divendres, 20 de novembre de 2015

El vídeo de la setmana: Franco ha muerto?


Mort el gos, morta la ràbia?
Avui fa 40 anys de la mort del dictador Francisco Franco però la seva ràbia persisteix, segueix inoculada en sectors i persones que avui no només recorden amb nostàlgia el dictador, sinó que voldrien que la seva ràbia governés de nou.

És cert que amb la mort de Franco el franquisme es va debilitar, com el nazisme amb la derrota i la mort de Hitler, i que a partir de la seva mort la democràcia, amb totes les seves virtuts i defectes, va vèncer; a diferència d'Alemanya, però, a Espanya ens vam quedar a mitja catarsi o, si voleu, encara tenim molts deures pendents a fer: parlar de memòria històrica, de fosses comunes o de reparar els danys causats per la guerra i la postguerra encara molesta a sectors i persones...

Recordava aquesta setmana Miquel Berga que les cicatrius de la Guerra Civil americana encara generen dolor; també ens passa, i ens seguirà passant amb les de la Guerra Civil espanyola.

Mort el gos, morta la ràbia?
Diuen els experts que, a diferència del que va passar amb el nazisme, la mort dels líders d'Estat Islàmic no garanteix la seva desaparició, ni la fi de la barbàrie a la que ens sotmet: com els virus més resistents, el mal sempre muta i es fa més fort.

Potser sí que haurem de concloure que, des dels atemptats de les Torres Bessones de Nova York, estem en guerra; una guerra on part del camp de batalla són els nostres carrers, les nostres ciutats, els gratacels, les estacions de trens, les redaccions de revistes satíriques, les sales de festes...

La Pau requereix molts esforços, quasi tants o més que la guerra, sobretot si l'entenem com el que és: molt més que absència de guerra. La Pau és justícia social, és llibertat, és igualtat d'oportunitats, és respecte a la diferència i combat contra les desigualtats.

Avui fa 40 anys el president del govern franquista Carlos Arias Navarro va pronunciar, en un missatge televisat, les mítiques paraules "Españoles, Franco ha muerto". El dictador va morir, però el franquisme, per més que tronat i nostàlgic, sempre perillós, persisteix encara 40 anys després...



Bon divendres.