dimarts, 5 de maig del 2015

Necessito una mica d'aire!


Estava palplantat al costat de la porta de l’ascensor, a la planta baixa de l’hospital. Ella es va situar just davant meu, a l’altre costat de la porta; duia un somriure permanentment dibuixat a la cara, un somriure murri del que jo, en aquell moment, n’ignorava l’origen, però que desvetllaria moments més tard, precisament entre les plantes 6 i 7 de l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona.

Vaig entrar a l’ascensor i vaig prémer el 8, planta que sempre fa de mal visitar; ella, rere meu, va prémer el número 7, i les altres persones que van entrar van picar números de plantes inferiors: el 3, el 4 i el 6.

A la sisena planta ens vam quedar sols, ella i jo. Tan bon punt es van tancar les portes es va treure el jersei de punt, mig cordat amb botons, que duia a sobre i es va abaixar i treure els pantalons que vestia, amples, tipus xandall. Els moviments van ser ràpids i àgils, com els de Superman quan en qüestió de segons en qualsevol racó, cabina o ascensor mutava de Clark Kent a superheroi.

Sota el jersei i els pantalons portava una camisa de dormir blanca sense mànigues que li va deixar, ben visible, la via que duia convenientment embenada al seu braç dret. Encara amb el mateix somriure murri dibuixat a la cara em va dir: “de tant en tant necessito una mica d’aire” i quan les portes es van obrir va sortir de l’ascensor per endinsar-se a la planta 7 de l’hospital, camí de retorn al seu llit de pacient.

Si a l’ascensor hi hagués hagut un mirall m'hagués retornat el seu somriure sorneguer dibuixat a la meva cara, tot i que he de reconèixer, remullat amb un punt de perplexitat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada