dilluns, 4 de maig de 2015

Llet en pols: testimoni de descàrrec


El meu pare podria haver protagonitzat, de fer-se fa 65 anys, l’any 1950, la campanya “Cap nen sense bigoti”, doncs ell també va ser un dels molts infants, fills de la postguerra i la immigració, carn d’auxili social i albergs provisionals, que entre d’altres es va alimentar amb la llet en pols americana, com els seus germans i d’altres infants de l’època.

Afortunadament jo no puc parlar de pobresa, ni de pobresa infantil, en primera persona del singular, però sí en puc parlar en primera persona del plural, sobretot pel que fa a la meva família paterna.

Al meu pare la llet en pols el deuria alimentar, no en dubto, i ben segur li va fer més perdurable la seva subsistència, no com a les seves dues germanes grans, a qui no va conèixer, que van morir com abans es morien els infants de les famílies pobres: simplement es morien...

Però el que va alliberar el meu pare de l’exclusió social i la pobresa no va ser la llet en pols americana, sinó l’educació, la possibilitat, amb nou anys, d’ingressar al Seminari de Girona: un infant més per a formar, una boca menys per alimentar en una família nombrosa que prou pena (encara) passaven.

Avui la llet ja no és aquella en pols americana, però l’emergència social de moltes família, la pobresa que pateixen, fa que siguin necessàries campanyes com aquesta gran recollida de llet organitzada per l’Obra Social “la Caixa” en col·laboració amb el Banc dels Aliments; com necessaris són els Gran Recapte que el propi Banc d’Aliments organitza.

Davant aquestes campanyes jo sempre em faig aquesta reflexió, crítica si voleu, però penso que del tot necessària: tinguem clar que ataquem només les conseqüències, no les causes del problema!

Molt més que només llet!
Afortunadament la pròpia Obra Social “la Caixa”altres programes en els que el problema és atacat des de la seva causa, programes a més que no es limiten a repartir recursos, sinó en els que la pròpia Obra Social, ara Fundació Bancària “la Caixa”, s’hi implica fins al moll de l’os, com no he vist fer-ho a cap altra obra social.

Un d’aquests programes, del que en puc parlar en primera persona del singular, i amb bon coneixement, és el programa Incorpora. Forjat fa nou anys entre l’Obra Social “la Caixa” i entitats del tercer sector, Incorpora ha estat, i possiblement és, el millor exemple de col·laboració entre el món de l’empresa i el social per a transformar el nostre present, i sobretot el present i futur de les persones que es troben en risc d’exclusió social.

Gràcies a l’esforç i el treball conjunt de la Fundació Bancària “la Caixa”, les entitats socials i les empreses col·laboradores el programa Incorpora dóna avui a moltes persones l’oportunitat de formar-se, preparar-se i rebre una orientació professional per encaminar-les vers el mercat laboral, per treballar i, gràcies a la feina, revertit la seva situació de risc d’exclusió, quan no d’exclusió directament.

El dit que assenyala la lluna...
Al meu article “Mala llet” la campanya “Cap nen sense bigotivolia ser el dit que apunta la lluna, essent la lluna la complicada, i complexa situació que viuen avui moltes entitats socials, atrapades entre l’espasa i la paret, atrapades entre les retallades, els impagaments i els retards de l’administració i les despeses financeres afegides que les entitats han de suportar per a per front, precisament, a aquestes retallades, impagaments i retards.
També jo, a vegades, quan algú senyala amb el dit la lluna, no sé veure ni mirar més enllà del dit.

Dies enrere Càritas Diocesana denunciava la situació d'ofec de moltes persones pels embargaments bancaris; també coneixem empreses que, malgrat a nivell d’explotació funcionessin bé, han hagut de tancar per problemes financers, algunes també fruit dels impagaments, retallades o retards de les administracions.

Com amb moltes persones i moltes empreses, les entitats del tercer sector social també ens trobem amb aquestes dificultats; algunes tenen serveis deficitaris perquè l’administració no ocupa la totalitat de les seves places (una retallada encoberta), d’altres han vist com la Generalitat ha negociat (?) de manera unilateral a la baixa els mòduls, o simplement ha posposat pagaments que afecten al funcionament corrent dels serveis que es presten, càrregues que han d’assumir les entitats socials.

Paradoxalment ha estat la Fundació Bancària “la Caixa”, que sempre ha fet les seves aportacions econòmiques fruit dels acords de col·laboració de manera puntual i íntegra, qui ha salvat en ocasions serveis i estructura de les entitats socials afectats pels impagaments, retallades i demores de l’administració.

De fer-se fa 65 anys el meu pare podria perfectament protagonitzar la campanya “Cap nen sense bigoti”; de ser viu avui, ben segur, també reclamaria i lluitaria, com va fer-ho en vida, perquè entre tots donéssim als infants quelcom més que un got de llet, en pols americana o pausteritzada envasada en un brick.

En el fons sempre acabem retornant a la mateixa pregunta: donem peix o ensenyem a pescar?