dilluns, 7 de setembre de 2015

Mare Nostrum


Fa anys que Joan Manuel Serrat canta que "qué le voy a hacer, si yo nací en el mediterráneo", el mateix mar en el que un infant de tres anys, Aylan Kurdi, com tants d'altres anònims que no hem vist, hi ha trobat la mort.

El Mediterrani, mar entre terres, és i ha estat per moments nexe entre els diferents països i cultures que banya, per moments, com en aquesta crisi humanitària, és i ha estat frontera. Les seves aigües són el bressol de la nostra cultura, també escenari de la nostra història i tomba de massa homes, dones i infants que, per raons ben diverses (guerres, immigració) al llarg de la història hi han deixat la vida.

La imatge d'Aylan Kurdi mort sobre la sorra d'una platja del Mediterrani ens percudeix com poques la consciència, massa avesada al drama i la mort televisada que dia sí, dia també, veiem còmodament des de la tranquil·litat de casa nostra i amb la distància emocional que, com una invisible capa protectora, ens ofereix la pantalla del televisor. Malauradament a vegades ens calen imatges que ens despertin de la nostra acomodada letargia: trist que sigui aquest el tràgic destí de la mort d'Aylan Kurdi.

La primera escena colpidora del dolor d'un infant que jo recordo haver vist a la televisió va ser la de la colombiana Omayra Sánchez, que als 13 anys va ser una víctima més de la Tragèdia d'Armero; l'erupció d'un volcà va provocar la mort de més de vint-i-tres mil persones, entre elles Omayra.

La seva imatge atrapada entre l'aigua, el fang i la runa de casa seva, lluitant per la seva fràgil vida, fràgil com el seu fil de veu, va donar la volta al món als mitjans de comunicació el novembre de 1985; jo aleshores tenia 11 anys. Amb els pas dels anys en vaig oblidar el nom, però mai, mai la seva imatge atrapada entre la runa. La recordeu? Impossible oblidar-la... La mort va posar fi a la seva agonia i, possiblement, a la meva innocència.

El cos del petit Aylan Kurdi escopit pel mar sobre una platja de Turquia no és només la imatge del tràgic destí de molts refugiats sirians, sobretot és la imatge de la incapacitat d'Europa de donar resposta a aquesta crisi humanitària, de les dificultats polítiques i burocràtiques d'una Europa que no acaba de saber entonar el que cantava Jaume Sisa: "casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú".

La del cos sense vida d'Aylan Kurdi estirat sobre la sorra també és una imatge que interpel·la una comunitat internacional que no sap fer de bomber després d'haver fet, allà on ha esclatat el foc, el conflicte bèl·lic, la guerra, de piròman... Mentre els estats es discuteixen pel repartiment de quotes de refugiats, la gent ja s'ha començat a mobilitzar: una vegada més les persones van per davant les institucions, quan haurien de ser processos paral·lels...

Però malgrat tot (i tot és molt, és massa!) jo encara tinc l'esperança que també a Europa qualsevol nit pugui sortir el sol, tinc l'esperança que també Europa contribueixi a fer que el nostre mar sigui més nexe que frontera... "qué le voy a hacer, si yo nací en el mediterráneo"...