure i serenitat.